Article en PDF

Introducció

No seria desproporcionat considerar que el capbreu que Enric de Sentmenat va encarregar confeccionar a l’any 1570 és una de les fonts documentals més importants per a la historiografia de Dosrius.

Els capbreus eren actes notarials que recordaven i recollien documentalment els drets i les obligacions dels habitants d’un territori i que reconeixien al senyor noble o eclesiàstic la senyoria jurisdiccional o territorial en el si del règim senyorial de l’Antic Règim.

S’acostumaven a elaborar cada 25 o 30 anys i coincidien amb el relleu generacional o amb el canvi de titularitat del senyoriu. Era el senyor qui nomenava un notari que aixecava acta de les confessions i qui s’encarregava d’elaborar el document.

Molta és la bibliografia que ha dedicat la seva atenció a aquesta classe de font documental, que podem considerar la més important per conèixer la societat agrària abans de l’arribada del cadastre durant el segle XVIII. En alguns casos el capbreu ha estat estudiat des del punt de vista de l’antroponímia i de la toponímia històrica; en la majoria, els capbreus són una font insubstituïble per la seva exhaustivitat per conèixer l’estructura agrària del règim senyorial, atès que es declaren els enfiteutes, les terres, les cases i els altres elements patrimonials dels quals gaudien del domini útil, les transmissions patrimonials, la ocupació agrícola i forestal del territori i les rendes que generaven[1].

Aquest és el cas del Capbreu de Dosrius de 1570, el primer capbreu en el temps del que tenim notícia sobre el territori dels districtes de Dosrius i Canyamars. Es va fer per indicació del senyor del Castell de les parròquies de Sant Iscle i de Santa Victòria de Dosrius i de Sant Esteve de Canyamars, Enric de Sentmenat, arran d’un concòrdia en un plet promogut per Jaume (Batlle, àlies Vallmajor) en contra del senyor i datada el 7 de maig de 1568. A la confessió de Jaume Batlle apareixen els dominis útils i censos dels quals era usufructuari, atès que la seva muller, Eufrasina Vallmajor, era la propietària. A més hi trobem un comentari final:

i se fa a saber que las preditas pessas de terra sobre las quals se fan dits censos, foren establertas per los predecessors de dita Eufrasina Vallmajor, ab la reserva del domini directe, firma i altres drets en força d’una asserta sentència, i declaració, per la qual se pretenia que de ditas pessas de terra tenia lo dret propri, çò és en franch alou; i com la real veritat sia, que ditas pessas de terra, com a membre de dit Mas Vallmajor, se tenen a senyoria directa del senyor de dit Castell; per tant declarant, i disposant que ditas pessas de terra són a senyoria del senyor de dit Castell i que dits censos sols se reben en nuda percepció.

El capbreu va ser iniciat pel notari públic de Barcelona, Antich Safont[2], el 7 de juny de 1570 i finalitzat amb la declaració de Jaume Batlle, onze mesos després, el 17 de maig de 1571.

No seria aquest conflicte d’interessos l’únic motiu de la capbrevació. I és que Enric de Sentmenat es va convertir anys abans en el cinquè baró de Dosrius i senyor de Canyamars, iniciant la línia que conduiria en el futur als Marquesos de Castelldosrius. És probable, doncs, que abans de morir a l’any 1580, volgués que és reconegués la fidelitat del seus vassalls.

La senyoria territorial dels Sentmenat sobre els habitants de Dosrius i Canyamars (els pagesos de la parròquia de Sant Andreu del Far continuaven pertanyent a la Baronia de Llinars), es retrotrau a principis del mil·lenni quan a l’any 1073 el monestir benedictí de Sant Pere de Casserres rebia en donació el castell de Dosrius i el domini jurisdiccional de les dues parròquies. Els primers castlans van ser els Dosrius, succeïts pels Cartellà arran del casament a l’any 1214 de Saura de Dosrius amb Bernat de Cartellà. Dos segles més tard, l’any 1437, Elisabet de Cartellà es casaria amb Galceran Montserrat de Sentmenat. Una vegada vídua, Elisabet va comprar el domini directe i alodial del Castell i les terres de Dosrius van pertànyer d’aquesta forma a la dinastia Sentmenat.

