Etiquetes

1.Els orígens familiars

Arnau de Mercader i de Zufía, III Comte de Bell-lloc, nascut a Barcelona el 1852, era el descendent de dos llinatges ben diferents: els Mercader i els Bell-lloc.

Els Mercader tenen el seu origen conegut en la figura de Magí de Mercader i Galí (1629-1700), un barceloní que treballà com a corredor de comerç i que participà en la política de la ciutat com a cònsol de Llotja i conseller quart del municipi. Els seus descendents es van dedicar també a la política i especialment a la carrera militar. El seu patrimoni, que estava vinculat a immobles i censos a la ciutat de Barcelona, es va incrementar i diversificar al llarg dels anys gràcies a una encertada política de enllaços matrimonials. Un dels primers enllaços força significatius va ser el matrimoni entre Felip de Mercader i Maria de Sadurní i Cànovas, la filla del mercader Josep de Sadurní i Nadal, qui havia acumulat un patrimoni escampat per tota Catalunya. Seria però l’entroncament dels Mercader amb els Bell-lloc el més important per a la història de la concentració patrimonial. L’any 1824, Ramon de Mercader i Novell es casaria amb l’hereva dels comptes de Bell-lloc, Maria Mercè de Bell-lloc i de Portell.

Els Bell-lloc eren llinatges més antics. El primer Bell-lloc el trobem a Girona a l’any 1267 en la figura del pellisser Pere de Bell-lloc. La fortuna de la família es va incrementar gràcies al comerç marítim i es va invertir en la propietat immobiliària. Ja al segle XVI la família comptava amb diversos béns rústics i urbans a Girona. Com els Mercader, els Bell-lloc van augmentar el seu patrimoni amb aliances matrimonials, com la establerta amb la família gironina dels Despuig (1618). A l’any 1657 es creuarien dues famílies Bell-lloc, els de Girona amb els del Vallès, gràcies al matrimoni entre Jeroni de Bell-lloc i Vedruna i Maria Anna de Macip i de Bell-lloc.

Els Bell-lloc del Vallès era un llinatge de cavallers que es remuntava al segle XII[1].L’origen del comtat l’hem de buscar a principis del segle XVIII, durant la Guerra de Successió, quan l’Arxiduc Carles d’Àustria li va atorgat el títol al sergent major d’infanteria i tresorer de l’exèrcit de l’Empordà, Ramon de Bell-lloc i de Macip, el dia 18 d’agost de 1707[2]. La victòria de les forces borbòniques va suposar la pèrdua del títol que es va recuperar al segle XIX, quan Amadeu I de Savoia el va tornar a concedir (27-XI-1871) a Joaquim Mercader i Belloc, quadrinét del primer comte i pare d’Arnau de Mercader i de Zufía.

Joaquim Mercader, de qui s’ha investigat relativament poc, va ser un “…home culte, catalanista i membre de diferents corporacions científiques[3]. Havia nascut al 1824 a Mataró, moriria a Cornellà de Llobregat al 1904 i seria inhumat al panteó de la família al castell de Belloc, a La Roca del Vallès[4]. Va tenir deu fills: Blanca, Elisa, Adelaida, Pere (qui va arribar a ser almirall i va morir al 1928), Francesc (qui seria amb el temps general de divisió i I Vescomte de Bell-lloc, nascut al 1861 i mort al 1932[5]), Lluís, Dolors, Laura, Joaquim i Arnau[6].

Arnau de Mercader, qui a l’època coneixien com Arnaldo, va heretar el títol de comte de Belloc i tota la passió per la ciència i el coneixement[7].

2.Els anys de l’esport i l’astronomia (1888-1923)

Arnau de Mercader va dedicar la primera part de la seva vida a dues passions: els esports i l’astronomia. La primera activitat li permetria relacionar-se amb les classes més elitistes de la societat, mentre que la segona constituiria una forma d’allunyar-se de la societat i abocar-se en una activitat més solitària i menys mundana.

Sobre la primera joventut de l’Arnau coneixem ben poca cosa. Sabem però que amb 36 anys, a l’any 1888, formava part com a vocal adjunt del “Real Club de Regatas”[8] i d’una comissió d’obsequis de l’”Asociación de aficionados á la caza y pesca”[9].

A l’any 1895, trobem a Mercader, en qualitat de propietari agrícola i soci fundador, com a sots-president del “Fomento y Previsión Agrícola”, una societat mútua cooperativa que funcionava com a banc i asseguradora de pagesos i ramaders[10].

