Article en PDF

1. Introducció

A pocs mesos per a la finalització de la Guerra Civil espanyola, el Govern del bàndol nacional va promulgar el decret del Ministeri d’Agricultura que regularia els aprofitaments forestals. El “Decreto sobre Defensa de la riqueza forestal privada”, aprovat a Burgos el 24 de setembre de 1938 i publicat al Butlletí Oficial de l’Estat del 5 d’octubre de 1938, establia l’obligatorietat per part dels propietaris de finques forestals de sol·licitar autorització prèvia per procedir a la tallada dels arbres de les mateixes i posava condicions per a la comercialització dels productes obtinguts (fusta o llenya).[1]

En el preàmbul del decret es posa de manifest l’increment en la demanda de fusta com a conseqüència de la reconstrucció de les zones devastades per la guerra i la necessitat de regular el règim d’explotació, establint un inventari de la riquesa forestal: “No se trata, pues, de impedir la administración y disfrute de esas fincas arboladas por sus propietarios, sino de inspeccionar las cortas y de evitar aprovechamientos abusivos que puedan socavar una riqueza que, aparte de su utilidad individual, tiene un marcado aspecto de interés social, cuya protección y tutela no puede abandonar el nuevo Estado”.

La normativa establia dues obligacions bàsiques per als propietaris de finques forestals. La primera consistia en presentar a l’ajuntament respectiu una declaració jurada en què es comunicava a l’autoritat (Cap del Districte Forestal de la província) que eren propietaris d’una finca en què la zona forestal era la predominant. Sense la presentació d’aquesta declaració, es considerava il·legal qualsevol aprofitament forestal[2].

La segona obligació consistia en què els propietaris havien de presentar una sol·licitud als Enginyers en Cap dels Districtes Forestals de la província abans de procedir a la tallada d’arbrat, especificant el seu tipus, el nombre d’unitats amb les seves característiques i la destinació comercial de la fusta i la llenya. Quedaven exempts de presentar sol·licitud els propietaris que fessin la tallada per a consum domèstic i quan la tallada no superés les 20 unitats en un any.

Els caps dels districtes forestals serien els encarregats de resoldre les sol·licituds, denegant o autoritzant les tallades i establint les condicions en què s’havia de fer l’aprofitament forestal per garantir la conservació de la massa arbòria. Quan l’aprofitament consistia en l’anomenada “tallada arreu”[3], els propietaris estaven obligats a fer el repoblament total de la finca en un període màxim de dos anys. L’incompliment de la normativa relativa a la tallada comportava multes als propietaris i la confiscació de la fusta; si no es procedia a la repoblació, l’Estat podia ocupar temporalment la finca i carregar al propietari amb les despeses de la replantació.

A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserven els procediments administratius de les sol·licituds presentades pels propietaris del terme municipal de Dosrius (el Maresme) durant el període 1939-1966. L’estudi de la documentació i el seu tractament estadístic durant els primers anys de la postguerra ens permetrà treure algunes conclusions sobre les característiques de les finques, el tipus de tallades més habitual, les espècies aprofitades i la comercialització del seus productes[4].

2. L’evolució del bosc i de l’explotació forestal a Catalunya

Segons Cervera i altres[5], el paisatge agrari i forestal actual és el resultat històric de dos vectors: el primer és la delimitació entre les  zones cultivades, les de pastures i les pròpiament forestals; el segon, la intensitat en l’explotació dels recursos que oferia el bosc: la fusta, la llenya i la fabricació de carbó.

