Comunicació en PDF / PowerPoint

Les imatges amb les quals vull iniciar la meva xerrada pertanyen totes al segle XX, durant bona part del qual Dosrius va perdre població i va empobrir-se per la minva de pes específic del sector agrícola en una economia catalana que va esdevenir plenament industrial i de serveis. Les fotografies ens mostren un paisatge de petits nuclis urbans envoltats de camps on la vegetació forestal és escassa. Són les foto-finish de mil anys d’història, en què els homes “retocarien” amb el seu treball la fesomia de les seves muntanyes i les seves valls.  (2, 3, 4, 5, 6)

Permeteu-me continuar explicant dos fets rellevants de la història de Dosrius i Canyamars. El primer fet és que l’origen documentat del nostre poble es remunta a finals del primer mil·lenni quan el topònim de Dosrius apareix a la documentació per primera vegada. Algú devia pensar que posar el nom de Duos Rios a un llogarret a la intersecció de dues rieres era una bona idea, com van fer els grecs quan van designar amb el nom de Mesopotàmia a la regió que quedava entre l’Èufrates i el Tigris i que seria el bressol de civilitzacions com la sumèria. (7)

I seria bona idea perquè l’aigua de les seves rieres, la de Rials que recull l’aigua del Far i la de Canyamars que recull l’aigua de les muntanyes orientals del municipi, és l’aigua que ha servit per moure molins i per regar camps i horts durant bona part de la seva història fins que els embats de l’economia capitalista es van endur l’aigua a Barcelona. A partir d’aleshores les moles dels molins van deixar de girar i els camps van quedar eixuts. La pagesia benestant es va malvendre les seves propietats i molts camperols van iniciar el camí cap a les ciutats, on trobarien millors oportunitats.

El segon fet que caracteritza la història de Dosrius és que degut precisament a la circumstància que va néixer en el mateix moment que s’estava gestant el feudalisme, aquests mil anys d’història han estat protagonitzats en bona part pels seus llinatges nobiliaris i els seus representants al territori. Abats, priors, castlans, barons o marquesos seran els senyors durant la societat feudal de l’Edat Mitjana o els nobles a la societat estamental durant l’Edat Moderna. (8)

Quan t’aproximes a la història a través dels documents, els que han estat dipositaris del poder polític, social i econòmic apareixen en negreta i bona lletra, mentre que els sotmesos i explotats difícilment mereixen una nota a peu de pàgina. Però no es podria construir el relat del nostre passat sense el coneixement del treball i la vida, a voltes afortunada i a voltes dura i dramàtica, dels nostres pagesos, masovers i jornalers. (9, 10, 11)

La meva exposició se centrarà en aquest binomi de protagonistes, nobles i pagesos, viatjant en el temps de forma aleatòria i posant especialment la mirada en el Dosrius del segle XVI, moment que molts opinen va ser el moment dolç de la pagesia catalana, lliure de bona part de l’antiga pressió senyorial i amb explotacions agràries suficientment grans i riques per transformar el paisatge natural i humà, per superar l’estricte nivell de subsistència i per generar durant l’edat contemporània els excedents, humans i materials, per a la industrialització del país. (12)

“Nobleza obliga” devia pensar Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza, qui a Dosrius coneixem com el primer Marquès de Castelldosrius, nascut a Barcelona a l’any 1651. Per aquells anys es va produir el primer intent dels catalans de fugir de la Corona hispànica en el marc de la guerra entre Espanya i França. (13) I es que els catalans estaven tips de la centralització que estava aplicant la monarquia espanyola, l’aplicació de nous impostos i lleves, de la Inquisició castellana. Els catalans es van aliar amb els francesos, però com acostuma a passar aquests també van trair el poble català. Aquell 1651, Joan d’Àustria va assetjar Barcelona; l’any 1653 aquesta va capitular i a l’any 1659 Catalunya perdia per sempre el Rosselló, el Conflent i el Vallespir. Felip IV va mantenir les lleis del principat de Catalunya tot i la derrota dels catalans, però cal recordar que pertanyia a la dinastia dels Àustries. (14)

El patrimoni del baró de Dosrius (encara no era marquès) estava integrat, entre d’altres, per la baronia de Dosrius i Canyamars. A la baronia pertanyien diverses terres, el castell i el molí. També hi havia altres parcel·les que es lliuraven als camperols a través de contractes emfitèutics que generaven censos i a més s’havien d’afegir altres drets que gravaven la renda agrària, com el delme.

Tot i les dues mil lliures anuals que Manuel rebria en concepte de rendes per les seves propietats arreu de Catalunya, no tindria prou per mantenir el seu estatus social i econòmic i per aquesta raó iniciaria la carrera militar. De capità de la guàrdia d’arquers el 1669 va ser ascendit a “Maestro de Campo” de la infanteria espanyola el 1674. Els seus mèrits a la Segona Guerra entre Espanya i França (1672-1678) el van catapultar al càrrec de Virrei i Capità General del Regne de Mallorca. (15)

Instal·lat a la “Corte de Madrid”, fa valer els seus mèrits i les seves influències fins que Carles II li atorga el títol de Marqués de Castelldorius el 6 d’abril de 1696 després d’haver-lo fet ministre del Consell de Guerra a l’any 1689. Poc després, el president de Castella li encarregaria la representació diplomàtica del regne a Portugal, amb l’objectiu d’actuar d’espia en temes de política colonial i internacional. Després de 7 anys a Lisboa, a l’any 1699, seria nomenat ambaixador a la capital francesa.

Manuel de Sentmenat era un decidit partidari dels Borbons i en la seva tasca diplomàtica va presentar al rei francès Lluís XIV el testament de Carles II en què feia hereu de la corona hispànica al net d’aquell, Felip d’Anjou o Felip V d’Espanya. (16, 17)

Tota aquesta tasca diplomàtica seria recompensada amb els títols de “Grandeza de España” (1703) i Virrei del Perú (1704).

No seria però fins el 7 de juliol de 1707 que el Marquès es convertiria en el (XXIV) vint-i-quatrè virrei de la colònia espanyola. Només arribar, el nou virrei va haver d’enfrontar-se a les incursions dels anglesos al Pacífic com a aliats de la causa austriacista i amb l’obligació d’enviar a la corona borbònica el màxim de recursos monetaris per finançar la guerra de Successió.

Però no tot eren obligacions militars. El Marquès, “… que era sumamente aficionado a las letras y a las ciencias, que sabía varios idiomas, que era muy sociable, afable y cortés y que en sus ratos perdidos cultivaba la poesía […] quiso favorecer y desarrollar en Lima el culto de las letras y los hábitos sociales; a cuyo efecto estableció en su palacio una tertulia semanal”.