Tres anys més tard, Arnau de Mercader aconseguiria la patent per la seva invenció d’un nou sistema “…de potes de cristal para el envase y conservación de la leche”[11].

Al mateix any figura com a propietari d’una llotja al Gran Teatre de Liceu de Barcelona[12]. Seria segurament en una de les representacions a les que assistia Arnau que coneixeria a la seva futura esposa, Lina Pozzali Crotti[13]. El matrimoni se celebraria a l’Església de Sant Andreu d’Alfar el 18 de juliol de 1901[14].

A l’any 1904 s’esmenta que Arnau era el propietari d’un “anteojo ecuatorial”, un aparell astronòmic de 16 centímetres de diàmetre, i que el tenia instal·lat a Llinars, probablement a la “Villa Lina”, quan els dos de l’Observatori Fabra que es van instal·lar aquell any eren de 32 centímetres[15].

“Villa Lina”[16] va ser construïda a l’any 1900 per Arnau de Mercader a la finca de Can Bosc del Far, al municipi de Dosrius. Es tractava d’una torre de fusta en un turonet molt proper a la masia senyorial de Can Bosc, construïda a l’any 1568[17]. La propietat de Can Bosc provenia de l’argenter barceloní Francesc Bosc, comprada a l’any 1677 per Josep Marís, membre de la família manresana dels Marís i dels Lloreda. La seva hereva, Maria Antònia de Marís i de Lloreda, en casar-se amb Melcior de Bell-lloc i Lleotart (de la branca dels Bell-lloc de Girona), va incorporar la finca al patrimoni dels llinatges Mercader-Bell-lloc[18]. “Villa Lina”[19] seria totalment destruïda durant els primers mesos de la Guerra Civil en ser incendiada per milicians del poble d’Argentona[20].

A l’any 1911, trobem a Arnau de Mercader com a president de la junta de las “Escuelas de Aviación de la A.L.A. [Asociación de Locomoción Aérea]” en una reunió per fomentar el raid aeri Barcelona-Saragossa-Madrid[21]. Al mateix any, figura com a president honorari de la “Sociedad de Cazadores de Cornellá ‘La Unión’”[22].

A l’any 1914, Mercader apareix com a vocal a la “Sociedad Astronómica de España y América” que celebrava la seva Assemblea General a l’Ateneu Barcelonès[23]. Precisament al novembre de 1915, Arnau donaria tot el seu instrumental astronòmic i meteorològic a la Societat, així com el seu observatori particular.[24]

A l’any 1919, se celebraria el Congrés de Turisme de Catalunya que tenia com a objectiu dinamitzar l’activitat turística del territori. Arnau Mercader proposaria que els propietaris de col·leccions artístiques particulars permetessin l’entrada gratuïta als visitants dues o més vegades per setmana[25].

Al juliol de 1922, Pius XI rebria en audiència privada als comtes de Belloc[26].

3.Els anys del Directori i de la Diputació Provincial (1924-1932)

Des de l’any 1914, la Mancomunitat de Catalunya, amb els seus presidents al capdavant (Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch), va impulsar el país en tots els ordres: carreteres, obres hidràuliques, sanitat, cultura,… Però la inestabilitat social de la dècada dels vint juntament amb l’increment de les reivindicacions de caire nacionalista a Catalunya va impulsar Primo de Rivera a donar el cop d’estat que iniciaria la Dictactura que governaria l’estat espanyol durant aquella mateixa dècada. En aquest context, el govern de la  Mancomunitat de Catalunya va ser destituït. Va ser llavors quan es buidaria de contingut catalanista i renovador l’òrgan de govern, ja que els nous diputats serien nomenats pels governadors civils de la província. Un d’aquests nous diputats afectes seria l’Arnau.

Al gener de 1924, Arnau de Mercader seria nomenat diputat provincial de Vilanova-Sant Feliu per part del governador civil, el general Carlos de Lossada, qui havia pres possessió de la Mancomunitat dissolent l’anterior[27]. Dies més tard, formaria part de la comissió d’interessos generals de l’esmentada diputació[28] i de la Comissió de Cultura.

A l’abril de 1924 trobem a Mercader en la benedicció de la bandera del sometent armat de Sant Feliu de Llobregat, com a cap del partit. En el transcurs de l’acte, Mercader pronunciaria un discurs[29].

