Article en PDF

1.Introducció

Un dels fenòmens històrics més destacats de la història moderna i contemporània de l’economia de les valls de Dosrius i Argentona és la comercialització d’un dels recursos més importants per a la capital catalana: l’aigua. Gràcies al consum que durant segles les indústries i els particulars barcelonins van fer de l’aigua de la seva conca hidrogràfica els topònims de Dosrius i Argentona van ser coneguts més enllà de l’àmbit maresmenc i aquest fet, juntament amb altres factors com la proximitat geogràfica o la construcció d’una via de ferrocarril per a passatgers, explicarien l’atracció que aquesta part de Maresme va exercir sobre la classe barcelonina benestant.

La hipòtesi que el coneixement adquirit per part de la població barcelonina de les marques comercials vinculades a la distribució de l’aigua maresmenca, especialment durant la segona meitat del segle XIX, actués com a catalitzador del turisme d’estiueig sembla plenament demostrat en el cas d’Argentona, a on diversos establiments d’hostaleria oferirien una oferta plenament vinculada a les aigües medicinals. És probable que el topònim de Dosrius, relacionat amb l’aigua que l’aqüeducte construït a principis de la dècada dels setanta del segle XIX feia arribar a molts particulars, cases de banys i fonts de la capital catalana, també influís en la decisió d’alguns dels seus habitants d’estiuejar a Dosrius i Canyamars. Però en aquest cas no hi ha estudis o literatura que pugui avalar aquest nexe de causalitat.

2.El gel dels pous de glaç

Abans però que l’aigua en la seva forma líquida es distribuís a Barcelona durant el segle XIX, l’aigua de la conca de Dosrius se servia a la capital en forma sòlida. Ens estem referint a la producció de gel en els pous de glaç que van estar en funcionament a moltes comarques catalanes fins els anys trenta del segle XX (coincidint amb l’inici de la fabricació de gel artificial) i que es feia arribar a la població barcelonina per a diversos usos: elaboració de begudes refrescants, conservació d’aliments o com a tractament terapèutic. Els pous de glaç van compartir protagonisme amb els pous de neu o poues, on es conservava la neu precipitada durant l’hivern. La indústria de la neu, força localitzada al Montseny estava però condicionada al fet que només podia desenvolupar-se en indrets on nevava i al fet que durant el transport es perdia un 30% de la càrrega[1].

Referint-se als pous de glaç que aleshores estaven pràcticament tots desapareguts, un interessant article que portava per títol “El glaç natural”, publicat a la dècada dels trenta del segle XX, destacava que la indústria rural de producció de gel era senzilla però que requeria dues condicions primordials: la primera que els pous de glaç havien d’estar ubicats en llocs on es produïssin fortes glaçades i existís aigua de qualitat; la segona que els pous estiguessin localitzats en indrets propers a vies de comunicació que possibilitessin el transport ràpid del gel als punts de consum. Aquestes condicions eren les que complien els pous que es van construir a les muntanyes i a punts que superaven els 400 metres d’altitud que anaven des de les serres ponentines de Sant Llorenç de Munt fins a les de llevant de la Tordera[2].

A bona part del Vallès Oriental es donaven aquestes condicions i també a determinats indrets del Maresme, propers a la primera comarca, com la serra del Corredor, amb una altitud màxima de 657 metres al Santuari del Corredor. Al municipi actual de Dosrius s’han identificat fins a cinc pous de glaç: 1) el pou de glaç de Can Bosc, a la vessant de ponent del turó de Bell-lloch, a 474 metres d’altitud  amb aigua provinent del Pla de la Serra; 2) el pou de glaç de Can Galceran, a tocar de la llera de la riera de Canyamars, a 222 metres d’altitud; 3) el pou de glaç de Can Gel, a la vessant de ponent del turó on s’ubica la masia, a 188 metres d’altitud; 4) el pou de glaç de Can Farrerons, a la riba del torrent del Molinot i a 400 metres d’altitud; 5) el pou de glaç de Can Cames, a tocar de la riera de Canyamars, a 216 metres d’altitud. Dos dels pous, els ubicats al Far (1 i 4), estaven en altituds superiors als 400 metres i eren probablement els més ben emplaçats per portar el gel a Barcelona; els altres tres (2, 3 i 5), els ubicats a la riera de Canyamars, tindrien unes condicions meteorològiques més adverses per a la fabricació de gel i tindrien una sortida més natural (tot i que enrevessada a través de la riera) del seu gel cap a la costa maresmenca[3].

