Article en PDF

1.Introducció

Aquesta és la història d’un assassinat, el que va perpetrar Rosa Boix contra el seu marit Ramon Juvany l’any 1893, el seu judici als anys 1894 i 1895 i l’execució pública de la parricida l’any 1896 a Mataró. Si el lector està interessat en un resum periodístic de les circumstàncies del crim i del seu primer judici podrà trobar bona part dels elements d’aquest episodi a la crònica que va fer el Diario de Barcelona l’1 de desembre de 1894.[1]

És una història coneguda amb un final conegut. La Rosa Boix acabà executada públicament a garrot vil davant de la presó de Mataró per haver introduït arsènic al crispell que menjaria el seu marit. Nosaltres ens endinsarem en les circumstàncies judicials, socials i polítiques d’uns fets que acabaren amb la vida de la Budella.

2. La pena de mort a Espanya a finals del segle XIX

La pena de mort a Espanya en qualsevol de les seves variants va ser abolida amb la promulgació de la Constitució espanyola de 1978. Les darreres execucions van tenir lloc dos mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, el 27 de setembre de 1975, quan cinc membres d’ETA i del FRAP van ser afusellats pel règim, a diferència de molts altres sentenciats a mort que durant la dictadura van morir mitjançant la tècnica del garrot vil.

Tot indica que la commutació del garrot vil per l’afusellament dels executats de 1975 va raure en la difusió pública que es va fer de les dues darreres execucions per garrot el 2 de març de 1974. En el cas de Salvador Puig Antich per la significació política i de lluita antifeixista de l’anarquista barceloní; en el del ciutadà alemany Heinz Ches, pel calvari que va suposar per aquest delinqüent comú la seva execució barroera per part del seu botxí.

El garrot vil també es faria servir per executar les dones. La darrera execució d’una dona a Espanya i també per garrot vil es va produir l’any 1959 en la persona de la valenciana Pilar Prades de 30 anys, qui confessaria després de 36 hores de tortura per part de la Guàrdia Civil, que havia enverinat amb mataformigues la mestressa de la primera casa on va començar a treballar quan va arribar a la capital valenciana. Després d’aquest primer enverinament, Pilar hauria intentat assassinar pel mateix procediment a la cuinera i la mestressa de la segona casa on servia com a minyona.[2] Insistim que Pilar seria la darrera executada a l’Estat Espanyol pel mateix delicte pel qual van ser executades, com veurem més endavant, moltes dones durant el segle XIX: l’enverinament.

Però el sistema d’execució per garrot vil havia tingut un llarg recorregut en la història contemporània espanyola. Substituint a la forca, el sistema més emprat a la història medieval i moderna, el garrot vil va començar-se a utilitzar a Espanya regularment arran d’un decret de Ferran VII de 1832.[3]

Deseando conciliar el último e inevitable rigor de la justicia con la humanidad y la decencia en la ejecución de la pena capital, y que el suplicio en que los reos expían sus delitos no les irrogue infamia cuando por ellos no la mereciesen […] vengo en abolir para siempre en todos mis dominios la pena de muerte en hora, mandando que en adelante se ejecute en garrote…[4]

Al llarg del segle XIX seria aquest, en les diverses variants, un sistema habitual per executar els sentenciats a la pena capital, alternada amb l’execució per afusellament. Fos quin fos el mètode aplicat i com si d’una tradició ancestral es tractés, les execucions es convertiren en fenòmens públics on centenars de persones assistien amb sentiments que oscil·laven entre la diversió i la tragèdia.

El rigor en les execucions i la publicitat de les mateixes es van incrementar en el trànsit entre l’Antic Règim i l’Estat liberal, per la pèrdua de poder de les autoritats absolutistes i per la necessitat de les burgeses de deixar clar qui tenia el monopoli de la violència. Però a mida que avançava el segle i especialment durant el període de la Restauració monàrquica el fervor amb què la ciutadania acollia la pena de mort i la seva posada en escena aniria minvant i una nova mentalitat s’aniria obrint pas entre la ciutadania.

Però a tenor de les estadístiques, tot i la reforma del Codi Penal de l’any 1870 que minorava l’aplicació de les penes i l’aplicació de la pena de mort, durant el darrer decenni del segle XIX les condemnes a la pena capital es van més que doblar respecte a les dictades a la dècada dels setanta, amb anys especialment destacats com el 1894 o el 1896. De forma paral·lela a aquest fenomen finisecular d’augment de les penes capitals, dos fenòmens van acompanyar-lo. En primer lloc, que molts dels condemnats van ser indultats; en segon lloc, que una reial ordre de 24 de novembre de 1894 establia que les execucions havien de fer-se a l’interior de les presons.[5],[6] Les execucions deixarien de ser públiques de forma definitiva a partir de la Ley Pulido, promulgada a l’abril de 1900.

I no ajudaria poc a allunyar de la llum pública l’acció repressora de l’Estat el fet que el desplegament mediàtic, l’interès de la ciutadania i fins i tot de la literatura pels crims comesos per dones executades per garrot vil s’havien intensificat durant el dos darrers decennis del segle XIX. El primer cas va ser el que amb el temps es coneixeria amb el nom del Crim del carrer Fuencarral. Higinia Balaguer va ser jutjada i executada per la mort a ganivetades de la seva mestressa, Luciana Borcino. El cas va dividir apassionadament l’opinió pública madrilenya (entre higinistes i varelistes), atès que molts consideraven al fill de l’assassinada (José Vázquez-Varela) com el veritable autor del crim.

El segon cas correspon a la Perla de Múrcia, l’apel·latiu amb que es coneixia a Josefa Gómez, qui seria condemnada l’any 1893 per haver enverinat amb estricnina (un component químic que tant servia per tractar dolències lleus com per actuar com a raticida) al seu marit i a la criada de 13 anys. Una vegada coneguda la sentència de mort, tota la societat murciana va manifestar la seva oposició, encapçalada per les seves autoritats i corporacions. Va caldre mobilitzar l’exèrcit i el botxí va ser tan mal rebut, que va perdre el lloc de treball per sumar-se al moviment d’oposició.[7]

A les acaballes del segle XIX i començaments del segle XX una nova sensibilitat contra la pena capital aniria guanyant adeptes, les teories abolicionistes anirien guanyant terreny especialment a la premsa i les execucions cada vegada es veurien com un fet més extraordinari. Especialment entre la classe obrera s’escampava la solidaritat per identificació social o política amb la majoria dels condemnats. Tot plegat en un període històric, el de la restauració monàrquica, que lluny de romandre com el precipitat químic que van elaborar al laboratori dels despatxos els líders dels partits de torn, era un component gasós poc estable en què tot podia canviar.