A l’any 1924, el ministeri d’Instrucció Pública permetia a la Junta de Museus de Barcelona, de la qual Arnau era president, a fer excavacions arqueològiques a la colònia grega d’Empúries, a on hi havia diverses necròpolis i edificacions antigues[30].

També figura a l’any 1924 com a vocal a la Junta consultiva de la “Unión General Hispano-Americana”[31].

A l’abril de 1925, es constituiria la nova diputació provincial, sota la presidència del governador civil, Milans del Bosch. Arnau continuaria amb les seves responsabilitats polítiques, ara com a responsable de l’Escola Superior de Comerç i del Consell Provincial de Foment[32].

Al maig de 1925, Arnau rebria la medalla de l’homenatge a S.M. pel reial decret de 17 de maig[33].

A l’any 1926, Arnau figura com a membre de l’Associació contra la Toxicomania[34] i assistiria en anys posteriors a diverses de les seves reunions.

La primera notícia sobre els problemes de salut del Comte de Belloc la trobem al gener de 1927: Mercader es trobava convalescent i va ser substituït interinament pel Marquès de Marianao en la presidència de la Junta de Museus[35]. Es reintegraria en el càrrec a l’octubre de 1927[36].

Continuant amb la seva dedicació a la lluita contra la toxicomania, Mercader figura com a delegat regi per a la repressió del contraban[37].

Arnau de Mercader no només atendria les seves responsabilitats polítiques, sinó que ocuparia càrrecs directament relacionats amb els seus interessos patrimonials. Al maig de 1928, era escollit per formar part de l’Assemblea Consultiva de Propietaris de finques urbanes, a la secció de vies de comunicació i expropiacions.[38] Al mateix mes de maig, Mercader figura com a president de l’Associació de Propietaris Censualistes i escriu un article en defensa dels censos emfitèutics[39]. Publica un altre article sobre el mateix tema al mes de juny[40].

Al 1928, era nomenat vocal per Cornellà de Llobregat de la Junta directiva del Real Canal de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón[41].

Donada la seva capacitat d’influència en els àmbits polítics locals, no és d’estranyar que Mercader també s’involucrés en la vida local de la seva ciutat de residència. Al novembre de 1928, Mercader figurava com a regidor de l’ajuntament de Cornellà de Llobregat[42].

Després d’una llarga malaltia, Arnau de Mercader i Zufía moria el 29 de juliol de 1932 a la seva mansió de Cornellà de Llobregat[43]. Per la descripció que del seu funeral es fa a un article del 2 d’agost de 1932[44], podem fer-nos una idea de la xarxa de contactes i interessos que Arnau de Mercader havia forjat al llarg de la seva vida.

4.Els espais de residència

Els comtes de Belloc eren propietaris d’un enorme patrimoni immobiliari, però la seva residència fonamental era la del Palau ubicat a Cornellà de Llobregat. Avui és un museu visitable a on es pot gaudir de l’atmosfera en què viuria el comte de Belloc bona part de l’any. Hi ha moltes referències de la residència de Cornellà als diaris i revistes de l’època. En un article a La Vanguardia de l’any 1929, en què ens parla del palau-museu, l’articulista ens diu: “Y aparte de cuanto constituye lo indicado[referint-se a diversos

dels salons de la residència], hay, además, para quienes al estudio se entrega, una biblioteca integrada por once mil volúmenes, que siguen acreciendo su caudal, pues es sabido cuanto al aristócrata propietario de la finca le place estar al corriente de lo que se publica, muy en particular en lo tocante a la biología y ciencia astronómica, y cuanto se refiere a materia artística.”[45]

Tantes eres les meravelles d’aquell palau, que el 20 de febrer de 1915, uns lladres van entrar a la residència-palau del comte i van emportar-se diverses peces de roba i de joieria. Afortunadament, van ser detinguts la mateixa nit del robatori els lladres i els 8 còmplices[46].

Si el Palau Mercader era la seva residència habitual, sembla que els comtes passaven el mes d’agost a la finca del Far[47]. En una descripció de l’època (1927) ens parlen tant de la residència senyorial que tenien a la Serralada del Corredor com de la Casa de Fusta, “Villa Lina” a la qual ens hem referit més amunt: “’Villa Lina’ se os muestra como regida por una dama de buen gusto que hace su hogar el centro de su vida, y todo en él revela el acierto para crear un ambiente propicios al bienestar. Y, además, un rincón de estudio observatorio astronómico un tiempo del conde de Belloch que especializado en la consulta de los astros, había logrado atraer sobre sus trabajos la atención de los hombres de ciencias, dice al forastero que no se mata allí el tiempo en nonadas, sino que se consagran horas al cultivo del espíritu”.[48]

Notes

[1] Josep Fernández Trabal, “Arxius de la noblesa. El fons llinatge Mercader, Comtes de Bell-lloc”, Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 19, març 2008.