A Catalunya es dibuixarien dos períodes pel que respecta a la delimitació esmentada: un primer període, que aniria des de mitjan del segle XIX al primer terç del segle XX, en què es produeix una creixent desforestació; un segon període, que s’allargaria des de mitjan del segle XX fins a l’actualitat, en què es produiria un moviment de signe contrari. Aquests moviments de contracció i expansió són el resultat dels augments i disminucions de la superfície conreada i faria que la superfície de bosc passés del 68% de la superfície agrària catalana a mitjan del segle XIX a un 60% durant la Segona República. Durant el primer terç del segle passat, la superfície forestal arribaria al seu mínim històric amb un total de 1.735.435 hectàrees, mentre que la superfície conreada era d’1.211.021 hectàrees a l’any 1932. A partir dels anys 60 del segle XX, la superfície forestal aniria augmentant de forma progressiva, arribant a les 2.052.618 hectàrees el 2009.

Tot apunta que la màxima desforestació es produiria entre la Gran Guerra (la I Guerra Mundial) i l’any 1950, moment a partir del qual els combustibles fòssils van fer canviar la tendència en la utilització de l’energia i el sol conreat  va deixar de competir amb el bosc en la utilització de l’espai.

Entre 1940 i 1976 els aprofitaments forestals mitjans es van situar en 815.229 metres cúbics a l’any, que es van incrementar especialment entre els anys cinquanta i principis de la dècada dels seixanta. Es produeix en aquesta època el declivi de la indústria del carbó vegetal, un cert increment de la producció de fusta en les minvants explotacions forestals i la preocupació creixent de què, amb l’abandonament que de les seves parcel·les feien els propietaris (només s’aprofitaria un 3% de la superfície arbòria), aquestes estaven més sotmeses als incendis, molts dels quals relacionats amb la funció social que ara tindrien per a la societat.

Abans d’estudiar l’aprofitament forestal a Dosrius després de la Guerra Civil, apuntarem que la primera referència que tenim sobre la superfície forestal l’ofereix l’amillarament de 1853: els arbres de ribera ocupaven 13 hectàrees, els boscos per a fusta, 780 hectàrees i els boscos de “fagina”[6] 1.598 hectàrees amb una superfície forestal total de 2.391 hectàrees i una superfície amillarada de 3.722 hectàrees, el que representa el 91,2% de la superfície geogràfica. No hi hauria ni castanyers ni alzines sureres[7].

3. Dosrius. Els arbres, la fusta, la llenya i la seva destinació

En l’aproximació que farem sobre l’explotació forestal a Dosrius durant els anys de la primera postguerra, hem seleccionat 68 sol·licituds que abasten el període comprès entre el març de 1939 i el desembre de 1945. Durant els primers sis anys (1939-1944) el nombre de sol·licituds oscil·la entre les 8 i les 10, mentre que a l’any 1945 hi ha una remuntada que eleva a 15 les sol·licituds.

Bona part de les sol·licituds anaven signades pel seu propietari i només en un cas, era l’administrador del propietari qui presentava la instància. Entre els propietaris sol·licitants trobem a: el Marquès de Castelldosrius, Fèlix de Sentmenat i Güell, propietari de les terres de la muntanya del Castell, de Can Geimir o del Turó de les Monges; Josep Auledas, propietari de Can Vallalta a Canyamars; Josep Maria Fradera Pujol (i una vegada mort, la seva vídua), propietaris de Can Llibre i Can Valls ; Joan Gel, propietari de les terres de Can Gel i; Tomàs Massuet Barnet, propietari de Can Pruna del Far. La família Fradera, descendents dels Llibre de Canyamars, era, de llarg, la titular de la finca més extensa, la de Can Llibre, amb 382 quarteres de sembradura o 127 hectàrees.

Si observem detalladament les sol·licituds fetes per explotar la massa forestal d’aquesta finca podrem fer-nos una idea global de la resta d’explotacions. Al juny de 1939, els Fradera farien una aclarida[8] sobre 120 hectàrees de bosc de pi (1.757 unitats), pollancre (32), alzina (772), roure (117) i alzina surera (21)[9]. La fusta obtinguda en aquesta aclarida es destinaria a material per a fusteria, embalatge, productes del mar i llenya. A l’agost de 1940, es tornaria a fer una segona aclarida sobre una superfície similar, que es destinaria a embalatges i carruatges de taller i fàbriques de Mataró, Badalona i Barcelona.

