Article en PDF


Escultura Mil Anys Fent Camí

Just davant de la masia de Can Net, ubicada entre l’església parroquial de Sant Iscle i Sant Victòria i l’ajuntament de Dosrius, anomenada el Marquesat perquè fins a l’any 1980 va pertànyer al Marquesos de Castelldosrius, es troba un conjunt de quatre planxes metàl·liques commemoratives dels mil anys del naixement de la nació catalana, quan el territori català va passar a formar part de l’imperi carolingi i el llatí que parlava la gent d’aquell territori (la versió més antiga del català) va començar a diferenciar-se del llatí dels territoris veïns.

El document en què apareix per primera vegada el topònim de Dosrius, l’any 963, (en la seva forma llatina Duos Rios), encara està escrit en llatí. És un document del Cartulari de Sant Cugat en què el comte Mir ven unes terres i vinyes a Bonfill[1].

Però milers d’anys abans, la comarca i les terres de Dosrius eren ja habitades i recorregudes pels que serien els nostres avantpassats.


Arxiu de la Corona d’Aragó, Cartulari de Sant Cugat

El testimoni de la seva residència al municipi el trobarem en els diversos jaciments arqueològics, restes ceràmiques, produccions megalítiques o espais funeraris que es van descobrir i estudiar especialment durant la segona meitat del segle XX. Moltes de les troballes les va realitzar Marià Ribas i Bertran, un mataroní que va estudiar dibuix a l’escola d’Arts i Oficis de Mataró i que aviat va mostrar un gran interès per l’arqueologia. És arran del seu nomenament a l’any 1947 com a president de la Secció d’Història i Arqueologia del Patronat del Museu Municipal de Mataró que Ribas dirigiria múltiples excavacions a Mataró i a la comarca. Un dels seus estudis, Canyamars prehistòric: del neolític a la primera edat del ferro, publicat dos anys abans de la seva mort a l’any 1996, ens parla d’una zona del territori rica en restes prehistòriques.

Una part important de les restes arqueològiques informades per Ribas i altres investigadors no han pogut tornar-se a estudiar fonamentalment per la manca de precisió en la ubicació del jaciment. Altres jaciments han tornat a estudiar-se, com en la campanya efectuada el 2008, amb motiu de la revisió de la carta arqueològica del Maresme, gràcies a la qual disposem de més dades sobre la prehistòria i la història antiga de Dosrius.

Els abrics de la Prehistòria

Bona part dels vestigis dels primers pobladors al terme municipal de Dosrius s’han trobat a la Serra de la Polseruda, a l’est del municipi i a tocar del terme municipal de Sant Andreu de Llavaneres.

En aquest paratge existeixen fins a quatre jaciments arqueològics: el Cau de la Serra Polsaruda, la Balmeta, el Mirador i l’Avenc, que tenen en comú l’aprofitament dels abrics rocosos.

Detall de la zona de la Serra de Polseruda

El Cau, que es troba en un entorn d’apilonament de roques, era una cova ocupada per humans durant el Neolític Antic (entre el 4500 aC i el 3500 aC). En el jaciment, que continuaria sent ocupat durant l’Edat del Bronze (entre el 1800 aC i el 700 aC), es van trobar nombroses restes de ceràmica.

La Balmeta es troba a l’entorn d’una petita paret rocosa. Les restes de ceràmica trobades es relacionen amb la cultura dels camps d’urnes, pertanyent a l’Edat del Bronze.

El Mirador és un abric que es troba sota una balma que actua de coberta a una superfície útil de 8 metres quadrats. Gràcies a les restes ceràmiques trobades, sabem que seria un lloc habitat durant el Neolític (entre el 4500 aC i el 1800 aC) i també durant l’Edat del Bronze Final (entre el 1200 aC i el 700 aC). De forma anecdòtica cal dir que al jaciment es va trobar una moneda romana de Constanci II.

L’Avenc és una espècie de corredor que es forma sota unes roques de grans dimensions que baixen en vertical. No sembla probable que aquest espai servís d’habitatge, atès que és força descobert, tot i que es va trobar molt material ceràmic datat fonamentalment del Neolític Antic.


