Etiquetes

Article en PDF

El Far és un dels tres nuclis de població del terme municipal de Dosrius. Ubicat a la part septentrional del municipi, limita al nord amb el terme municipal de Llinars del Vallès. Orogràficament està travessat pel massís del Corredor, que com el Montnegre, es troba alineat en paral·lel a la costa. El punt més alt del massís és el cim del Corredor amb 664 metres d’altitud. Molt a prop es troba el Santuari de la Mare de Déu del Corredor, un edifici del segle XVI que presideix la plana que es forma a la part superior de la serralada.

A l’actualitat el veïnat està dividit en dos sectors ben diferenciats: la de ponent, anomenat Can Massuet del Far, està integrat bàsicament per una urbanització de 1.100 edificacions i prop de 2.500 habitants. La urbanització es va començar a construir a l’any 1968, amb el nom comercial de “La Esmeralda”. El nom actual és una síntesi del nom d’una família assentada al territori de ben antic (els Massuet) i del topònim del Far, que segons E. Albert deriva d’un far que orientava als caminants durant la nit, com els fars de Les Guilleries o el Farell de Caldes de Montbui. El sector de llevant és un territori protegit pel Parc Natural del Montnegre i el Corredor, amb algunes masies disperses que ens parlen del patró d’assentament que hauria caracteritzat tot el nucli durant bona part de la seva història.

Història que es remunta a l’Edat Mitjana, quan ja trobem referències al nom Far. Al 1164 localitzem el cognom de Bernat Faro, qui lliuraria part d’un alou a l’església de Sant Andreu de Bona Conjuncta. L’edifici seria també anomenat S. Andreu de Mala Conjuncta, fins que ja a l’edat moderna quedaria fixat el nom de S. Andreu del Far[1].

En un fogatge de l’any 1421 s’informava que a “Sant Andreu des Far” existien 11 focs, inclosa l’església[2]. La crisi demogràfica del segle XV faria davallar el nombre de masies i tant és així que a un altre fogatge de l’any 1497, trobem només 6 focs, alguns il·legibles, però entre els que destaquen els Arenes, els Bruguera o els Guinard. En aquest darrer fogatge, el Far està ja inclòs dintre del terme de Llinars, ja que durant l’edat mitjana el nucli pertanyia al terme i jurisdicció del Castell Vell de Llinars del Vallès[3].

Al 1515, formant part del terme i parròquia de Llinars, a El Far es comptabilitzen fins a 9 focs[4], quantitat que es repeteix a l’any 1553 i a on podem identificar els cognoms: Arcís Boschs, Bruguera, Arenes, Janer, Pere Boschs, Massuet, Carreres, Pruna i Guinard[5].

Durant els segles següents El Far continuaria depenent de Llinars. Durant la primera meitat del segle XVII es construiria el nou edifici gòtic tardà i renaixentista de Sant Andreu del Far, sota el patrocini de la família Arenas, qui es va fer construir un hipogeu a la part central del paviment de l’església. La família dels Bosch tenien també un altar sepulcral a la mateixa església, mentre que el cementiri adjacent ens parla d’altres famílies importants del veïnat: els Massuet, els Belloch o els Guinart.

Les coses canviarien però a l’any 1836. Feia tres anys que havia esclatat la primera Guerra Carlina i la sensació d’inseguretat a molts pobles petits del país impulsaria al Govern a agregar-los a municipis limítrofs. La llei provisional d’ajuntaments establia que per formar ajuntament calia un mínim de 5 persones i que tant l’alcalde com el secretari havien de saber escriure. La Diputació informaria al Govern que El Far comptava només amb 22 veïns, que no complia amb els requisits de la llei per continuar funcionant com a entitat pròpia i que calia agregar els veïns al municipi de Dosrius i Canyamars[6].