Fortament influenciat per la cultura francesa i els costums de la cort versallesca, Sentmenat va voler introduir a la societat de Lima les reunions i festes literàries d’aquest estil de vida. Aquest seria vist com un estil frívol que contrastava amb l’austeritat, els costums i vestits dels anteriors virreis de l’època dels Àustries. De forma que Manuel va ser blanc de la crítica i de la sàtira de la població de Lima. Aquesta considerava que el nou virrei rebaixava el palau virreinal a la categoria d’acadèmia i teatre.

Va haver de defensar-se de múltiples acusacions i lluitar contra multitud de problemes: el contraban de productes francesos; la família de l’anterior virrei; el ressentiment d’antics amics i col·laboradors. Tot i això, el Marquès de Castelldosrius va aconseguir enviar a la Cort espanyola uns dos milions de pesos en el període d’un any i mig.

Moriria el 22 d’abril de 1710 a Lima després de ser desposseït del títol de Virrei per Felip V. El seu cadàver va ser sepultat a la cripta de la basílica de Sant Francesc de Lima i el seu cor va ser enviat a Catalunya per ser dipositat al santuari de Montserrat. El seu títol complet era el de Marquès de Castelldosrius, Baró de Santa Pau (pobles de la Garrotxa), Varvassor de Montescot (vassall de vassall / Montescot està al Rosselló i el títol provenia dels Oms) , Senyor d’Oms (llinatge del Rosselló)  i de Canyamars, Gran d’Espanya, Conseller de Sa Majestat, Ambaixador d’Espanya davant Sa Majestat Cristianíssima i Sa Majestat Fidelíssima, Capità General i Lloctinent del Regne de Mallorca, Virrei del Perú i Protector del Braç Militar.

El seu hereu, Fèlix de Sentmenat i Oms, no va tornar a Espanya fins a l’any 1724. Aquell mateix any, l’administrador dels marquesos de Castelldosrius valorava en 2.000 lliures anuals el saldo entre els seus ingressos i les seves despeses. Entre els ingressos, 450 lliures provenien de delmes i censos de Dosrius i Canyamars, mentre que el molí de Dosrius estava valorat en 50 lliures. (18)

Amb la derrota de Catalunya a la Guerra de Successió i l’entronització dels Borbons a la Corona hispànica, a la qual el Marquès de Castelldosrius va tenir el seu paper destacat, als territoris de la monarquia espanyola es practicaria la intolerància i la repressió. Ja a la mateixa guerra es va produir un fet que enllaça la realitat de principis del segle XVIII amb allò que succeeix als carrers de Catalunya a l’actualitat. (19) A l’any 1705 els barcelonins esperaven l’arribada de la flota anglesa capitanejada pel príncep Jordi de Darmstadt, que havia de combatre les forces borbòniques. El dia de Sant Jordi, 2.000 catalans van posar-se una cinta groga al barret, que era el color del príncep. (20) La repressió de Felip V no es va fer esperar: va publicar un ban que castigava amb pena de mort qualsevol persona que portés un llaç groc i diversos ciutadans van ser penjats per raó de la simbologia. Tres cents anys després, la intolerància se segueix practicant i la dissidència se segueix perseguint, amb gestos que ens recorden que amb Felip V es va acabar la “simple” unió dinàstica dels Reis Catòlics. Com a historiador encara em fa més ràbia l’acarnissament amb la memòria històrica. (21, 22)

Manuel de Sentmenat moriria doncs, lluny de casa, de les terres de la seva senyoria, però el seu llinatge continuaria i també el títol que el va fer passar de simple baró a Marquès i Grandeza de España. (23) Els seus descendents no destacarien especialment en cap camp de les ciències o les arts,… sinó únicament en el militar: el fill de Manuel, el II Marquès, seria mariscal de camp dels reials exèrcits; el III Marquès, Capità General de les Balears.

(24) En el camp militar i polític destacaria el V Marquès, Francesc Xavier de Sentmenat. Nascut a Múrcia el 1767, va ser ascendit a General de cavalleria durant la Guerra del Francès, a Capità General de Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823). El règim absolutista de Ferran VII el va condemnar a vuit anys de presó, va ser amnistiat el 1833 i a partir de llavors, alternant amb la carrera militar, va ser dues vegades senador. Va morir el 1842. (25) En morir sense fills, el títol passaria a una segona branca iniciada amb Pere Carles de Sentmenat i de Riquer, VI Marquès, i amb el pas dels anys, i després d’un judici de quatre anys, la XIII desena tercera Marquesa és des de l’any 2010, Àgata Ruiz de la Prada i Sentmenat. (26). Precisament la seva mare, Maria Isabel de Sentmenat i de Urruela, descansa al cementiri de Dosrius des de 2005. (27)

Durant aquests tres segles que van discórrer entre el primer Marquès i l’actual titular del Marquesat, la vigència del règim senyorial va anar desapareixent paulatinament, amb una forta sotragada a la primera meitat del segle XIX quan les diverses reformes legislatives liberals van deixar sense sentit la pervivència del sistema de l’Antic Règim. Els marquesos continuarien cobrant unes rendes cada vegada més minses del seus camperols, però les ocupacions i les preocupacions, com hem vist, s’haurien centrat en l’àmbit militar o polític, molt lluny de les terres que generaven els ingressos senyorials.

Durant un temps, però, els gestos i les formalitats continuarien vigents. Els antics reconeixements de feu i home propi de l’Edat Mitjana o els capbreus de l’Edat Moderna es van reconvertir als segles XVIII i XIX en cerimònies en què el nou marquès prenia possessió del Castell de Dosrius. A l’any 1730, l’apoderat del marquès va requerir al batlle i als regidors que reunissin als veïns a la plaça del poble. Una vegada tots congregats, el delegat del marquès va rebre dels pagesos uns quants grans i diners com a símbol del dret a cobrar censos i delme i va procedir a continuació a posar-se i treure’s uns guants. A l’any 1780, el representant del marquès visitava el Castell i el mas a on se solien recollir els censos i el delme tant en gra com en vi. A continuació se simbolitzava la propietat senyorial del feu entrant a la casa de tots els pagesos, que s’havien prèviament desallotjat i s’obrien i es tancaven diverses vegades les portes principals de la masia. Si es tractava d’una peça de terra, el procurador agafava un grapat de terra i d’herba i la llançava a l’aire. Una cerimònia semblant es repetia el 1796, mentre que ja en ple segle XIX, el 1842, la cerimònia es reduïa a demanar el reconeixement del camperol.