  1. L’aigua medicinal d’Argentona (1779-1867)

Abans que l’aigua de Dosrius arribés a Barcelona en forma de subministrament, l’aigua d’Argentona arribaria en forma d’ampolles d’aigua carbònica medicinal. Tot sembla indicar que l’aigua de la que seria coneguda com a Font Picant d’Argentona es va descobrir al darrer quart del segle XVIII[4]. No seria però fins ben entrat el segle XIX que en tenim més notícies de la seva existència i del seu aprofitament econòmic[5].

Pascual Madoz, a l’article dedicat a Argentona del seu Diccionario, escriu que:

“Fuera del pueblo al O., hay 2 fuentes llamadas de Marguét y de Abril; al E. otra titulada de Baró; y a ¼ de hora en dirección SO., se encuentra otra de aguas minerales que según resulta del análisis que se ha hecho, contienen en su estado natural, una considerable cantidad de gas ácido carbónico; esceso de carbonato calizo, tal vez en estado de bicarbonato; una corta cantidad de hidroclorato de cal; un poco de sílice y alguna pequeña porción de materia organizada; estas aguas producen efectos admirables en las personas que padecen cálculos de vejiga; y también se ha observado que poseen una acción curativa, en las dolencias del estómago y en los que padecen obstrucciones en las vísceras abdominales.”[6]

La primera notícia sobre el “re-descobriment” de la font data de juliol de 1842 quan el rotatiu madrileny “El Católico” informava que:

“En el término de Argentona, no lejos de Mataró y cerca de la casa llamada de Ballot, se ha descubierto un pozo de agua igual en composición química y efectos medicinales la de San Hilari, y parece que ya ha empezado a gozar de crédito puesto que van usar de ella muchos enfermos.”[7]

Seria el mateix juliol de 1842 quan el metge mataroní Joaquim Pascual escriuria llargament sobre la seva composició química, les virtuts medicinals i la forma de beure l’aigua que brollava a la vessant de la muntanya del Castell de Burriac[8]. No “sabem” quina relació tindria l’estudi del facultatiu amb el fet que el primer anunci relacionat amb la font passava indirectament per la farmàcia de Manuel Pascual:

“Hay una casa de campo para alquilar, con cuatro cuartos dormitorios y el servicio de cocina correspondiente, situada á cinco minutos de distancia a la fuente de aguas carbónicas minerales de Argentona: darán razon en la botica Pascual, calle del duque de la Victoria.”[9]

A partir d’aleshores les publicacions sobre les qualitats medicinals de l’aigua d’Argentona s’anirien succeint. Una de les primeres seria l’obra del doctor J. G. Bassas que s’anunciava a l’any 1846 com “Agua de San Hilario y de Argentona, su análisis químico y físico con el método de tomarla. Véndese a 12 cuartos en casa Mayol”[10]. La publicitat havia arribat a Barcelona. Un any després un segon anunci ens parla de la difusió que s’estava fent del títol: “Método para usar las aguas de S. Hilario y de Argentona, su hallazgo, análisis químico y sus virtudes: lo vende el Sr. Ordeix, escribiente, al lado de la iglesia de Belen, á 2 rs.”[11].

De la publicitat sobre les qualitats terapèutiques de les aigües es va passar ben aviat a la seva distribució en ampolles de diverses mides i amb nom d’aigua picant d’Argentona. Abans d’iniciar-se l’estiu de 1847, a Barcelona i altres llocs de les comarques de la província, ja es venia l’aigua en llocs tan curiosos com en cases de banys, herbolaris o cafès:

“Baños en el barrio de Gracia. Desde el 28 del pasado queda abierto el establecimiento de baños de limpieza y recreo, sito en la travesía de la calle de San Antonio de dicho barrio, les que se servirán con agua de mina y con el aseo y esmero que tiene acreditado; advirtiendo que las targetas de abono solo servirán por la presente temporada. En el mismo establecimiento se espende la tan acreditada agua picante de Argentona recomendada por varios facultativos, la cual se halla también de venta en esta ciudad en la calle de Quintana, núm. 6, tienda de herbolario, y en la de Mataró en el Café de D. Joaquin Font, sito en la Rambla de aquella ciudad á 4 rs. vn. la botella grande, y á 2 rs. las pequeñas, y devolviendo la botella vacía se reintegrará la mitad del precio.”[12]

Ja a l’estiu de 1847, les ampolles es vendrien a altres classes d’establiments, com fusteries, llibreries o drogueries, fent notar que:

“á los que usen esta agua que con el objeto de que produzca todos los efectos medicinales que la esperiencia tiene acreditados, se han tornado las precauciones indispensables, de manera que pueda asegurarse que su traslacion, aun á pueblos distantes del manantial, no es posible que altere sus calidades naturales, y mucho menos refrescándola previamente, circunstancia muy conveniente para que se perciba el sabor y fuerza de dicha agua”[13]

