Article en PDF

Melcior de Palau i de Soler i Bonet

En el nostre estudi dedicat a la constitució a Mataró l’any 1857 d’una societat per portar l’aigua de la conca hidrogràfica de Dosrius fins a Mataró, vàrem poder constatar que el gran impulsor d’aquella empresa va ser el mataroní Melcior de Palau i de Soler i Bonet[1].

Melcior de Palau (1797-1865) era fill de Joan de Palau i Jofre i de Mercè Bonet i Cabanyes. Melcior, com els seus germans Joan i Francesc, va cursar estudis de dret a la Universitat de Cervera, però acabaria obtenint la llicenciatura i el doctorat en Dret Civil a la Universitat d’Osca a l’any 1820.

Com el seu pare i a diferència del seu germà Joan, que faria la carrera eclesiàstica, es dedicaria a l’advocacia i el rei li concediria els honors de Magistrat de l’Audiència de Catalunya. També dedicaria la seva vida, com a hereu dels Palau, a engrandir el patrimoni familiar, intervenint en la creació i gestió de diverses societats, la més important de les quals seria “Palau, Garcia i Companyia”.

En paral·lel a la seva vida professional, Melcior de Palau faria carrera política en el bàndol dels liberals moderats, exercint d’alcalde de Mataró en el bienni 1850-1851 i de tinent d’alcalde en el bienni següent, destacant en la seva obra de govern la construcció a l’any 1851 de la presó de la ciutat, dissenyada per l’arquitecte Elies Rogent[2].

El patrimoni dels Palau

Quan Melcior de Palau, “abogado y hacendado”, moria el 24 d’abril de 1865, deixava en mans del seu hereu, Josep Palau i Català, un considerable patrimoni immobiliari. Bona part dels seus béns eren cases i terres que ni estaven registrades al Registre de la Propietat ni a l’extingida Comptadoria d’Hipoteques. I és que quan Melcior havia heretat aquests béns “…no se hallaba establecido tal requisito y mediante también que la adquisición de las mas de las fincas data de época muy remota y tal vez inapeable”. Precisament la llei hipotecària i la figura del registrador de la propietat havien estat aprovades a l’any 1861 per garantir la titularitat dels béns inscrits i assegurar el sistema creditici i hipotecari.

De forma que l’hereu Josep, amb 34 anys, va enfrontar-se amb l’enrevessada tasca de fer inventari del patrimoni del seu pare, inventari que quedava registrat en forma d’escriptura notarial i que temps enrere es coneixia com a inventari post-mortem.

Al final de la seva vida, fruit de l’herència familiar, dels guanys dels seus negocis, dels ingressos de la seva trajectòria professional i de béns provinents del Reial Patrimoni,  els béns de Melcior de Palau estaven integrats per quatre cases, deu finques rústiques i dos censos, distribuïts entre Mataró, Argentona i Cabrera de Mar[3].

L’habitatge més important de l’advocat mataroní era sens dubte el casal ubicat a La Riera de Mataró i avui conegut com Can Palau i del qual parlarem més extensament més endavant[4]. Era el primer de la llista de l’inventari i apareixia amb la descripció de “…casa […] compuesta de cuatro cuerpos a dos altos o pisos y un huerto a la parte de detras…”.

La casa d’estiueig dels Palau i segona casa en importància era la finca d’Argentona anomenada “Les Mateues”, “…una heredad con una casa en su centro…” amb una finca de 20 quarteres de conreu de regadiu. Era una masia que devia el seu nom, per la feminització del topònim, a Teresa Mateu, qui en casar-se amb Joan Palau a l’any 1625 havia aportat al matrimoni l’esmentada finca[5]. La casa seria sotmesa a una reforma de la seva façana que pretenia donar-li l’aspecte medieval d’un castell, amb merlets, torres de defensa i finestrals d’estil gòtic.

La tercera casa, també a Argentona, era la coneguda com “El Portell”, “…una heredad con su casa de labranza […] de cabida dieciocho cuarteras de regadío y una pieza de tierra a ella unida de cabida nueve cuarteras parte plantada de viña y parte campa conocida por la Isla…”.  La finca, veïna de les Mateves, va ser comprada en pública subhasta pel pare de Melcior de Palau, Joan de Palau i Jofre, a l’any 1803.

La masia tenia quatre cossos amb un portal dovellat i com la masia de les Mateves, la seva ubicació a la zona industrial del Cros la condemnaria a la destrucció durant el segle XX.

Melcior de Palau també era copropietari del Molí d’en Palau o Molí de les Mateves, que formava part d’aquesta explotació agrària que formaven les Mateves i el Portell. Melcior el tenia en condomini amb Joan de la Cruz Palau i era inventariat com a molí fariner amb “…casa [i] juegos de muelas y balsa para recoger el agua…[6].