Cal concloure doncs que en una societat que començava a qüestionar la pena capital, el nombre variable de condemnes i d’indults havien d’estar condicionats per la dinàmica política local i estatal, per les pressions d’associacions i mitjans de comunicació i per les circumstàncies històriques que eren properes en el temps al moment de l’execució. Com ens explica l’historiador Óscar Bascuñán:

Los usos políticos de la pena de muerte, sus formas y significados, desde la ejecución pública hasta su moderación, privacidad e incremento del perdón, guardan una estrecha relación con diferentes procesos de formación y racionalización de las estructuras del poder, la aparición de nuevas sensibilidades que desplazaban la ejecución al terreno de lo inhumano e incivilizado y el desarrollo de actores políticos y formas de movilización social basadas en la demanda de derechos.[8]

Què explica doncs que la dosriuenca Rosa Boix, una dona de l’àmbit rural, maltractada pel seu marit, amb tres fills a càrrec, fos executada en públic just a finals del segle XIX a una ciutat com Mataró? Que va fer la societat mataronina i maresmenca per evitar un espectacle tan vilipendiat a altres punts de la geografia peninsular? Eren els agreujants de premeditació i traïdoria els que determinaren que no es concedís l’indult? O era un càstig exemplar contra la infidelitat? Era aquell estiu un bon moment per aplicar un indult, després de l’atemptat al carrer dels Canvis Nous contra la processó del Corpus de 1896 amb el resultat de 12 víctimes mortals? O era el nivell de criminalitat present a Dosrius a finals de segle? Després de la Rosa Boix, poques dones més van ser executades en públic: hem identificat les de Josefa Gómez a l’octubre de 1896 i Catalina Muñoz, a Cervera del Río Alhama el desembre de 1899, per haver enverinat al seu marit.[9]

3. El context personal i social de Rosa Boix, la parricida de Dosrius

Rosa Boix i Freginals havia nascut a Dosrius l’any 1861. Era filla de Joan Boix i Nogueres i de Maria Freginals i Casavella, que s’havien casat l’any 1850. Tenia un germà més gran, l’Anton, que havia nascut l’any 1852. La Rosa es casaria amb 23 anys amb Ramon Juvany Travessa, qui en el moment del matrimoni, l’any 1884, tenia 26 anys. Dos anys després de celebrar núpcies, En Ramon i la Rosa van tenir a En Joan (1886); l’any 1888 va néixer un segon fill, En Llorenç i el tercer fill, l’Esteve, va arribar l’any 1892. Al cens de 1890, trobem que Ramon (i probablement també la Rosa) viu al Varal Maspí (al nucli antic del poble de Dosrius), número 8, que és jornaler i que no sap ni escriure ni llegir, com quasi tots els jornalers en aquella època.

La vida de la Rosa i de moltes dones al Dosrius de finals del segle XIX era una vida plena de privacions i repressió social. L’economia del poble continuava depenent d’una agricultura de subsistència, amb una concentració de la propietat en mans de propietaris forans que condemnava a bona part dels homes a fer de parcers o jornalers, fet que impulsava l’emigració cap a les ciutats on existien més oportunitats. Les vies de comunicació eren pràcticament inexistents i les oportunitats per assistir regularment a escola eren escasses en un municipi d’una superfície tan extensa. El seu aïllament convertia Dosrius en una societat on les desviacions de la moral tradicional eren clarament censurades i perseguides. Un cas que pot exemplificar aquesta forma de concebre les relacions socials és el de la Segimona, el sobrenom que tenia Joaquima Batlle de la Plaça, natural de Dosrius, qui a l’any 1876 se la declarava soltera, captaire, mare d’un fill de quatre anys, sense pares ni família que la protegís. Per totes aquestes raons es va intentar recloure a ella i al seu fill a la Casa d’expòsits, però ella es va negar. Quan en les mateixes circumstàncies la Segimona va donar a llum una nena, el poble va demanar que marxés de la població per evitar l’escàndol.[10]

La misèria en què vivia la població influiria de ben segur en l’alta criminalitat i els conflictes que durant bona part del segle XIX van tenir a Dosrius com a escenari. Incursions carlistes, confidents que roben als contrabandistes, la mort violenta del regidor de Mataró Josep Gallifa, falsificació de moneda, saqueig de l’església de Canyamars, el cos d’un peó de carretera assassinat amb arma de foc,…[11]

Probablement el nivell de misèria i de violència seria tal que poc després que Caietà Viaplana prengués possessió de la rectoria de Sant Iscle i Santa Victòria el mateix mes i any de la mort de Ramon Juvany,[12] trauria temps per escriure Crims i desgracias, el recull d’accidents, suïcidis, homicidis, assassinats i morts casuals esdevinguts al municipi de Dosrius al llarg de tres segles (XVII-XIX), molts de les quals durant els darrers anys del segle XIX.[13]

Aquestes eren les circumstàncies personals i socials que envoltaven l’any 1893 la família i el poble de la Rosa, qui acabaria morint per garrot l’any 1896 després de ser trobada culpable de la mort per emmetzinament del seu marit, Ramon Juvany.[14] Durant aquells anys la Rosa, que a l’any 1893 tenia 32 anys, mantindria una relació sentimental amb Josep Jensana Roca, un jornaler de 28 anys, analfabet i resident al varal del Poble, número 10 i això probablement seria el desencadenant del parricidi que la va portar tres anys després a ser executada públicament a Mataró. En Josep estava casat amb la Joaquima Travessa amb qui va tenir sis fills entre 1887 i 1900, dos dels quals mentre estava en presó preventiva abans de ser absolt.

La notícia de la mort del marit de Rosa Boix, el Budell, apareixeria ben aviat a La Vanguardia fent un sumari mediàtic dels fets i recollint probablement allò que es comentava al poble (les relacions il·lícites amb en Jansana) i la reincidència en l’intent d’assassinat.

Crímen en Dos-Rius

Un crimen horrible se ha cometido en Dos-Rius, pueblo cercano á Mataró.

En la madrugada del Domingo falleció allí un sujeto apodado «Budell» después de breve indisposición. En el pueblo circularon el mismo día rumores siniestros, y el juez pasó la noche instruyendo diligencias y puso presos á la mujer del difunto y á un individuo con quien parece que aquella sostenía relaciones ilícitas.

