Article en PDF

Por último, la figura esbelta y simétrica de nuestra máquina, y las bien entendidas y proporcionadas formas de las torres en que están colocadas, dan a los puestos de la línea, que se han construido de nueva planta, un aspecto elegante y decoroso que no tienen los de los demás países, como lo reconocen y proclaman los extranjeros que han tenido ocasión de examinarlos.

(Pascual Madoz, Telégrafos, Madrid)[1]

1.La telegrafia òptica

El 3 de maig de 1851, en plena dècada moderada a l’Estat espanyol, es publicava a la Ilustración, Periódico Universal, un interessat i gràfic reportatge sobre la implantació al territori de la telegrafia òptica.[2] Tot i el desconeixement general entre la població sobre aquest nou sistema de comunicació, els diversos governs conservadors del general Narváez completaven el seu paquet de reformes tendents a la consolidació de l’estat liberal (reforma fiscal, creació de la Guàrdia Civil, implantació de l’educació pública,…) amb la connexió de la meitat oriental de la península mitjançant la construcció de fins a tres línies de torres de telegrafia òptica.[3]

Aquest nou mitjà de comunicació s’havia implantat amb èxit a França l’any 1794 quan es va transmetre el primer telegrama des de Lille a París, al llarg de 220 quilòmetres i 22 torres de transmissió. Tecnològicament, aquest sistema deixava enrere els diversos sistemes que s’havien utilitzat històricament (acústics, visuals o de transport material del missatge) com les campanes, els tambors, les trompetes, les fogueres, els miralls, les torxes, les banderes, els fanals i especialment el que predominava al segle XVIII, l’enviament de missatges escrits utilitzant les cavalleries que aconseguien recórrer grans distàncies gràcies a les cases de postes que permetien el relleu dels animals i dels postillons.

La comunicació mitjançant la telegrafia òptica es basava en la instal·lació en punts elevats d’uns dispositius anomenats telègrafs o semàfors que adoptaren diverses variants però que en essència consistien en una sèrie de cables, bastidors metàl·lics, maquinària i elements mòbils que permetien la codificació d’un número o una lletra a partir d’una paraula o lletra. Un torrer ubicat en un segon punt de la línia de telegrafia, a poques llegües de distància, podia llegir mitjançant una ullera de llarga distància el codi i reproduir-lo al seu telègraf per enviar-lo de nou al següent punt de la línia.

Era un sistema revolucionari que millorava tècniques de comunicació òptica anteriors i que gràcies a la codificació permetia enviar missatges a llargues distàncies en poques hores. L’inconvenient principal d’aquest sistema era que era molt sensible a condicions meteorològiques adverses, com la boira o a condicions lumíniques poc favorables, com quan la llum del sol a l’estiu era molt intensa. També implicava la dedicació intensiva del personal a càrrec de les estacions de telegrafia i el manteniment d’una guarnició militar que impedís els sabotatges.

2.Les línies de telegrafia òptica a Espanya

El projecte de construcció de les línies telegràfiques d’abast estatal arribaria l’any 1844 per la necessitat centralitzadora i pacificadora del govern de l’estat,[4] després de la construcció de diverses xarxes de curta longitud vinculades circumstancialment a la defensa (com les quatres línies que sortien de Cadis, l’any 1805 o les línies que unirien Logronyo, Pamplona i Vitòria durant la primera guerra carlina) o a la comunicació entre les residències reials (Madrid, Aranjuez i San Ildefonso, durant la dècada dels 30).[5] Així justificaven els governants el projecte que havia de comunicar bona part de la península:

Decidido el Gobierno de S.M. a procurar por cuantos medios están a su alcance el afianzamiento del orden público, tan necesario para que los pueblos puedan disfrutar los beneficios de una administración paternal y previsora, ha reunido los fondos necesarios para establecer las líneas telegráficas, por cuyo medio deberán quedar todas las capitales de las provincias y puntos notables de las costas y fronteras en comunicación directa con la del reino.[6]

