Article en PDF

1.Introducció

Gràcies a l’estudi del capbreu d’Enric de Sentmenat, elaborat l’any 1570, coneixem més i millor la realitat econòmica, social i geogràfica de la baronia de Dosrius i de la senyoria de Canyamars durant el segle XVI[1].

En aquest article ens aproximarem a la figura d’Enric de Sentmenat i al seu llinatge així com estudiarem més extensament un document, la Concòrdia de 1568, signada entre el noble i els pagesos poc abans de l’elaboració del capbreu.

2.Els Sentmenat de Dosrius i Canyamars

Els veïnats de Dosrius i Canyamars han estat tradicionalment relacionats amb el Marquesat de Castelldosrius, un títol nobiliari que va ser instituït per Carles II el 6 d’abril de 1696 en la figura del polític, militar i diplomàtic Manuel de Sentmenat-Oms de Santa Pau i de Lanuza (1651-1710). Anys després, l’1 de març de 1701, la dignitat de Grandeza de España s’uniria al títol de marquès gràcies a Felip V, de qui el primer marquès de Castelldosrius va ser un aliat incondicional[2]. Manuel moriria a Lima el 24 d’abril de 1710 i el seu fill, Fèlix de Sentmenat, fruit del seu matrimoni amb Joana d’Oms, va heretar el marquesat. Quan Fèlix va morir a l’any 1744, el títol va passar al seu germà, Joan Manuel de Sentmenat, qui moriria a l’any 1754[3].

No sembla doncs que una figura com la de Manuel, que va iniciar la seva carrera militar als 18 anys, que va ser destinat com a militar a diverses llocs d’Espanya i com a diplomàtic a diverses cancilleries europees i que acabaria la seva vida “fent les Amèriques” com a virrei del Perú, Xile i la Terra Ferma, estigués molt vinculat personalment a la seva baronia de Dosrius[4].

Probablement la vinculació personal i social entre l’estament nobiliari i els pagesos de la baronia hauria estat més intensa segles abans, quan el règim senyorial era més proper geogràficament i més rentable econòmicament. De fet, el pare de Manuel de Sentmenat (Enric, † 1652), el seu avi (Galceran, † 1603) i el seu besavi (Enric, † 1580) tenien com a únic títol el de barons de Dosrius i senyors de Canyamars, tot i que tant Manuel com el seu besavi s’havien casat amb una donzella (Joana d’Oms i Anna d’Oms respectivament) del llinatge rossellonenc dels Oms.

L’origen de la baronia de Dosrius cal anar-lo a buscar a principis del segon mil·lenni quan el castell de Dosrius i els seus dominis van passar a formar part del patrimoni del monestir de Sant Pere de Caserres. Els monjos confiarien la castlania als Dosrius, el primer dels quals seria Ramon a l’any 1147. Els Dosrius continuaven sent els castlans quan a l’any 1214 Saura de Dosrius es casava amb Bernat de Cartellà, un cavaller d’un llinatge provinent de Maçanet de la Selva. La castlania portaria el cognom Cartellà fins que dos segles després, a l’any 1437, la pubilla dels Cartellà, Elisabet de Cartellà Castellet i de Pau es casà amb Galceran Montserrat de Sentmenat i Casa-Sàgia, senyor de Santa Fe. És en aquest moment quan s’inicia la vinculació de Dosrius amb el llinatge Sentmenat.

Els Sentmenat era un llinatge que tenia el seu origen en la castlania del castell de Sentmenat i eren els feudataris més importants dels Montcada. Al segle XIV, Berenguer I continuava sent castlà de Sentmenat però el seu hereu, Pere VI de Sentmenat i de Peguera, compraria la baronia de Pera i el domini directe sobre la de Sentmenat. El germà de Pere, Galceran de Sentmenat i de Peguera, va ostentar el títol de senyor de Santa Fe i fruit del seu segon matrimoni amb Joana de Casa-Sàgia, naixeria el noble esmentat més amunt, Galceran Montserrat de Sentmenat.

Del matrimoni de Galceran amb Elisabet Cartellà naixerien Pere Galceran i Joana Antiga de Sentmenat i de Cartellà, qui ostentava la baronia de Dosrius i les senyories de Fals i Canyamars.

