Article en PDF

L’objectiu d’aquest estudi és analitzar el paper que ajuntaments rurals com el de Dosrius van protagonitzar durant el tercer quart del segle XIX en la ràpida implantació de l’Estat pel territori espanyol en un període de forts canvis econòmics, socials i polítics. Examinarem, entre d’altres, els processos electorals, la formació dels ajuntaments, la confecció dels pressupostos i les funcions desenvolupades per consistoris com aquest dintre del marc de les competències que l’administració estatal els adjudicava.

1. El règim municipal en l’adveniment de l’estat liberal

Durant els anys que transcorren entre 1844 i 1854, allò que s’ha vingut denominant la dècada moderada, es van bastir a Espanya bona part de l’estructures de l’Estat tal com avui el coneixem. Amb el referent normatiu de la Constitució aprovada a l’any 1845, el partit conservador encapçalat pel general Narváez va modelar un estat políticament centralitzat que seria gestionat mitjançant una administració capacitada per a la captació dels recursos econòmics i humans necessaris. Diverses reformes van donar cos a aquesta nova concepció moderada de l’estat que pretenia posar fi a les institucions de l’Antic Règim. Es va crear el cos de la Guàrdia Civil (1844); es va organitzar el territori a través de les províncies, que serien administrades pels governadors civils; es va procedir a establir un sistema fiscal unificat que prioritzava els impostos directes (contribucions i subsidis) i es va implantar un sistema educatiu que pretenia augmentar el nivell d’alfabetització de la població.

Són testimoni de la transcendència dels consistoris o comuns en la construcció d’aquesta maquinària estatal les diverses reformes o projectes de reforma del règim municipal durant la primera meitat del segle XIX i especialment a partir de 1834, quan la classe política espanyola deixa enrere l’absolutisme i s’endinsa en la via constitucional amb l’Estatuto Real sancionat per la reina regent Maria Cristina.

L’antecedent de les diverses lleis de règim local que condicionarien la vida municipal durant bona part del segle XIX el trobarem en el Reial Decret de 23 de juliol de 1835 para el arreglo provisional de los Ayuntamientos de la península e islas adyacentes[1], una normativa que a l’espera de l’aprovació de la llei establia els principis més importants de l’organització municipal, incloent l’elecció ‘democràtica’ dels regidors:

“Artículo 6º Todos los oficios de república y sus dependencias son de elección libre. Quedan por consiguiente suprimidos los de regidores, veinticuatros, jurados, alféreces, escribanos, alguaciles, guardas u otros cualesquiera enajenados, a perpetuidad, o de por vida, o provistos temporalmente por vía de merced, que hallasen anejos a los ayuntamientos; indemnizándose a los propietarios por el Estado o por el pueblo, según que la egresión proceda de uno o de otro”.

A aquest Decret de 1835 seguirien dues iniciatives legislatives abans de l’aprovació de la llei municipal de 1845: el projecte de llei de Organización de los Ayuntamientos (1838) que no es va arribar a aprovar i la llei de Organización y atribuciones de los ayuntamientos (1840)[2], que consagrava el control governatiu dels ajuntaments i restringia el vot censatari. L’oposició dels municipis, netament controlats pels progressistes, va motivar tot un esclat de revoltes que acabarien amb el nomenament com a president del govern del general Baldomero Espartero. La fi de la seva regència va permetre que a l’any 1843 tornés a entrar en vigor la llei de 1840, ara de nou defensada pels moderats. Al maig de 1844 el general Narváez accedia a la presidència del govern i impulsava la redacció d’una nova constitució (1845) que reforçaria el centralisme de l’estat sobre els ajuntaments[3].

Al títol XI de la Constitució de 1845 es va establir el paper que assumirien dues institucions cabdals en el desplegament de l’estat sobre el territori: les diputacions i els ajuntaments.

“Art. 72. En cada provincia habrá una Diputación provincial, elegida en la forma que determine la ley y compuesta del número de individuos que ésta señale.

Art. 73. Habrá en los pueblos Alcaldes y Ayuntamientos. Los Ayuntamientos serán nombrados por los vecinos a quienes la ley confiera este derecho.

Art. 74. La ley determinará la organización y atribuciones de las Diputaciones y de los Ayuntamientos, y la intervención que hayan de tener en ambas Corporaciones los delegados del Gobierno.”

El legislador hauria de desenvolupar els tres articles de la constitució, però la empremta de l’administració local quedava ja establerta pel mateix text constitucional: la distinció entre els alcaldes, que seran nomenats per les autoritats governatives i els ajuntaments, elegits pels veïns a través del vot censatari. I és que la capil·laritat de l’Estat sobre el territori es construirà fonamentalment amb el concurs dels ajuntaments, que mancats de potestat política es convertiran en la peça més important de l’engranatge administratiu de l’Estat liberal[4].

2. Dosrius a mitjan segle XIX[5]

A l’equador del segle XIX, el municipi de Dosrius estava ja format per tres nuclis de població: els pobles de Dosrius i Canyamars i el veïnat de masies disperses del Far. Els seus habitants podien desplaçar-se a altres indrets de la comarca en direcció als quatres punts cardinals: Mataró, Arenys de Munt i la Conreria, bàsicament a través de camins de ferradura i amb la població vallesana de Llinars, mitjançant la carretera que es va acabar de construir el 1854. Econòmicament, Dosrius era un població eminentment agrícola que produïa i exportava cereals, llegums, vi, fusta i llenya, tot i que encara subsistien una fàbrica tèxtil amb 25 telers, una fàbrica de vidre i diversos pous de glaç que anaven perdent el protagonisme que havien tingut en el passat[6].

Es fa difícil comptabilitzar el valor del que produïa el municipi durant aquells anys, atès que El Far estava adscrit fiscalment a Llinars del Vallès[7]. Segons Madoz, els 983 veïns que Dosrius i Canyamars tenien a l’any 1842 produïen per valor de 3.304.000 rals, mentre que la veïna Cabrera, amb una població similar de 957 habitants i amb una riquesa de 7.386.616 rals, produïa una mica més del doble[8]. Pel mateix autor sabem que Dosrius tenia un total de 52 electors, que el seu ajuntament estava integrat per un alcalde i quatre regidors, mentre que el nombre de joves entre els 18 i els 21 anys, susceptibles de ser allistats a l’exèrcit era de 53, el que representava el 5,39% de la població total i que s’aproximava a la mitjana del partit judicial de Mataró (5,68%). Si comparem la pressió fiscal per càpita de Dosrius amb la globalitat de poblacions del mateix partit, els seus 84 rals de contribució  per càpita només estaven per sobre de Caldes d’Estrac (69), Sant Cristòfol de Premià (81), Sant Genís de Vilassar (66) i Sant Joan de Vilassar (81), molt lluny dels 368 rals de Cabrils i per sota de la mitjana fixada per a la zona en 109 rals[9].

Durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle XIX, el municipi de Dosrius guanyaria població fins a situar-se a l’any 1858 en 1.152 habitants i 196 cèdules d’habitatge en un patró residencial força dispers a excepció dels dos nuclis urbans, el de Dosrius amb 292 habitants i Canyamars amb 150[10].

3. L’ajuntament de Dosrius a principis dels anys cinquanta

Les actes municipals que s’han conservat i que ens permetran analitzar el funcionament del comú de Dosrius durant el tercer quart del segle XIX s’inicien el 4 d’abril de 1852. Durant aquell hivern havia entrat en vigor el decret que suprimia l’esclavatge a Colòmbia, s’inaugurava el museu de l’Ermitage i era executat públicament el Pare Merino per l’intent de regicidi contra Isabel II.

Els regidors de Dosrius amb el seu alcalde es reunien en sessió ordinària per oficialitzar el nomenament de secretari de l’ajuntament en la persona de Pau Mauri, qui ja exercia aquesta funció des de l’any 1849, «…usando este ayuntamiento de las facultades que le compete en virtud de la ley vigente de 8 de enero de 1845»[11]. La llei es va publicar el 15 de gener del mateix any i n’era responsable el Ministre de Governació, Pedro José Pidal, més conegut per ser l’impulsor del pla que portava el seu nom i que seria l’antecedent de la llei Moyano de 1857 que regulava l’ensenyament a l’estat espanyol.

La llei municipal establia a l’article 70 que en els municipis amb més de 30 veïns podrien mantenir-se els ajuntaments ja formats en el moment d’aprovació de la llei. Dosrius no havia de patir per mantenir el seu ajuntament ja que a l’any 1842 comptava amb 150 veïns i 983 habitants, alguns dels quals pertanyien al veïnat del Far, que havia estat incorporat al municipi de Dosrius a l’any 1836 després de segles d’haver format part de la jurisdicció de Llinars del Vallès. Ja a l’any 1858, Dosrius hauria arribat als 196 veïns, dada que informa de l’augment demogràfic d’aquells anys[12].

Les coses però canviarien atès que una circular del governador de la província datada el 8 de novembre de 1867 ordenava als ajuntaments amb municipis de menys de 200 veïns que estudiessin la seva agrupació amb altres municipis[13]. Els regidors al·legarien que la seva població era de 204 veïns i argumentarien raons de diversa índole per evitar la voluntat de la Diputació d’agrupar Dosrius i Òrrius en el municipi d’Argentona[14].