A més d’aquests immobles, els Palau també eren propietaris d’una desena de finques a Mataró i Cabrera. La majoria eren finques que no superaven les 10 quarteres i que estaven dedicades a la vinya. Així trobem terres a Penja-tres, a Valls de Trisac, a Vallveric, a les Penyes de Ribalta, a Crampic, una finca anomenada “La Blanca” i una a Cabrera al Turó de Gual. De més superfície, Melcior era el titular d’un hort a l’indret de La Bordeta de Mataró, amb casa, bassa i sínia, amb un total de 23 quarteres; de 41 quarteres de terres de bosc i vinya a Cerdanyola; i d’una peça de terra de secà a La Ramonera de 14 quarteres.

Comptat i debatut, Melcior de Palau disposaria del majestuós casal de Mataró, la masia de les Mateves d’Argentona, com a lloc de residència estival o refugi en temps de malalties o epidèmies i un parell d’explotacions agràries amb casa. La resta eren petites parcel·les dedicades al conreu de la vinya, que de ben segur estarien arrendades amb alguns dels contractes de l’època (rabassa morta, parceria,…). Una part de la collita de raïm de les terres dels Palau acabaria en els casalicis de Mataró i Argentona, com veurem més endavant.

Els Palau eren també “propietaris” de dues cases al carrer de Santa Maria, a tocar de la Plaça de Santa Maria, que aleshores es deia Plaça del Rei. Tenien establerts a dos sastres (Josep Anton Bassas i Antoni Bernabé) a raó d’un cens anual de 140 lliures el primer i de 80 el segon. Tot sembla indicar que les cases o alguns dels cossos de les cases esmentades van ser comprades a l’any 1465 pel teixidor Anton Palau i que seria la casa pairal dels Palau durant dos segles fins que es va adquirir el casal de la Riera[7].

La titularitat de totes aquestes finques es justificava, per part del fill de Melcior de Palau perquè “…pertenecían dichas fincas a Don Melchor de Palau por posesión de diez, veinte, treinta años y de tiempo inmemorial no contradecida ni impugnada…”.

Can Palau

La propietat més important de Melcior de Palau, pel seu valor patrimonial i perquè seria el seu espai de residència habitual, era el casal a la Riera de Mataró, anomenat Can Palau. Maria Paula Mateu, una de les pubilles dels Mateu (pagesos d’Argentona) compraria i engrandiria el futur casalici a l’any 1610, adquirint horts i edificis veïns i abandonant la casa pairal de les Mateves. Amb el casament de la seva filla Teresa amb Joan Palau, la casa passaria a ser l’habitatge principal de la família Palau i allotjaria durant tres segles als seus descendents[8]. En el moment que es produeix la defunció de Melcior de Palau, la casa té quatre cossos, amb una planta baixa (9 espais) i dos pisos (el principal amb 10 espais) i també un hort a la part posterior[9].

Quan s’entrava a la casa el visitant es trobava amb una sala que havia estat l’antic menjador i que faria les funcions de rebedor. De les seves parets penjaven 4 quadres de paisatges i un mapa d’Espanya, mentre que el mobiliari es reduïa a 8 cadires i 2 mitges taules de noguera. A continuació es trobava el despatx on Melcior exercia d’advocat. Tenia a la seva disposició una taula d’escriptori a on poder treballar i dues taules de caoba per guardar la documentació. A més d’una butaca i 8 cadires per als seus clients, el despatx allotjava una prestatgeria amb 200 llibres de dret, economia política, història i literatura. Al costat del despatx, Melcior disposava d’una petita habitació amb un armari on tenia arxivats els pergamins, escriptures i documents relatius a la seva família i al seu patrimoni. Al mateix armari i en un calaix, l’advocat guardava 2.214 rals “…para los gastos corrientes de la casa”.

A la mateixa planta baixa s’ubicava la cuina i el menjador. A la primera es podien trobar els estris propis d’aquesta part de la casa, però hi destacaven tres xocolateres; al menjador 12 comensals podrien menjar en un gran taula de noguera.

La resta de la planta baixa estaria ocupada per un pati interior i a la seva dreta en Melcior havia reservat quatre estances per dedicar-les a celler i a l’elaboració del vi de les seves vinyes. Gràcies a les 12 bótes, l’advocat podia emmagatzemar fins a 80 càrregues de vi o el que seria l’equivalent de 10.000 litres. Per produir el producte, a aquestes dependències existien 3 premses de fusta de roure en bon estat, tot i que eren antigues i els altres estris necessaris per a la fabricació del vi, com cups i portadores[10].