[2] Diputación Permanente y Consejo de la Grandeza de España.

[3] Josep Fernández Trabal, “Arxius de la noblesa. El fons llinatge Mercader, Comtes de Bell-lloc”, Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 19, març 2008 (pàg. 9).

[4] “Era el finado notable folklorista, entusiasta por las costumbres y tradiciones de nuestro pueblo, á las que rindió pleno homenaje, mientras se lo permitió el estado de su salud, con el ‘aplech’ que en la festividad de San Pedro se celebraba en la ermita de su castillo.

De carácter abierto, era querido de los pobres, á quienes favorecía con dádivas, y respetado por las clases acomodadas, que veían en él ejemplo singular de fraternal hidalguía jamás desmentida para con nadie”. (La Vanguardia, 19 de maig de 1904)

[5] Heraldicacatalana.blogspot.com.es/2010/12/armas-de-los-titulos-catalanes-xxi.html

[6] Roberto Caccialanza – Anna Plans Berenguer, “Da Cremona a Barcellona, una favola divenuta realtà. Paolina Pozzali Crotti, contessa di Bell-lloc (1870-1953)”, STRENNA DELL’ADAFA (2015).

[7] Una dècada després de la mort del segon compte de Belloc, l’articulista Artur Masriera es referia a Joaquim de Mercader en els següents termes: “Era don Joaquin de Mercader, XVº Conde de Bell-lloch y á la vez uno de los próceres catalanes más genuinamente simpáticos, llanísimo en su trato, y más modesto aún por el empeño que ponía en ocultar lo extenso y sólido de su cultura artística é histórica. Había allegado muy ricos ejemplares arqueológicos en su morada de estilo árabe del Paseo de Gracia de Barcelona y con motivo del hallazgo de un mosaico romano en una de sus fincas de los alrededores de Gerona, dióse a conocer como erudito muy versado en la ciencia de las antigüedades. No hay que decir con que gusto los socios de la Associació Catalanista d’excursions cientificas le eligieron para que formase parte de su junta directiva y con que celo é inteligencia el conde de Bell-lloch contribuyó al esplendor de las tareas de la asociación, entre las cuales hay que contar la formación y organización de un museo arqueológico que el bueno del conde ayudado de otro socio entusiasta, solamente, arregló y clasificó durante treinta noches consecutivas. Redactó en compañía de Joaquín Olivó, la notable Fulla d’instrucció arqueológica, que dicha corporación publicó en 1881, y dió varias conferencias sobre Los monuments megalítichs del Vallés.

Poseía el conde en esta comarca su castillo de Sant Pere de Bell-lloch, el cual hacía años se había apresurado á restaurar convenientemente y muy persuadido de que la grandeza y esplendor de unos blasones no consiste tanto en usarlos junto con el apellido, sino en evitar que se desmoronen por completo los sillares que evocan recuerdos de sus glorias. En el día de San Pedro, fiesta patronal de aquella morada nobiliaria, don Joaquín de Mercader nos invitaba á visitarla y juntos disfrutábamos una jornada verdaderamente deliciosa, recordando, con las grandezas de un pasado, los deberes y orientaciones que exigía su floreciente porvenir. Y en una de estas visitas dos amigos nunca bien llorados, Antonio Aulestia y Andrés Balaguer y Merino escribieron su interesante monografía La festa de Sant Pere en lo castell de Bell-lloch, en donde se verá que todo lo que llevamos indicado, es pálido reflejo de una realidad tan halagüeña como enaltecedora para los que antaño tan fielmente cumplían la misión de permanecer grandes viviendo siempre fraternalmente en contacto con los humildes.” (La Vanguardia, 25 de maig de 1913)

[8] La Vanguardia (5-3-1888). La seva activitat com a membre del Club de Regates es mantindria com a mínim fins a l’any 1914.

[9] La Vanguardia (16-2-1888)

[10] La Vanguardia (9-6-1895)

[11] La Vanguardia (12-3-1898)/Oficina Española de Patentes y Marcas. La patent està sol·licitada també per Juan Niqui.

