Article en PDF

Poc després que s’iniciés a l’any 1968 la urbanització massiva del sector occidental de la serra del Corredor, la revista Cingles, editada per l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, publicava una sèrie de fitxes descriptives de diverses masies del Maresme. Les fitxes anaven encapçalades per una fotografia de l’edifici, l’autor de la fitxa i contenien diversos camps descriptors de la masia, com les comunicacions i les condicions generals, el grau d’habitabilitat i les motivacions de l’emigració o la permanència dels seus habitants.

Entre les masies inventariades hi ha diverses de Dosrius[1], especialment al sector de la serra del Corredor i la informació que transmeten les fitxes ens parla de l’evolució que les masies i els masos estaven experimentant en una època en què Dosrius havia acabat un cicle econòmic i demogràfic vinculat a l’agricultura i l’explotació forestal i iniciava un altre que la convertiria en un municipi de caràcter residencial. Després de segles de conreu de la terra, les masies eren testimoni de com els darrers masovers del Corredor malvivien allunyats de les comoditats de les zones més desenvolupades o com, en el pitjor dels casos, abandonaven els masos i cercaven la comoditat de les ciutats. La supervivència de l’activitat al mas restaria vinculada a la casuística de trobar-se en un lloc de pas o d’un incipient interès dels excursionistes i visitants que recorrien la comarca a la dècada dels setanta.

És el cas de la masia del Santuari del Corredor, que funcionava com a masoveria de l’edifici religiós. Arran d’una donació feta al segle XVI, les terres i els edificis van ser donats al bisbe de Barcelona i durant segles la plana del Santuari va ser protagonista de romeries i aplecs de la gent de la comarca.

A la dècada del seixanta del segle XX, la família Sabé conreava les terres i els boscos, tenien bestiar i servien menjars als excursionistes. Però van decidir marxar del mas per la dificultat d’escolarització dels fills. Altres persones ocuparien la masia fins que la família Rigau decidiria encarregar-se de la masoveria, pujant els diumenges i habilitant la part baixa de l’edifici com a hostal que servia begudes i menjars. Les terres de conreu, però, quedarien sense treballar.

Pitjor era la situació d’una masia a l’altra banda del Corredor. Es tractava de Can Carreras, a 425 metres sobre el nivell del mar. L’habitaven tan sols dos avis, el matrimoni Cot, que no disposava d’electricitat i obtenia l’aigua del pou. Tot i això continuaven conreant la terra (blat i civada), explotant el bosc (pinyes) i tenien un hortet per a l’autoconsum. Però tot pronosticava que la masia quedaria abandonada amb la mort dels avis.

El que podríem considerar la joia de la corona dosriuenca, Can Bosc del Far, es trobava en un millor situació. El propietari o marmessor era aleshores el canonge Albert Bonet, l’antic capellà de la casa i hi residia, en qualitat de masovers, la família Coderch, integrada per sis membres (el matrimoni, tres fills i un mosso). Havien emigrat de Queralbs a l’any 1919, quan encara vivien els comtes de Bell-lloc i tot i les dificultats per escolaritzar les criatures i l’absència de l’electricitat, continuaven vivint en un casal que havia estat rehabilitat recentment. Disposaven de televisió, que alimentaven amb una bateria de cotxe i de molta aigua, tant de mina com de pou. Explotaven terres de secà, de regadiu i tenien molt de bestiar: 150 xais i 14 vaques lleteres, la llet de les quals enviaven a la factoria que la marca ‘Rania” tenia a Llinars del Vallès.

A tocar de l’església de Sant Andreu del Far, la masia de Can Guinart, tenia millors perspectives que les masies de l’entorn. Disposava de l’electricitat provinent de la urbanització l’Esmeralda i d’aigua tant de pou com de mina. La família Guinart continuava sent la propietària del mas i estava integrada aleshores per set persones que conreaven la terra per consum propi i explotaven el bosc com a forma de guanyar-se la vida.

La històrica masia del Forn del Vidre, abocada en temps moderns a suspendre la seva activitat de fabricació per manca de bones comunicacions, havia quedat reduïda als anys setanta a una segona residència que només rebia la visita dels seus ocupants els dies festius. La casa era habitable però no disposava ni de llum elèctrica ni d’aigua corrent.

Altres masies tindrien més sort. És el cas de la masia de Can Rius, al veïnat de Rupit, que havia estat restaurada a l’any 1973. Els propietaris, els Mateu Ros, continuaven visitant la finca els dies festius, però qui conreava les terres eren els masovers, la família Vilaró, integrada per un matrimoni i els seus dos fills. O la masia de Can Brugueràs, situada a Canyamars, ben mantinguda pels masovers, un matrimoni, cinc fills i l’àvia. La família conreava els camps no per comercialitzar el producte sinó per alimentar a les cinc vaques que produïen la llet amb què la família subsistia. Feia poc que a la masia arribava l’electricitat i encara no es disposava de telèfon. També hi havia masovers a Can Pau de la Rosa, en Joan Solé i la filla que baixava a peu des del mas fins a la fàbrica de Manufactures Canyamars. La casa disposava d’electricitat, però no tenia ni aigua corrent, ni telèfon, ni calefacció. Tot i això, el senyor Solé, a diferència de la filla que voldria viure a ciutat, no s’havia plantejat escapar de l’aïllament de l’indret i “…és que no han conegut altra cosa”.

Especials serien les circumstàncies d’una altra masia, la de Can Pruna. A mitjans de la dècada dels setanta, la casa era habitada per Josep Masó ‘Pepito’, la seva dona i una filla i un fill del matrimoni. En aquells moments l’edifici quedaria submergit a l’interior de la urbanització i a tocar d’una de les artèries viàries del complex residencial. Les catorze quarteres de terres del mas s’havien venut i convertit en parcel·les per a edificar. En Pepito va créixer al mas després que els seus pares s’hi instal·lessin com a masovers procedents de Llinars. A mig camí de Granollers i Mataró, l’accés a la masia havia millorat després que el camí de carro es convertís en carretera. Ja abans de la construcció de la urbanització, els Masó “…feien berenars, esmorzars, dinars, etc. per als excursionistes i la gent que s’hi apropava; això ha anat progressant amb la urbanització que s’ha estès i cada vegada hi ha més gent que hi puja”.

Com que la cosa rutllava, la família Masó va adquirir la masia, tots ajudant a la cuina, mentre que en Pepito completava els ingressos familiars esporgant arbres i fent de jardiner a les noves parcel·les. Ell hauria estat testimoni d’excepció del canvi en la geografia física i humana del Far i lamentaria que temps enrere les muntanyes “…eren tan frondoses i ara cada vegada van quedant més pelades”.

Caldrà concloure que aquests darrers masovers que habitaven a les muntanyes i als boscos del Corredor, malgrat les paupèrrimes condicions de vida, van maldar per sobreviure en un període que deixava enrere la vida tradicional del mas, el treball al camp i l’aïllament, per ser protagonistes, molt sovint de forma involuntària, de l’adveniment d’un model de societat que canviaria la fesomia del paisatge de Dosrius.

Notes

[1] Revista Cingles, número 13, 1972 (El Corredor i Can Carreres); 14, 1973 (Can Bosc); 17, 1973 (Can Guinart); 21, 1974 (Forn del Vidre); 22, 1975 (Can Rius); 28, 1976 (Can Brugueràs); 30, 1977 (Can Pau de la Rosa); 31, 1977 (Can Pruna).