Article en PDF

1. L’ajuntament de Dosrius durant el primer terç del segle XX

Aquest article és la segona part de l’estudi dedicat al municipi de Dosrius durant els anys de la Restauració dinàstica. Si en el primer article estudiàvem els darrers 25 anys del segle XIX, en aquest segon examinarem el període que s’inicia amb el segle XX i finalitza amb la proclamació de la Segona República a l’abril de 1931.

Com en el cas dels estudis dedicats a la segona meitat del segle XIX, la documentació més important per elaborar aquesta crònica del Dosrius anterior a la dècada dels trenta ha estat la sèrie d’actes dels plens municipals de l’ajuntament. Malauradament, les actes corresponents als primers anys del segle XX no permeten fer un estudi tan exhaustiu com el corresponent als anys anteriors i això és degut a diverses raons. La primera és que les actes, probablement per la manca de professionalitat dels secretaris, són enormement succintes, poques vegades expressen les deliberacions dels regidors i ignoren moltes de les decisions o dels acords que prenien els regidors del consistori. La segona raó és que molts dels documents són il·legibles pels efectes que el seu mal estat de conservació ha tingut sobre una part important del redactat. La tercera i no la menor, és la desaparició de la totalitat de les actes d’anys sencers per circumstàncies que si en alguns casos són inexplicables en altres són atribuïbles a la manca de rigor en la seva custòdia i a la sostracció per persones que per motius diversos volien evitar responsabilitats per la seva gestió.

Si durant el Sexenni Democràtic van desaparèixer les actes corresponents als anys que van des de finals de 1870 fins a mitjans de 1873, durant els anys del primer terç del segle XX s’extravien bona part de les actes dels anys 1903-1907, 1908-1911 i 1912-1915. A partir del cop d’estat de l’any 1923 i de l’aplicació de l’Estatuto Municipal de 1924, l’òrgan del govern més important seria la Comissió Permanent, de la qual no es conserven actes, i alguns dels seus acords quedarien ratificats en els plens municipals, que se celebrarien amb molta menys freqüència que en anys anteriors. Valgui d’exemple la manifestació que van fer els regidors que van iniciar el seu mandat al gener de 1908, en què constaten que havien desaparegut de la secretaria tres llibres d’actes, un llibre de la Junta Municipal i diversos documents, afegint que “…el hecho, fue una venganza de los enemigos políticos de la mayoría del municipio para comprometer a este y en particular al secretario del mismo…”[1].

Tot plegat, la desaparició de les actes, les manifestacions dels regidors de l’època i el clima de conflicte latent entre les associacions culturals del municipi fan pensar que si més no durant aquests anys quallarien determinats bàndols polítics que lluitarien per retenir el poder local[2].

En qualsevol cas, la vida municipal continuaria regulada fins al cop d’estat de Primo de Rivera per la llei municipal aprovada a l’any 1877[3]. Se celebraven eleccions municipals cada dos anys, es renovava la meitat del consistori i l’ajuntament era assistit per la Junta Municipal amb vocals associats elegits per sorteig.

Alcalde Inici Final Professió
Jaume Pujol Rigola 01/07/1899 Entre el 31/12/1901 i el 24/04/1902 Botiguer (Cens 1906)
Llorenç Pinós Valls Entre el 31/12/1901 i el 24/04/1902 Entre el 01/03/1903 i el 17/01/1908 Fuster (Cens 1906)
Joaquim Pibernat Pujol Entre el 01/03/1903 i el 17/01/1908 Entre el 26/04/1908 i el 01/01/1912 Propietari (Cens 1906)
Esteve Claus Bonamusa Entre el 26/04/1908 i el 01/01/1912 01/01/1912 Ferrer (Cens 1906)
Esteve Claus Bonamusa 01/01/1912 01/01/1914 Ferrer (Cens 1906)
Andreu Collet Calm 01/01/1914 01/01/1916 Jornaler (Cens 1906)
Agustí Juvany Nogueras 01/01/1916 16/09/1917 Jornaler (Cens 1906)
Joan Gel Arnó (accidental) 16/09/1917 01/01/1918 Pagès (Cens 1917)
Andreu Collet Calm 01/01/1918 26/03/1920 Pagès (Cens 1917)
Joan Gel Arnó 28/03/1920 01/04/1922 Pagès (Cens 1917)
Joan Pibernat Dasquens 01/04/1922 02/10/1923 Pagès (Cens 1917)
Isidre Bonamusa Travesa 02/10/1923 31/03/1924 Jornaler (Cens 1917)
Isidre Bonamusa Travesa 31/03/1924 27/06/1924 Jornaler (Cens 1917)
Joan Pibernat Dasquens 01/07/1924 26/02/1930 Pagès (Cens 1917)
Josep Rigola i Moné 26/02/1930 15/04/1931 Propietari (Cens 1917)

