Article en PDF

1. Duos Rios. Sant Pere de Casserres. Segles X-XII

Els documents més antics que esmenten de forma tangencial el topònim de Dosrius o fan referència al Castell de Dosrius daten dels segles X, XI i XII. El primer d’aquests documents, el Cartulari de Sant Cugat, a l’any 963, esmenta la forma Duos Rios a propòsit d’una venda que el comte Mir fa d’unes terres i vinyes a Bonfill[1]:

“…et in Maritima, in terminio de Mata et in suas egecencias de terminio de Argentone usque in terminio de Torrente malo, et de terminio de Duos rios usque in ipsa mare…”.

La següent menció la trobarem en un document de l’any 1017[2], una escriptura de Sant Oleguer (1060-1137), bisbe de Barcelona, en què Dosrius apareix amb la forma duorum rivuum:

“…a meridie in littore maris; ab occasu in turre de cucullo, et sic eundo in collo de pendiz usque in cacumina montis de cirera; a circio in iam dicto monte et in termino castri duorum rivuum, et sic eundo in monte alto.”

Haurem d’esperar aproximadament un segle per trobar una tercera menció relacionada amb una delimitació. Fa referència al castell, està datada a l’any 1114 i la trobem en l’establiment d’un alou a Sant Julià d’Argentona[3]:

“… Confr. a Ll. ab lo terme del Castell de Dos rius (Duos Rivos), a M. ab la sorra de la mar, a P. ab lo Coll de Agel, y a T. ab lo Coll de Paraper…”.

A tenor dels esments anteriors, cal concloure que Dosrius i el seu castell eren ja una realitat a principis del segle XI. Seguint a M. Gemma Santos, les terres de Dosrius pertanyien al terme de Montalt que en disgregar-se van vendre els germans Ramon i Guitart, fills de Golfret de Todeldi a Arnust, nomenat Llupó i a la seva esposa Riquilds[4]. Posteriorment, el 7 de juny de 1072, Azaladardis i Berenguer Ató van vendre el castell a Geribert Miró per la quantitat de 30 onzes[5]. El comprador del castell no era altre que el senyor del castrum de Roda i Berà[6], propietat que a l’any 1074 donaria a l’abadia de Cluny. Precisament el mateix 1074 Geribert deixaria en testament sagramental el castell de Dosrius al Monestir de Sant Pere de Casserres[7], una abadia benedictina que es va formar a l’any 1012 i que va consagrar la seva església a l’any 1050. La comunitat va ser degradada a la condició de priorat al 1060 i integrada al Monestir de Cluny al 1079, convertint-se en el centre administratiu a Catalunya de les propietats de Cluny a Catalunya, que incloïen Sant Ponç de Corbera (Cervelló, Baix Llobregat) i Sant Pere de Clarà (Argentona, El Maresme).

Les donacions de Geribert Miró quedarien definitivament en mans del priorat quan a l’any 1121 l’abat i el convent de Cluny donaren al prior i al monestir de Sant Pere de Casserres les baronies de Creixell, Roda, Berà (Tarragonès), Dosrius i Canyamars (El Maresme)[8].

2. Els Dosrius. Segles XII-XIII

El priorat de Sant Pere de Casserres no trigaria en adjudicar la castlania de Dosrius i Canyamars a una nissaga que durant quasi tota la centúria següent seria coneguda com els Dosrius. Probablement els tinents del castell de Dosrius prendrien el cognom del topònim Dosrius que apareixia ja a finals del segle X. Els primers que trobem a la documentació són Bernardo de Duobus Rivis (Bernat de Dosrius) i la seva muller Ermessenda. A l’any 1136, Bernat rebia en penyora el castell de Muntanyola (Osona) amb tota la seva dominicatura o domini senyorial, per un deute que tenia amb ell Ramon Renard de 100 morabatins marins nous[9]. L’operació comptava amb què el Monestir de Santa Maria de l’Estany pogués saldar el deute i quedar-se amb el castell que els Renard havien deixat al monestir en herència[10].

Bernat de Dosrius apareix també com a senyor del castell de Dosrius al testament que va redactar l’any 1143 el cavaller del Sant Sepulcre, Joan de Vallmajor. En les seves darreres voluntats, Joan nomena marmessor a Bernat i li deixa 3 sous[11]. El document és interessant també perquè es fa referència per primera vegada a l’existència de Sant Iscle de Dosrius, al seu prevere i a una confraria[12].

Aquest Bernat de Dosrius (I)[13] seria qui feia testament sagramental el 14 de gener de 1171, en el qual es fa referència a la seva esposa Dolça. Bernat dividia els seus béns entre el seu fill Bernat, la seva filla Beatriu i el/la fill/a que estava per néixer. Bernat rebia els castells de Dosrius, de Muntanyola i de Tona (Osona), a més de diverses propietats a Mataró, Agell (El Maresme), Cabanes (Alt Empordà) i a Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental). A Beatriu li concedeix una propietat a Montseny i al fill esperat, una casa a Horta i diverses propietats a Barcelona que hauria aportat Dolça. Per tant, la part més important del patrimoni, les ubicades al Maresme i Osona, passaven al segon Bernat de Dosrius[14].

Poc temps després, a l’any 1177, Bernat de Dosrius (I) ja hauria mort, atès que és la seva vídua Dolça, com a tutora del seu fill Bernat, qui celebra una concòrdia amb Hug, el prior aleshores de Sant Pere de Casserres. La concòrdia establia que el llinatge Dosrius rebria una tercera part dels drets que es derivaven del domini del castell de Dosrius, un molí i la meitat de la quèstia, a més d’altres béns[15].

Si el primer membre que apareix a la documentació del que constituiria l’estament nobiliari de Dosrius va ser Bernat de Dosrius (I), els primers vilatans (Carbonell, Guila, Berenguer, Catalana, Gerald de Pujol i Ramon de Pujol) apareixen a l’any 1195 arran d’un acord de divisió per un honor, “que es situat en la part qui va de Canÿamas, per Dosrrius vers la iglesia”, a la parròquia de Sant Iscle de Dosrius[16].