“…es la topografía y extensión del terreno que abraza formado todo de montañas, lleno de escabrosidades y sin vías que faciliten su comunicación de uno a otro de sus extremos, tiene tal extensión que forma un radio en cruz de tres horas y dos parroquias y una sufragánea, que en virtud del proyectado arreglo parroquial deberá convertirse también en parroquia. Esto deja […] no la utilidad sino hasta la necesidad de su conservación, pues si el servicio espiritual reclama tal número de parroquias, se comprende fácilmente que requiera un municipio para su representación civil […] las distancias que hay desde el extremo de este al de Argentona y privado de vías de comunicación, existiendo no más que un camino de herradura, las dos rieras que se juntan y en tiempo de muchas lluvias dejan el pueblo de Dosrius sitiado; que no necesita a otros para cubrir las atenciones de su presupuesto con los recursos legales; los perjuicios que causará a la Administración así Civil como Judicial y en hechos criminales y otras tantas que puedan motivarse para no quedar suprimido el muy antiguo Ayuntamiento de este pueblo”[15].

Amb la població que tenia Dosrius a l’any 1852, l’Ajuntament havia d’estar format, d’acord amb l’article 3r de la llei municipal, per a municipis d’entre 50 i 200 veïns, per l’alcalde, un tinent d’alcalde i quatre regidors. L’alcalde era Jaume Bonamusa, el tinent Magí Homs i els quatre regidors Josep Masuet, Francesc Rius, Josep Pibernat i Esteve Rimbles, que actuava com a procurador síndic, una responsabilitat entre els regidors que contemplava l’article 4t i que era elegit en la primera sessió de cada any.

La llei establia, en els seus articles 5è i 6è, que tots els càrrecs eren «…gratuitos, honoríficos y obligatorios». La responsabilitat d’alcalde i tinent d’alcalde durava dos anys mentre que la de regidor durava quatre. Cada dos anys, doncs, es procedia al canvi d’alcalde i tinent d’alcalde, que continuaven al consistori si no havien complert els quatre anys de mandat i s’elegien tres regidors del total de sis que formaven part del consistori.

4. Les eleccions municipals[16]

Per tant cada dos anys calia celebrar eleccions municipals per elegir els regidors que havien de formar part del comú. El cens d’electors, segons l’article 13 de la llei municipal, per a una població com Dosrius, de menys de 1.000 habitants, estava integrat pels majors 60 contribuents amb 25 anys complerts més una desena part del nombre de veïns que excedís aquesta xifra, el que feia que el nombre d’electors a Dosrius estigués entre els 70 i 80. Els veïns elegibles (art. 20) serien aquells que formessin part de les dues terceres parts dels contribuents electors (de major a menor contribució), el que feia que el nombre d’elegibles es reduís a una forquilla entre els 47 i els 53 veïns més benestants. A tall d’exemple, a l’any 1866, Dosrius tenia 193 veïns, 73 dels quals eren electors i 48 elegibles[17].

Era el mateix alcalde, amb el concurs de dos regidors i dos dels majors contribuents, l’encarregat, segons l’article 25, de formar les llistes d’electors i elegibles, que havien de fer-se públiques i contra les quals es podien presentar reclamacions (art. 28-32).

Les eleccions s’iniciaven l’1 de novembre i s’allargaven durant tres dies, de les nou del matí a les dues de la tarda. La forma de constituir la mesa electoral era realment peculiar. El primer dia de les votacions, la mesa estava presidida per l’alcalde i aquest assistit per dos electors elegits d’entre els presents. Durant la primera hora de votació del primer dia, els votants havien de votar a dos electors per actuar com a secretaris escrutadors. Una vegada transcorregut aquest termini de temps, es procedia al recompte i eren elegits membres de la mesa els quatre electors amb major votació que estiguessin presents en el moment de l’escrutini, als quals havia d’afegir-se l’alcalde o regidor que actuava de president (art. 35-41). I com es votava?:

“La votación será secreta. El Presidente entregará una papeleta rubricada al elector; este escribirá en ella, dentro del local y a la vista de la mesa, o hará escribir por otro elector, los nombres de los candidatos; y el Presidente introducirá la papeleta en la urna delante del mismo elector, cuyo nombre y vecindad se anotarán en una lista numerada.” (art. 42).”

“Antes de las nueve de la mañana del día siguiente [al de la votació] se fijará en la parte exterior del edificio donde se celebre la elección la lista nominal de todos los electores que hayan concurrido a votar el día anterior, y el resumen de los votos que cada uno hubiera obtenido”.(art. 47).

Una vegada fets els escrutinis, les actes del procés electoral eren enviades al governador civil, qui decidia sobre la validesa de les actes i nomenava, entre els nous o els antics regidors, qui havia de ser alcalde i tinent d’alcalde. (art. 55).

La mecànica establerta pel la llei municipal i el seu reglament establia que Dosrius havia de renovar 3 regidors cada dos anys sota el règim electoral de sufragi censatari. Aquest sistema es va veure alterat, per a les eleccions que es van celebrar a finals de 1868, pel Decret sobre l’exercici del Sufragi Universal[18] que establia en el seu article 1r que «Son electores todos los espanyoles mayores de 25 años inscritos en el padrón de vecindad…». Si a la dècada dels cinquanta el cens quedava reduït a una setantena d’electors, en aquest cas el sufragi restringit faria incrementar el cens fins als 248 electors però només 115 van fer ús del seu dret a les eleccions que es van acabar celebrant del 18 al 21 de desembre[19].

Les eleccions municipals celebrades durant el període estudiat es farien amb la regularitat establerta per la llei i sense alteracions en el seu funcionament.

Alcalde Tinent d’alcalde Inici Final
Jaume Bonamusa Magí Homs Desconeguda 31/12/1853
Joan Pinós Josep Vellalta 01/01/1854 31/12/1854
Ramon Tauran Andreu Guinart 01/01/1855 28/11/1856
Esteve Rimbles Joan Rigola 05/12/1856 31/12/1858
Pau Llovera Sebastià Massuet 01/01/1859 31/12/1860
Joan Juvany Sebastià Massuet 01/01/1861 31/12/1862
Llorenç Ginestà Joan Rigola 01/01/1863 31/12/1864
Llorenç Ginestà Joan Rosselló 01/01/1865 31/12/1866
Salvador Novell Josep Fradera 01/01/1867 07/09/1868
Andreu Massuet Sebastià Massuet 21/10/1868 30/12/1870
Tomàs Nogueras Data desconeguda Data desconeguda
Josep Bernet 30/06/1873 24/08/1873
Josep Cot Joan Ginestà-Joaquim Pibernat 01/09/1873 10/12/1874
Joaquim Pibernat 09/02/1875 23/02/1877

Taula 1. Alcaldes i tinents d’alcalde de Dosrius (1853-1875)

Com podem observar a la taula 1, els mandats es van exercir amb normalitat durant períodes de dos anys a excepció de dos moments. El primer el corresponent al període 1854-1856, afectat pel Bienni Progressista, amb un primer mandat de 12 mesos i un segon de quasi dos anys; el mandat iniciat l’1 de gener de 1854 s’acabaria a finals d’any arran de les eleccions celebrades el 27 de desembre de 1854 i l’iniciat l’1 de gener de 1855 que acabaria a finals de 1856 a conseqüència de les ordres emanades del Governador Civil[20].

El segon moment és el pertanyent al Sexenni Revolucionari, iniciat amb el pronunciament de mitjans de setembre de 1868, el destronament d’Isabel II i la formació del govern provisional del general Serrano el 8 d’octubre. A Dosrius hi havia constituïda una Junta definitiva el 20 d’octubre que va celebrar sessió ordinària i que va nomenar nou ajuntament: seria alcalde Andreu Masuet, que era el president de la junta; tinent d’alcalde, Sebastià Masuet i regidors: Josep Calm, Tomàs Nogueras, Bonaventura Rovira i Joan Caballé. En aquella mateixa reunió quedaria cessat qui havia exercit el càrrec de secretari durant quasi 20 anys, Pau Mauri i el substituiria Joan Molà[21]. La Junta Revolucionària de Dosrius es dissoldria el 6 de novembre de 1868 no sense abans indicar les raons per les quals no havia pogut ocupar-se degudament dels assumptes del poble i que no era un altre que mantenir l’ordre públic i preservar la propietat privada:

“…dando noticia de su espontánea disolución por razones altamente patrióticas; y que en el agitado periodo en que dicha junta había estado encargada de los negocios de este pueblo no le había sido posible atender a todo con la solicitud que deseara pues su principal objeto había sido dedicarse al mantenimiento del orden público, velar por los intereses del común y proteger la propiedad contra todo ataque que quisiese dársele en cualquier sentido. Sin embargo, pasado el período de turbulencia y agitación; la Junta espera que el municipio atenderá con sumo cuidado a los múltiples intereses de sus administrados con el tono liberal que la gloriosa revolución llevada a cabo impone, examinando con sumo cuidado y diligencia las diferentes cuestiones que la Junta Revolucionaria no ha podido resolver por falta de tiempo”[22].

A les eleccions de la tardor del 1868, serien elegits els membres de l’ajuntament provisional sortint afegint un regidor de forma que el cartipàs municipal estigués format per set regidors. En anys posteriors altres alcaldes presidirien l’ajuntament de Dosrius, però degut a la inexistència d’actes municipals durant els anys 1871, 1872 i part de 1873 poca cosa podem comentar. Ja en el període de la Restauració, el Governador Civil destituïa l’equip de govern de Josep Cot «…a consecuencia de los hechos que motivaron los sucesos ocurridos en este pueblo el día veinte de Enero próximo pasado…»[23], que no era un altre que l’alcalde Josep Cot havia mort algú en defensa pròpia[24].

