Article en PDF

1. El Far abans de l’adveniment dels senyors feudals

Probablement la manca de fonts documentals o la manca d’interès dels investigadors en aquesta part del nostre país a cavall de les comarques del Maresme i del Vallès Oriental, explicarien el desconeixement que tenim del Far, el que les enciclopèdies defineixen com un disseminat del municipi de Dosrius. Fins a l’arribada de la segona meitat del segle XX, en què la zona occidental de la Serra del Corredor es va veure sotmesa a un procés urbanístic intensiu similar al d’altres punts de la Serralada Litoral, la densitat demogràfica d’aquest paratge era molt baixa tot i que la presència de l’home venia d’antic.

L’orografia escarpada de la zona no facilitava l’assentament humà i l’activitat econòmica es reduïa a l’explotació del bosc i al conreu de cereals en algunes de les escasses planes ubicades al solell. Tot i això i precisament per la seva ubicació, El Far era un lloc molt estratègic des del punt de vista militar que permetia la contemplació tant de la franja del Maresme com de la depressió prelitoral del Vallès Oriental i el control de les comunicacions per aquests dos corredors naturals entre la muralla del Montseny i la Mediterrània,[1] amb la Tordera al nord com el lloc on la Via Augusta dels romans es bifurcava i seguia aquests dos passadissos.

La presència de l’home en aquest paratge feréstec anomenat a vegades Alfar, altres Rials del Far i més recentment El Far, es pot trobar ja a temps prehistòrics: és el cas dels abrics de les pedreres d’En Bosch o dels dòlmens de Ca l’Arenes. Probablement les zones enlairades com aquestes o com les de la Serra Polsaruda eren les preferides per viure pels nostres avantpassats, mentre que la part més baixa de les valls era la destinada als recintes funeraris, d’entre els que destacaria l’enterrament col·lectiu de la cova sepulcral de la Costa de Can Martorell.

L’indret continuaria habitat en temps de la civilització ibèrica per les tribus laietanes. Així ho demostra el jaciment arqueològic del Turó de Vent o del Far, a banda i banda de la carretera que ascendeix al Santuari del Corredor. Es tracta d’un complex integrat per un camp de sitges i un centre de producció metal·lúrgic, que hauria estat en funcionament entre els segles IV i II abans de Crist, i que ha estat analitzat parcialment gràcies a les excavacions efectuades a la dècada dels vuitanta del segle passat i durant l’any 2017. Des d’aquest hàbitat es tenia una vista privilegiada d’altres poblats ubicats al nord de la plana vallesana (com el del Puig del Castell de Samalús) i del jaciment de Burriac a la Serralada Litoral.

Les excavacions han posat de manifest l’existència d’un gran nombre de sitges, probablement un centenar, d’una cisterna d’11 metres de profunditat, un fogar circular associat segurament a una enclusa, gran quantitat de fusos de teler i diverses tombes de sepultura construïda de lloses.

Tot fa pensar que el jaciment del Turó del Vent no seria tant un assentament poblacional (tot i les habitacions que es poden observar) com un centre logístic dedicat a la producció, emmagatzematge i distribució de béns (cereals, tèxtils i metal·lúrgics) per abastir el mercat regional.[2]

La conquesta romana de l’actual Catalunya faria bascular la vida de la muntanya cap a la costa, on el romans fundaren diverses ciutats com Iluro i Baetulo. Vestigis arquitectònics a la zona, com la Torrassa del Moro o la Via Sèrgia, atribuïts als romans durant molt de temps, serien, segons les darreres interpretacions, obra dels sarraïns la primera i una via de comunicació del segle XVIII la segona. La zona tornaria a guanyar protagonisme al llarg de la primera centúria del segon mil·lenni, especialment quan es va construir la residència dels senyors del Far, anomenat actualment Castell (vell) de Llinars.

Segons explica Luis Monreal i Tejada al llibre El Castell de Llinars del Vallès,[3] els treballs de recuperació del castell durant els anys 1970 al 1974 es van iniciar arran de la construcció a l’any 1963 d’un dipòsit d’aigua per a l’edificació del segle XV que amb el temps es convertiria en casa de colònies. Diverses pedres treballades que no eren res més que graons despresos de l’escala d’accés a la torre van motivar l’excavació del recinte i la trobada del que segons Monreal “…constitueix, potser, el conjunt més considerable obtingut en una excavació medieval del nostre país”. La història que explicarem a continuació s’acaba quan el terratrèmol de 1448 va ensulsiar l’edifici del castell i els senyors el van abandonar definitivament, per convertir-se amb el temps en un jaciment segellat que a sota la runa i la vegetació guardaria durant els segles un veritable tresor arqueològic.

