1. Introducció
En dos articles ja publicats vam analitzar diversos aspectes històrics relacionats amb l’explotació dels recursos hídrics de l’aqüífer de la vall de Dosrius. El primer d’aquests articles, “Aguas de Dosrius: la iniciativa privada empresarial al servei de les emergents necessitats hídriques de la ciutat de Barcelona (1854-1882)”, estudiava el naixement de la societat “Palau, Garcia i companyia” i les seves successives transformacions per convertir-se en la Societat General d’Aigües de Barcelona. El segon dels articles, “La ruta de l’aigua: recorregut per l’aqüeducte de Dosrius a Barcelona” traçava el trajecte de l’aqüeducte des de Dosrius fins a la vila de Sant Martí de Provençals.
En aquest article volem examinar el conjunt de procediments administratius i contractuals que les diverses companyies van utilitzar per tal d’assegurar-se les operacions d’extracció i conducció de l’aigua a l’interior del terme municipal de Dosrius.
La principal font d’informació sobre les operacions que aquestes societats van realitzar al llarg dels anys prové del dictamen que la Comissió de l’Ajuntament de Barcelona per a l’abastament d’aigua de la ciutat va redactar a l’any 1911 de cara a considerar la viabilitat de la municipalització del servei[1].
El dictamen descriu amb exactitud els immobles, drets d’aigües, concessions, immobles i servituds vigents a l’any 1911 que la Societat General d’Aigües de Barcelona tenia als municipis sobre els quals havia fet les operacions de captació i conducció.
El principal punt de captació de la Societat es trobaria a l’anomenada mina principal, ubicada als terrenys de la Masia de Ca l’Arenys[2], propietat a l’època de Joan Roselló i Albert (1841- ). Aquí es localitzaria el barratge o presa anomenada Batllori i seria el punt inicial de la galeria vella que es dirigiria a la Casella Courtin, recollint l’aigua de 73 caselles o obertures.
La mina estaria just a sota de la Masia de Can Pinsana[3]. La conducció travessava els terrenys de Juliana Lentisclà, de Joan i Roc Batllori i arribava fins a la casella de la Masia de Ca l’Estapé[4], amb una longitud de 534 metres. A partir d’aquest punt, la conducció giraria a ponent passant per sota del Torrent de Can Rosa i pel Sot del Virol, travessaria la Riera de Dosrius i l’actual eixample del nucli de Dosrius (La Bomba) per anar a buscar i creuar el Sot de les Canals i trobar la casella Courtin.
Aquest ramal o mina principal, calia afegir dos ramals que sortint del mateix terme municipal de Dosrius s’unien a la casella Courtin. El ramal Tarau, de 359 metres, que conduïa l’aigua captada al barratge o presa construïda als terrenys de la Masia de Can Tarau[5] (just a l’entrada del poble), recollint les aigües de la riera de Rials; el ramal Xullat, de 329 metres, que portaria aigües d’un barratge ubicat a la intersecció de la riera de Dosrius amb el Sot de les Canals. El dos ramals tenien en total 17 caselles o obertures.
De la casella Courtin sortien dues conduccions. La primera portava les aigües que a través de la galeria vella transportava les aigües del barratge Batllori i la segona portava les aigües que a través de la galeria nova conduïa les aigües dels barratges Tarau i Xullat. Les dues conduccions continuaven en paral·lel seguint la riba esquerra de la riera de Dosrius, en un recorregut 2.730 metres fins arribar a l’anomenat “Pont d’en Miqueló”.
En aquest punt les dues conduccions es convertien en una que creueria terrenys de Dosrius, Argentona i Mataró per arribar fins a la muntanya anomenada Molí de Vent a Mataró, propietat de Jeroni Boada.
Des de la casella Estapé fins el Molí de Vent hi havia un total de 12.305 metres. Des del Molí de Vent fins el mar, hi havia una conducció de desguàs de 1.729 metres.
Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius
2. Els drets sobre les aigües
Els drets sobre les aigües que transcorrien pel subsòl del municipi es concretaven en el dret d’obrir, mantenir i posseir mina o mines d’absorció i conducció d’aigües a cel obert o subterrànies. Les principals mines serien: Mina Roselló (a), Mina Juliana de Lentisclà (b), Mina Larit (n?), Mina Manso Estapé (d), Mina Mas Pi (e), Mina Hort d’en Xicoy (f), Mina Fondo del Xullat (g), Mina Hort del Xullat (h), Mina Hort de la Quiteria (Quintana, i), Mina Hort del Farré (j), Mina la Recelosa (Resclosa, o), Mina Manyans, Mina Hostal de Dos Rius (k), Mina Creu d’en Martorell (l)[6].
Quines eren les finques sobre les quals existien aquests drets? Diverses finques amb una superfície aproximada de 25 hectàrees. Les finques més extenses es trobaven als terrenys de llevant del nucli antic, mentre que les finques més petites estaven al mateix nucli urbà o ben a prop. L’impacte de les obres de captació seria més important en aquelles parcel·les més a prop del poble, en un sector que al llarg del temps només ha estat parcialment urbanitzat.
D’altra banda, la Societat va haver d’aconseguir el drets de cessió de diversos propietaris atesa la poca concentració de la propietat immobiliària i l’extensió dels terrenys per fer efectives les obres.
El detall de les finques és el següent:
a) Tres peces de terra propietats de Joan Roselló i Albert: una a Sant Llop (6 hectàrees), una a la Masia de Ca l’Estapé (2 hectàrees) i una altra a la Casa Clot (24 àrees).
b) Terres propietat de Juliana Lentisclà de Caralt (sense especificar).
c) Un peça de terra de 2 hectàrees prop de la Masia de Can Gabarra[7] per cessió de Joan i Roc Batllori (pare i fill).
d) Una peça de terra de 92 àrees pertanyents a la Masia de Ca l’Estapé per cessió dels propietaris Andreu Collet i Maria Noguera.
e) Un hort de 23 àrees a la partida de Mas Pi o fons de Xullat, cedit per Càndida Català i Rimal.
f) Una peça de terra anomenada Hort d’en Xicoi, de 6 àrees, cessió feta pel matrimoni Joan Torras i Maria Travesa.
g) Una peça de terra de 9 àrees a la partida de Xullat, cedida per Pau Guinart i Font.
h) Una peça de terra a l’Hort del Xullat, de 53 àrees de superfície, cedida per Jeroni Riera Martorell i Jaume Riera Planells (pare i fill).
i) Una peça de terra a l’Hort de la Quintana (6 àrees) al paratge Mas Pi, cedit per Miquel Rigalt i Iborra.
j) Una peça de terra a l’Hort del Ferrer (Fons del Xullat) de 34 àrees, cedida per Antoni Pujol.
k) La finca “Hostal de Dos-Rius”, cedida per Francesc Teixidó i Ramona Calm.
l) Una finca rústica de 79 àrees, ubicada a la Creu d’en Martorell[8], cedida per Teresa Guinart i Pujol.
m) Una part del terreny conegut com Hort darrera de l’Hostal de 18 àrees, cedida per Teresa Monner i Selva.
n) Dues peces de terra, una de 2 hectàrees a la partida de “La Vid” i una altra de 10 hectàrees a la partida de Sant Llop, cedides per Joan i Roc Batllori (pare i fill).
o) Una part del terreny de la part baixa de la finca de la Masia Tarau, cedida per Joaquin Pibernat.
Finalment, la Societat General posseïa la concessió minera d’aigües anomenada “Maria”, concedida pel Govern Civil a nom de Nicolau Recúlez el 8 d’abril de 1882. L’extensió de la concessió era sobre una superfície de 91.430 metres quadrats del terme de Dosrius.