Aquí de nou ens trobem en una cruïlla històrica ja que Joana Antiga es va casar amb el besnét de Pere VI, Joan Pere I de Sentmenat i de Xetmar, reunint en una sola línia les baronies de Sentmenat, Dosrius i les senyories de Pera, Fals i Canyamars. La pubilla del matrimoni, Elisabet Maria de Sentmenat i Sentmenat es casaria amb Galceran Miquel de Sentmenat i de Sayol, l’hereu del castell-cartoixa de Vallparadís de Terrassa. Difícilment es podia concentrar a través de la política matrimonial un patrimoni senyorial tan important.

Però Elisabet decidiria dividir el patrimoni familiar de nou. Concedí la part més important al seu primogènit, Jaume de Sentmenat i Sentmenat (castell de Sentmenat, Fals, Pera i Vallparadís de Terrassa) mentre que el seu germà, el fadristern, Enric de Senmenat, heretaria la baronia de Dosrius i la senyoria de Canyamars, convertint-se en el 5è baró de Dosrius.

Privilegi de noblesa atorgat pel rei Felip a favor d’Enric de Sentmenat

Probablement les dificultats econòmiques del besnét d’Enric, Manuel de Sentmenat, que el van empènyer a la carrera militar, política i diplomàtica, serien les que ja al segle XVI patia el baró de Dosrius. D’ell sabem que va comprar un censal mort a l’any 1533 i que ja residia a Barcelona aleshores[5]; que va obtenir el privilegi de noble del Principat de Catalunya de mans de Felip II el 30 de novembre de 1577; que es va casar amb Anna d’Oms i de Salvà, filla dels barons de Santa Pau (Antoni d’Oms i Lucrècia), després d’obtenir la dispensa del 4rt grau de consanguinitat, a principis de la dècada dels quaranta i que amb ella va tenir 6 fills: Isabel, Hipòlita, Galcerà, Ramon, Antoni i Maria-Anna.

En el seu testament del 25 de juliol de 1580, Enric es justificava en no deixar res a la seva filla Maria-Anna “… perquè son oncle Anton Homs [cunyat d’Enric de Sentmenat] la presa per filla y la vol collocar per descarregar a don Galceran de Sentmenat nostro fill…”.[6] Enric moriria abans de l’1 de setembre de 1580[7].

Queda clar que resta molt per investigar sobre la branca Sentmenat (la d’Enric de Sentmenat i els seus descendents) que portaria fins a la figura de Manuel de Sentmenat. L’estudi de la concòrdia de 1568 ens permetrà una aproximació a la caracterització d’aquesta petita noblesa de la qual els barons de Dosrius podrien ser una mostra.

3.La Concòrdia de 1568

Com s’ha comentat, la baronia de Dosrius i Canyamars de la nissaga Sentmenat neix quan a mitjan segle XV els castlans del Castell de Dosrius, el llinatge Cartellà, s’emparenta amb el llinatge Sentmenat i la vídua de Galcerà Montserrat de Sentmenat, Elisabet de Cartellà, compra el 13 de març de 1453, el domini directe i alodial de les parròquies de Dosrius i Canyamars al Monestir de Sant Pere de Casserres, que l’ostentava des del segle XII. El preu de la compra va ascendir a 10.200 sous moneda barcelonesa que es van invertir en la lluïció d’un censal[8].

Amb la compra del senyoriu, els barons adquirien tota una sèrie de drets que a finals del segle XIX es definien així[9]:

“…todos sus derechos anejos, los hombres y las mujeres y las partes que les correspondían en los campos, selvas, pastos, carrascales, censos y aguas, así como la mitad de la quístia, el señorío, huestes y cabalgadas, el derecho de imponer Bayles, la potestad, el juramento y homenaje del castellano y el derecho de recibir los homenajes de los hombres que habitaren en sus términos y todas las demás cosas, que de derecho, uso y costumbre y constitución, privilegio o rescripto les pertenecieren en el castillo sobre el castellano y en los hombres y mujeres, mansos honores y posesiones, términos y territorios, aguas, acueductos, cazaderos y todas las demás cosas situadas en el término del lugar, absolviéndola a la vez de toda fidelidad y vasallaje, juramento y homenaje que les debía como dueño útil del referido castillo y sus términos.”