Molt ambiciós i plantejat en un moment en què ja feia quatre anys que s’experimentava a altres països amb la telegrafia elèctrica, el projecte de telegrafia òptica ideat per l’enginyer militar José María Mathé quedaria reduït a 3 línies: la línia de Castella (Madrid-Irún); la d’Andalusia (Madrid-Cadis) i la de Catalunya (Madrid-La Jonquera). La primera començaria a funcionar a l’octubre de 1846; la segona, coincidint amb la publicació de l’article a la Ilustración, l’any 1851; la tercera no va arribar mai a completar-se del tot però a canvi al territori català es construiria una xarxa de telegrafia militar que la convertiria en la zona amb major densitat de torres de telegrafia (entre civil i militar) de tota la geografia peninsular. L’esclat de la segona guerra carlina o Guerra dels Matiners l’any 1846 i la seva persistència fins a l’any 1849, implicaria que abans que s’enllestís la línia civil de telegrafia òptica, que funcionaria durant uns tres anys, es comencés a construir l’any 1848 una segona xarxa de línies militars que va ser especialment útil a les tropes liberals i que es reutilitzés durant la tercera guerra carlina.

Per tant, durant uns quants anys van coexistir a Catalunya dues xarxes de telegrafia òptica: una de militar que estava al servei de les necessitats de la guerra i una altra de civil, que estava controlada per les autoritats governatives i militars. Cadascuna tenia la seva pròpia xarxa d’aparells emissors, amb sistemes de codificació propis i amb torres o edificacions de suport diferenciats. Això fa que ens referim a torres o línies militars per un costat i a línies generals o civils per un altre. La primera es traçaria en funció de les necessitats bèl·liques, mentre que la segona va obeir al principi de connectar de la forma més recta possible Madrid amb la resta d’Europa.

3. La xarxa militar catalana

L’any 1848, dos anys després d’iniciar-se a Catalunya la segona guerra carlina, el recentment nomenat capità general Manuel Gutiérrez de la Concha (Marquès del Duero) va encarregar a Mathé la construcció de diverses línies militars amb un total de 75 emplaçaments que havien de comunicar bona part de Catalunya.[7] D’aquesta forma Barcelona quedava connectada amb Lleida per la part occidental i amb Girona per la part septentrional. Girona quedava connectada amb Vic i la capital osonenca amb Barcelona, Hostalric, Manresa, Solsona i amb la línia de Lleida. Per a la instal·lació dels repetidors es van aprofitar edificis preexistents mentre que les noves edificacions seguien el model de les torres de la xarxa civil. El telègraf consistia en un arbre dividit en sis franges iguals i una verga que podia girar 360º, a més d’una bola que es movia verticalment. La xarxa militar disposava de la seva pròpia codificació publicada en tres volums, amb una correspondència entre paraules i codis. Quan es volia enviar un missatge es redactava el missatge, es buscaven les paraules als llibres (termes geogràfics, termes molt habituals, mesures,…) i es convertien a la cadena de quatre caràcters que és el que es representava a través de l’aparell emissor.[8] Com comentàvem més amunt, la xarxa militar va continuar funcionant fins a principis de la dècada dels seixanta i puntualment utilitzada durant la tercera guerra carlina.[9]

4. La xarxa civil

Com ja hem comentat, la primera de les xarxes concebuda va ser la de caire civil. Estava al servei de les autoritats governatives però la seva composició i la seva reglamentació eren plenament militars.[10] La tercera d’aquestes xarxes era l’anomenada de Madrid a La Jonquera, passant per València i Barcelona. En el seu recorregut per terres catalanes, seguia paral·lela a la costa fins que arribada a Santa Susanna es distanciava del mar i encarava al nord passant per Girona i Figueres.

El divendres 13 d’octubre de 1848 a la Gaceta de Madrid s’anunciava la licitació per a la construcció de les 600 ulleres o binocles[11] que permetrien al torrers la visualització dels senyals emesos per les torres de telegrafia així com de les 59 torres entre Madrid i Barcelona, passant per València.[12] Les torres havien de construir-se en el termini de cinc mesos, corrent a càrrec del contractista el transport i la instal·lació dels aparells que subministrava l’administració.