(28) I quins vestigis patrimonials o toponímics ens queden dels Castelldosrius? Els Marquesos havien estat els propietaris de Can Net (El Marquesat) i de Can Geimir, on vivia l’administrador de les seves finques. (29, 30, 31). Actualment la Marquesa continua sent la propietària del Castell i de les terres properes i de la masia de Can Batlle; a més, un dels carrers del centre històric porta el nom Marquès Castelldosrius.

Cal concloure que el senyoriu dels Marquesos de Castelldosrius es va exercir en un moment en què els seus titulars, com bona part de la noblesa catalana, se sentirien atrets per la vida i les oportunitats que proporcionava la capital del “reino”, entre les quals no era menor, la possibilitat d’enllaçar familiarment amb les cases nobiliàries de la resta d’Espanya.

Però tot i què els Castelldosrius són el llinatge nobiliari més ben conegut de Dosrius, altres senyors, eclesiàstics i laics, van ser els veritables protagonistes del naixement i desenvolupament del règim feudal primer i del règim senyorial després, amb una vinculació més propera, geogràfica i econòmicament, amb els autèntics actors productius del territori, que eren els pagesos.

Per tant, caldrà fer un nou salt en el temps. Un viatge que ens portarà a aquells segles de principis del segon mil·lenni, temps obscurs perquè en sabem encara poques coses i temps violents, perquè comtes, nobles i pagesos lluitaren per aconseguir el control dels mecanismes de poder econòmic i social. El resultat d’aquella lluita va ser la victòria dels cavallers i de l’alt clergat, que van aconseguir sotmetre als pagesos a través de la vinculació personal al senyor i l’adscripció a la terra que conreaven. (32)

La primera menció de Dosrius es fa a l’any 983 quan apareix sota la forma Duos Rios. Al segle XI, sorgeix la referència al castell i a finals del segle XII, Azaladardis i Berenguer Ató van vendre el castell a Geribert Miró per la quantitat de 30 onzes. El comprador del castell no era altre que el senyor del castrum (un edifici militar) de Roda i Berà, propietat que a l’any 1074 donaria a l’abadia de Cluny. (33) Precisament el mateix 1074 Geribert deixaria en testament sagramental el castell de Dosrius al Monestir de Sant Pere de Casserres, una abadia benedictina que es va formar a l’any 1012 i que va consagrar la seva església a l’any 1050. La comunitat va ser degradada a la condició de priorat al 1060 i integrada al Monestir de Cluny al 1079, convertint-se en el centre administratiu a Catalunya de les propietats de Cluny a Catalunya, que incloïen Sant Ponç de Corbera (Cervelló, Baix Llobregat) i Sant Pere de Clarà (Argentona, El Maresme). (34, 35)

Les donacions de Geribert Miró quedarien definitivament en mans del priorat quan a l’any 1121 l’abat i convent de Cluny donaren al prior i al monestir de Sant Pere de Casserres les baronies de Creixell, Roda i Berà (Tarragonès), Dosrius i Canyamàs (El Maresme).

Els monjos tindrien el domini sobre aquests territoris i delegarien en els castlans (o castellanos), la defensa i el govern del castell i de les seves terres. No sabem si durant el segle XI o principis del XII existiria un vassall que administrés aquest territori. Sabem que a l’any 1171 un tal Bernat de Dosrius deixaria al seu fill Bernat els castells de Dosrius, de Muntanyola i de Tona (Osona), a més de diverses propietats a Mataró, Agell (Maresme), Cabanes (Alt Empordà) i a Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental). A l’any 1143 apareix per primera vegada la menció de la parròquia de Sant Iscle de Dosrius.

A principis del segle XIII la pubilla dels Dosrius, Saura de Dosrius, va esposar amb Bernat de Cartellà, un membre d’una nissaga de Maçanet de la Selva que era originària de Sant Gregori, a Girona. (36, 37, 38)

A partir d’aquell moment, els castlans o vassalls del Monestir de Sant Pere de Casserres serien coneguts com els Cartellà. Precisament en un litigi durant aquells anys entre els Vallmajor i els Cartellà apareixen alguns dels noms que formaran part, a partir d’aleshores, de la història de Dosrius. (39)

Entre les denominacions geogràfiques trobem: torrente de Bau, collo de Archa, Tapioles, campus Sancte Eulalie, rieria de Canemars, torrente de Maians, carreria mercaderia que vadit apud (junt) Granulers, collo Erole, torrente de Gats, Rials, Monte Pedroso,… També s’esmenta un forn a tocar de la riera de Canyamars. En el repertori antroponímic trobarem bona part dels pagesos que conrearan les terres de Dosrius i Canyamars en els segles següents i que donarien nom als seus masos i masies: Libra (Llibre), Rinibles (Rimbles), Isarnis (Isern), Gel, Raimundi i Dulceti de Canemars, Oliuam, Raimundo Baiulio, Ulsina, Nogeriis (Nogueres), Rogers (Rogent), Angles (Anglès), Brugeria (Brugueràs), Gauarra, Carbonelli, Cornodellis, Arnaldi Mir, Arnalli de Terradis (Terrades), Carreriis (Carreres), Fonoleto (Fonollet), Marginats (Margenat). (40, 41, 42)

A finals del segle XIII trobem documentats establiments a pagesos com quan a l’any 1274, el prior, Saura i el seu fill estableixen en precari a Pere Mateu i als seus, el Mas Carbonell, ubicat a Dosrius, a canvi d’un cens de 16 diners i una gallina per Nadal; per Sant Pere i Sant Feliu mitja quartera de blat (una quartera eren uns 80 litres); una quartera de blat amb la tercera part d’espelta; una quartera d’espelta; un quintar  i mig de vi per Tots Sants i per Pasqua (un quintar eren uns 40 quilos), un ou i dos diners i malla de dita moneda. Al precari s’establia també la condició d’adscripció a la terra a través de la fórmula de ser home propi, és a dir, que estava sota de la dependència del senyor.

A principis del segle XIV, Agnès de Cartellà, vídua de Bernat de Dosrius, rebia el reconeixement (feudal), de com a mínim 42 homes pertanyents al Castell de Dosrius, els quals van ser congregats a l’església o rectoria de Dosrius el 1315. La llista és probablement la relació més extensa i antiga que tenim dels pobladors del domini senyorial. (43)

(44) La nissaga dels Cartellà continuaria durant els segles XIV i XV amb els matrimonis de Galceran de Cartellà amb Blanca de Corbera, Ramon Berenguer de Cartellà amb Blanca d’Argentona, Isabel de Cartellà amb Guillem de Cartellà i de Pere Galceran de Cartellà amb Maria de Pau.