5. Les atribucions de l’alcalde i de l’ajuntament

L’alcalde i els seus regidors podien celebrar sessió fins a dues vegades a la setmana (art. 61), ho havien de fer a porta tancada, excepte quan a la sessió es tractés alguna cosa relacionada amb les lleves i els sortejos per al servei militar (art. 65).

L’alcalde tenia un doble conjunt d’atribucions. Les primeres derivaven de la seva condició de delegat del Govern i per tant estava sota la autoritat del cap polític; entre aquestes atribucions es trobaven publicar, executar i fer executar la normativa emanada de la superioritat o encarregar-se de la seguretat de les persones, les propietats i del manteniment de l’ordre públic. Per les segones, l’alcalde tenia la consideració d’administrador del municipi, sota la vigilància de l’administració superior. En aquest paquet d’atribucions administratives s’incloïen, a tall d’exemple, la direcció dels establiments municipals d’instrucció pública o els de beneficència. (arts. 73 i 74).

Els ajuntaments tenien també les seves atribucions, com per exemple nomenar els empleats municipals, però qualsevol acord havia de ser comunicat al governador civil qui havia de donar la seva aprovació (arts. 79-84). En cap cas els ajuntaments podien «…deliberar sobre más asuntos que los comprendidos en la presente ley; ni hacer por sí, ni prohijar, ni dar curso a exposiciones sobre negocios políticos…». (art. 85).

Si parlem de l’ajuntament o del comú, cal parlar també d’aquells que no sent polítics estaven a sou del consistori i tenien una funció important. Més endavant parlarem dels mestres, que eren retribuïts per l’ajuntament. Ara voldríem parlar d’altres treballadors, com el secretari, qui de ben segur tindria una funció molt destacada en el bon funcionament de l’administració local i seria persona de confiança de l’equip de govern. Seria un càrrec desitjat per molts atès el seu sou i les retribucions en espècie. Així, el gener de 1874, Osvaldo Esterri treballaria com a secretari de l’ajuntament de Dosrius per un sou de 1.000 pessetes i disponibilitat de casa[25].

Dosrius no tindria gaire sort amb els seus secretaris. Pau Mauri, que ho era des de 1849, cauria en desgràcia quan durant els primers mesos del Sexenni es va decidir esbrinar com s’ho havia fet per derruir una capella del Sant Crist per així aixecar i rectificar un local que tenia contigu a casa seva. L’ajuntament li havia concedit la llicència a Mauri, més tenint en compte que la capella no tenia cap figura i que el secretari tenia intenció de construir una de nova a la nova paret[26]. El seu substitut, Josep Mulà, seria destituït per viure a Argentona i no a la casa que tenia habilitada al poble de Dosrius.[27]; qui el va substituir, Osvaldo Esterri, marxaria de la secretaria sense donar explicacions.[28]

També existia a Dosrius el Dipositari de fons municipals, que podríem assimilar al tresorer de l’ajuntament. El sistema per custodiar els seus fons és digne de citar-se:

“…este cabildo tiene una arca que reúne las condiciones necesarias para la custodia y seguridad de los fondos de esta Municipalidad cuya arca está bajo la custodia y tupeta [sic] del Secretario como interventor, del Depositario como pagador y del Alcalde como ordenador de pagos; la cual consta de tres llaves que son guardadas por los tres expresados, que se llevan los libros de intervención y Depositario, como también el de actas de arqueo y todo lo demás a que se refiere la indicada circular”[29].

6. Les manifestacions polítiques de l’ajuntament

Les reunions que celebrava l’alcalde amb els seus regidors, bona part de les quals eren ordinàries, eren de pur tràmit. S’iniciaven amb l’aprovació de l’acta de la reunió anterior i es continuava amb la lectura dels Butlletins Oficials de la Província de Barcelona, que era el mitjà que tenia l’Ajuntament de conèixer tota la normativa de caràcter estatal o provincial que podia interessar al municipi: fiscalitat, lleves, processos electorals,…

Poques vegades trobarem mocions de caràcter polític i totes elles les trobarem durant el període del Sexenni Democràtic. És el cas de la reunió que va tenir lloc el 22 de juny de 1869, quan l’alcalde, president de l’extingida Junta revolucionària, va elogiar la iniciativa de redactar una nova constitució, la de 1869, tot i que era coneixedor que no tenia competències per fer aquest tipus de declaracions institucionals:

“…con bella frase y notable entonación manifestó que el objeto de la presente reunión era el dar a conocer a los señores convocados que las Cortes soberanas de la Nación han dado un gran paso a fin de que esta pueda consolidarse, formando el código fundamental de nuestras leyes regeneradoras, promulgando la Constitución de mil ochocientos sesenta y nueve, objeto de regocijo a su modo de ver pues ya se vislumbran días más tranquilos y prósperos para nuestra patria, y que si bien el ayuntamiento no era un cuerpo político en esencia, él proponía que consten en el acta de este día tal acontecimiento. [Els regidors acordarien]…hacer constar la adherencia del Municipio a la proposición del Señor Presidente, como asimismo el gozo de que se hallaba poseído dicho cuerpo por la consolidación de nuestras libertades…”.[30]

Però les llibertats també tenien un límit. Arran dels aixecaments armats dels republicans federals a diverses ciutats espanyoles durant els mesos de setembre i octubre de 1869, l’Ajuntament de Dosrius en boca del seu alcalde «…expuso brevemente los sucesos de que era víctima nuestra desgraciada patria, lamentándose del extravío de algunos ilusos y proponiendo al Ayuntamiento se dirigiera una comunicación de ofrecimiento al Gobierno»[31].

Poc temps després, el febrer de 1870, quan el Govern va decidir apropiar-se dels fons municipals que s’obtenien de la contribució territorial del primer trimestre d’aquell any, l’Ajuntament mostraria la seva protesta ja «….que a su entender era un acto abusivo del Gobierno de la Nación, pues las Cortes no le habían concedido facultades para ello, y que dicho acto era solo disculpable por el estado precario del Tesoro y en vista de la formal promesa contraída»[32].

7. El sistema tributari del liberalisme

Com a delegació estatal, l’atribució més important dels alcaldes de l’època era la recaptació d’impostos al municipi. Tant és així que figura en tercer lloc de l’article 73: «Activar y auxiliar el cobro y recaudación de las contribuciones, prestando el apoyo de su autoridad a los recaudadores». Durant l’antic règim els ajuntaments es finançaven amb recursos provinents del seu patrimoni i molt esporàdicament recorrien a l’aplicació d’impostos o repartiments. La reforma tributària de 1845, coneguda pel nom del ministre que la va aprovar, Alejandro Mon, que unificaria la imposició i que continuaria deixant la recaptació en mans de les entitats locals[33], contemplava una doble classe d’imposició: els impostos directes (contribució d’immobles, conreu i ramaderia, coneguda com contribució territorial; subsidi industrial i de comerç; dret d’hipoteques; contribució sobre arrendaments) i els impostos indirectes (segell; consums; duanes). Els més importants, quantitativament, atesos els pressupostos de 1845, eren la contribució territorial, els consums i les duanes.[34]

En aquests pressupostos s’establien les despeses totals de l’estat en 1.184.377.173 rals i els ingressos en 1.226.635.353 rals[35]. En dies posteriors a la publicació de la Llei de Pressupostos es van publicar els decrets que regulaven la forma de recaptar els impostos abans esmentats. En el cas de la contribució territorial «Todos los propietarios y los demás partícipes del producto líquido de los bienes inmuebles y del cultivo y ganadería son en cada provincia colectivamente responsables al pago íntegro del cupo que a ella se haya señalado, y del mismo modo lo serán los de cada pueblo o distrito municipal del cupo que a este haya tocado».

A partir de la quota o cupo provincial, la diputació feia el repartiment assignant una quota a cada municipi i aquí s’iniciava la responsabilitat de l’ajuntament: «En el mes de Febrero de cada año se nombrará entre los contribuyentes de cada pueblo o distrito municipal un número de repartidores igual al de individuos del ayuntamiento. Este nombrará la mitad, y propondrá una lista triple de igual número de individuos para que el subdelegado u intendente nombre la otra mitad y el impar si le hubiere […] Hechas que sean las evaluaciones, los peritos repartidores formaran el padrón general de la riqueza inmueble del pueblo […] La cobranza se ejecutará por medio de cobradores nombrados por los ayuntamientos y bajo fianzas que estos señalarán y aprobarán.»[36]

El segon impost en importància, l’impost sobre els consums, esdevindria un dels impostos més odiats per la població, per ser un impost indirecte sobre els productes de consum més importants de la dieta de la població: «A la contribución o impuesto de consumos se sujetaran en todas las provincias del reino e islas adyacentes las especies de vino, aguardientes, licores, aceite de olivo, carnes, sidra y chacolí, cerveza y jabón.» En molts pobles, com era el cas de Dosrius, el cobrament d’aquest impost es feia mitjançant el repartiment veïnal.[37]