En el plec de condicions s’especificaven les característiques que havien de complir les torres:

El zócalo, impostes, fajas de ángulo y arquitrabe y todas las paredes, serán de sillería, sillarejo, ladrillo o mampostería, a juicio del comisionado, según lo que requiera el terreno y la posibilidad de hallar aquellos materiales, y lo mismo con respecto a las jambas de puertas y ventanas y el cornisamento. Las maderas serán de la mejor calidad. Los suelos en la primera de enladrillado, para la segunda y tercera entablados, machihembrados, clavados con clavos embutidos, y el piso bajo de sillería, ladrillo o baldosa, a juicio también del comisionado. Cielo raso en todas las habitaciones. Las puertas apanaladas según el diseño que se dará; sus cerraduras embutidas, de buenos muelles. La escalera de tabla de dos pulgadas, si fuere de pino, y de una y media si de roble, bien concluidas en todas partes. Todas las puertas, ventanas y persianas pintadas al óleo, de color gris claro, con las capas que sean necesarias para cubrir bien la madera; y en el caso de que para seguridad de los torreros convenga construir la puerta en el segundo piso, será obligación del contratista construir una escalera volante en la forma que se prevenga para la comunicación exterior hasta la puerta de entrada, en cuyo caso hará las aspilleras necesarias para la defensa.[13]

El mecanisme de transmissió dissenyat per Mathé i que té moltes similituds amb el dissenyat pel bisbe anglès George Murray[14] consistia en diverses barres verticals i tres seccions horitzontals, totes elles de ferro, entre les quals es feia moure un cilindre buit. Les diverses posicions que adoptava el cilindre determinaven els signes (0-9, x, m) que es transmetien d’una torre a la següent de la línia amb el concurs d’un cable pel qual circulava en vertical una bola que transmetia senyals de control de la transmissió. Aquesta estructura podia repetir-se als quatre costats de la torre i permetre la transmissió de senyals en diverses direccions o línies.

La ubicació de les torres obeïa a diversos criteris: entre torre i torre la distància no podia ser inferior a dues llegües ni superior a tres, seguint les carreteres, preferentment a les poblacions i si era possible en edificis residencials de caire civil o militar o en edificis singulars. En un principi es va pensar en els campanars de les esglésies però de seguida es van descartar per la distorsió que en els telègrafs ocasionava el so de les campanes. La línia o ramal de Barcelona a La Jonquera estava integrat per 17 torres que pràcticament no van tenir activitat perquè ja s’havia implementat la xarxa militar i era a tocar la implantació de la telegrafia elèctrica. Cal destacar que a la pròpia Barcelona el General Pavía va implementar una xarxa urbana que unia Montjuïc, La Ciutadella, les Drassanes i Marquès de la Mina amb l’edifici de la Capitania General.

Les torres de telegrafia òptica de Catalunya deixarien d’utilitzar-se com a mitjà de comunicació al servei de l’administració civil poc després de la seva construcció. Probablement a partir de l’estiu de 1851 bona part de les torres quedarien sense guarnició i moltes altres es reconvertirien en torres de transmissió integrades a la xarxa militar. A l’any 1853 ja s’havien desmuntat tots els telègrafs de la línia de Barcelona a La Jonquera. Amb el pas dels anys i especialment per la introducció de la xarxa de telegrafia elèctrica, les torres, tant de caire civil com militar, serien del tot abandonades.

Pel la llei de 22 d’abril de 1855 s’autoritzava al Govern per desplegar un “…sistema completo de líneas electro-telegráficas que pongan en comunicación a la corte con todas las capitales de provincia y departamentos marítimos, y que lleguen a las fronteras de Francia y Portugal…”. Per completar el desplegament es concedia un préstec de 15 milions de rals repartits en dos exercicis pressupostaris.[15] La línia de telegrafia elèctrica entre Barcelona i La Jonquera s’adjudicava pocs després a Brusi, Lluch i companyia a raó de 20.832 rals per cada llegua de 4 fils.[16]

La Reial Ordre de 19 de setembre de 1862 deixava les torres en mans dels ajuntaments i durant molts anys les torres van tenir un ús residual: avisos forestals, transmissions militars de campanya o notificacions als vaixells de la costa. Paradoxalment la telegrafia òptica, la gran desconeguda de la societat del moment, ens ha llegat un patrimoni arquitectònic molt important, amb zones com el Maresme amb una densitat considerable de torres de connexió.