(45) El casament de la seva filla (1437), Elisabet de Cartellà, amb Galceran Montserrat de Sentmenat i Casa-Sàgia, senyor de Santa Fe, iniciaria la nissaga dels Sentmenat com a la gran protagonista de la història nobiliària de Dosrius des d’aleshores fins a l’actualitat. Galceran provenia del llinatge originari del Castell de Sentmenat (Vallès Occidental, prop de Caldes de Montbui), els feudataris més importants dels Montcada. El matrimoni compraria el domini alodial del castell de Dosrius al Monestir de Sant Pere de Casserres i d’aquesta forma els antics cavallers es convertien en els barons de Dosrius i senyors de Canyamars. (46, 47, 48, 49).

Els Sentmenat era un llinatge que tenia el seu origen en la castlania del castell de Sentmenat  i eren els feudataris més importants dels Montcada. Al segle XIV, Berenguer I continuava sent castlà de Sentmenat però el seu hereu, Pere VI de Sentmenat i de Peguera, compraria la baronia de Pera (Castell de Pera a Sant Llorenç Savall) i el domini directe sobre la de Sentmenat. El germà de Pere, Galceran de Sentmenat i de Peguera, va ostentar el títol de senyor de Santa Fe i fruit del seu segon matrimoni amb Joana de Casa-Sàgia, naixeria el noble esmentat més amunt, Galceran Montserrat de Sentmenat. (50)

Del matrimoni de Galceran amb Elisabet Cartellà naixerien Pere Galceran i Joana Antiga de Sentmenat i de Cartellà, qui ostentava la baronia de Dosrius i les senyories de Fals (Bages) i Canyamars.

Aquí de nou ens trobem en una cruïlla històrica ja que Joana Antiga es va casar amb el besnét de Pere VI, Joan Pere I de Sentmenat i de Xetmar, reunint en una sola línia les baronies de Sentmenat, Dosrius i les senyories de Pera, Fals i Canyamars. La pubilla del matrimoni, Elisabet Maria de Sentmenat i Sentmenat es casaria amb Galceran Miquel de Sentmenat i de Sayol, l’hereu del castell-cartoixa de Vallparadís de Terrassa. Difícilment es podia concentrar a través de la política matrimonial un patrimoni senyorial tan important.

Però Elisabet decidiria dividir el patrimoni familiar de nou. Concedí la part més important al seu primogènit, Jaume de Sentmenat i Sentmenat (castell de Sentmenat, Fals, Pera i Vallparadís de Terrassa) mentre que el seu germà, el fadristern, Enric de Senmenat, heretaria la baronia de Dosrius i la senyoria de Canyamars, convertint-se en el 5è baró de Dosrius. (51)

El baró i senyor rebia més concretament (1541):

  1. a) El Castell i el terme de Dosrius amb tots els drets i pertinences: delmes, molins, joves (obligació feudal imposada a un pagès, de llaurar la terra del senyor durant un dia amb un parell de mules o de bous), tragines (era la modalitat del dret de bagatge que consistia en l’obligació de transportar coses per als exercits en campanya o la collita al magatzem del senyor), batudes (dret feudal consistent en una quinzena part dels fruits), tasques (prestació agrària que es pagava a més del delme i que solia consistir en l’onzena part dels fruits), censos, parts de les collites i totes les rendes i emoluments. A més la senyoria de Canyamars.
  2. b) Tot el delme d’Arbúcies
  3. c) Una heretat anomenat el Molar, a Sant Julià del Montseny.
  4. d) Diversos censals (capitals que donen una pensió o interès) (52, 53)

Probablement les dificultats econòmiques del besnét d’Enric, Manuel de Sentmenat, que el van empènyer a la carrera militar, política i diplomàtica, serien les que ja al segle XVI patia el baró de Dosrius. D’ell sabem que va comprar un censal mort (una altra forma de préstec) a l’any 1533 i que ja residia a Barcelona aleshores; que va obtenir el privilegi de noble del Principat de Catalunya de mans de Felip II el 30 de novembre de 1577; que es va casar amb Anna d’Oms i de Salvà, filla dels barons de Santa Pau (Antoni d’Oms i Lucrècia), després d’obtenir la dispensa del 4rt grau de consanguinitat, a principis de la dècada dels quaranta i que amb ella va tenir 6 fills: Isabel, Hipòlita, Galcerà, Ramon, Antoni i Maria-Anna. (54)

En el seu testament del 25 de juliol de 1580, Enric es justificava en no deixar res a la seva filla Maria-Anna “… perquè son oncle Anton Homs [cunyat d’Enric de Sentmenat] la presa per filla y la vol collocar per descarregar a don Galceran de Sentmenat nostro fill…”. Enric moriria abans de l’1 de setembre de 1580.

La línia dels Sentmenat de Dosrius continuaria durant tot el segle XVII fins arribar al I Marquès de Castelldosrius del que hem parlat anteriorment.

Però ara toca parlar dels habitants no nobles de Dosrius, dels pagesos i dels menestrals i de les seves relacions amb els Sentmenat.

Durant bona part de l’època preindustrial, les parròquies de Dosrius i Canyamars eren terra de masos i masies disperses pel territori, sovint a prop de les rieres que proporcionaven als pagesos les vies de comunicació naturals per desplaçar-se i l’aigua per a les seves explotacions agrícoles. Ja hem comentat que a principis del segle XIV van fer reconeixement 42 homes, el que faria que la població, a raó de 5 persones per cada cap de casa, fos aproximadament d’uns 200 habitants. A un fogatge de l’any 1378, el nombre de focs se situa en uns 35 focs o habitatges, el que faria pensar que la població durant el segle XIV es va mantenir o va disminuir, però les fonts són incertes i per tant és difícil treure conclusions.

(55) El 6 de desembre de 1448, van ser “… convocats a la plaça o sagrera de Dosrius, amb repic de campanes i so de viafora (Crit o so d’alarma per a demanar auxili o per a reunir la gent en cas de perill), els homes de les parròquies de Sant Iscle de Dosrius i Sant Esteve de Canyamàs, terme del castell de Dosrius, diòcesi de Barcelona, per manament de Guillem Maltes, àlies Illa, batlle del dit terme, i amb llicència de Gabriel Lleó, porter reial, també present.”

La reunió dels pagesos de Dosrius era una de les quatre-centes reunions que el sindicat de remences de Catalunya va organitzar a l’empara de la reial provisió dictada per Alfons el Magnànim a l’any 1448, en un clima d’enfrontament continuat entre senyors i camperols, en el qual aquests demanaven la supressió dels mals usos a través de la intervenció de la Corona. Un dels mals usos era la Intestia, un dret senyorial que penalitzava els pagesos que morien sense fer testament; un altre era la Remença: els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva no podien abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor feudal.