El castell, petit i poc alt, estava però ubicat a un turonet de 390 d’altitud i era un lloc ideal per a l’observació i l’establiment de comunicacions, formant part d’un conjunt de castells en una línia perpendicular a la Tordera que pretenia defensar Barcelona.

Disposaria d’una torre quadrada que funcionava com a talaia i que disputaria l’origen del topònim del Far a la Torrassa del Moro, que tenia les mateixes funcions. Per descomptat, el castell del Far disposava d’un fossat de 3 metres d’amplada, excavat directament a la roca i que s’aprofitaria com a pedrera.

Durant el primers temps d’existència del castell, cap al segle IX, s’hauria construït una esglesiola ben petita i algunes construccions precàries de fusta, de les quals donen fe unes perforacions a la roca anomenades capades de moro.

Mentre que més al sud, a l’altra banda de la riera del Far, les terres de la vall de Dosrius s’anirien poblant paulatinament sota la jurisdicció del priorat de Sant Pere de Casserres i la castlania dels Dosrius, amb la construcció d’un castell al turó que domina el territori,[4] a les terres del Far trobem ja a principis del segle XI la menció de diverses cases i la primera aparició del topònim del Far:

  1. 1025, Juliol 21.

XII Kal. Augustas, A. XXIX regno Roberto rege.

Donació d’un alou que fou de Gontrigo, feta per Bernat, fill de Bernat, difunt, y Hem, sa ávia, a la casa de Sant Cristòfol del Far, perquè sempre sigui ben cantada (usque in finem seculi ut sempre fiat ipsa ecclesia suprascripta bene cantata). Dit alou pervingué a Bernat per son pare y a Odem per compra y per altres veus.

Confr. a T. ab les Vias forcades, a Ll. ab la casa de Belone, a M. ab les Paredes, y a P. ab les Caseles.[5]

Abans doncs, de la menció del castell, trobem la de l’ermita que portava el mateix nom que la que avui s’erigeix a la finca de Can Bordoi i la de la les vies forcades que faria referència a la cruïlla dels camins que de ponent a llevant anaven de Sant Esteve del Coll fins Llinars i que de sud a nord anaven de Mataró al Vallès.

No serà però fins al 26 d’abril de 1052 que trobem la menció del castell i de Guiribert Guitart com el seu senyor i Pere Ermengol com el seu tinent, en la definició d’un alou que s’ubicava dintre de la parròquia de Santa Maria de Llinars, amb l’aparició de dos topònims: Conamines i Frexeneda. Guiribert continuaria com a senyor del Far com a mínim fins a l’any 1091.[6] Durant el segle XII, la senyoria del Far hauria passat a mans de Guillem Ramon de Castellvell, feudatari del comte de Barcelona. A l’any 1172 el castell és possessió de Guillem de Bell-lloc, senyor dels castells de Bell-lloc, la Roca, Mata, Montornès, Montbui i Tagamanent.

2. Els temps dels senyors del Far. Heterodòxia, disputes patrimonials i rebel·lia

Ja entrat el segle XII, els temps de turbulències polítiques i religioses començarien a manifestar-se en la figura de diversos personatges que apareixen com a signants del reconeixement el dia 20 d’abril de 1109 en la restitució de l’església de Santa Maria de Llinars a la Canonja de Barcelona. El restituïdor era un tal Pere Ramon i com a signants apareixen Arnalli Pretri, ipso Far, Petri Ermengaudi, ipso Far i Petri Raimundi, ipso Far.

Dit Pere tenia en fèu dita església per successió de sos pare y mare, la que moltes vegades li reclamaren los Bisbe y canonges de la Sèu de Barcelona, per quant ho possehía sens dret. Com no retornava dita església, fou excomunicat pel Papa y pel Primat de l’Esglesia de Toledo, y per los arquebisbes y bisbes, per lo que molt temps se vegé extranyat de l’Església. Reconeixent que possehía injustament dieta església,…”.[7]