5. El castell de Montjuïc. El hub de les connexions catalanes

En aquest eixam de torres de comunicació que constituïen la xarxa civil i les diverses xarxes militars, les torres ubicades al castell de Montjuïc actuaven com el concentrador de totes les transmissions. Aquest penya-segat de 177 metres d’altitud permet el control visual tant de la Mediterrània com de tot el pla de Barcelona i la seva posició avançada respecte a la línia de la costa és la indicada pel contacte visual amb la costa del Maresme. La seva silueta és clarament perceptible des les poblacions maresmenques i fins i tot des de punts tan allunyats com el Santuari de Puiggraciós al Vallès Oriental i a 39 quilòmetres de distància, on es va instal·lar una de les torres de què parlarem més endavant. Molt abans que es construís el fortí a l’any 1640, ja havien existit torres de vigia o comunicacions. La primera està documentada a l’any 1073 i han quedat representades en molts gravats o pintures al llarg dels segles, com a l’Atles de Joan Oliva amb l’antic farell de Montjuïc, l’any 1592, el dibuix de Antony van den Wyngaerde de l’any 1563, on es pot observar la plana de Barcelona i la torre al cim de Montjuïc o el plafó ceràmic de Santa Madrona, realitzat durant el segle XVIII i que es pot admirar al Museu de Calella.

Era lògic doncs que a la fortalesa que es va finalitzar l’any 1799 s’hi instal·lés el principal concentrador de la xarxa de telègrafs civils i militars que va dissenyar Mathé. S’instal·laria un telègraf militar sobre l’atalaia o torre de guaita just a la façana principal del castell, amb el condicionament necessari per a la maquinària que enllaçaria amb la línia militar a Lleida, la línia que a través del Vallès Oriental arribava fins a Vic i la línia militar que a través de la torre militar de Montgat arribava a Girona. Una segona torre al mateix castell tindria la funció de node de connexió de la línia civil, amb una estació anterior a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Sant Just Desvern) i una de posterior a Montgat.

Molt probablement la connexió al castell de la línia civil es faria amb la construcció d’una torre o més als baluards del recinte. Atès que els aparells d’aquesta línia es van desmantellar en pocs anys, és poc probable que trobem imatges fotogràfiques que mostrin el seu aspecte. Hem trobat però una imatge que mostra el telègraf militar que estava instal·lat a la torre principal o atalaia del castell ubicada a la façana i del qual avui només resta una reminiscència del que era l’antiga estructura metàl·lica del telègraf. A la fotografia de principis del segle XX es pot observar el telègraf militar amb els braços i la bola que descrivíem més amunt sobre una estructura d’obra feta de material i tècnica diferents al cos principal de la torre i que serviria per encabir la maquinària. Amb el temps aquesta estructura d’obra acabaria desapareixent per retornar l’aspecte de la torre al que tenia abans de la instal·lació del telègraf.

6. El ramal militar del Vallès Oriental

La línia militar que enllaçava Barcelona amb Vic estava integrada per 8 estacions: Montjuïc, Montcada, Montornès, Granollers, Figaró, Seva, Tona i Vic. Des de l’estació del castell de Montjuïc la connexió seguia si fa no fa el traçat de la C-17. La posició de les torres al tram vallesà permetia la visió directa tot i la diferència d’altituds, amb dos emplaçaments relativament baixos (Montornès i Granollers) i un tercer molt més alt (Puiggraciós).

NÚMERO NOM LATITUD LONGITUD COTA
6 Torre d’Esparreguera, Seva 4.179.778 224.573 625
5 Santuari de Puiggraciós, Figaró-Montmany 4.170.793 224.861 697
4 Torre de Can Casaca, Granollers 4.160.217 227.277 200
3 El Telègraf, Montornès del Vallès 4.154.219 225.135 200
2 Turó de Montcada, Montcada i Reixac 4.147.910 217.770 273
1 Castell de Montjuïc, Barcelona 4.136.498 216.785 184

Montjuïc podia comunicar-se amb la torre del turó de Montcada a una distància de 12 quilòmetres. La torre estaria a tocar d’una casa i una ermita al cim del turó, dels quals actualment no resta res en peu. La torre de Montcada es comunicava amb la torre de Montornès, ja pròpiament al Vallès Oriental, a nou quilòmetres de distància.

La Torre d’En Bosquerons o Torre del Telègraf (Montornès del Vallès)

La tercera torre està ubicada a la zona residencial de Can Bosquerons, a Montornès del Vallès i és coneguda com la Torre del Telègraf. Les obres de restauració de la torre original i del seu entorn van finalitzar l’any 2013, reformes que possibiliten la visita tant de l’exterior com de l’interior de la torre.