La llista dels pagesos assistents a la reunió era la següent: Guillem Maltes, àlies Ilella, batlle, Bernat Terrades, Antoni Llibre, àlies Llull, Bernat Oliu, Esteve Ferrer, Salvador Figuera, Esteve Padró, Esteve Noguera, Jaume Mir, Bernat Gavarra, Antoni Morera, joventut, Guillem Fenollet, Jaume Batlle, Antoni Esteper, Bartomeu Regent.

La majoria d’aquests pagesos eren els senyors útils dels masos i com un dels mals usos que afectaven al camp català, probablement no podien abandonar el seu mas sense redimir-se del senyor feudal pagant una quantitat variable en funció de les característiques del mas. Abans que esclatés la guerra civil catalana (l’enfrontament armat entre Joan II d’Aragó i els remences d’una part, i les institucions catalanes: Consell del Principat Diputació del General i Consell de Cent de l’altra), i el seu conflicte remença associat, els pagesos de Dosrius passarien a formar part del domini directe i alodial de la família Sentmentat quan la vídua de Galceran Montserrat de Sentmenat, Elisabet de Cartellà, va comprar-lo a l’any 1453 per 10.200 sous al Monestir de Sant Pere de Casserres. (56)

Quins drets incorporava el domini senyorial?

“…todos sus derechos anejos, los hombres y las mujeres y las partes que les correspondían en los campos, selvas, pastos, carrascales, censos y aguas, así como la mitad de la quístia (tribut), el señorío, huestes y cabalgadas, el derecho de imponer Bayles, la potestad, el juramento y homenaje del castellano y el derecho de recibir los homenajes de los hombres que habitaren en sus términos y todas las demás cosas, que de derecho, uso y costumbre y constitución, privilegio o rescripto (sol·licitud de privilegi) les pertenecieren en el castillo sobre el castellano y en los hombres y mujeres, mansos honores y posesiones, términos y territorios, aguas, acueductos, cazaderos y todas las demás cosas situadas en el término del lugar, absolviéndola a la vez de toda fidelidad y vasallaje, juramento y homenaje que les debía como dueño útil del referido castillo y sus términos.”

La sentència arbitral de Guadalupe (1486) convertiria als remences de Dosrius en pagesos lliures, però el domini directe de les seves terres i els seus masos continuaria estant en mans de la família Sentmenat a través dels contractes emfitèutics.

Però entre finals del segle XV i finals del segle XVI Dosrius i Canyamars van evolucionar positivament, amb l’augment de la població, la construcció de nous temples i l’aparició de nous masos.

De l’augment demogràfic del segle XVI donen fe dos recomptes. El primer, el fogatge de 1553, adjudica a Dosrius 39 focs i a Canyamars 14. El segon, ja entrat el segle XVII, és un recompte de cases fet per la parròquia i permet saber que a l’any 1632 existien 68 cases a Dosrius i 23 a Canyamars. Això significaria que en poc més d’un segle, entre 1515 i 1632, la població hagués passat d’unes 40 unitats familiars (180 habitants) a les 91 unitats (410 habitants) i que el territori s’hagués ocupat de forma significativa, especialment al districte de Dosrius. No és agosarat concloure que aquest augment demogràfic, en el qual haguessin tingut una certa participació els corrents migratoris, s’hagués traduït en un impuls en la renovació de la fàbrica medieval dels antics edificis eclesiàstics.

És el cas de l’església parroquial de Sant Iscle i de Santa Victòria, un edifici romànic del qual es tenen notícies des del segle XII i que va ser ampliat al llarg del segle XVI. A l’any 1512 es va encarregar la construcció d’una capella i un campanar, mentre que a l’any 1526 els síndics de Dosrius encarregarien la construcció d’un nou edifici que costaria 825 lliures i que prendria l’església d’Argentona com a referent.

Poc després, a principis de la dècada dels anys trenta, Salvi Arenes, un pagès de la parròquia de Sant Andreu del Far, va fer construir una capella als terrenys que al Corredor compartia amb en Bosch. L’edifici seria habitat per un ermità, Fra Lluís, que en morir va ser succeït a la dècada dels quaranta per un ermità d’origen occità, Bernat Penitència, qui gràcies a les almoines va enderrocar la primera ermita i va construir una segona ermita i una casa. L’arribada de Lleonard Claus a l’ermita del Corredor a la dècada dels seixanta significaria una nova remodelació del conjunt que donaria al santuari la seva fesomia actual i que estaria acabat a l’any 1590.

Durant el segle XVI s’hauria construït també l’església de Sant Esteve de Canyamars, que tenia el seu origen en un primer edifici romànic dels segles XI-XII. El nou edifici, d’estil tardogòtic i renaixentista, s’hauria bastit durant la primera meitat del segle XVI, si considerem la semblança entre el seu portal i el de l’església de Dosrius. Sense documentació que ho avali, del mateix segle XVI seria la construcció de l’església de Sant Andreu del Far construïda a tocar de la masia de can Guinart.

Cal concloure que el segle XVI va ser un segle de creixement i també de canvis socials. Aquests canvis es reflectirien en un document anomenat la Concòrdia. La Concòrdia del 7 de maig de 1568 és l’acord signat al despatx barceloní del notari del baró de Dosrius, Jaume Encontra, entre Enric de Sentmenat i els veïns de Dosrius. El preàmbul de la concòrdia ens explicaria el clima de conflictivitat social entre els nobles i els pagesos de Dosrius al si del règim senyorial vigent. El document se signava “Per evitar y del tot extirpar y finir tots plets, danys, interessos y despeses…”, entre Enric de Sentmenat i els síndics i procuradors de la universitat de Dosrius, els pagesos Jaume Bruguera de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria i Joan Galceran de la parròquia de Sant Esteve de Canyamars. El batlle “…per la Sacra Catòlica y Real Magestat del Rey Nostre senyor…” de la població, Pere Tarau, havia autoritzat als síndics la signatura dels “…capítols de transacció, concòrdia, pactes y avinensas…” que es detallen al document.

