Article en PDF

Qui tingui la sort de viure al Maresme i desitgi fer una incursió a la zona septentrional de la Depressió Prelitoral té diverses opcions per arribar-hi per carretera. Al Vallès Oriental s’hi pot anar per la carretera de la Conreria (B-500), per la carretera de Vallromanes (BP-5002), per la de Vallgorguina (C-61) i per l’autovia C-60, creuant per sota de la Collada de Parpers. Les tres primeres us permetran una transició lenta i suau al paisatge vallesà; la quarta és una forma més pràctica d’atansar-vos-hi, però mancada de l’experiència de fruir del paisatge que us regalen les primeres.

Com a alternativa a la C-60 i si disposeu de temps, les antigues carreteres de Parpers (C-1415c), Cardedeu (BV-1503) i Llinars (B-510) us permetran viatjar des de Mataró al centre del Vallès creuant la part més occidental de la Serra del Corredor. De fa molts temps sempre m’ha agradat enfilar alguna d’aquestes carreteres per gaudir del brogit dels comerços de Granollers, de la fira dominical de Sant Antoni de Vilamajor o de les façanes modernistes de Cardedeu o La Garriga.

Llinars no era per a mi més que un lloc de pas, un trombe en el meu viatge que es coagulava especialment a la intersecció de l’avinguda Comas i Masferrer amb la congestionada carretera del Vallès (C-251). Recentment, però, la meva atenció va desviar-se per uns segons de l’asfalt i els semàfors per entreveure, malgrat un mur de contenció i la vegetació que el corona, un edifici senyorial que m’havia passat desapercebut fins aleshores. Es tracta del Castell Nou de Llinars, l’edifici renaixentista que el baró de Llinars va fer-se construir  l’any 1548 a costa dels pagesos del castell del Far i baronia de Llinars.

El promotor de la construcció i principal beneficiari era Riambau de Corbera i de Santcliment, el titular de la baronia, que estava integrada per la parròquia de Santa Maria de Llinars, la de Sant Julià del Fou, la de Sant Esteve del Coll, la de Sant Sadurní de Collsabadell, la de Sant Joan de Sanata i també la parròquia de Sant Andreu del Far.[1]

I és precisament en aquesta parròquia, ubicada actualment a la part septentrional del municipi de Dosrius, on comença la nissaga dels Corbera i la baronia de Llinars, tot i que a partir del moment que s’acaba la construcció del casalici senyorial a l’any 1558, els Corbera, la baronia i Llinars acaben convergint en un sol concepte. Així ho testimonia l’escut de la façana on apareixen 5 corbs entre dos lleons. Cal recordar que corbera és el lloc on nien els corbs i que juntament amb la garba de lli, a l’escut de Llinars apareix l’esmentat ocell.

A diferència de grecs i romans, els pobles ibèrics eren partidaris d’ubicar els seus poblats a llocs elevats, fos un puig o un turó, com ho demostren alguns assentaments dels laietans: el turó de Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet; el de la Torre dels Encantats a Arenys de Mar o el del Turó de Céllecs a Òrrius. Els ibers també van pensar que era bon lloc per a un poblat el Turó del Vent, perquè des d’aquest punt del Far es dominava la plana del Vallès.

Potser no era el lloc més ideal per viure (alguna cosa deu tenir a veure que el turó es digui del Vent) però continuaria sent molt útil per la seva ubicació estratègica quan una vegada expulsats els sarraïns els senyors cristians van decidir construir la fortificació del Castell del Far a pocs metres del llogarret ibèric. La primera menció del castell data de l’any 1023 i el primer noble relacionat amb el castell apareix a l’any 1041 en la figura de Gombau de Besora. Després vindrien els Castellvell (entre els segles XI i XII) i els Far (a finals del segle XII) que prendrien el nom de la torre de comunicacions que avui coneixem com la Torrassa del Moro i que probablement va ser construïda pels sarraïns durant el segle VIII formant part de tota una cadena de torres de vigilància i comunicacions.[2]

