Palau, García y Compañía. L’aventura empresarial de Melcior de Palau per portar l’aigua de Dosrius a Mataró (1857-1865)

Etiquetes

Article PDF

El 6 d’octubre de 1857 es reunien a la notaria mataronina de Maties Aparicio Burgés diversos socis naturals del Maresme i d’altres comarques catalanes per constituir formalment la companyia que portaria per nom Palau, García y Compañía. La societat que es formava pretenia captar i conduir les aigües de la conca hidrogràfica de Dosrius fins a Mataró. A l’any 1862 obtindria del Ministeri de Foment el dret a l’aprofitament de l’aigua del subsòl dosriuenc i tres anys més tard la mateixa societat vendria els seus drets a l’empresari madrileny Julio Coste Cornudet, qui tornaria a vendre els mateixos drets a l’any 1867 a la Companyia d’Aigües de Barcelona, una societat belga constituïda per conduir l’aigua de Dosrius fins a l’eixample barceloní. La història d’aquesta darrera companyia i els treballs que aquesta i altres companyies van efectuar a l’àrea metropolitana per subministrar d’aigua la capital catalana han estat estudiats i són coneguts relativament bé. El que volem explicar en aquest article és l’aventura empresarial d’uns quants emprenedors catalans, especialment maresmencs, que van possibilitar el naixement de la primera empresa explotadora[1].

En el seu estudi sobre l’aigua i les inundacions al Mataró contemporani, els investigadors Barriendos i Pomés ens parlaven dels problemes de subministrament d’aigua a la ciutat durant el segle XIX. Segons els autors, les autoritats municipals podien garantir el proveïment d’aigua de la ciutat gràcies al fet que tot i que el Reial Patrimoni retenia el domini directe, els ajuntaments gestionaven el seu domini útil. Les dues principals necessitats d’aigua provenien del consum humà (fonts urbanes,…) i dels horts del municipi, a les quals es va anar afegint paulatinament la necessitat d’aigua per evacuar els residus urbans. Una vegada satisfetes aquestes necessitats, els ajuntaments podien oferir concessions d’aigua als particulars.

Un dels sectors dependents de la disponibilitat d’aigua i estratègic per a l’economia local era el dels molins fariners. De la seva activitat depenia la conversió del blat en farina i conseqüentment, la disponibilitat de la matèria primera per a la fabricació del pa, l’aliment més important de la dieta durant l’Antic Règim. Els tres molins fariners de la ciutat, propietat de l’ajuntament, eren explotats en règim d’arrendament i el preu de la feina de moldre era establert per les autoritats locals en funció de l’aigua disponible que moltes vegades no era suficient degut a les inundacions i embussaments dels conductes i a la manca de manteniment de les conduccions i dels propis molins per part de l’ajuntament. Això va comportar que en determinats moments, tot i l’abundància de pluges, l’aigua no arribés amb prou fluïdesa a les fonts públiques. En aquestes situacions o en situacions de sequera, es recuperaven mines abandonades i fins i tot es construïen de noves. Si la situació arribava a ser crítica i sostinguda en el temps, es donava prioritat al consum humà i es restringia l’aigua de moliners i hortolans[2].

Sense dades precises sobre els cabals d’aigua que arribaven a la ciutat i de les necessitats per al consum humà i les activitats econòmiques, no pot concretar-se quines serien les necessitats hídriques de la ciutat de Mataró[3]. Tot i que els molins fariners moguts per aigua anirien sent substituïts per molins de vapor, l’increment de l’activitat econòmica i el conseqüent augment demogràfic a mitjans de la dècada dels cinquanta (Mataró va passar de 13.010 habitants a l’any 1842 a 16.595 a l’any 1857) posarien de manifest la necessitat d’augmentar el subministrament d’aigua a la ciutat[4].

En aquest context va néixer la societat Palau, García y Compañía, anomenada així en honor dels seus dos principals socis, la qual es va domiciliar a Mataró i a la mateixa ciutat celebraria les seves reunions. L’objecte d’aquesta societat col·lectiva no era un altre que captar l’aigua tant superficial com subterrània de la conca hidrogràfica de Dosrius i Argentona per conduir-la fins a la rodalia de Mataró i fer-la servir especialment per a activitats econòmiques.

“Sépase que los Señores que suscriben, con el objeto de reunir las aguas que nacen, fluyen y discurren en varios puntos de los términos de los pueblos de Dos-rius, Cañamás y Argentona, del presente partido judicial de Mataró, y conducirlas a las cercanías de esta ciudad, construyendo al efecto minas, ramales, acueductos y demás que convenga, y emplearlas luego para riego de tierras, en saltos, y otros usos que consideren útiles y beneficiosos, llevando al intento a cabo el proyecto que tenían formado de constituirse en sociedad colectiva…” [5].

 I és que l’abundància d’aigua a la part alta de la conca de la riera de Dosrius i Argentona era tal que durant bona part de l’any aquella circulava per la llera dels torrents, rierols i rieres. Això provocava també que es formessin aiguamolls que provocarien no pocs episodis de malalties epidèmiques. A les aigües superficials calia sumar les aigües freàtiques properes als corrents de superfície. L’aigua podia ser captada mitjançant la construcció d’estructures horitzontals anomenades galeries de captació o mines d’aigua i vehiculades a través de mines de conducció i aqüeductes fins al lloc on podia aprofitar-se el recurs, com les fonts públiques o els horts.

Si els saurins s’encarregaven d’indicar a on es trobava la beta d’aigua, els minaires iniciaven la construcció de la galeria al punt més baix (boca de mina), excavaven en direcció al naixement i anaven construint pous de registre en els punts intermitjos (per ventilar i treure el material excavat a la superfície) fins arribar al punt més alt, on es trobava la capa freàtica que es volia captar.

Per poder fer aquests treballs, els promotors de les mines d’aigua necessitaven la concessió o permís del propietari dels terrenys. La concessió podia ser per construir una mina de captació, per conduir l’aigua subterràniament o per ambdues coses.

En el cas que ens ocupa, el subministrament d’aigua a la ciutat de Mataró des de la conca hidrogràfica de Dosrius, els promotors de l’obra van registrar notarialment fins a un total de 63 escriptures de concessió i fins a 80 parcel·les diferents als municipis de Dosrius, Argentona i Mataró (Vegeu Annex 1. Taula 1).

Abans de la constitució notarial de la societat entre l’octubre i el novembre de 1857, els seus promotors van registrar 26 escriptures de concessió. Durant el període de temps transcorregut entre febrer i novembre de 1857, quatre dels futurs socis de la societat (Palau, Boada, García i Matas) arribarien a acords amb diversos propietaris de parcel·les, especialment de Canyamars, Dosrius i Argentona, per captar i conduir aigua a i per les seves propietats. Desconeixem els estudis i prospeccions que es farien sobre el terreny en anys anteriors per considerar viable la captació i la conducció de l’aigua fins a Mataró, però aquells 9 mesos servirien per registrar formalment amb els propietaris els permisos per iniciar les obres. De les 30 parcel·les escripturades, 4 pertanyien al districte de Canyamars, 18 eren de Dosrius, 7 d’Argentona i 1 de Mataró. Després d’una primera escriptura registrada al febrer, bona part dels acords (24) es van produir durant els mesos d’abril, maig i juny. Serien uns mesos de frenètica activitat empresarial en què probablement Jeroni Boada i Lluís Matas es mourien pel territori per convèncer a pagesos i hisendats del seu projecte d’infraestructura hidràulica. L’estabilitat política del Bienni Moderat i dels governs de la Unió Liberal (1856-1863), l’absència de conflictes militars i l’impuls que l’obra pública i els ferrocarrils van tenir durant aquests anys, crearien un clima favorable per a obres tan importants i arriscades com la de construir un aqüeducte de més de 10 kilòmetres de longitud per terrenys d’una orografia força accidentada.