La concòrdia pretenia posar fi als conflictes no només amb el baró, sinó també aquells que els pagesos havien tingut amb els pares d’Enric de Sentmenat, Elisabet Maria i Galceran, ja difunts en aquells moments. Les disputes legals s’haurien portat a diverses instàncies, com jutges de capbrevació, la Reial Audiència del Principat o el Consell Reial i girarien entorn de les obres del castell, del molí, de les guaites, de les bades (vigilància) i altres no especificats. La concòrdia pretenia acabar amb els processos legals amb una compensació per part de la Universitat cap al baró de 5.300 lliures, que havien de satisfer els veïns en el termini d’un any.(57)

La quantitat que rebia el senyor de part de la universitat donava per extingida l’obligació que els veïns de Dosrius i Canyamars tenien de participar en les obres del “…Castell, de molí, guaites, bades, tascas, joves, femades (adobar), tragins, questia, cogoll y altres qualsevols servituts personals a les quals dita universitat y singulars homens tant conjuntament com divisament y tan en general y comu com en particular y en altra qualsevol manera fossen tinguts y obligats y qualsevol dells fosen tinguts y obligats al dit noble Señor D. Enrich de Sentmenat…” i tot plegat pels masos, cases i terres dels quals gaudien els pagesos. Del cogoll només intuïm que es referiria a l’obligació de fer lliurament d’ous de cogoll, dels quals desconeixem el significat.

El que condonava el senyor, doncs, eren totes aquelles servituds personals que els pagesos havien estat tradicionalment obligats a prestar als nobles.

De la concòrdia surt també l’acord de confeccionar un memorial o capbreu en el termini de dos anys en què quedarien especificats els censos que els pagesos havien de pagar pels masos i terres que posseïen, reservant-se el dret de cobrament sobre finques no incloses en el memorial i subjectes al domini senyorial. Aquest capbreu es va iniciar el 7 de juny de 1570 i s’acabaria el 17 de maig de 1571.(58)

El capbreu és un dels documents més interessants de la història de Dosrius ja que ens parla de la toponímia de la baronia a finals del segle XVI i especialment de la tinença de la terra.

En aquest marc econòmic i social de l’Antic Règim en què els pagesos de Dosrius i Canyamars havien passat de ser serfs del baró de Dosrius a ser súbdits de la Corona i de remences a pagesos lliures, la capbrevació tindria la funció de deixar constància documental del règim de propietat i possessió (domini directe i domini útil) que vinculava jurídicament al senyor i els pagesos per una part, i als mateixos pagesos entre sí per una altra. Les pretensions d’alguns d’aquests pagesos grassos com els Vallmajor que volien sostreure’s de la jurisdicció territorial de l’estament nobiliari, justificarien l’elaboració del capbreu i la confessió per part dels emfiteutes que gaudien del domini útil de bona part dels béns immobles (masies, cases, gleves, boscos, vinyes, molins,…) de la baronia, el domini directe dels quals era del senyor del Castell.

Aquest cadastre senyorial incloïa una part molt important dels béns vinculats a la baronia dels veïnats de Dosrius i Canyamars, quedant exclosos els béns arrels del veïnat del Far, que en aquells moments pertanyia a la baronia de Llinars del Vallès. Els emfiteutes feien confessió a Enric de Sentmenat, senyor del Castell de les parròquies de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius i de Sant Esteve de Canyamars, dels immobles dels quals havien tingut la possessió en un moment o altre per la cessió del domini útil per part de l’estament nobiliari.

La capbrevació es va fer sobre un total de 325 immobles: 37 (11%) feien referència a un mas, les seves dependències i a la seva parcel·la de conreu dependent; 17 (5%) a cases o habitatges de tota índole, inclosa una casa de fusta; 1 (0,3 %) molí fariner i la resta, 270 (83%), correspondria a peces de terra, horts o quintanes de superfície molt diversa. Tots aquests immobles quedaven agrupats per 49 confessants diferents (alguns confessants apareixen repetits en diversos passatges del capbreu), dels quals es detallaven els immobles o finques que posseïen.

Si exceptuem als membres del clergat secular i regular, el capbreu inclouria a la pràctica totalitat dels caps de casa de Dosrius i Canyamars. Si considerem que cada confessant era el cap d’una família de cinc membres, la població de Dosrius durant aquells anys seria aproximadament de 245 habitants. Aquesta població i especialment la dedicada a les tasques agrícoles, viuria predominantment lluny dels nuclis urbans construïts a redós dels dos edificis parroquials. Tenint en compte que el nombre de masos habitats i no rònecs era de 33, la població que habitava a les masies se situaria al voltant de 165 habitants, el que representaria el 67% de la població total, xifra que probablement seria major si consideréssim que el nombre d’habitants per cada masia seria superior al del nombre d’habitants de les cases del nucli urbà.

Els confessors eren en la seva majoria els titulars dels drets que tenien sobre els béns confessats. En un sol cas els confessants actuaven en representació d’un pubill. Així Gaspar Hereus i Esteve Ferrer, àlies Rovira, actuaren com a representants o tutors del pubill Antoni Ferrer, fill i hereu de Pere Ferrer de Dosrius.

El redactat de les confessions seguia una estructura molt regular. S’iniciava identificant al confessor, amb el seu nom, la seva professió i el mas que posseïa: “Jaume Nogueras pagès, senyor del Mas Nogueras, terras i possessions d’aquell, situat en dita parròquia de Dosrius…”. A continuació es feia referència a la confessió al baró i la forma jurídica del domini útil: “…confessà al noble senyor Don Enrich de Sentmanat, com a senyor del Castell de dita parròquia i de la parròquia de Canyamàs, que en força de carta precària a ell feta lo dia present en poder del dit notari, té i posseheix en dita parròquia de Dosrius…”. La confessió del mas s’acabava amb les característiques del mas, com les dependències que tenia, la seva superfície i les particions amb altres finques: “…i en lo lloch dit Mayans, dit Mas Nogueras ab sos corrals, i corts (establos) i una peça de terra en què dit mas és construït, de tinguda de tres quarteras de forment sembradura ab alguns arbres, que afronta dita pessa de terra en què dit mas és edificat a solixent en honor d’en Arenas; a mitgdia, part en honor de dit Arenas, i part en honor d’en Vallmajor; a ponent ab honor de dit confessant i part ab honor d’en Vallmajor; i a tremuntana ab dit confessant”.

A continuació i en paràgrafs diferents, es llistaven els altres béns immobles confessats i en el darrer es feia la confessió del domini directe per part del senyor. Així Antoni Comas acabava la seva confessió manifestant que “Lo qual mas i pessas de terra té baix domini directe de dit senyor del Castell a cens de set cortans de forment, catorse cortans de sivada, pagadors per Sant Pere i Sant Feliu (finals de juny i finals de juliol), i d’un parell de gallinas per Nadal: La tasca i demés com sobre està dit, com més llargament consta de dita confessió en dit capbreu als 2 d’agost 1570.”

