Dissabte 24 de novembre de 2018, a les 5 de la tarda, tindrà lloc la XXXV Sessió d’Estudis Mataronins. Josep Ramis presentarà un resum de l’article “Processos electorals i acció de govern municipal al Dosrius de la II República (1931-1939)

L’estudi s’inicia el 15 d’abril de 1931 amb la intervenció de l’Ajuntament de Dosrius per part del Comitè Republicà del partit de Mataró, expulsant els regidors més tradicionalistes de règims anteriors. Es continua amb l’anàlisi dels processos electorals celebrats durant la República que a Dosrius guanyaria La Lliga. Els seus regidors a l’Ajuntament iniciarien els tràmits per a la construcció d’un escorxador, un cementiri a Canyamars o una carretera entre aquesta població i Arenys de Munt. La Guerra Civil posaria les regnes del municipi en mans de regidors d’esquerres que haurien d’enfrontar-se a l’escassetat de queviures de la població, la manca de moneda fraccionària i la pròpia descomposició de l’equip de govern.

Resums

 

 

 

 

Arenys de Munt 13 de setembre de 2009. Agustí Barrera

 

Després de 31 anys d’hegemonia política del pujolisme, amb el model de la sociovergència hereva del règim del 1978, ens trobem amb un sistema esgotat degut a la crisi de les seves estructures, La crisi apareix quan el vell no acaba de morir i el nou de néixer. E. Berthold Friedrich Brecht (1898-1956). La Consulta de la Independència a Arenys de Munt marca el punt d’inflexió cap a un nou cicle històric que, a partir de les diverses onades de Consultes generen un procés d’acumulació de forces, que permet fer el pas endavant de l’octubre del 2017. Volem analitzar per què fou possible la Consulta d’Arenys, malgrat la indiferència o oposició dels partits institucionals en l’àmbit nacional, uns no s’ho creien, altres s’hi oposaven frontalment, llevat de la CUP- MAPA que presentaren la moció al Ple de l’Ajuntament (04/06/2009).

Entendre els mecanismes socials que feren possible la Consulta d’Arenys, és a dir, interpretar, què passa i per què passa el que passa. Peire Vilar (1906-2003).

 

Mataró. Noms de Lloc. Ramon Salicrú

 

Es tracta d’una mena de “diccionari alfabètic” de paratges, indrets, espais naturals, muntanyes, relleus, rieres, torrents, masies, camps, coves, construccions, instal·lacions diverses, fàbriques, centres comercials, socials, cívics, etc…etc… del terme municipal de Mataró i entorns immediats que també ens són d’ alguna manera propis, treball iniciat l’ any 2014 conjuntament amb el meu germà Manel. És un “diccionari” impublicable (unes petites i senzilles fitxes), que té més de 800 pàgines i milers de notes al peu de cada una d’elles, amb referències que, via informàtica, es poden “clicar” per a accedir a pàgines web o a informacions adients. No és un treball de toponímia però procuro sempre anar fent referències o explicacions sobre l’ origen o sobre les etimologies d’aquests noms de lloc. El treball serà consultable per internet.

 

Processos electorals i acció de govern municipal al Dosrius de la II República (1931-1939).

Josep Ramis

 

L’estudi s’inicia el 15 d’abril de 1931 amb la intervenció de l’Ajuntament de Dosrius per part del Comitè Republicà del partit de Mataró, expulsant els regidors més tradicionalistes de règims anteriors. Es continua amb l’anàlisi dels processos electorals celebrats durant la República que a Dosrius guanyaria La Lliga. Els seus regidors a l’Ajuntament iniciarien els tràmits per a la construcció d’un escorxador, un cementiri a Canyamars o una carretera entre aquesta població i Arenys de Munt. La Guerra Civil posaria les regnes del municipi en mans de regidors d’esquerres que haurien d’enfrontar-se a l’escassetat de queviures de la població, la manca de moneda fraccionària i la pròpia descomposició de l’equip de govern.