Aquella tardor de 1847 i els anys posteriors, Argentona viurà sacsejada per incidents militars i criminals. Abans que al desembre una incursió fallida de carlins intentés “cobrar-se” la contribució al poble d’Argentona, a finals d’octubre va ser descoberta una fàbrica de moneda clandestina:

“En uno de los últimos días de la semana pasada ha sido descubierta en el pueblo de Argentona una fábrica de moneda establecida bastante en grande, habiéndose encontrado varias prensas de hierro y los demás útiles necesarios para la indicada operación, menos los cuños. Todos los referidos objetos con varias piezas de cobre preparadas para entrar en prensa y algún número de monedas de a seis cuartos, fueron trasladados el domingo á la ciudad de Mataró. Según hemos oído asegurar, todas las personas que se dedicaban á tan criminal industria pudieron evadirse de las pesquisas de la autoridad, y solo fue capturado un viejo impedido que habitaba en la casa. Añaden algunos si se encontraron muy adelantados los trabajos de una gran cueva subterránea, á la cual debían trasladarse los talleres como lugar más á propósito y seguro que el de una habitación particular”[14]

L’endemà de ser publicada la notícia, la premsa donava més detalls

“…añaden algunos que últimamente se encontraron los moldes escondidos dentro de un sótano y que existen graves indicios de que los reos prófugos resultan complicados en los robos de algunas campanas que se han verificado en diferentes puntos inmediatos al indicado pueblo, suponiéndose que el metal de aquellas ha servido para la acuñación.”[15]

Tot i els problemes polítics de la Guerra dels Matiners, en aquells moments s’estava construint la línia fèrria entre Barcelona i Mataró i la finalització de l’obra augurava un pròsper futur al negoci de les aigües minerals. La comparació amb Sant Hilari de Sacalm era sens dubte favorable a Argentona:

“El trato, empero, de la gente de Argentona es igual al de Mataró y Barcelona, el camino llano, la distancia cortísima: cien carruajes a cual más cómodos están siempre prontos para el que desea trasladarse a Argentona, a donde le conducen con la mayor baratura; y cuando llegue el tan ansiado día (que no está por cierto muy distante) en que se halle concluido y transitable el ferro-carril de Barcelona a Mataró, no será aventurado asegurar que el establecimiento de las aguas carbónicas de Argentona llegará a ser un Spa en miniatura.”[16]

I així va ser. Poc abans de les nou del matí del 28 d’octubre de 1848, sortia de Barcelona en direcció a Mataró el comboi que transportava prop d’un miler de passatgers. Un dels periodistes que va tenir la sort d’assistir a l’esdeveniment descrivia d’aquesta forma la seva arribada a Mataró:

“Síguese atravesando en su longitud las poblaciones de Masnou, Premiá y Vilasar, verileando siempre la playa, y presentando continuamente a la izquierda pintorescas poblaciones, diseminadas por las faldas de elevados montes, coronados de ruinosos castillos, monumentos de remotos siglos, cuyo agradable conjunto, no cesaría de admirar el viagero, si no se hallase de repente, atravesando con asombrosa velocidad el puente de Argentona y descubriendo des él la bien cultivada llanura, poblada de innumerables casas de recreo, que se estiende alrededor de Mataró, a cuyo paradero se llega a los cincuenta y siete minutos después de haber salido de Barcelona”.[17]

L’arribada del tren a Mataró canviaria, amb el temps, moltes coses, no només per a la capital del Maresme, sinó també per Argentona, atès que l’aigua embotellada que se servia a la capital catalana podria ser consumida a peu de font per molts barcelonins. A l’any 1850, la premsa esmenta ja l’existència de l’establiment de “curación y recreo” a tocar de la font picant que era propietat de Josep Prats i Tarrech[18], però l’aigua seguia venent-se embotellada a més establiments de Barcelona i s’insistia en què l’aigua “acídula o carbónica” era envasada de tal forma que no perdia les seves propietats ni amb el transport ni amb el pas del temps:

“…puede asegurarse con el distinguido catedrático de química, D. José Roura, «ser cosa notable, que el agua del establecimiento de Argentona, colocada en una botella de capacidad de cuatro azumbres[19], tapada solamente con un tapón de corcho sin lacre, haya conservado durante siete meses el mismo sabor ácido agradable sin haberse corrompido ni alterado, y haya enrojecido la tintura de tornasol como el primer día en que se ha ensayado». De ninguna manera, pues, quedaría el agua desvirtuada y siempre conservaría las propiedades medicinales, conocidas del público y en particular de las muchas personas que han esperimentado sus prontos y felices resultados.”[20]

L’establiment de Josep Prats s’inauguraria durant la primera meitat de 1850 i la seva posada de llarg, almenys entre la parròquia barcelonina, es va produir a l’estiu del mateix any. La informació de la premsa ja remarca la qualitat de l’establiment, la seva ubicació i la gastronomia de la zona.