[12] La Vanguardia (25-4-1898)

[13] Sobre Paolina Pozzali Crotti, veieu Josep Ramis Nieto, “La comtessa de Belloc: Paolina Pozzali Crotti”, a adosrius.wordpress.com.

[14] La Vanguardia (30-7-1901)

[15] La Vanguardia (11-3-1904)

[16] La casa es va cremar durant la guerra civil i era un edifici construït al 1899-1900 que el comte va fer ubicar davant de Can Bosc com a pavelló de caça i observatori astronòmic. Era obra de Simó Cordomí i Carrera, arquitecte català del moviment modernista que va projectar obres emblemàtiques com l’Ajuntament de Granollers. (adosrius.wordpress.com)

[17] Alsina i altres, “Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Dosrius”.

[18] Josep Fernández Trabal, “Arxius de la noblesa. El fons llinatge Mercader, Comtes de Bell-lloc”, Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 19, març 2008 (pàg. 5).

[19] Veure la descripció que es fa de la torre pocs anys abans de ser incendiada a La Vanguardia (9-9-1927)

[20] Josep Ramis Nieto, “Apunts per a una història de la Guerra Civil a Dosrius (1936-1939)” a adosrius.wordpress.com

[21] La Vanguardia (24-5-1911)

[22] La Vanguardia (29-5-1911)

[23] La Vanguardia (20-2-1914)

[24] La Vanguardia (15-11-1912)

[25] La Vanguardia (21-6-1919)

[26] La Vanguardia (8-7-1922)

[27] La Vanguardia (18-1-1924)

[28] La Vanguardia (22-1-1924). El nou president de la “Mancomunidad”, Alfonso Sala, en un discurs en el qual va defensar l’ús del castellà, va acabar manifestant: “Los que salieron de aquí nos dijeron que nos dejaban un cuerpo sin alma. Demostrémosles nosotros que queda aquí el alma catalana, reflexiva, tenaz, amorosa, que les espera con los brazos abiertos para continuar juntos la obra de la Mancomunidad por la paz, la prosperidad, la grandeza y la gloria de Cataluña y de España”. Durant els mesos següents, Arnau visitaria sovint al nou president i s’encarregaria de la direcció de diverses obres públiques. També seria freqüent l’assistència a actes en què estaria present el rei Alfons XIII; els contactes amb l’aleshores alcalde de Barcelona, Darius Rumeu i Freixa, segon Baró de Viver; les trobades amb les autoritats militars i amb el mateix general Primo de Rivera. Per totes aquestes feines, l’Arnau rebia unes 720 pessetes de l’època.

[29] La Vanguardia (24-4-1924)

[30] La Vanguardia (12-8-1924)

[31] La Vanguardia (3-10-1924)

[32] La Vanguardia (2-4-1925)

[33] La Vanguardia (17-9-1925)

[34] La Vanguardia (16-5-1926)

[35] La Vanguardia (26-1-1927)

[36] La Vanguardia (12-10-1927)

[37] La Vanguardia (13-5-1927)

[38] La Vanguardia (6-5-1928). Segons l’articulista, Joan Pich i Pon, el president de l’Assemblea, va parlar de “…los momentos difíciles que atraviesa la propiedad urbana en España y de la necesidad de los esfuerzos, de la voluntad y de la energía de todos los propietarios para afrontarlos; del régimen de la propiedad en Rusia y de la iniciativa de nombrar las oportunas Comisiones para estudiar los problemas capitales. Expuso la conveniencia de que desaparezca la tasa de los alquileres y de que se obtenga la libre contratación y se refirió a la creación de los Comités Paritarios de propietarios e inquilinos”.

[39] La Vanguardia (18-5-1928)

[40] La Vanguardia (8-6-1928)

[41] La Vanguardia (16-6-1928). El canal era, i és avui en part, una canalització de 17,42 quilòmetres d’aigües provinents del riu Llobregat que es va construir entre 1817 i 1820 i que va suposar una dinamització de la zona del Baix Llobregat en convertir zones de secà en zones de regadiu.

[42] La Vanguardia (21-11-1928)

[43] “En su posesión de Cornellá de Llobregat ha fallecido don Arnaldo de Mercader y de Zufía, conde de Belloch, muy distinguida personalidad barcelonesa que ocupó diversos cargos públicos con una gran dignidad y alteza de miras, y dando en todo momento prueba de la rectitud que fue norma de su existencia.

