Article en PDF

Si un d’aquests dies decidiu fer a peu el camí que surt de Dosrius i mena a la urbanització de la Cornisa de Mataró, gaudireu d’un dels itineraris més interessants de la comarca tant des del punt de vista paisatgístic com històric.

El caminant iniciarà el seu recorregut al tram final del Sot de les Canals, just al costat de l’Institut Els Roures, al carrer Doctor Joan Cardona. El nom del centre educatiu prové de l’arbreda de 7 roures que donen la benvinguda al visitant de la casa de Can Jeroni. Sembla que el roure més monumental té més de 300 anys i aquests són els únics de la seva espècie al nucli urbà de Dosrius.

El Sot de les Canals és un dels elements hidrogràfics més desapercebuts de la geografia dosriuenca. Al costat dels seus germans grans, les rieres de Rimbles, Canyamars i Rials, el Sot estén els seus tentacles per les vessants dels turons meridionals del municipi. L’aigua del Turó de Can Benet, a llevant i la del Turó de la Gola, al sud, és vehiculada cap a ponent pel Sot per abocar-la a la riera de Dosrius, abans de confluir amb la riera de Rials.

El camí que surt de Can Jeroni i s’endinsa muntanya amunt, té una pendent positiva considerable. A l’esquerra del camí trobarem la masia noucentista de Can Llinars, avui ocupada pel Centre d’Investigacions i Tractament d’Addiccions (CITA).

Si en aquest punt continueu recte, camí amunt, us trobareu amb el Bosc Artístic d’Ernest Borràs i les seves originals escultures, mentre que si tombeu a la dreta el camí us portarà al veïnat del Coll de la Creueta. Cal continuar cap el sud, en direcció al torrent de Manyans. A ponent del camí i al nord del torrent s’ubiquen els terrenys que durant bona part de l’època moderna eren les terres de vinyes més importants del municipi de Dosrius. Alguns topònims així ens ho indiquen: la Vinya de la Genoveva, la Vinya d’en Santos, la Vinya d’en Collet o la Vinya d’en Ton. Molt a prop, a la bifurcació que trobarem a Cal Carreter, prendrem el camí que s’orienta cap a llevant, passarem a tocar de la masia de Ca n’Homs de Manyans i continuant acabarem trobant la fortalesa monacal de l’Oasi de Jesús Sacerdot, encara al municipi de Dosrius. De l’Oasi i de la seva història parlaré més endavant.

A pocs metres del recinte continuant el torrent de Manyans, el caminant trobarà el Pi d’en Gallifa, un pi monumental de 32 metres d’alçada i que és considerat el més antic del Maresme. El pi s’ha conegut també amb els noms de Pi Gros i Pi d’en Martí, però ara es coneix com a Pi d’en Gallifa arran del que allí va succeir a l’agost de 1849.

Segon el Brusi, el “Diario de Barcelona de Avisos y Noticias”, del 17 d’agost de 1849, “En la tarde del domingo a eso de las seis de ella, D. José Gallifa propietario e individuo del ayuntamiento de la vecina ciudad de Mataró, venía de cazar, cuando a una media hora de distancia de la misma cerca del manso Llucá, fue detenido por una corta partida de hombres armados, que se apoderaron de su persona e hicieron que les siguiera. Llegados a una pequeña altura hicieron alto y tres hombres de la partida pasaron a la casa de campo del señor de Gallifa y se apoderaron también del colono, después de haberle maltratado. Se ignora el paradero de ambos...”.

El 5 de setembre d’aquell estiu, el mateix diari informaria que el cadàver de Josep Gallifa s’havia trobat “…en un barranco del término de Dos-Rius, atravesado de varias heridas, con la cabeza enteramente aplastada y en estado que indicaba haber sido muerto unos diez o doce días antes. Afortunadamente la Providencia que tarde o temprano da a los malvados el castigo merecido, ha permitido que fueran descubiertos los monstruos autores de un crimen tan bárbaro como inicuo. Parece que han sido presas hasta unas once personas, vecinas casi todas ellas de Argentona, algunas de ellas de una posición bastante acomodada. El colono del Sr. Gallifa ya se hallaba detenido de algún tiempo a esta parte. Uno de los asesinos tenía en el zurrón una mano del Sr. Gallifa…”.

