Article en PDF

Conclusions de l’estudi

A l’inici de l’estudi hem destacat la importància del capbreu que Enric de Sentmenat va encarregar confeccionar a l’any 1570 i que abastava les parròquies de Dosrius i Canyamars. Es va elaborar arran d’una concòrdia entre el baró de Dosrius i el pagès Jaume Batlle i la seva preparació es va perllongar durant onze mesos.

Després de dos segles de marasme demogràfic, Dosrius assistiria durant el segle XVI a l’augment de la seva població, fenomen que es traduiria en la construcció o remodelació dels seus edificis religiosos.

El capbreu de Dosrius i Canyamars ens ha permès conèixer la toponímia cinccentista, bona part de la qual ha desaparegut amb el pas dels segles. Hem constatat la fixació del topònim Dosrius i el del Far, mentre que hem subratllat la transformació que al segle XX va tenir el de Canyamàs. El document fa referència a diverses rieres i torrents, però poques són les al·lusions a l’orografia. Altres topònims ens parlen d’un camí que conduïa a Granollers o de la sagrera i de la plaça de Dosrius i d’elements tan importants per a l’economia local com els molins fariners.

L’estudi de la capbrevació és especialment interessant des del punt de vista de la història del món agrari català. La sentència arbitral de Guadalupe que va donar sortida a les reclamacions dels pagesos remences suposaria els seu alliberament i la formació d’una nova classe pagesa benestant que bastiria la seva hegemonia a través de la figura de l’hereu únic i a l’adquisició de moltes de les terres abandonades com a conseqüència de les crisis demogràfiques. Això es traduiria en el predomini a la Catalunya vella de les unitats d’explotació agrària conegudes com masos, que incloïen la masia i altres dependències agràries.

Les 325 confessions ens parlen del domini útil que els nous senyors, els pagesos, tenien sobre masos, masies, cases i tota classe de béns arrels. Bona part d’aquests confessants eren pagesos, però també trobem diversos menestrals que vivien a la sagrera de Dosrius en cases establertes pel baró de Dosrius o per altres pagesos. En molts casos, aquests menestrals al servei de la societat pagesa tenien un hort al costat de casa o una vinya a on conrear directament el raïm.

La vinya seria en aquell temps un conreu marginal, dedicat a l’autoconsum, mentre que la producció més important estava protagonitzada pels cereals, especialment el forment. Les vinyes estaven plantades per tot el territori, però abundaven especialment a les terres de Manyans. Quan les parcel·les estaven dedicades només a la vinya, la superfície se situava entre el quart d’hectàrea i l’hectàrea i mitja. La vinya també era present a bona part dels masos, tot i que no sabem la superfície que els pagesos hi dedicaven. Sabem també que la relació contractual dels menestrals amb els estabilients s’efectuava mitjançant la rabassa morta a canvi d’un cens que oscil·lava entre els 20 i els 30 sous.

Bona part del protagonisme del capbreu l’assumeix la propietat principal dels pagesos: el mas. Diversos documents anteriors del capbreu ens parlen dels pagesos de Dosrius, que passarien de remences a emfiteutes o senyors útils del seu mas. Existia un total de 33 masos habitats, mentre que 4 eren masos rònecs. Els masos es distribuïen de forma uniforme entre Dosrius i Canyamars i la majoria tenia un portal, corrals i altres dependències. La superfície de la parcel·la annexa al mas tenia una mitjana de 14 hectàrees, una quantitat sensiblement inferior a la d’altres indrets de Catalunya, amb una superfície mitjana superior a Canyamars respecte a Dosrius.

Bona part dels establiments fets pel senyor del Castell en favor dels pagesos es feia mitjançant carta precària i en alguns pocs casos apareix simplement el concepte establiment. A més del masos, els pagesos eren els senyors útils de diverses finques que complementarien l’explotació del mas. La superfície d’aquestes finques era de mitjana inferior a la superfície dels masos: quatre de cada cinc no superava les 15 quarteres, unes 5 hectàrees. Algunes d’aquestes parcel·les, les dels pagesos més importants, eren treballades per parcers; d’altres pertanyien a pagesos que disposaven de molt poca terra per conrear.

Alguns dels pagesos que havien sortit exitosos dels canvis produïts al camp català disposaven de moltes parcel·les i gaudirien del drenatge de la renda agrària dels seus propis emfiteutes. Els Vallmajor a Dosrius explotaven el seu mas i havien establert la resta de les seves parcel·les a canvi de rebre en concepte de cens 552 quartans de forment; per la seva banda, els Vallmajor pagaven 35 quartans al senyor del Castell.

Altres pagesos, com els Galceran o els Canyamàs retenien bona part de les seves terres per explotar-les personalment, però aquelles que subestablien suposaven igualment una forma similar d’augmentar la seva posició hegemònica en la societat agrària dosriuenca.