Taula 1. Alcaldes de Dosrius (1899-1931)

El primer alcalde del segle XX va ser en Jaume Pujol, que ho era des del juliol de 1895. És destacable que l’alcalde durant aquells anys, en un vila netament agrària, tingués de professió la de botiguer i també ho és que els seus successors fossin durant bona part de la primera i segona dècada del segle, menestrals i jornalers. Pujol i Esteve Claus formaven part de la junta de la societat recreativa “La Constància”, que es reunia al local de Llorenç Pinós Valls i que naixia com a oposició cultural (i política) a l’altra associació, La Unió, fundada un any abans[4]. A partir de l’any 1914, els alcaldes de Dosrius serien sempre vilatans vinculats al món de la producció agrària, tot i que amb diversitat d’extracció social (pagesos i jornalers). Tots aquests alcaldes no tindrien un paper destacat en l’activitat política de la II República, a excepció d’Isidre Bonamusa Travesa, qui va ser l’alcalde de Dosrius durant els primers anys de la dictadura primoriverista i va presentar-se a les eleccions municipals de 1934 formant part de la candidatura administrativa que s’oposava al partit preeminent de l’època a l’ajuntament, la Lliga Catalana i que restaria com a grup minoritari dins de l’ajuntament[5].

Durant tots aquests anys, diferents secretaris passarien per l’ajuntament fins que el desembre de 1920 seria nomenat Manuel Majó i Sagol[6], que es mantindria a l’ajuntament fins els primers dies de la guerra i que tornaria a l’ajuntament amb el primer ajuntament franquista.

Seguint la tònica del darrer quart del segle XIX, les eleccions municipals que se celebraven cada dos anys permetien la renovació de la meitat dels regidors i aquests elegien l’alcalde a la sessió constituent. Aquest mecanisme es mantindria fins que el cop d’estat del 13 de setembre de 1923 acabaria amb el règim constitucional de 1876. El Directori Militar que es va instaurar no només va aplicar una forta repressió política, sinó que va substituir als representants a les institucions provincials i locals per militars, mentre que es preparava l’Estatuto Municipal, que acabaria reemplaçant la llei municipal de 1877.

Fins a Dosrius també va arribar el canvi de règim. Pel R.D. de 30 de setembre de 1923, el dia 2 d’octubre l’ajuntament es reunia en sessió extraordinària sota la presidència de Ramon Martínez Perea, caporal de la Secció Muntada de la Comandància de Barcelona i que aleshores prestava serveis al destacament de la Guàrdia Civil de Mataró. Els militars destituirien als regidors de l’ajuntament de Joan Pibernat i serien substituïts pels membres de la Junta Municipal que, segurament seguint les indicacions del caporal, elegirien com a nou alcalde a Isidre Bonamusa, de qui ja hem parlat anteriorment, Joan Gel Arnó seria el primer tinent d’alcalde i Salvador Rosselló Novell actuaria com a síndic. A continuació se sortejaria la composició dels nous vocals associats[7].

José Calvo Sotelo seria nomenat director general d’administració local i redactaria, amb l’assistència de diversos col·laboradors, l’Estatut Municipal, un codi de 585 articles que introduiria importants canvis en el règim municipal i que es desenvoluparia en diversos reglaments.

Aquestes reformes van implicar que, en una segona convocatòria extraordinària celebrada el 31 de març de 1924 i presidida pel delegat governatiu del districte, es destituís a l’ajuntament i que el Governador Civil de la província en nomenés un de nou, que continuava presidit per Isidre Bonamusa i en què desapareixia el regidor síndic i la Junta d’associats[8]. A partir d’aleshores, les decisions les prendria la Comissió Permanent que serien ratificades a les sessions dels Plens[9]. La mort de l’esposa de l’alcalde Bonamusa seria la causa de la seva dimissió el juny de 1924 i Joan Pibernat Dasquens el substituiria al capdavant del consistori[10]. Josep Rigola seria el darrer dels alcaldes d’aquesta època de la Restauració fins que els fets de l’abril de 1931 iniciessin una nova etapa política.

Els regidors de l’ajuntament de Dosrius durant aquests anys haurien de gestionar un municipi que no superaria el llindar del miler d’habitants, que continuaria depenent d’un sector agrari molt precari que es veuria compensat per les activitats extractives de les pedreres i de l’arribada de residents estacionals. No seria menor la consideració de subjectes passius a nivell fiscal dels hisendats amb propietats al municipi i veïns a altres poblacions[11].