Sembla però que als veïns d’El Far la idea d’incorporar-los al municipi de Dosrius no els feia el pes. A l’any 1850, Josep Arenas i altres veïns d’El Far demanarien tornar a pertànyer al municipi de Llinars del Vallès. Les raons dels sol·licitants per demanar la desagregació de Dosrius eren tres: 1) El Far pagava els impostos a Llinars però contribuïa al pressupost municipal de Dosrius; 2) la major proximitat d’El Far a Llinars; 3) la major relació personal i econòmica entre els veïns del Far i de Llinars. La contradicció era evident atès que El Far pagava els seus impostos a Llinars però pertanyia al municipi de Dosrius i al partit judicial de Mataró.

Séales permitido, Señora, a los exponentes sin incurrir en la calificación de molestos, consignar en esta respetuosa exposición un recuerdo de lo que es Alfar con respecto a la nueva matriz de Llinás a que desea ser agregado, separándole de Dosrius. Alfar y Llinás han pagado juntos y pagan en el día las contribuciones públicas formando una sola carta de pago, a paso que para las atenciones del presupuesto municipal de Dosrius debe contribuir a este último punto; Alfar es más cercano a Llinás que a Dosius; Alfar y Llinás hasta simpatizan en las diversiones locales, confundiéndose los vecinos de ambos puntos en una sola familia en los parajes públicos de Llinás; Alfar en fin se vale de la misma herrería de Llinás para todas las atenciones de agricultura no pudiendo ofrecerse a la alta y profunda ilustración de V.M. pruebas más convincentes de cuan arraigados se hallan las relaciones de Alfar con Llinás y de lo conveniente que es al mejor servicio de vuestra Real persona y del Estado el sancionar esas respetables simpatías, declarándolos un solo distrito municipal para todos los efectos de derecho en los negocios de Hacienda, gobernación y justicia, y separando en consecuencia a Alfar del municipio de Dosrius y del partido judicial de Mataró[7].

Abans de dictar la seva resolució, la Diputació demanaria informes a diversos municipis de la zona: Dosrius, Argentona, Llinars, La Roca, Sant Vicenç de Llavaneres. Els dos primers eren partidaris de no acceptar la sol·licitud de desagregació; el tercer era clarament favorable a incorporar-se El Far, mentre que els dos últims no veien cap inconvenient en la sol·licitud. Les versions sobre els camins entre El Far i Dosrius per un costat, i entre El Far i Llinars variaven en funció de l’informant. Segons la versió de La Roca “… el pueblo de Alfar dista de Dosrius una hora mediando igual distancia de Alfar a Llinás, que los caminos se hallan en un estado igual pero que de Dosrius a Alfar hay uno carretero que no puede pasar más que un carro.

La diputació desestimaria la sol·licitud basant-se en el fet que el canvi suposaria un canvi en la delimitació del partit judicial de Mataró. Llorenç Ginesta i altres veïns van fer altres al·legacions però també serien desestimades.

Disset anys més tard, el que perillaria seria la pervivència de l’ajuntament de Dosrius. Segons l’ordre continguda a la circular del governador de la província de Barcelona adreçada als municipis en data de 8 de novembre de 1867, els ajuntaments Dosrius i altres municipis del partit de Mataró (Cabrera, Cabrils, Caldes d’Estrac, Òrrius i Sant Vicenç del Llavaneres) havien d’estudiar les agrupacions dels seus termes municipals amb d’altres. La raó d’aquesta decisió estava determinada per la supressió dels ajuntaments de menys de 200 veïns que contemplaven els articles del títol tercer de la llei d’Ajuntaments.

Dosrius, segons els cens de 1860, comptava amb un total de 193 veïns i per tant els regidors havien de procedir a deliberar sobre la seva incorporació a un districte municipal amb un nombre superior a 200 veïns o l’agrupament amb d’altres per aconseguir el mínim establert per la llei[8].