Probablement aquests personatges del Far serien els descendents del castlà Pere Ermengol que tenia el castell a mitjans del segle XI i que haurien guanyat una situació de control sobre el territori disputant el domini a la seu de Barcelona. El 23 de maig del mateix 1109 Pere Ermengol de Far feia donació  d’un alou a Santa Maria de Llinars.[8] Durant tot el segle XII el cognom del Far apareixerà en molts documents sense que ens atrevim a assegurar que tots ells estiguessin vinculats al castell que estem estudiant, però ens alguns d’aquests documents queda clara la disputa constant entre la família del Far i la clerecia. Enmig de totes aquestes disputes apareix citada l’església de Sant Andreu del Far, en un document de l’any 1160 que reconeix l’usdefruit a favor de Ramon de Far, fill de Ponç, de diversos delmes i primícies. A la seva mort, tots el béns passarien a mans de l’Església de Santa Maria de Llinars, “…y als seus clergues, perque ho tinguin, y que los clergues serveixin l’església de Sant Andreu.”[9]

A l’any 1164, Sant Andreu és anomenada Sant Andreu de Bona Conjuncta en motiu d’una donació de Bernat del Far, fill probablement de Ramon.[10] El sobrenom de Bona Conjuncta, ja de per sí prou cridaner i original, atès que es fa impossible de trobar en altres documents, ho seria més quan el mateix bisbe de Barcelona, Bernat, promou una concòrdia a l’any 1186 per la qual Arnau de Llinars, el clergue titular de Santa Maria i Sant Andreu de Mala Conjuncta i una vegada cessat en la primera, s’ha de fer càrrec en exclusiva de la segona, amb la condició de què mentre visqui, “…ells ab sos parroquians vingui a l’esglesia de Santa Maria de Llinars, a ohir matines y Missa en les festes de Santa Maria.”[11] Caldria preguntar-se aquí si els feligresos, a l’empara de la solitud de les muntanyes, havien caigut en l’abúlia, la incorrecció o més perillosament en la heterodòxia i que es veiessin cridats a tornar a la correcció imposant-los l’obligació d’anar als oficis de Llinars.

Podríem aventurar-nos a identificar el nom de Bona Conjucta com un cenacle de parroquians, de bons homes, que havien trobat al Far i potser sota el patrocini o la aquiescència dels senyors del Far, el lloc idoni per practicar la nova forma d’interpretar el cristianisme, una vegada que el III Concili de Laterà de 1179 va decidir impulsar la creuada contra els albigesos? Es fa difícil de creure que algú gosés estampar un terme com aquest en una escriptura pública, però també podria ser un acte d’afirmació avalat per l’estament nobiliari, en clara disputa amb l’estament eclesiàstic pels drets sobre les terres i els homes.

Durant el segle XIII el castell patiria una modificació digna de menció. Al lloc a on hi correspondria estar la torre de l’homenatge i a on se situava la capella romànica prèviament construïda i ampliada al segle XII, es va decidir construir una torre de planta rectangular que difícilment es concilia amb una torre de defensa. Es conserva la planta baixa de la torre que està construïda amb una volta de canó que originalment estava oberta per llevant i ponent. Els murs que miren a nord i sud eren prims per ser defensius (80 centímetres) i tenien finestres força grans.

Seria aquesta una construcció dedicada a la predicació per a persones que no creien en cap altra cerimònia litúrgica que no fos el consolamentum? Hi haurien assistit pagesos com els Massuet, ben arrelats a les terres del Far durant el segle XIV, amb un cognom que per les dades demogràfiques té un origen bastant probable al territori francès? Eren els senyors del Far, que estaven una vegada i una altra immersos en disputes patrimonials amb l’Església, faïdits determinats a acabar amb els privilegis del clergat i protectors dels bons homes?

Potser tot això explicaria que el castell canviés de mans diverses vegades durant el segle XIII. Riambau de Far el venia l’any 1280 a Bernat de Centelles. I tornava poc després a Sibil·la del Far, potser quan el perill d’incautació ja havia passat. És aleshores quan, ja entrat el segle XIV, els nous tinents decideixen tapiar les quatre parets de la glorieta o torre oberta esmentada més amunt, reforçar-les amb un major gruix i construir-hi una cisterna. Però algú devia deixar la seva empremta a la paret oriental abans que la memòria esborrés el rastre dels que allí s’hi reunien. Es tracta d’un grafit que reprodueix la creu de Tolosa de Llenguadoc, amb rombes a les puntes dels braços i que sovint s’identifica amb la creu dels càtars.

Si aquest relleu és una de les proves consistents de l’existència d’un reducte càtar a les terres del Far, altres objectes podrien considerar-se com a elements més propis d’un determinat ritu religiós o dramàtic. Ens referim a les màscares negres  de ferro que es van trobar colgades al jaciment i que es descartarien com a parament militar.