La Societat també va comprar els drets per obrir una mina o construir una galeria o conducció a altres indrets. El primer al molí de Can Terrades[9]; el segon era a la Masia de Cal Carreter (de Manyans)[10]; el tercer era a la zona anomenada la Resclosa, entre la casella Courtin i la riera de Dosrius; la quarta i cinquena, dues finques a la zona de Manyans.
3. Els immobles
La Societat General era la propietària de 6 finques al terme municipal de Dosrius. La propietat de les finques provenia de l’aportació que l’antecessora i liquidada Companyia d’Aigües de Barcelona havia fet a favor de la Societat General al setembre de 1882.
La primera d’aquestes finques, de 1.518,89 metres quadrats, era el Molí fariner d’en Terrades, molt a prop de la Masia de Can Terrades del Molí[11], al veïnat de Can Ribot. En el moment d’elaborar-se el dictamen el molí ja estava destruït i antigament havia estat afectada per un cens a favor del Marquès de Castellbell.
La segona finca era on està ubicada la “Casilla Courtin”[12] o Mina de les Aigües, a la confluència de les dues rieres principals de Dosrius. La superfície de la finca era de 136 metres quadrats i era el lloc on convergien els diversos ramals de les mines d’absorció i des d’on partien les galeries de conducció de l’aigua cap a Barcelona.
La tercera finca, amb una extensió de 20.274 metres quadrats era l’anomenada “Les Marjas” al Mas Torres. Segurament feia referència a un mas que es trobaria molt a prop de la Masia de Can Santpere[13], a l’actual eixample del nucli de Dosrius.
La quarta finca, d’unes 2 hectàrees, era l’anomenada de “Les feixes d’Arenys” al “Pla de l’Arenys”, entre les cases de la Masia de Can Martorell[14] i la Masia de Ca l’Arenys[15].
La cinquena de les finques, de 105 metres quadrats, era el cos d’edifici on estava ubicada un casa-fonda a les immediacions de la Riera de Rials. Segurament es tractava de l’Hostal Vell. Tenia una estructura de dos baixos i dos alts i estava rematada per una torre mirador. Aquesta casa, amb el temps, ha acabat sent coneguda com la Torre de les Aigües[16] perquè durant les obres principals de l’aqüeducte hi van residir els enginyers i els tècnics de l’empresa.
Les tres finques anteriors havien estat venudes pel matrimoni Francesc Teixidó i Ramona (o Raimunda) Calm a la Companyia d’Aigües de Barcelona.
Finalment, la sisena finca era d’una extensió de 150 metres quadrats, just davant la Torre de les Aigües. Els venedors d’aquesta finca havien estat Francesc i Jaume Teixidó, pare i fill.
De la relació anterior podem concloure que les empreses antecessores de la Societat General d’Aigües de Barcelona van comprar, amb diferents condicions, un total aproximat de 40.000 metres quadrats de superfície. La part més important d’aquesta extensió es localitzaria a la zona de llevant més immediata al nucli urbà de Dosrius i amb una certa proximitat a la Riera de Dosrius.
La segona deducció és que en bona part de les transaccions va intervenir com a venedor Francesc Teixidó (juntament amb la seva dona i el seu fill). Poca cosa sabem de les operacions de compra-venda del matrimoni. Sabem però que Francesc Teixidó i Sauleda es va casar amb Raimunda Calm i Terrades el 12 d’agost de 1841 i van tenir 4 fills. Ell hauria nascut fora de Dosrius i ella a Dosrius el 30 d’agost de 1828.
4. Els drets de servitud
A canvi de l’explotació de la mina principal, que tenia una valor de 808.000 pessetes, la Companyia d’Aigües de Barcelona va fer concessió en qualitat de drets de servitud d’un total de 45,955 plomes de Mataró o 15 de les Barcelona.