 

«Jaume I, Pere el Cerimoniós o Martí l’Humà: A la descoberta de la veritable imatge del Robafaves». Joaquim Graupera

 

Per les festes del Corpus de 1930 la família Robafaves, llavors composta per tres membres, va presentar-se al públic amb una nova imatge. Hom atribueix la nova imatge a la semblança del Rei Jaume I (1208-1276). De fet, el casc coronat per la testa d’una víbria representa la imatge de Jaume I que es va fixar des de la Renaixença. Però si analitzem la iconografia medieval del rei Juame I no va presentar mai aquesta estètica. Va ser el rei Pere el Cerimoniós (1319 -1387) qui va introduir en la heràldica identificativa dels comtes-reis aquest coronament. Com a coronament del casc però, no es va materialitzar fins al rei Marti l’Humà (1356 – 1410). La cimera de la Festa de l’Estendard és la cimera del Casal de Barcelona portada pel jurat portaestendard a la Festa de l’Estendard a la ciutat de Mallorca des de la concessió del rei Martí l’Humà de portar aquest símbol reial (1407). Serà amb la renaixença quan es fixarà definitivament la imatge del rei Jaume I amb aquesta cimera, que per cert, l’any 1831 fou reclamada per la monarquia espanyola i des d’aleshores es troba a la Real Armeria de Madrid.

 

Primera ascensió mataronina a l’Aneto (3.404). Francesc Masriera

 

La primera ascensió mataronina al cim més alt del Pirineu, Aneto (3404 m.), va ser el resultat de l’empenta d’una generació jove que havia assumit els moviments de la Renaixença i el Noucentisme, avaladors de l’esport i la civilitat en la formació juvenil. Són anys, la dècada dels vint del segle vint, que a Mataró no hi havia societat ni ateneu que no comptés amb una secció excursionista -amb la promoció de l’excursionisme cultural unes i més decantades a la pràctica esportiva les altres-. En aquestes darreres l’atracció per l’alta muntanya fou accentuada. Els anys que es fa referència, l’Agrupació Científico Excursionista i la Secció Excursionista de la Societat Iris, eren de les capdavanteres i són les que van efectuar la primera ascensió mataronina a l’Aneto. Excursionistes d’ambdues entitats van pujar a l’Aneto el 27 de juliol de 1925, diada de Les Santes.

 

Cent anys del discurs de Pompeu Fabra als Jocs Florals de Mataró el 1918. Anna Comas

 

El dia 28 de juliol va fer 100 anys que es van celebrar al Teatre Clavé els Jocs Florals que van organitzar la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista a Mataró, que liderava Antoni Marfà i Serra i el setmanari nacionalista La Nau. Pompeu Fabra va presidir el jurat literari dels Jocs Florals, on va pronunciar un enèrgic discurs titulat “Filòlegs i poetes”, que va tenir un gran impacte a tot el país. Els diaris més importants del moment es van fer ressò tant del discurs com de la gran controvèrsia que va originar entre els partidaris i detractors de les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, aprovades el 1913.

Fabra va acabar la seva intervenció amb aquestes paraules: “Mataronins, pensem que per damunt de tot hi ha l’interès de la nostra llengua”.

 

La Mataroneta, una arcàdia marinera. M. Encarnació Soler

 

Des de principis del segle XX, els mataronins i mataronines van començar a mirar el mar i la seva platja com quelcom més que un lloc de treball, on la pesca tenia el lloc preeminent. En endavant seria vist com un lloc d’esbarjo i els banys de mar es posarien de moda. També s’instal·laren a la platja casetes de particulars per a guardar les seves vestimentes i ormeigs de pesca. En un dels indrets més concorreguts, a la platja del Callao, a la zona compresa entre les cases, la drassana Alsina i el Centre de Natació, s’arribarien a construir-hi 24 casetes que no es desmuntarien al final de temporada, com era preceptiu. El model de convivència, com una “Arcàdia feliç”, portà a que s’identifiquessin com a barri en el que tenien la seva pròpia festa major i gegants. L’anomenaren “La Mataroneta”, emulant el nom del barri barceloní de La Barceloneta. La seva existència durà fins que el 1967 quan, amb la reordenació del Passeig Marítim, l’Ajuntament ordenà la demolició.

 

El vilassarenc Jaume Serra i Gibert, un decorador d’èxit oblidat. Benet Oliva

 

Amb motiu de la possible adquisició de tres aquarel•les sobre Vilassar de Jaume Serra i Gibert –les imatges més antigues conegudes del poble-, anem a recuperar la biografia i obra d’aquest pintor decorador. Repassarem les dades publicades sobre la seva obra, a les quals afegirem detalls de la seva vida privada i familiar que ens permetran donar-ne una imatge més completa. Nascut a Vilassar el 1834, resseguirem una primera etapa d’aprenentatge entre Vilassar i Barcelona, fins a la venda de la casa de Vilassar el 1858, l’establiment a ciutat i una dècada d’ascens professional, i a partir de 1869 una darrera etapa de reconeixements i plenitud fins a la seva prompta mort l’any 1877 als 43 anys. Acompanyem com annex unes cartes seves a diferents personatges i una mostra de les seves obres com a dibuixant, pintor i decorador.