“A algunas personas que acaban de llegar de tomar las aguas del manantial de aguas carbónicas de Argentona, les hemos oído hacer el más cumplido elogio del lujo y comodidad conque ha sido montado este año el establecimiento, cuyo edificio, es en gran parte enteramente nuevo. Los cuartos son espaciosos y amueblados con camas y sillería de caoba, y el servicio esmerado, sin que los precios sean escesivos. Estas circunstancias, y lo ameno y frondoso del país en que se halla situado el establecimiento, y su proximidad de media legua escasa á la ciudad de Mataró, lo que le proporciona estar abundantemente surtido de pescado fresco, y de toda clase de comestibles, motivan sin duda el que sea frecuentado de continuo de numerosa y escogida concurrencia.”[21]

De seguida van córrer algunes especulacions i falsos rumors sobre la qualitat de l’aigua d’Argentona, com quan a l’agost de 1851 es parla que les virtuts medicinals de l’aigua d’Argentona i Esparraguera havien disminuït.[22] Però paulatinament el prestigi de l’aigua s’aniria consolidant, cosa a què ajudaria força el llibre publicat l’any 1853 pel metge madrileny Pedro Maria Rubio i Martin Santos i que portava per nom “Tratado completo de las fuentes minerales de España”, un dels primers tractats sobre les aigües minerals i les seves propietats. L’aigua de la Font Picant apareix en l’epígraf dedicat a les aigües minerals acídul-carbòniques amb ferro i es descrita com una aigua “…muy cristalina; de sabor agrio picante y agradable [recomanable] señaladamente contra el mal de piedra, como la de San Hilario Sacalm…”. Sobre les instal·lacions annexes a la font, Rubio comenta:

“Construida en efecto una cómoda fuente, se halla ya a pocos pasos una casa de campo propia del dueño de las aguas, en que se encuentra decente habitación y asistencia, proporcionándose además mesa bien provista con cuanto ofrecen más regalado y esquisito los mercados de Mataró y Barcelona”.

Per acabar de convèncer als barcelonins que poguessin tenir la temptació de triar la font de Sant Hilari de Sacalm, l’autor és categòric:

“Cuanto pudiera decirse sobre el fácil acceso de esta fuente para los vecinos de Barcelona, se resume con anunciar, que el camino de hierro, felizmente en actividad entre aquella ciudad y Mataró, hace ya a esta un arrabal de aquella capital.”[23]

Fregant l’equador de la dècada dels cinquanta, nous establiments i noves possibilitats d’allotjament apareixien a la premsa: una nova fonda en què els clients podien preparar-se els àpats, el lloguer d’una part d’una casa de camp a raó de 15 rals diaris,…. Tot serviria perquè els barcelonins passessin l’estiu al fresc o per refugiar-se del brot de còlera que va castigar la capital catalana a finals de l’estiu de 1854. El dia 8 d’octubre, quan l’epidèmia s’havia donat oficiosament per extingida, els estiuejants barcelonins ho celebraven a Argentona cantant:

“…un solemne Te Deum para tributar gracias al Omnipotente que se ha dignado librar de la plaga, que afortunadamente va desapareciendo, a las varias familias barcelonesas que han permanecido hasta hoy en el establecimiento de aguas minerales de Argentona, del cual D. José Prats es propietario. Concluida la función religiosa, algunos señores aficionados elevaron desde el patio de dicho establecimiento un elegante globo aerostático, que se remontó felizmente, y que hallado después ileso, distante unos siete cuartos de hora, volvió á ser despedido al finalizar la tarde.”[24]

Referint-se al mateix acte, la popularitat de l’establiment i de la població argentonina quedaria definitivament lloada pel comentari de l’articulista:

“Es innegable el buen efecto que ha producido para la preservación y curación de la epidemia, tanto la salubridad de la localidad, como el uso de las aguas carbónicas de que han disfrutado las familias asiladas en el Establecimiento, y que durante el calamitoso periodo que acabamos de atravesar han usado con tanta ventaja varios pueblos, y particularmente la infortunada Mataró: todo lo cual ha aumentado en grado superior a todo elogio la propiedad preservativa y curativa del manantial y de las bellas cincunstancias topográficas del Establecimiento, que va de cada día aumentado su crédito y celebridad.”[25]