3. Bernat de Dosrius. Saura de Dosrius. Galceran de Cartellà. Segle XIII

Bernat de Dosrius (II) casaria amb Adalaïda[17] i fruït del seu matrimoni naixerien Bernat, que moriria sense fills[18], Saura de Dosrius que esposaria amb Bernat de Cartellà i Elisenda que va casar amb Berenguer de Tugurs. A les donacions esponsalícies redactades el 19 de juliol de 1214, l’hereva dels Dosrius, Saura, aportava bona part del patrimoni que el seu avi Bernat de Dosrius (I) havia deixat als seus fills a l’any 1171: els castells de Dosrius i Muntanyola (que tenien en feu pel monestir de Sant Pere de Casserres i pel de Santa Maria de l’Estany respectivament), la casa d’Horta, el Molar al Montseny, un feu a Argentona i Cabrera que tenien per Guillem de Sant Vicenç i un altre a Mataró pel senyor de Castellvell. Per la seva part, Bernat de Cartellà, germà de Galceran de Cartellà (que continuaria la branca principal del llinatge), vidu de Dolça i fill d’Arnau de Cartellà i d’Ermessenda de Cartellà donava a Saura, totes les terres que posseïa a la parròquia de Tordera, els delmes de Palau que tenia per l’església de Sant Feliu de Girona i els delmes del feu que tenia de Guillem Umbert a Calonge. Bernat afegia també la desena part dels seus béns mobles i immobles[19].

Amb el casament de Saura i Bernat, els llinatges de Dosrius i Cartellà reunien en una família un conjunt de dominis, terres i delmes que se situaven especialment al Maresme. El matrimoni suposaria també que el llinatge resident a Dosrius es denominés, a partir d’aleshores, Cartellà.

No s’entendria que parlem de l’estament senyorial, que en el cas que ens preocupa, estava representat pel Monestir de Casserres i els Cartellà, sinó parléssim també de l’estament o classe productiva representada pels pagesos que estaven sotmesos a la jurisdicció senyorial. Durant aquests primers segles del segon mil·lenni, s’anirien forjant, no sense friccions entre els actors socials, els mecanismes jurídics i consuetudinaris que permetessin als senyors la imposició sobre els camperols de tota aquella sèrie de càrregues (censos, tasques, treballs forçats, quèsties,…) que alimentaven la renda senyorial. La conformació d’aquesta nova realitat social i econòmica que coneixem com a règim feudal o feudalisme implicaria la lluita per l’apropiació de la terra com a factor de producció més important econòmicament i per l’establiment de diverses modalitats d’adscripció, que anirien evolucionant al llarg del temps endurint les condicions de la pagesia.

Les tensions per la propietat de la terra es van posar de manifest ben aviat. A l’any 1238 es documenta[20] un litigi entre el Prior de Casserres i Bernat de Cartellà per una part i la família pagesa més important de la futura baronia, els Vallmajor, per una altra, sobre una llista de 18 parcel·les ubicades a la parròquia. Aquest seria segurament el primer de tota una llarga sèrie de contenciosos entre els Vallmajor i l’estament nobiliari  i que podem trobar a la documentació fins a finals del segle XVI. A la documentació apareixen termenats els 18 alous objecte de litigi, cosa que ens permet conèixer per primera vegada, alguns dels topònims i antropònims, en la seva versió llatina, d’aquells anys de l’Edat Mitjana.

Entre les denominacions geogràfiques trobem: torrente de Bau, collo de Archa, Tapioles, campus Sancte Eulalie, rieria de Canemars, torrente de Maians, carreria mercaderia que vadit apud Granulers, collo Erole, torrente de Gats, Rials, Monte Pedroso,… També s’esmenta un forn a tocar de la riera de Canyamars. En el repertori antroponímic trobarem bona part dels pagesos que conrearan les terres de Dosrius i Canyamars en el segles següents i que donarien nom als seus masos i masies: Libra (Llibre), Rinibles (Rimbles), Isarnis (Isarn), Gel, Raimundi i Dulceti de Canemars, Raimundo Baiulio (Batlle), Ulsina (Alsina), Nogeriis (Nogueres), Rogers (Rogent), Angles (Anglès), Brugeria (Brugueràs), Gauarra (Gavarra), Carbonelli (Carbonell), Cornodellis (Cornudelles), Arnaldi Mir, Arnalli de Terradis (Terrades), Carreriis (Carreres), Fonoleto (Fonollet), Marginats (Margenat).

Hem comentat més amunt que el Monestir delegaria la gestió de la batllia en la persona del castlà o tinent del castell, atesa la llunyania dels seus dominis. Però en alguns casos va delegar l’administració dels seus drets i béns a altres institucions o persones. A l’any 1224 trobem que Ramon ses Dons, el prior de Sant Pere de Clarà, un priorat que havia quedat sota la direcció administrativa de Sant Pere de Casserres, actua com a reestablidor d’aquest en un establiment d’un prat a favor de Joan i Bernat Vallmajor i Guillem Pelez amb una entrada de 50 sous[21]. També delegaria el cobrament de les rendes a altres persones. Així, a l’any 1243, el prior concedia a Ferrer de Canyamàs, el dret al cobrament de les rendes de Sant Esteve de Canyamars a canvi de 33 quarteres de blat. El 1257, el prior Ramon, en nom del monestir, arrendava a Pere de Pasarella i durant un any el cobrament de les rendes de Sant Hilari, Dosrius i Canyamars, per 110 quarteres de forment[22].

Entre el casament de Saura de Dosrius amb Bernat de Cartellà (I) i la donació per núpcies que aquella va fer al seu fill Galceran a l’any 1263 hi ha un el·lipsi documental que ens impedeix conèixer més detalls d’aquest llinatge. Sabem però que Bernat hauria mort després de 1238 i abans de 1247 perquè en una donació per núpcies del Mas Pujol, és Saura o Saurina qui comparteix la senyoria amb el Monestir de Casserres[23].

Galceran casaria amb Elisenda de Palau i rebria de la seva mare, vídua de Bernat (I), el castell de Dosrius, sota domini del monestir de Casserres i d’altres béns a la parròquia de Sant Iscle de Dosrius, Sant Esteve de Canyamars, Argentona i Sant Julià de Montseny[24]. Elisenda era filla de Pere de Palau i de Sança i rebia dels seus pares com a dot matrimonial i llegítima 900 morabatins que completava el propi Galceran amb 450 morabatins més. Els Palau oferien en garantia del dot de la seva filla els honors de la vall d’Arbúcies i Sant Quirze, Santa Maria [d’Hors] i Sant Pere el Pla.[25]