Abans però els habitants de Dosrius van aconseguir a l’any 1387 que Dosrius i Canyamars passessin a la jurisdicció de la Corona, per convertir-se temps després en carrer de Barcelona[3].

Dosrius durant el segle XVI

La primera notícia que tenim sobre la demografia de Dosrius és de mitjan segle XIV i ens informa que a l’any 1358 hi havia 39 focs. Correspondria al nombre d’habitatges per a les parròquies de Dosrius i Canyamars excloent El Far, atès que el fogatge de 1378 ens informa que el nombre de focs a Dosrius era de 18, a Canyamars de 17 i al Far 11 i un global per a la zona de 46 focs. Un segle  més tard (1497) la quantitat de focs quedava rebaixada a 30 focs, quantitat que probablement seria una subestimació ja que el fogatge de 1515 informa, amb el nom dels titulars de l’habitatge, que entre Dosrius (23) i Canyamars (17) hi vivien 40 famílies. Comtat i debatut, entre mitjans del segle XIV i principis del segle XVI, el nombre de cases se situaria en una forquilla d’entre les 30 i les 40 i una població estimada entre els 135 i els 180 habitants, amb un augment del districte de Dosrius en termes absoluts i relatius.

Aquesta relativa estagnació demogràfica dels segles XIV i XV, causa o efecte probablement del marasme econòmic de la població, es trencaria amb l’arribada del segle XVI i la proliferació al territori de nous temples parroquials, santuaris i masies[4].

De l’augment demogràfic del segle XVI donen fe dos recomptes. El primer, el capbreu de 1553, adjudica a Dosrius 39 focs i a Canyamars 14. El segon, ja entrat el segle XVII, és un recompte de cases fet per la parròquia i permet saber que a l’any 1632 existien 68 cases a Dosrius i 23 a Canyamars. Això significaria que en poc més d’un segle, entre 1515 i 1632, la població hagués passat d’unes 40 unitats familiars (180 habitants) a les 91 unitats (410 habitants) i que el territori s’hagués ocupat de forma significativa, especialment al districte de Dosrius. La manca de dades sobre les defuncions al llarg del segle XVI ens obliga a enfocar l’atenció a les dades de principis del segle XVII, a on podem observar que després d’un primer decenni (1601-1610) amb un escàs creixement vegetatiu de 8 habitants, podem constatar un augment important a les dues dècades següents, amb un creixement vegetatiu de 43 habitants durant el període 1611-1620 i de 68 durant la dècada 1621-1630[5].

No és agosarat concloure que aquest augment demogràfic, en qual haguessin tingut una certa participació els corrents migratoris, s’hagués traduït en un impuls en la renovació de la fàbrica medieval dels antics edificis eclesiàstics.

És el cas de l’església parroquial de Sant Iscle i de Santa Victòria, un edifici romànic del qual es tenen notícies des de 1304 i que va ser ampliat al llarg del segle XVI. A l’any 1512 es va encarregar la construcció d’una capella i un campanar, mentre que a l’any 1526 els síndics de Dosrius encarregarien la construcció d’un nou edifici que costaria 825 lliures i que prendria l’església d’Argentona com a referent[6].

Poc després, a principis de la dècada dels anys trenta, Salvi Arenes, un pagès de la parròquia de Sant Andreu del Far, va fer construir una capella als terrenys que al Corredor compartia amb en Bosch. L’edifici seria habitat per un ermità, Fra Lluís, que en morir va ser succeït a la dècada dels quaranta per un ermità d’origen occità, Bernat Penitència, qui gràcies a les almoines va enderrocar la primera ermita i va construir una segona ermita i una casa. L’arribada de Lleonard Claus a l’ermita del Corredor a la dècada dels seixanta significaria una nova remodelació del conjunt que donaria al santuari la seva fesomia actual i que estaria acabat a l’any 1590[7].

Durant el segle XVI s’hauria construït també l’església de Sant Esteve de Canyamars, que tenia el seu origen en un primer edifici romànic dels segles XI-XII. El nou edifici, d’estil tardogòtic i renaixentista, s’hauria bastit durant la primera meitat del segle XVI, si considerem la semblança entre el seu portal i el de l’església de Dosrius[8]. Sense documentació que ho avali, del mateix segle cinccentista seria la construcció de l’església de Sant Andreu del Far construïda a tocar de la masia de can Guinart.