L’escala portava als habitants de la casa a la planta principal, dedicada al descans i al recolliment espiritual. A la banda dreta de l’escala trobaríem dues cambres. A la primera habitació dormiria Melcior amb la seva dona Francesca. En una calaixera, l’esposa guardava la seva roba mentre que el difunt disposava d’un penjador de fusta. A la cambra trobaríem també 6 cadires i com a decoració 3 fruiters de cera i dos quadres a l’oli. A una segona habitació trobaríem l’habitació destinada als nens. Contenia un llit per a ús individual i dos llits petits per a criatura. Un mirall de marc daurat i tres quadres decorarien les parets.

En aquesta planta destacaria l’oratori, un espai presidit per la Verge del Carme i a on s’hi podien trobar diversos elements litúrgics: una creu, un missal, una urna de relíquies, canelobres, sacres,…

Les reunions familiars es farien a la cambra-sala on existia un sofà de noguera, una taula i 20 cadires. Al seu costat existia una habitació dormitori, que incloïa 18 cadires i un armari de paret a on la família custodiava bona part dels objectes de valor, la majoria de plata: espases, coberts, gerres, copes, ganivets, safates,.. i també “…media docena de hueveras, con sus cucharitas del mismo metal [i] un chupador de oro para criatura de pecho…”.

Els Palau disposaven d’altres habitacions, la majoria dormitoris, a la mateixa planta principal i moltes contenien un nombre significatiu de cadires. En una d’aquestes la família guardava la seva roba de llit i de menjador en dues calaixeres. S’hi troben moltes tovalloles, cobrellits i gran quantitat d’estovalles, tovallons i fundes de coixí. Una altra estava dedicada exclusivament a guardar la roba de cuina: estovalles, draps de cuina o davantals.

La segona planta estava dedicada als dormitoris dels criats i a magatzem. En una habitació trobem els dos catres del personal de servei amb les seves màrfegues i mitja dotzena de cadires. La resta de l’espai servia “…para almacén o depósito de la cosecha, algarrobas, patatas, cerdo o tocino salado para el consumo de la familia, existiendo al presente, además de este, unos tres quintales de patatas...[11]” i per contenir capses i baguls amb roba de la família en les ocasions que viatjaven.

A tenor de l’inventari, podem constatar que l’edifici dels Palau a la Riera era un espai amb funcions a cavall de l’explotació agrícola i la residència urbana. Més tard, a principis del segle XX el casalici seria reformat tant interiorment com exteriorment seguint els gustos de l’època[12].

Notes

[1] RAMIS NIETO, Josep, “Palau, García y Compañía. L’aventura empresarial de Melcior de Palau per portar l’aigua de Dosrius a Mataró (1857-1865)”, adosrius.wordpress.com.

[2] MARTÍ i COLL, Antoni, “Història d’una família. Segona part”, Mataró, 1979, pàgs. 85-108.

[3] ACM, Escriptura notarial de Matías Aparicio Burgés (núm.99), amb data 27 d’agost de 1865.

[4] Inventari del Patrimoni Arquitectònic, 33684.

[5] MARTÍ i COLL, Antoni, “Historia de una familia de la villa de Mataró”, Mataró, 1962, pàg. 43; “Vicissituds, procés i motius de l’abandó d’uns masos, molins i terres del veïnat del Cros i la intervenció dels terratinents”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 2006, 86, pàgs. 9-12.

[6] El molí de les Mateves era el primer dels tres molins fariners que al segle XIX existien a la riba dreta de la riera d’Argentona i que eren moguts amb l’aigua provinent del molí d’En Saborit, ubicat a l’altra banda de la riera. Els altres dos molins eren el de Gual i de Jofre. L’aigua que movia els molins i que s’utilitzava per al reg dels camps seria motiu de diversos plets entre particulars, entre les quals estava implicada la família Palau. Vegeu RAMIS NIETO, Josep, “La representació cartogràfica de la Riera d’Argentona a la primera meitat del segle XIX”, adosrius.wordpress.com.

[7] MARTÍ i COLL, Antoni, “Història d’una família. Segona part”, Mataró, 1979, pàg. 23. Les cases ja no existeixen i estarien ubicades al solar que ocupen actualment dos edificis (Santa Maria, 6).

[8] MARTÍ i COLL, Antoni, “Historia de una familia de la villa de Mataró”, Mataró, 1962.

[9] Arxiu Comarcal del Maresme (ACM), Escriptura notarial de Matías Aparicio Burgés (núm. 82), amb data 18 de juliol de 1865.

[10] De notable interès és la entrevista a diversos pagesos o comparets de Mataró en què assenyalen les moltes vinyes que hi havia a Mataró i la xarxa de cellers que existia a la ciutat a les cases particulars on es procedia a l’elaboració del vi. SALICRÚ i PUIG, Manuel, “Les vinyes i el vi a Mataró”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 2002, núm. 74, pàgs. 26-39.

[11] L’equivalent a 120 quilos.

[12] Vegeu la fitxa de l’edifici, avui bé cultural d’interès local, al “Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró”, 1999, número 222.

Anuncis