Etiquetes

L’origen del marquesat de Castelldosrius el trobem en el moment que Galcerà Montserrat, senyor de Santa Fe, es va casar el 1448 amb la “castlana” de Dosrius, Elisabet de Cartellà. A l’any 1453, amb la compra del domini alodial del castell de Dosrius al Monestir de Sant Pere de Casserres, la baronia de Dosrius i Canyamars s’incorporaria definitivament com a propietat a la casa de Sentmenat, de qui Galcerà era l’hereu.

Durant el segle XVI, Elisabet Maria de Sentmenat, senyora de les baronies de Sentmenat i de Dosrius, del castell de Pera, Fals i Canyamars, lliuraria la possessió de Dosrius i Canyamars al seu segon fill, Enric de Sentmenat i Sentmenat, desposseint parcialment al seu primogènit per desobediència i ingratitud.

Després de diverses unions matrimonials, quan el desè baró de Dosrius, Enric de Sentmenat i de Lanuza, mor a l’any 1652, la herència passa a mans de Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza, nascut a Barcelona el 1651[1].

El patrimoni del baró de Dosrius estava integrat, entre d’altres, per la baronia de Dosrius i Canyamars. A la baronia pertanyien les terres alodials (es conservava tant la propietat com l’ús de les mateixes), el castell[2] i el molí. També hi havia altres parcel·les que es lliuraven als camperols a través de contractes emfitèutics i a més s’havien d’afegir els drets jurisdiccionals sobre la baronia que habitualment eren arrendats per assegurar-se ingressos regulars.

Armes del marquesat de Castelldosrius (Heraldicacatalana)

Armes del marquesat de Castelldosrius (Heraldicacatalana)

Tot i les dues mil lliures anuals que Manuel rebria en concepte de rendes per les seves propietats arreu de Catalunya, no tindria prou per mantenir el seu estatus social i econòmic i per aquesta raó iniciaria la carrera militar. De capità de la guàrdia d’arquers al 1669 va ser ascendit a “Maestro de Campo” de la infanteria espanyola al 1674. Els seus mèrits a la Segona Guerra entre Espanya i França (1672-1678) el van catapultar al càrrec de Virrei i Capità General del Regne de Mallorca[3].

Instal·lat a la “Corte de Madrid”, fa valer els seus mèrits i les seves influències fins que Carles II li atorga el títol de Marqués de Castelldorius el 6 d’abril de 1696 després d’haver-lo fet ministre del Consell de Guerra a l’any 1689. Poc després, el president de Castella li encarregaria la representació diplomàtica del regne a Portugal, amb l’objectiu d’actuar d’espia en temes de política colonial i internacional. Després de 7 anys a Lisboa, a l’any 1699, seria nomenat ambaixador a la capital francesa.

Manuel de Sentmenat era un decidit partidari dels Borbons i en la seva tasca diplomàtica va presentar al rei francès Lluís XIV el testament de Carles II en què feia hereu de la corona hispànica al net d’aquell, Felip d’Anjou o Felip V d’Espanya.

El rei declara al duc d’Anjou rei d’Espanya (Chateau de Versailles)

El rei declara al duc d’Anjou rei d’Espanya (Chateau de Versailles)

Tota aquesta tasca diplomàtica seria recompensada amb els títols de “Grandeza de España” (1703) i Virrei del Perú (1704).

Detall de la imatge anterior. El Marquès de Castelldosrius a peus de Felip V.

Detall de la imatge anterior. El Marquès de Castelldosrius a peus de Felip V.

No seria però fins el 7 de juliol de 1707 que el Marquès es convertiria en el XXIV virrei de la colònia espanyola. Només arribar, el nou virrei va haver d’enfrontar-se a les incursions dels anglesos al Pacífic com a aliats de la causa austriacista i amb l’obligació d’enviar a la corona borbònica el màxim de recursos monetaris per finançar la guerra de Successió.