La documentació d’aquells anys destil·la, a través de donacions, testaments, litigis o divisions, el nom i la disposició d’alguns dels indrets del nucli antic de Dosrius. A l’any 1271 Guillem Batlle de Dosrius estableix a Guillem Vallmajor una casa amb terra “…a la parròquia de Dosrius, sobre l’església. Afronta a llevant amb un mas sota tinença de l’església, a migdia amb honor de la ferreria i amb el fossar de l’església, a ponent amb la casa del clergue i a tramuntana amb honor dels Batlle”[26]. I també el nom dels masos de les batllies: el mas Pelegrí[27]; els masos Carbonell, Rovira i Puig, en el lloc de Salvatela[28]. I esporàdicament apareixen els primers establiments de la senyoria als pagesos. El prior, Saura i el seu fill, a l’any 1274, estableixen en precari a Pere Mateu i als seus, el Mas Carbonell, ubicat a Dosrius, a canvi d’un cens de 16 diners moneda de torn i una gallina per Nadal; per Sant Pere i Sant Feliu mitja quartera de blat; una quartera de blat amb la tercera part d’espelta; una quartera d’espelta; un quintar i mig de vi per Tots Sants i per Pasqua, un ou i dos diners i malla de dita moneda. Al precari s’establia també la condició d’adscripció a la terra a través de la fórmula de ser home propi[29]. Els establiments en masos o altra classe de béns anirien vinculats als asserviments que garantien l’estabilitat de les explotacions. Aquest és el cas de Berenguer del Castell, qui durant aquells anys feia reconeixement de senyoria com a home propi i soliu a Saura de Cartellà i el seu fill[30]. Casualment Berenguer del Castell va estar involucrat en un dels pocs casos de violència que van transcendir a la documentació. Berenguer hauria estat ferit en una brega al cementiri de Canyamars per Guillem i Ferrer de Lledó i Pere de Gel[31].

Poc abans de morir, Saura de Dosrius o de Cartellà faria testament a l’any 1277[32] a favor del seu fill Galceran com a confirmació de la donació per núpcies de l’any 1263. Galceran seria protagonista a l’any 1281 per un litigi, que el jutge va sentenciar a favor seu, amb el Monestir de Casserres per la disputa sobre qui havia de pagar la “cena” a què tenia dret el rei (d’Aragó) o infant Alfons[33].

Justament en aquella dècada dels 80 del segle XIII es documenten les primeres vendes de terres al terme de Dosrius. La primera es produeix a l’any 1281 per Ermessenda Roig i el seu fill, Pere, de la parròquia de Sant Iscle de Dosrius, a favor de Pere Manresa i la seva muller, Sibil·la, d’un camp en l’honor del mas de Pujol, pel preu de 20 sous barcelonesos[34]; la segona, tres anys més tard, el 1284, quan Guillem de Vallmajor, Guerau de Vallmajor i Pere Manresa, venen a Galceran de Cartellà la part que tenen en l’honor de Gavarra, situat a la parròquia de Dosrius, pel preu de 60 sous barcelonesos[35].

Elisenda sobreviuria al seu marit Galceran de Cartellà si hem de fer cas d’una venda que com a vídua d’aquest fa d’un quart del delme de Calonge a l’any 1294[36]. Juntament amb el seu fill Bernat o Bernadó, Elisenda continuaria celebrant establiments i acceptant la servitud de diversos pagesos[37]. Així, a l’any 1297, estableix a Benvinguda de Pujol, de la parròquia de Sant Iscle de Dosrius, el mas Pujol, amb la condició de tenir-lo afocat i habitat i de prestar per Sant Pere i Sant Feliu d’agost dues quarteres de forment, tres de blat amb la tercera part d’espelta i una quartera i mitja de civada i per Nadal tres gallines, setze diners i quatre quarteres i mitja de vi, entre d’altres pagaments. D’entrada, a més, rebrien tres sous barcelonesos[38].

4. Bernat de Cartellà. Galceran de Cartellà. Berenguer de Cartellà. Segle XIV

El segle XIV s’iniciaria amb ajustos patrimonials entre els Cartellà. Bernat, l’hereu del llinatge, a l’any 1303 faria donació a la seva germana Alamanda, d’11.000 sous en concepte de llegítima paterna i materna[39]. Poc després rebria del seu cunyat, Guerau Pere de Palau, germà de la seva dona, i fills tots dos de Pere de Palau, de la parròquia de Sant Esteve de Palau, el delme de la parròquia de Sant Quirze d’Arbúcies. Durant aquells anys Bernat s’havia casat amb Agnès de Palau amb qui tindria cinc o més fills: Galceran, l’hereu; Bernadó; Bertran, Elisenda i Alamanda[40]. Bernat moriria entre 1311 i 1315, data aquesta en què Agnès actua ja com a tutora dels seus fills i vídua d’aquell.

Una vegada que Bernat havia mort, la seva vídua Agnès va ordenar efectuar entre els anys 1315 i 1316 fins a quatre inventaris post-mortem de les possessions i béns del seu difunt marit[41]. El domini més important continuava sent el Castell de Dosrius, amb els honors i les possessions conreades o ermes, dos molins i el dret a cobrar la tercera part dels censos pagats en diner i la meitat dels censos que es pagaven en blat. Les parts restants eren sostretes per al Monestir de Sant Pere de Casserres. Calia afegir: el delme de diverses possessions a Sant Esteve del Coll; dos masos ubicats a la parròquia de Sant Julià de Montseny i nou masos a la parròquia de Sant Quirze d’Arbúcies[42].

Encara el setembre de 1315, Agnès de Cartellà o de Palau, es negaria a lliurar al prior de Casserres la potestat del Castell de Dosrius per reconèixer al juny de 1316, amb protestes però, les obligacions que tenia com a tinent del castell[43]. Els priors del Monestir de Casserres li concedirien la gràcia “…a la senyora Agnes de Cartella de no esconbrar lo Castell de Dosrrius ni buydar aquell per si ni per sa familia ni mobles per quant en lo acte de la venda de la potestat de dit Castell dits priors li feran dita gracia feta…”[44].

Era moment de reconeixements i homenatges: de la castlana al prior i dels pagesos, com a posseïdors d’un feu i de ser homes propis de la senyora del castell[45]:

“Regonexensa de feu ÿ confessio de homes propis feta en favor de la senyora Agnes muller de Bernat de Cartella ÿ de sos fills per t. Mir fill de dit Ramon Guillem de Vallmajor; Bernat de Terradas; Berenguer de Vallmajor; Guillem Ferrer; Guillem de Roura; Pere de t. tal villa; Berenguer Despedro; Riambau de Bosch; Berenguer Jaume; Berenguer Mir; Guillem de Puig; Francesch Rubei; Berenguer de [.] tal Manrresa; Guillem Jovell; Bernat Despalau; t. Berenguer Mir; Guillem de Vallmajor; Bernat de Fonollet; t. Izern Pere de Leno; Guillem de Gel; Arnau t. Guillem Despedro; Guillem de Canyadell; Guillem Maltes; Arnau Despanis; Pere Izern fill de dit Pere; Ramon Saÿllella; Guillem Llado; Galçaran Saulet; Pere de Oli; Bernat de Rupit; Pere Rupit; t. Bernat de Rugent; Berenguer Canyadell; Jaume de Rugent; Arnau de Gel; Symon de Rimble; Ramon Canyadell; Pere Lladó; Pere t.; Jaume de Hom; Ramon Dosset; Berenguer Padro de la parrochia de Canÿamas tots de Dosrrius la qual feran convocats y congregats en la iglesia o casa del Rector feta als 7 dels idus de setembre 1315 en poder de Berenguer de Vallseca Notari de Barcelona. Nota quey a forats y axi faltan alguns noms; al que seria bo per lo molt que importa fer lo traurer”.