8. Contribució territorial, consums i altres arbitris a Dosrius

Les actes municipals d’aquells anys ens informen que la tributació era un tema que consumia bona part del temps i de les energies dels regidors municipals. Una de les primeres qüestions que va haver d’afrontar el govern municipal va ser el del repartiment de la contribució territorial. La primera dada de què disposem és la corresponent a l’any 1851, en què a Dosrius se li computava una riquesa imposable de 180.000 rals[38], quantitat que es veuria exactament doblada a la contribució de 1853, amb un líquid imposable de 360.000 rals. Atès que la quantitat calia pagar-la solidàriament entre tots els propietaris del municipi, era de la major transcendència determinar d’una forma objectiva la quantitat que havia de pagar cada propietari, en funció de la superfície i tipus d’ús de les seves finques. En aquest sentit, el novembre de 1852 els majors propietaris van ser convocats a la casa consistorial per informar-los que l’Administració de Contribucions Directes havia ordenat la confecció del «…..caneo, clasificación y levantar el plano del término territorial y caserío…». Dosrius encarregaria a l’agrimensor Daniel Sans la realització dels 25 mapes que constituirien l’atles parcel·lari dels veïnats de Dosrius i Canyamars[39], que pagarien els propietaris del municipi en funció de les quarteres que es determinessin en els amidaments.[40]

Una vegada delimitades les parcel·les de tots els propietaris del municipi, amb la seva superfície i el seu ús (albereda, bosc, conreu de regadiu, conreu de secà, vinya i erm), calia procedir a la classificació dels terrenys, assignant-los una de les quatre categories de qualitat contemplades. Es tractava doncs de la confecció del Padrón de riqueza o amillarament, que el 7 d’abril de 1853, seria encarregat per l’ajuntament de Dosrius a una junta pericial de cinc persones, sota l’atenta mirada dels regidors i dels tres majors contribuents: Pau Vallmajor, Francesc Gel i Llorenç Ginestà[41]. Els treballs s’acabarien el 26 de setembre de 1853, amb la determinació d’una capacitat impositiva de 364.275 rals, quantitat de referència per als repartiments dels anys següents[42] i que quedaria aprovat definitivament, sense cap reclamació, a principis de 1854[43].

La riquesa imposable seria revisada amb nous amillaraments, que establien nous líquids imposables i que quedaven fixats durant 10 anys. Quan les circumstàncies econòmiques empitjoraven, l’impost no es corresponia amb els ingressos tributants. A l’any 1870, la Junta pericial exposava:

“…los resultados que al practicar la rectificación en utilidades les ofrece sus trabajos, al objeto de que en mérito a ellos, se sirva interponer los recursos legales que conduzcan a descargar la propiedad de un recargo visible y exuberante de las cargas públicas conforme a la Constitución de 1869 por no aparecer materialmente que sea con estricta sujeción a sus haberes según está preceptuado en la misma y se comprueba por la exposición siguiente: Cuando en 1861 a 1862 se formó el cuaderno de utilidades llamada Amillaramiento que fue aprobado en 1863, uno de los productos que daban importancia a la riqueza rústica era la explotación de montes y bosques, pues no habiendo la facilidad que más tarde se ofreció a las compañías de ferro-carriles cuyas líneas han atravesado comarcas productoras del combustible que le es necesario, el consumo se hacía en mayor escala y con prolija regularidad estimulando con él el cultivo y repoblación que una utilidad cierta les proporcionaba. Mas despareció la concurrencia del consumo y se fue haciendo por sí mismo innecesario el sostenimiento de la repoblación y los terrenos en que fructificaban han ido quedando de mero y eventual pastaje sin que la industria agrícola reemplazase a la anterior por no ser de calidad susceptible de ello…”[44].

La primera referència en el temps sobre el cupo de consums que s’aplicava a Dosrius data de gener de 1857. Els anomenats derechos de puertas y consumos s’havien suprimit el 9 de febrer de 1855 i van reinstaurar-se al desembre de 1856, ara amb el simple nom de consums. «El Gobierno, Señora, en semejante situación ha meditado detenidamente sobré los medios más fáciles y adecuados de proporcionar al Tesoro y a los pueblos los recursos seguros y de carácter permanente que uno y otros necesitan. Para conseguirlo, en una buena parte, considera indispensable el restablecimiento de los impuestos suprimidos, que tiene en su abono la sanción del tiempo, así como las costumbres tradicionales del país, siempre propenso a recurrir a ellos con preferencia a otros sistemas de contribución.» L’articulat del Reial Decret (arts. 8-11) establia que els pobles podrien cobrir l’import del seu “encabezamiento” recorrent, entre altres vies, al repartiment veïnal, que havia d’aplicar-se a tots els veïns, excepte els jornalers i hisendats forasters[45]. Dosrius, al qual s’havia assignat la quantitat de 8.622 rals, es decidiria per aquest mètode, atès que no era fàcil «…lograr un encabezamiento ni arriendo por las circunstancias actuales atendido que el vecindario es formado de dos parroquias y una feligresía, esto es Dosrius, Cañamas y Alfar, las cuales constan de muchas casas de campo distando la una de las otras y diseminadas por este dilatado termino»[46].

La quota de consums es mantindria inalterada durant els anys 1857, 1858 i 1859, fins que a finals d’aquest últim el Govern de l’Estat va procedir a un important augment de tots els impostos, inclòs el de consums, de forma que la quota va augmentar a l’any 1860 fins els 10.195 rals[47]. El detall de la taula publicada informa que Dosrius tenia 1.152 habitants i que bona part de la quota era deguda al vi (3.904 rals) i a l’oli (2.492 rals)[48]. La quota es repetiria al 1861[49], per tornar a baixar a l’any 1862 i situar-se en 7.323 rals, mantenint-se en aquesta quantitat fins l’any 1864[50].

A l’any 1865 es van canviar les dates de l’any fiscal i es van establir des de l’1 de juliol de 1865 fins al 30 de juny de 1866. Amb aquest canvi també es va produir un augment important de l’impost de consums, que va arribar a ser de 10.200 rals. L’ajuntament va manifestar la seva oposició argumentant que «…lejos de aumentar el consumo en este pueblo por las circunstancias que está pasando el mismo durante muchos años, por la que ha contribuido la enfermedad de la vid, en los viñedos que ha destruido las cosechas y la acequia que acaba de ocasionar la miseria en esta comarca»[51]. Finalment, l’Administració d’Hisenda rebaixaria l’impost als 9.424 rals[52], quantitat que es mantindria per als anys 1866, 1867 i 1868.[53] Amb la revolució de Setembre, la contribució de consums seria abolida i substituïda per un repartiment veïnal «…concurriendo a él todas las personas que pasaran de catorce años…»[54]. Durant els anys del Sexenni, la desaparició de l’impost, que com veurem més endavant era una font molt important per als ajuntaments, va ser compensada per la implantació d’altres figures impositives (impost de capitació, impost personal,…), que es trobarien amb la resistència de la població, com quan a l’any 1869 l’ajuntament va decidir formar una comissió atès que «…no se había presentado ninguna relación por parte de los interesados para evidenciar los medios de riqueza que poseían»[55]. Una vegada acabats els experiments revolucionaris, a finals de 1874, es tornaria a aplicar l’impost, es formaria una Junta de Consums i s’establiria una quota de 4.300 pessetes que al canvi significarien uns 17.200 rals, una quantitat molt superior a la de la dècada dels seixanta[56].

Però la pressió impositiva no s’esgotaria en aquests impostos de caràcter regular. També s’aplicarien d’altres com l’anomenat de carreteres. Un reial decret amb data de 29 de setembre de 1848[57] contemplava la construcció de tot un conjunt de camins i carreteres a les quatre províncies catalanes, entre ells la de tercer ordre entre Mataró i Llinars del Vallès, i establia tota una sèrie d’arbitris per finançar les obres. El primer era un impost sobre el consum de carn. Per aquesta raó, Dosrius hauria de pagar 1.188 rals a l’any 1855 i per reunir la quantitat es descartava aplicar l’impost directament sobre el consum de «…carnes muertas y en vivo…» ja que «…conceptuaba imposible por este medio la recaudación de las cuotas que tiene señalada el Pueblo por los expresados derechos y por lo diseminado que se encuentra la población ya también porque los gastos que traerá consigo la vigilancia…». Per la qual cosa es va decidir fer un repartiment entre la població[58].

Un segon impost, que es repercutiria sobre el capítol de despeses del pressupost de l’ajuntament, seria el de les presons. Les despeses del partit judicial de Mataró en matèria de presons ascendien a 6.190 rals (2.190 de personal i 4.000 de material). A Dosrius, amb 1.136 habitants li pertocava una quota de 178,71 rals[59]. L’any següent, però, Dosrius hauria de pagar 838 rals més per moblar les noves dependències carceràries de Mataró[60].

9. La fiscalitat com a base del pressupost municipal

La contribució territorial es convertirà en l’impost quantitativament més important per la hisenda estatal, però també per les hisendes provincials i municipals. Amb unes bases imposables sobre la riquesa territorial que es mantenien inamovibles al llarg del temps i el 13,68% de gravamen, l’Estat es reservava el 73% dels ingressos en concepte de quotes, els ajuntaments disposaven del 21%, mentre que la diputació es quedava amb la resta de la quota (taula 2).

Atenent-nos només a aquesta primera contribució directa (sense comptar altes figures impositives com els consums), els dosriuencs pagarien de mitjana 63 rals per càpita, quantitat que representava 9 dies de treball per a un jornaler, a raó d’un jornal de 7 rals de billó al dia[61].