Se dice que la mujer se procuró una cantidad de arsénico en Mataró y condimentó con el tóxico unos pedazos de bacalao frito que fueron comidos por su marido en la obra donde trabajaba. Llegó á casa después, indispuesto, y auxiliado por un médico de Argentona mejoró algo. Temiendo la criminal que se frustrasen sus planes volvió á echar arsénico en una copa que dio á su marido, el cual entonces falleció rápidamente.

La mujer y su amante han sido trasladados á la cárcel de Mataró, donde están incomunicados.[15]

El Semanario de Mataró donava molts més detalls, com que les diligències les va portar a terme el jutge Pedro Zamora, amb una versió molt aproximada a la de La Vanguardia, però amb les reserves oportunes ja que “…las noticias que vamos a exponer son mero reflejo de lo que se dice públicamente, habiendo escogido la versión que parece más verosímil”.[16]

Durant el mes d’agost les vísceres de Ramon Juvany serien examinades al laboratori químic de l’Escola d’Arts i Oficis de Mataró, que unia als seus serveis educatius els d’institut anatòmic forense i que realitzava per primera vegada un servei analític de tanta transcendència. El resultat de l’anàlisi constatava l’existència d’arsènic al cos de la víctima.[17]

4. El primer judici

Quinze mesos després de la mort de Ramon Juvany, el 29 de novembre de 1894 se celebraria a la secció segona de l’Audiència Provincial de Barcelona el judici als dos processats: Rosa Boix i Josep Jansana, en una causa instruïda pel Jutjat de Mataró. El fiscal interpretava parricidi en la persona de Rosa i d’assassinat en el cas de Jansana com a inductor de l’enverinament i demanava pena de mort per a ambdós, per l’agreujant de traïdoria. La Vanguardia obria la notícia destacant que els dos processats havien mantingut relacions il·lícites durant els dos anys anteriors al crim.[18] Cal preguntar-se quin era el criteri del fiscal per demanar la pena capital quan un mes abans Rosa Treserra havia estat declarada culpable del delicte d’infanticidi per haver matat al seu net i havia estat condemnada a 20 anys de presó major.[19]

Estaven endurint les penes les autoritats polítiques i judicials durant el novembre de 1894? Cal recordar que l’anarquista aragonès Santiago Salvador havia estat executat el dia 21 de novembre de 1894, de forma pública i a garrot vil com a responsable de l’atemptat del Liceu. Aquell atemptat serviria als governants per iniciar una etapa de forta restricció dels drets civils i de repressió de tota classe d’organitzacions anarquistes i sindicals.

Salvador, lluny de perdre la compostura davant del patíbul, va cridar “Visca l’anarquia, morin totes les religions” per a continuació cantar la primera estrofa d’un himne revolucionari. En el moment de l’execució, per a més sarcasme, va dir-li al seu botxí, en Nicomedes, “no m’apretis tant , que em fas mal”.[20] Probablement la burgesia de l’època, lluny de veure en la seva execució pública una forma d’atemorir a la població, es veuria ridiculitzada. Aquella mateixa setmana i arran del debat sobre aquestes circumstàncies que van tenir els senadors, el flamant ministre de Gràcia i Justícia, Antonio Maura, decidiria promulgar el reial decret de 24 de novembre amb un preàmbul dirigit al rei i a la regent del tenor següent:

Los reos de pena capital en sus horas postreras suelen ser asunto de una afrentosa y despiadada curiosidad, que trocando en escándalo el ejemplo, turba el recogimiento de que tanto ha menester el afligido, y ofende la delicadeza de los sentimientos cristianos. Para evitar estos daños, cuanto a evitarlos alcance la autoridad del poder público […] Las ejecuciones capitales se verificarán dentro del recinto de las cárceles en que los reos estén en capilla, siempre que exista en ellas sitio que pueda destinarse a las ejecuciones públicas, o en su defecto en el lugar que determine el tribunal sentenciador […] A las personas no constituidas en autoridad que […] penetren hasta la celda o capital del reo, se les hará saber, bajo su más estrecha responsabilidad, la prohibición de comunicar a las personas del exterior, antes ni después de la ejecución, noticia alguna que se relacione con el reo.[21]

Quedava clar que les autoritats competents havien de fer tot el necessari per confinar l’execució dins de les parets del recinte penitenciari i a no permetre cap filtració sobre les circumstàncies prèvies o posteriors a la mateixa.

Com havia quedat establert aproximadament a finals d’agost de 1894,[22] el judici contra Rosa Boix i Josep Jansana pels fets del 6 d’agost de 1893 es va iniciar el 22 de novembre de 1894. Qui més àmpliament informaria sobre el judici seria el diari local el Noticiero Mataronés donant tota classe de detalls i encapçalant la crònica del primer dia de judici “…que tanto está llamando la atención en esta Comarca” amb el títol El Crimen de Dosrius.[23]

Una de les peculiaritats del judici es que se celebrava sota la fórmula de la llei del Jurat que s’havia aprovat el 20 d’abril de 1888. El Jurat de fet estava integrat per 12 membres que havien de determinar la culpabilitat o inculpabilitat dels processats en judicis sobre una llarga llista de matèries, des de delictes de traïció fins al parricidi o l’assassinat. La competència sobre la intervenció del jurat la determinava l’Audiència o Sala del Criminal segons el concepte de les parts acusadores. Per ser membre del jurat calia ser major de 30 anys, saber llegir i escriure i ser cap de família, és a dir, només podien ser-ho els homes.[24]

El tribunal el presidia el magistrat Hermosa, el fiscal era Ambrosio Tapia, mentre que la defensa de Boix la portava el lletrat Saturnino Pereira i la de Josep la dirigia Pío Fatjó. El periodista comentava només iniciar la seva crònica que a les dependències de l’Audiència s’havien personat molts ciutadans coneguts de Mataró i Dosrius i molta gent de Barcelona.

