Text en PDF

Aquesta és la comunicació que vaig presentar a la XXXV Sessió d’Estudis Mataronins del 24 de novembre de 2018.

Processos electorals i acció de govern municipal al Dosrius de la II República (1931-1939)

Durant bona part del període conegut com “Restauració dinàstica” (1874-1931), la vida política de l’estat espanyol i de moltes de les seves institucions governamentals, se sotmetrien als dictats de tres dels seus grans principis: 1) el sistema d’alternança bipartidista (l’anomenat “turnismo”) dels dos partits dinàstics, el partit conservador de Cánovas del Castillo i el liberal de Sagasta; 2) l’aprofundiment del fenomen del caciquisme i de la seva translació a les conteses electorals a través de les tupinades; 3) el paper hegemònic que novament jugaria la jerarquia eclesiàstica, tot i el creixent anticlericalisme de la societat.

Totes aquestes característiques impregnarien la societat i la vida política de Dosrius, una societat agrària poc trasbalsada per les inclemències de la vida industrial, de les agitacions obreres i les dels partits polítics o moviments socials emergents. Polítics com Josep Garcia Oliver al segle XIX i Lluís Moret al segle XX o entitats com el Sindicat Agrícola Catòlic modularien en clau conservadora la vida d’una població que sociològicament només es veuria pertorbada per l’arribada de treballadors de fora per picar a les pedreres o d’estiuejants benestants per irrompre al poble amb les seves excentricitats.

Al final de la Dictadura de Primo de Rivera, quan aquesta s’havia convertit en “Dictablanda” i Dámaso Berenguer era el president del govern, Dosrius comptava amb 889 habitants. Per a la renovació del seu ajuntament al febrer de 1930, calia elegir 8 regidors, 4 dels quals sortien directament dels majors contribuents. A les eleccions municipals de l’abril de 1931, es van presentar 8 candidats que van ser proclamats automàticament i les eleccions van quedar anul·lades. Aquesta candidatura representava la continuïtat de bona part de la classe dirigent local de la dictadura, sense cap canvi respecte al seu origen sòcio-professional.

Els regidors de Dosrius no prendrien possessió del seu càrrec, perquè el dia 15 d’abril una representació del Comitè Republicà Provisional del Partit de Mataró, presidit per Josep Abril, va visitar Dosrius i es va nomenar un Comitè republicà per dirigir el Municipi; es van nomenar 6 regidors i com a alcalde es va designar el metge del poble Juan Zamora. La gestora que dirigiria el consistori en els primers mesos de la república estava integrada per vilatans que no superaven els 40 anys i pertanyents a professions liberals.

A les eleccions a Corts de l’estiu de 1931, Dosrius va votar majoritàriament a La Lliga Regionalista i al referèndum de l’Estatut de Núria, tots els que van exercir el seu dret de vot (96%) van votar afirmativament. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, els dosriuencs van tornar a votar a la Lliga, però també al Partit Republicà Radical.

Quan es va dissoldre la gestora municipal, els candidats conservadors de l’abril de 1931 van governar fins a l’abril de 1933, quan es va nomenar una nova gestora fins a les eleccions de 1934. A les eleccions a Corts de l’any 1934, que possibilitaria el govern de les dretes a l’estat espanyol, Dosrius va votar massivament a La Lliga Catalana i en menor mesura, a Esquerra Republicana.

A les eleccions municipals de 1934, la Lliga Catalana tornava a imposar-se i seria nomenat alcalde Salvador Claus. L’equip de govern es plantejaria diversos projectes que van tenir una sort diversa.

El primer va ser la construcció d’un escorxador a Dosrius. Diverses indecisions i l’esclat de la guerra, ajornarien les obres i no s’acabarien fins a l’any 1959.

Una altra de les prioritats de l’ajuntament republicà era la construcció d’un cementiri a Canyamars, atès que diversos veïns estaven disposats a cedir els terrenys. També es va plantejar la construcció d’una carretera de Canyamars a Arenys de Munt, per millorar la comunicació entre el Maresme i el Vallès i per donar feina a molts dels aturats de la comarca.

Finalment caldria esmentar les manifestacions estrictament de caire polític de l’Ajuntament de Dosrius durant aquests anys tan transcendentals per a la història del nostre país. La seva tendència conservadora i la seva catalanitat, lluny del federalisme, el portarien a recolzar, en un exercici d’equilibrisme, els moviments d’afirmació catalanista però a la vegada, tota mesura governativa tendent a mantenir l’ordre social i polític.

Ja a l’any 1936, les eleccions a Corts que es van fer a Dosrius, donarien la majoria al Front Català d’Ordre, mentre que als comicis per a elegir al president de la república, els dosriuencs votarien per primera vegada al Front d’Esquerres en detriment de la Lliga Catalana.

Quan a mitjans de juliol el fracàs del pronunciament militar provoqués l’inici de la Guerra Civil, els quatre regidors conservadors de Dosrius portaven les regnes de l’ajuntament d’un poble de poc més de 900 habitants que havia manifestat una vegada i una altra a les diverses eleccions la seva predilecció per representants de dretes.

Això explicaria els canvis institucionals que es van produir durant els primers dies de la guerra, la pràcticament inexistent repressió a la rereguarda durant bona part del conflicte i la lenta descomposició d’un ajuntament que, manllevat de recursos humans per destinar-los al front, va haver de ser intervingut per la Generalitat de Catalunya poc abans de l’entrada de ‘l’exèrcit d’ocupació” al gener de 1939.

Així, al juliol de 1936, els regidors conservadors van ser cessats i va ser elegit Salvador Nogueras com a alcalde. A l’octubre un nou ajuntament seria encapçalat pel cenetista Jaume Ninet i en els següents mesos va haver de fer front a diversos problemes: la intenció dels veïns de Canyamars d’esdevenir un submunicipi; l’apropiació de béns de persones no afectes al règim republicà; l’escassetat de queviures i la manca de moneda fraccionària.

En el tram final de la guerra, el que va des de l’estiu de 1937 fins al gener de 1939, les preocupacions de l’equip de govern municipal van estar monopolitzades per altres quatre assumptes: el dels edificis escolars; el dels refugiats de guerra; el de les finances municipals i l’atenció a les necessitats de la població i; la de la descomposició del mateix equip de govern forçat a la seva incorporació a files.

La voràgine de canvis en el consistori dosriuenc i la seva conseqüent discontinuïtat en els processos habituals de gestió del municipi, decidirien a la Generalitat a fer una inspecció a l’ajuntament, que constataria la il·legalitat en la constitució del consistori i aixecaria acta de la situació. A tenor d’aquesta visita, la Direcció General d’Administració Local nomenaria al comissari municipal de Mataró, Josep Abril i Argemí, com a nou alcalde de Dosrius. La gerència d’Abril duraria poc més de sis mesos.

El 7 de febrer de 1939 el General en Cap de l’Exèrcit del Nord, nomenava a la nova gestora municipal, integrada pel seu president, Salvador Claus Bonamusa, qui iniciaria la nova etapa amb mesures simbòliques com el canvi de nom dels carrers.