Sembla que el mateix ajuntament de Mataró i diversos facultatius de la ciutat van recomanar la ingesta de l’aigua mineral per fer front al brot de còlera. Per tant tot anava sobre rodes a la font i a l’establiment de Josep Prats i el seu propietari va invertir en diverses millores: un oratori, un restaurant per aquells que no volguessin preparar-se ells mateixos els àpats. A finals de la dècada dels cinquanta l’establiment acostumava a obrir les portes al públic el dia 1 de juny i confiava en vendre l’aigua embotellada directament a la font, atès que es podia consumir a les dues hores de ser comprada. Per aquesta raó els diversos establiments-dipòsit que hi havia a Barcelona durant la dècada dels quaranta van quedar reduïts a un únic punt de distribució.[26]

L’únic núvol que podia enfosquir la reputació i la prosperitat del negoci de Josep Prats no podia ser un altre que el descobriment d’una nova deu a la zona. A l’edició matutina del Diario de Barcelona de l’1 de juliol de 1859 es podia llegir:

“AGUAS CARBÓNICAS. Nuevo descubrimiento de aguas carbónicas por el facultativo D. Camilo Guinart y Soler en el pueblo de Argentona y en propiedad del Sr. Ballot, del mismo. Lo que se pone en conocimiento del público para los que la gusten probar, siendo estas superiores a las descubiertas en esta población hasta el presente; sirviendo para la curación de las diferentes enfermedades que son susceptibles, como las otras descubiertas en 1838.”[27]

Josep Prats va reaccionar ràpidament contestant amb un escrit dirigit al rotatiu desmentint els rumors que deien que l’aigua de la seva font havia disminuït de cabal i que l’aigua de la font Ballot deixava entre les herbes l’òxid de ferro precipitat[28]. Guinart contestaria tres dies més tard a través de la premsa, afirmant que havia advertit a Prats de la descoberta de la font i de la seva intenció de posar-la a disposició de tothom, a diferència d’aquest qui amb la minva del cabal de la font picant, l’havia reservat als clients del seu establiment. Acabava remarcant que el component ferruginós de l’aigua de la seva ampliava l’espectre de dolències que podien tractar-se[29]. Tres anys més tard, l’aigua de Josep Ballot ja s’anunciava com a aigua embotellada (Agua Ballot) venuda a diversos establiments de Barcelona i es prevenia de confondre-la amb l’aigua de Josep Prats[30]. La llista de malalties que podia guarir l’aigua de Ballot era igual d’interminable que d’increïble: mal d’estómac, dispèpsia, gastràlgia, desajustos menstruals, hidropesia, malalties de l’orina, càlculs,…[31]

La competència i la contra-publicitat entre els dos establiments continuaria durant encara uns quants anys, tot i que a vegades amb un punt de mala fe. Prats esbotzaria la següent nota de premsa el març de 1867.

“AGUAS MINERALES, ACIDULAS, CARBONICAS PURAS. Como haya observado, con sorpresa, que en varias tiendas de esta ciudad, venga anunciada la venta de aguas procedentes de mi establecimiento situado en Argentona, debo hacer público, sin perjuicio de utilizar las acciones que me competan en la forma conveniente contra quienes haya lugar, que dichas aguas ya sean inocentes, ya ferruginosas, ya adulteradas, pues las desconozco, son completamente extrañas a mi referida propiedad”.[32]

Tot i aquestes disputes, Barcelona i els seus veïns s’havien acostumat a sentir parlar d’Argentona i de les seves aigües, en un moment en què estava a punt d’arribar l’aigua de Dosrius que canviaria de manera molt més transcendental el benestar i l’estil de vida dels barcelonins.

  1. L’aigua de Dosrius (1857-1882)

L’aigua de la conca hidrogràfica de Dosrius era tan abundant que a la dècada dels cinquanta del segle XIX la societat Palau, Garcia i Companyia va crear-se amb l’objectiu de subministrar-la a la ciutat de Mataró. Durant el 1857, l’any de la seva constitució, va iniciar les obres de construcció de mines d’absorció als termes municipals de Dosrius, Argentona i Mataró. A l’agost de 1859 la companyia va signar el primer contracte de subministrament a la capital del Maresme i durant la primera meitat de la dècada dels seixanta la companyia continuaria creixent de forma que a l’any 1864 rebria una opció de compra per valor de 150.000 duros. L’any següent seria l’empresari madrileny Julio Coste qui compraria els actius de la societat per la mateixa quantitat per revendre-la al juny de 1867 a la societat belga de la Compagnie des Eaux de Barcelona[33].