L’interrogatori a la Rosa per part del president va anar seguit per les preguntes del fiscal. Les primeres es van dirigir a esbrinar quina classe de relacions tenien la Rosa i en Josep (aquest estava també casat i amb fills), explicacions que van causar rialles entre els assistents i van motivar al jutge a amenaçar amb el desallotjament de la sala. Rosa assumia l’enverinament del seu marit que estava motivat pels maltractes físics que d’aquest rebia arran del coneixement públic de la relació entre la Rosa i en Josep. Després d’exonerar-lo en el sumari, la Rosa declara que l’instigador de l’enverinament va ser el seu pretendent, en Jansana, qui no havia tingut la valentia d’assassinar Ramon Juvany. Després vindrien les preguntes de la defensa de la Rosa i del president. El periodista, quan ha acabat la declaració de la dona, afegeix que “…la procesada contesta siempre en catalán; y en sus respuestas se mete siempre en historias que no hacen al caso y el presidente le está advirtiendo continuamente que responda a lo que le pregunten”. A continuació vindria l’interrogatori a l’acusat que negaria tant la relació amb la Rosa com tota participació en la mort violenta de Ramon.[25]

La vista continuaria la setmana següent i el diari mataroní ironitzava amb les 150 persones de Dosrius que estava previst assistissin a la segona jornada del judici, més els 12 jurats de Mataró i els tres facultatius de la capital comarcal que van intervenir en el sumari.[26] Sens dubte el judici havia creat una gran expectació a la comarca.[27]

El 29 de novembre continuaria la vista amb més preguntes per a Josep i amb un acarament entre la Rosa i aquest, en què el fiscal va demanar l’acusat que respongués sense abaixar la mirada. Vindria a continuació la prova pericial en què els metges forenses van ratificar la presència d’arsènic en el cos del difunt i la prova testifical en què intervingueren la germana de Ramon Juvany i l’ordinari que va subministrar l’arsènic a la Rosa. Hi ha diverses interrupcions com quan una dona del públic crida “Que l’hi preguntin en català!”, però les declaracions continuen, inclosa la del metge argentoní Josep Vintró que va diagnosticar la malaltia de l’interfecte com un “catarro gástrico intestinal”.

Els testimonis de descàrrec es queixaven reiteradament que no entenien el castellà. Un d’ells li diu al fiscal que “…no entiende el castellà y que fassi el favor de preguntarli en català”. Les rialles del públic són constants, les declaracions dels testimonis ridiculitzades pel periodista i el jutge acaba parant molta atenció a la declaració del secretari, Emili Solé, que diu que “…Rosa tuvo en cierta ocasión que huir de la cama porqué su marido quería estrangularla. Que el pueblo extraña que hubiesen detenido a Gensana; que se murmura que Rosa quiere echar el muerto a Gensana para que le aminorasen el tanto de culpa”. La intervenció del president del tribunal seria categòrica: “De modo que esta es la creencia del pueblo de Dosrius por boca de su secretario” i acabaria resumint la ronda de testimonis lamentant-se que “…hayan venido testigos «tan inútiles»”.

La perspectiva del temps ens pot fer pensar que aquesta era la forma d’enjudiciar a l’època. Baralles entre acusats i testimonis, rialles del públic, problemes amb l’idioma, menyspreu per part del jutge cap els testimonis,…[28] El fiscal, que mantenia les acusacions de parricidi amb agreujant de premeditació i d’utilització de verí per a Rosa i d’assassinat per a Josep, fa un discurs de dues hores en què es lamenta que el judici s’hagi fet amb tanta celeritat i es pregunta a si mateix “…a que es debida la frecuencia de estos delitos; y se contesta que es a la falta de moralidad y de sentimientos religiosos”.[29] Diametralment oposat era l’argumentari de l’advocat defensor: la Rosa no era una pecadora sinó un víctima de la degeneració social:

…el verdadero asesino de Ramon Juvany, había sido el ambiente corrompido de que la Sociedad actual respira y merced al cual su patrocinada tenía pésima educación y había adquirido muchos vicios; relató la vida de Rosa, los malos tratos de que era objeto por parte de su marido al que tenía un miedo cerval, hasta el punto que fue esto lo que la obligó a cometer el delito que cometió a fin de evitar que los golpes que recibía acabasen con su vida…[30]

El president del tribunal però, no era de la mateixa opinió: Rosa hauria pogut triar la forma de vida perquè de bones oportunitats n’havia tingut posant de relleu “…los ejemplos que había tenido Rosa para edificar su vida si hubiera querido: en casa de sus amos, cuando servía, atenciones y honradez, y por parte de su marido, cuando casada, honradez y trabajo, que es la virtud redentora que fortifica a las almas nobles”.[31]

Després d’una hora de deliberació va arribar el veredicte del jurat que va deixar astorat pràcticament a tothom a l’Audiència Provincial. Els jurats trobaven que Rosa Boix havia enverinat al seu marit en un atac d’obcecació i rampell i que ho havia fet de forma premeditada però per por a continuar sent maltractada i fins i tot assassinada pel seu difunt marit. Jensana quedava absolt de l’acusació d’inductor i el jurat no considerava certs els rumors de les relacions entre els acusats.

La sorpresa va ser majúscula entre els membres l’estament judicial que segurament no entenien que una persona pogués matar premeditadament al seu marit i a la vegada ho fes en un atac de rauxa.

La Audiencia está en este momento convertida en un hervidero de abogados, curiales y del público que están comentando el inesperado resultado del  veredicto del Jurado.

Todo el mundo se muestra sorprendido del mismo y todos comentan los motivos que pueden haber tenido los Jurados en su decisión.

Quins motius podien tenir els jurats per no ajustar-se al desig del tribunal i de la fiscalia? Eren pressions per part de les defenses? Era un decisió lliure de deslliurar a una dona maltractada d’un segon càstig? O era la manca de comprensió de la mecànica d’un judici que els distreia de les seves ocupacions?

En qualsevol cas el fiscal va fer ús de la seva prerrogativa de demanar un nou jurat[32] perquè entenia que “…ha habido error manifiesto al declarar la inculpabilidad de los procesados; y [era del parer] que hay error crasísimo e injusticia manifiesta…” i el tribunal així ho va concedir.[33]

L’escàndol entre els membres del poder judicial sobre el veredicte del jurat saltaria ben aviat a la premsa. El mateix diari mataroní Noticiero Mataronés quedava sorprès del veredicte encara “…que estamos curados de espanto en materia de veredictos juriciales y ya nada puede asombrarnos en este renglón”. Passava a continuació a enumerar els diaris que s’havien manifestat en contra del veredicte absolutori (Noticiero Universal, La Publicidad, Diario de Barcelona,[34] La Vanguardia,…). La raó de fons de tot plegat l’apuntava El Correo Catalán:

Como hemos indicado, la estupefacción y desencanto del público fueron inmensos. Dar veredicto de inculpabilidad después del resultado del juicio, es el colmo más democrático de todos los colmos habidos y por haber.

Pero ¿es posible –decía todo el mundo- que haya personas que de buena fe defiendan al Jurado, después de lo que se ve con tanta frecuencia?