La toponímia

Els tres topònims més repetits al capbreu que analitzem són els de Dosrius, El Far i Canyamàs, corresponents als tres districtes o veïnats del municipi actual de Dosrius. Tot i que El Far, durant el segle XVI, pertanyia a la baronia de Llinars, moltes de les confessions fan referència a aquesta part del territori inseparable de les parcel·les de les valls de Dosrius i Canyamars.

El topònim Dosrius ja es pot trobar a finals del segle X (963) en la forma llatina de Duos Rios. En segles posteriors (X-XV) adoptarà altres formes, com Durrios, Duos Rivos, Duorum Rivium, Dorrios, Dorrius o Duobus Rivis. Al capbreu estudiat la forma utilitzada sense vacil·lacions és la de Dosrius i tot i que aquesta és la que està en vigor, el topònim es podrà llegir als segles venidors de moltes altres formes[9]. La seva etimologia no sembla discutida actualment: faria referència a les dues rieres de la conca hidrogràfica que es forma amb les aigües de la vessant occidental la Serra del Corredor[10].

El segon topònim, el corresponent a El Far, apareix al fogatge de 1553, com Parròquia del Far, mentre que al capbreu de 1570 sempre apareix associat als antropònims de la zona:  Pruna del Far, Arenas del Far, Bosch del Far… Segons documenta Dolors Bramon, la primera menció del Castell Vell del Far o de Llinars és de l’any 982, arran de la incursió d’Almansor en territori català. També aventura que l’origen del topònim Far provindria de l’àrab Munt-Farîq, que fa referència a un lloc de vies forcades o dit d’una altra manera, una cruïlla de camins, atès que l’arrel frq es relaciona amb la idea de bifurcació[11]. Aquesta interpretació no seria incompatible amb aquella que adjudica l’etimologia als fars o fogueres que es feien servir per enviar senyals, tant a la costa com terra endins. De fet, El Far de Riudarenes (cim), el Far de Susqueda (cim), Mare de Déu de Far (ermita d’Espui) i El Far de Torrefeta i Florejacs (poble), són tots topònims que estan associats a indrets ubicats a una altura considerable que permetria la funció abans esmentada.

Durant el segle XIX però i per raons desconegudes, el topònim El Far passaria a convertir-se en Alfar o Alfart, per tornar-se a recuperar en la seva versió original durant el segle XX i més darrerament associat a la masia enderrocada de Can Massuet.

El tercer topònim, el de Canyamàs o Canyamars, és el més controvertible dels tres. Cal esmentar d’entrada que el topònim oficial d’aquest nucli o districte de Dosrius és el de Canyamars[12]. La font documental que justificaria la utilització d’aquest topònim es remunta a principis del segon mil·lenni:

Escriptures de Berenguer Ramon I, núm. I. Venda que van fer Raimundo i el seu germà Guitardo, fills de l’aleshores difunt Gotfredo de Toldell, als cònjugues Arnusto Lupon i Riquelda. 8 de desembre de 1016

In nonime Domini. Ego Raimundo et fratre meo Guitardo, filius qui fuerunt quondam Gotfredi de Toldeldi, vinditores sumus vobis Arnusto que vocant Lupone et uxori tue Richelde emptores. Per hanc scriptura vinditionis nostre vindimus vobis Casalis, Terras ermas et cultas omni genero arborum, pruno et plano, Silvis et Garricis, Petras et Pugos, Linariis, Canamario Ermum et cultum pruno et plano, omnia et in omnibus ubicumque invenire potueritis nostrum directum que ibi abemus et ibi habere devemus nostrum proprium, que nobis advenit per Genitores nostros et per omnesque voces. Et est hec omnia, superius resonat, in Comitatum Barquinonense, in Val de Duorios, in terminio de Castro de Monte Alto, in Villa Fontanillis[13].

Linariis faria referència a un lloc a on abundava el lli (linaria, linarius), mentre que canamario es referiria a un lloc on hi creixia el cànem o les canyes. Molts topònims haurien derivat d’aquestes formes: Llinars o Linares (llocs sembrats de lli); Cañamares (llocs sembrats de cànem). El problema amb el topònim de Canyamars és que no encaixa amb cap de les formes catalanes actuals. Un camp plantat de cànem és un canemar i un lloc poblat de canyes és un canyar[14].