El Castell del Far no només era estratègic per la seva posició elevada sinó també perquè se situava en una cruïlla de camins: el que sortia de Sant Esteve del Coll i arribava fins a Llinars i l’altre que s’anomenava Vilamajor, perquè sortint de Mataró arribava fins a la batllia de Vilamajor que comprenia diverses parròquies.[3]

A principis del segle XIV (1302) apareixen els Corbera en la persona de Romeu de Corbera[4], qui rebria el castell com a dot de la seva dona Sibil·la, filla de l’antic titular del senyoriu, Bernat de Centelles. Abans de morir l’any 1335, Sibil·la faria construir una capella dedicada a Santa Maria al costat del castell, probablement per atendre espiritualment als residents al castell, ja que la població del Far ja havia construït l’església de Sant Andreu del Far. De fet està documentada l’any 1164 com a Sant Andreu de Bona conjuncta i l’any 1186 com a Sant Andreu de Mala conjuncta.

Del matrimoni de Romeu i Sibil·la naixeria Blanca de Corbera que casaria amb Galceran de Cartellà, fill del matrimoni de Bernat de Cartellà i Agnès de Palau i l’hereu de la nissaga nobiliària titular de la castlania de Dosrius i Canyamars.[5]

La nissaga principal dels Corbera continuaria però de forma destacada amb Riambau (I) de Corbera havent estat el darrer governador general de Sardenya. Durant el segle XIV trobarem a Pelegrí de Corbera i al seu fill Riambauet de Corbera.

Si el castell del Far era la residència del senyor, el castell que simbolitzava el seu poder i el centre neuràlgic de la jurisdicció territorial del senyoriu del Castell del Far, els aproximadament 100 focs que informa el fogatge de 1376 estarien ja força disseminats per les diverses parròquies tot i que desconeixem la seva distribució. Sens dubte però, a mida que passava el temps, la parròquia de Santa Maria de Llinars aniria guanyant protagonisme. Sabem que la reunió de remences del terme del Castellvell del Far es va celebrar al desembre de 1448 a la plaça de Llinars del Vallès, probablement perquè arran del terratrèmol que va ensorrar el castell del Far el maig del mateix 1448 (l’epicentre es va situar entre Cardedeu i Llinars amb una intensitat de VIII sobre XII)[6] els senyors decidiren fixar la seva residència en unes cases del poble de Llinars.

En aquella reunió de remences apareixen documentats els primers pagesos del veïnat del Far: els Bordoi, els Massuet, els Pruna o els Arenes.

Al fogatge de 1515 trobarem la primera relació exhaustiva de les cases de la baronia de Llinars. Les parròquies eren les següents: Llinars (34 focs), Sant Esteve del Coll (10), Sant Andreu del Far (13), Sant Julià del Fou (6), Sant Sadurní de Collsabadell (19) i Sant Joan de Sanata (10). Un total de 92 cases amb una concentració especialment important a la plana, amb Llinars i els seus barris actuals amb la població més alta, però que faria palesa la crisi demogràfica de finals de l’Edat Mitjana que hauria reduït el nombre de cases per sota del centenar de l’any 1376.

Esteve de Canyamars (segle XVI); Sant Andreu del Far (segle XVI) o Santa Maria de Cardedeu (finals del segle XVI). Curiosament, Santa Maria de Llinars es va començar a edificar a l’any 1680, potser perquè l’esforç dels pagesos de la baronia de Llinars durant el segle XVI es va centrar en la construcció de la residència del senyor.

El senyor era el segon baró de Llinars, Riambau IV de Corbera-Santcliment, nascut el 1512 del matrimoni entre Beatriu de Corbera i Francesc de Santcliment. Cansat de viure a les cases del poble, Riambau decidiria impulsar la construcció d’un nou edifici que hauria de ser sufragat pels pagesos de la seva baronia. Les raons eren ben simples: el Castell vell estava ubicat en un lloc poc còmode i solitari i es trobava enrunat com a conseqüència del terratrèmol de 1448. Però a més, el noble se sentia legitimat per la seva versió de la història. Si els vassalls de la baronia podien viure i treballar al pla era gràcies a què els seus avantpassats havien alliberat el territori de l’amenaça sarraïna. A més, la construcció del nou castell no només serviria de residència nobiliària sinó també com a edifici defensiu.