La resta dels  acords, una vegada que ja s’havia constituït la societat, es van signar especialment durant els dos anys següents: el 1858 es registrarien 18 escriptures i el 1859, un total de 17. De forma ja marginal, entre els anys 1860 i 1861, hi hauria només 3 concessions. La majoria de les parcel·les concedides durant aquest període (50) estarien ubicades al tram baix de l’aqüeducte. A Argentona es van concedir 24 i a Mataró 12, mentre que a Dosrius es concedirien 14 finques.

La majoria dels concedents eren grans propietaris o hisendats, però també podem trobar pagesos, treballadors del camp i bracers. Bona part dels propietaris cedien els drets sobre una sola finca, mentre que altres oferien més d’una, fins i tot de municipis diferents, com és el cas de Gaspar Font, qui va concedir permís a diverses finques de Dosrius, Argentona i Mataró.

En el moment de fer-se l’escriptura de concessió, les parts es posaven d’acord en una sèrie de drets i d’obligacions que eren perpetus. La part concedent estava obligada a cedir els seus terrenys per permetre l’excavació de les seves terres per construir les mines o per passar la conducció. Per aquest concepte, el propietari rebia una indemnització monetària per una sola vegada i tenia dret a una certa quantitat d’aigua (habitualment unes hores un dia determinat de la setmana) per regar els seus camps que la companyia li cediria quan les obres estiguessin enllestides. La companyia concessionària es comprometia, per la seva part, a indemnitzar al concedent per tots els desperfectes que les obres poguessin ocasionar a les finques concedides (Vegeu Annex 2).

La societat no sempre faria ús de les concessions atorgades pels propietaris, ja que en alguns casos la companyia decidia canviar  l’itinerari de la conducció.  És el cas de la concessió feta per  Joaquim de Castellar al desembre de 1859 en una peça de terra al Molí de Vent. El propietari arribaria a un acord amb la societat pel qual el propietari renunciava a l’aigua promesa per la companyia a canvi de 200 lliures, corresponents a mitja hora de reg cada diumenge de l’any[6].

Les condicions per lliurar l’aigua als concedents variaria al llarg del temps. El que es desprèn de la documentació és que hi havia aigua vista o superficial de forma abundant i continuada a les rieres de Dosrius. Quan no baixés aigua per les rieres, però, els concedents estaven facultats a “…efectuar el riego por medio de dos sangraderas, vulgo bunoneras, del diámetro de un cuarto de muela cada una, que se abrirán con un palmo de agua de peso, si lo hubiere, en una casita construidera, a gastos de la parte concesionaria […] cuyo riego se hará semanalmente el domingo durante una hora y media, que principiará a las cinco de la mañana, viniendo a cargo de la parte concesionaria el abrir la dicha casita en la expresada hora, para poder la parte concedente, o la persona que tenga delegada, destapar las bunoneras…”.

Sembla però que aquest sistema no era gens convenient “…no solo por haber de tener la sociedad un vigilante cada vez que por parte de aquella señora se ha de tomar el agua en las horas señaladas, si que también por la facilidad con que se desperdicia el agua…”.

En aquests casos, la societat i els concedents es posaven d’acord per subministrar a aquests aigua de forma contínua: “…se la entregarán y recibirá perennemente en una casita o repartidor que se construirá en el mismo campo Canal o Canals […] siete plumas de agua […] cuya cantidad […] deberá entregársela a la mayor altura posible…” El preu en què es valorava l’aigua era de 300 lliures catalanes per ploma (22.400 rals de billó per les 7 plomes)[7]. Un cas semblant és el de Josep de Caralt i de Viladesa, qui al març de 1864 permutava el dret a reg durant unes hores pel dret a rebre una ploma d’aigua al Manso de Sant Jaume de Traià o Torner. El valor de la ploma era també de 3.200 rals de billó[8].

Les indemnitzacions dineràries es feien en metàl·lic i s’expressaven en tres unitats de moneda diferent: en lliures catalanes, rals de billó i en duros.[9] La suma de les indemnitzacions per les 80 finques concedides ascendiria a un total de 102.587 rals de billó. A tall indicatiu indicarem que una peça de 5 quarteres es va pagar a Dosrius a 400 rals de billó i una de 10 quarteres es va pagar a Argentona a 480 rals de billó. Les peces més ben pagades, però, estarien a Mataró, al sector de La Llàntia i del Molí de Vent. Així, en Vicenç Tarrés rebria per la seva finca al Molí de Vent, 18.766 rals de billó (el 18% de la despesa total), mentre que al mateix indret Carles de Fortuny seria indemnitzat amb 10.000 rals de billó (el 10% de la despesa total).

La ubicació de les diverses finques sotmeses a concessió marcaven el trajecte que havia de seguir la canalització. Després de la confluència de les rieres de Rials i de Canyamars, la conducció seguia paral·lela a la riba esquerra de la riera de Dosrius, travessant el Molí de Can Terrades, Can Geimir i la Casa Nova d’En Carreres, per arribar al meandre que orienta la riera cap al sudest. Allí creuaria terrenys de Les Escomes, de la de Can Castells, Can Cabanyes, Can Bellatriu, per girar a llevant per travessar terres de Sant Jaume de Traià, del torrent de Vera, de les faldes del turó de Cerdanyola, del veïnat de La Llàntia i arribar finalment al Turó de Vent.

La primera concessió es va produir en la que seria la mina més important i punt inicial de galeria de conducció. Estava ubicada a la finca de la Masia de Ca l’Estapé, també coneguda com Can Collet. En aquest punt es recolliria l’aigua provinent de la riera de Canyamars  amb la construcció d’un barratge anomenat Batllori. La concessió per captar l’aigua la van fer el 18 de febrer de 1857 els propietaris del Manso Estapé de Dosrius. Andreu Collet, pagès i la seva dona Maria Estaper van atorgar als concessionaris, Melcior de Palau i Jeroni Boada i Renter, “…plena facultad para que con minas, ramales y conductos puedan buscar, recoger y aprovechar para los usos o fines que quieran todas las aguas que nacen, fluyen y discurren por las tierras de propiedad de la misma concedente pertenecientes a su manso Estaper…”. A canvi de la concessió sobre 92 hectàrees de terreny, els concedents van rebre 300 lliures catalanes “…en moneda efectiva de oro y plata…”  i la garantia de mantenir o augmentar el cabal d’aigua del pou que existia a la finca[10].

El lloc de destinació i d’emmagatzematge a Mataró era el dipòsit de la Casa den Boix, a l’indret anomenat Molí de Vent, a Mataró. El paratge del Molí de Vent, així conegut al segle XIX, és un turonet de 91 metres d’altitud, ubicat a prop de la plaça Granollers. Joan Giménez i Blasco documenta que a mitjans del segle XV el rei Alfons va donar permís per construir un molí eòlic al paratge de Puig Pendís i que devia existir més d’un, ja que tot i l’enderrocament d’un a l’any 1579, a finals del segle XVI hi continuava existint un altre[11].

Segons consta a l’amillarament i a la matriu cadastral efectuats a l’any 1851, al sector M (En Molí de Ben(sic)[12]), les 3 parcel·les amb major superfície corresponien a: la 709 (de 37 mujades[13]) propietat de Josepa Peramàs i Català; la 685 (de 21 mujades), propietat de Manuela Palau i Català; i la 649 (de 17 mujades), propietat de Melcior de Palau i de Soler.[14] En aquella mateixa zona, Salvador Boada Gurri tenia aleshores una finca plantada de vinyes de 2 mujades d’extensió i probablement seria la mateixa finca que Jeroni Boada, el seu fill, cediria a la Societat a l’any 1862 (amb escriptura a l’any 1864) per fer la conducció de l’aigua. Per aquestes terres va rebre en compensació quatre plomes d’aigua, valorades en 32.000 rals de billó.[15]

La conducció maresmenca o aqüeducte, des del Manso Estapé de Dosrius fins al Molí de Vent de Mataró, tenia un total de 12.305 metres de longitud.