Els megàlits

Els megàlits, construccions que l’home neolític i de l’Edat de Bronze realitzava utilitzant grans blocs de pedra, també són presents a Dosrius. En total existeixen tres: el Menhir de la Pedra Llarga, el Menhir de Ca l’Arenes i el Menhir de la Costa de Can Martorell.

El Menhir de la Pedra Llarga s’ubica al nord-est del terme municipal, a prop del Santuari del Corredor. És un megàlit que faria uns 210 cm d’alçada abans que es trenqués la part inferior i que està referenciat en diversos documents des del segle XIX.

El Menhir de Ca l’Arenes es localitza molt a prop de la Masia que porta el mateix nom i és una peça de 3,40 metres de longitud que té les seves cares ben treballades.

El Menhir de la Costa de Can Martorell es localitza molt a prop del nucli antic de Dosrius, a l’entrada d’una finca anomenada Els Olivers. Aquest no era el lloc original del menhir, ja que es va traslladar aquí des del Turó de la Gola.

Una vil·la romana

A l’any 1964 Marià Ribas va identificar les restes d’una vil·la romana als camps que hi ha entre Can Terrades de la Nit i el torrent de Can Terrades. L’arqueòleg mataroní informaria de l’existència de dos murs i fragments de paviment, així com de fragments de ceràmica romana. A la dècada dels noranta, M. Prevosti va interpretar que els vestigis corresponien a la pars rústica (la part productiva de la casa, a on s’ubicava la cuina, les latrines i les cambres dels esclaus) d’una vil·la romana alt imperial (del segle I aC fins al segle III dC).

Les cambres funeràries

Els primers dosriuencs dedicarien bona part de les seves energies a la construcció de monuments funeraris. Al municipi trobem dues d’aquestes estructures: el dolmen de Ca l’Arenes i la Cova Sepulcral de la Costa de Can Martorell.

El dolmen de Ca l’Arenes, que ha estat datat entre el 3000 i el 2500 aC, és una estructura megalítica de lloses de granit en forma de túmul. A l’interior de la cambra funerària es va trobar material arqueològic: ceràmica feta a mà, alguns fragments de sílex i metall.

La cova sepulcral de la Costa de Can Martorell és el jaciment arqueològic més important de Dosrius i un dels més importants de Catalunya. És un espai d’enterrament col·lectiu amb una antiguitat superior als 4.000 anys (de finals del tercer mil·lenni). És integrat per dos espais: al primer trobem una cambra funerària i un corredor, tots dos excavats a la roca del turó; al segon hi trobem una avantcambra, construïda a base de lloses verticals clavades verticalment i arrenglerades a banda i banda.

Al seu interior es van trobar les restes òssies d’entre 160 i 200 persones, de totes les edats i dels dos sexes. També hi havia restes d’animals (porcs, senglars,…) d’entre els que destacarien els 15 gossos repartits per tot el recinte funerari. Pel que respecta als elements fruït de la fabricació de l’home, la Cova destaca per les 68 puntes de sílex amb aletes i peduncle, algunes de les quals estaven ubicades al cos dels difunts, cosa que denotaria un episodi de violència.

Tot sembla indicar que la cambra va ser construïda per fer enterraments successius, perquè a l’entrada hi trobem una llosa frontal disposada en forma de porta mòbil. Posteriorment, l’episodi de violència comportaria l’enterrament simultani de diversos individus i amb el temps, el tancament de la cambra amb blocs de pedra i terra.

Notes

[1] RIUS, Josep, “Cartulario de Sant Cugat del Vallés”, 1945, Vol. I, pàg. 57. “In nomine Domini. Ego Miro, gratia Dei comes et marchio, vinditor sum tibi Llonofilio, emtore. Per hanc scripturam vindicionis mee vindoque tibi terras et vineas, casas et curtes, ortos, pomoniferos, cultum vel eremum * quod michi advenit hec omnia per mea comparacione. Et sunt ipsas terras et vineas, casas et curtes, ortos, pomiferos, cultum vel erenium * in pago Barch., et in Maritima, in terminio de Mata et in suas egecencias de terminio de Argentone usque in terminio de Torrente malo, et de terminio de Duos rios usque in ipsa mare; omnia hec tibi vindo inf ra istas af rontaciones, quantum emi de Guitardo et de uxor sua Griberga, ab imtegre, in propter precio sol.