La crònica del Correo apuntava a la manca de capacitat d’aquests i altres jurats per assumir aquesta participació de la societat en la impartició de la justícia. Veurem més endavant que aquest seria el leitmotiv d’aquestes i altres capçaleres. El diari de Mataró apuntava a la llei del jurat com la veritable responsable de decisions judicials que no podien carregar-se sobre les espatlles dels ciutadans:

¿Conque! ¿No basta sacar de sus habituales tareas, arrancándoles quizá a urgentes y perentorias ocupaciones, a pacíficos ciudadanos y llevarles a fer els gegants en un acto que se quiere que se llame justicia y que no resulta más que un espectáculo más o menos cómico-trágico; que después haya de venirse censurando sus acuerdos? [Si la tradicional magistratura ja era prou deficient com es pretenia que fos millor l’administrada per] personas la mayor parte de instrucción moral e intelectual de chicha y nabo, muchas de ellas sin comprender el castellano que ridículamente se les impone, y sin entender lo que se les pregunta, todos ligados por naturales compromisos o por temores, y aún se ha dado el caso de por amenazas […] Los Jurados hacen muy bien en no querer cargar su conciencia con una pena de muerte […] ¡Y para esto se ha malgastado tanta sangre en conquistar las libertades! […] parece que recientemente se ha puesto de moda decir que veredictos como el de Dosrius desacreditan el Jurado […] Nació jorobado y, como el que lleva joroba de nacimiento, ha de ir con ella al sepulcro, a menos de surgir algún notable ortopédico que lo regule y recomponga sus abolladuras.[35]

Tal era el clima que el Noticiero es faria ressò del rumor que corria a l’Audiència Provincial que es volia processar als integrants del jurat del crim de Dosrius[36] i de l’extensa carta que el Noticiero Universal havia dirigit al ministre de Gràcia i Justícia demanant la reforma de la llei del Jurat.[37] Aquest per la seva banda limitava la llibertat de premsa amb una circular prescrivint que es dificultés als periodistes la crònica sobre els condemnats a mort.[38]

Una extensa carta al director de La Vanguardia, escrita amb clarividència pel que tot sembla apuntar era un jurista o advocat de l’època, J. Admetlla i Balsells, plantejava que la llei del jurat popular havia perdut bona part de la seva credibilitat i exclamava: “No desesperen, por tanto, los que impugnan la institución del Jurado en nuestra amada Patria, pues, quieras que no, la Estadística judicial va elaborando sus Frutos, presentándolos cada día más raquíticos y vergonzosos…” per argumentar a continuació que l’error més important reia en la lectura de les preguntes que formulava el president del tribunal al jurat, amb poc temps per a les parts per qüestionar-les o reformular-les si estaven afectades per error o per incoherència.

El interrogatorio sabiamente redactado es el botón eléctrico que abre el circuito de  potentísima y esplendorosa luz, la luz de la justicia que hace derramar lágrimas y palpitar de gozo a todas las conciencias honradas, esparciendo por doquier la tranquilidad y el orden; pero si por desgracia no reúne aquel tan indispensable requisito ¡ah! entonces el botón por mano torpe apretado se convierte en bota-fuego de la mina que al estallar produce trastorno general, sembrando acá y acullá la desconfianza y el terror.

Per aquesta raó, Admetlla proposava modificar l’article 77 de la llei del Jurat perquè una vegada llegides les preguntes al jurat, es donés una còpia escrita a les parts i el temps necessari per poder impugnar les preguntes argumentant les seves deficiències.[39]

Un dia després de la carta, el 8 de gener,  eren elegits els ciutadans del partit de Mataró que havien de formar part del jurat popular en els judicis de l’Audiència, entre ells el del crim de Dosrius, que estava previst iniciar-se el 14 de febrer i durar aproximadament dos o tres dies.[40]

5. El segon judici

Els jurats del partit de Mataró estarien certament força ocupats durant la setmana que s’iniciava l’11 de febrer. Primer condemnarien a tres anys, sis mesos i 21 dies de presidi correccional a un lladre per haver robat set gallines i dos conills de diversos corrals.[41]

El segon judici a Rosa Boix i Josep Jansana s’iniciaria el 14 de febrer de 1895 a la secció segona de l’Audiència Provincial, amb els mateixos representants legals. El fiscal tornava demanar la pena capital per als dos acusats, indemnització per als fills del matrimoni Juvany-Boix i el pagament de les costes judicials.[42]

Probablement el judici tindria un expectació menor. El comentarista del Mataronés aclaria que el públic que assistia a aquest segon judici era escàs i que en tot cas seria més nombrós el dia del veredicte.[43] Considerava que el judici era del tot una repetició del primer i que l’única novetat era que l’advocat de Jansana cantava les respostes a les preguntes que a aquest li feia el fiscal.[44]

La Vanguardia donaria més detalls del judici. Moltes de les preguntes i respostes eren similars a les del primer judici i la forma de procedir del jutge continuava sent poc professional:

La interroga su defensor señor Pereyra que hace relatar a su defendida algunas de las escenas violentas ocurridas entre su marido y ella, con el fin de poner de manifiesto los malos tratos de que era objeto. Como relatando esas escenas, repitiera a menudo la procesada que su marido era hombre de malas entrañas, el presidente la dijo que no se cuidara de ellas, porque era interioridades que ha había conocido el laboratorio que las analizó.

Els problemes amb la comprensió de les preguntes per la diversitat de llengües que feien servir lletrats i testimonis continuarien en aquesta segona vista:

Miguel Juvany, dice a preguntes del fiscal que vio al marido de Rosa cuando estaba enfermo y que murió sudando.

El defensor le dice si era pariente del interfecto, y como no entiende lo que se le pregunta, le repite la pregunta en catalán, diciendo «Si eran parents; si ‘s tocaban» y responde: «No, senyor; no ‘ns tocaban».[45]

El fiscal acabaria la seva intervenció en el judici argumentant la culpabilitat de Jansana per criteris morals:

Después entra en materia condenando el crimen cometido por los procesados y del cual son autores ambos, él moralmente y ella materialmente; pero a pesar de esta diferencia juzga que tan autor es uno como otro del crimen, pues Rosa aunque estaba unida al interfecto con vínculos sagrados que no debió romper, no hubiera realizado su obra criminal sin la intervención de Jansana.[46]

La judici el tancaria el president de la sala qui probablement influiria en l’ànim del jurat:

Al describir la muerte que recibiera Ramón Juvany, lo hace de una manera que impresiona a cuantos le oyen. Dice el señor Hermosa que no se la produjo un proyectil, ni un explosivo, ni ningún instrumento que se la ocasionase instantáneamente, sin que le causara martirio, sino que la halló en un almuerzo que Jovany saboreó con delicia, afanoso de encontrar en él nuevas fuerzas para volver a su trabajo interrumpido, a ganar la peseta que le permitía dar de comer a sus hijos y a su esposa que, por instigación de un miserable, le daba con el almuerzo la muerte. Considera que en Rosa no existe ni un resto de sentimiento humano, ni aun de fiera, porque ni el tigre del desierto ni la leona del bosque tienen entrañas para cometer un hecho tan vil.