Al novembre de 1941, es faria una nova aclarida sobre les mateixes espècies d’una superfície de 19 hectàrees amb la qual s’obtindria fusta per a embalatges, llenya, material per a construcció i carruatges. A les localitats esmentades anteriorment, calia afegir però València. Un any després, a l’octubre de 1942, una quarta aclarida s’aplicaria sobre 6 hectàrees.

Vista d’un bosc a el Far. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

Les dues aclarides posteriors, la primera al gener de 1944 i la segona a l’octubre del mateix any, es van fer per obtenir fusta, principalment de pins i alzines, amb destinació a Mataró i Barcelona, però també llenya provinent de totes les espècies, que es destinaria a combustible a Mataró i Barcelona.

La resta de finques presenten varietats poc significatives. En el cas de la tallada per obtenir fusta, apareixen de forma testimonial plàtans i castanyers. La forma més habitual de tallada era l’aclarida i molt rarament la tallada arreu. Bona part de la fusta es consumia a la comarca o a Barcelona i només una part a poblacions del Vallès com Cardedeu o Vallgorguina.

Pel que respecta a la llenya s’obtenia de l’esporgada principalment de pins i alzines i s’utilitzava a la fabricació de carbó, de carbonet i com a combustible per a forns de pa i maons.

Vista parcial d’una masia a El Far. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

Notes

[1] El decret de 8 d’octubre de 1938 regularia l’activitat al sector fins que una nova normativa a l’any 1953 incrementaria l’intervencionisme amb condicions més estrictes en la compra i venda dels productes forestals.

[2] Vegeu l’estudi de CABRAL BUSTILLOS, Juan. “Un estudio del monte jerezano de los años cuarenta: las declaraciones juradas de los propietarios de fincas forestales (1938-1943)”. Espacio, Tiempo y Forma. Serie V. Historia Contemporánea, t. 7, 1994, pp. 633-655.

[3] “La tallada arreu [en castellà matarrasa] consisteix a eliminar tots els arbres d’una zona d’una sola vegada, o en dos temps. S’utilitza normalment en plantacions molt productives o amb espècies de temperament heliòfil. Permet millorar molt el rendiment de les feines i el resultat econòmic”. http://www.forestal.cat.

[4] Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). ANC1-490-T-205. Autoritzacions d’aprofitament de monts particulars – Dosrius.

[5] CERVERA, Teresa; GARRABOU, Ramon i TELLO, Enric. “Política forestal y evolución de los bosques en Cataluña desde el siglo XIX hasta la actualidad”. Investigaciones de Historia Económica 11 (2015), pp. 116-127.

[6] Els boscos de fagina o gavella eren els boscos que servien fonamentalment per aconseguir llenya. Vegeu RAMIS NIETO, Josep, “Dosrius a mitjans del segle XIX: vies de comunicació, població i economia”, adosrius.wordpress.com

[7] URTEAGA, Luis i NADAL, Francesc. “Los aprovechamientos forestales en las Sierras del Corredor y el Montnegre a mediados del siglo XIX”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles. 62. 2013. pp. 237-263.

[8] “Eliminació de peus sobrers. De forma natural, els boscos van perdent individus per selecció natural. Les aclarides [en castellà entresaca] busquen produir aquest mateix fenomen però de forma provocada i anticipada, per optimitzar es recursos i deixar espai per als arbres que es mantenen en peu”. http://www.forestal.cat.

[9] L’espècie predominant als boscos de la província de Barcelona a l’any 1940 era el pi, el qual ocupava 66.650 hectàrees de superfície d’un total de 108.858 hectàrees. També era l’arbre del qual s’obtenia bona part de la producció de fusta: 53.480 metres cúbics de fusta de pi dels 64.825 metres cúbics de totes les espècies. Institut Nacional d’Estadística. Fondo documental del Instituto Nacional de Estadística. Anuario 1943.