La intenció de la societat no era una altra que reconduir l’aigua de Dosrius a l’eixample barceloní. Per aconseguir-ho, va incrementar i millorar les captacions a la conca hidrogràfica de Dosrius (cosa que va aconseguir amb la construcció de tres barratges o preses subterrànies) i va canalitzar l’aigua fins a Sant Martí de Provençals mitjançant un aqüeducte que superava torrents, rieres i rius al seu pas pel Maresme i el nord del Barcelonès. L’aigua arribaria al barri de Gràcia el 28 de març de 1871 i a partir d’aleshores bona part de l’aigua que bevien i en què es banyaven els barcelonins provenia de Dosrius.

La “marca comercial” d’aigua de Dosrius començaria a fer-se servir ben aviat com a distinció de la qualitat del subministrament. A l’any 1873 Buenaventura Coll i Duarni demanava permís a l’ajuntament de la vila de Gràcia per pintar uns rètols amb el text “Lavaderos con Agua de Dosrius”[34]. A l’edició matutina del rotatiu “El Teléfono” del 20 de desembre de 1878 trobarem l’anunci següent:

“Tienda y pisos con agua de Dos-Rius, calle Roger de Flor, Ensanche, se alquilan a 16 y 19 pesetas. Informarán calle Flassaders n. 14.”

A l’any següent, el 5 de setembre de 1879, el Diari Català Politich y Literari informava que la qualitat de l’aigua i la disponibilitat de l’aigua provinent de Dosrius no era la que s’esperava.

“Nos fan saber aixís mateix, que després d’haber passat molts dias las cases que tenen aigua de Dos Rius, rebent un líquit roig y brut, que tot ho era menos aigua, avans d’ahir s’estroncà del tot, de manera que moltas casas no ‘n reberen ni una sola gota. ¿No es hora encare de que ‘s procuri averiguar lo que fa aquella empresa?”

Els problemes de les companyies privades de distribució d’aigua, com la Companyia d’Aigües de Barcelona, serien magnificats, si més no per la premsa humorística, en un content de competència amb l’empresa municipal, que vehiculava l’aigua procedent de Montcada i de Collserola. Les aportacions d’aigua de les diverses companyies, públiques i especialment privades, servirien no tant per satisfer una demanda de consum particular força modesta com per proveir els diversos serveis públics que Barcelona va incrementar en aquells anys: fonts, urinaris i lavabos públics; reg dels carrers i de l’arbrat urbà; mercats municipals i extinció d’incendis. I aquesta dependència de la iniciativa privada era altament onerosa per a les arques municipals.

La dependència de l’aigua de Dosrius per extingir el foc a Barcelona arribava a l’extrem de fer necessari el concurs de dos treballadors de la companyia belga.

“El señor Alcalde constitucional y el señor Director de la Compañía de aguas de Dos Rius se han puesto de acuerdo para que durante la noche acompañen al retén de bomberos que queda de guardia en el cuartel central, dos empleados de aquella empresa de aguas, con las llaves y lo más necesario, para facilitar agua en caso de incendio. Anoche empezó el servicio”[35].

I per les cròniques de l’època sembla que el servei d’extinció amb l’aigua contractada funcionaria, quasi sempre, de forma satisfactòria:

A las diez de la mañana de ayer se declaró un violento incendio en la droguería que el señor Gresa tiene establecida en la casa número 25 de la calle de la Princesa, esquina á la de Moncada. En pocos segundos se posesionaron las llamas de todos los artículos de la tienda, lamiendo las puertas del almacén de drogas del señor Bofill, sito frente, el lugar del suceso, se incendiaban ya las puertas del almacén y las baldosas del piso primero caían al arroyo, rotas por el calor del fuego, el humo era asfixiante, la situación difícil; los establecimientos contiguos hacían lo posible para poner á salvo las materias inflamables y los objetos de algún valor y los vecinos abandonaban sus habitaciones lanzándose a la calle despavoridos. Todo el cuerpo de bomberos se hallaba formado en el cuartelillo de la calle de Hércules, disponiéndose a salir vestidos de gala y con la correspondiente música á oír misa, cuando un sujeto se presentó a comunicarles la triste noticia; y con actividad digna de todo encomio, dirigiéronse en tropel con los útiles necesarios y arrastrando ellos mismos la bomba de vapor, al sitio de la ocurrencia, y á los pocos instantes el fuego se hallaba dominado gracias á la prontitud con que todos acudieron, al acierto que demostraron en sus trabajos y á que como no suele suceder con frecuencia, dispusieron de agua abundante por las bocas de riego de Dos-Rius. En la tienda todo quedó destruido y un dependiente tuvo que ser curado en la farmacia del doctor Ferrer, sita en la plaza del Ángel. Dícese que el hecho fue casual y debido á cierta cantidad de benzina esparramada por el suelo y que al inflamarse se comunicó el fuego á algunos sacos y bombonas que en la tienda había[36].