Arribat el moment de la intervenció del jurat, les preguntes del tribunal varen passar de les sis del primer judici a les 12 del segon, sense que quedés marge per a les malinterpretacions:

Pregunta 1a-¿Rosa Boix es culpable de la muerte de su esposo Ramón Juavany?

R.-Sí.

P.2ª-¿Ejecutó el hecho por medio del arsénico?

R.-Sí.

P.3ª-¿Para realizarlo entregó veinte céntimos al ordinario de Mataró con los cuales adquiriera éste el arsénico?

R.-Sí.

P.4ª-¿Preparó con el veneno un frito de bacalao que se llevó su marido al campo?

R.-Sí.

P.5ª-¿Conocedora de que el veneno había hecho sus efectos ocultó la causa de la enfermedad a su marido y al médico?

R.-Sí.

P.6ª-¿Propuso José Jansana a Rosa Boix la comisión del delito en distintas ocasiones con halagos y amenazas consiguiendo convencerla?

R.-No

P.7ª-¿Acordado y concertado el crimen facilitó los veinte céntimos para la adquisición del arsénico?

R.-No

P.8ª-¿Sujetóse Rosa a las instrucciones de Jansana procediendo de acuerdo con éste?

R.-No

P.9ª-¿Intentó Ramon Juvany una vez ahogar a su esposa?

R.-No.

P.10ª-¿Intentó en otra ocasión matarla con una azada?

R.-No.

P.11ª-¿Era Rosa Boix desde dos años antes del hecho de autos objeto de malos tratamientos por parte de su marido?

R.-Sí.

P.12ª-¿Surgieron éstos con motivo de la infidelidad de Rosa?

R.-No.

El tribunal de dret condemnaria a Rosa Boix a morir per garrot a Mataró i absoldria a Jansana.

Rosa escuchó la sentencia con la tranquilidad que ha tenido durante la celebración del juicio. Lo que hizo después es lamentarse de que fuera condenada únicamente ella, siendo también culpable José Jansana.[47]

6. L’execució

El 21 de juliol de 1896 el Tribunal Suprem confirmava la sentencia de mort imposada per l’Audiència Provincial. Només quedava la sortida de l’indult[48] que es va demanar a la mateixa regent que estiuejava a Sant Sebastià i que celebrava  aquell dia el seu aniversari.

L’ajuntament de Dosrius, sota l’alcaldia de Jaume Pujol, es va reunir en sessió extraordinària a les cinc de la matinada per nomenar una comissió integrada per l’alcalde, el síndic, el secretari i el mossèn i que tenia com a missió fer les gestions necessàries per aconseguir l’indult.[49] Les gestions es farien a Mataró i Barcelona, s’enviarien molts telegrames però a dos quarts de set del dia 22 de juliol, el cap del Consell de Ministres, el conservador Antonio Cánovas del Castillo, contestaria denegant aconsellar a la regent l’indult “…por la enormidad del delito cometido por Rosa Boix…”[50]

El setmanari mataroní El Demócrata va allunyar-se de la premsa oficiosa que va ressaltar els detalls de l’execució per centrar-se en els esforços fets des de Mataró per aconseguir que no es produís l’execució, un fet que no es repetia des dels anys 1848 i 1857 i que s’havia de portar a terme durant la setmana de celebracions de les patrones mataronines:

Movida como un solo hombre al simple rumor, a la primera noticia, Mataró ha puesto en práctica todas sus energías y así el Ayuntamiento, autoridades Civiles y eclesiásticas, como la prensa, casinos, centros de recreo y políticos, salvo alguna que otra excepción, y particulares, han interpuesto sus influencias y valimientos a fin de evitar no solo la muerte de una desgraciada, si que también el luto y el espectáculo del patíbulo en funciones.[51]

Segons el mateix rotatiu, es van enviar telegrames al Majordom Major de Palau, al President del Consell de Ministres i al Ministre d’Hisenda (Juan Navarro Reverter) i a Arsenio Martínez Campos, el militar i polític que amb el seu pronunciament havia permès la restauració dinàstica l’any 1874. Tots els telegrames anaven signats per l’alcalde de Mataró Emili Cabanyes. També s’afegiria un telegrama signat per diverses dones adreçat a la dona del president del govern, Joaquina Osma Zavala, qui, ironies de la història, poc més d’un any després assistiria a la mort del seu marit a mans de l’anarquista Angelillo: “Vos señora, podéis con vuestra bella alma llegar al corazón de vuestro esposo ilustre para que aconseje a la Soberana ejerza su real prerrogativa. Hacedlo y añadiréis a vuestro nombre una vez más el Hermoso blasón de la clemencia. Os lo pide Mataró entero y muchas madres”.[52]

Les rogatives no van prosperar i Rosa Boix va morir el 23 de juliol a les 8 del matí.

7. El debat local sobre l’indult i la pena capital

El 5 de juliol de 1896, pocs dies abans de l’execució de la dosriuenca, el diari El Pueblo de Tortosa inseria un article titulat “Los indultos de pena de muerte”. La tesi que mantenia era que durant els períodes de govern del conservador Cánovas el nombre d’execucions era de llarg molt superior a aquells en què governava el liberal Sagasta: “Si ambos Jefes de partido, cuando gobiernan tienen por norma igual ley ¿por qué Cánovas consiente que el verdugo ejerza su triste misión tantas veces, y Sagasta no lo consiente?”.[53]

La resposta vindria primer des del Diario de Barcelona, dos dies després de l’execució de Rosa Boix, criticant a tots aquells, los empresarios de indultos, que formaven part activament de campanyes per demanar l’indult dels condemnats a la pena capital i el recurs demagògic de la premsa sentimental a exposar públicament les misèries de l’execució pública.