Tot sembla indicar que aquest seria el punt d’arribada de l’aigua per distribuir-la per la part meridional del terme municipal. Les expectatives que es van crear amb la constitució de la companyia impulsada per Melcior de Palau i la conducció de l’aigua eren les de convertir les finques del Pla d’En Boet (entre el Molí de Vent i el mar) en un sector de regadiu substituint la vinya per un altre conreu de regadiu, com el dels tarongers, un producte que començava a exportar-se a França i que la construcció de la via ferroviària fins al país veí havia de facilitar. Segons la premsa de l’època, l’aigua també podria possibilitar la instal·lació de fàbriques i molins a les faldes del turó del Molí de Vent[16].

Una de les concessions més importants de l’any 1857, la faria, el 8 de maig, Juliana de Lentisclà i de Caralt, vídua de Marià de Caralt[17]. Juliana era una de les grans propietàries al veïnat de Dosrius, amb un total de 8 finques i uns 7.000 rals de billó de producte imposable a la contribució territorial[18] i cedia a Melcior de Palau, a Jeroni Boada i a Lluís Matas i Freginals, totes les seves terres de Dosrius per a la captació i conducció d’aigües a canvi de 300 lliures catalanes.

Així mateix, la mataronina cedia el dret “…de valerse y utilizarse, para la conducción de aguas, del torrente o acequia llamado vulgarmente rech de la Cayetana en la mitad que por lo largo ocupa terreno de una de las huertas que ella dicha señora concedente tiene y posee en el término de la presente ciudad a la parte inferior de la carretera camino real que conduce a Barcelona […] al objecto de encaminar y pasar por aquel conducto las aguas que dirijan a tener salida o desagüe al mar…[19].

Aquestes finques era les que Juliana tenia al sector N de la ciutat anomenat “Pla de Boet, Cuatre Camins, Peñas de Ribalta i Ramonera”, un sector agrícola dedicat bàsicament al conreu de secà de cereals i a la vinya. Bona part del sector estava ubicat entre la Riera d’Argentona, el nucli urbà de Mataró, el camí a Argentona i la carretera que conduïa a Barcelona. Al sud hi havia una llarga línia de parcel·les rectangulars perpendiculars al mar, la majoria de les quals amb casa, a tocar del Camí Ral. En aquesta zona Juliana era la propietària d’una finca dedicada a la vinya; Melcior era el propietari de fins a 6 finques, una d’elles amb casa i la majoria dedicades a la vinya i als cereals de secà.

Les propietats de Juliana de Lentisclà i de Melcior de Palau possibilitarien que l’aigua travessés els camps del Pla d’En Boet fins a desembocar al mar. Des del salt d’aigua del Molí de Vent, la conducció passava per terrenys de Josep Pineda i Peradejordi, “…atraviesa el camino vecinal de Argentona, sigue por terreno de Doña Josefa Catalá de Peramás, atraviesa el camino vecinal de San Ginés de Vilassar, continua por el torrente llamado de las Cañas y otra vez por terreno del dicho D. José Pineda, y termina atravesando la carretera general de Barcelona a la Junquera, desde donde se introduce el agua al torrente llamado de la Cayetana o Gayetana y prosigue hasta la orilla del mar…”.

La longitud de l’aqüeducte entre el Molí de Vent i el mar era de 1.729 metres.

Com hem comentat més amunt, les concessions registrades durant l’any 1857 van anar a càrrec de quatre dels futurs socis de Palau, Garcia y Compañía. Jeroni Boada probablement va assumir un rol tècnic en la detecció de les parcel·les susceptibles de concessió mentre que el principal impulsor empresarial d’aquesta societat seria Melcior de Palau i de Soler i Bonet (1800-1865).

Melcior de Palau, tal com es feia dir a molts documents oficials, va néixer a Mataró i era fill de Joan de Palau i Jofre i de Mercè Bonet i Cabanyes i va estudiar Dret a la Universitat de Cervera, com dos dels seus germans, en Joan i en Francesc. Melcior, l’hereu de la nissaga, es va casar amb Francesca Català i Serra, va dedicar bona part de la seva vida a la carrera judicial i va arrodonir el patrimoni familiar comprant noves terres i participant en l’activitat empresarial. En l’esfera política, Melcior de Palau es va significar com a liberal moderat, arribant a fer-se càrrec de l’alcaldia de Mataró durant els anys 1850 i 1851, període durant el qual es va iniciar el projecte de construcció de la presó de Mataró[20].

Durant aquests anys trobem a Melcior al darrere d’algunes operacions vinculades al món dels negocis. Durant la dècada dels quaranta (1843) compra, amb Miquel Biada, participacions de la companyia minera Aguila, Union y Constancia[21].

Al juliol de 1853, Palau fa concessió a diversos propietaris d’Argentona de les aigües sobreres del molí de les Mateves[22] per a reg de finques i funcionament dels molins, per la quantitat de 800 lliures catalanes “…que les serán entregados en dinero efectivo de oro o plata con esclusion de toda clase de papel amonedado…”[23].

A l’abril de 1854 participaria en la creació d’una societat per explotar una mina de carbó de pedra a Campins amb Jeroni Boada i altres set socis. La societat, de 400 accions i que portaria per nom Armonía, pretenia la real concessió de la mina Victoria[24].

No seria però fins a l’octubre de 1857 que Melcior de Palau formaria la societat amb els altres onze socis esmentats a la taula 1. Fins aquest moment, Melcior havia actuat com a d’administrador i Jeroni Boada com a director d’obres[25].

La màxima responsabilitat de la societat requeia en la seva junta directiva, integrada per dos gerents, un director d’obres i els inspectors. La junta havia de reunir-se cada quinze dies i havia de convocar a tots els socis una vegada cada sis mesos “…para darla cuenta de los adelantos y estado de las obras, así como de la inversión de lo recaudado”. La junta directiva tenia plenes competències per executar les obres sempre que no s’apartés del projecte que aprovés la societat.Per sufragar les despeses de les obres o capitalitzar la societat, els socis es comprometien a aportar dividends passius per valor de 250 duros, deixant per a la primera junta general de socis la decisió de quin seria el capital social de la companyia.

Melcior de Palau i de Soler quedava designat com a primer gerent i director de la societat, amb plens poders per signar en nom d’aquesta i per representar-la en tota classe de contractacions i disputes judicials. En absència o defunció, el segon gerent, Joaquim Garcia Vergés, es faria càrrec de les funcions de director de la societat.

Garcia Vergés, era nomenat també tresorer i comptable de la societat. El pagament de nòmines i la celebració de contractes necessitava de la conformitat tant del primer gerent, com dels inspectors nomenats a l’efecte: Lluís Matas, Joan Batllori, Salvador Bernadet i Agustí Oliveras. La seva era especialment una funció de control de les obres, “…cuidando de que se ejecuten con la mayor solidez y economía”.

La complexitat de les obres que es proposava fer la societat implicaria la designació d’un màxim responsable de l’àrea tècnica. El càrrec de director va recaure en un altre dels socis i membre de la junta directiva, Jeroni Boada[26], al qual se’l considerava inamovible del seu càrrec. Boada era l’encarregat de dirigir el projecte i les obres, aixecar els plànols i gestionar les adquisicions dels terrenys fins al mar. Per totes aquestes tasques, Boada cobraria 3.000 duros. En casos que calgués suplir-lo es recorria al seu pare, Salvador Boada i a l’inspector Agustí Oliveras.