No de totes les finques s’informa de la superfície. El sumatori de totes les informades ascendeix a 3.148 quarteres de forment, el que significarien unes 1.049 hectàrees de superfície confessada, una quantitat molt significativa si prenem en consideració que la superfície actual de tot el municipi de Dosrius, incloent el Far (exclòs del capbreu), és de 4.000 hectàrees.(59)

Com no podia ser d’una altra manera, la majoria dels confessants eren pagesos. Hi havia però alguns menestrals que també gaudien del domini útil de diversos béns. En Pau Rovira, Salvador Mir i Barthomeu Ferrer eren sastres, Pere Estaper era candeler de cera, Jaume Mir era ferrer, Sebastià Porta i Bernat Estaper eren sabaters.

Tots ells tenien una casa a la sagrera de la parròquia de Dosrius i cap d’ells vivia a Canyamars. És de suposar que exercirien el seu ofici a la mateixa vila de Dosrius formant una comunitat de menestrals al servei dels vilatans, els pagesos i els religiosos.

Pau Rovira, el primer sastre, pagava 50 sous de cens anual a Antoni Terrades, per una part de casa amb un portal que llindava amb la casa de Salvador Mir. En Pau també posseïa dues parcel·les, totes dues establertes pel baró: una peça de terra plantada de vinya de 7 jornals de superfície i una segona peça de terra de 2 quarteres de forment.

Salvador Mir, el segon sastre, vivia en una casa establerta pel pagès Pere Tarau, a raó de 22 sous de cens anual. També gaudia de dos establiments: una peça de terra de 6 quarteres per part del sabater Estaper i una vinya de 24 jornals per part dels pagesos Comas i Fonallet.

Barthomeu Ferrer i Mir, el darrer dels sastres, vivia en una casa relativament gran, amb 3 portals i eixida (pati), a la mateixa plaça del poble, amb 2 quartans de terreny. A més disposava per establiment del senyor d’un hort de la mateixa extensió i una peça de terra boscosa de 25 quarteres, a raó de 18 sous de cens.(60)

Pere Estaper, el candeler, viuria en una casa sobre un solar d’un quartà i mig de superfície, gràcies a un establiment fet pel sabater Bernat Estaper, per la mòdica quantitat de 6 diners.

Jaume Mir era el ferrer. Viuria en una casa amb eixida o hort que posseïa per l’establiment fet per Barthomeu Fonallet a canvi d’un cens de quatre gallines. Gràcies a Miquel Ferrer, en Jaume tenia també una parcel·la, parcialment dedicada a la vinya, de 4 quarteres que li costaven 10 sous.

Sebastià Porta, el primer dels sabaters, vivia en una casa a la plaça del poble, d’un portal i amb eixida, a més d’una vinya de 25 jornals a canvi de 30 sous.

El segon dels sastres i darrer menestral analitzat, vivia a la sagrera en un conjunt de diverses cases amb tres portals i una eixida comú, a canvi de lliurar al senyor 2 capons (pollastre capat) el dia de Nadal. Posseïa també una peça de terra de 20 quarteres, que tenia plantada parcialment de vinya, gràcies a una compra a carta de gràcia (una compravenda que es podia desfer) feta a Pere Tarau i un terreny de 16 quarteres per un establiment del senyor a raó de 3 sous. (61)

De les confessions dels menestrals es desprèn que la majoria vivien en cases sotestablertes per altres menestrals o pels pagesos, devent pagar quantitats que oscil·len entre les quatre gallines i els 50 sous. Els menestrals disposaven en tots els casos d’una eixida o d’un hort contigu a la seva residència habitual, però també una parcel·la de terreny (entre les 2 i les 25 quarteres) que en bona part dels casos es dedicava al conreu de la vinya (entre els 7 i els 25 jornals). I és que les vinyes no serien només objecte d’interès dels pagesos, atès que el vi, en aquell moment un producte agrari per a l’autoconsum, formaria part de la dieta de bona part de la població. De fet al segle XIV (1344) ja es documenta “la cellera de Dosrius”, una forma d’anomenar un agrupament de cases a prop de l’església (com la sagrera) que potser havia tingut el seu origen en un conjunt de sitges o cellers que calia protegir.

En cap cas les confessions ens informen dels productes que els pagesos conreaven a les seves terres. Només podem especular sobre aquest aspecte i referir-nos al tipus de cereal que servia per pagar els censos. El forment (una varietat de blat) seria de llarg el conreu predominant. De fet la majoria de les mides agràries de les parcel·les es fan en quarteres o quartans de forment de sembradura (de la mida de Dosrius) i bona part dels censos utilitzen aquest producte en el seu pagament en espècie. L’ordi, la civada i l’espelta també hi estan presents de forma marginal en el pagament de censos, sempre acompanyant al forment com a producte principal.

Bona part dels pagesos i també els menestrals disposaven d’una parcel·la on es conreava la vinya. La descripció de la finca no ens permet delimitar la superfície ocupada per aquest conreu, perquè en la superfície total s’inclouen sovint terrenys boscosos o dedicats al conreu del cereal. A les confessions trobem ceps plantats per tot el territori, però és a Manyans (amb una desena de parcel·les dedicades parcialment), al sud-oest de la població, a on especialment els dosriuencs hi tenien plantada vinya. (62)

Més precisos podem ser quan la peça de terra és dedicada enterament al conreu de la vinya. El pagès Joan Inell posseïa per carta precària una de 36 jornals a Lantigal. Antoni Ferrer, fill i hereu de Pere Ferrer de Dosrius, tenia una de 10 jornals, també a carta precària, a Les Costes. Pau Rovira, el sastre, amb el mateix tipus d’establiment i al mateix lloc, una peça de terra de 7 jornals. Salvador Mir, el segon sastre, una peça de 24 jornals a Manyans. Sebastià Porta, sabater, posseïa una peça de 25 jornals per la qual pagava un cens de 30 sous. Una peça plantada de vinya la tenia a rabassa morta Pere Daviu, amb una extensió de 15 jornals. Barthomeu Ferrer, el tercer sastre, per un altre contracte de rabassa morta, explotava una parcel·la de 20 jornals. (la rabassa morta consistia en poder explotar les vinyes mentre visquessin).

A partir d’aquestes informacions, podem concloure que diversos habitants del municipi, especialment els menestrals, tenien parcel·les dedicades en exclusiva a la vinya, mentre que els pagesos plantaven vinya en possessions dedicades a altres usos, com el conreu i el bosc. Les superfícies van des dels 7 jornals (0,28 hectàrees) fins els 36 jornals (1,44 hectàrees), una superfície molt gran que podríem assimilar a la superfície de tres camps de futbol. Farem notar que el cens que el sabater Porta pagava per la seva parcel·la de vinya, 30 sous, era 8 sous superior al que el sastre Salvador Mir pagava per la seva casa al poble de Dosrius.