Desde que Cataluña va siendo país conquistado; desde que nos vamos descataluñando; a medida que el melón se va convirtiendo insensiblemente en calabaza, la hemos dado en cultivar las especialidades antes apenas conocidas: el disparo de bombas de dinamita y las peticiones de indulto. A primera vista parece que estas dos aficiones implican aptitudes y temperamentos diferentes; pero en realidad no es así: la crueldad y la afeminación suelen ir juntas. Además, en este caso un mismo sentimiento –llamémosle sentimiento- pone en actividad los dos fragmentos de una misma entidad. Si los anarquistas asesinan a granel, es por mejorar la suerte de la humanidad, por amor a la humanidad; y por amor a la humanidad los indultistas piden gracias por reos que generalmente no valen más que los dinamiteros. Unos y otros son víctimas de su excesiva sensibilidad de su corazón tierno y compasivo. […] Somos ya el único pueblo del mundo que da ese espectáculo degradante, que convierte la muerte de un ser humano en materia de farándula y pasatiempo. ¡No queda en el fondo del corazón catalán algo de aquella virilidad de nuestros padres, que mientras procuraban llegar al ideal de la supresión de la pena de muerte se mostraban bastante enérgicos para resignarse a ella mientras subsistiera![54]

Els diaris de Mataró entrarien en debat amb el diari barceloní per la qüestió de l’indult. Abans però, El Cronista oferia una explicació sociològica del crim. En un article d’opinió titulat La ley Moral, el diari mataroní blasmava l’opinió de La República Social segons el qual el crim de Rosa Boix s’hagués pogut evitar si les dones es poguessin divorciar dels homes. El diari conservador atribuïa l’ona de crims passionals que s’estaven produint a la nació francesa a la legislació que regulava el divorci i argumentava que calia evitar l’error francès:

Nosotros, y con nosotros cuantos, siguiendo las viejas enseñanzas de la lógica, creemos que las premisas producen tarde o temprano sus consecuencias, no nos extrañamos de que, sembrando semillas de amor libre, se obtienen flores cuyo perfume es el escándalo y frutos que solo se digieren en los hospitales y en las cárceles.[55]

El Cronista responia a l’opinió del Diario preguntant-se si les mostres de solidaritat de les autoritats polítiques, eclesiàstiques i civils de Mataró eren una excepció o “…somos unos pobres diablos que no sabemos ver más allá de nuestras narices”[56]. El Demócrata expressava el seu refús a les opinions hipòcrites del diari barceloní:

Para ciertos publicistas, amoldados á las conveniencias de la hipócrita sociedad que ellos mismos han formado y dirigen, son letra muerta los mandamientos de la Ley de Dios, entre los cuales hay uno que dice: No matarás y lo dice, de modo categórico, explícito, terminante, sin distingos ni explicaciones.[…] Todo lo demás, es el testimonio de los que, impotentes para dirigir por más tiempo á la sociedad en que viven, se vengan complaciéndose en la muerte de los criminales que lo son, no pocas veces, por multitud de vicisitudes hijas de la ignorancia y del embrutecimiento en que se les tiene por estas mismas clases rectoras, que desde sus órganos se burlan tontamente de quienes practican los sublimes principios de caridad y perdón del Crucificado.[57]

8: Conclusions

Durant els apartats anteriors hem examinat els fets que resultarien de la mort violenta de Ramon Juvany així com les circumstàncies socials de la vida a la societat rural de l’època, els mecanismes de l’enjudiciament dels dos acusats i els condicionants polítics que van acabar de forma violenta amb la principal acusada dels fets.

Pel que respecta als usos socials hem de concloure que era aquella una societat en què els patrons de conducta estaven canviant paulatinament, amb un alliberament progressiu de les dones que en determinats casos optaven per relacions extramatrimonials quan les conjugals no eren satisfactòries i especialment quan eren maltractades. Aquestes pràctiques però eren clarament censurades per bona part de la població i per les autoritats morals de l’època que les consideraven l’arrel de bona part dels mals. En molts dels argumentaris de l’estament judicial i d’aquests influenciadors en l’opinió pública, la infidelitat dels acusats era la primera de les informacions que es proporcionaven i l’explicació fonamental de la mort violenta de Juvany.

Desconeixem com es va fer la instrucció o sumari sobre els fets examinats i no podem treure conclusions sobre una part fonamental de l’enjudiciament, en una època en què la criminologia estaria donant les primeres passes. Sabem que la vista que es va celebrar a l’Audiència Provincial estaria mancada del rigor i de la solemnitat que tenen actualment, si hem de fer cas del nombre reduït de sessions, la parcialitat del president del tribunal, el clima d’espectacle de varietats que hi havia entre els assistents, la irrellevància dels testimonis, els problemes de compressió de les preguntes per part d’aquests últims,… Cal afegir a tot això la animadversió que creava la participació dels jurats en una part de l’opinió pública i la forma poc rigorosa de plantejar les preguntes del veredicte i el poc marge de temps per poder-les replantejar en un sentit més garantista.

Finalment el context polític condicionava en un alt grau les decisions dels magistrats i l’aplicació de l’indult als condemnats a la pena capital. El delicte d’enverinament era durament castigat pels magistrats que interpretaven que era una de les formes més cruels de llevar-li la vida a les persones i especialment als familiars. Era una variant criminal que va portar diverses dones al patíbul i que probablement la societat burgesa de l’època assimilava als atemptats terroristes com a implosionadors d’un ordre social que fonamentava els seus pilars en la família i en el domini dels conflictes polítics i laborals.

I quan més amenaçats se sentien els membres dirigents d’aquesta nova societat liberal, quan més sentien que estava en perill aquest model de societat que havien creat els partits de la Restauració, més implacables es mostraven amb aquells que gosaven qüestionar-lo, fos en una sala de teatre o entre les parets del nucli familiar. Això es traduiria en una discrecionalitat en l’atorgament dels indults, en una aplicació variable de les penes capitals, en una trajectòria al llarg dels dos darrers decennis del segle XIX que a partir de ser en un principi un càstig públic exemplificant per a la resta de la població s’acabaria convertint en un recurs cada vegada més limitat en el nombre i més confinat a la discreció de l’interior dels centres penitenciaris.

Notes

[1] Vegeu annex. També s’hi referiria àmpliament La Correspondencia de España (29/11/1894, p. 1; 30/11/1894, p. 1; 15/02/1895, p.2; 17/02/1895, p. 1; 23/07/1896, p. 2 i 3)

[2] Maikel URRUTIA, Pilar Prades, l’última dona executada a Espanya, Pàtria Valenciana, 2 d’agost del 2015.

[3] Real Decreto de 24 de març de 1834, publicat a la Gaceta el 26 de març de 1834.

