La finca de Can Bordoi es troba al punt quilomètric 8 de la carretera B-510 que transcorre entre Argentona i Llinars del Vallès. El seu protagonisme a la zona prové de ser l’única edificació a peu de carretera entre Dosrius i les poques cases que es troben abans de travessar el Mogent, un riu prou important i afluent del Besòs que a la zona meridional de Llinars ha perdut visibilitat gràcies a una autopista, una carretera i una via fèrria d’alta velocitat.
Tot i que actualment a banda i banda de la carretera de Dosrius a Llinars resten molts poques cases, a principis del segle XX, especialment a la part més meridional i oriental de la zona, existien encara algunes masies que en molts casos han desaparegut o estan en ruïnes. Així, de sud a nord ens trobem amb les següents masies:
- Can Gregori, un edifici avui en ruïnes, que es troba carretera avall, a les Planes de Can Brunet i a peu de la Riera del Far, ben envoltada de bosc. El seu aïllament va possibilitar que a l’any 1985, Juan José Moreno Cuenca, El Vaquilla, s’hi estigués amagat durant un temps.
- Can Capa, desapareguda.
- Can Brunet (segle XVI), un mas privilegiat per la seva ubicació i el seu estat de conservació.
- Casanova, probablement l’antiga Can Bernet, avui en ruïnes i construïda al segle XVIII.
- Can Furneret, desapareguda.
- Cal Roig, desapareguda.
- Can Polaina, en ruïnes.
La finca i la família que tradicionalment ha viscut a Can Bordoi han donat nom a la toponímia de la zona: Coll de Can Bordoi, Bosc de Can Bordoi o Prat Foguerar de Can Bordoi. És un indret que culmina l’ascensió de la carretera des de Dosrius a 315 metres d’altitud i conegut per excursionistes, ciclistes, motoristes i tots aquells que alguna vegada han entrat per ponent al Parc Natural del Montnegre i el Corredor. Es troba entre dos elements històrics molt emblemàtics: a l’oest es troba la Torrassa del Moro i a l’est les runes del Castell Vell. Pertany al municipi de Llinars del Vallès, al límit entre el Maresme i el Vallès Oriental, tot i que en l’ordre natural, com deia Josep Iglesies, podria adscriure’s a la primera comarca, ja que les seves aigües deriven cap a la riera de Dosrius.[1]
En qualsevol cas, la història de Can Bordoi ha estat vinculada al Far i per extensió a la baronia de Llinars, ubicada estratègicament en una cruïlla de dos camins. El primer s’iniciava al veïnat de Sant Esteve de Coll, passava per la Torrassa del Moro, per Can Bordoi, per una mica més al nord de la Roca del Diable i a continuació es bifurcava per poder anar tant a Sant Andreu del Far com a Llinars.
El segon ha estat àmpliament estudiat per Francesc Costa.[2] Era un dels tres camins que unien Mataró amb el Vallès. El primer era el camí de Cardedeu, el segon el de Parpers i el tercer el de Vilamajor, que passava per Argentona, Dosrius, Can Bordoi i Llinars per acabar a Vilamajor.
Aquest tercer camí tenia la consideració de camí ral i seria força transitat perquè a Dosrius hi havia dues fondes (la de Bertomeu Vinyamata i l’altra propietat de Pau Tarau). El camí antic passava, en sentit Dosrius-Llinars, per la vessant occidental del mas de Can Bordoi i es dirigia directament a l’església parroquial de la vila vallesana.