Després d’anys de dèficits pressupostaris i deutes acumulats, les finances municipals s’anirien sanejant i els pressupostos ascendirien sostingudament des de les 13.448 pessetes de l’any 1900 a les 21.569 pessetes de l’any 1930[12]. Aquest increment de la despesa pública consolidaria serveis municipals com el del metge titular, tot i els problemes per aconseguir que es mantingués a la localitat, o de l’ensenyament, amb els seus locals i els seus mestres, però també emprendre diverses obres públiques, participar en el finançament de la xarxa viària i promocionar subvencionant nous serveis com el de la connexió a la xarxa d’electricitat.

2. L’obra pública

Durant aquests anys, a més de les construccions estrictament eclesiàstiques, com la capella del baptisteri i la del Santíssim Sagrament, que es van edificar a la façana de l’església parroquial durant les dues primeres dècades de segle[13], l’ajuntament portaria a terme diverses obres que sens dubte millorarien la vida i la mobilitat dels dosriuencs[14].

Amb el nou cementiri construït a la dècada dels noranta del segle XIX i atès que a l’any 1901 ja havien transcorregut els 5 anys prescriptius des de la darrera inhumació al cementiri de l’església, l’ajuntament va decidir aplicar el bisturí i emprendria una de les intervencions que acabarien canviant la fesomia del nucli urbà. Per raó de millorar”…el ornato, la salud pública y la seguridad de las paredes del recinto antiguo…” es va decidir la exhumació generalitzada del cementiri de la sagrera i la demolició de tots els seus nínxols. Els familiars dels sepultats havien de fer-se responsables de les seves restes, perquè en cas contrari serien inhumades a la fossa comú del nou cementiri[15]. La demolició ajudaria a la construcció de nous hipogeus atès que ja s’havien venut els 16 que s’havien construït a l’any 1897[16]. A l’any 1919 l’ajuntament aprovaria una partida pressupostària de 500 pessetes per a la construcció d’un nou cementiri a Canyamars que no s’arribaria a construir[17].

Un element destacat de la vida quotidiana del poble era el safareig que construït durant la segona meitat del segle XIX era a l’any 1916 un obstacle per a la construcció de la carretera projectada entre Dosrius i Canyamars. Durant el març d’aquell any s’instal·laria una nova canonada de 17 metres, de ferro inoxidable i el 17 d’abril ja es posava a disposició del públic el nou safareig o comú acabat de construir[18].

De major calibre i transcendència serien les gestions per construir diverses carreteres entre Dosrius i les viles limítrofes. El primer dels vials que es va concebre va ser el de Dosrius fins a Cardedeu passant pel veïnat del Coll. Ja a l’any 1900 es parlava de rectificar el camí veïnal a proposta de diversos veïns[19] però no va ser fins a l’any 1916 que es va concebre el projecte de construir una carretera entre les dues poblacions i l’ajuntament de Dosrius aportaria 100 pessetes al de Cardedeu per fer l’estudi[20]. El projecte aniria quallant amb el pas del temps, amb gestions com la cessió per part de Joaquim Vallmajor d’una finca de la seva propietat a l’any 1919[21], els contactes amb la Mancomunitat i la Diputació Provincial al llarg de la dècada dels vint[22] o la donació de terrenys feta per Jaume Aguilà Valls per poder construir la carretera[23]. La carretera començaria a construir-se poc després de la seva licitació el 15 de maig de 1928 per 483.098 pessetes[24], adjudicada a la Sociedad Metropolitana de Construcción[25] i quedaria acabada entre 1931 i 1933, després de què les obres salvessin l’obstacle del riu Mogent i de la línia de ferrocarril a tocar de Cardedeu.

No sabem quina classe de gestions faria l’ajuntament de Dosrius en la construcció de la carretera entre el nucli urbà de Dosrius i Canyamars, perquè no existeixen actes dels anys anteriors. A les actes conservades hi figura només el canvi d’ubicació del safareig de Dosrius i la demolició d’una paret que existia a la part posterior del mateix[26]. La carretera seria una realitat el 31 d’octubre de 1916, quan la Diputació Provincial, presidida per Enric Prat de la Riba, efectuava la recepció provisional de les obres de la carretera entre Dosrius i Canyamars[27].

Dos anys després, a l’any 1918, el consistori faria gestions per empalmar la carretera de Dosrius a Llinars del Vallès amb la que portava a Canyamars. La cessió d’uns terrenys propietat de Llorenç Boix va facilitar la pavimentació per part de la diputació del tram de connexió[28]. A l’any 1926 l’ajuntament rebia el vistiplau de la mateixa diputació per enquitranar el tram urbà de Dosrius de la carretera fins a Canyamars[29].