Se había consagrado al estudio, habiendo reunido una copiosa biblioteca, que iba acrecentando con las últimas novedades científicas; poseía, además, un nutrido museo de historia natural, amén de varias importantes colecciones. Hubo un tiempo en que sintióse sobremanera interesado por las investigaciones astronómicas. Para ello montó a todo coste un observatorio en su finca de Alfar.

De entre los cargos que desempeñó, en el que puso mayor cariño y entusiasmo fué la presidencia de la Junta de Museos, donde confirmó su exquisito tacto y reconocida caballerosidad, no regateando trabajo ni horas a la asídua labor que se había impuesto, llevado de su afición al arte.

Su bondad, su educación exquisita, su hombría de bien y su espíritu cultivado, a la vez que su modestia, teníanle granjeadas generales simpatías en Barcelona, de la que era un ciudadano ejemplar. Su muerte ha sido sentidísima en el extenso círculo de sus relaciones sociales.

El cadáver será inhumado en el castillo de Belloch. El título condal de Belloch es de prestigioso abolengo, y los que lo ostentaron en tiempos de los condes de Barcelona se intitulaban, así mismo, vizcondes de nuestra ciudad.” (La Vanguardia, 31 de juliol de 1932)

[44] La Vanguardia (2-8-1932). “El domingo por la mañana fué conducido a su última morada el cadáver del señor conde de Belloch, fallecido el viernes en su castillo de Cornellá.

El acto constituyó una sentida manifestación de duelo, por tratarse de persona que gozaba en aquella vecina población de general estima y respeto.

El cadáver, en lujoso ataud de caoba con incrustaciones de plata, fue trasladado en un coche estufa al castillo de Belloch, de Cardedeu, donde recibió cristiana sepultura.

La fúnebre comitiva se organizó a las once de la mañana, figurando en la presidencia del duelo el canónigo doctor Sirvent, el reverendo Jaime Soler, el comandante auxiliar de somatenes del partido de San Feliu de Llobregat, don Pedro de Mercader, don A. Cano Manuel y otros familiares.

A continuación seguían el Ayuntamiento de Cornellá en corporación, con su presidente el alcalde, don Lorenzo Marigó y el secretario, don Eduardo Gelabert; el cabo del somatén, don Jaime Estrada; la junta del Patronatro Obrero, con su presidente, don José Boada; el presidente de la Cruz Roja local, don Pedro Gelabert; la junta del Ateneo Instructivo, con su presidente, don Enrique Aletá; el subcabo de los mozos de escuadra, don José Prunés; don Pedro Gelabert, que ostentaba la representación del Canal de la Infanta; el presidente de la Sociedad Unión Social, don Manuel Pérez; el presidente de la Asociación de Propietarios, don Alfonso Cuxartú, los ex concejales del Ayuntamiento de Cornellá, compañeros del difunto, don Pedro Gelabert, don Amado Vives, don Pedro Garriga, don José Melich y don Ramón Manaja; el alcalde y el secretario del Ayuntamiento de Cardedeu, don Mariano Casanovas y don Miguel Rovira; las Hermandades del Porvenir, San Vicente y la sección de Socorros Mutuos de la Unión Social; la Asociación de Industrias, el Sindicato Agrícola, el cuerpo de agentes de vigilancia nocturna y diurna del Ayuntamiento de Cornellá, y otras muchas representaciones.

El triste cortejo acompañó al cadáver hasta el límite del término municipal, continuando luego el coche mortuorio, acompañado de algunos familiares y personas de su intimidad, hasta Cardedeu, en cuyo castillo de Belloch fue inhumado, según queda ante dicho.”

[45] La Vanguardia (16-5-1929)

[46] Els lladres van intentar entrar per la part trasera de l’edifici però en no aconseguir-ho, “…rompieron una de las claraboyas del sótano, de más de una pulgada de espesor, y por allí descendieron por medio de una cuerda; con una palanca abrieron una ventana del sótano que comunica con la planta baja del edificio, y fracturando otras puertas interiores consiguieron recorrer la mayoría de las habitaciones de la planta baja y del primer piso, donde se apoderaron de cuantos objetos de valor encontraron” (La Vanguardia, 25 de febrer de 1915)

[47] La Vanguardia (4-8-1927)

[48] La Vanguardia (9-9-1917)

Anuncis