Sembla que el reconeixement es faria en un acte solemne a l’església en què es van reunir fins a un mínim de 42 homes que reconeixerien el domini senyorial dels Cartellà. Si tots aquests serfs actuaven com a caps de casa, caldria deduir que la població de Dosrius i Canyamars abans de la crisi demogràfica de mitjan segle XIV era de més de 210 habitants.

Mentrestant, els Cartellà seguirien sumant ingressos. A l’any 1317 rebrien l’aprovació per part del bisbe de Girona de la possessió de la meitat del delme de Sant Quirze d’Arbúcies, Sant Pere el Pla i Santa Maria de Liors. Dites possessions havien estat donades per Gerald (Guerau) Pere de Palau, fill de Pere de Palau i germà d’Elisenda de Palau, a Bernat de Cartellà (II)[46]. La lloació donaria peu a un litigi entre els Cartellà per una part i Ramon de Sitges, ciutadà de Girona i la comtessa d’Empúries, per l’altra[47].

Galceran de Cartellà, fill de Bernat de Cartellà i d’Agnès de Palau, hereu de la nissaga dosriuenca dels Cartellà que s’havia iniciat durant el segle XIII, casaria  amb Blanca de Corbera, filla de Riambau de Corbera[48] i de Sibil·la. Quan la mare de Galceran va efectuar recompte de les seves possessions i rendes el patrimoni de la família consistien en el Castell de Dosrius, amb els honors i les possessions conreades o ermes, dos molins i el dret a cobrar la tercera part dels censos pagats en diner i la meitat dels censos que es pagaven en blat. A més tenien dret a rebre el delme de diverses possessions a Sant Esteve del Coll i eren propietaris de dos masos ubicats a la parròquia de Sant Julià de Montseny i nou masos a la parròquia de Sant Quirze d’Arbúcies.

En la carta dotal arran del matrimoni entre Galceran i Blanca, el pare de Blanca aportava 8.000 sous, la seva mare 6.000, mentre que el propi Galceran afegia 7.000 sous amb la garantia de les propietats de Dosrius i Arbúcies[49].

Poc després del matrimoni esclataria un conflicte familiar entre Galceran per una part i els seus germans i la seva mare per una altra, per la disputa de la herència paterna. A l’any 1326, Bernadó, Bertranet, Alamanda (germans) i Agnès (mare), nomenaven a Francesc de Montpaó com el seu procurador en aquest assumpte[50]. Tot sembla indicar que estava en disputa una part o la totalitat del delme d’Arbúcies. Una sentència arbitral a l’any 1331 assignava a Galceran el Castell de Dosrius, amb tots els seus honors, vendes i censals a canvi de diverses compensacions monetàries a la seva mare[51].

La mare de Galceran, Agnès, moriria entre 1333 i 1336, quan aquest apareix en un reconeixement de servitud com a castlà del Castell de Dosrius[52]. Com a hereu, Galceran pagaria les llegítimes dels seus germans. Sabem que Elisenda, germana també de Galceran, hauria casat amb Bernat de Bigues, fill aquest de Guillem de Bigues i hauria rebut la llegítima del seu germà[53].

Galceran, com a castlà del castell de Dosrius, s’encarregaria de diversos establiments i lloacions a pagesos de diverses terres de Dosrius. A l’any 1331, un establiment a Bernat d’Osona de Sant Andreu de Llavaneres[54] ens permet entreveure els pactes entre pagesos i senyors:

“Precari fet per Galceran de Cartella senyor de Dosrrius y Blanca sa muller ÿ Bernat de Vallmajor fill y hereu de Berenguer de Vallmajor quondam y Guillemona sa muller a favor de Bernat de Ossona en la parrochia de Sant Andreu de Llavaneras; de una pessa de terra ab los drets y pertinencias de aquella que los hereus del dit Ossona possehien en lo terme de Dosrrius y la parrochia de Canyamas en lo lloch anomenat Pereyo; la qual la te per dits Cartella ÿ Vallmajor per indivis la prestacio de tascha y a regonexensa de tots splets de pa ÿ de vi: a qual se termina, a orient ab honor del mas Libra, a mitj dia ab honor den Major, a sol ponent ab honor de Berenguer de Latono y part ab honor de dit Cartella, y a tramontana ab honor de Berenguer de Petrono. Item altra pessa de terra plantada de arbres, que los antecessors del dit Ossona an possehit en lo terme de dit Castell de Dosrrius y en la parrochia de Cañamas en lo lloch anomenat Asaulmela y se termina a orient ab un torrent que alli dyscorra; a mitj dia ab honor den Freguch; y den [.] Berenguer; a sol ponent ab honor de Berenguer de Latano; y part en honor de dit Bernat Berenguer y a tramontana en honor de G. Pelegri: a prestacio de tascha y de tots los splets de pa ÿ de vi y per cada quartera de blat dos diners per raho de la regoneixensa; y si en ditas pessas y aura raims a prestacio de dos diners per cada samal y berenar als batlles que duidiran lo blat es a saber pa vi y formatje…”[55]

El 1336, una lloació a Guillema de Terrades, muller de Bernat de Terrades, de l’establiment del mas Terrades[56]:

“Precari y nova lloacio fet per lo Prior de Casserras Galceran de Cartella Casla de Dosrrius ÿ Blanca sa muler en favor de Guillema de Serradas [Terrades] muller de Bernat de Terredas de dita parrochia del mas de Terradas ab las casas ÿ quintanas de aquell y drets ÿ pertinencias ab pacte que hajan de ser homes propis solidos ÿ affocats y que hajan de tenir habitat lo mas a cens per Sant Pere y Sant Feliu del mes de agost de un quartera de forment mesura de Dosrrius; mitja de civada; y cada anÿ a Nadal 16 diners; y tascha de tots fruts ÿ splets de pa ÿ de vi [.]; ÿ se termina dit mas a orient ab honor dels homens Vallmajors, a mitjdia ab la riera de Dosrrius ÿ ab honor de t. a sol ponent ab honor del mas Fonoÿet, a tramomentana en alou de t. y han de fer cada any dues traginas, una al monastir y altre al Carla y han de fer ÿ prestar quiscum any un ou al dit Carla y diners per la Mola es a saber 5 diners un any y altre 5 y malla…”[57]

El 1338, un establiment a favor de Guillem de Preses i la seva muller Elisenda, ambdós de la parròquia de Sant Iscle de Dosrius, d’unes peces de terra en el lloc anomenat Mas Pi, per mitja quartera de blat[58].