Repartiment de quota i recàrrec de la
contribució territorial per a l’any 1860 a Dosrius
(3 de desembre de 1859)
Concepte Rals de billó
Riquesa imposable 367.000
A. Quota de contribució al 13,68% sobre riquesa imposable (*) 49.890
B. Augment per completar l’1% de fons supletori (sobre A) 498
C. Concedits per a provincials (5% sobre A) 2.494
D. Concedits per a municipals (10% sobre A) 4.989
E. Altres recàrrecs municipals (17,13% sobre A) 8.547
F. Altres recàrrecs municipals (2% sobre A) 996
Total 67.414
G. Augment de premi de cobrament 1.559
Total que s’ha de repartir (A + B + C + D + E +  F + G) 68.973
Habitants de Dosrius 1.099
Imposició mitjana per habitant 63
Disponibilitat de recursos municipals 14.532
% Percentatge de participació municipal sobre tot l’impost 21,07%
(*) La quantitat resultant no és exactament la que surt del càlcul

Taula 2

Els impostos establerts per la diputació sobre la contribució territorial serien la base fonamental per sufragar la xifra de despeses dels ajuntaments. Aquestes quotes tributàries municipals serien suficients quan, a principis de la dècada dels cinquanta, els ajuntaments havien d’atendre serveis molt elementals. A mida que les estructures de l’estat es van anar escampant pel territori, els ajuntaments van entrar en una escalada de despeses que haurien de fer front amb nous impostos. En el cas de Dosrius, les despeses es van més que doblar entre principis de la dècada dels cinquanta i principis de la dècada dels seixanta: si a l’any 1854, les despeses eren de 7.592 rals, a l’any 1862 havien ascendit fins als 14.520 rals, per mantenir-se per sobre dels 14.000 durant la dècada dels seixanta, amb un màxim durant l’exercici 1867-1868 de 17.570 rals.  Per aquesta raó l’ajuntament hauria de recórrer a incrementar la pressió sobre l’impost de consums, fer repartiments veïnals extraordinaris o recórrer a romanents de tresoreria.

Quan els ajuntaments es plantejaven confeccionar els pressupostos, les despeses eren cobertes en primera instància pels ingressos ordinaris, que consistien en el 10% sobre la contribució territorial, el 15% sobre la contribució industrial i el 50% de recàrrec sobre la quota de consums. Atès que aquestes quantitats eren insuficients, pressupostaven ingressos extraordinaris amb recàrrecs sobre les contribucions territorials i industrials, els percentatges dels quals estaven marcats pel repartiment provincial. Això provocava que l’elasticitat en la pressió impositiva es trobés no en els impostos directes, sinó en l’impost sobre el consum, amb percentatges de gravamen que anaven canviant en ordre a quadrar el pressupost.

 

Pressupost del municipi de Dosrius per a l’any 1860
Concepte Rals
Despeses 18.898,00
Ingressos ordinaris
Quota de contribució territorial 51.720,00
Recàrrec sobre contribució territorial (10%) 5.172,00
Quota de contribució industrial 1.393,00
Recàrrec sobre contribució industrial (15%) 209,00
Quota de consums 8.622,00
Recàrrec de consums (50%) 4.311,00
Total Ingressos ordinaris 9.692,00
Dèficit 9.206,00
Ingressos extraordinaris
Recàrrec sobre contribució territorial (17,26%) 8.926,87
Recàrrec sobre contribució industrial (20%) 278,60
Total Ingressos extraordinaris 9.205,47
Total Ingressos 18.897,47
Dèficit 0,53

Taula 3

10. Camins, carreteres i urbanisme

Hem indicat més amunt que entre les atribucions que tenien els ajuntaments es trobaven les administratives i en la gestió, intervenció o comunicació d’aquesta classe de matèries, les actes municipals ens parlen de diversos aspectes de l’economia, l’ensenyament, la sanitat, l’urbanisme, dels recursos hídrics,…

Com a part important de la vida del municipi, l’ajuntament era responsable del «…cuidado, conservación y reparación de los caminos y veredas, puentes y pontones vecinales.» (art. 80.3). Després d’haver acabat a l’any 1854 la carretera entre Dosrius i Llinars del Vallès, el consistori hauria d’atendre el manteniment dels camins entre els veïnats, especialment després d’episodis intensos de pluges, amb el concurs material i personal dels veïns[62]. Així, l’any 1856, l’alcalde comenta que «…eran muchas las instancias que tenía por parte de los vecinos de la cuadra de Alfar para la recomposición del camino carretero que desde este pueblo se dirige a aquel que por las muchas lluvias se había puesto de mal estado…»[63] i a la primavera de 1860 s’informa que hi algun camí que està en mal estat i que seria també convenient la construcció de més «… pasaderas en la riera que viene del torrente llamado Rials [i els regidors] hanacordado sean avisados los vecinos que por turno corresponde a la prestación personal y señalar el día para la ejecución y recomposición de todos los caminos…»[64].

Però no tot seria manteniment, ja que a l’any 1861 es va acordar la construcció d’un camí que enllaçaria Dosrius amb el veïnat de Sant Esteve del Coll (Llinars del Vallès), passant a tocar de la masia de Can Collet i que amb el temps esdevindria la carretera de Dosrius a Cardedeu (BV-5103). Per a la construcció d’aquest camí, traçat pel Director de Camins veïnals de la província, Josep Puigvert i Esteve Collet (veïns del Coll), associats amb Josep Juvany de Dosrius, van obtenir de Pau Vallmajor permís de pas per les seves propietats a canvi d’una compensació de 1.600 rals[65].

De similar transcendència seria l’ordenació de les edificacions a l’interior dels nuclis urbans. La competència municipal en aquest ordre de coses s’expressava a l’article 81.4 Sobre la alineación de las calles, pasadizos y plazas. L’ajuntament de Dosrius va adonar-se ben aviat que calia dotar-se d’un pla urbanístic que posés ordre a les noves edificacions i les seves reformes. A l’any 1860 l’alcalde manifestava que «…en vista de muchas dificultades que se ofrecen en la parte de construir en el acto que los propietarios presentan sus reclamaciones para que les sea dada la línea que deban seguir, y como este pueblo desde su principio no tiene ninguna clase de carácter en la alineación de calles para el ornato público, es de parecer dicho señor presidente del levantamiento del plano.»[66].

Un mes més tard insistia que «… vistos los muchos inconvenientes que se encuentran en la alineación de edificios y paredes por parte del Ayuntamiento y del Maestro de Obras a la vez que se presentan las solicitudes por los dueños de fincas cuando quieren estos edificar, siendo tan mal arreglado en la parte de calles y demás puntos, sería muy necesario levantar un plano de todo lo que forma este pueblo…»[67]. El plànol va encarregar-se al mestre d’obres Jeroni Boada, qui ja el tindria acabat i aprovat per l’arquitecte de la província el juny de 1861[68].

11. L’agricultura i el problema de l’oídium

Carrers alineats i camins en bon estat serien de capital interès per coadjuvar en la bona marxa d’una economia local que, a excepció feta de la fàbrica de teixits[69], basava tot el seu potencial en el sector agrari. Un dels productes destacats de la producció agrícola de Dosrius era la del vi, que com altres poblacions catalanes, va patir la tragèdia de l’oídium o cendrada, com a mínim des de l’any 1852. Abans que s’acabés l’estiu de 1853, els regidors i els majors contribuents demanaven la condonació de la part contributiva corresponent al vi «…por cuanto ni los mismos, ni los demás contribuyentes de esta jurisdicción podían satisfacer lo que les era señalado en el amillaramiento en atención de tener la cosecha del vino perdida.»[70], situació que no semblava millorar durant la primavera de 1854 quan s’informava que «…la segunda cosecha es la del vino [la primera era la de cereals, que no arribava per alimentar a la població més enllà dels quatre mesos] del cual hace dos años nos priva el oídium de suerte que la mayor parte de los vecinos se ven en el caso de no poder beber»[71].

12. La protecció dels més desvalguts

Catàstrofes com la de l’oídium o les sequeres recurrents farien difícil la vida dels camperols, però especialment la dels jornalers, exposats a la manca d’ingressos quan es reduïen les feines agrícoles, comprometent seriosament la seva subsistència i la de les seves famílies. En casos com aquest i en d’altres de pobresa crònica, les juntes locals de beneficència mitigarien amb la seva acció les penúries dels més desvalguts, per la seva salut, per la seva edat o per la seva condició econòmica. A Dosrius, però, trobem poques traces de la seva activitat, probablement perquè la solidaritat entre els vilatans funcionaria relativament bé o perquè les associacions de socors mutus funcionarien com a xarxa per esmorteir aquesta classe d’eventualitats.

La preocupació de l’Estat per les condicions socials dels més necessitats s’incrementaria quan les classes dirigents percebessin les penúries de la població com un factor d’inestabilitat política i social. A les portes de la Revolució de Setembre, les autoritats governatives incentivarien l’activitat de les juntes locals de beneficència i la creació de les demarcacions mèdiques. A l’estiu de 1868, els regidors de Dosrius seguirien les consignes de les autoritats provincials i es reunirien amb la Junta Local de Beneficència per apaivagar els efectes de la crisi econòmica sobre els jornalers en general i els pobres en particular.. L’alcalde començaria manifestant que:

“…a consecuencia de las justas y caritativas indicaciones hechas a este Ayuntamiento por el Excelentísimo Señor Gobernador de la Provincia dirigidas a no dejar desatendida en las actuales y críticas circunstancias por que está atravesando la clase jornalera que por falta de trabajo se halla sin saber cómo atender a la subsistencia de sus familias, había creído conveniente convocar a esta reunión no solo al Ayuntamiento, sí que también a la junta de Beneficencia; en razón a que asistan algunas familias en esta población a la par que jornaleros pobres y ancianos no gozan de buena salud, y si bien las primeros necesitan y merecen toda la posible protección para proporcionarles algún socorro no menos lo reclama el estado de los segundos, que a su pobreza va unida la imposibilidad de ganarse la subsistencia, unos por un estado de vejez, y otros por hallarse actualmente poseídos de alguna enfermedad, razón por la cual ha creído conveniente la reunión de ambas corporaciones para con más acierto poder proponer los medios de hacer más llevadera la triste posición de estas clases.”