És una construcció de dues plantes, la primera de les quals atalussada, amb diverses espitlleres als quatre costats. La porta d’accés es troba a la segona planta i s’ha construït una escala metàl·lica per accedir a l’interior de la torre. A la teulada de la torre podem observar una rèplica del model militar del telègraf òptic del segle XIX. Tot l’edifici s’ha tornat a pintar de blanc com era costum a les torres de l’època. És sens dubte una atracció patrimonial molt destacable i un dels intents reeixits de museïtzar l’espai, amb la reproducció d’ulleres i mobiliari ubicats a l’interior de la torre.[17]

La torre de Can Casaca (Granollers)

A uns set quilòmetres de la torre de Montornès es troba la torre de Can Casaca, la quarta estació de la línia militar. Es localitza en un finca particular al Coll de la Manya del terme municipal de Granollers, entre el Congost i un polígon industrial que porta el nom del coll. És visible parcialment des de l’exterior de la finca però no pot visitar-se lliurement. Es de planta circular (una de les poques torres cilíndriques construïdes ex-novo), amb tres pisos o cossos amb un total de 10 metres d’altura i construïda amb maons que actualment resten a la vista, tot i que havia estat arrebossada.

La torre, també coneguda com a Sofia. Recibidor de Granollers, va ser ubicada als afores del Granollers de mitjan segle XIX pels problemes que produïa la instal·lació del telègraf al campanar de l’església parroquial de Sant Esteve. El projecte inicial contemplava dos cossos, però probablement per millorar la visibilitat es va aixecar un tercer cos.[18]

La torre del Santuari de Puiggraciós (Figaró)

A 12 quilòmetres de la torre circular de Can Casaca es va construir la cinquena torre de telegrafia de la línia militar entre Barcelona i Vic. Es tracta de la torre ubicada a pocs metres del Santuari de Puiggraciós al terme de Figaró-Montmany, a 697 metres d’altitud i just a tocar de l’antiga capella. El santuari va ser edificat durant el segle XVIII, destruït durant la guerra civil (1936-193) i reconstruït durant la postguerra.

La seva ubicació permet l’observació de la plana vallesana, el Congost, la vall de Montmany i els cingles de Bertí. És una torre de planta quadrada, de tres cossos i amb una altura considerable. Atalussada en el primer cos, la torre de Puiggraciós va ser construïda amb materials de qualitat cosa que ha permès que durant més de 150 anys s’hagi conservat pràcticament com quan va ser edificada. Sense cap mena de dubte és la més interessant de totes les que examinarem tant pel seu entorn com per la bellesa de la seva factura arquitectònica.

7. Les torres civils i militars del Maresme

A diferència de la línia militar del Vallès, on les torres s’han conservat en molt bones condicions i s’han fet estudis monogràfics sobre l’arquitectura de les torres o el seu funcionament, les torres del Maresme són força desconegudes i a excepció de les torretes de Calella, molt poc estudiades. Els materials utilitzats, la pressió urbanística o el desconeixement són probablement les raons per les quals és impossible trobar una torre ben conservada o íntegra al Maresme com les de Montornès o El Figaró.

La concurrència de dues línies de telegrafia òptica al Maresme, convertirien la comarca en una de les de més densitat en nombre de torres de tota Catalunya: dues a Montgat, dues a Vilassar de Mar, dues a Caldes d’Estrac-Arenys de Mar, dues a Calella i una a Santa Susanna. En total 9 torres construïdes ex-novo o aprofitant campanars o antigues torres de guaita. La bibliografia sobre la matèria planteja molts buits sobre la ubicació de les torres o la instal·lació dels aparells de telegrafia i a les següents línies haurem de recórrer a hipòtesis que caldrà confirmar amb l’estudi de la documentació.

La línia militar que sortia del Castell de Montjuïc passava pel Maresme per finalitzar a la capital de la província de Girona: Montgat, Vilassar de Mar, Caldes d’Estrac, Calella, Blanes, Fogars de la Selva, Hostalric, Maçanet de la Selva, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Vilobí d’Onyar, Celrà i Girona. La línia civil arribava fins a La Jonquera i anava paral·lela a la línia militar en bona part del ramal maresmenc. A partir de Calella, la línia visitava Santa Susanna, Maçanet de la Selva, Riudarenes, Brunyola, Bescanó i Girona.

