Article en PDF

Fins ben entrat el segle XX, el patró residencial de Dosrius va consistir en tres nuclis poblacionals de reduïdes dimensions al voltant dels edificis parroquials (Sant Iscle i Santa Victòria, Sant Esteve de Canyamars i Sant Andreu del Far) i la ocupació de la resta del territori per masies aïllades vinculades fonamentalment al seu mas immediat i de forma puntual a parcel·les més o menys allunyades. Aquestes masies s’ubicarien molt a prop del les principals rieres i torrents, al fons de les valls, intentant captar l’aigua que de forma abundant corria superficial o subterràniament per l’extensa conca hidrogràfica de Dosrius.

La preferència de la població per habitar masies aïllades escampades per zones de bosc i de conreu restaria protagonisme demogràfic a les viles. Aquestes però eren indiscutibles com a llocs de residència per a l’estament eclesiàstic (el temple parroquial i la rectoria), per a l’estament nobiliari (que abandonaria la posició estratègica del castell per ocupar, només que fos de forma intermitent, un edifici al nucli antic que li permetés l’exacció dels camperols i la representació simbòlica del seu domini territorial i jurisdiccional) i per al marge de poder que el règim feudal i de l’Antic Règim deixava als homes que formaven part de les universitats i dels comuns.

Tot i que disposem d’alguns estudis que han dedicat la seva atenció al Dosrius anterior a l’època contemporània, encara és limitat el coneixement que tenim de la formació de la vila i de les seves transformacions urbanístiques.

Gràcies al Capbreu d’Enric de Sentmenat, confeccionat entre els anys 1570 i 1571, sabem que al voltant de l’edifici parroquial de Sant Iscle i de Sant Victòria (construït durant el primer terç del segle XVI) existien diverses cases en l’espai anomenat segrera o sacraria (sagrera), que tradicionalment s’ha identificat amb la zona de 30 passes que envoltava el temple, un espai que protegiria d’actes violents als residents i les seves propietats. Dintre d’aquest perímetre de seguretat es construirien en moments diversos tres edificis emblemàtics per a la societat de l’Antic Règim: la rectoria, a on residia el mossèn; l’ajuntament vell, lloc de reunió del batlle i els seus síndics; i la masia de Can Net o El Marquesat, que simbolitzaria la presència dels nobles (barons o marquesos).

És probable que com passava a mitjan segle XIX, l’accés principal a la vila per als caminants i els animals es produís a través d’un gual de la riera de Rials i a través de l’actual carrer Pau Casals. Molt a prop se situaria el camí real o publich de la Sagrera, que portaria fins a la Plassa, corresponent a l’actual Plaça de la República. El camí reial creuria per davant del temple parroquial al qual desembocava el carrer Mercadal (Mercader o Mercantil), l’actual carrer Sant Isidre, a on amb molta probabilitat s’ubicarien les parades del mercat local. Passat l’atri de l’església, s’obrien dos camins: un portava a El Far (passant a prop del Castell) i l’altre a Llinars, que va a la vila de Granollers, passant a tocar de la masia de Can Vallmajor.

Atles parcel·lari de Dosrius (1853)

A l’any 1860, el Govern de l’Estat va aprovar un reglament pel qual s’establia el procediment per retolar els carrers i numerar els habitatges. En aquells moments a Dosrius es constata el nom de tres carrers o espais: el carrer de Baix (actual Pau Casals), la Plaça (actual Plaça de la República) i el carrer de l’Església (actual carrer dels sants Iscle i Victòria).

Ja entrat el segle XX, es crearan nous carrers i espais que adoptaran i canviaran el seu nom en consonància amb els canvis de la vida política del país.

El plànol de Joan Cabanyes publicat a la Geografia General de Catalunya a la segona dècada del segle XX ens permet veure el nom dels espais urbans abans de l’adveniment de la II República, la Guerra Civil i la Dictadura i prendre’l com a punt de referència dels canvis posteriors.

La Plaça de l’Església (1) mantindrà el seu nom durant aquests anys, a excepció de l’any 1937, quan passaria a dir-se Plaça de la Vila. El carrer Sant Antoni, abans Rectoria (4), es nomenaria carrer de Dalt a l’any 1937. El carrer dels Sants Iscle i Victòria, abans de Dalt (5), també canviaria a l’any 1937 i s’anomenaria Francesc Layret[1]. El carrer Mercadal (6) es convertiria a la segona dècada del segle XX en carrer Sant Isidre. El carrer de Sant Isidre, avui del Cafè (7), passaria a dir-se Lluís Moret[2], a excepció de l’any 1937 quan es diria 14 d’abril. La Plaça Major o del Sant Crist (8), canviaria de nom el 31 de maig de 1931 i es diria Plaça de la República. El carrer de Sant Llop, abans de Canyamars (9) mantindria el seu nom fins als nostres dies. El carrer del Doctor Robert, abans de Baix (11), adoptaria aquest darrer nom al gener de 1937 i es convertiria en l’actual de Pau Casals. El carrer de la Sagrera (12) passaria a denominar-se Maspí durant la II República, Galán y García Hernández[3] a l’any 1937 per tornar a recuperar el nom de Maspí a l’actualitat. El carrer del Marquès de Castelldosrius (14), abans del Molí, continuaria amb aquest nom fins als nostres dies. L’avinguda que obre pas a la carretera fins a Llinars i Cardedeu, seria batejada amb el nom de Mossèn Jacinto Verdaguer, que s’ha mantingut fins ara. Finalment, a l’any 1933 s’anomena Glorieta de Macià allò que amb el temps esdevindria Glorieta de Catalunya.

Mapa de Dosrius a la Geografia General de Catalunya

Notes

[1] Francesc Layret i Foix (1880-1920) va ser un polític i advocat català, defensor del moviment obrer.

[2] Lluís Moret i Català, (1859-1926), va ser un polític mataroní molt influent en la política comarcal de l’època. “Liberal, governador de Lleida, Badajoz,i diputat a Corts els anys 1920-1923. Era de la fracció d’en Romanones, i a Mataró era conegut com el principal cacic de la ciutat, ja que el seu poder en les instàncies de govern li permetia fer i desfer al seu gust”. COSTA i OLLER, Francesc, “El poder del cacic. Eleccions generals a Mataró els anys de la Restauració”.

[3] Cognoms dels insurrectes de Jaca a l’any 1930, Fermín Galán i Ángel García Hernández.