Article en PDF

En un article anterior havíem examinat la cartografia produïda al llarg del segle XVII a escala del territori català i el tractament que havia rebut la comarca del Maresme tant pel que respecta a la representació topogràfica com el tocant a la toponímia utilitzada[1].

La representació dels termes municipals a una escala suficientment alta com perquè puguin aparèixer els elements de geografia física o els topònims que representin les viles, els masos i altres entitats de població, no veuran la llum fins a l’arribada del segle XIX, quan el coneixement del territori gràcies a la millora de les tècniques topogràfiques va posar-se al servei de l’exèrcit, de l’administració pública i de les companyies privades.

Mentre que conflictes bèl·lics con la Guerra del Francès faria necessària la representació del territori que facilités el moviment de les tropes, l’aixecament dels atles parcel·laris obeiria a la necessitat de conèixer amb precisió la mida i les característiques de les parcel·les subjectes a la Contribució territorial. La construcció de carreteres, vies de ferrocarril, canalitzacions d’aigua i altres infraestructures obligaria a tota classe d’institucions i organismes a representar el territori amb la precisió i l’escala suficients per permetre la confecció ajustada dels projectes de construcció.

La Guerra del Francès impulsaria representacions cartogràfiques de gran detall i escala com l’aixecada a l’any 1813. Porta per títol Plano de la Ciudad y Término de Mataró[2], és obra de Clemente Tor (“delineador del Ejército”) i està confeccionat a una escala suficientment gran com per permetre representar els principals carrers de Mataró, les masies i els molins dels termes municipals de Mataró i Argentona, així com els principals camins, rieres i torrents.

Dosrius apareix marginalment a la part superior del mapa, a on es pot observar la masia de Can Nogueres, a on desemboquen dos camins. El primer camí, el Camí de la Serra, surt de la part meridional de Mataró i es bifurca en el Camí de Maians i el camí que va a Dosrius. El segon camí neix de dos camins que neixen a Valldeix (el de Canyamars i el de Llorita) i que s’uneixen a prop de Can Bruguera, abans de dirigir-se al nord.

Dosrius també seria representada en un mapa d’escala menor (1:130.000) i d’origen militar confeccionat a l’any 1810. Porta per títol Mapa militar de una parte de Cataluña / formado por el teniente Coronel del Real Cuerpo de Ingenieros Dn. Ramon Folguera de los Reconocimientos hechos por el mismo, y de algunos documentos y noticias mas positivas, que ha podido adquirir[3]. D’un interès menor al mapa de Tor, el de Folguera destaca per la representació de l’orografia i dels principals camins de la zona.

Altres representacions del territori que abasten la conca hidrogràfica de les rieres de Canyamars, Dosrius i Argentona, es produirien arran dels litigis entre particulars sobre la utilització de l’aigua, que servia tant per al funcionament dels molins com per al reg dels camps de conreu. D’entre aquestes representacions destaca l’extraordinari plànol de la riera d’Argentona executat el 1817 per Tomàs Soler i Ferrer, qui s’encarregaria temps després (1836) de la representació dels terrenys que regava el Rec Comtal de Barcelona.

El fill de Tomàs Soler, Joan Soler i Mestres, arquitecte nascut a Barcelona a l’any 1800 i continuador de la nissaga dels Soler, es convertiria en un dels topògrafs vuitcentistes més importants de Catalunya, amb els aixecaments parcel·laris de Gràcia (Barcelona), Mataró i el Masnou durant la dècada dels cinquanta.

Dues dècades abans, Joan Soler, representaria també la riera d’Argentona amb motiu d’un plet entre els Romeu, els Pujades i els Palau. Es tracta d’un treball digne d’interès què conté una àmplia explicació amb clau alfabètica i diverses anotacions sobre el plànol, indicant parcel·les, mines d’aigua, camins, pous, cases i noms de diversos propietaris. També dibuixa conreus i arbrat, amb el relleu representat mitjançant ombrejat[4].