En el cas de Riudarenes, on convergeixen les dues xarxes de telegrafia, es va optar per construir ex-novo dues torres, una al costat de l’altre, un cas idèntic al de les torretes de Calella i que probablement també es va produir a Montgat.

Les torres de Montgat

De fet, tant la línia militar com la civil sortien del Castell de Montjuïc de dues torres amb dos aparells de telegrafia diferents. Les estacions de Montgat s’ubicarien a uns 15 quilòmetres respecte la de Barcelona amb bona visibilitat atès que Montjuïc es observable des de bona part de la costa del Maresme. És una distància considerable (la màxima era de 16,7 quilòmetres) però només 3 quilòmetres més que la distància entre Montjuïc i Montcada.

Totes les obres que hem consultat localitzen la torre civil de Montgat al Turó de Montgat, per sota del qual es va construir el túnel de la línia del ferrocarril. Té una altura actual de 40 metres, suficient per observar les torres de Montjuïc. Gravats, fotografies i altres documents assenyalen la presència d’una torre de comunicacions de la qual actualment no queden restes.

Les imatges però no ens permeten identificar el tipus de telègraf instal·lat si és que en el moment de la reproducció encara no s’havia retirat. En qualsevol cas de ben segur que el fum de les locomotores de vapor de la línia inaugurada el 1848 no ajudaria a la visibilitat des de les estacions properes. El telègraf militar s’hauria instal·lat al turonet que actualment es coneix com el Turó de les Bateries, entre els carrers Sant Feliu i Santa Victòria de Montgat. A 114 metres d’altitud la visibilitat de Barcelona i de la costa maresmenca són excepcionals.

Panoràmiques de Barcelona i la costa del Maresme des del Turó de les Bateries (Fotografies de l’autor)

La inspecció del turó ens va permetre observar dues edificacions de planta quadrada, molt properes entre sí, enrunades però amb la volumetria i el material de construcció típics de les torres de telegrafia òptica que estem estudiant. És legítim doncs plantejar la hipòtesi que com a Calella, a Montgat es van construir dues torretes que complementarien o vindrien a substituir la torre del Turó de Montgat.

Les torres de Vilassar de Mar

 A 11 quilòmetres de distància de Montgat i arran de costa, s’ubicarien les estacions civil i militar de Vilassar de Mar. Utilitzem el condicional perquè no tenim constància documental tot i que els inventaris generals les situen a tocar de l’actual plaça Pau Vila. Sembla que hi ha un cert consens en assenyalar que l’edifici que s’aixeca al carrer del Doctor Masriera, 16, era on estava instal·lat el telègraf òptic civil. Més precària és la informació que el militar se situava a la torre de Can Nadal, a pocs metres de la torre civil,[19] tot i que el lloc es coneix amb el nom del Sot d’en Parta, en al·lusió a la persona encarregada dels “partes”.

 Les torres de Caldes d’Estrac i Arenys de Mar

El mapa de Francisco de Coello de l’any 1862 ens detalla la ubicació de torres telegràfiques al Maresme: la del castell de Montgat, les de Calella, la de Santa Sussanna i la de Caldes d’Estrac. Molts autors ubiquen una de les torres, la de telegrafia militar, a la Torre dels Encantats (Arenys de Mar), però a hores d’ara no tenim cap acreditació documental.

Fragment del mapa de Francisco Coello. 1862

La torre de telegrafia civil s’ubicaria al terme municipal de Caldes d’Estrac i de la seva presència tenim diversos documents gràfics que ho corroboren, tot i que actualment no és observable, primer perquè tot apunta que va ser destruïda per un llamp i posteriorment enrunada i segon perquè l’acció urbanística a la zona ha estat molt intensa en els darrers anys i és molt difícil rastrejar-la. Una fotografia sense datació i una ortofoto de 1956 ens permet ubicar aquesta torre de planta quadrada al Turó de Caldes, a tocar del cementiri i a una altitud de 100 metres aproximadament. Un dels carrers propers porta el nom de Torrenova i des de les immediacions, les vistes de la costa són, com a altres punts de la xarxa telegràfica, de gran perspectiva.

