Article en PDF

El segle XIX a Dosrius. Entre la tradició i la modernitat

El segle XIX és l’escenari de tot un seguit d’esdeveniments que resulten apassionants per a l’historiador: els avenços científics, les revolucions tècniques i urbanístiques, els canvis socials, els conflictes polítics,… Durant aquests anys Dosrius es debatria entre la seva fidelitat als valors tradicionals (la religió, la família, la propietat,…) i la modernitat que introduirien diversos fets econòmics i socials com l’explotació de l’aqüífer de Dosrius o la progressiva desintegració del model d’explotació agrària de l’època moderna.

Amagada a la vall per la qual discorren les seves rieres, la població de Dosrius va portar una vida lànguida durant bona part del segle XIX, dedicada als seus hortets, a la vinya i a l’explotació forestal. La seva població, llastada per la manca d’una escola elemental fins a mitjan segle XIX, era en bona part analfabeta. Era una població fonamentalment agrària, mancada dels professionals liberals que tenien poblacions més importants, lluny de la revolució industrial que s’estava produint a la costa i que no despertava l’interès de les publicacions de l’època més que quan es produïa un episodi de delinqüència o de violència.

Només l’existència d’una fàbrica de filat de cotó, l’arribada del primer mestre a la població i l’explotació de les aigües de la conca de Dosrius, van sacsejar la població del seu marasme econòmic i sociològic.

La rutina dels seus habitants de treballar al camp o al bosc es veuria només interrompuda per les celebracions eclesiàstiques que salpicaven el calendari, mentre que les relacions econòmiques, polítiques o recreatives estarien mediatitzades per la preeminència dels grans propietaris. Les autoritats municipals conduirien el municipi sota les estrictes regles de la legislació estatal vuitcentista, mentre que el rector i el vicari serien els referents ideològics i culturals durant bona part del segle.

És la visió del rector la que guiarà precisament el relat que dels diversos àmbits de la vida quotidiana us farem a continuació.

Cal començar amb la relació de la pagesia amb l’església, que a mitjan segle XIX no seria massa bona. Així, a l’any 1842 van intentar apropiar-se  del cavall que el Rector feia servir per traslladar-se fins a Canyamars. “…com no volguessin obrir, pegaren foc a les portes [de la Rectoria] […]. Anaven els de dins a buscar aigua al pou per apagar-lo i els de fora, així que s’adonaren, a cops de pedra els feren deixar les galledes. Hi hagué trets i per últim se’n portaren l’animal, que és el que volien, havent abans intentat espanyar a trets la porta xica de l’església”.

En tot cas l’edifici parroquial era d’importància cabdal per als pagesos. Una de les funcions que complia l’església parroquial era el toc de campanes. Atès que el campaner necessitava les claus de l’edifici per poder accedir al seu interior, molestant al rector una vegada i una altra, a l’any 1882 es va decidir construir una escala exterior (annexa a l’absis exterior de l’edifici) que va costar 46 duros i al finançament de la qual hi van contribuir els veïns.

Però les campanes continuarien sent motiu de preocupació per al rector i els vilatans. Al setembre de 1893, un llamp va caure de ple sobre el campanar i va inutilitzar les campanes. Sembla que l’esdeveniment devia espantar als responsables de fer tocar les campanes perquè ningú més va voler tornar-les a tocar per por que tornés a caure un altre llamp.

El problema que es creava era majúscul perquè molts camperols creien que el toc de campanes allunyava les tempestes i evitava les pedregades que durant els últims 3 anys havien malmès les vinyes i les collites. Amb bona voluntat i amb els diners i el treball dels pagesos, l’Església disposaria a finals de segle d’una nau més elevada, un campanar més alt, de rellotge i d’un campaner que toqués les campanes.

Un segon element digne de preocupació per als dosriuencs de l’època va ser el del cementeri de la sagrera. Ja a l’any 1864 no hi havia lloc per enterrar més cadàvers al solar contigu a l’Església però no va ser fins al novembre de 1894 que es va beneir el nou cementiri als afores de la població. Els nínxols de l’antic es demolirien curiosament a l’any 1900.

En tercer lloc parlarem de les tradicions. Abans que arribessin els nous temps de finals de segle en què la població es va associar en entitats recreatives que obrien els seus locals per ballar la tarda del diumenge, era costum “…que la jovenalla [escollís] la plaça de davant de l’església, per ballar. Això desagradà tant al Rector que llavors hi havia [1801], que resolgué, tancar la porta gran de l’església i obrir un portal petit darrera de l’altar major […] per a on devien passar els que volguessin assistir a les funcions de la Parròquia”.