Desconeixem el motiu pel qual en un moment determinat de la història els topònims Llinàs[15] i Canyamàs van ser substituïts per Llinars i Canyamars. Existeixen altres topònims catalans acabats en -ars (Abellars, Albars, Algars, Aligars, Alsedars, Arboçars,…) que correspondrien a aquella classe de llocs poblats per diversos elements de la natura i només en alguns casos el diccionari recull la forma del seu substantiu comú.

La documentació històrica demostra que el topònim Canyamàs és el que des de l’edat moderna fins ben entrat el segle XX s’ha utilitzat en tota classe de documents. És a principis de segle XX quan trobem que la forma Canyamars es comença a utilitzar en obres com la part dedicada a la província de Barcelona a “La Geografia General de Catalunya”, escrita per Cels Gomis i Mestres.

En un territori on abunden tota classe de rieres, torrents i altres cursos d’aigua, és comprensible trobar en el capbreu un bon nombre d’hidrònims. Els més citats i que no hem inclòs a l’índex toponímic, són els de la riera de Dosrius i de Canyamàs.

Com a cursos d’aigua que desemboquen en les principals rieres, especialment a la part alta de la conca hidrogràfica, trobem moltes al·lusions a la riera de Rupit (o riera Rupitera), a la riera de Rimbles i a la riera de Rogent, una denominació avui perduda i que feia referència a la secció de la riera de Rimbles a tocar de la masia de Can Rogent.

Les referències als torrents també hi són presents. Molts estan associats als noms dels masos o propietaris ubicats prop del cursos d’aigua. Així troben el torrent d’en Ferragut de Mata, el torrent del Fono(a)llet, torrent de Casa d’en Gay. Bona part d’aquests hidrònims han desaparegut a la toponímia actual.

Poques referències al relleu trobem al capbreu. Dues serres: la serra de Milans i la serra dita Castellar, que es correspondria amb l’actual serra de Vallalta; la muntanya dita de Rimbles; el puig de la Mololla i; quatre turons, entre els quals trobem el turonet del Castell.

Hi ha diverses referències a camins: el camí que apareix amb diversos noms, Mercader, Mercantil o Mercadal, seria el camí que sortint del poble, passaria a tocar de la masia de Can Vallmajor i es dirigiria cap a Llinars o Cardedeu (que va a la vila de Granollers); el camí de Rompal; el camí Glau i el camí públic o ral de la Sagrera. I fins i tot un lloc anomenat El Tres Camins.

Hi ha també diverses al·lusions a la capella de Sant Llop i de Santa Eulària, a vegades només capella de Santa Eulària i fins i tot Camp de Santa Eulària o la Plana de Santa Eulària.

Hi també referències a l’espai que envoltava l’església: la sagrera, segrera o sacraria. Així mateix queda testimoniat un espai anomenat Plassa.

Finalment caldria fer esment de dos topònims més: el del torrent de Luertet que apareix en documentació més antiga (1361) com a punt de referència en la delimitació de la jurisdicció del castell de Dosrius[16] i de Larich, associat tradicionalment al de Terrades (Terrades de Larich), que al segle XIX trobem com a Larit i que actualment s’ha convertit en Terrades de Lanit.

Per acabar aquest apartat caldria referir-se als diversos molins i forns que es poden trobar al capbreu. Cal esmentar el molí fariner de Dosrius propietat del senyor del Castell i el seu corresponent rech; el molí fariner a Canyamàs del Mas Galceran:

tot aquell molí fariner ab sa mola, bassa, aygua, que pren de la riera de Rupit i tots los demas instruments que en força de dita carta precària té dins la gleva de terra de dit son mas. Lo qual se té a senyoria directa per lo senyor de dit castell a cens de 4 diners pagadors per Nadal i afronta dit molí a solixent, mitgdia, ponent i tremuntana ab la sobredesignada pessa de terra de son mas, en què està construït.

Un tercer molí en una parcel·la del mateix Joan Galceran, anomenat Molí d’en Gel i un quart molí al Mas Vallmajor i de la que era senyora l’Eufrasina Vallmajor, casada amb el pagès d’Argentona Jaume Batlle, àlies Vallmajor.