No només els serveis públics es beneficiarien de la distribució de la companyia belga, sinó establiments que feien gal·la de fer servir l’aigua del Maresme:

“Anteayer se verificó la inauguración de un nuevo establecimiento de baños de oleaje, titulado «Pompeya» y situado en la playa de la Mar Vieja, junto á los de «La Deliciosa» y «Neptuno». Dicho establecimiento, sumamente espacioso reúne todas las condiciones de comodidad apetecibles en los de esta clase. Hay un regular número de cuartos para los bañistas y varios compartimientos para veinte y cinco ó treinta personas destinados al público. Tres escaleras, una central y dos laterales, conducen á la playa, y al pie de cada una de ellas hay «duchas de agua Dos-Rius», que surten también abundantemente varios chorros distribuidos á los extremos de los corredores. Los precios que regirán en este establecimiento son sumamente módicos y esto hará que se vea favorecido, cosa que de veras deseamos.”[37]

En el moment en què es van inaugurar els banys, la Companyia d’Aigües de Barcelona ja s’havia convertit en la Societat General d’Aigües de Barcelona. La companyia belga deixava en herència un enorme capital, especialment en infraestructures de distribució i captació que s’havien diversificat entre Dosrius, el Vallès i Sant Andreu[38]. És probable doncs que tot i que la marca “aigua de Dosrius” continués sent moneda corrent quan es parlava de l’aigua d’aquesta societat, no es pogués establir l’origen cert de l’aigua que consumien els barcelonins.

“Entre propietarios y abonados de la compañía de aguas de Dosrius, residentes en San Martin de Provensals, existe bastante disgusto, por no facilitarles agua dicha compañía desde hace tres semanas. Dichos propietarios y abonados en número de unos trescientos han celebrado una reunión en la que se pronunciaron discursos algo enérgicos y se nombró una comisión de siete individuos con, encargo de que gestione de la compañía de aguas de Dosrius el cumplimiento de los compromisos que tiene contraídos. Para el caso de que no se logre una pronta y favorable solución se acordó, visitar á la autoridad local para pedirle su apoyo á fin de evitar los perjuicios que sufren los vecinos de San Martín, así como que pueda ocurrir un conflicto. Ayer el alcalde de San Martín y el representante de la compañía celebraron una conferencia con el Gobernador civil para tratar del asunto”[39].

Com en el cas d’Argentona amb l’aigua mineral de les seves fonts, durant molt de temps, Dosrius quedaria vinculat a la memòria dels barcelonins amb l’aigua que va millorar les seves condicions de vida. Avui però, molts d’aquests fets i llocs s’han oblidat. Només gats curiosos sabran trobar què hi darrera de marques actuals com Fonter i AGBAR.

Notes

[1] CANALS i GUILERA, Ramon, “Els pous de neu i de glaç a Catalunya”.

[2] GALLARDO, Antoni, “El glaç natural. Indústria rural que desapareix”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 455, abril de 1933, pàg. 137-142. Sobre els pous de glaç vegeu el document audiovisual “Pous de glaç” del programa Odissees (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/odissees/pous-de-glac/video/4405251).

[3] Un document d’origen desconegut ens parla d’aquests pous i de la destinació del seu gel: “En la costa de Mar cerca de Mataró: en Alfar y Canyamars, hi ha molts pous de empohar glaç grans y congestes molt capases, que en anys atras eran de Dn Geroni Maris; de Esteve Galceran; de Bosch y de Gel; y lo de Gel, per ser mitja hora mes cerca de Barna, se tenia por lo mes convenient. Però com los duenyos dels dits Pous acostumaven a empenyarse per 4000 carregas de glaç per embarcar en lo port de Mataró per los obligats a lo Abast de Cadiz. Per lo Abast de la dita ciutat de Mataró ab 400 carregas. Y per diferents altres pobles de la costa a preu molt alt. Y casi tots los dits pous se ha de traure lo glas del pou a coll de matxo. Y després hi ha molts mals camins per los carros, de manera que se ha d’anar molt tros de camí per dins de una riera”.

[4] Real Gaceta de Madrid, número 62, de 3 d’agost de 1779.