Les torres de Calella

Les torres de Calella, conegudes com les Torretes, són sense cap mena de dubte, les torres que millor ens parlen de la telegrafia òptica a la comarca del Maresme. En primer lloc perquè a pocs metres de distància es van construir dues torres pràcticament idèntiques, sent la més propera al mar la militar i la més allunyada la civil. Es troben en un turó a 87 metres d’altitud i a 11 quilòmetres de l’estació anterior de Caldes d’Estrac, a la zona coneguda com La Petona i permeten la contemplació tant de la costa com de l’extrem oriental del Massís del Montnegre.

Vista de les torretes de Calella (Fotografia de l’autor)

En segon lloc, les torres destaquen perquè tot i que totes dues han perdut alguna de les façanes, es pot contemplar tot el seu alçat de tres cossos, el primer dels quals atalussat i amb espitlleres i amb una finestra al segon i tercer. Les obres de consolidació els han tornat part de la seva antiga majestuositat amb el valor afegit de ser un dels pocs emplaçaments de Catalunya amb dues torres de telegrafia.

Cal destacar en tercer lloc que les torretes de Calella s’han constituït en un lloc de visita habitual de calellencs i turistes gràcies a la promoció que n’ha fet l’Ajuntament, millorant els accessos a les torres i habilitant el centre d’interpretació del Far de Calella, on a més de les explicacions sobre el propi far, s’explica amb tot luxe de detalls la funció que les torretes tenien a la xarxa de telegrafia.

Finalment cal esmentar que les torretes han estat objecte d’un estudi molt exhaustiu a càrrec de Pere F. Porti i Gallart.[20] En el seu llibre Les torretes de Calella, un estudi, l’autor s’endinsa no només en les xarxes de telegrafia òptica a Espanya, sinó que a partir d’una abundant documentació històrica examina el manteniment de les torres de Calella i la vida dels torrers que hi operaven.

La línia militar tenia la següent estació al castell de Sant Joan de Blanes. La línia civil saltava fins a l’estació de Montagut, al terme municipal de Santa Susanna.

La torre de Montagut (Santa Susanna)

A vuit quilòmetres de distància de la torre civil de Calella i 218 metres d’altitud, se situava la torre de Montagut, probablement la torre més ben conservada de tot el Maresme, tot i el deteriorament que està patint. Era l’ultima de les torres civils de la comarca i enllaçava amb la torre de Puigmarí a Maçanet de la Selva.

Notes

[1] Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar por Pascual Madoz, Vol. 10, Madrid, 1847, pàg. 562-564.

[2] La Ilustración, Periódico Universal, 3 de maig de 1851, pàg. 141-142.

[3] “Desde el punto de vista político el telégrafo y, en general, el nuevo sistema de comunicaciones, posibilitó incrementar en muchos enteros la eficacia en la toma de decisiones de un Estado con acusada vocación centralista. Un Estado que establecía su dinámica en el supuesto de que las decisiones tomadas en un punto neurálgico del ejercicio del poder, en este caso la capital, pudieran ser ejecutadas en el lapso de tiempo más breve posible y de manera eficiente.” OTERO CARVAJAL, Luis Enrique, La evolución del telégrafo en España, 1800-1936, a Las comunicaciones en la construcción del Estado contemporáneo en España: 1700-1936, Ministerio de Obras públicas, Transportes y Medio Ambiente, 1993, pàg. 123.

[4] “En consonancia con la filosofía de la política moderada, la concepción del uso del telégrafo óptico estaba estrictamente vinculada a la cuestión del mantenimiento del orden público. Se concebía, pues, al telégrafo como un instrumento gubernamental, tanto en el plano político como militar.” OTERO CARVAJAL, Luis Enrique, La evolución del telégrafo en España, 1800-1936, a Las comunicaciones en la construcción del Estado contemporáneo en España: 1700-1936, Ministerio de Obras públicas, Transportes y Medio Ambiente, 1993, pàg. 130. Sobre aquest particular, vegeu també AGUILAR PÉREZ, Antonio; MARTÍNEZ LORENTE, Gaspar, La telegrafía óptica en Cataluña. Estado de la cuestión, Scripta Nova, 137, 2003.

[5] El coneixement de la historia de la implantació tardana i deficient de la telegrafia òptica a Espanya passa per la lectura del llibre d’OLIVÉ ROIG, Sebastián, Historia de la telegrafía óptica en España, Madrid, 1990. És especialment interessant per la descripció que l’autor fa de les dures condicions de treball dels torrers.