El 18 d’abril de 1851, Joan Soler signaria el Plano geométrico e ignográfico del término de Mataró a escala 1:5000, un dels primers plànols parcel·laris de la província de Barcelona[5]. Dos anys després, a l’octubre de 1853, l’agrimensor Daniel Sans signaria l’atles parcel·lari de Dosrius i Canyamars, el que podem considerar la representació cartogràfica més important sobre el municipi durant el segle XIX. És un document d’importància cabdal per conèixer la propietat de les parcel·les i a quina classe de conreu es dedicava, tot i que pràcticament prescindeix de qualsevol altra classe de representació topogràfica o toponímica[6].

A la dècada dels vuitanta i arran de l’explotació de l’aqüífer de la conca hidrogràfica de Dosrius per la “Companyia d’Aigües de Barcelona”, Josep Maureta i Silví Thos i Codina representarien bona part del municipi de Dosrius al Plano de la Cuenca Hidrográfica de Dosrius, inclòs a la seva monografia “Descripción física y geológica de la provincia de Barcelona”[7]. El plànol dels enginyers catalans[8], prenent com a base un d’anterior confeccionat per la companyia explotadora, està aixecat a escala 1:25000 i utilitza la varietat cromàtica per representar els terrenys artigats, els boscos i la llera de les rieres a on s’acumulaven les aigües subterrànies. A més hi apareixen els barratges, les galeries i els afloraments d’aigua naturals i artificials de la conca. Si el plànol ja és interessant des del punt de vista geològic, també ho és des del punt de vista toponímic, atès que apareixen fins a un total de 84 elements pertanyents a elements orogràfics, rieres, torrents, camins, entitats de població i masies.

En el plànol dels enginyers catalans podem observar les zones de color verd, corresponents als terrenys guanyats al bosc. Hi ha dues de principals i altres de marginals. Les més importants correspondrien per una part a la riba dreta de la riera de Canyamars, entre el nucli urbà de Canyamars i la rambla del Far; per una altra, a la part septentrional del nucli urbà de Dosrius, amb les masies de Can Batlle, Can Torres i Can Vallmajor com a protagonistes. També i de forma aïllada trobem extensions de conreu a tramuntana. D’est a oest: la de Ca l’Arenes, Can Cot i Can Rius; la de Can Bosc; la del Far amb la masia de Can Carreres i la de Can Bordoi.

A la taula 1 hem transcrit la toponímia utilitzada en el plànol, així com la toponímia actual corresponent. El plànol i la toponímia utilitzats ens permeten constatar: la desaparició d’algunes masies (com la de Can Torres); el canvi del seu nom habitual per al dels nous ocupants (la masia de C. Morronegre va passar a dir-se de Can Pinsana); la discontinuïtat a la toponímia oficial del nom d’alguns torrents (torrent de Salvi); el canvi d’alguns hidrònims (torrent de Brugueràs canviaria a la riera de Can Llibre) i; altres canvis relacionats amb la normalització lingüística dels topònims.

També seria remarcable la utilització de denominacions singulars: la masia i el torrent de l’Eugasser, ubicats al nord-est del municipi que ens fa pensar en la cria de cavalls; el Coll de la Pedra Rallada que amb el temps prendria el nom de la Ferradura; la Torre arruïnada, corresponent a la Torrassa del Moro; el Torrent del Rajoler del Coll, que ens fa pensar que temps enrere existiria algú dedicat a la fabricació de rajoles abans que l’empresa Breinco explotés la pedrera ubicada a ponent del municipi. El plànol també ens permet conèixer els camins principals que vertebraven el territori: el camí de Mataró a Rupit; el camí a Llinars, que es bifurcava a Can Bordoi per recórrer la part septentrional del Far; el camí que passava per Can Ribot; el camí circular que sortia dels terrenys de Ca l’Arenys, arribava a Can Bruguera per dirigir-se al nord i acabar als terrenys de Can Gel.