Aquest indret on Josep Gallifa va trobar la mort és un lloc feréstec i aïllat entre Dosrius, Argentona i Mataró. Però un oasi de tranquil·litat per a la comunitat de monges que va residir a Dosrius abans dels trasbalsos de les reformes liberals del segle XIX. Probablement s’haurien instal·lat al llarg de l’època moderna (segles XVI-XVIII) i estan històricament documentades al segle XIX quan a l’any 1839 es va treure a pública subhasta la finca Sauri de les “Monjas de los Ángeles”[1]. És probable que les lleis de desamortització de Mendizábal a l’any 1836 que van afectar a les propietats de l’Església estiguessin relacionades amb la subhasta dels béns de  la comunitat de monges.

Sembla però que la subhasta no prosperaria, atès que les Monges o “Religiosas de los Ángeles” continuaven mantenint la propietat a l’any 1853. A l’amillarament d’aquest any declaraven una finca subjecta a un producte líquid imposable de 1.989 rals de l’època[2]. Poca cosa més sabem d’aquesta comunitat. Només que després de la Guerra Civil, la zona de Can Geimir, propietat del Marquès de Castelldosrius, era coneguda també com el Turó de les Monges[3].


Monestir de la Immaculada (oasis-dejesussacerdote.blogspot.com)

En ple segle XX, aquest indret de Manyans continuaria sent el lloc predilecte per establir una nova comunitat religiosa. Tot va començar quan el sacerdot Pedro Muñoz Iranzo va fundar a Barcelona a l’any 1965 l’Oasis del Jesús Sacerdote. La primera comunitat la integraven 4 monges i es va establir en una casa del barri d’Horta. Després seguiria un pelegrinatge pel Guinardó i Tiana fins que a l’any 1981 es van establir al monestir de la Immaculada de Dosrius. L’any 2007 el Pontífex Benedicte XVI va aprovar les constitucions per les quals la institució va passar a integrar la Comissió Pontifícia Ecclesia Dei. A l’any 2016 la comunitat del monestir estava integrada per 26 religioses[4].

Actualment aquesta comunitat de clausura continua dedicant-se exclusivament a l’oració i a l’apostolat en favor dels sacerdots, amb una afegit molt particular. Les celebracions conventuals es fan en llatí i el cant és en gregorià. De fet les monges no només resen pels sacerdots sinó que ofereixen el seu espai conventual perquè molts sacerdots puguin recuperar forces per a la seva acció pastoral.

A la primera dècada del segle XXI, el pare Muñoz, al seus 80 anys, continuava fent missa cada dia a les set del matí. A la missa del matí del diumenge també assistien molts fidels de les proximitats malgrat que la celebració es feia quasi enterament en llatí i amb el sacerdot d’esquenes a la parròquia. És el que es coneix com a missa tridentina o preconciliar[5].

Notes

[1] Diario de Barcelona (17 de març de 1839).

[2] RAMIS NIETO, Josep, “L’amillarament de 1853 a Dosrius. La distribució de la riquesa”, adosrius.wordpress.com.

[3] RAMIS NIETO, Josep, “Els aprofitaments forestals a Dosrius després de la Guerra Civil (1939-1945)”, adosrius.wordpress.com.

[4] https://germinansgerminabit.blogspot.com/2016/01/el-oasis-de-jesus-sacerdote.html. Vegeu també 50 ANIVERSARIO DEL OASIS DE JESÚS SACERDOTE, vídeo de YouTube (https://www.youtube.com/watch?v=xBAFWhhpIe0).

[5] La Vanguardia (24 de setembre de 2007).