Les mesures adoptades passarien per recórrer al romanent de tresoreria i la solidaritat de la classe benestant:

“Acto continuo y conocedores todos los señores presentes de las necesidades que obligan a sus administrados, creyeron y convinieron en que era llegado el caso de que siguiendo los filantrópicos deseos de la autoridad superior civil de la provincia tan justamente recomendados al Ayuntamiento se procure por excogitar medios con que acudir a aminorar los efectos de la falta de trabajos, que desgraciadamente están experimentando algunas familias. Llevado el punto a discusión y poseídos todos los señores presentes de los mismos sentimientos que abriga nuestra digna y superior autoridad de la provincia en favor de la clase jornalera; Se acordó que se explore con caritativo interés la voluntad de la clase acomodada de este pueblo en favor de la que hoy gime en la necesidad, y que con el producto de sus donativos y con los recursos de que pueda disponer el Ayuntamiento en presupuesto, se acuda al auxilio de los jornaleros faltos de trabajo y a los de esta clase que se hallen enfermos en la actualidad. Acordado así y preguntado por el regidor Síndico el estado del presupuesto, contestó el señor presidente que satisfechas las obligaciones del mismo, vendría a quedar en fin de su ejercicio un remanente de unos 180 escudos disponibles para acudir a las necesidades más precisas. Finalmente en vista de todo lo expuesto se acordó poner en conocimiento de dicha superior autoridad lo acordado, rogándole se sirva autorizar al municipio para invertir dicha cantidad en el alivio de la clase jornalera y enfermos pobres, junto con el producto de los donativos que se recauden.”[72]

Poc temps després, al setembre de 1868, el mateix ajuntament es decantaria per descartar la conveniència d’implantar un partido médico a la zona tal com preveia el Reglamento para la asistencia de los pobres y organización de los partidos médicos de la península, que en el seu primer article establia que «En todos las poblaciones que no pasen de 4.000 vecinos, habrá Facultativos titulares de Medicina, Cirugía y Farmacia»[73].

“…en atención de que existe una hermandad de socorros mutuos y estando casi todos los vecinos contratados con los facultativos, es insignificante el número de pobres que hay y esto si por desgracia hay alguno que caiga enfermo es socorrido en el acto no considerándose necesaria la tal institución”[74]

13. La contribució de sang

De ben segur que una de les atribucions més desagradables que els alcaldes de l’època tenien assignades eren la formació de les lleves de l’exèrcit. En el seu article 73.4 s’encarregava als presidents de les corporacions municipals «…desempeñar todas las funciones especiales que les señalen las leyes, Reales órdenes y reglamentos sobre reemplazos del ejército…».

Si la Ordenanza para el Reemplazo del Ejército de 2 de novembre de 1837[75] va suposar la fi del sistema de reclutament classista de l’Antic Règim, la Ley de Reemplazos de 30 de gener de 1856[76] suposaria el marc legal més important del període estudiat, establint la durada del Servei militar en vuit anys.

Com moltes altres poblacions de l’estat, l’ajuntament de Dosrius era l’encarregat de les diverses operacions relatives a les lleves: formació del cens de mossos a sortejar; declaració de mossos útils i exemptes per al servei; sorteig per determinar els mossos que havien de cedir-se a la caixa de reclutament en funció del cupo i conducció dels joves (habitualment l’edat era de 20 anys) a la caserna de Barcelona. Es disposa de registres de lleves a Dosrius des de l’any 1852, quan van ser sortejats 9 mossos, quantitat que per raons demogràfiques oscil·laria cada any però que habitualment no baixava de la desena[77].

L’antiga proporció que es remunta a temps de Joan II de Castella de contribuir amb un soldat per cada 5 joves[78] es complia, si fa no fa, a Dosrius per aquells anys. En aquest sentit, a l’any 1856, Dosrius havia de contribuir amb dos soldats i durant la resta d’anys del període analitzat, la quantitat oscil·laria entre aquests dos i els tres soldats. Molts anys la quota assignada a Dosrius era de dos homes i un determinat nombre de dècimes. La resta de dècimes que completava l’enter s’adjudicava a altres municipis de la comarca i per mitjà d’un sorteig s’assignava a un municipi determinat la part entera o soldat.

Les actes municipals ofereixen pocs detalls sobre el procediment de talla i sorteig dels quintos, fins que arribat el Sexenni Democràtic hi trobem més informació. Fins aleshores els mossos podien alliberar-se del servei militar a través de la substitució o de la redempció en metàl·lic, però en el cas de Dosrius la redempció, que tenia el preu estipulat de 6.000 rals, es faria sempre de forma personal. Pel decret de 26 de març de 1869, diputacions i ajuntaments disposaven de l’opció de cobrir el cupo assignat  «…entregando en el fondo de redención y enganches 600 escudos por cada hombre con que las provincias o el pueblo hayan de contribuir para el reemplazo de este año. Las Diputaciones provinciales [i els municipis] podrán proporcionarse los fondos necesarios con el fin de cubrir los cupos de las provincias respectivas, bien por medio de operaciones de crédito, bien por repartos entre los vecinos y residentes de cada distrito municipal, sometiendo las bases del reparto a la aprobación del Poder Ejecutivo.»[79]

I Dosrius va optar, aconsellat pel criteri de la Diputació Provincial, per la fórmula de la redempció amb repartiment veïnal dels dos soldats i vuit dècimes que se li havien assignat com a cupo.[80] El repartiment veïnal, però, només va cobrir l’exigua quantitat de 667,400 escuts (i no la totalitat de la redempció que ascendiria a 1.680 escuts), raó per la qual els joves concurrents al sorteig van manifestar «…que ellos completarían la cantidad que resta hasta formar el cupo de los dos soldados ocho décimas que al pueblo le ha correspondido. Que en vista de tan satisfactorio resultado [l’alcalde] se complacía en reconocer el patriotismo en las clases todas de la sociedad en este pueblo y se contaba muy satisfecho en poderlo hacer constar así».[81]

La formació de la lleva de Dosrius corresponent a l’any 1870 seria més conflictiva, quan els mossos de la població van plantar-se mimetitzant els moviments de protesta i aixecaments que es van produir durant aquells dies a diversos indrets de Barcelona (Sants, Gràcia,…). A l’acta municipal del 3 d’abril de 1870, l’alcalde explica que tot estava a punt per fer el sorteig dels mossos per a la lleva:

“En este mismo instante un grito unánime advierte al Ayuntamiento de que aquellos se resisten a ser sorteados mientras no lo sean los de la cabeza del partido y de la capital de provincia. En semejante estado y para evitar funestas consecuencias, el Ayuntamiento determinó suspender el acto, poniéndolo en conocimiento del Excelentísimo Señor Gobernador Civil de la provincia para que se sirva tomar las providencias oportunas:”[82]

Probablement el Governador arribaria a convèncer als mossos que calia celebrar el sorteig o potser va ser suficient tenir notícies de què el setge i la repressió a Barcelona havia causat 27 morts. A Dosrius es va acabar celebrant el sorteig dels mossos una setmana més tard amb tota normalitat, cosa que va possibilitar descriure detalladament el desenvolupament del sorteig:

“…se dio principio al acto leyendo el alistamiento últimamente rectificado y las disposiciones de la ley, que se refieren al cupo. En seguida el Señor Presidente leyó las papeletas escritas con antelación que contenían los nombres de los mozos sorteables, y hallándolas conformes con el alistamiento se introdujeron en igual número de bolas y una a una se fueron depositando en uno de los globos custodiados al efecto. Después se leyeron por el procurador síndico las cédulas que contenían tantos números escritos, cuantos eran las papeletas de los nombres, y embolados se depositaron igualmente en otro globo. Acto continuo se reconocieron suficientemente ambos globos y hallándose presentes dos niños menores de diez años, uno de estos sacó una bola del globo que contenía los nombres y la entregó al Procurador Síndico, y en seguida el otro una del que contenía los números, entregándolo al presidente, previa a cada extracción el movimiento de los mismos globos. El Señor Síndico recibe las primeras, sacaba las papeletas una a una y en alta voz leía el nombre. El señor presidente recibía también las segundas, sacaba la papeleta de cada una y publicaba el número en la misma forma. Estas papeletas se manifestaban a los demás concejales y aún a los interesados que querían verlas, para lo cual se les permitía acercarse a la mesa. Mientras esto se verificaba anotábanse los nombres de los mozos sorteables según iban saliendo y con letras el número correspondiente a cada uno. Concluido el sorteo, dispuso el señor presidente que se leyera en alta voz todo el resultado así lo practicó el infrascrito secretario…:”[83]

La pressió de l’anomenada contribució de sang s’intensificaria durant aquells anys del Sexenni. El mes de maig del mateix any 1870 es va ordenar la declaració com a soldats de tots els mossos del sorteig; l’any 1873 s’ingressarien a la Caixa de reclutament deu mossos de la reserva d’aquell any i l’any 1874, es va cridar a files tots els mossos de la reserva.[84]

14. La Instrucció Pública

A partir de mitjan segle XIX, una altra atribució administrativa de l’alcalde era «…dirigir los establecimientos municipales de instrucción pública…» (art. 74.8) i per a l’ajuntament assumir els cost tant dels edificis escolars com del personal docent. Tot i la importància que el tema de l’ensenyament tindria per al municipi, poques al·lusions trobarem a les actes, potser perquè bona part dels temes es tractarien a la Comissió Local d’Instrucció Primària. A l’any 1862 es manifestaria la necessitat de reparar el local de l’escola pública, obra que costaria uns 3.000 rals i que podria cobrir-se amb el romanent existent[85]. Probablement, l’arribada de la primera mestra de nenes al febrer de 1863[86], a qui es va considerar oferir la sala comunal com a habitació provisional[87], contribuiria als problemes dels espais per als mestres i per als estudiants. Les autoritats havien ordenat que:

“…se proporcionasen locales en todas las poblaciones para habitación de maestro y maestra de primera enseñanza y otro de actitud y capacidad para los niños y niñas concurrentes; expresando que no existiendo en este vecindario las localidades insinuadas y reclamando las habitaciones respectivas dichos Maestro y Maestra, se hacía preciso tomar una resolución sobre el particular. Después de una larga conferencia, penetrados todos los de la convocatoria que la moral y la debida enseñanza a la juventud exigía providenciarse sobre el objeto de la reunión, careciendo de otro local que el ocupado por la enseñanza, si bien falto de toda comodidad y de las piezas indispensables, reconociendo que es posible hacerlo apto para el mismo objeto subiéndolo hasta dos altos y dejarlo con regularidad, comprendiendo además las habitaciones para los referidos maestro y maestra…”.

