Etiquetes

 

Corria l’any 1878 i a Espanya tornava a regnar un Borbó: Alfons XII. Després del fracàs de la I República, el cop d’estat del general Arsenio Martínez Campos iniciaria un període de la història d’Espanya que s’allargaria fins a l’adveniment de la II República. El model polític desenvolupat per Cánovas del Castillo representava l’alternança en el poder polític del partit conservador de Cánovas i del partit liberal de Sagasta. En el pla econòmic la vella oligarquia tornava a guanyar terreny i l’Església catòlica augmentava el seu protagonisme a l’educació i la seva hegemonia ideològica a la societat.

No és d’estranyar que entre els ciutadans benestants de l’època a Dosrius hi arrelés una certa despreocupació per la política i pels seus afers i que, qui més qui menys intentés eludir les seves responsabilitats per representar als seus veïns.

Qui aleshores era el seu alcalde constitucional, Joan Rigola, enviava el 21 d’agost de 1878 una carta[1] al Governador Civil de la Província expressant la seva preocupació sobre la situació de marasme polític al poble:

“Excelentísimo Señor.

Rectificada la lista de elecciones de Ayuntamiento y Diputados Provinciales de esta localidad, la cual se halla expuesta al público resultan en ella 87 electores que todos ellos son elegibles en conformidad a lo prevenido por la ley electoral de 16 de Diciembre de 1876”

La constitució espanyola de 30 de juny de 1876 contemplava en el seu article 83 que als pobles hi hauria alcaldes i ajuntaments i que aquests serien nomenats pels veïns a qui la llei donés aquest dret[2]. Alhora, l’Estat es reservava enormes poders que l’habilitaven per suspendre acords, regidors i ajuntament sencers. La modificació de la llei electoral de l’any 1870 va representar una nova retallada en el dret a votar per part dels ciutadans. A la pràctica, no tots els veïns podien votar; només ho podien fer aquells que portessin dos anys de residència fixa al municipi o els que paguessin alguna classe de contribució o subsidi, així com funcionaris en actiu o jubilats, o bé ciutadans que disposessin d’un títol oficial. Amb aquest sistema de sufragi restringit, que a més dels condicionants anteriors, limitava el vot als homes majors de 25 anys, el vot era un dret que de mitjana només en gaudia un 5% de la població.

Però una cosa era ser elector i un altre elegible, ja que en el cas dels municipis amb més de 400 habitants només podien ser elegits el majors contribuents. Els ajuntaments s’havien de renovar per la seva meitat cada dos anys i l’alcalde era considerat un delegat del Govern i administrador del poble. Aquest sistema va facilitar el caciquisme electoral[3].

Dosrius tenia a l’any 1877 un total de 1.042 habitants residents[4], del quals 87 eren veïns caps de família, és a dir el 8,35% de la població. Donat que segons la “Ley de 16 de diciembre de 1876 reformando las leyes electoral, municipal y provincial de 20 de agosto de 1870”, “En los pueblos menores de cien vecinos, todos ellos serán electores,…”  (article 4) i “En los pueblos que no excedan de 400 vecinos serán elegibles todos los electores”, tots els veïns de Dosrius eren electors i elegibles.

L’alcalde continuaria explicant la composició de la massa electoral:

“de los cuales 3 son curas párrocos, uno de cada una de las tres parroquias que componen este término municipal; 36[5] sin instrucción, o sea no saben leer ni escribir y 15 mayores de 60 años.”

Ja hem parlat en un altre article del nivell d’analfabetisme de la població de Dosrius a la segona meitat del segle XIX. A l’any 1877, només el 19,44% dels homes sabien llegir i escriure i el 78,35% no sabien llegir (ni escriure).[6]

”De estos últimos 15[7] propietarios caso de que saliesen elegidos propondrían seguramente su renuncia legal por la edad; y como quiera que tienen en sus casas y viven juntos con sus hijos primogénitos ‘hereus’ los cuales tienen instrucción suficiente, son mayores de 25 años y aptos, ¿podrían estos legalmente suplir a sus padres con previo consentimiento de los mismos? pues que de no ser así, se encuentra este pueblo escaso de personal para el desempeño de cargos concejiles, como son Ayuntamientos, Junta Municipal, Jueces y Fiscales municipales, Junta de Amillaramiento, id. Local de Instrucción pública, cargos que son desagradables en esta localidad, siendo muchos los que desean evadirse de ellos.

Lo que he creído de mi deber y con la antelación necesaria consultarlo con V.E. a los efectos mencionados”.

El Governador Civil contestaria el 3 de setembre en els següents termes:

“…debo manifestarle que los hijos mayores presuntos herederos de los propietarios de esa localidad, no pueden legalmente sustituir a estos en sus cargos concejiles”.

A tenor de les manifestacions de l’alcalde, podem concloure que la participació política de la població estava fortament restringida. Només 1 de cada 10 persones que vivia al poble tenia dret a votar i a ser elegit. Ser elegit per formar part del consistori deuria ser una càrrega feixuga per a molts ciutadans, per motiu de la seva avançada edat o perquè el sistema polític no era prou motivador.

Notes

[1] Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya, Fons antics, caixa 58, lligall I-16

[2] “Habrá en los pueblos alcaldes y Ayuntamientos. Los Ayuntamientos serán nombrados por los vecinos a quienes la ley confiera este derecho”.

[3] Enrique Orduña Rebollo, “Historia del municipalismo español (XIV). Un siglo de municipalismo. El régimen municipal en la constitución de 1876. La reforma del régimen local de la restauración”.

[4] Josep Ramis Nieto, “Els censos oficials de població (1857-1940). Aproximació a l’estructura de la seva informació i la seva utilitat com a font per a la demografia històrica local: l’exemple de Dosrius”, a adosrius.wordpress.com

[5] Això suposaria que dels electors, deduïts els capellans, el 48% no sabia llegir. Un percentatge d’analfabets menor que el de la població masculina global.

[6] Josep Ramis Nieto, “Els censos oficials de població (1857-1940). Aproximació a l’estructura de la seva informació i la seva utilitat com a font per a la demografia històrica local: l’exemple de Dosrius”, a adosrius.wordpress.com

[7] La quantitat de persones majors de 60 anys a l’any 1877 era de 50.

Anuncis