Galceran també actuaria com a intermediari financer. A l’any 1340 vendria un violari a favor de Bernat de Rimentol, magistrat de la ciutat de Barcelona i la seva muller, Bartomeua. Rimentol prestava 20 lliures a canvi de 20 sous anuals pagadors per Sant Lluc. En el mateix moment de la venda, els pagesos Guillem de Brugueres, Guillem Esteve, Bernat Alier, Pere Oliver i Pere Gavarra, tots de Sant Iscle de Dosrius, feien reconeixement de deute a Galceran pel mateix violari[59].

A Galceran el trobem també l’any 1358 arrendant a Benet de Valls de Sant Celoni per un període de vuit anys i preu de 16 lliures, el dret a la talla dels boscos de Dosrius[60].

Però a mitjan segle XIV, Galceran pensaria també en el seu futur i en el de la seva família. Primer les qüestions espirituals: el 1348, atorgava dotació de benefici a l’altar de Santa Maria de l’església de Sant Iscle de Dosrius[61]. Després les qüestions terrenals: el 27 de febrer de  1352 deixava en herència al seu fill Berenguer de Cartellà[62], els bens dels castell de Dosrius, els delmes de Sant Quirze d’Arbúcies i la quadra del Molar a Sant Julià del Montseny[63]. Aquell mateix dia, Berenguer rebia el dot aportat al seu matrimoni per la família de la seva futura dona, Blanqueta, filla de Guillem d’Argentona, senyor de la casa de Vallbona[64] i Blanca. Guillem d’Argentona pertanyia a la Casa d’Argentona, a mans de la qual havia arribat la quadra o domus de Vallbona, a tocar de la baronia de Montcada[65].

Els pagesos també entraven en el joc de les dotacions matrimonials. Així a l’any 1337 trobem l’àpoca de dot atorgada per Ramon de Pujol, fill de Berenguer de Pujol i d’Agnès, de la parròquia de Sant Iscle de Dosrius, a favor de la seva muller Alamanda, filla d’Arnau d’Illa. El dot aportat per la família de la núvia era de 900 sous, amb un escreix per part del nuvi de 450 sous assegurat pel seu mas Pujol[66], res a veure amb els 7.000 sous que Galceran de Cartellà es va comprometre en el dot per casar la seva filla Elisenda amb Bernat de Bigues, segurament emparentat amb el Bernat de Bigues esmentat més amunt, marit de la seva tieta Elisenda[67].

El 16 d’octubre de 1360, el seu fill Berenguer de Cartellà apareix ja com el nou castlà del castell[68], figura com a hereu universal en el testament de la seva mare Blanca el 1366[69] i com a senyor del castell de Dosrius el 1368[70], tot i que el seu pare Galceran continuaria comprant censals i establint terres durant les dècades dels seixanta i setanta.[71]

A l’any 1361, una sentència del Reial Senat de Catalunya assenyalava els límits dels castells de Dosrius i Burriac, començant a la propietat del

“…Spinalb[72], dalt la carena de la serra, prop la carretera de Cardedeu, lloch hont finía també lo terme de La Roca; se dirigía á una gran pedra cap á la riera d’Argentona, avallant per lo camí carreter junt al torrent de Luertet[73], fins á son embrancament ab aquest allí hont hi corre aygua. Per altre torrent anava al puig ça Farnera y á les planes de son cim, dirigintse pel de Luertet á un tercer puig dit Campa den Moyó, pera allí trobar la carretera de Cardedeu á Argentona. Passá, la divisoria, arrimada al peu de son marge, baxant per sota lo puig ça Farnera al anomenat Cap Ferrer ó puig d’en Fonollet, d’hont devallà al torrent de la Romaguera y riera de Dosrius. Atravessada aquesta, s’en entrá al camp dit Apart, envers lo puig ces Moyols y al de la Cugulera, passant per la planura vulgarment nomenada la Travessera, pera adreçarse cap al cim del turó d’en Martí, y atravessat altra plá arrivava allí hont fineix lo terme de Dosrius pera continuar lo del castell de Mataró. Prosseguint per dalt de la carena, marxava de puig á puig, fins al del Tres pins ó per altre nom Cornudelles; passá per de les Olivelles y d’ell, al conegut per d’en Prima. Baxant á un torrent, con si’s dirigís envers la riera d’Argentona, torç, de prompte, en ángul bastant recte, envers un puget damunt les terres d’en Pardal, y atravessant lo lloch de Trayà, feu vía vers lo torrent de Bera, y totes aquellas masíes y la capella de Sant Cugat, restavan del terme de Mataró. Per la cresta del turó de Cerdanyola arribava á son cim, hont hi havia les forques emblema de jurisdicció senyorial, davallant per l’altra carena envers Rocas albas y lo puig de Pendrer, pel que baxá al camí de Mataró á Argentona y Granollers. Finalment per terreno d’en Espanyol y d’en Campmajor, recorrent diferents camps de propietat particular, atravessant les carreteres del Camí del Mitj y la de Barcelona, terminava al mar, en lo arenal davant lo camp d’en Matheu”[74].

Berenguer hauria rebut dels pares de Blanca un dot de 6.000 sous i fruit del seu matrimoni hauria tingut com a fills a Galceran i Isabel[75]. Per motius que desconeixem i que només apunten a la mort de Berenguer, aquest no seria el successor natural dels Cartellà en la senyoria. En el testament que Galceran fa el 22 d’octubre de 1376, institueix hereva universal a la seva neta Isabel de Cartellà, que estava casada amb Guillem de Cartellà[76] i com a substitut d’Isabel, a un altre net, anomenat Bernat[77].

Recordarem que el senyoriu de Dosrius continuava estant en mans de Sant Pere de Casserres. És interessant anotar aquí, tenint en compte la venda que es produirà d’aquell a mitjan segle XV, que el monestir estava disposat a restituir a la corona la jurisdicció dels castells de Roda, Berà i Creixell, per la quantitat que havia pagat, a saber, 9.000 sous[78].