Com es pot comprovar al mapa del 21 d’abril de 1933, les tres carreteres entre Dosrius i Llinars (actual B-510), entre Dosrius i Canyamars (actual BV-5101) i entre Dosrius i Cardedeu (BV-5103) ja estaven finalitzades.

Però no serien aquests els únics vials que contemplaven els municipis de l’època. A l’any 1919 i a petició de diversos propietaris del Far, es declarava d’utilitat pública el camí que sortint de la carretera de Dosrius a Llinars es dirigia a Arenys de Munt travessant Rupit i el Corredor.

Durant la dècada dels anys vint es construiria la carretera veïnal que sortint de la de Dosrius a Canyamars havia de creuar el veïnat de la riera de Can Rimbles. A l’any 1920 es parlava de què el camí havia d’arribar a Can Maltes[30] i a l’any 1921 es fan gestions per continuar-la fins a Can Brugueràs i enllaçar aquest punt amb la projectada carretera que sortint de Llavaneres havia de passar per Mataró i arribar fins a Canyamars[31].

La iniciativa de convertir en camí públic el passadís del Far quallaria a finals de la dècada dels vint amb l’aprovació per part de la diputació de construir un camí entre Can Bordoi i el Far i un segon entre Canyamars i Sobirans, a Arenys de Munt. Ja a finals de la dècada, l’ajuntament de Dosrius va decidir participar en la subhasta per a la seva construcció[32] i va negociar amb l’ajuntament d’Arenys de Munt i Llinars per tirar les obres endavant[33].

3. I a Dosrius arriba l’electricitat, el telèfon i l’autobús

Dosrius estaria mancat durant bona part del període estudiat d’alguns dels serveis que altres indrets ja disposaven. Durant molts anys la població no seria prou atractiva per arrelar els metges titulars, que van deixar sense cobertura sanitària a les famílies més pobres durant molts dies. Amb el pas del temps es va aconseguir trobar al facultatiu un habitatge, canviar el cavall per un vehicle motoritzat per fer les consultes domiciliàries i llogar un local per fer-les a Canyamars.

L’arribada d’altres serveis ajudarien a trencar l’aïllament de Dosrius amb la resta del món. És el cas de l’electricitat. Les primeres gestions amb la Companyia General d’Electricitat es van fer a l’any 1916[34]. A l’any 1921 es va nomenar una comissió municipal per solucionar els problemes tècnics i econòmics que impedien l’arribada del “fluid elèctric” a la població[35]. Però la llum es faria esperar fins a l’any 1924. Abans van ser necessàries moltes iniciatives municipals per convèncer a la companyia. A l’any 1922 l’ajuntament contractava 10 llums públics i un per a la Casa Consistorial[36]; a l’any 1923 ofereix a l’empresa subministradora 250 pessetes de subvenció,… Els treballs d’electrificació començarien el desembre de 1923[37] i la llum arribaria al poble el 24 de febrer de 1924, quan es va fer la inauguració de l’enllumenat públic “…invitando al señor cura-párroco a que se digne bendecir el transformador de la línea general de baja tensión”[38].

L’electricitat no va arribar a Canyamars i al veïnat de Can Rimbles fins cinc anys més tard. Les gestions s’iniciarien el febrer de 1929[39] i continuarien al mes d’abril amb el contracte celebrat amb la companyia. De ben segur que ajudaria la bestreta de 8.000 pessetes que els veïns de Mataró, Antoni Sanfeliu Gassol i Benet Fité i Pi, van fer per pagar les obres d’electrificació[40].

De forma quasi simultània a l’electricitat, el telèfon arribaria a Dosrius durant la dècada dels vint. Les primeres gestions s’iniciarien al febrer-març de 1922[41]. A finals de març l’ajuntament mouria fitxa i contractaria una línia “…abonado por el Ayuntamiento…” i:

“…la extensión de la línea hasta el vecindario de Canyamás, ofreciendo, a cuenta del pueblo, y teniendo en cuenta los ofrecimientos hechos a este ayuntamiento por los vecinos y propietarios de Canyamás acarreos, personal y postes en la conveniente y proporcional medida, luego de saber el presupuesto y el proyecto oficial.”[42].