[4] El decret establia el tipus de garrot segons l’estament de l’ajusticiat: ordinari per a la gent del poble; el vil per als delictes infamants; i el noble per a la baixa noblesa.

[5] Diverses de les idees que apareixen en aquest apartat provenen de l’assaig d’Óscar BASCUÑAN AÑOVER, La pena de muerte en la Restauración: una historia del cambio social, Universidad Complutense de Madrid, 2015.

[6] L’execució dels condemnats a pena de mort deixaria de ser pública de forma definitiva amb la promulgació de la Ley Pulido. La llei consistia en la modificació dels articles 102, 103 i 104 del Codi Penal i va ser aprovada el 9 d’abril de 1900 i publicada a la Gaceta el 10 d’abril de 1900. L’execució es continuaria fent amb garrot, de dia, 18 hores després de la seva comunicació i a l’interior del recinte de la presó. A l’acte només podien estar presents el secretari judicial, les autoritats governativa i municipal, els treballadors de la presó, alguns religiosos i “…tres vecinos designados por el Alcalde, si voluntariamente se prestasen a concurrir”.

[7] Ana LUCAS, La Perla de Murcia, asesina que murió «indudablemente santa», La Opinión de Murcia, 10 d’abril de 2016.

[8] Óscar BASCUÑAN AÑOVER, La pena de muerte en la Restauración: una historia del cambio social, Universidad Complutense de Madrid, 2015, p. 32.

[9] Ángeles RUBIO GIL i Ana VICO BELMONTE, La ruta de los bandoleros del Alhama-Linares en la Rioja: una perspectiva socioeconómica al servicio del turismo cultural, Berceo, 174, p. 217-242.

[10] Josep RAMIS NIETO, Crònica política, econòmica i social de Dosrius durant la Restauració (I). 1876-1931, adosrius.wordpress.com

[11] Josep RAMIS NIETO, Clergat, carlins i delinqüents, adosrius.wordpress.com.

[12] El Cronista, 12/08/1893, p. 3; El Semanario de Mataró, 12/08/1893, p. 7.

[13] Josep RAMIS NIETO, “Crims i desgracias”. La crònica negra de Dosrius, adosrius.wordpress.com

[14] D’una forma o una altra s’hi han referit més o menys extensament als fets examinats: Ramon SALAS i OLIVERAS, La ciutat en el record (VI), Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria, 67, 2000, p. 26-38; Eladio ROMERO GARCÍA, Garrote vil. Rituales de ejecución, verdugos y reos en la España contemporánea, Nowtilus, 2014; Francesc COSTA i OLLER, El llibre de les desgràcies. Històries criminals explicades per la premsa del segle XIX i pel baró de Maldà el segle divuit, Mataró, 2016.

[15] La Vanguardia, 16/08/18, p. 5.

[16] El Semanario de Mataró, 12/08/1893, p. 7. Altres rotatius donarien la notícia: Diario oficial de avisos de Madrid, 17/08/1893, p. 3; El País, 17/08/1893, p. 2. La majoria destacaven en primer terme la relació extra conjugal de Rosa Boix i Josep Jansana.

[17] El Cronista, 02/09/1893, p. 3.

[18] La Vanguardia, 30/11/1894, p. 3.

[19] Noticiero Mataronés, 24/10/1894, p. 3.

[20] La Vanguardia, 22/11/1894, p. 3.

[21] La Vanguardia, 30/11/1894, p. 3.

[22] Noticiero Mataronés, 31/08/1894, p. 3

[23] Noticiero Mataronés, 22/11/1894, p. 2-3.

[24] Gaceta de Madrid, 25/04/1888.

[25] Noticiero Mataronés, 22/11/1894, p.3.

[26] Noticiero Mataronés, 27/11/1894, p. 3.

[27] Noticiero Mataronés, 28/11/1894, p. 2.

[28] Els testimonis expressarien el seu malestar pel tracte rebut a l’Audiència: “Mandados a estilo de reclutas por un cabo, es decir, un ugier, tuvieron que sufrir durante cuatro horas mortales las impertinencias de aquel, ora en forma de discursos, poco elocuentes por cierto, ora en forma de amonestaciones, consejos, majaderías o lo que fuese. Se vieron obligados a ocupar a ratos, tres locales sucesivamente, encerrándolos por fin en uno de ellos, que carecía de asientos suficientes, y en cuya ornamentación figuraba un recipiente sin la mesa de noche que le correspondía para no delatar su presencia.” Extracte del Nuevo Ideal, publicat al Noticiero Mataronés, 02/12/1984, p. 1.

[29] Noticiero Mataronés, 30/11/1894, p. 2 i 3.

[30] La Vanguardia, 01/12/1894, p. 2.

[31] Ibídem.

[32] Article 113 de la llei del Jurat.

[33] Noticiero Mataronés, 29/11/1894, p. 3.

[34] Vegeu annex 1.

[35] Noticiero Mataronés, 01/12/1894, p. 1.

[36] Noticiero Mataronés, 03/12/1894, p. 3.

[37] Noticiero Mataronés, 03/12/1894, p. 2.

[38] Noticiero Mataronés, 02/12/1894, p. 1.

[39] Adiciones que se imponen (Ecos de la opinión), La Vanguardia, 07/12/1894, p. 4.

[40] Noticiero Mataronés, 08/01/1895, p. 2-3.

[41] Noticiero Mataronés, 11/02/1895, p. 2.

[42] La Vanguardia, 14/02/1985, p. 3.

[43] Noticiero Mataronés, 12/02/1895, p. 3.

[44] Noticiero Mataronés, 14/02/1895, p. 3.

[45] La Vanguardia, 15/02/1895, p. 3.

[46] La Vanguardia, 16/02/1895, p.3.

[47] La Vanguardia, 17/02/1895, p. 3.

[48] La Correspondencia de España, 21/07/1896, p. 3.

[49] Arxiu Municipal de Dosrius (AMD), Actes municipals, 21/07/1896.

[50] AMD, Actes municipals, 24/07/1896.

[51] El Demócrata, 23/07/1896, p. 1 i 2.

[52] El Demócrata, 23/07/1896, p. 3.

[53] El Pueblo. Periódico Liberal Independiente, 05/07/1896, p. 1.

[54] Diario de Barcelona, 25/07/1896, p. 2 i 3.

[55] El Cronista, 01/08/1896, p. 2.

[56] El Cronista, 01/08/1896, p. 2 i 3.

[57] El Demócrata, 30/07/1896, p. 2.