A tenor del text, podem concloure que els drets senyorials que aconseguia Elisabet de Cartellà amb la compra a l’ordre benedictina abastaven diversos privilegis: la propietat de les terres, els boscos, l’aigua, les pastures,…; el dret al cobrament de la meitat dels tributs (quèstia); el dret al cobrament de censos per la cessió del domini útil de les terres; la potestat per reclutar militarment als pagesos; el dret a rebre l’homenatge del castlà i dels pagesos i fins i tot, tot i que Dosrius pertanyia a la jurisdicció reial des del segle XIV (1397), el nomenament del batlle.

La categorització que Gaspar Feliu fa dels drets senyorials ens sembla adequada per conceptualitzar la realitat senyorial dosriuenca dels segles XV i XVI. L’autor ens parla de tres classes de senyoria: la senyoria jurisdiccional, la senyoria territorial i la senyoria campal[10].

La senyoria jurisdiccional estava integrada per les prerrogatives de governar el territori i administrar justícia, drets que tot i que no aportaven ingressos elevats, implicarien un grau de sotmetiment de la població molt important. En el cas de Dosrius, aquest tipus de jurisdicció estava ja en mans de la Corona.

La senyoria territorial era probablement la més important de les tres i aquella que definia millor la societat senyorial o d’antic règim. La seva existència es materialitza en el domini, per part del senyor, del territori i dels seus habitants, en connexió amb les necessitats de defensa i que es concretava econòmicament en l’exacció de diversos tributs: fogatge, quístia, destrets o monopolis sobre determinades activitats econòmiques (molins, forns,…) i en darrer lloc però no per això menys important, el delme, una quantitat proporcional sobre les collites, que senyors i Església es repartien.

La senyoria campal correspondria al “dret de propietat” de bona part de les terres de la seva senyoria territorial. Els senyors retenien el domini directe sobre les terres i cedien el domini útil als camperols, a canvi d’un cens anual i de dos drets que afectaven les transmissions: el de fadiga, que implicava la prioritat o prelació del senyor en la “revenda” i el lluïsme, que suposava el cobrament d’una quantitat en concepte de transmissió. El domini útil, que al segle XVI es vehiculava jurídicament a través de l’emfiteusi, suposaria també el treball forçós dels camperols en determinades obres o tasques relacionades amb les possessions del senyor (la jova, el tragí,…).

La Sentència arbitral de Guadalupe (1486) suposaria la desaparició dels anomenats “mals usos” a canvi d’una compensació econòmica per part dels pagesos. Probablement alguns dels altres costums que no pertanyien estrictament als “mals usos” perviurien en les centúries següents i a cada senyoriu i a cada racó del Principat es viurien situacions diverses.

El règim senyorial dels primers barons de Dosrius, abans de la imposició de la Sentència i atesa la descripció que es feia més amunt, implicaria la senyoria territorial i campal de les parròquies de Dosrius i Canyamars. Tot fa suposar i resta per investigar, que la integritat del règim senyorial del segle XV es va deteriorar al llarg del segle XVI per la debilitat, econòmica o social, de la noblesa o per l’oposició dels pagesos, els quals s’haurien constituït en els senyors dels seus masos. Aquesta transformació quedaria plasmada en un acord, la Concòrdia, que regularia les relacions entre els senyors i els pagesos en un marc més favorable per als darrers.

La Concòrdia del 7 de maig de 1568 és l’acord signat al despatx barceloní del notari del baró de Dosrius, Jaume Encontra, entre Enric de Sentmenat i els veïns de Dosrius[11]. El preàmbul de la concòrdia ens explicaria el clima de conflictivitat social entre els nobles i els pagesos de Dosrius al si del règim senyorial vigent. El document se signava “Per evitar y del tot extirpar y finir tots plets, danys, interessos y despeses…”, entre Enric de Sentmenat i els síndics i procuradors de la universitat de Dosrius, els pagesos Jaume Bruguera de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria i Joan Galceran de la parròquia de Sant Esteve de Canyamars. El batlle “…per la Sacra Catòlica y Real Magestat del Rey Nostre senyor…” de la població, Pere Tarau, havia autoritzat als síndics la signatura dels “…capítols de transacció, concòrdia, pactes y avinensas…” que es detallen al document.

La concòrdia pretenia posar fi als conflictes no només amb el baró, sinó també aquells que els pagesos havien tingut amb els pares d’Enric de Senmenat, Elisabet Maria i Galceran, ja difunts en aquells moments. Les disputes legals s’haurien portat a diverses instàncies, com jutges de capbrevació, la Reial Audiència del Principat o el Consell Reial i girarien entorn de les obres del castell, del molí, de les guaites, de les bades i altres no especificats. La concòrdia pretenia acabar amb els processos legals amb una compensació per part de la Universitat cap al baró de 5.300 lliures, que havien de satisfer els veïns en el termini d’un any.