Però els Cartellà continuaven sent els senyors efectius i seguien augmentant el seu patrimoni. A l’any 1390, el rei Joan I de Catalunya i Aragó va donar llicència a favor de Guillem de Cartellà, cavaller, perquè pogués imposar en el període de cinc anys, contribucions sobre el pa, el vi i les carns del seu castell de Dosrius[79]. Els pagesos també guanyarien posicions. A finals de segle (1390), coincidint amb l’adjudicació del castell de Dosrius a Guillem de Cartellà, el Monestir de Sant Pere de Casserres, com a part dels capítols de concòrdia signats pels síndics de Sant Iscle de Dosrius, concediria als pagesos de Dosrius, quedar-se amb la quèstia durant un termini de 40 anys, un tribut que havia de pagar-se al senyor, en diners o en fruits[80].

5. Isabel de Cartellà. Pere Galceran de Cartellà. Elisabet de Cartellà. Segle XV

Durant els primers anys del segle XV, la documentació sobre els Cartellà és molt escassa. Desconeixem el motiu pel qual no hem trobat un sol document entre el 1397 i el 1415, quan apareix una donació de Francesc de Pau[81], de la vila de Perpinyà i la seva muller, Francina a favor de la seva filla Maria, a resultes del seu matrimoni amb Pere Galceran de Cartellà, fill de Guillem de Cartellà i d’Isabel. La mare de Maria de Pau aportava com a dot 11.000 sous mentre que el pare aportava 22.000, el que suposava un salt molt considerable respecte als dots de les cònjuges dels Cartellà del segle XIV[82].

Guillem hauria mort ja a l’any 1418, quan la seva vídua estableix, per 40 sous, els boscos de Dosrius i Canyamars a Riambau de Corbera[83]. Del matrimoni de Pere Galceran i Maria de Pau naixeria Elisabet de Cartellà, que esposaria amb Galceran Montserrat de Sentmenat, senyor del castell de Santa Fe, fill de Galceran de Sentmenat, cavaller i majordom de la reina Violant, i de Joana[84].

L’any 1453 tindria lloc un dels esdeveniments més importants d’aquest període pel que respecta a les terres de Dosrius i Canyamars. Vicenç de Castellbell, prior de Sant Pere de Casserres, venia a Elisabet de Cartellà, el castell de Dosrius i el seu domini[85]. Elisabet tindria amb Galceran Montserrat dos fills: Pere Galceran i Joana. Moriria a l’any 1477[86] i s’iniciava aleshores la branca dosriuenca dels Sentmenat.

Cronologia

963                 La forma Duos Rios apareix al Cartulari de Sant Cugat.

1017               Apareix la forma castri duorum rivuum en una escriptura de Sant Oleguer.

1072               Azaladardis i Berenguer Ató venen el castell a Geribert Miró.

1121               El convent de Cluny donen al monestir de Sant Pere de Casserres les baronies de Dosrius i Canyamars.

1136               Bernardo de Duobus Rivis rep en penyora el castell de Muntanyola.

1143               En un testament de Joan de Vallmajor apareix Sant Iscle de Dosrius i el seu prevere.

1171               Bernat de Dosrius (I) fa testament sagramental.

1214               Es redacten les donacions esponsalícies de Saura de Dosrius, neta de Bernat de Dosrius (I) i filla de Bernat de Dosrius (II). Esposa amb Bernat de Cartellà (I).

1263               Saura de Dosrius fa la donació per núpcies al seu fill Galceran de Cartellà (I) que esposa amb Elisenda de Palau.

1303               Bernat de Cartellà (II), fill de Galceran de Cartellà, apareix com a hereu dels Cartellà de Dosrius. Esposaria amb Agnès de Palau.

1315               Agnès apareix com a senyora del Castell de Dosrius i rep el reconeixement i homenatge d’una quarantena de pagesos de Dosrius i Canyamars.

1321               Es redacta la carta dotal del matrimoni entre Galceran de Cartellà (II) i Blanca de Corbera.

1348               Berenguer de Cartellà, fill de Galceran de Cartellà, rep l’herència del seu pare i el rep el dot pel seu matrimoni amb Blanca d’Argentona.

1360               Berenguer de Cartellà apareix com a castlà del Castell de Dosrius.

1376               Galceran de Cartellà (II) institueix com a hereva a la seva neta Isabel de Cartellà, casada amb Guillem de Cartellà.

1415               Es documenta el matrimoni entre Pere Galceran de Cartellà, fill de Guillem de Cartellà i Isabel, amb Maria de Pau. Del seu matrimoni naixeria Elisabet de Cartellà que esposaria amb Galceran Montserrat de Sentmenat, senyor del castell de Santa Fe.

1453               Elisabet de Cartellà compra al prior de Sant Pere de Casserres el castell de Dosrius i el seu domini.

1477               Mor Elisabet de Cartellà i s’inicia amb Pere Galceran, el seu fill, la nissaga dosriuenca dels Sentmenat.

Notes

[1] RIUS, Josep, “Cartulario de Sant Cugat del Vallés”, 1945, Vol. I, pàg. 57.

[2] PELLICER i PAGÈS, Josep Maria, “Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro…”, 1887, pàg. 383.

[3] MAS, Joseph, “Notes històriques del Bisbat de Barcelona”, Volum X, pàgs. 268-269.

[4] SANTOS HERMOSA, M. Gemma (SANTOS), “El Castell de Dosrius a l’Edat Mitjana. Del senyoriu eclesiàstic a la baronia”, Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, Grup d’Història del Casal, 2000, pàg. 105.

[5] Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), ANC1-167-T-8; Transcripció de “Nota de actes de Dosrrius, Torre de Sant Andreu de Palomar, Mas Llado, Mas Guinardo. Arbucias. Censos y Censals de Barcelona” (NOTES), Nota 93, adosrius.wordpress.com.

[6] “Era un membre de la noblesa barcelonina i habitual del cercle de Ramon Berenguer I, fill de Mir i Quíxol, es va casar amb una tal Ermessenda i va morir sense descendència”. SERRA RIAL, Ramon, “El testament de Ramon Miró de 1094, Noves perspectives per a la història d’Altafulla”, Estudis Altafullencs, 41, pàg. 11.

[7] ANC, ANC1-167-T-8.

[8] LLOP, Irene (LLOP), “Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Casserres”, vol. I, pàg. 399.

[9] BAIGES, Ignasi J. i altres (BAIGES), “Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV”, volum III, pàgs. 1183-1185.

[10] Durant aquells anys de mitjan segle XII (1147-1148) trobem també a Ramon de Dosrius. No sabem quin parentiu podria tenir amb Bernat de Dosrius. Ramon es faria càrrec dels castells de Civadells i Güells a canvi de diverses terres i béns a Tona i Sant Vicenç de Torelló. ANC, ANC1-167-T-27; BAIGES, volum III, pàgs. 1396-1398.