Cal destacar que els masos, especialment els dels pagesos benestants, tenien dintre de la seva explotació una part del terreny dedicat a conrear ceps. L’extensió que en alguns casos tenien els masos (el Mas dels Bruguera tenia 300 quarteres de sembradura, unes 100 hectàrees), permetria dedicar una part de la superfície a la producció de vi. Per nomenar uns quants, tenien vinya al Mas Vallmajor, al Mas Galceran, al ja esmentat Mas Bruguera, al Mas Gel, al Mas Figueras o al Mas Cot.

Ja al segle XVI, la vinya era explotada sota la figura jurídica del contracte de rabassa morta. En el capbreu de Dosrius apareixen diversos contractes i en alguns casos els censataris (el que paga) o eren pagesos de fora de Dosrius o eren els menestrals de Dosrius ja estudiats. El primer el feia el pagès Antoni Rovira a Pere Daviu sobre una parcel·la de 10 jornals al Coll de Manyans. En Pere era una pagès de Valldeix que vivia porta per porta amb el sabater Sebastià Porta i que explotava diverses parcel·les, entre les quals una peça de terra de 4 quarteres al Polell per compra a carta de gràcia. El segon pertanyia al mateix sastre, per un establiment fet per Barthomeu Fonollet d’una peça de 3 quarteres a raó de 30 sous. El mateix Fonollet establia a rabassa morta al pagès Pere Tarau una peça de terra plantada de vinya de 10 jornals per 20 sous i una altra també de 10 jornals també a Barthomeu Ferrer pel mateix cens. Finalment, en Benet Abull de Vilassar, posseïa una peça de vinya de 12 jornals establerta per Narcís Oms. (63)

A banda de subratllar l’increment poblacional ens interessar especialment analitzar aquest patró residencial de masos i masies que quallaria al llarg del segle XVI i que es mantindria estable durant tota l’edat moderna. Dels 325 immobles confessats, 33 corresponen a masos habitats mentre que 4 estaven en runes o deshabitats. Aquests masos s’ubicaven especialment a Canyamars i eren els següents: els masos Rupit, Julià i Bertran (Canyamars) pertanyents a Pere i Joan Montalt i relacionats en una sola confessió; el mas Novell (Dosrius) de Nicolau Batlle i; els masos casa Nafanera i Mas Bataler (Canyamars) declarats pel pagès Polit Libre.

El mas era l’immoble més important dels emfiteutes i el primer de la llista d’immobles en les seves confessions. Cada confessant disposava del seu mas i portava el seu nom, a excepció de dos pagesos: Jaume Batlle explotava directament el mas Vallmajor i declarava com a propi el mas Padró, establert als hereus d’Esteve Padró; Pere Tarau era el posseïdor del Mas Tarau a prop de la riera i d’un segon mas Tarau (anomenat anteriorment Estaper) per compra a carta de gràcia. Existia a més un mas, Mas Ferrer, que estava establert per Gabriel Ferrer a dos emfiteutes: a Narcís Codina i el germà d’aquell, Miquel Ferrer.

Tot això ens dibuixa una estructura de la propietat al segle XVI amb una identificació molt intensa entre els emfiteutes i els seus masos, dels quals segurament ja se sentirien plenament propietaris, independentment del títol que els atorgava el domini útil.

A on eren i com eren aquests masos?  D’entrada cal dir que els masos estaven força ben repartits entre Dosrius (18 masos) i Canyamars (15 masos). De les característiques físiques de la masia i la zona immediata tenim pocs detalls. La majoria tenia un portal, corts i corrals. Hi havia altres que tenien dos, tres (Mas Rovira) i fins a quatre portals (Mas Estaper de Munt), tots dos a Dosrius. (64)

El mas estava integrat doncs, per la masia, els corrals i les corts, però sens dubte amb parcel·les o peces de terra que constituïen les terres aglevades on el propietari del mas tindria la zona d’explotació agrícola i forestal més immediata. Aquest seria el seu espai natural de treball tot i que molts pagesos tenien altres parcel·les en zones d’influència d’altres masos.

La superfície d’aquests masos no està informada en tots els casos. Només disposem del nombre de quarteres de forment de sembradura en 24 dels 33 casos. La superfície total dels masos de Canyamars era de 486 quarteres mentre que la de Dosrius era de 536,5. La mitjana global de la superfície dels masos amb informació era de 42,60 quarteres (unes 14 hectàrees de terreny), amb una mediana de 35 quarteres, el que situaria la seva extensió en la part alta de la forquilla de 10 a 17 hectàrees que Eva Serra adjudica als masos del Maresme de l’època. Per veïnats, els masos de Canyamars (48,6 quarteres) eren de mitjana lleugerament més extensos que els de Dosrius (38,32 quarteres).

Tres masos dels analitzats disposaven d’una superfície igual o superior a les 100 quarteres: el mas Bruguera de Dosrius, de Jaume Bruguera, amb 300 quarteres repartides entre camp, vinya i bosc; el mas Canyamàs, de Barthomeu Canyamàs, de 100 quarteres, repartides d’igual forma; i el mas Llibre, de Polit Llibre de Canyamars, també de 100 quarteres i amb la tríada esmentada. Altres però, no passaven de les 5 quarteres, el que representaria disposar de molt poc terreny per considerar-lo un mas: el mas Comas de Dosrius, d’Antoni Comas, amb 1 quartera de superfície que era més que una altra cosa un hort que disposava d’aigua de reg; i el mas Lletget d’Antoni Lletget de Dosrius, que havia estat comprat a carta de gràcia per un dels Bruguera i que tenia la minsa superfície de mitja quartera.

Si deixem de banda els masos i les peces de terra dedicades a la vinya, la resta de la propietat estava molt fragmentada. Els pagesos explotaven les terres amb contractes de rabassa morta, però especialment sota el règim de carta precària (més antic) o contracte emfitèutic (predominant). També hi havia parcers, tot i que en aquesta època sembla que eren pocs. Molts dels pagesos disposarien del mas i de diverses peces de terra molt petites. Altres, però, eren els titulars de grans masos i tenien moltes altres terres sotestablertes o arrendades a altres pagesos més modestos. Aquests grans pagesos o pagesos grassos (com els Vallmajor, Galceran o Canyamàs) que disposaven de grans superfícies de conreu, representaven sens dubte aquesta pagesia benestant que seria la protagonista principal del camp de les valls de Dosrius sota el domini senyorial dels Sentmenat.