Com segurament sabreu, el 13 de març de 1453, Vicenç de Castellbell[1], el prior del monestir de Sant Pere de Casserres, va vendre a Elisabet de Cartellà, el domini alodial i directe del castell i dels veïnats de Dosrius i Canyamars, amb tots els drets vinculats: fadiga, lluïsme, censos, quèsties, lloçol, batllies,…

Sembla que la decisió de la venda la van prendre tres benedictins en una reunió celebrada al cor del monestir en representació del seu capítol: el prior del monestir, Vicenç de Castellbell; Jaume March Desbachs, monjo infermer; i el monjo claustral Pere Martí[2]. En aquella reunió el prior explicaria que a l’any 1177 la comunitat benedictina havia signat un conveni amb el senyor útil regulant els drets de les dues parts. Però el conveni seria paper mullat atès que:

“…es van atiar contínuament plets i discòrdies entre els nostres predecessors i, els referits priors i convent, senyors directes de l’esmentat castell i els castlans o senyors útils del mateix […] dels quals es van derivar nombrosos escàndols…”.

El prior continuava valorant la idoneïtat de mantenir el domini sobre les terres de Dosrius per la pressió senyorial dels castlans sobre els pagesos i la reducció de les rendes monacals:

“…els habitants del terme de dit castell, a causa de les contínues mortaldats, que, per disposició de la divina clemència, s’experimenten en els nostres temps, coincidint a la vegada la pluralitat de diversos crèdits que, de diverses formes i per causa de diversos plets, se han contret pels homes del referit castell i els seus antecessors, entre els mateixos i els seus senyors, amb els quals, els homes de l’expressat terme es veuen amb freqüència disminuïts i gravats de pobresa, molts d’ells, del que resulta que els nostres rèdits, és a dir els del nostre monestir es troben altament atenuats i disminuïts.”

També s’al·ludia al fet que el producte destret als camperols era difícilment comercialitzable:

“…els rèdits que, en espècie, es recullen anualment en els termes de dit castell, no poden ser allí venuts amb la utilitat que correspondria, per ser un obstacle al mateix la pobresa, i el reduït nombre d’homes que habiten en els termes del referit castell, de forma que o es tenen que retenir allí […] o vendre’ls a vil i insignificant preu, o portar-los a altres parts més populoses, a gran distància, la conducció dels quals reporta no poques despeses…”

Però la raó principal era un censal de pensió anual 22 lliures i 10 sous i un capital de 9.000 sous que comprometia l’economia del monestir. Per aquesta raó es va demanar el vistiplau de la Santa Seu que va comissionar a l’abat del monestir de Poblet, Bartomeu, la venda del domini. Sembla que l’abat no donaria a l’assumpte la celeritat suficient fins que diverses qüestions entre el prior Vicenç i Guillem Galceran de Cartellà, van desencadenar les gestions del monjo de Poblet.

L’abat va consentir la venda del castell de Dosrius pel preu de 10.200 sous i també va resoldre en què s’havia d’invertir el producte de la venda. Establia que 9.000 sous s’invertissin en la lluïció del censal mort que el monestir havia creat a l’any 1419 amb el presbíter Joan Bruguera. L’endeutament provenia del que havia costat la compra al rei del domini sobre Creixell, Roda i Barà. La quantitat restant de la venda, 1.200 sous es dedicarien a les despeses notarials, als honoraris que l’abat carregava per la inversió de temps en la venda i a la inversió per obtenir rendes per al monestir de Poblet.

Notes

[1] A la guerra civil catalana del segle XV, Castellbell es posicionaria a favor del Consell del Principat.

[2] ANC. Fons Llinatge Sentmenat-Castelldosrius. 1122.2.2.