La primera referència al mas Bordoi la trobem al capbreu de Riembau de Corbera (1410), quan el propietari del mas Bordoi i vassall dels senyors del Castell del Far promet respectar tots els drets i usos feudals, així com l’obligació de no abandonar el mas “…e que no entrarà en alguna ciutat, vila, castell ho loch privilegiats, transportant la sua habitació. ho domicili,…”.[3] La condició de remença del tenidor del mas, testimoniada al capbreu, quedaria ratificada a la reunió que el 3 de desembre de 1448 va tenir a la Plaça de Llinars, en què assistiren els homes del terme del Castellvell del Far i entre ells estava En Iohannes Bordoy.[4]
Els Bordoi els trobarem en els diversos fogatges de finals del segle XV i del segle XVI. Al del 1497, al de 1515 (Lo mas Bordoy) i al de 1553 (Enbordoy). Durant el segle XVII diversos Bordoi batejarien als seus fills a Dosrius i també emparentarien amb veïns de Dosrius, com els Gel (Anna Bordoi amb Jaume Gel, el 1641). La família propietària del mas hi continuaria residint a la segona meitat del segle XIX, segons consta al Nomenclàtor de 1863. Però tot canviaria durant aquells anys.
El camí ral de Dosrius a Llinars seria substituït per una carretera. Al febrer de 1848 es va presentar el projecte del ramal a Dosrius i un mes més tard començarien les obres en què van intervenir fonamentalment operaris veïns de Mataró. Les obres es van acabar l’any 1851; es van construir les obres de fàbrica més importants, com el pontó de Bordoi, però la carretera es va deixar només esplanada i necessitava del seu manteniment per dos peons de camins. A l’any 1884 es construiria el pont sobre la riera de Rials i el tram complet entre Mataró i Llinars s’hauria acabat el 5 de juny de 1886 quan el contractista de les obres feia lliurament a l’Estat de la carretera.[5]
La construcció de la via fèrria entre Barcelona i Mataró (1848) i la construcció de l’estació de Llinars a l’any 1860 afavoriria que a finals del segle XIX aquest indret feréstec comencés a ser atractiu a la burgesia barcelonina, convertint-se en una finca d’estiueig. Així, Arnau de Mercader, comte de Bell-lloc, construiria al Far a l’any 1900 una torre de fusta que portava per nom “Villa Lina”, just al costat de la mansió de Can Bosc.[6] A Cardedeu, molt a prop de Can Bordoi, altres burgesos construirien també la seva segona residència, fent bona la dita d’”una llotja al Liceu i una torre a Cardedeu”.
La finca seria adquirida per Josep Comas i Masferrer (1842-1908), fill del comerciant mataroní Josep Comas i Graciós. Comas Masferrer es va dedicar a la política, destacant la fundació del Cercle Liberal Monàrquic i la presidència de la Diputació de Barcelona de 1894 a 1896. A l’any 1898, l’ajuntament de Llinars del Vallès va decidir nomenar-lo fill predilecte. Tres anys després de la seva mort, el 28 de maig de 1911, el ple de l’ajuntament va decidir posar el seu nom a un dels eixos viaris més importants de la població (que fins aleshores es coneixia per La Riera i per on transcorre la riera de Giola) per “…las frecuentes obras de caridad a los pobres que ha practicado y otras de embellecimiento y prosperidad para la población…”.
Més enllà que encara avui el carrer porta el nom del polític conservador, el cognom Comas quedaria associat durant molt de temps a la residència d’estiueig que va construir a l’antiga finca de Can Bordoi.
A la masia antiga i a l’ermita de Sant Cristòfol preexistents, l’any 1905 l’arquitecte Marcel·lià Coquillat i Llofriu afegiria la torre d’estiueig d’estil noucentista i l’embelliment de l’entorn, que inclou el jardí, les cavallerisses i un mirador.[7]
El complex residencial portaria durant molt de temps el nom de Manso Comas. Però la nissaga dels Comas patiria pèrdues de consideració. La dona de Josep Comas moriria l’any 1905; el seu fill Enric l’any 1906 i el propi Josep l’any 1908. Només restaria en vida la segona filla d’aquest, la Montserrat Comas i Masferrer, qui encarregaria a l’arquitecte Coquillat la construcció del casal a La Rambla, 84 de Barcelona. La Montserrat s’havia casat a l’any 1900 amb un altre membre il·lustre de la burgesia barcelonina, el banquer i industrial Lluís Marsans Peix,[8] el president de la Banca Marsans.
