Etiquetes

Els Vallmajor a l’edat contemporània

El tercer i últim capítol del llibre que us estem presentant dedicat als Vallmajor de Dosrius té com a escenari l’edat contemporània i com a protagonistes principals els dos darrers hereus de la nissaga mil·lenària de què es parla al llarg del monogràfic.

Encara a finals del segle XVIII, els Vallmajor eren la família pagesa més important del municipi del Corredor tant a nivell econòmic com a nivell social, però en consonància amb els canvis a l’Europa de principis del segle XIX, els Vallmajor començarien a trencar amb el model d’explotació directa i presencial de les terres de què eren propietaris i amb el patró d’aliances matrimonials dels hereus de Can Vallmajor amb pubilles o cabaleres d’àmbit comarcal i origen camperol.

Els membres de la família Vallmajor de la segona meitat del segle XVIII cercarien a les seves futures esposes a la vila barcelonina de Sarrià, establint llaços de parentiu amb famílies d’hisendats que suposarien un salt qualitatiu en la posició social de la nissaga dosriuenca.

Ja al segle XIX, Pau Vallmajor i Modolell, amb sang maresmenca i barcelonina, el primer protagonista d’aquest capítol, traslladaria el seu domicili a Mataró a la dècada dels vint. Des d’aleshores, Pau viuria a cavall de Mataró i Dosrius, atenent a les seves obligacions familiars durant el cap de setmana i a l’explotació dels camps durant els dies feiners.

Per suplir les seves absències, els Vallmajor establirien masovers i guardaboscos al llarg de tot el segle XIX cosa que no impedia que la família continués exercint en el poble bona part de la seva tradicional capacitat d’influència social. I és que Pau Vallmajor era el segon propietari més important del municipi de Dosrius, amb sis finques d’una superfície total de 231 hectàrees i que suposaven el 6% de la superfície amillarada de tot el municipi.

D’entre les seves propietats, la més important i la més simbòlica era el mas a tocar del poble. Des del mas, en Pau podria contemplar els seus boscos i les seves vinyes, dels quals s’ocuparia de forma personal. Les coses però començarien a canviar. Els productes del camp i del bosc començarien a perdre valor en el global d’una economia que es tornava menys agrària i més industrial. I poc ajudaria que les vinyes es veiessin afectades ara i adés per malures com el oídium o la fil·loxera.

De tots aquests canvis en seria força conscient el seu fill i hereu, Joaquim Vallmajor i Recoder, nascut a l’any 1859, qui hauria de fer-se càrrec del patrimoni familiar als 22 anys. A diferència del seu pare, dedicat en cos i ànima al manteniment patrimonial i productiu de les terres dels Vallmajor, en Joaquim actuaria en una triple vessant: exercint com a notable local en tota classe d’esdeveniments socials al poble; promovent tota mena d’actuacions conduents al manteniment de l’ordre social establert, en consonància amb la classe social a què pertanyia i; liquidant el patrimoni de béns arrels dels Vallmajor a Dosrius.

Els integrants de la família Vallmajor de finals del segle XIX i principis del XX es casarien amb industrials i membres de professions liberals i començarien a desinteressar-se dels afers agrícoles. A les terres de Dosrius, l’explotació directa de la terra o els establiments de l’edat moderna s’anirien convertint en contractes de parceria o d’arrendament, el que configuraria als Vallmajor com una família que viuria de les rendes que proporcionaven les seves propietats.

Però Joaquim no va deixar d’influir a la vida política i social de Dosrius. Aquest protagonisme es projectava amb tota intensitat sobre un territori que es caracteritzava per la seva confessionalitat catòlica, pels valors conservadors associats a la pagesia propietària de l’època i per la custòdia que les forces de seguretat feien dels béns i la seguretat de les persones.

A partir de finals de la dècada dels vuitanta del segle XIX, Joaquim Vallmajor ja no serà el pagès que s’està a Dosrius per vigilar les seves finques, sinó el veritable patrici de la vida cultural, religiosa i econòmica del poble.

Són exemples d’aquesta intervenció a la vida local: les múltiples donacions per a la reforma o ampliació del temple parroquial; el protagonisme en la inauguració del nou cementeri; la recepció als dignataris eclesiàstics o les visites a la Font del Sot, propietat dels Vallmajor i punt d’atracció, per les propietats de la seves aigües, de molts visitants de la comarca.

Joaquim destacaria també a l’àmbit local en una funció important: la de les forces armades. En un moment de descomposició social i política com és el dels darrers anys del segle XIX, el sometent, del qual Vallmajor arribaria a ser caporal del districte, assumiria un paper important en la defensa dels valors conservadors de la Restauració que es mantenien vius a les poblacions rurals.

Un altre àmbit d’intervenció va ser l’ideològic en un moment de crisi social i religiosa. Després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica de 1909, no és d’estranyar que fins i tot a pobles com Dosrius, allunyats dels conflictes de les ciutats industrials de principis de segle, es mirés amb preocupació la deriva anticlerical d’altres poblacions i la possibilitat que intoxiqués el clima conservador i catòlic de la població de les dues rieres. En aquest sentit, a iniciativa del rector i amb el suport de Joaquim Vallmajor, es crearia a Dosrius la Junta parroquial d’Acció Social Catòlica, l’obra de la qual continuaria anys més tard el Sindicat Agrícola Catòlic, que perseguia els mateixos fins que el seu antecessor: l’aturada de la secularització de la població i el control ideològic i social dels seus habitants.

Però tot això es va acabar quan després de diverses vendes, Joaquim va decidir desprendre’s de la seva propietat més important: el mas Vallmajor. Juan Torrejoncillo la va adquirir per 200.000 pessetes i anys més tard la vendria a la família Aguilà qui la reformaria per utilitzar-la com a residència estiuenca. La mort tràgica dels Aguilà durant la guerra civil suposaria la discontinuïtat de la vida social i econòmica d’un dels masos més emblemàtics de Dosrius.

Anuncis