 

El polèmic restabliment de l’Escola Municipal de Música de Mataró el 1884 a través de la premsa. Montserrat Gurrera

 

Ens aproparem al context de la reobertura de l’Escola Municipal de Música, després que la primera (1840- 1868) estés a càrrec de Jaume Isern. A finals 1883 l’Ajuntament decideix obrir una nova Escola perquè sigui la base d’una banda municipal i que finalment s’integrarà a l’Escola d’Arts i Oficis quan es creï (1886). El nomenament del professor està influenciat per la provisió que s’ha fet de la vacant a la Capella de Música de Santa Maria, arran de la mort de Mossèn Blanch, a la que s’hi presenten diversos candidats i cadascun d’ells té partidaris i detractors.

 

La cartografia local de Mataró al segle XIX a partir dels expedients d’obres particulars. Alexis Serrano

 

Els expedients d’obres de particulars són una font documental de gran interès que proporcionen informació de la construcció i del creixement dels municipis. En aquest sentit, darrerament, l’Arxiu Comarcal del Maresme ha posat en línia la descripció d’un seguit de plànols que formen part del fons municipal de Mataró però, que per qüestió de format, s’havia conservat separadament. A partir de l’inventari que d’aquest conjunt de plànols (majoritàriament alçats de façana del segle XIX) havien fet els tècnics de l’arxiu municipal de Mataró, l’Arxiu Comarcal ha millorat la catalogació afegint l’escala i altres dades i ha dut terme l’accessibilitat on line a partir del portal “Arxius en línia” de la Generalitat de Catalunya. Es tracta de més de set-cents cinquanta documents compresos tots ells a la segona meitat de la centúria del 1800 i inclosos a la sèrie de llicències d’obres majors.

En són els seus autors gairebé una quarantena de mestres d’obres i arquitectes, entre els quals destaquem Ignasi Caballol, Jeroni Boada, Josep Oriol Mestres i Miquel Garriga Roca.

 

Línia del Litoral 2: Malgrat de Mar, Blanes i Tordera. Xavier Nubiola

 

Tot continuant amb la tasca de revisar el patrimoni històric de la línia del Litoral, en aquest comunicat toca revisar les infraestructures ferroviàries dels municipis de Malgrat de Mar, Blanes i Tordera. Es tracta d’un territori riberenc de la Tordera, força caracteritzat per importants obres hidràuliques de drenatge, sent de destacar el pont de 188 metres per creuar aquest riu, així com, l’emblemàtic pont de ferro per vianants al poble de Tordera. Pel que fa a les estacions es conserven els edificis antics de viatgers de Malgrat i de Blanes, però no podem dir el mateix de Tordera, que va veure com enderrocaven al 2013 la seva primera estació de 1859.

 

El Gigante en Santidad. Estudi d’un sermó del pare Manuel Camín pronunciat l’any 1797.

Héctor López

 

Una de les eines que l’Església catòlica va emprar per a fer arribar el seu missatge a la població van ser els sermons. A partir del Concili de Trento es van fer cada cop més comuns els manuals de predicació, així com la publicació de sermons que s’havien pronunciat en dates concretes (per la festivitat d’algun sant, per exemple), i que es pretenia que arribés a un públic més ampli. Això feia que es posessin en circulació, pagats per les entitats (confraries, ajuntaments, etc.), que els havien encarregat. Aquest és el cas de El Gigante en Santidad, un sermó pronunciat pel prevere mataroní Manuel Camín l’any 1797 i encarregat per la confraria de Sant Elm dels mariners de la ciutat de Mataró.

 

El procés de fe contra el mataroní i veí de Tordera José Antonio Escolá per proposicions.  1791. Antoni Llamas

 

Dintre de l’ampli ventall de delictes que eren susceptibles de ser denunciants davant del tribunal de la Inquisició, tenim el de les proposicions. Un delicte que toca directament nombrosos temes, però amb un fil conductor que és la desviació de la norma promulgada per la religió catòlica.

En aquest cas tenim al mataroní i veí de Tordera José Antonio Escola que respecte a les delicte de les proposicions gaudeix de tot un ampli ventall; herètiques, errònies, escandaloses, impies, injurioses i blasfemes. A més el procés ens farà viatjar amb l’acusat per tot un seguit de vicissituds fins a la conclusió del mateix.