[11] VV.AA., “Els Vallmajor de Dosrius, una nissaga entre l’Edat Mitjana i l’Edat Contemporània”, 2018, pàg. 12.

[12] Arxiu Comarcal del Maresme (ACM), ACM70-172-T2-3. L’orde del Sant Sepulcre o de la tomba de Jesucrist va ser un orde religiós i militar que es va crear arran de la primera presa de Jerusalem a la primera croada (1099).

[13] Seguint a Enric Subiñà, la castlania de Dosrius que posseïa Bernat de Dosrius, provenia d’una concessió feta per Sança i el seu fill Guillem de Belloch.

[14] NOTES, Nota 119.

[15] NOTES, Notes 11 i 68; LLOP, pàgs. 486-487.

[16] NOTES, Nota 140.

[17] Trobem el matrimoni a l’any 1204 com a testimonis en una dotalia dels Vallmajor. ACM, ACM70-172-T2-5.

[18] MALLORQUÍ, Elvis (MALLORQUÍ), “Col·lecció diplomàtica dels Cartellà”, pàg. 26.

[19] MALLORQUÍ, pàgs. 36-39, 182-186, 190-192.

[20] MALLORQUÍ, pàgs. 215-220; NOTES, Nota 29.

El contingut del plet, datat el 13 de juliol de 1238, es va traslladar a altres documents conservats per la família Vallmajor: un primer del 14 d’abril de 1276; un segon de 3 de març de 1474 i un tercer de 20 de març de 1571. ACM, ACM70-172-T2-20 i ACM70-172-T2-54.

El contingut d’aquest darrer document, transcrit per l’Arxiu Comarcal del Maresme, és el següent:

“Qüestió entre Manasse, prior del monestir de Sant Pere de Casserres i Bernat de Cartellà d’una part contra Bernat de Vallmajor, Bernat Massaguer i Carbonella de Vallmajor, de la parròquia de Sant Iscle de Dosrius, sobre la propietat d’uns alous en aquesta parròquia i en la de Sant Esteve de Canyamars, que els Vallmajor reclamen com a pròpies. Aquests alous eren:

– Prat de Canalies, que afronta amb l’alou de Sant Martí, just a la serra, a migdia amb el Puig de Llobatera, al límit dels homes de Valldeix i per altra part amb l’aigua de “Puntarron”.

– Camp de Semaler, que afronta amb honor d’en [Llibra], per altra part amb l’illa de Centelles de l’honor d’en Llibra, per migdia amb el mas Rimbles i per ponent amb honor d’en Bernat Isarn.

– Camp d’en Gel i d’en Rimbles, que afronta a llevant amb honor d’en Canyamars, a migdia amb honor d’en Dolçet de Canyamars i a ponent amb honor d’en Gel.

– Camp de Vilamartell, que tenen sobre l’olivera, i afronta a llevant amb el torrent de Bau, amb el coll de l’Arca, amb honor d’en Alsina, a migdia amb el camp de Tapioles.

– Camp sobre el marge, que afronta a llevant amb honor d’en Noguera, a migdia amb camp de Rogers, a ponent amb la riera de Llibra.

– L’illa de Rodoreda, que afronta […] amb la riera de Canyamars, a ponent amb honor del mas Anglès, a migdia amb honor del mas Pellper.

– Camp de Santa Eulàlia, que afronta a llevant amb la riera de Canyamars, a migdia amb honor d’en Bruguera, a ponent amb honor del mas Carbonell.

– Camp de Gavarra, que afronta a llevant amb la riera, a migdia amb honor del mas Carbonell, a tramuntana amb honor d’en Ramon Batlle, a ponent amb honor del mas Carbonell.

– L’alou de Cornudelles, que afronta a llevant amb honor d’Arnau Mir, a migdia amb el torrent de Maians, a ponent amb honor d’en […] Pi i a tramuntana amb honor d’Arnau Mir.

– L’honor de Morera, que afronta a llevant amb honor del mas Puig, a migdia amb honor d’en Ramon Batlle, a ponent amb honor del mas de Vallposat i a tramuntana amb honor d’Arnau Mir.

– Feixa en el forn de Canyamars, que afronta a llevant amb honor d’Isarn, a migdia amb la riera de Canyamars, a ponent amb honor d’Isarn i a tramuntana […] .

– Quintana que afronta a llevant amb honor d’en Ramon Batlle, a migdia amb el mas “Gemanganté”, a tramuntana amb el puig de Guardiola i a ponent amb un camí mercader que va a Granollers.

– Camp de “Foneyet”, que afronta a llevant amb la riera de [Porta], a migdia amb la resclosa del castell, a ponent amb honor d’Arnau de Terrades i a tramuntana amb el torrent del Coll.

– Camp de Carreres, amb la seva muntanya, que afronta a llevant i migdia amb honor d’en Ramon Batlle, a tramuntana amb la coma de “Captavaris” i a ponent amb honor d’en Oliver.

– Camp de Moió, que afronta amb honor d’en “Gemanganté”, a migdia amb el puig de Moió, a ponent amb honor d’en Ramon Batlle i d’en Carbonell i a tramuntana amb honor d’en Fonollet.

– Plana que surt al torrent de Gel, que afronta a llevant amb l’aigua de Ports, a migdia amb el torrent de la Coma d’Arics i a ponent amb honor de Coll.

– Coma de Rials, que afronta per llevant amb l’honor del castell mitjançant un marge, a migdia amb l’aigua de Ports, a ponent amb el torrent de Gars que es separa de l’honor del Coll i va al Montpedrós i a tramuntana amb l’honor del Far i la punta de Lladó.

– El camp de Carreres, que afronta a llevant amb l’honor d’en Batlle, a migdia amb honor d’en Ramon Oliver.”

[21] ACM, ACM70-172-T2-18.

[22] LLOP, pàgs. 645, 701-702.

[23] ANC, ANC1-167-T-175.

[24] ANC, ANC1-167-T-225 i ANC1-167-T-226; NOTES, notes 46 i 55.

[25] ANC, ANC1-167-T-295 i ANC1-167-T-296.

[26] ACM, ACM70-172-T2-10.

[27] ANC, ANC1-167-T-227.

[28] ANC, ANC1-167-T-248, ANC1-167-T-264, ANC1-167-T-297; NOTES, Notes 42 i 45.

[29] NOTES, nota 89; ANC, ANC1-167-T-264.

[30] ANC, ANC1-167-T-1994.

[31] ANC, ANC1-167-T-267; NOTES, Nota 142.

[32] MALLORQUÍ, pàg. 293.