Ignorem de quin edifici estaven parlant[88], però es va considerar convenient encarregar al mestre d’obres mataroní Ignasi Caballol l’aixecament del plànol de l’edifici a reformar[89].

A l’any 1865 l’escola de nens continuava ubicada a l’edifici adossat de l’església i el seu mestre, Nicasio Pasto, detallava els inconvenients en una carta adreçada als regidors posant de manifest:

“…el estado ruinoso, malsano y angosto del local donde está establecida su Escuela. El piso, paredes y techo están brotando agua, y sería muy fácil sucediese un desplome. Mas, ¿Quién ignora los malos efectos que produce la humedad en la organización del hombre? Este local tiene otro inconveniente que no debe pasar en silencio: y es lo impremeditados que estuvieron los que no tuvieron en cuenta que dicho local estaba pegado a la Torre de la iglesia, donde están las campanas, y en su cúspide hay una aguja metálica. Desconocer esto, es desconocer las leyes del magnetismo y de la electricidad. ¿No se está muy propenso a una descarga eléctrica? También es de advertir, que sin embargo de ser pocos los niños que concurren a la escuela, el local es angosto; no pueden hacerse los ejercicios con despejo; no pueden formarse los semicírculos para las clases y secciones de los niños en las varias asignaturas: los cuerpos de carpintería se tocan unos a otros, y sin embargo no se puede pasar alrededor de la escuela…”.[90]

Però aquest i altres problemes de l’ensenyament al poble de Dosrius, com l’absentisme escolar, distància al centre escolar o les vacants que es produïen en les places de mestre, intentarien solucionar-se amb l’entusiasme generat per l’esperit del setembre de 1868. El novembre de 1868, l’ajuntament va formar-se l’opinió «…resultando que esta comarca está muy diseminada y se hallan los niños en la imposibilidad de poder concurrir a la escuela radicada en el pueblo de Dosrius dando por resultado quedar sin instrucción ni enseñanza los niños de Cañamás y Alfar [es proposava] este arreglo fundado en la justicia y equidad y siendo tres los pueblos de que se compone este municipio no hay como repartirse entre los mismos la cantidad de 330 escudos que es la consignada en el presupuesto como dotación del maestro para que cada uno de dichos pueblos con la tercera parte pueda procurarse una persona que se dedique a la enseñanza…».[91]

Desconeixem el grau d’aplicació d’aquesta iniciativa. Tanmateix es van efectuar obres a la casa del comú coneguda com Can Burgés per habilitar-la com a habitació del mestre i escola de primer ensenyament[92].

15. L’aigua i el Comú

Un dels esdeveniments de major transcendència per al poble durant aquells anys van ser les obres de captació i canalització de les aigües de les rieres de Dosrius per part primer de la societat Palau, García y Compañía (1857) i de la Companyia d’Aigües de Barcelona després (1867). Tot i l’aigua existent a la zona, no existia cap canalització que portés l’aigua al nucli del poble i una vegada iniciats els treballs, l’ajuntament va aprofitar l’ocasió per demanar a la primera societat la construcció d’una font i un safareig[93], precedent aquest del safareig del Comú que patiria diverses reformes i reubicacions al llarg del segle XX. Les obres del safareig es farien en un tros de terreny de la finca Mercadal, propietat de Jaume Bartrés, del qual aquest feia cessió perpètua[94]. La font, el safareig i probablement les conduccions serien pagades per la societat, mentre que l’aigua la cedirien Josep Casabella i Domingo Casabella i Roselló[95], el seu fill: «…estos conceden la mitad de la agua que sale y la que saldrá de su fuente que tiene o se vale para el riego de su huerto, con la condición de hacerle a él otro albagil para su propio uso…»[96].

El 13 de maig de 1859, l’alcalde comunicava que el safareig o comú ja estava construït i que a més s’havia trobat una deu en un lloc públic a la carretera que anava fins El Far[97]. El subministrament d’aigua al poble seria doncs, una realitat, durant aquell estiu de 1859. Però no passaria ni un any, durant el mes de juny de 1860, que l’ajuntament constataria que no arribava l’aigua ni a la font ni al safareig i va determinar-se a exigir a la companyia d’aigües les dues plomes per a la primera i les quatre per al segon[98]. L’any 1861 sembla que es va detectar el problema i s’encarregaria la reparació de les canonades al preu de 3.100 rals[99]. Tot indica, però, que els problemes de subministrament continuarien i l’ajuntament va haver d’invertir 3.000 més al cap de tres anys[100], instal·lant aquest cop una canonada de plom[101].

Tot i els avantatges de disposar d’aigua corrent al centre del poble, les obres de canalització suposarien la pèrdua de la mateixa per a molts camps i en concret per al molí fariner, que ja a l’any 1862 havia deixat de funcionar[102]. El problema més gran arribaria amb les obres de major magnitud de la companyia belga, fet que va impulsar a diversos propietaris a presentar una exposició contra la companyia que pretenia portar l’aigua de Dosrius a Barcelona[103].

Notes

[1] Gaceta de Madrid, 24 de juliol de 1835.

[2] Sancionada el 14 de juliol de 1840 i publicada a la Gaceta de Madrid el 31 de desembre de 1843.

[3] ENRIQUE ORDUÑA REBOLLO, Historia del municipalismo español (XIII). El primer municipio constitucional 1812-1869. Los municipios entre el progresismo y el moderantismo, laadministracionaldia.inap.es.

[4] Altres projectes de llei i fins i tot lleis que van tramitar-se al llarg del període estudiat van ser: Proyecto de ley reformando la legislación vigente sobre organización y atribuciones de los ayuntamientos, de 21 d’octubre de 1866 i publicat el 26 d’octubre de 1866; Ley municipal, de 20 d’agost de 1870 i publicada el 21 d’agost de 1870.

[5] Sobre el Dosrius d’aquests anys centrals del segle XIX, vegeu: JOSEP RAMIS NIETO, El poble de Dosrius abans de la dècada de les estadístiques, adosrius.wordpress.com

[6] JOSEP RAMIS NIETO, Dosrius a mitjans del segle XIX: vies de comunicació, població i economia, adosrius.wordpress.com, pàg. 1.

[7] Disposem d’alguna dada esparsa de la primera meitat del segle XIX. Dosrius comptava a l’any 1824 amb 75 veïns i pagava 17.995 rals de contribució, mentre que Cabrera tenia 116 veïns i pagava 20.089 rals. Relación de los pueblos de que consta el principado de Cataluña…mandada formar por Vicente de Frigola, 1824.

[8] PASCUAL MADOZ, Diccionario Geográfico-Histórico-Estadístico de España y sus posesiones de Ultramar, VOL. V (1846), pàgs. 57-58; VOL. VII (1847), pàg. 413.

[9] PASCUAL MADOZ, Diccionario Geográfico-Histórico-Estadístico de España y sus posesiones de Ultramar, VOL. XI (1848), pàg. 300.

[10] Nomenclátor de los pueblos de España formado por la Comisión de Estadística General del Reino, 1858, pàg. 129.

[11] Arxiu Municipal de Dosrius (AMD), Acta municipal (AM), 4/04/1852.

[12] AMD, AM, 9/07/1858.

[13] AMD, AM, 15/11/1867.

[14] JOSEP RAMIS NIETO, El Far es vol separar de Dosrius. Segregacions i formació de la identitat local al segle XIX, adosrius.wordpress.com

[15] AMD, AM, 19/11/1867; AMD, AM, 23/04/1868.

[16] Els dos referents normatius pel que respecta a les eleccions municipals, formació del consistori i atribucions dels ajuntaments són: la Ley de Organización y Atribuciones de los Ayuntamientos, de data de 8 de gener de 1845 i publicada a la Gaceta de Madrid el 15 de gener de 1845 i el Reglamento para la ejecución de la ley de 8 de enero de 1845 sobre organización y atribuciones de los ayuntamientos de data 16 de setembre de 1845, publicat a la Gaceta de Madrid el 18 de setembre de 1845.

[17] Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOPB), 12 de juny de 1866.

[18] Decret de 9 de novembre de 1868, publicat a la Gaceta de Madrid, el 10 de novembre de 1868.