Nom del soci Professió Natural de Resident a
Melcior de Palau i de Soler hisendat Mataró Mataró
Joaquim García Vergés hisendat Mataró Mataró
Lluís Matas i Freginals comerciant i propietari Argentona Mataró
Joan Batllori i Soler[27] hisendat Sant Joan de Vilassar Sant Joan de Vilassar
Salvador Boada i Gurri mestre paleta Mataró Mataró
Jeroni Boada i Renter mestre d’obres acadèmic Mataró Mataró
Agustí Oliveras miner Castellterçol El Masnou
Salvador Bernadet i Riera comerciant i propietari Mataró Mataró
Jaume Coll i Bosch mestre sastre Mataró Mataró
Jaume Vidal i Ribas hisendat Sant Feliu de Llobregat Sant Feliu de Llobregat
Ramon Sala i Brugués comerciant Manresa Barcelona
Joaquim Llobet i Sabatés comerciant i propietari Mataró Mataró

Taula 1. Socis fundadors de Palau, García y Compañía (1857)

Lluís Matas, un dels inspectors més amunt esmentats, col·laboraria amb Boada adquirint terrenys, dirigint les obres i inspeccionant les obres. Per aquestes feines, Matas seria remunerat amb 1.000 duros.

L’estructura societària de la companyia era força hermètica. Els socis podien vendre fins a la tercera part del capital aportat, però l’adquirent no tenia ni vot ni representació a la societat.

La llista de socis incloïa diversos hisendats, comerciants, un miner, dos tècnics de la construcció i un mestre sastre. La majoria eren naturals del Maresme i també residien a la mateixa comarca. Les característiques socials i professionals dels 12 socis permetrien tant l’aportació de capital dels comerciants i propietaris, com l’aportació de capital tècnic dels constructors i del miner com la disponibilitat de terrenys per a la conducció hidràulica i la xarxa de contactes de què gaudirien els hisendats.

Al juny de 1858, pocs mesos després de la constitució de la societat, es produirien un parell de canvis al seu accionariat. El primer consistiria en la substitució d’Oliveras per Pere Manté, fabricant i propietari, natural de Reus i domiciliat a Barcelona. El segon tindria molta més transcendència per a l’empresa: l’ingrés com a nou soci de Josep Saborit i Bruguera, natural d’Argentona i resident a Mataró.

L’hisendat aportava tres actius patrimonials molts importants: el molí fariner de Dosrius “…con todo su edificio, muelas, enseres, balsa, aguas, minas, acequias, acueductos, resclosa y demás pertenencias…”; la mina nova o moderna del molí que tenia a Argentona[28]; i els drets de captació “…en las tierras bajas del manso Ballot de la Pujada unidas o agregadas actualmente al que se denomina Cabanyes…”. Afegia també el dret de pas de l’aqüeducte per diverses parcel·les que tenia a Dosrius, Argentona i Mataró.

La societat compensava a Saborit amb 10.000 rals, que necessitava per retornar un préstec hipotecari que havia demanat al juliol de 1856[29]. D’aquesta quantitat, 6.000 rals el compensaven pel capital excedentari que aportava la societat; els altres 4.000 rals, els havia de reintegrar a la societat en un període no superior als 6 anys. La seva participació a la societat passava a ser d’una dissetena part, amb veu i vot a les decisions de l’empresa. A més, quedava exempt d’aportar el capital al qual estaven obligats els altres socis fins que les aigües arribessin a Mataró i a Argentona. A l’escriptura notarial es deixava clar que la conducció provinent de Dosrius arribaria a la Casa Boix del Molí de Vent, mentre que l’aigua provinent de Ballot de la Pujada i de Can Cabanyes es farien arribar fins al Torrent de Casa Trisach, al sector meridional de l’actual Via Europa.[30]

La incorporació patrimonial de Saborit al capital social de Palau, García y Compañía era d’importància capital per al futur desenvolupament de l’abastiment d’aigua a Mataró. Saborit, igual que Melcior de Palau, s’havia interessat pels recursos hídrics de la comarca. Així, el 4 de maig de 1858, un mes abans d’incorporar-se com a soci a la societat, Saborit aconseguia de Josep Pibernat, pagès, natural i resident a Dosrius, el dret d’obrir pous i mines al Mas Tarau de Dosrius amb una indemnització de 90 duros[31].

Seria però l’aportació de la seva mina nova o moderna, la gran contribució al negoci de la societat de Melcior de Palau. A l’abril de 1858, Teresa Ballot, vídua de Jaume de Cabañes, el seu fill Francesc de Cabañes (naturals d’Argentona, hisendats i veïns de Mataró), Joan Viñas, advocat i hisendat i Josepa Viñas, germà de l’anterior i dona del notari Aparicio (veïns de Mataró i natural el primer de Pineda i de Sant Pere de Riu, la segona), atorgaven a Saborit el dret a construir mines i pous al Manso Ballot de la Pujada, allò que avui coneixem com Can Pau Brut, ubicat a la confluència amb la riera d’Argentona dels tres torrents: el torrent de Can Martí, el torrent de Can Cabanyes i el torrent de Reimina. El preu de la concessió era de 1.600 rals de billó, que Saborit va retenir per construir a la zona.[32]. La mateixa família Ballot-Cabañes havia concedit amb anterioritat (febrer de 1858) a la societat Palau, el dret de pas per a l’aqüeducte, per la mateixa quantitat. El dret a la construcció de mines s’establia a la part baixa dels terrenys de Ballot de la Pujada, com a màxim a 120 canes per la part superior de la riera i des de les terres de Pau Bellatriu (Can Bellatriu, al nord) fins al Manso Comalada (Can Comalada, al sud). A la zona descrita, a més dels tres torrents esmentats, calia afegir, doncs, el torrent de Bellatriu. En una escriptura posterior, al novembre de 1863, els Cabañes ampliarien de 120 canes a 175 canes des de la Riera d’Argentona la superfície de captació del sector de la Pujada, amb una compensació de 800 lliures catalanes[33].

L’aigua de la Mina Saborit permetria fer arribar l’aigua de la societat al nucli urbà de Mataró. Per complementar les concessions per a la captació i conducció de l’aigua des de Dosrius i Argentona i posar-la a l’abast dels ciutadans mataronins, la societat va comprar quatre finques. Dues finques ubicades al sector de Molí de Vent[34] i dues al centre de la ciutat per construir els repartidors als carrers de la ciutat amb els respectius hidròmetres. Al juliol de 1859, la companyia comprava a Agnès Julia, per 80 duros, “…un trozo de terreno o solar, de extension de diez palmos en cuadro, que divide y separa de la esquina que forma entre mediodía y poniente la casa que tiene y posee en esta propia ciudad y calle denominada de Argentona dentro, otramente de S. Roque, señalada de número primero…para construir en él una torrecilla repartidor de aguas de su pertenencia...[35]. El mes de setembre del mateix any, l’empresa comprava a Lluïsa Ravella i Custeri, per 50 duros, “”…un trozo de diez palmos en cuadro del huerto de aquella casa que por sus ciertos, justos y legítimos titulos tiene y posee en la presente ciudad fuera empero su antigua muralla, y calle llamada Nueva de las Capuchinas, cuyo trozo de tierra, que vende para que pueda dicha sociedad hacer construir en él un hidrómetro o torrecilla repartidero…”[36]

Els repartidors, torres d’aigua o hidròmetres eren les construccions que les companyies subministradores habilitaven en llocs estratègics per fer arribar l’aigua als compradors. Al seu interior s’instal·laven unes estructures, anomenades hidròmetres, que permetien subministrar la quantitat justa d’aigua que el comprador o abonat havia contractat. El seu funcionament consistia en fer passar l’aigua per uns forats calibrats, d’una dimensió proporcional al cabal a subministrat, que s’expressava en plomes.