Entre l’any 1908 i 1918 es confeccionaria un mapa inspirat en el de Maureta i Thos i Codina, publicat a la Geografia General de Catalunya de Francesc Carreras i Candi. Portava per nom Mapa de conca hydrogràfica de Dosrius quals aygues van a Barcelona / fet tenint á la vista lo dels Srs. Maureta y Tos y Codina en 1881 i estava representat a escala 1:66.675.

A la dècada dels vint del segle XX s’aixecarien dos mapes que donen fe del nivell de precisió assolit per la indústria cartogràfica. Es confeccionarien a escala 1:25000 a partir del treball de camp fet pel topògraf Joaquim González a l’abril de 1921. El primer és un mapa topogràfic a on podem observar els cims del municipi i a on estan dibuixades les corbes de nivell o isohipses.

El segon és un mapa planimètric dibuixat a tres tintes amb una gran densitat informativa. Pràcticament tot queda recollit: masies, camins, cims, nuclis urbans, carreteres, rieres, torrents, fonts, caselles, bombes, basses, pous de glaç, pedreres, cementiris,…

Es tracta d’un document molt interessant perquè recull la informació toponímica abans dels canvis urbanístics de la segona meitat del segle XX. Destacaríem la representació dels camins i alguns detalls interessants com un indret i un torrent anomenats Forn de la Pega (no creiem que sigui un coincidència l’existència d’una masia anomenada Cal Pegaire) ubicats a llevant del municipi i que ens suggereix l’existència passada d’aquesta classe de forns a la zona. Els forns, també anomenats pegueres, servien per extreure resines de la llenya, especialment del pi. La resina servia per impermeabilitzar diversos objectes, com les botes de vi, soles de sabata, embarcacions,…

Notes

[1] RAMIS NIETO, Josep, “La representació del Maresme a la cartografia europea siscentista (1605-1716)”, adosrius.wordpress.com.

[2] Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico. Plano de la Ciudad y Termino de Mataró: en donde se ven todas las calles que la componen; con todas las Casas de Campo torrentes y caminos [SGE-Ar.F-T.7-C.1-171 ; SGE-Ar.F-T.7-C-1.174].

[3] Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico Cartoteca del Centre Geogràfic de l’Exèrcit. Col·lecció: SG  Signatura: Ar.F-T.6-C.1-35

[4] RAMIS NIETO, Josep, “La representació cartogràfica de la Riera d’Argentona a la primera meitat del segle XIX”, adosrius.wordpress.com

[5] NADAL, Francesc i altres, “El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895)”, Diputació de Barcelona, 2006.

[6] RAMIS NIETO, Josep, “L’atles parcel·lari de Dosrius (1851-1853)”, adosrius.wordpress.com.

[7] MAURETA, Josep i THOS i CODINA, Silví, “Descripción física y geológica de la provincia de Barcelona”, Col·lecció Memoria de la Comisión del Mapa Geológico de España”, Madrid, 1881.

[8] Josep Maureta i Silví i Thos i Codina treballarien plegats en diverses obres, com el “Mapa orográfico-hidrográfico en bosquejo de la Provincia de Barcelona” (1881) i en diversos plànols figuren com a enginyers en cap del Cos de Mines. De Josep Maureta sabem només que va viure entre 1843 i 1911 (JULIVERT, Manuel, “Una historia de la geología en España”). De Silví Thos i Codina, que era germà de Terenci Thos i Codina, que va néixer a Mataró a l’any 1843 i que arribaria a ser president de diversos organismes: Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, Institut Nacional de Sant Isidre, la Societat Econòmica Barcelona d’Amics del País i la secció del Consell de Mineria. Com a poeta participà en els jocs florals de Barcelona, en els quals fou premiat el 1860. Moriria a Barcelona a l’any 1911 (Gran Enciclopèdia Catalana).