La quantitat que rebia el senyor de part de la universitat donava per extingida l’obligació que els veïns de Dosrius i Canyamars tenien de participar en les obres del “…Castell, de molí, guaites, bades, tascas, joves, femades, tragins, questia, cogoll y altres qualsevols servituts personals a les quals dita universitat y singulars homens tant conjuntament com divisament y tan en general y comu com en particular y en altra qualsevol manera fossen tinguts y obligats y qualsevol dells fosen tinguts y obligats al dit noble Señor D. Enrich de Sentmenat…[12] i tot plegat pels masos, cases i terres dels quals gaudien els pagesos.

El que condonava el senyor, doncs, eren totes aquelles servituds personals que els pagesos havien estat tradicionalment obligats a prestar al senyor i que podrien enquadrar-se tant en la senyoria territorial (obres, guaites,…) com en la senyoria campal (joves, tragins,…).

En un capítol diferent, la Concòrdia establia la condonació dels censals morts[13], les seves prorrates i les seves pensions existents fins el dia de la signatura. El pacte incloïa així mateix la condonació de les pensions i pagues vençudes per raó de censos, així com per raó de terços, lluïsmes o foriscapis[14]…per qualsevols vendas, permutas, establiments, donacions, empenyoraments e qualsevol alineacions é successions y transportacions tan entre vius com ab intestat, é ara sien per títol lucratius (o) onerosos de qualsevol temps atras fins lo dia present…”.

La condició era que els posseïdors o propietaris del masos havien de considerar-se “…homens propis solius y afogats per tots los mansos y terres posseheixen en dites parrochias…”, fórmula que interpretem en un sentit més modern i flexible que el que l’adscripció a la terra va tenir en ple feudalisme.[15]

La concòrdia en tot allò examinat fins aquí suposava la renúncia a una sèrie de drets, privilegis o deutes vençuts com l’extinció de les prestacions personals o les pensions no abonades. Però el revers de la concòrdia serviria fer posar negre sobre blanc que la part més important de la renda senyorial es continuaria exigint als pagesos.

La part més important estaria constituïda pel delme, el que constituïa la desena part de la collita. A la documentació queda clar que els pagesos havien de satisfer-lo tant al baró com al rector de les parròquies. El delme quedava establert sobre la producció de forment, mestall, ordi, civada, mill, espelta, sègol, faves, favolins, ciurons, verema, cànem, lli, carnalatge i formatges[16]. De formatges cada pagès n’hauria de pagar quatre l’any.

Els pagesos també estarien obligats a satisfer el redelme a l’administració de l’obra de les parròquies de Dosrius i Canyamars: “…de qual delme se acostuma de pagar redelme per dits venerable Rector y Señor D. Enric de Setmanat a la fabrica de las Iglesies de Dosrius y Canyamás so es la onzena per so que los pagesos de dites parrochies son obligats de portar redelme a llurs propies despeses en la casa de las Iglesia de Dosriu ahont se fa la pensió”.

També quedaven ratificats el dret al cobrament dels censos que originava el contracte emfitèutic que regulava el domini útil dels masos i les terres i aquells drets relacionats amb la transmissió del domini útil, quedant explicitats el dret de ferma (dret de reconeixement i consentiment senyorial a la transmissió) i la fadiga (el dret del senyor a tenir la prioritat en la compra): “…tots los censos ab tot domini, ferma y fadiga que semblantment dit Señor D. Enric de Sentmanat ha y reb y faber y rebre deu y ha acostumat en y sobre los masos, terres, honors y possesions de ditas parrochias de Dosrius y Canyamás conforme vuy los reb y rebre deu dit Señor D. Enric de Senmanat y per major claricia y per que en esdevenidor no y hage per so plets ni questions, se eximirán y designarán dits censos que vuy fan y han acostumat de fer, los que se anomenaran en un memorial…”.

De la concòrdia surt també l’acord de confeccionar un memorial o capbreu en el termini de dos anys en què quedarien especificats els censos que els pagesos havien de pagar pels masos i terres que posseïen, reservant-se el dret de cobrament sobre finques no incloses en el memorial i subjectes al domini senyorial. Aquest capbreu es va iniciar el 7 de juny de 1570 i s’acabaria el 17 de maig de 1571.