Les compres abans esmentades possibilitarien, juntament amb d’altres, la construcció i utilització d’un total de quatre repartidors o hidròmetres escampats per la part de la ciutat fins aleshores construïda. El primer era l’ubicat al Torrent; el segon al carrer Argentona; el tercer al carrer nou de les Caputxines (cantonada amb la Muralla dels Genovesos), tots ells construïts a l’any 1859 i el quart a l’hort de les Escoles Pies gràcies a una escriptura de 5 de febrer de 1861, signada amb la Comunitat de les Escoles Pies de Mataró que reconeixia la construcció “…en el grueso de la pared de la parte de cierzo del huerto del Colegio […] un hidrómetro o repartidor de aguas…”. La comunitat rebria, per cada quart de ploma d’aigua que repartís l’hidròmetre, 80 rals de billó.[37]

Per fer arribar l’aigua fins al sector de la Plaça Santa Anna i al seu repartidor, la societat signaria un acord amb Francesc d’Assís i Salamó, a canvi d’un quart de ploma d’aigua, per aprofitar una canonada de la seva propietat que tenia el seu origen al costat d’un altre repartidor, propietat de Ramon Llauder, a la  confluència de la muralla de Sant Llorenç amb el carrer de Sant Josep, i el seu final al repartidor de l’edifici dels escolapis.[38]

La disponibilitat de l’aigua de la mina de la Pujada, les obres de canalització fins a Mataró i els repartidors van permetre a la societat fer la primera venda d’aigua a l’agost de 1859.

El primer comprador va ser el segon soci de la societat, Joaquim Garcia Vergés, a qui se li venia “…un cuarto de pluma de agua limpia y continua […] de la que fluye, se recoge y discurre, y que fluirá, se recogerá y discurrirá por la mina propia de dicha sociedad, prolongada y concluida por la misma, cuya mina despues de haber atravesado parte de la heredad llamada Veratriu, del término del pueblo de Argentona, su extremo superior o final, en una dimensión de ocho canas catalanas se halla construida en tierras de pertenencia de los Sres. madre e hijo Doña Teresa y Don Francisco de Cabañes...”. L’aigua se subministraria “…en el hidrómetro señalado de número dos, o sea en el repartidero construido dentro la presente ciudad en la calle llamada de Argentona […] tomandola del mismo receptáculo o hidrómetro, por medio de un cañuto de cobre, de longitud un cuarto de palmo, engastado o asegurado en el mismo hidrómetro, con peso de tres cuartos de palmo sobre el centro del orificio”. En cas d’escassetat d’aigua, els compradors tenien “…preferencia a los que la tengan adquirida o disfruten por contrato de establecimiento”. El preu era de 250 lliures catalanes[39].

Durant la resta del 1859, la societat va fer un total de 7 vendes perpètues més, totes amb un cabal entre el quart i la mitja ploma. A finals del 1860 es produiria el primer contracte d’establiment emfitèutic (enfiteusin) de la companyia d’aigua. Es va fer a nom de Catalina de Migliaresi, Marià Salvañá i Roca i Salvador Albá i Galí i el quart i mig de ploma a què tenien dret a gaudir era a canvi d’un cens anual de 150 rals de billó i un dret d’entrada de 120 rals. Els compradors podien fer lluïsme o redempció del cens a canvi de 375 lliures catalanes. En cas de sequera, se satisfarien primer els cabals contractats pels compradors; després,

La societat continuaria venent el dret d’accedir a l’aigua en els següents anys. Tenim documentats fins a 9 contractes més (en les dues modalitats). La taula 3 de l’annex 1 ens mostra que l’aigua era contractada per tota classe de professions, tot i que destaquen els comerciants, els fabricants, els professors i els metges.l’aigua restant es repartiria proporcionalment entre els que tenien un contracte d’establiment.[40]

Cobert el subministrament als domicilis del centre de Mataró, la societat continuaria treballant per fer arribar l’aigua als terrenys agrícoles del migdia de la ciutat. En aquest sentit, el 6 de febrer de 1861, la societat signaria una escriptura per poder conduir l’aigua de les dues mines (Dosrius i Saborit) per terrenys de Josepa Catalá de Peramás. La finca estava ubicada a Gatassa o Pla d’En Monner i l’aigua s’havia de fer arribar a l’altre extrem de la finca “…en punto de la parte de mediodía contiguo al camino vecinal de los pueblos de Cabrera y San Ginés de Vilasar , y en punto de la parte de poniente que llega al torrente nombrado de la Gatassa, dejando en dichos dos puntos levantados unos repartidores de agua…” El preu de la concessió era de 8.000 rals de billó. Tot sembla indicar que l’aigua estava destinada a “…dar movimiento a alguna fábrica o ingenio…”.[41]

A l’any 1862 la societat rebia l’autorització ministerial per a l’aprofitament de les aigües subterrànies de les rieres de Alfart i de San Llop assumint l’obligació de proveir de 15 plomes d’aigua al poble de Dosrius (33.000 litres per dia) a més de continuar subministrant l’aigua que brollava a la font del poble[42].

La primera compra de subministrament d’aigua per a reg la tenim documentada al març de 1864 quan els germans Gaietà i Josep Carreras i Aragó, veïns de Barcelona, manifesten que havien comprat els masos de Sant Jaume de Traià i Salvador amb la promesa de disposar d’aigua per part de la societat. Amb el contracte, els germans rebrien 5 plomes d’aigua per regar una finca anomenada Hort den Castells. El preu era de 40.000 rals de billó i la compra implicava preferència d’aigua sobre els establiments en cas de sequera[43].

Tot sembla indicar que el negoci de captar i conduir l’aigua fins a Mataró estaria funcionant bé atès que el 19 de juny de 1864, Ignasi Ventalló i Llobateras, propietari i del comerç, veí de Barcelona i resident a Terrassa, manifestava la seva opció de compra dels drets de la Societat Palau: “…hallándose el D. Ignacio Ventalló creando una sociedad comanditaria para la conducción de aguas al termino de San Martin de Provensals, Gracia y nueva Barcelona…” L’opció passava per comprar de forma perpètua la Societat Palau pel preu de 150.000 duros en el moment en què estigués constituïda la societat en comandita. Es compraria tot l’aqüeducte, des de la Riera del Far fins al Molí de Vent, així com la canalització del Molí de Vent fins al mar, tot i que la Societat Palau es reservava el dret per fer servir aquest conducte per vehicular l’aigua de la mina Saborit. 50.000 dels 150.000 duros els aportaria Ventalló en forma d’accions. Els altres 100.000 duros s’havien de fer efectius dins del termini de dos anys a comptar del moment que “…la Sociedad proyectada obtenga la facultad de conducir las aguas a los puntos indicados.” Ventalló es comprometia a constituir la nova societat amb un capital de 500.000 duros i l’obligació de “…admitir en su junta de gobierno la representación de la misma sociedad Palau, Garcia y Compañía[44]”.

Ignorem que va impedir l’absorció de la societat mataronina per part de la societat comanditària que volia portar l’aigua fins a Barcelona i quina era la situació financera d’aquella. La història, però, va voler que la propietat de l’aqüeducte maresmenc passés a mans no catalanes.

El 8 d’abril de 1865, pocs dies abans que morís Melcior de Palau (24 d’abril), la Societat Palau, García y Compañía registrava notarialment l’acord de venda dels seus drets d’explotació a l’empresari madrileny Julio Miguel Alfredo Coste i Cornudet[45], propietari domiciliat a Madrid, qui actuava en nom de la societat madrilenya La Peninsular, la qual havia estat fundada el febrer de 1860 per Pascual Madoz com a  “compañía de seguros mutuos sobre la vida humana[46]. La seva junta directiva estava integrada per financers ben connectats al món polític, judicial i militar i bona part de la seva activitat es va dedicar a la substitució militar (tres quartes parts de les seves pòlisses estaven dedicades a l’assegurança de quintos) i a operacions inversores i especulatives. Aquesta empresa, com d’altres dedicades a les assegurances, va entrar en crisi a l’any 1866[47].

El preu de la venda era de 150.000 duros i l’objecte de la venda eren les mines d’absorció i conducció des de la Riera del Far fins a la muntanya del Molí de Vent. En la transacció entrava, a més la font d’En Baró d’Argentona, una peça de terreny de 60 pams quadrats a la confluència de les rieres de Rials i de Rimbles[48], la finca de Can Tarau de Dosrius i el molí fariner que Josep Saborit tenia a tocar de la riera de Dosrius (el Molí de Can Terrades[49]).