Finalment cal fer esment d’un forn de calç propietat de l’esmentat Joan Galceran.

Notes

[1] “Avui dia, el capbreu ens informa d’aspectes com la distribució de la propietat en petits o grans propietaris i les seves transmissions, dels canvis en la superfície de les terres conreades i dels diferents tipus de cultius, i de la continuïtat de les famílies o la seva extinció. Indirectament també ens fa una descripció de l’estructura urbana del poble i dels serveis comuns que disposava la població i les seves activitats”. COSTAFREDA PUIGPINÓS, Virgínia, “Bellver de Sió segons el capbreu de 1692-93”, URTX (Revista Cultural de l’Urgell), núm. 12 (1999), pàg. 136.

[2] Safont seria membre d’una de les dinasties de notaris de Barcelona més importants durant els segles XV-XVII. SOLÉ i COT, Sebastià i VERDÉS i PIJOAN, Pere, “L’aportació dels notaris a la societat catalana en els camps del dret, la història, la literatura i la política”, pàg. 128.

[3] SUBIÑÀ i COLL, Enric, “Els Vallmajor en el Dosrius de l’Edat Mitjana”, dins de “Els Vallmajor de Dosrius, una nissaga entre l’Edat Mitjana i l’Edat Contemporània”, Col·lecció documents i estudis maresmencs, núm. 4, pàgs. 11-28.

[4] Sobre el Dosrius tardomedieval, caldria esmentar l’article de SUBIÑÀ i COLL, Enric, “Dosrius al segle XV (Un estudi a través dels testaments)”, II Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, Grup d’Història del Casal, Mataró, 2003 i l’article de SANTOS HERMOSA, M. Gemma, “El castell de Dosrius a l’Edat Mitjana: del senyoriu eclesiàstic a la baronia”, Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, Grup d’Història del Casal, 2000, pàgs. 103-112. Sobre el Maresme cal destacar el treball recent de RICHOU i LLIMONA, Montserrat, “La terra, la família i la mort al Baix Maresme (1348-1486)”, Fundació Noguera, Barcelona, 2012.

[5] RAMIS NIETO, Josep, “La població de Dosrius al llarg de la història”; “Els arxius parroquials de Dosrius: font per a l’estudi de la demografia local”, adosrius.wordpress.com.

[6] GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim, “L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en un zona perifèrica del comtat de Barcelona” (tesi doctoral).

[7] GARRIGA RIERA, Joaquim, “El retaule major de Nostra Senyora del Socors i la formació del santuari cinccentista de la serra del Corredor”, LOCVS AMOENVS 6, 2002-2003, pàgs. 187-227.

[8] GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim, “L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en un zona perifèrica del comtat de Barcelona” (tesi doctoral).

[9] El mateix Pasqual Madoz, al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, dubta encara entre Dosrius i Dorrius.

[10] Josep Maria Pellicer i Pagès als seus “Estudios històrico-arqueológicos sobre Iluro”, (1887), pàg. 110, descartava la versió de les dues rieres i associava el topònim de D’Orrius al d’Òrrius i era de l’opinió que era un adjectiu d’origen basc que faria referència a un lloc estèril.

Existeix un segon topònim Dosrius a Catalunya: es tracta d’una antiga quadra del monestir de Torrelles de Foix, a l’oest de Vilafranca (Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae).

[11] BRAMON, Dolors, “El Castell Vell de Llinars citat en una crònica àrab d’un autor anònim medieval magribí”, Ponències Anuari del Centre d’Estudis de Granollers”, 1998, pàgs.129-132.

[12] “Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya”, Generalitat de Catalunya, 2009.

[13] Document transcrit per Fidel Fita i que es pot trobar al Boletín de la Real Academia de la Historia, Volum XLVI, quadern I, gener, 1905, pàg. 83.

[14] Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

[15] “Variaciones de los municipios de España desde 1842”, Ministerio de Administraciones Públicas. Una cosa semblant va passar amb Rellinàs que va canviar a Rellinars (1984) i Llanàs a Llanars (1984).

[16] SANTOS HERMOSA, M. Gemma, “El Castell de Dosrius a l’Edat Mitjana: del senyoriu eclesiàstic a la baronia”, Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, Grup d’Història del Casal, 2000, pàg. 104.