Amb tot això, l’estament nobiliari continuaria gaudint del delme, dels censos, del molí i de les aigües que tenia a la parròquia de Dosrius, recursos econòmics que podien convertir-se fàcilment en els diners que necessitava el baró per viure a Barcelona. Tot i la seva absència, els Sentmenat volien deixar clar que el castell “…avui dirruït y tots y sengles massos, terres, boschs, estapers y altres possesions de dit Castell y propis de dit Señor…” continuarien en mans del baró. Quedava clar també que els censals morts que havien de pagar “…en Terrades en Jaume y en Lledó…” continuarien vigents. Atès que el castell estava en runes, la renúncia que feia el baró a les prestacions personals que els pagesos havien fet als seus antecessors, cobraven molt de sentit, especialment en una època de baixa bel·licositat i d’allunyament físic de la noblesa de les seves terres. Només restava que els pagesos reconeguessin simbòlicament la pervivència dels drets senyorials: haurien de prestar homenatge de boca i mans segons els usatges de Barcelona. A canvi el baró es mostrava generós a l’hora de cobrar la indemnització de 5.300 lliures. Facilitaria qualsevol “…vendas, empenyoraments (o) altres alienacions o specials obligacions a cualssevol persones lo dit Señor D. enric de Senmanat, sens paga de ters o loisme algú ans graciosament hage de fermar per rahó de Senyoria…”.

Signatura del notari en la transcripció de la Concòrdia de 1568

La concòrdia representava doncs la fi de les servituds personals, però a la vegada la reafirmació dels drets senyorials que la jurisdicció territorial i campal representaven, drets que a finals del segle XIX no havien prescrit, atès que tot i que la societat d’antic règim s’havia extingit amb les revolucions liberals de principis de segle, les prestacions establertes en la Concòrdia adoptaren la forma de contracte entre parts que cap reforma podia menystenir.

“…se desprende en concepto del que suscribe que la casa de Castelldosrius fue señora jurisdiccional de los pueblos de Dosrius y Cañamás, habiendo adquirido la jurisdicción a título oneroso; que el que era gefe de la misma en el año de 1568 se anticipó en dos siglos y medio a las leyes que abolieron las servidumbres personales derivadas de la misma jurisdicción; y que las estipulaciones relativas a la prestación de censos, censales y demás análogas que la concordia contiene, tienen, por ser efecto de una transacción, el carácter de verdaderas estipulaciones o contrato de particular a particular, y por lo tanto subsistentes y eficaces hoy en día; puediendo oponerse a cualquier excepción que alguno de los enfiteutas hiciese en el sentido de que los censos que ha de prestar proviniesen de señorío jurisdiccional, no sucediendo lo propio respecto de los diezmos, por estar abolidos”.

Notes

[1] RAMIS NIETO, Josep, “El capbreu d’Enric de Sentmenat. Dosrius a finals del segle XVI (I). Transcripció i toponímia” i “El capbreu d’Enric de Sentmenat. Dosrius a finals del segle XVI (II). Masos, censos i pagesos grasos”, adosrius.wordpress.com.

[2] El títol complet de Manuel era el de I Marquès de Castelldosrius, Baró de Santa Pau, Varvessor de Montescot, Senyor d’Oms i de Canyamars, Gran d’Espanya, Conseller de Sa Majestat, Ambaixador d’Espanya davant Sa Majestat Cristianíssima i Sa Majestat Fidelíssima, Capità General i Lloctinent del Regne de Mallorca, Virrei del Perú i Protector del Braç Militar. (Revista Hidalguía, núm. 204, 1987, pàg. 873).

[3] Web Diputación Permanente y Consejo de la Grandeza de España (ww.diputaciondelagrandeza.es).

[4] Sobre Manuel de Sentmenat, vegeu RAMIS NIETO, Josep, “L’origen del títol nobiliari Marquesat de Castelldosrius: Manuel de Sentmenat i de Lanuza”, adosrius.wordpress.com.

[5] Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). ANC1-167-T-2182.

[6] FARGAS PEÑAROCHA, Mariela, “Hacia la autoridad contestada: Conflictividad por la dote y familia en Barcelona (ss. XVI-XVII)”, Investigaciones Históricas, 30, 2010, pàg. 101.

[7] Revista Hidalguía, núm. 82, 1967, pàg. 353.