Quedaven excloses de la venda les conduccions del Molí fins al mar, perquè la societat les pensava dedicar a vehicular l’aigua de la mina nova o moderna del molí d’En Saborit, ubicada al poble d’Argentona, així com les parcel·les que l’hisendat argentoní havia comprat a Mataró.

El pagament de 150.000 duros l’havia de satisfer Conte a terminis: un primer, de 40.000 duros, l’1 de gener de 1866 i la quantitat restant, a raó de 27.500 duros  cada quatre trimestres vençuts. La companyia Palau podria recuperar els actius de l’aqüeducte si Coste no pagava o no se li concedia la declaració d’obra d’utilitat pública que havia d’obtenir del Govern. Amb la compra, l’empresari madrileny pretenia obrir noves mines i augmentar el cabal de les ja existents.

La compra per part de Coste de les aigües de Dosrius implicaria que l’important cabal d’aigua provinent de Dosrius es derivés en el futur cap a Gràcia i l’eixample barceloní i que el sector agrícola meridional de Mataró perdés l’oportunitat d’irrigar les terres de secà.

La societat mataronina continuaria en funcionament a l’abril de 1867, moment en què els gestors de la mateixa passaven a ser J. Garcia Vergés i Josep de Palau i Català, l’hereu de Melcior de Palau[50]. La societat, de fet, continuava sense haver cobrat la totalitat dels 150.000 duros de la venda dels drets. Els nous gestors es traslladarien a Paris per cobrar el deute, on es trobava Julio Coste, qui estava ja negociant  “…con una sociedad belga relativamente a la utilización de dichas aguas y demás cosas y pertenencias...[51].

El rotatiu Crónica Mataronesa expressava la seva tristor pel que implicava per a l’economia mataronina la marxa del recurs cap a Barcelona:

Cuando se anunció la venta de las citadas aguas, en nuestra calidad de mataroneses, deploramos que los sacrificios que la sociedad Palau Garcia y Compañía ha tenido que hacer para la conducción de tan rico manantial a nuestra Ciudad, no hubiesen sido debidamente atendidos por los que podían y debían, y que como consecuencia de eso, tengamos que resignarnos a perder un elemento que tan óptimos frutos podia dar a Mataró.

Deploramos que no haya sido posible canalizar el llamado Pla den Boet para conducir a él las aguas, que habrían convertido aquellos terrenos, la mayor parte secanos, en productivos huertos, enriqueciendo a nuestros agricultores y dando a Mataró una importancia de que hoy carece, con la creación de nuevas industrias cuyo principal motor fuese el agua.[52]

Malgrat l’escepticisme que mostrava el diari respecte a la viabilitat econòmica de conduir l’aigua des del Corredor fins a la capital catalana, el març de 1871, la Companyia d’Aigües de Barcelona feia arribar als dipòsits de Gràcia l’aigua provinent de Dosrius.

Annex 2

Concessió d’explotació al terme municipal d’Argentona[56]

En la ciudad de Mataró, provincia de Barcelona, a ocho de Febrero de mil ochocientos cincuenta y ocho.

Los Sres. madre e hijo Dª Teresa Ballót, viuda de Don Jayme de Cabañes, y Don Francisco de Cabañes y Ballot hacendados, naturales de la parroquia de S. Julian de Argentona, de este partido judicial, y vecinos de la presente ciudad, de su espontanea voluntad y con pleno conocimiento conceden a los Sres. Don Melchor de Palau abogado y hacendado y Don Joaquin Garcia Vergés también hacendado, naturales y vecinos de esta ciudad, en calidad de gerentes de la sociedad denominada Palau, Garcia y Compañía, establecida en esta propia ciudad y constituida con escritura otorgada por ante mi el infrascrito notario en las respectivas fechas de seis y veinte y nueve de octubre y veinte y siete de noviembre del procsimo pasado año mil ochocientos cincuenta y siete, libre paso para las aguas que la misma sociedad haya adquirido, o reunido, y que adquiera o reuna en lo sucesivo con la mina que tiene empezada en el termino de la parroquia de Dosrius, del presente partido judicial, por las tierras del manso Cabañes, del distrito municipal y parroquial del susodicho pueblo de Argentona del cual son respectivamente usufructuaria y propietario los mismos Sres. madre e hijo concedentes, permitiendo esta a la parte concesionaria construir en dichos terrenos una mina a la profundidad y en la forma, dirección y en los puntos de aquellos que la propia parte concesionaria estime conveniente. Otorgan esta concesión como mejor espresarse y concebirse pueda, sin que con ello entiendan dichos Sres. concedentes perjudicarse del derecho de abrir minas, pozos y zanjas, y hacer cuanto les conviniere en la espresada su heredad, sin causar empero daño o menoscabo a la obra de dicha mina, antes bien, en cuanto menester fuere, se lo reservan y retienen para si y para los sucesores expresamente, y además mediante los pactos y condiciones siguientes.

Primero: En el caso de que la sociedad concesionaria, con la construcción de la referida mina en el trecho del terreno de propiedad de los Sres. concedentes, encuentre agua, tendrá obligación de entregar a los mismos Sres. igual cantidad a la hallada, estrayendola de dicha mina en el punto en que designen los propios Dª Teresa Ballot y D. Francisco de Cabañes, o quien tenga su derecho o representación legal, en la inteligencia de que han de señalar aquel en el trecho de la mina construida en terreno suyo, y no fuera de el.

Segundo: En las épocas en que la sociedad haga limpiar su conducto, o por otra razon quite el agua del mismo, será medida por las partes, o por las personas respectivamente encargadas por las mismas, el agua de que se hace merito en el capitulo antecedente, para venirse en conocimiento de la que verdaderamente ecsista en la mina perteneciente a los Sres. concedentes, que será la porción igual que la sociedad concesionaria debe entregar, sangrando en el punto insinuado que designarán los Sres. concedentes.

Tercero: Los mismos Doña Teresa Ballot y Don Francisco de Cabañes, como y tambien sus sucesores, podrán todos los domingos aprovecharse por espacio de dos horas continuas durante el dia de las aguas que tenga adquiridas en dicha mina la sociedad concesionaria, con tal que realmente ecsistan agua en la misma, tomando estas por medio de una sangradera, o bunonera, de un diametro suficiente para regar con ellas cuatro cuarteras de las tierras que actualmente integran dicha heredad llamada manso Cabañes, cuya sangradera se construirá en el punto de la misma que acuerden las partes; con prevención de que en cualquier día u ocasión que los Sres. madre e hijo concedentes o sus sucesores, no quieran usar de dicha facultad de regar, no podrá obligarseles a ello, sin que por esto queden perjudicados de poder hacerlo sucesivamente cuando quieran.

Cuarto: Que la sociedad no podrá echar agua de su mina en cantidad alguna por tierras del manso Cabañes, ni por el torrente de su denominación.

Quinto: Será facultativo a los Sres. madre e hijo concedentes echar en la mencionada mina de propiedad de la sociedad concesionaria toda el agua que al presente tienen adquirida y en la sucesiva encuentren en los susodichos terrenos actuales que componen el manso Cabañes, para llevarla al punto que quisieren de los mismo terrenos; más vendrá a cargo de la propia parte concedente el coste de las obras de repartimientos y demás necesarias para la entrada y salida de dichas aguas, y asimismo deberan tambien costear proporcionalmente a la cantidad de agua que conduzcan los propios Sres. concedentes y sus sucesores las obras de reparación y conservación necesarias y las de limpia y demás, esto es, en todo el trecho de mina de que se servirán, y para evitar dudas y cuestiones, queda convenida entre las partes que dos llaves abran y cierren las entradas y salidas del agua pertenecientes a los Sres. concedentes, conservando una los mismos Sres. y otra la Sociedad concesionaria, e igualmente que el primer domingo de cada mes se verifique la medicion del agua que entre en la mina de pertenencia de los referidos señores, para regular la porcion que deba sangrarse o estraerse de la misma mina.