El tema dels balls a la població seria a voltes problemàtic; en altres casos dramàtic. A l’any 1875 el Governador decidiria cessar l’alcalde i al secretari pels greus disturbis ocorreguts amb motiu del ball. Sembla que el tinent d’alcalde, que feia de delegat de l’alcalde a Dosrius, perquè aquest vivia a Canyamars, va permetre un ball per la festa de Sant Sebastià. L’alcalde va enviar homes armats a parar el ball i es va trobar amb un avalot de la gent de Dosrius. “L’Alcalde i Secretari corregueren a tancar-se en la casa capitular, el poble amotinat determinà pegar foc en ell, però no ho feren per consideració a les cases veïnes, entretant es creuaren trets entre els de dins i els de fora de lo que resultà  mort un home davant del portal de la casa que hi ha davant de l’església. Continuaren tancats tota la nit els esmentats Alcalde i secretari juntament amb alguns dels homes que vingueren de Canyamars, en va provaren d’escapar per la teulada i tan perduts deurien veure’s que diuen que en l’endemà quan anaren a agafar-los trobaren que algú havia redactat son testament.”

En determinats casos les tradicions populars resultarien paganes a ulls del rector. Les cròniques recullen un altre costum que no era altre que el de l’Arbre del Maig que “…es posava dintre l’Església a on estava tot lo demés temps de l’any amb la superstició de què no podia podrir-se”. El rector s’hi va oposar a l’any 1816 i no es va tornar a recuperar la tradició.

Un altre costum, que ens parla de com l’espai de l’església seria aprofitat per activitats no estrictament litúrgiques i citat a l’any 1824 era el que durant la nit de Dijous Sant els administradors de la lluminària es quedaven dintre de l’església. Allà passaven tota “…la nit menjant i bevent davant del Santíssim Sagrament, cantant i fent tabola els fadrins i minyones i anant de continu de l’església a l’hostal i de l’hostal a l’església”. Sabem també que el rector va prohibir aquest indecorós costum i va tancar la porta a les 10 de la nit.

Cal parlar finalment de les associacions recreatives o culturals de Dosrius durant el segle XIX.

Durant la segona meitat del segle XIX es van constituir com a mínim quatre associacions, dues religioses pertanyents a la categoria de les entitats mutuals i dues de recreatives.

La primera entitat mutual es va crear l’1 de juny de 1857 i portava per nom Germandat de la Mare de Deu dels Dolors. El seu reglament seria aprovat pel Governador Civil de la província el 20 d’agost de 1857 i modificat el 30 d’octubre de 1882. La segona entitat mutual es va constituir el 17 de maig de 1879 i es deia Patriarca Sant Josep.

El casino o cafè el Nard Oriental o Azucena Oriental, una associació de caràcter recreatiu, es va constituir el 4 de maig de 1885 però tancaria un any més tard. En aquell moment, a l’any 1896, hi havia un segon casino o cafè però no tenim cap notícia sobre el moment de la seva fundació ni sobre el seu nom.

Haurem d’esperar a l’any 1895 per assistir a la fundació de la segona societat recreativa. Portava per nom L’Hemeteria i sabem que es reunia als locals de l’antiga fàbrica de capses d’Antoni Fàbregas que havia tancat portes a l’any 1893.

La vida associativa tindria una època dolça durant els anys 1903 i 1904 amb el naixement de dues entitats recreatives de signe polític oposat. La primera seria La Unió, oposada al partit de l’ajuntament i inscrita en el registre d’associacions el 30 de juliol de 1903 i domiciliada a La Plaça, 10. La segona, anomenada La Constància i fidel als interessos de l’ajuntament, va crear-se el 4 de maig de 1904 i estava domiciliada a … La Plaça, 9! De la primera sabem que tenia orquestra pròpia però que no va assistir a cap de les funcions religioses celebrades durant la festa major de 1903. La coexistència de les dues societats recreatives semblava justificada més per motius polítics que per la necessitat de satisfer les necessitats de la població. Durant aquests dos anys era l’orquestra de La Constància la que assistia a les processons i als oficis, mentre que la de La Unió es mantenia al marge.

Altres aspectes de la vida del Dosrius vuitcentista com són les escoles o les fàbriques, ajudarien a la població a ser més educada i més rica. Per manca de temps no m’estendré en els detalls i els assistents tindreu l’oportunitat de llegir-los a l’article imprès. Tot ajudaria, com així ho faria l’acabament de la carretera d’Argentona a Dosrius i la construcció del pont sobre la riera de Rials a l’any 1884, a què Dosrius esdevingués una població més moderna, millor connectada al món i més preparada per començar el segle XX.

Anuncis