Sigui com sigui, la nissaga dels Far, continuaria en la persona de Riambau de Far i de la seva filla, Sibil·la de Far, que casaria amb Romeu de Corbera, emparentant d’aquesta forma amb una destacada família de militars que tindria com a un dels més il·lustres membres al fill del matrimoni, Riambau de Corbera. Moriria en el setge de l’Alguer a l’any 1354 com a governador de Sardenya. Al recinte del castell i amb els béns llegats per la seva mare, Riambau va fer construir una capella dedicada a la Verge Maria. Atès que va sobreviure al terratrèmol que va destruir el castell, la capella va continuar fins com a mínim el segle XVI com a lloc de processó una vegada a l’any.

Abans ens hem referit a què al sud de la riera del Far, les terres de Dosrius i Canyamars eren jurisdicció del Priorat de Sant Pere de Casserres. Els seus castlans, els Dosrius, van emparentar amb els Cartellà i aquests ho continuarien sent fins que a mitjan segle XV emparentaven amb els Sentmenat i compraven el senyoriu. Abans però, Riambau de Corbera es casaria amb Elisenda de Cartellà, mentre que l’hereu dels Cartellà, Galceran de Cartellà es casaria amb Blanca de Corbera. Tot quedava en família.

Riambau convertiria aquell castell de defensa en un refinat lloc de residència, fent diverses reformes: la construcció d’una escala exterior per pujar a la primera planta de la torre tapiada i la d’un sala de planta quadrada a l’angle nord-oriental amb obertures gòtiques. Seria aquesta sala l’escenari d’una vida allunyada de l’austeritat dels seus avantpassats, si hem de fer cas de l’enorme i luxós aixovar trobat al jaciment: ceràmica catalana, valenciana i importada d’orient, vidre i tota classe de parament domèstic.

Els Corbera continuarien sent els senyors no només del Far, sinó d’altres veïnats del Vallès Oriental i seguirien residint al castell fins que aquest es va ensorrar l’any 1448 com a conseqüència d’un dels terratrèmols més intensos a la història de Catalunya. Els nobles traslladarien la seva residència a Llinars del Vallès i a l’any 1558, gràcies als donatiu dels pagesos, al castell que van fer construir al turó de la vila. Seria aleshores quan el vell i en runes, castell del Far, va passar-se a dir Castell vell.

3. Catarisme, literatura i explotació turística

La manca de fonts documentals fa difícil aprofundir en els fets que hem descrit més amunt. Per això hem titulat aquest article de divulgació La llegenda càtara dels senyors del Far. És molt sucós pensar que en aquest raconet de món s’hi van refugiar alguns d’aquells exiliats càtars que van perdre la guerra en la seva lluita per ser millor cristians; també és raonable pensar que si una part de la humanitat s’interessa especialment per aquells grups minoritaris i represaliats que al llarg de la història han perdut el conflicte que els enfrontava amb els seus enemics (cristians, jueus, catalans,…), també és cert que en el cas del catarisme la frontera entre els fets històrics i la llegenda és molt difusa i s’ha utilitzat aquell conflicte religiós com una eina de reivindicació política.

Com explica Camila del Mármol Cartañá,[12] la mitologia del catarisme (la cultura trobadoresca, les corts d’amor, la poesia, Muret, Montsegur) es va consolidar durant la segona meitat del segle XIX al sud de França com una eina per defensar l’anticlericalisme i el republicanisme. De forma paral·lela es desenvolupa al Midi francès un moviment de recuperació de la llengua occitana que anirà de la mà de la configuració d’una identitat occitana, falcades en el fenomen càtar, però desposseït cada vegada més de l’origen religiós del conflicte medieval.

A la dècada dels 60 del segle XX, la història del catarisme té una gran difusió al mass media francesos i a partir de la dècada dels 90 es converteix en un producte comercial i d’explotació turística. A Catalunya, la historiografia del catarisme als anys 60 fonamenta la hipòtesi que les guerres càtares haurien estat originades per la voluntat d’impedir la creació d’una gran nació catalana-occitana que abastés ambdós vessants dels Pirineus i la influència càtara com un antecedent de la identitat catalana posterior.