 

Les grutes de Cabrils. Una nova aportació a l’arqueologia subterrània. IIa part. Laura Bosch

 

La present comunicació forma part de la recerca endegada ja fa anys amb l’objectiu d’inventariar, descriure i avançar una hipòtesi sobre la construcció i utilitat de les grutes, conegudes popularment com a hipogeus. D’ençà que, a Cabrils, Marià Ribas donà a conèixer la primera d’elles situada a l’ermita de Sant Cristòfol amb comunicació al mas de Can Vives, se n’han pogut documentar un total de vint-i-dues. Algunes d’elles s’han enfonsat totalment, però la majoria estan dempeus i s’hi pot accedir amb més o menys dificultat. També s’han documentat tres galeries excavades durant el transcurs de la Guerra Civil per ser utilitzades pels seus propietaris com a refugi durant els bombardejos.

 

Els llibres mestres al Maresme. Una aproximació a la seva presència, distribució i possibilitats d’anàlisi. Alexandra Capdevila

 

Els llibres de canelars, espèculums o llibres mestres han estat definits com un arxiu d’arxiu o com el document clau de qualsevol fons documental pel fet d’aplegar un resum de les principals tipologies documentals conservades. Dissortadament, aquests documents han estat poc treballats i en molts casos es conserven dins dels fons patrimonials, molts dels quals es troben en mans privades. En aquest sentit, l’objectiu de la present comunicació consistirà, per una banda, en donar a conèixer els llibres mestres que tenim identificats i localitzats a la comarca, així com la seva autoria, datació i organització i, per altra, mostrar les possibilitats d’anàlisi que ofereix per a la recerca.

 

1713. Els borbons saquegen la cartoixa de Montalegre. Enric Subiñà

 

El 26 de setembre de 1713 arriben a la cartoixa de Montalegre destacaments francesos d’infanteria,  cavalleria i arcabussers de Noailles, entren a la cartoixa i a la Conreria sense cap oposició, y s’emporten moltes coses (ferros, eines, roba, oli, farina, olles, etc…). L’endemà arriben a la conreria un regiment de tropes borbòniques espanyoles i s’emporten tot el gra que tenien emmagatzemat cap a les afores de Barcelona, on les tropes de les Dues Corones estaven assetjant la ciutat, segurament prop del mas Guinardó. En marxar aquestes tropes “se comieron y destruyeron toda la cosecha de las uvas pendientes en la vides o cepas de las tierras de dicho monasterio y conreria”.

 

Troballa d’una llàntia siciliana “a rosario” a la civitas d’Iluro/Alarona. Joan Francesc Clariana

 

En la present comunicació es dona notícia de la troballa d’una llàntia sencera, del tipus “a rosario”, provinent d’un context tardà del kardo secundari que anava en direcció nord-sud i que transcorria pel subsòl de la plaça Fossar Xic, per darrera l’edifici dels antics jutjats i per la plaça Beat Salvador. Amb aquesta troballa es posa en evidència com, en un moment cronològicament avançat, continuaven actives les rutes comercials marítimes del Mediterrani occidental.

 

Ceràmica Sigillata provinent de la tercera fase d’excavació de l’estança soterrània romana de can Xammar (Mataró). Joan Francesc Clariana Roig

 

S’estudien les troballes de ceràmica fina romana provinents de la tercera fase d’excavació d’aquesta estança. Gràcies a aquest estudi i catalogació, s’han pogut completar algunes, poques, peces trobades tant en l’excavació de Francesc Gusi el 1971 com en l’excavació de Joaquim Pera el 1988, així com confirmar la datació estratigràfica establerta dins un marc cronològic situat en el segon quart del segle I dC i que vindria a coincidir amb l’amortització i farciment d’aquest espai.

 

La bòbila de Can Jordana (Tiana). Un jaciment del neolític mig?. Ramon Coll i Jordi Galbany

 

L’any 1953, a la bòbila de Can Jordana de Tiana, van ser descobertes una sèrie d’evidències arqueològiques, interpretades aleshores com a pertanyents a una tomba. En essència es tracta de restes humanes, una placa en pedra blanca, algunes petxines, un possible mànec en banya de cérvol, i alguns rierencs perforats.

Si repassem la bibliografia sobre aquest jaciment ens adonem que la seva atribució al neolític mig, formulada pels seus descobridors, mai no ha estat qüestionada. Atesa la tipologia de les troballes esmentades, considerem que són massa atípiques com per ser adscrites sense més a la fàcies Sepulcres de Fossa. En el present treball farem un repàs als materials trobats, i provarem de determinar si poden o no ser considerats pertanyents a  aquesta cultura.