La Diputació de Barcelona plantejaria l’agrupament de Dosrius i Òrrius amb Argentona,  idea a la qual s’hi oposarien tant Dosrius com Argentona. Els arguments per oposar-se a l’agrupament es basaven en dos fets. El primer era d’ordre demogràfic: el darrer padró de Dosrius ja comptabilitzava un total de 204 veïns. El segon es referia a les distàncies entre les dues poblacions i a les característiques de les vies de comunicació de l’època:

Pero a él se añade la inexactitud de la distancia entre Argentona y Dosrius, recorriéndose de pueblo a pueblo la separación es de 5 kilómetros y si se mira la distancia desde el pueblo de Argentona al límite o término del pueblo de Dosrius, la distancia es de 15 kilómetros y aunque la nota del ante proyecto diga que los dos pueblos se comunican por una carretera de tercer orden, este dato es imaginario, el pueblo de Dosrius no tiene vía de comunicación con Argentona, se recorre la distancia solo por un camino de herradura, las dos rieras que se juntan a su pie dejan al pueblo aislado durante el invierno y en muchas épocas de lluvias a extremo que ni los carros pueden durante mucha parte del año subir y bajar para sus faenas, el aislamiento pues muchas veces absoluto, la carretera de tercer orden.[9]

Les dificultats de Dosrius per comunicar-se amb els municipis limítrofs perjudicaria enormement als veïns si es decidís l’agregació a un altre districte municipal. Els nens deixarien d’anar a escola, els representants polítics no podrien assistir a les reunions, el correu no arribaria al poble,…

Els veïns eren conscients de les dificultats que l’agrupament significaria i per aquesta raó, les diverses exposicions de motius per oposar-s’hi traspuen el que podríem anomenar la formulació d’una identitat local que ens parla de la vida dels seus habitants a mitjans del segle XIX.

Dosrius es un pueblo de importancia, como lo determina el perímetro de su término la componen 2536389515 áreas de terreno como lo demuestra en que tiene tres parroquias Dosrius, Cañamas y Alfar, como una de ellas con Cura de almas propia, pues si el servicio espiritual reclama tal número de parroquias se comprende fácilmente que requiere un municipio para su representación Civil, y lo manifiesta también en que es un pueblo, que no necesita a otros para cubrir las atenciones de su presupuesto con los recursos legales […]”

L’agrupament castigaria especialment a la instrucció primària…

“…habiéndose de colocar la instrucción en el punto de más importancia con la supresión del Ayuntamiento de Dosrius que la enseñanza moraliza sus familias y las consecuencias en el tiempo serían fatales para el estado y para este pueblo hoy día modelo de honradez y de buenas costumbres.”

…però també seria contraproduent per a la seguretat dels veïns del poble. Les al·legacions defineixen Dosrius com un zona orogràficament complexa que fa inviable la subversió a l’ordre establert i que ha gaudit de tranquil·litat política al llarg dels convulsos anys de les revolucions liberals.

Afortunadamente esta población se distingue por su carácter pacífico y laborioso. En ninguno de los trastornos políticos que han conmovido a la España desde que en la nación rige el sistema representativo ha tomado parte vecino alguno de este pueblo, prueba evidente de su sensatez y de su amor al orden y al trabajo. Por esta parte pues no hay, no hay que temer de este municipio, y por otra la situación topográfica del pueblo no es muy a propósito para la revolución ni para guarecer a los enemigos del orden; puesto que puede llamarse un fondo sin salida, siendo como realmente es, su forma la de un cubo cuyos bordes son cordilleras de altura, la menor de un kilómetro, excepto por la parte de Oriente, que si bien es menor, sigue a su pendiente unos dos kilómetros de riera o torrente que constituyen el camino.

Notes

[1] ALSINA, Neus i altres, “Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Dosrius, Diputació de Barcelona.

[2] Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), “Fogatge del Bisbat de Barcelona. Segon quadern”, 1421.

[3] ACA, “Fogatge general de Catalunya”, 1497.

[4] ACA, “Fogatge General de Catalunya”, 1515.

[5] ACA, “Llibre del fogatge general de Catalunya realitzat per mandat de les corts de Monzó…”, 1553.

[6] Disposició de 27 de maig de 1836, publicada al Butlletí Oficial de Barcelona del 28 de maig de 1836, número 51.

[7] Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB), lligall 3858, núm. 34. 1850 Petició de segregació del Far respecte de Dosrius i unió a Llinars del Vallès.

[8] Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, 9 de novembre de 1867, núm. 268.

[9] AHDB, lligall 3858, exp. 37. Projecte d’unió de Dosrius i Òrrius a Argentona.

Anuncis