Sexto: Si bien la sociedad concesionaria podrá utilizarse sin pago alguno de toda la piedra que necesite del susodicho manso o heredad de los Sres. concedentes, para la construcción, conservación y reparaciones de su mina, será obligación de la propia sociedad indemnizar a la parte concedente los perjuicios que se causen con el corte o deterioro de arboles o plantas, e igualmente esparcir las tierras que se estraigan con las espresadas operaciones, haciendolo en los puntos mas inmediatos a los pozos mientras no perjudiquen los intereses de la parte concedente, en cuyo caso deberá hacersele tambien la indemnización correspondiente.

Con cuyas reservas y condiciones o pactos, y no otramente, los dichos Sres. Doña Teresa Ballot y don Francisco de Cabañes hacen la presente concesión a los sobrenombrados Sres. de Palau, Garcia y demás componentes la espresada sociedad, o sea a ésta, con amplia facultad para hacer y practicar todas las operaciones necesarias y convenientes para el pleno uso y goce de la misma concesión, constituyendolos al intento mandatarios o actores como en causa propia, con transmisión de los derechos y acciones competentes para ello. Y renunciando ambas partes a la escepcion de no haberse convenido todo como arriba queda relatado y a cualquier otra que en contrario de ello pudiese favorecerlas respectivamente; al paso que los Sres. concedentes prometen hacer tener y valer a la sociedad concesionaria todas y cada una de las facultades concedidas; los dichos Sres. Palau y Garcia, por si y por los demas individuos componentes la misma sociedad, prometen la fiel, puntual y cumplida observancia de todo cuanto a tenor de los pactos o condiciones que anteceden viene a su cargo o incumbencia. Todo lo que se prometen mutuamente con resarcimiento de todas costas, gastos, daños y perjuicios en caso contrario, a cuya seguridad obligan todos los respectivos bienes y derechos presentes y futuros, con renuncia a todo beneficio, escepcion y ley del respectivo favor, inclusa la que trata de la renunciación general, e igualmente renuncian al respectivo fuero propio, con sumisión al juzgado de primera instancia de este partido, y generalmente a cualquier Sr. juez o tribunal al cual les sea licito someterse, para que les apremien al cumplimiento por la via egecutiva como por sentencia con autoridad de cosa juzgada, y los mismo a sus respectivos herederos o sucesores poseedores de sus bienes arriba obligados, roborando para la mayor eficacia este contrato con juramento, que prestan espontaneamente en poder de mi el infrascrito notario en la forma estilada. En cuyo testimonio, conocidas las susodichas personas otorgantes de mi el propio notario, de que doy fe, y hecha advertencia de palabra de que esta escritura dentro el termino de doce dias contaderos desde hoy ha de presentarse a la contaduria de hipotecas de este partido, con prevención de ser nula si no se registra, incurriendose al mismo tiempo en las multas comunicadas en la legislación hipotecaria vigente; lo firman de su respectivo propio puño, siendo testigos presentes Isidro Rovira y Creus, cestero y Francisco Font y Bataller, oficial de albañil, vecinos de esta ciudad.

Notes

[1] Sobre els regants de Dosrius i Canyamars al segle XIX, les companyies d’aigua formades per explotar la conca hidrogràfica de Dosrius i sobre l’aqüeducte construït per conduir l’aigua fins a Barcelona, vegeu: RAMIS NIETO, Josep, “El dret a l’aigua dels regants de Dosrius abans de la reforma liberal”, “’Aguas de Dosrius’: la iniciativa privada empresarial al servei de les emergents necessitats hídriques de la ciutat de Barcelona (1854-1882)”, “La ruta de l’aigua: recorregut per l’aqüeducte de Dosrius a Barcelona” i “Drets, servituds i immobles a Dosrius de la Societat General d’Aigües de Barcelona”, adosrius.wordpress.com.

[2] BARRIENDOS i VALLVÉ, Mariano i POMÉS i VIVES, Jordi, “L’aigua a Mataró. Inundacions i recursos hídrics (Segles XVIII-XX)”, Mataró, 1993.

[3] Sobre la conducció d’aigua des del Molí d’En Saborit a Argentona fins a la sèquia al Pla d’En Boet i que beneficiava a una comunitat de regants, vegeu MARTÍ i COLL, Antoni, “Notícies d’una important comunitat de regants de Mataró i del procés de la seva reglamentació”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 79, 2004, pàg. 16-26.

[4] COSTA i OLLER, Francesc, “Mataró liberal. 1820-1856. La ciutat del burgesos i els proletaris”, Mataró, 1985; IGLESIES FORT, Josep, “La població del Maresme a la llum dels censos generals”, Mataró, 1971.

[5] Arxiu Comarcal del Maresme (ACM), manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 246 de 6 d’octubre de 1857.

[6] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 39 de 18 de març de 1863.

[7] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 11 de maig de 1863.

[8] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 35 de 4 de març de 1864.

[9] La conversió entre unitats era la següent: una lliura catalana equivalia aproximadament a 11 rals de billó i un duro equivalia a 20 rals de billó. El més habitual era el pagament amb moneda d’or i plata.

[10] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 30 de 18 de febrer de 1857.

[11] GIMÉNEZ i BLASCO, Joan,  “Mataró en la Catalunya del segle XVII. Un microcosmos en moviment”, Mataró, 2001.

[12] El sector es completa amb la denominació de “…Sardañola, Gatasa, Cabo de la Guineu, Torre de Palau, Gatasa de Baix, plà den Muní y Creu de Fins”.

[13]Mesura superficial agrària, pròpia de la zona de Barcelona, equivalent a 4.896,5 metres quadrats.

[14] Arxiu de la Corona d’Aragó, Matriz Catastral de Mataró, 1851.

[15] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 33 de 4 de març de 1864.

[16] Crónica Mataronesa, 12 de juliol de 1868.

[17] Aquest Marià de Caralt seria segurament l’advocat mataroní, germà de dos oficials carlistes a la dècada dels trenta i nebot del liberal Josep Maria de Caralt i d’Argila. COSTA i OLLER, Francesc, “Mataró. 1808-1874. Primera part”, pàg. 207.

[18] RAMIS i NIETO, Josep, “L’amillarament de 1853 a Dosrius. La distribució de la riquesa”, adosrius.wordpress.com

[19] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 81 de l’any 1857. La propietat del reg de la  Cayetana estava compartit entre Juliana i Josep Anglada.

[20] MARTÍ i COLL, Antoni, “Història d’una família. Segona part”, Mataró, 1979.

[21] COSTA i OLLER, Francesc, “El llibre de les famílies de Mataró”.

[22] El molí de les Mateves era el primer dels tres molins fariners que al segle XIX existien a la riba dreta de la riera d’Argentona i que eren moguts amb l’aigua provinent del molí d’En Saborit, ubicat a l’altra banda de la riera. Els altres dos molins eren el de Gual i de Jofre. Sobre la finca de les Mateves, vegeu MARTÍ i COLL, Antoni, “Vicissituds, procés i motius de l’abandó d’uns masos, molins i terres del veïnat del Cros i la intervenció dels terratinents”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 86, 2006, pàgs. 9-23.

[23]Melchor de Palau y de Soler, hacendado y doctor en derechos, natural y vecino de la presente ciudad, de una parte, y de otra D. Francisco Joaquín Burgés, propietario; natural de Barcelona, y de D. José Puig y Feliu, comercicante y propietario, natural de la presente ciudad, vecino de las mismas también amb convenido que el dicho Señor de Palau queda abdicado de echar y abandonar a la riera de Argentona las aguas sobrantes vulgo sobre-eixidas del molino de su propiedad, llamado de las Matebas, sito en el término del lugar de San Julian de Argentona, en los días jueves, viernes y sábado de cada semana, y un domingo por otro, o sea uno sí y otro no, de las propias semanas; y que por lo contrario en tales días tuviesen plena facultad de utilizarlas los mismos señores […] y otros terratenientes del término de Argentona para el riego de sus tierras y el curso de los molinos…”. ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptures de 5 i 6 de juliol de 1853.