El fenomen càtar va començar a difondre’s a Catalunya gràcies a obres literàries com el Cercamon de Lluís Racionero a l’any 1982 o Terra d’oblit. El vell camí dels càtars d’Antoni Dalmau (1997) i les científiques com la de Jesús Mestre, Els càtars, problema religiós, pretext polític (1994). Aquest seguit d’obres tindrien un fort impacte a les comarques pirinenques catalanes com un instrument de desenvolupament econòmic vinculat al turisme. Més recentment han aparegut altres novel·les en què el catarisme és el protagonista, entre les qual caldria esmentar la de Jaume Clotet, El càtar proscrit.

Probablement ningú com el poeta i historiador dosriuenc Esteve Albert ha fet més per la recuperació de la memòria càtara. Establert a Andorra des de 1956, interessat de ben jove en l’occitanisme i promotor de la revista Vida Nova (1954),[13] Albert seria un dels artífexs més importants tant en la recuperació de castells catalans com de les festes càtares. Va escriure Arnau de Castellbò l’any 1983 i seria el principal promotor de la festa càtara que es va celebrar al castell vell del Far al juny de 1987. Sota el nom de Nit de càtars, es van aplegar entre dues mil i tres mil persones en una vetllada gastronòmica (es va cuinar un bou a l’estil imperial), musical i literària.[14]

El castell vell del Far és avui un indret força desconegut i oblidat. Sovint és el refugi de parelles enamorades que intimen contemplant la posta del sol que s’amaga rere la Torrassa del Moro i només destorbats pel brunzit de la circulació de l’autopista de la Mediterrània. Moltes vegades he pensat que si Canyamars té una fira del bosc medieval, el Far també podria tenir la seva festa càtara, encara que tot plegat sigui una llegenda i corrin temps de veganisme.

Notes

[1] Sobre el Far vegeu RAMIS NIETO, Josep, El Far es vol separar de Dosrius. Segregacions i formació de la identitat local al segle XIX; La casa de fusta del Far; L’origen etimològic del topònim d’El Far; Els últims masovers del Corredor; Can Bordoi. Entre el Maresme i el Vallès. Apunts històrics i documentació gràfica; La joia amagada de Llinars del Vallès. El Castell Nou i els pagesos del Far, adosrius.wordpress.com.

[2] MENÉNDEZ MOLIST, Pau i SOBREVÍA CORRAL, Eric, El Turó del Vent (Llinars del Vallès, Vallès Oriental): un nucli d’activitat econòmica especialitzada a la Laietana. Vegeu també MENÉNDEZ MOLIST, Pau, Estudi de tres conjunts ceràmics de la intervenció arqueològica de 1984 al Turó del Vent (Llinars del Vallès, Vallès Oriental), Universitat de Barcelona.

[3] MONREAL, Luis i BARRACHINA, Jaume, El Castell de Llinars del Vallès. Un casal noble a la Catalunya del segle XV, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Bona part de la informació i fonts d’aquest article estan basats en la primera part d’aquest llibre.

[4] RAMIS NIETO, Josep, Aproximació a la història del Dosrius medieval. De Duos Rios a Elisabet de Cartellà (963-1477), adosrius.wordpress.com.

[5] MOSSEN JOSEPH MAS, Notes històriques del bisbat de Barcelona, volum IX, Barcelona, 1914, pàg. 196, document 425.

[6] MOSSEN JOSEPH MAS, Notes històriques del bisbat de Barcelona, volum XII, Barcelona, 1915, pàg. 298, document 2704; pàg. 286, document 2679.

[7] MOSSEN JOSEPH MAS, Notes històriques del bisbat de Barcelona, volum X, Barcelona, 1914, pàg. 250, document 1232.

[8] Ibídem, pàg. 250, document 1233.

[9] MOSSEN JOSEPH MAS, Notes històriques del bisbat de Barcelona, volum XI, Barcelona, 1915, pàg. 200-201, document 1815.

[10] Ibídem, pàgs. 226-227, document 1869.

[11] MOSSEN JOSEPH MAS, Notes històriques del bisbat de Barcelona, volum XII, Barcelona, 1915, pàg. 38-39, document 2172.

[12] MÁRMOL CARTAÑÁ, Camila del, Cátaros: entre memorias y olvidos. Usos del pasado en el Pirineo catalán y occitano, Annals del Centre d’Estudis del Ripollès, 21, 2010, pàgs. 321-335.

[13] VELLVEHÍ ALTIMIRA, Jaume, Esteve Albert i Corp: l’occitanista, Sessió d’Estudis Mataronins, 31, 2015, pàgs. 15-34.

[14] El Punt Diari, 9 de juny de 1987, pàg. 45.