Com podem observar a la taula, la servitud més antiga data del 29 de novembre de 1857 (mesos després de la constitució de la Societat “Palau, Garcia i Companyia) i la més antiga el 28 de novembre de 1873 (mesos després que l’aigua de Dosrius circulés pels carrers de Barcelona), període en què les societats explotadores van practicar les obres de captació i conducció.
5. Conclusions
La Societat General d’Aigües de Barcelona va obtenir dels particulars del municipi de Dosrius el drets d’explotació de l’aigua sobre un total de 25 hectàrees i va adquirir terrenys amb tots els drets sobre 40.000 metres quadrats. Desconeixem les indemnitzacions que va pagar als propietaris que no es van acollir al dret de regar; aquests últims van rebre en compensació unes 46 plomes d’aigua (uns 100.000 litres d’aigua).
Tot va servir perquè a l’any 1867 la “Compañía de Aguas de Barcelona” pogués assegurar un cabal de 15 milions de litres d’aigua cada 24 hores i estigués en condicions de proveir d’aquest recurs a una bona part dels habitatges i les empreses de Barcelona.
Notes
[1] José Manuel Martín Pascual, “Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929)”. Tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona.
[2] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.12/092)
[3] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.08/088) “Un barratge (presa subterrània), de 9,20 m de profunditat, anomenat BATLLORI, sota de la masia can Pinsana, constituït per una paret construïda fins a trobar la roca, per tancar les aigües que baixen de les valls de Canyamars (Riera de can Rimbles i Riera de Rupit), amb tots els seus torrents. Per deixar passar l’aigua avall s’ha d’obrir una ‘bana’ (aixeta gran)”
[4] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.04/084)
[5] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RU.27/046)
[6] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius
[7] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.02/082)
[8] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.18/098)
[9] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.AI.02/016)
[10] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.14/094)
[11] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.10/090)
[12] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.OE.02/079)
[13] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.23/103)
[14] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.18/98)
[15] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.RR.12/92)
[16] Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius (I.AI.03/017)
[17] “MINISTERIO DE FOMENTO. Obras públicas. Negociado 9.°. Ilmo. Sr.: En vista del resultado del expediente instruido en el Gobierno de la provincia de Barcelona á instancia de la sociedad titulada Palau, García y compañía, S. M. la Reina (Q. D. G.), oida la Junta consultiva de Caminos, Canales y Puertos, y conformándose con lo propuesto por esa Dirección general, ha tenido á bien autorizar á la sociedad referida para que, salvo el derecho de propiedad y sin perjuicio de tercero, aproveche en el riego las aguas subterráneas de las rieras denominadas de Alfart y San Llop, atravesando estas en el término Dos-rios con una mina de absorción destinada á aumentar el caudal de agua que procedente de otras minas posee en el dia la propia sociedad , la cual deberá sujetarse á las condiciones siguientes: 1.a Durante la ejecución de las obras no podrá obstruirse por ningún motivo el paso de carruajes por las dos rieras. 2.a La compañía concesionaria queda obligada á suministrar al pueblo de Dos-rios una cantidad de agua equivalente á 15 plumas de las usadas en Barcelona, además de las que actualmente fluyen en la fuente de la plaza de dicho pueblo, facilitadas por la misma compañía. 3.a La conducción de la cantidad de agua expresada en la condición anterior desde el punto de toma, que podrá ser la casita de Casa-torrás hasta el pueblo referido, será de cargo de la compañía; y los sobrantes que queden después de satisfechos los usos de la población se aplicarán al riego de los huertecitos inmediatos á esta, á cuyos dueños no podrá exigirse por tal concepto ninguna especie de canon ó gravámen. 4.a Todas las obras se ejecutarán con arreglo al proyecto aprobado en esta fecha, y bajo la inspección del Ingeniero Jefe de la provincia. De Real órden lo digo á Y. para su conocimiento y efectos consiguientes. Dios guarde á V. muchos años. Madrid 10 de Junio de 1862.”
A Dosrius. La mirada històrica 