[24] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 64 de 12 d’abril de 1854.

[25] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 64 de l’any 1854.

[26] Sobre Jeroni Boada, vegeu NOVELL, Feliu, “Jeroni Boada a Vilassar de Mar”, La Sénia del Rellotge, núm. 2, març del 2015, pàgs. 33-43.

[27] Batllori era el cinquè major contribuent de Dosrius. Domiciliat a Vilassar de Mar i casat amb Dolors Perpunter, tenia terres repartides entre Dosrius i Canyamars. Era propietari de 7 finques al primer veïnat i tres al segon, amb dues cases de camp a Dosrius. Les seves parcel·les sumaven un total de 141 hectàrees amb una superfície mitjana de 14 hectàrees. La finca més gran estava ubicada a El Biról, de 56 hectàrees, lluny de les superfícies màximes dels altres hisendats. RAMIS NIETO, Josep, “Hisendats, guardes jurats i furtius. La concentració de la propietat rústica al Dosrius de mitjans del segle XIX”, adosrius.wordpress.com.

[28] Quedava explícitament exclosa la cessió de la mina vella del mateix molí.

[29] ACM, manual del notari Joaquim Segarra Vieta, escriptura 175 de 15 de juliol de 1856. Els prestadors eren Joan Baptista Maseras i Anna Font i la quantitat prestada era de 1.000 lliures o 10.666 rals de billó. Per garantir el préstec, Saborit hipotecava: el Molí d’en Saborit a Dosrius; 5 peces de terra a Dosrius; el Molí fariner d’Argentona; 1 peça de terra a Argentona.

[30] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 111 de 17 de juny de 1858.

[31] ACM, manual del notari Joaquim Martí i Moner, escriptura 59 de 4 de maig de 1858.

[32] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 57 de 14 d’abril de 1858.

[33] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptures 57 de 14 d’abril de 1858 i 116 de 23 de novembre de 1863.

[34] La primera finca la va comprar a l’ebenista Ricard Tarrés i Viada a l’octubre de 1859 pel preu de 1.706 lliures (“…una pieza de tierra en parte plantada recientemente de viña y en lo demás yerma, de tenida cinco cuarteras y tres cuartanes…situado en el término de la presente ciudad y parage llamado moli de vent…”); la segona la va comprar a l’hisendat Josep Arqué i Sala al setembre de 1860 pel preu de 154 lliures (“…un trozo de cabida dos cortanes de aquella pieza de tierra bosque, de tenida unas dos cuarteras y media, que posee en…partida llamada Molí de vent…)“. ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptures 204 de 6 d’octubre de 1859 i 140 de 9 de setembre de 1860.

[35] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 150 de 21 de juliol de 1859.

[36] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 173 de 2 de setembre de 1859.

[37] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 22 de 5 de febrer de 1861.

[38] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 24 de 6 de febrer de 1861.

[39] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 166 de 27 d’agost de 1859.

[40] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 17 de 30 de gener de 1860.

[41] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 23 de 6 de febrer de 1861.

[42] La Gaceta de Madrid (14 de juny de 1862). “Ministerio de Fomento. Obras públicas.- Negociado 9º. Ilmo. Sr.: En vista del resultado del expediente instruido en el Gobierno de la provincia de Barcelona a instancia de la sociedad titulada Palau, Garcia y compañía, S.M. la REINA (Q.D.G.), oída la Junta consultiva de Caminos, Canales y Puertos, y conformándose con lo propuesto por esa Dirección general, ha tenido á bien autorizar á la sociedad referida para que, salvo el derecho de propiedad y sin perjuicio de tercero, aproveche en el riego las aguas subterráneas de las rieras denominadas de Alfart y San Llop, atravesando estas en el término de Dos-rios con una mina de absorción destinada á aumentar el caudal de agua que procedente de otras minas posee en el día la propia sociedad, la cual deberá sujetarse a las condiciones siguientes:

1ª Durante la ejecución de las obras no podrá obstruirse por ningún motivo el paso de carruajes por las dos rieras.

2ª La compañía concesionaria queda obligada á suministrar al pueblo de Dos-rios una cantidad de agua equivalente a 15 plumas de las usadas en Barcelona, además de las que actualmente fluyen en la fuente de la plaza de dicho pueblo, facilitadas por la misma compañía.

3ª La conducción de la cantidad de agua expresada en la condición anterior desde el punto de toma, que podrá ser la casita de Casa-Torrás hasta el pueblo referido, será de cargo de la compañía; y los sobrantes que queden después de satisfechos los usos de la población se aplicarán al riego de los huertecitos inmediatos á esta, á cuyos dueños no podrá exigirse por tal concepto ninguna especie de canon o gravamen.

4ª Todas las obras se ejecutarán con arreglo al proyecto aprobado en esta fecha, y bajo la inspección del Ingeniero Jefe de la provincia.

De Real orden lo digo á V.I. para su conocimiento y efectos consiguientes. Dios guarde á V.I. muchos años. Madrid, 10 de Junio de 1862.

Vega de Armijo

Sr. Director general de Obras públicas”.

[43] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 34 de 4 de març de 1864.

[44] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 99 de 19 de juny de 1864.

[45] Poca informació pot trobar-se de Julio Coste. Probablement tenia un perfil tècnic, com així ho testimonia el privilegi d’indústria per a la introducció “…de un sistema de diques flotantes para el servicio de los buques…”. Gaceta de los Caminos de Hierro, 5 de febrer de 1865, pàg. 87.

[46] L’empresa es presentava al desembre de 1860 de la forma següent: “La Peninsular con su aparición viene á satisfacer en España una gran necesidad social; la de asegurar el porvenir para todo el que se proponga emplear una cantidad, por insignificante que sea, haciendo frente á las vicisitudes de la vida, y combinando esta obra con otra no ménos importante que contribuye á sentar la primera sobre solidísimos cimientos, á saber; la creación de nueva propiedad; el desarrollo de una riqueza que responde material y ostensiblemente de las obligaciones contraídas; que dá al dinero de los imponentes beneficios positivos y bien garantidos sin recelo de pérdidas de ninguna especie.”. Gaceta de Madrid, 4 de desembre de 1860.

[47] PONS PONS, Jerònia, “El sector asegurador en el sistema financiero español (1814-2000)” a “El sistema financiero en la España contemporánea”, Ediciones Universidad de Cantabria, 2014, pàg. 291; GUILLEM MESADO, Juan Manuel, “La difícil mayoría de edad de las sociedades de seguros por acciones en la primera mitad del siglo XIX”, a “Investigaciones históricas sobre el seguro español”, Madrid, 2010, pàg. 59.

[48] Aquesta parcel·la era limítrofa d’una altra que havia pertangut als germans Josep de Courten i de Teresa de Courten de Coupigny. Joseph Marie Ramon Julien de Courten (1799-1870) va arribar a ser coronel a l’exèrcit espanyol i el seu cognom serviria per anomenar l’edifici de la mina de les aigües, coneguda com Casilla Courtin. “L’Espagne, l’État, les Lumières. Mélanges en l’honneur de Didier Ozanam”, Madrid-Bordeus, 2004, pàg. 60.

[49] Saborit, que havia de pagar al Marquès de Castelldosrius una pensió de 533 rals de billó per un cens de 17.777 rals, traspassava aquesta obligació a Julio Coste.

[50] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 34 de 9 d’abril de 1867.

[51] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 35 de 9 d’abril de 1867.

[52] Crónica Mataronesa, 12 de juliol de 1868.

[53] Totes les escriptures es van registrar a la notaria de Matías Aparicio Burgés (ACM).

[54] Totes les escriptures es van registrar a la notaria de Matías Aparicio Burgés (ACM).

[55] Totes les escriptures es van registrar a la notaria de Matías Aparicio Burgés (ACM).

[56] ACM, manual del notari Matías Aparicio Burgés, escriptura 23 de 8 de febrer de 1858.

Anuncis