[33] MALLORQUÍ, pàgs. 315-316; NOTES, nota 91. Recordarem que la cena era el dret en virtut del qual el rei i els grans senyors en viatge se feien allotjar i donar viandes (Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain).

[34] ANC, ANC1-167-T-315; NOTES, Nota 136.

[35] MALLORQUÍ, pàgs. 321-323; NOTES, Nota 13.

[36] MALLORQUÍ, pàgs. 338-339.

[37] Pagesos importants com els Vallmajor també establirien en els seus alous a altres camperols, com quan, a l’any 1294, Guillem de Vallmajor i la seva muller, Geralda, van establir a Riambald de Bosc i la seva muller Elisenda, una feixa de terra, a canvi d’un cens d’una quartera de blat. ANC, ANC1-167-T-414; NOTES, Nota 138.

[38] MALLORQUÍ, pàgs. 347-349; NOTES, Nota 80.

[39] ANC, ANC1-167-T-479; NOTES, Nota 83.

[40] ANC, ANC1-167-T-544 i ANC1-167-T-579; NOTES, Notes 74 i 37.

[41] ANC, ANC1-167-T-579 i ANC1-167-T-580; NOTES, Notes 66 i 71.

[42] MALLORQUÍ, Elvis, “El Castell de Dosrius a partir de l’inventari de 1315”, Duos Rios, 3, abril 2017, pàgs. 31-32.

[43] LLOP, pàgs. 919-920; ANC, ANC1-167-T-589; NOTES, Nota 48.

[44] NOTES, Nota 132.

[45] NOTES, Nota 134.

[46] ANC, ANC1-167-T-600.

[47] ANC, ANC1-167-T-608, ANC1-167-T-610, ANC1-167-T-611, ANC1-167-T-612.

[48] Riambau de Corbera, nascut a Barcelona i fill dels senyors del Far (baronia de Llinars del Vallès), va ser militar i el darrer governador general de Sardenya. Va morir a l’Alguer a l’any 1354.

[49] ANC, ANC1-167-T-647; NOTES, Nota 34. El dot no s’acabaria de satisfer fins l’any 1340.

[50] ANC, ANC1-167-T-697, ANC1-167-T-698; NOTES, Notes 14, 100 i 107.

[51] ANC, ANC1-167-T-747, ANC1-167-T-639; NOTES, Nota 40.

[52] ANC, ANC1-167-T-801.

[53] ANC, ANC1-167-T-863. El títol de la fitxa del document de l’ANC transcriu “Biguis” per Begues, però la menció de Sancti Petri de Biguis ens fa pensar que es tracta de Sant Pere de Bigues. Tot sembla indicar que els Bigues eren uns cavallers a la parròquia de Sant Pere de Bigues (Vallès Oriental) que van fer diversos establiments emfitèutics durant aquells temps. Bernat de Bigues apareix com a marmessor del testament d’Agnès de Cartellà.

[54] ANC, ANC1-167-T-752.

[55] NOTES, Nota 81.

[56] ANC, ANC1-167-T-806.

[57] NOTES, Nota 121.

[58] ANC, ANC1-167-T-836; NOTES, Nota 51.

[59] ANC, ANC1-167-T-866, ANC1-167-T-867; NOTES, Notes 44 i 56.

[60] NOTES, Nota 128.

[61] ANC, ANC1-167-T-943.

[62] Galceran tindria com a mínim una germana, Sibil·la, a la qual s’esmenta en una clàusula testamentària a l’any 1371.  ANC, ANC1-167-T-1161.

[63] ANC, ANC1-167-T-995; NOTES, Nota 1.

[64] ANC, ANC1-167-T-996.

[65] SUBIÑÀ I COLL, Enric, “El Maresme medieval. Exemples concrets de comunitats pageses”, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, pàgs. 54-55.

[66] ANC, ANC1-167-T-822; NOTES, Nota 95.

[67] ANC, ANC1-167-T-863; NOTES, Nota 99.

[68] ANC, ANC1-167-T-1074.

[69] ANC, ANC1-167-T-1124; NOTES, Nota 76.

[70] ANC, ANC1-167-T-1137; NOTES, Nota 88.

[71] ANC, ANC1-167-T-1084, ANC1-167-T-1095, ANC1-167-T-1096, ANC1-167-T-1187, ANC1-167-T-1188, ANC1-167-T-1189, ANC1-167-T-1192.

[72] Ca l’Espinal (Argentona).

[73] De la Casa Vella de Lloertet.

[74] CARRERAS i CANDI, Francesch, “Argentona histórica”, Barcelona, 1891, pàgs. 37-38.

[75] ANC, ANC1-167-T-1076, ANC1-167-T-1132; NOTES, Nota 117.

[76] Segons M. Gemma Santos, Berenguer només hagués gaudit de la senyoria útil del Castell i només hauria tingut una filla, Isabel. La mateixa autora indica que Guillem de Cartellà provenia de la branca dels Cartellà de Maçanet de la Selva. SANTOS, pàg. 110.

[77] ANC, ANC1-167-T-1208; NOTES, Nota 77.

[78] NOTES, Nota 25.

[79] ANC, ANC1-167-T-1318; NOTES, Nota 4.

[80] ANC, ANC1-167-T-1365; NOTES, Nota 8.

[81] “Pel seu ascendent damunt els monarques, durant la cort de Montsó (1389), una facció de la noblesa el difamà de malversació del patrimoni reial i de deshonestedat pública. Fou processat amb els altres membres del Consell de Joan I, però sense càrrecs concrets, i absolt (1398). Es posà al servei de Benet XIII: li preparà una armada (1398) i el serví d’ambaixador (1404). Es casà amb Francina, filla de Berenguer d’Hortafà, també majordom de la reina (1392). A la seva mà es deuen dues cartes candoroses en què conta a la reina Violant les incidències del viatge de la infanta Joana des de Perpinyà a la Jonquera com si ho fes ella mateixa, que tenia uns pocs mesos (1396)”. (Enciclopèdia.cat).

[82] ANC, ANC1-167-T-1398; NOTES, Nota 3.

[83] ANC, ANC1-167-T-1624; NOTES, Nota 63. L’establiment es feia sobre “…tots los boschs de Dosrrius y Cañamas es a saber de tota rabassa tant de brugs com de arbossos com y ancara de tots y qualsevols arbres ab certa limitacio. Ço es que ninguna persona de qualsevol grau que si li sia licit lo poder arrebassar en dits termes sens llicencia del dit Corbera…”.

[84] ANC, ANC1-167-T-1576.

[85] ANC, ANC1-167-T-1845.

[86] ANC, ANC1-167-T-1927.