Cal parlar finalment dels transports al municipi. Sabem que a l’abril de 1922 els regidors de Dosrius es van entrevistar amb regidors de l’ajuntament de Cardedeu per aconseguir que la projectada línia elèctrica de ferrocarril entre Mataró i Granollers passés per Dosrius i Cardedeu. Imaginem que Francesc Arnó va intuir que la línia fèrria no es construiria mai perquè l’any següent va presentar una sol·licitud a l’ajuntament per establir una línia regular de transport de passatgers entre Canyamars i Mataró, amb parada a Dosrius. L’ajuntament celebraria el contracte amb les següents condicions:

  • Una subvenció de 325 pessetes anuals.
  • Inclouria el servei de correu.
  • Es faria un viatge diari entre juny i setembre; la resta de mesos hi hauria com a mínim un viatge per setmana.
  • A les festes patronals, el servei ampliaria l’oferta per atendre als forasters, mantenint un viatge com a mínim.
  • “El automóvil hará parada obligatoria en horas y puestos fijos de Dosrius y Canyamás todos los días que circule, y lo mismo al ir que al venir anunciará su llegada con la bocina no debiendo ser menor de cinco minutos las paradas.”
  • “El ayuntamiento vería con satisfacción que en las tarifas se establezcan precios menores para los vecinos de este término municipal, en comparación a los forasteros”.

Notes

[1] Arxiu Municipal de Dosrius (AMD), Acta municipal (AM), 17/01/1908.

[2] Vegeu RAMIS NIETO, Josep, Sociabilitat i associacionisme a Dosrius durant la primera meitat del segle XX, adosrius.wordpress.com.

[3] Publicada a la Gaceta de Madrid el 4 d’octubre de 1877.

[4] RAMIS NIETO, Josep, Sociabilitat i associacionisme a Dosrius durant la primera meitat del segle XX, adosrius.wordpress.com.

[5] RAMIS NIETO, Josep, Processos electorals i acció de govern municipal al Dosrius de la II República (1931-1939), adosrius.wordpress.com.

[6] AMD, AM, 03/12/1920.

[7] AMD, AM, 02/10/1923.

[8] AMD, AM, 31/03/1924.

[9] AMD, AM, 11/04/1924.

[10] AMD, AM, 27/06/1924; 01/07/1924.

[11] AMD, AM, 23/11/1900.

[12] AMD, AM, 16/02/1900; 03/10/1930.

[13] AMD, AM, 23/05/1902; 13/06/1919.

[14] Tanmateix bona part del benestar de la població passaria sens dubte per no embrutar i mantenir nets els espais públics. A l’any 1901 es determinava que “Igual prohibición e iguales penas se señalan para los que de cualquier modo ensucien el abrevadero, la fuente y laven en dichos sitios y en el lavadero y su fuente objetos impropios”. AMD, AM, 23/08/1901.

[15] AMD, AM, 01/02/1901.

[16] AMD, AM, 22/12/1901. La construcció dels hipogeus va costar 806 pessetes i l’ajuntament ingressaria per la seva venda 902 pessetes. La demolició de l’antic cementiri suscitaria alguna reclamació, com la de Enric Courtin, que en qualitat de director de la Societat d’Aigües de Barcelona, reclamaria que l’Ajuntament li reconegués en el nou cementiri els tres nínxols que la companyia tenia a l’antic. El consistori li denegaria aquest dret perquè considerava que aquest era eclesiàstic i el nou era municipal. AMD, AM, 29/03/1901; 07/04/1901.

[17] AMD, AM, 28/03/1919.

[18] AMD, AM, 07/01/1916; 31/03/1916; 14/04/1916; 05/05/1916.

[19] AMD, AM, 07/01/1900; 02/03/1900.

[20] AMD, AM, 03/03/1916.

[21] AMD, AM, 26/09/1919; 10/10/1919.

[22] AMD, AM, 06/08/1920; 12/01/1923; 04/03/1928.

[23] AMD, AM, 03/12/1928.

[24] La Vanguardia, 28/04/1928.

[25] La Vanguardia, 25/05/1928.

[26] AMD, AM, 05/05/1916.

[27] La Vanguardia, 01/11/1916.

[28] AMD, AM, 22/02/1918; 19/04/1918.

[29] AMD, AM, 04/04/1926.

[30] AMD, AM, 19/11/1920.

[31] AMD, AM, 02/12/1921.

[32] AMD, AM, 09/06/1928.

[33] AMD, AM, 01/02/1929.

[34] AMD, AM, 24/06/1916.

[35] AMD, AM, 02/12/1921; 16/12/1921.

[36] AMD, AM, 14/07/1922.

[37] AMD, AM, 07/12/1923.

[38] AMD, AM, 17/02/1924.

[39] AMD, AM, 01/02/1929.

[40] AMD, AM, 07/04/1929.

[41] AMD, AM, 26/03/1922; 26/03/1922.

[42] AMD, AM, 31/03/1922.