[8] Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) Fons Llinatge Sentmenat-Castelldosrius. Informe amb data de 15 de maig de 1888.

La venda es va fer a la notaria de Francesc Matella. La transacció va ser impugnada al segle XVII pel Col·legi de Jesuites de Nostra Senyora de Betlem de Barcelona (el successor del Monestir de Sant Pere de Casserres) al·legant defecte de forma. La Reial Audiència va fallar, el 3 d’abril de 1645, a favor de la família Sentmenat, considerant no procedent la demanda del Col·legi.

[9] Ibídem.

L’informe encarregat per la Marquesa de Castelldosrius pretenia escatir la possibilitat de cobrar diversos censos i lluïsmes que generava el domini directe sobre parcel·les que havien format part de la jurisdicció senyorial dels Sentmenat-Castelldosrius. Les diverses lleis que al llarg del segle XIX regularien el dret de propietat i de percepció de rendes sobre aquesta classe de parcel·les, resultarien positives per als pagesos que es resistien a pagar per la seva tinença i transmissió. Il·lustrativa és la conclusió del redactor: “…lo más práctico y económico será citar a conciliación a los prestadores de los censos para que reconocieran la existencia del dominio y pagasen algunas de las pensiones vencidas, perdonándoles las demás; y en caso de que esto no diera resultado, emprender formalmente un ligitio contra dos o tres, respecto de los cuales, por ser los documentos más modernos, por haber declarado la existencia de los censos en actos inscritos en el Registro de la Propiedad, o por cualquiera otra causa, ofreciesen mayores posibilidades de ser vencidos ante el Tribunal, y de esta manera amedrentar a los demás”.

[10] FELIU, Gaspar, “El règim senyorial català als segles XVI i XVII”, Revista Pedralbes, 16, 1996, pàgs. 31-45.

[11] El document que hem consultat i que porta per títol “Concordia firmada por D. Enrique de Sentmanat  y los vecinos de Dos-rius y Cañamás” és una transcripció o còpia autèntica feta a l’any 1881 pel notari Mariano Barallat, a instància de Lluïsa de Sentmenat de Gallart, vídua del Marquès de Castelldosrius. La còpia es faria per formar part de la documentació preparatòria d’un informe que es va redactar a l’any 1888 sobre “…los derechos que le asisten en vista de varios documentos relativos a censos que percibían sus antecesores…”. ANC. Fons Llinatge Sentmenat-Castelldosrius. Vegeu notes 7 i 8.

[12] Recordarem que la guaita era la vigilància; que la bada era la sentinella; que la tasca era en altres temps una imposició però que aquí caldria interpretar com una càrrega de treball; que la jova era l’obligació de  llaurar o segar en benefici del senyor; que la femada era l’acció de femar o adobar la terra amb fems; que la tragina era la modalitat del dret de bagatge que consistia en l’obligació de transportar coses per a les hosts o la collita al magatzem del senyor; que la quèstia era un tribut en diners o en fruits, generalment en una quantitat fixa, que el senyor feudal cobrava dels seus súbdits. Del cogoll només intuïm que es referiria a l’obligació de fer lliurament d’ous de cogoll. (Diccionari.cat).

[13] El censal consistia en l’obligació de pagar indefinidament una pensió anual a canvi de la recepció d’un capital. Els censals podien redimir-se, però els censals morts eren irredimibles.

[14] En aquest context, els tres drets serien idèntics, és a dir, el dret del senyor a rebre la tercera part del valor de la finca quan l’emfiteuta transmetés el domini útil a un tercer o subemfiteuta.

[15] Recordarem que l’home propi era el que estava adscrit a la terra del senyor per raó del mas; la condició d’home propi portava inherent la condició de soliu i no sotmetre’s a altre vassallatge. Els homes solius no podien ésser protegits per cap altre senyor, ni tan sols pel rei, davant el seu senyor directe, ni desemparar el mas o la borda sense redimir-se, i menys refugiar-se en viles, ciutats, castells ni altres lloc privilegiats. L’home afocat seria el vassall d’un senyor feudal que tenia el domicili o foc en el territori d’aquest i al qual restava lligat per dret de fogatge. (Diccionari.cat).

[16] Els ciurons no són altra cosa que els cigrons. En el cas del carnalatge, que originalment és el dret de cobrament sobre el bestiar transhumant, pensem que no seria més que el dret del senyor a rebre una part sobre el bestiar que existia als masos.