Marsans moriria l’any 1923 i cinc anys després, Montserrat Comas.[9] Per raons desconegudes, la finca va anar a parar a mans del matrimoni de Josep Maria Vilaseca i Marcet amb Teresa Roca i Formosa, els fundadors de la Jaume Bofill. Des dels anys 60 el matrimoni va posar la finca a disposició de tota classe d’entitats i organitzacions de caire social, educatiu o cultural.[10] Així, els anys 1961-63, van cedir a la Delegació Diocesana d’Escoltisme la masia Castellvell de Can Bordoi i l’any 1976 van cedir les instal·lacions del recinte de Can Bordoi a l’escola llinassenca Ginebró durant un període de 15 anys.
En l’àmbit cultural, l’escriptor dosriuenc Esteve Albert seria l’artífex d’unes jornades de teatre a l’aire lliure que es van celebrar l’any 1961 als jardins i boscos de Can Bordoi. Es van representar obres de Maragall, Verdaguer i Rossinyol i es feien per recaptar fons per a la restauració del santuari del Corredor. Albert i Els Amics d’Alfar volien amb aquestes jornades que Can Bordoi fos l’escenari en anys successius del Festival estiuenc de Sant Cristòfol i de retruc estimular el turisme a la zona.[11]
Notes
[1] JOSEP IGLESIES FORT, La població del Maresme a la llum del censos generals, Mataró, 1971, pàg. 12.
[2] FRANCESC COSTA OLLER, Per camins del Rei de Mataró al Vallès el segle dinou, Mataró, 2021, pàgs. 71-96; Camins històrics entre el Vallès i el Maresme, Mataró, 2015, pàgs. 42-46; Camins antics entre el Vallès i el Maresme, Mataró, 2015, pàgs. 31-35.
[3] TOMÀS BALVEY, Obligacions feudals, Butlletí de l’Agrupació Excursionista de Granollers, 01/09/1934, pàgs. 298-299.
[4] A més d’En Bordoi, també assistiren molts dels pagesos del Far com els Massuet, els Arenes o els Pruna:
Ffranciscus Mayans, Pontius Canal, Petrus Barcelo, Paschasius Nicolau, Petrus Alamany, Vincentius Davin, Michael Mir, Anthonius Bugatel, Iohannes Bordoy, Anthonius Parareda, Iohannes Morato, Antonius Saladriga, // (f. 206r) Petrus Bagur alias Malvet, Iohanna Alguera, heres mansi Alguer, Bernardus Leget, Ffranciscus de Casaneya, Michael Arenes, Iacobus Cudina, Iohannes Massouet, Ffelix Rovira, Petrus Marganat, Paschasius Coma, Iohannes Sanet, Iacobus Sola, Gaspar Nonell, Iohannes Andreu, Iohannes Rossell, Guillelmus Saner, Petrus Gomita, Anthonius Masnou, Guillem Queralt alias Staper, Bernardus Prat, Bartholomeua Fradera, Vincentius Vivo alias Marti, Bartholomeua Saladriga, Pontius Bruguera, Petrus Ffesses, Petrus Arenes, Iacobus Ferrer, Petrus Pruna et Iohannes Prat.
MERCÈ HOMS i BRUGAROLAS, El Sindicat Remença de l’any 1448, Ajuntament de Girona.
[5] JOSEP RAMIS NIETO, Crònica política, econòmica i social de Dosrius durant la Restauració (I). 1876-1931, adosrius.wordpress.com
[6] JOSEP RAMIS NIETO, Arnau de Mercader i de Zufía. Comte de Bell-lloc, adosrius.wordpress.com.
[7] Vegeu una detallada descripció a HIGINI HERRERO, El Manso Comas de Can Bordoi, http://www.higiniherrero.cat/2018/03/09/el-manso-comas-de-can-bordoi.
[8] La Vanguardia, 19 de març de 1900.
[9] La Vanguardia, 28 d’octubre de 1928.
[10] La Vanguardia, 14 d’abril de 2016.
[11] Revista, 7 d’agost de 1961; Granollers. Comunidad cristiana, 2 de juliol de 1961.
A Dosrius. La mirada històrica 