[5] El coneixement històric de les fonts d’Argentona, el seu aprofitament i especialment de la Font Picant, passa en bona part per la lectura del llibre de PADRÓS i MARFANY, Pep, “La Font Picant d’Argentona. Del balneari Prats al Manantial Burriach 1783-2010”, Argentona, 2015.

[6] MADOZ, Pascual, “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar”, Volum II, Madrid, 1847. Tot i que el volum es va publicar a l’any 1847, la redacció de l’article s’hauria fet alguns anys abans.

[7] El Católico, 14 de juliol de 1842.

[8] PADRÓS i MARFANY, Pep, “La Font Picant d’Argentona”. Del balneari Prats al Manantial Burriach 1783-2010”, Argentona, 2015, pàg. 18-21.

[9] Diario de Barcelona, 7 d’agost de 1843.

[10] Diario de Barcelona, 1 de maig de 1846. El títol oficial seria el de “Memoria sobre las aguas de San Hilario Sacalm y de Argentona” i va ser publicat l’any 1844.

[11] Diario de Barcelona, 18 de maig de 1847.

[12] Diario de Barcelona, 2 de juny de 1847.

[13] Diario de Barcelona, 5 d’agost de 1847.

[14] Diario de Barcelona, 20 d’octubre de 1847.

[15] Diario de Barcelona, 21 d’octubre de 1847. Els delictes van continuar durant aquells anys: el 5 de setembre de 1849 es trobava el cos sense vida de Josep Gallifa, propietari i membre de l’Ajuntament de Mataró, assassinat per una banda de malfactors d’Argentona. Vegeu tots els detalls de l’assassinat i el judici posterior a BOFARULL, Manuel, “Crims a la Catalunya del segle XIX”, 2008, pàgs. 67-78; dos anys més tard, a l’abril de 1851, tornaria a descobrir-se una nova fàbrica de moneda falsa en una volta immediata a la riera d’Argentona (Diario de Barcelona, 17 d’abril de 1851); i una tercera el juny de 1852 (Diario de Barcelona, 14 de juny de 1852).

[16] El Eco del Comercio, 25 d’abril de 1847.

[17] La Ilustración. Periódico Universal, 19 de maig de 1849.

[18] Amb el pas dels anys, l’establiment rebria també el nom de balnerari Prats.

[19] Un “azumbre” corresponia a poc més de dos litres. Per tant els recipients tenien una capacitat de més de 8 litres.

[20] Diario de Barcelona, 31 de maig de 1850.

[21] Diario de Barcelona, 27 de juliol de 1850.

[22] Diario de Barcelona, 27 d’agost de 1851.

[23] RUBIO y MARTIN SANTOS, Pedro Maria, “Tratado completo de las fuentes minerales de España”, Madrid, 1853, pàgs. 438-439.

[24] Diario de Barcelona, 11 d’octubre de 1854.

[25] Diario de Barcelona, 21 d’octubre de 1854.

[26] Diario de Barcelona, 28 de maig de 1854.

[27] Diario de Barcelona, 1 de juliol de 1859 (matí). L’endemà el diari publicava una nota en què s’afirmava que l’aigua era carbònica-ferruginosa. La font s’arribaria a conèixer amb el nom de Font del Ferro.

[28] Diario de Barcelona, 9 de juliol de 1859.

[29] Diario de Barcelona, 12 de juliol de 1859.

[30] Diario de Barcelona, 24 d’agost de 1862.

[31] Diario de Barcelona, 10 de setembre de 1862.

[32] Diario de Barcelona, 9 de març de 1867.

[33] Sobre la història de l’explotació de l’aqüífer de Dosrius vegeu: RAMIS NIETO, Josep, “Palau, García y Compañía. L’aventura empresarial de Melcior de Palau per portar l’aigua de Dosrius a Mataró (1857-1865)” i “Aguas de Dosrius: La iniciativa privada empresarial al servei de les emergents necessitats hídriques de la ciutat de Barcelona (1857-1882)”, adosrius.wordpress.com

[34] Arxiu Municipal del districte de Gràcia. Llicències d’obres particulars.

[35] La Vanguardia, 30 d’octubre de 1881.

[36] La Vanguardia, 12 de maig de 1884. La Vanguardia del 19 de juliol de 1886 informaria també d’un incendi en un magatzem de fustes. “Acudieron enseguida las bombas de mano del cuartelillo más próximo y después la de vapor. Afortunadamente su funcionamiento no fue necesario, pues con el agua directa de DosRíus quedó extinguido á los pocos momentos”.

[37] La Vanguardia, 4 de juliol de 1882.

[38] MARTÍN PASCUAL, José Manuel, “Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929)”. Tesi doctoral.

[39] La Vanguardia, 10 de juliol de 1896.