[6] Real Orden d’1 de març de 1844, publicat a la Gaceta de Madrid el 6 de març de 1844.

[7] Sobre la construcció de la xarxa telegràfica militar a Catalunya vegeu: BUSCATÓ i SOMOZA, Lluís, Exèrcit i control del territori. Hostalric i la telegrafia òptica a Catalunya, Quaderns de la Selva, 18, 2006, pàg. 131-155; LLINÀS i POL, Joan; LLORENS i RAMS, Josep Maria; MERINO i SERRA, Jordi, La telegrafia òptica a La Selva, Quaderns de la Selva, 9, 1996, pàg. 115-131; PÉREZ GÓMEZ, Xavier, Les torres telegràfiques del Vallès Oriental, Lauro, 20, pàg. 26-36; LEN i CURRIUS, Lluís; PERARNAU i LLORENS, Jaume, La telegrafia òptica a Catalunya, Barcelona, 2004. Aquesta darrera obra incorpora un mapa amb totes les estacions de la línia civil i militar.

[8] Vegeu el Diccionario y tablas de transmisión para telégrafo militar de noche y día compuesto de orden del Excmo. Señor Marqués del Duero, Barcelona, 1849. (Consultable en línia a: https://bibliotecavirtual.defensa.gob.es/BVMDefensa/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=137686) i Telégrafos militares: instrucción para los torreros y cartilla de servicio interior y señales particulares, Barcelona, 1849.

[9] PRAT i PONS, Jaume, La telegrafia òptica a Catalunya (Les torres òptiques de la geografia catalana), Barcelona, 2004.

[10] La disciplina militar a les torres de transmissió era tan estricta que segons relatava Antonino Suárez Saavedra en una conferència a l’Ateneu barcelonès l’any 1884 i reproduïda a l’obra de Sebastián Olivé, diversos torrers van penjar-se del telègraf després de veure que ho havia fet un torrer de la línia.

[11] Les ulleres acromàtiques van constituir un avenç notable en la història de la tecnologia per la seva capacitat de corregir l’aberració cromàtica i observar clarament objectes ubicats a grans distàncies. L’òptic angles John Dollond va patentar les lents acromàtiques l’any 1758.

[12] En la subhasta també entrava la licitació d’altres ramals de la península, amb un total de 270 torres.

[13] Gaceta de Madrid, 13 d’octubre de 1848, pàg. 1-2.

[14] Vegeu una comparativa sobre els sistemes de transmissió de Chappe, Murray i Mathé a ROMEO LÓPEZ, José María, El telégrafo óptico 1790-1850: Estudio crítico comparativo de los diferentes sistemas de transmisión utilizados, El científico español ante su historia: la ciencia en España entre 1750-1850 : I Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias / coord. por Santiago Garma Pons, 1980, págs. 241-250. Sobre la telegrafia civil a Catalunya, vegeu una bona síntesi a: ARJONA i BORREGO, Josep Maria, Les torres de telegrafia òptica. Les terres gironines connectades a Europa abans d’Internet, 2020;

[15] Llei publicada a la Gaceta de Madrid el 24 d’abril de 1855.

[16] Reial ordre de 27 de desembre de 1855. Publicada a la Gaceta de Madrid el 30 de desembre de 1855.

[17] GUANYABENS, Nicolau, La Torre del telègraf de Montornès del Vallès, Vallesos, 6.

[18] ACOSTA i FERRER, Xavier; CAMPS i GIRÓ, Albert, La torre de telègraf òptic de Can Casaca de Granollers, Ponències, 20, 2016, pàg. 57-92. Aquest treball a quatre mans entre un arquitecte i un historiador és una de les millors aproximacions als detalls constructius de les torres de telegrafia òptica a partir de la Memòria escrita per Bernardo Paternó l’any 1849.

[19] Segons l’autor de l’article que citem a continuació, existeix documentació que al·ludeix que el telègraf militar estava ubicat al campanar (deduïm que de la parròquia de Sant Joan). BAS MACIÀ, Damià de, Les torres del telègraf òptic, Singladures, 27, pàg. 29-38.

[20] PORTI i GALLART, Pere, Les torretes de Calella. Un estudi, Calella, 1984.