Però no tot eren obligacions militars. El Marquès, “…que era sumamente aficionado a las letras y a las ciencias, que sabía varios idiomas, que era muy sociable, afable y cortés y que en sus ratos perdidos cultivaba la poesía […] quiso favorecer y desarrollar en Lima el culto de las letras y los hábitos sociales; a cuyo efecto estableció en su palacio una tertulia semanal”. Fortament influenciat per la cultura francesa i els costums de la cort versallesca, Sentmenat va voler introduir a la societat de Lima les reunions i festes literàries  d’aquest estil de vida “…que contrastaban de tal manera con la severidad y aún austeridad de vida, costumbres y trajes de los virreyes del tiempo de la casa de Austria, que chocaron extraordinariamente en Lima e hicieron blanco al Virrey de la crítica y aún de la sátira, pretendiendo que amenguaba su dignidad y aún degradaba el palacio virreinal, convirtiéndolo en academia y en teatro[4].

Va haver de defensar-se de múltiples acusacions i lluitar contra multitud de problemes: el contraban de productes francesos; la família de l’anterior virrei; el ressentiment d’antics amics i col·laboradors. Tot i això, el Marquès de Castelldosrius va aconseguir enviar a la Cort espanyola uns dos milions de pesos en el període d’un any i mig[5].

Moriria el 22 d’abril de 1710 a Lima després de ser desposseït del títol de Virrei per Felip V. El seu cadàver va ser sepultat a la cripta de la basílica de Sant Francesc de Lima i el seu cor va ser enviat a Catalunya per ser dipositat al santuari de Montserrat.[6]

El seu hereu, Fèlix de Sentmenat i Oms, no va tornar a Espanya fins a l’any 1724. Aquell mateix any, l’administrador dels marquesos de Castelldosrius valorava en 2.000 lliures anuals el saldo entre els seus ingressos i les seves despeses. Entre els ingressos, 450 lliures provenien de delmes i censos de Dosrius i Canyamars, mentre que el molí de Dosrius estava valorat en 50 lliures.

castelldorius

Notes

[1] Bona part de les pinzellades biogràfiques d’aquest article estan inspirades en el treball d’Amèlia Castan i Ranch, “Nobleza y poder en la Cataluña de la época moderna: una aproximación biográfica al primer marqués de Castelldosrius (1651-1710)”.

[2] Sobre el castell de Dosrius: Jesús Roig i Grau, “El Castell de Dosrius”; Joaquim Graupera, “El castell de Dosrius a la baixa edat mitjana”.

[3] Sobre l’actuació política i militar de Manuel de Sentmenat a les Illes, mireu Antonio Espino López, “Don Manuel de Sentmenat y el virreinato de Mallorca (1681-1688). La labor política y militar”.

[4] J. A. de Lavalle, “Galería de retratos de los gobernadores y virreyes del Perú (1532-1824)”, Lima, 1891.

[5] Alfredo Sáens-Rico Urbina, “Las acusaciones contra el Virrey del Perú, Marqués de Castelldosrius, y sus ‘Noticias reservadas’ (Febrero 1709)”

[6] Per a una valoració sobre les actituds de Sentmenat en el exercici del seu càrrec al Perú i la seva fidelitat als Borbons i a Catalunya, llegiu a Núria Sala i Vila, “La escenificación del poder: el marqués de Castelldosrius, primer virrey Borbón del Perú (1707-1710)”, Anuario de Estudios Americanos. “Manuel d’Oms de Santapau introdujo de forma temprana un comportamiento cortesano ajeno a la tradición peruana de la época, con lo que abrió un modelo nuevo de cultura política, en la que el afrancesamiento, el establecimiento de nuevas redes y un énfasis singular en la cultura se convertían en divisa de su gobierno.

Su labor administrativa se distingue de sus predecesores en la medida que supuso la ruptura del pacto austriacista, por el cual la venalidad de cargos iba en beneficio de los criollos. Él quebró tal tendencia y la revertió en su propio beneficio y en el de su clientela, o en el de los dictados de la Corona, escenificando ‘soy el poder y quiero usar el poder’, con confusión de lo patrimonial con lo institucional.”

Advertisements