Els pagesos, reunits l’1 de juliol de 1548 (just abans de la collita de cereals), es reuniren en assemblea o consell de la universitat i decidiren subvenir a la construcció del castell amb la quantitat de 1.000 lliures que sortirien de la venda de la de la vintena o trentena part de la collita de cereals de cada família durant set anys. A canvi, els pagesos quedarien eximits del servei personal de col·laborar en les obres del castell durant dues generacions. Els caps de casa sumaven un total de 86 o 87 homes, tots ells pertanyents a les parròquies de la baronia i entre ells figuraven els nou pagesos de la parròquia de Sant Andreu del Far: Arnau Guinart, Joan Massuet, Gabriel Pruna, Gibert Valls (resident al Mas Carreras), Pere Bosch, Bartomeu Sever, Pere Arenes, Francesc Narcís Bosch i Antoni Bruguera. Tots ells són els que apareixen al fogatge que es fa l’any 1553, la masia dels quals encara segueix en peu actualment, excepte les de Sever i la dels Massuet, que es va sacrificar per construir la urbanització que porta el seu nom.

Amb el producte de les collites dels pagesos, el senyor tindria el seu castell acabat l’any 1558, tota una joia arquitectònica i artística de l’arquitectura civil renaixentista, admirable tant pel seu exterior com pel seu interior. Durant tota l’edat moderna, els pagesos veurien passar pel palau a diverses famílies que agafarien el relleu dels Corbera: els marquesos de Rubí, els Pignatelli i els marquesos d’Ayerbe. El règim senyorial i l’antic règim acabarien dissolent-se amb les ensulsiades revolucionàries del segle XIX i ja a l’any 1836 el veïnat del Far passaria a formar part del municipi de Dosrius que havia tingut també els seus senyors: els Sentmenat. Tenim evidències que el canvi no va agradar als veïns perquè se sentien més propers geogràfica i sentimentalment a l’antiga baronia de Llinars.[7]

D’això ja fa molt de temps. Jo ara encara m’aturo per contemplar l’exterior de la joia de Llinars, desitjant que l’Ajuntament de Llinars, que acaba de comprar l’immoble, l’acondicioni i ens permeti visitar l’interior d’un edifici fins ara en mans privades i ocult a la mirada de molts.

Notes

[1] Sobre el Castell Nou de Llinars, vegeu: AVENTÍN i PUIG, Mercè, Documents per a la Història de Llinars del Vallès, Ajuntament de Llinars, 1990; AVENTÍN i PUIG, Mercè, El Castell Nou de Llinars del Vallès. 1548, Ajuntament de Llinars, 1990; Ronda Vallesana. Llinars del Vallès, Unió Excursionista de Sabadell, 2013; El Castellnou de Llinars, Monografies de Monuments Històrico-Artístics, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

[2] RAMIS NIETO, Josep, L’origen etimològic del topònim d’El Far, adosrius.wordpress.com.

[3] RAMIS NIETO, Josep, Can Bordoi. Entre el Maresme i el Vallès. Apunts històrics i documentació gràfica, adosrius.wordpress.com.

[4] Romeu de Corbera era originari i senyor del castell de Corbera del Baix Llobregat.

[5] RAMIS NIETO, Josep, Aproximació a la història del Dosrius medieval. De Duos Rios a Elisabet de Cartellà (963-1477), adosrius.wordpress.com. En la carta dotal arran del matrimoni entre Galceran i Blanca, el pare de Blanca aportava 8.000 sous, la seva mare 6.000, mentre que el propi Galceran afegia 7.000 sous amb la garantia de les propietats de Dosrius i Arbúcies.

[6] Atles sísmic de Catalunya. Volum 1. Catàleg de sismicitat, Institut Cartogràfic de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 1999, pàg. 53.

[7] RAMIS NIETO, Josep, El Far es vol separar de Dosrius. Segregacions i formació de la identitat local al segle XIX, adosrius.wordpress.com.