[19] AMD, AM, 22/12/1868. Curiosament tots els electors van votar a Andreu Masuet, mentre que altres sis elegibles van obtenir entre els 83 i els 90 vots.

[20] AMD, AM, 5/12/1856.

[21] AMD, AM, 20/10/1868.

[22] AMD, AM, 6/11/1868.

[23] AMD, AM, 9/02/1875.

[24] En una notícia publicada al diari El Globo, el 6 de novembre de 1877, llegim que l’ex-alcalde de Dosrius havia estat absolt pel Tribunal Suprem del delicte d’homicidi i lesions després d’haver estat condemnat per l’Audiència Provincial:

“La sala de lo criminal de la Audiencia de Barcelona ha condenado a D. José Cot Bassa, ex-alcalde de Dos Rius, por homicidio y lesiones, a la pena de dos años de prisión correccional, accesorias, costas e indemnizacions de dos mil pesetas a los herederos del difunto. Interpuesto recurso de casación contra esta sentencia, se encargó al reputado abogado D. Estanislao Figueras y Moragas sostener el recurso, y después de la defensa se ha obtenido que la sentencia fuera casada, declarando aquel alto tribunal que Cot no había delinquido, porque había obrado en defensa de su persona.”

Josep Cot Bassa va néixer a Canyamars l’1 d’agost de 1846. Tenia, en el moment del judici, 31 anys. S’havia casat amb Francisca Pujol i Vidal, el 2 d’agost de 1871. Va morir, a l’edat de 57 anys, el 14 d’abril de 1904. Si l’ex-alcalde de Dosrius ens és poc conegut, no ho és pas el nom del seu defensor. Estalisnau Figueras i de Moragas era un advocat nascut a Barcelona que es convertí en el primer president de la I República Espanyola al 1873.

[25] AMD, AM, 8/01/1874.

[26] AMD, AM, 4/10/1861; AMD, AM, 3/01/1862; AMD, AM, 3/11/1868.

[27] AMD, AM, 14/09/1873.

[28] AMD, AM, 22/08/1875.

[29] AMD, AM, 18/06/1866.

[30] AMD, AM, 22/06/1869. A la sessió del 27 de juny, van jurar l’esmentada constitució tots els regidors del consistori, els dos mestres i l’algutzir. AMD, AM, 27/06/1869.

[31] AMD, AM, 5/10/1869.

[32] AMD, AM, 15/02/1870.

[33] “Esta reforma introdujo una contribución territorial especial que unifició la variedad tributaria que hasta esta fecha había perdurado en el tiempo a pesar de la llegada del Nuevo Régimen, aunque no eliminó la tributación proveniente de épocas pasadas en su totalidad. Centralizó la potestad de crear tributos y condicionó la financiación local a la estatal. Además se utilizó de forma efectiva el presupuesto como medio de gestión y control de las finanzas públicas.” MARIA SOLEDAD CAMPOS LUCENA, La política fiscal y la contabilidad municipal en España: instrumentos de control de los recursos locales: 1745-1899, Innovar, 19(34), 167-186.

[34] MARIA JOSÉ PORTILLO NAVARRO, Evolución del sistema impositivo español desde 1845 hasta la “reforma tributaria silenciosa” de Flore de Lemus, Anales de Derecho, Universidad de Murcia, núm. 15, 1997, pàgs. 129-149.

[35] Gaceta de Madrid, Llei de Pressupostos de 23 de maig de 1845, publicada el 13 de juny de 1845.

[36] Gaceta de Madrid, Decreto sobre establecimiento de la contribución sobre el producto líquido de los bienes inmuebles, y del cultivo y ganadería de 23 de maig de 1845, publicat el 23-24 de juny de 1845.

[37] Gaceta de Madrid, Real decreto para el establecimiento del decreto sobre el consumo de especies determinadas, de 23 de maig de 1845, publicat el 27-29 de juny de 1845.

[38] BOPB, 6 de novembre de 1850.

[39] JOSEP RAMIS NIETO, L’atles parcel·lari de Dosrius (1851-1853), adosrius.wordpress.com.

[40] AMD, AM, 3/11/1852.

[41] AMD, AM, 7/04/1853.

[42] JOSEP RAMIS NIETO, L’amillarament de 1853 a Dosrius: aproximació a la seva riquesa agrícola i forestal, adosrius.wordpress.com

[43] AMD, AM, 24/01/1854.

[44] AMD, AM, 15/08/1870.

[45] Reial Decret de 15 de desembre de 1856, publicat a la Gaceta de Madrid, el 17 de desembre de 1856.

[46] AMD, AM, 1/02/1857.

[47] AMD, AM, 28/10/1859; AMD, AM, 27/12/1859.

[48] BOPB, suplement de 25 de desembre de 1859.

[49] AMD, AM, 12/10/1860.

[50] AMD, AM, 31/12/1861; AMD, AM, 29/09/1862; AMD, AM, 4/05/1863; AMD, AM, 30/03/1864.

[51] AMD, AM, 12/01/1865.

[52] AMD, AM, 21/04/1865.

[53] AMD, AM, 23/05/1866; AMD, AM, 6/05/1867; AMD, AM, 9/03/1868.

[54] AMD, AM, 14/12/1868.

[55] AMD, AM, 9/11/1869.

[56] AMD, AM, 10/12/1874; AMD, AM, 24/08/1875.

[57] Gaceta de Madrid, Reial Decret de 29 de setembre de 1848, publicat l’1 d’octubre de 1848.

[58] AMD, AM, 23/06/1855.

[59] AMD, AM, 15/08/1862; BOPB, 6 d’agost de 1862.

[60] AMD, AM, 24/07/1863. BOPB, 10 de juliol de 1863.

[61] JOSEP RAMIS NIETO, Cartes al governador. El desplegament de la concepció liberal moderada de l’Estat a través dels alcaldes: el cas de Dosrius (1851-1868), adosrius.wordpress.com.

[62] Segons el Reial Decret de 7 d’abril de 1848 (publicat l’11 d’abril de 1848), calia assignar el nom de camins veïnals a tota via de comunicació que no fos carretera nacional o provincial. És deixava en mans dels ajuntaments la construcció, millora i conservació dels camins veïnals i el seu finançament, mitjançant romanents de tresoreria, prestacions personals, repartiments veïnals i arbitris extraordinaris. (art. 6).

[63] AMD, AM, 10/10/1856.

[64] AMD, AM, 13/04/1860.

[65] AMD, AM, 6/12/1861.

[66] AMD, AM, 5/06/1860.

[67] AMD, AM, 20/07/1860.

[68] AMD, AM, 6/06/1861.

[69] AMD, AM, 7/04/1854. Sabem que existia una fàbrica de teixits perquè els treballadors de Dosrius no pensaven sumar-se a la vaga dels teixidors de Barcelona, Sans i Gràcia, en el context dels conflictes obrers que es van iniciar amb la detenció de treballadors de l’España Industrial. N’era el propietari l’alcalde Ramon Tauran, qui la tancaria cap a l’any 1860. AMD, AM, 10/10/1862.

[70] AMD, AM, 16/09/1853.

[71] AMD, AM, 12/05/1854; 6/06/1854; 10/09/1854.

[72] AMD, AM, 20/07/1868.

[73] Reial Decret d’11 de març de 1868, publicat el 14 de març de 1868, que obligava al compliment del Reglament.

[74] AMD, AM, 7/09/1868.

[75] Publicada a la Gaceta de Madrid l’1 i el 2 de gener de 1838.

[76] Publicada a la Gaceta de Madrid el 2 de febrer de 1856.

[77] Sobre les lleves durant el període estudiat, vegeu JOSEP RAMIS NIETO, La I Guerra carlina i les lleves de soldats. Aproximació a la qüestió militar de Dosrius a mitjans del segle XIX, adosrius.wordpress.com.

[78] JOSÉ CANGA ARGÜELLES, Diccionario de Hacienda, vol. IV, pàg. 190.

[79] Publicat el 27 de març de 1869.

[80] AMD, AM, 18/05/1869.

[81] AMD, AM, 1/06/1869. En una liquidació de despeses de l’any 1870, observem que el cost total va ser de 1.576,400 escuts i el que va recaptar-se 1.709,500 escuts. AMD, AM, 31/12/1870.

[82] AMD, AM, 3/04/1870.

[83] AMD, AM, 11/04/1870.

[84] AMD, AM, 10/05/1870; AMD, AM, 26/10/1873; AMD, AM, 23/01/1874.

[85] AMD, AM, 18/02/1862.

[86] AMD, AM, 10/02/1863.

[87] AMD, AM, 26/03/1863.

[88] Probablement de l’edifici adossat a l’església.

[89] AMD, AM, 6/03/1863.

[90] AMD, AM, 23/04/1865.

[91] AMD, AM, 7/11/1868.

[92] AMD, AM, 10/08/1870.

[93] AMD, AM, 13/11/1857.

[94] AMD, AM, 24/09/1858.

[95] Efectivament, Josep Casabella i Pibernat, va ser el tercer pagès o propietari en escripturar la cessió de la seva finca de la Creu o Sot de Manyans als socis de la societat Palau, Garcia i Companyia (24 d’abril de 1857).

[96] AMD, AM, 20/11/1857.

[97] AMD, AM, 13/05/1859.

[98] AMD, AM, 26/06/1860.

[99] AMD, AM, 15/03/1861; AMD, AM, 24/05/1861.

[100] AMD, AM, 5/04/1864.

[101] AMD, AM, 15/04/1864.

[102] AMD, AM, 10/10/1862.

[103] AMD, AM, 27/07/1869.

Anuncis