Etiquetes

Article en PDF

A Media legua de la Ciudad de Mataró, de cuyo Corregimiento es, y á la misma distancia del mar Mediterraneo á la orilla Occidental del arroyo de su nombre, está la antigua Villa de Argentona. […] La habitan quatrocientos vecinos en una Iglesia Parroquial, con su Rector, y algunos Beneficiados: tiene tres Oratorios públicos, algunas hermitas, un Hospital, una hermosa plaza, y dos fuentes públicas. […] El terreno de todo su partido es arenisco, y montuoso, menos por la parte del mar que todo es llano, pero fértil por los muchos arroyos, y fuentes que lo riegan: produce trigo, cebada, garbanzos, judias, y toda especie de legumbres, hortaliza, y fruta, porque son muchos los huertos, y sobre todo muchas naranjas, limones, y vino, de que hacen sus vecinos un gran comercio con las naciones del Norte: tambien se exercitan en la pesca de sardina, y anchova, que salan, y llevan en barriles á Francia, y otras partes, como también los encages que trabajan las mugeres, y niñas. Hay fábricas de lienzos, listoneria, aguardiente, y de cuerdas de bihuela[1].

Així descrivia Bernat Espinalt i García el poble d’Argentona al darrer quart del segle XVIII: una població privilegiada per la natura, els seus pobladors extraient els fruits del mar i de la terra, les dones i les nenes fent puntes,…

Segurament cap dels seus 1.064 habitants podia imaginar que mentre ells seguien amb les seves vides, el prevere i rector de la seva parròquia, “Francesch Bassets”, iniciava un nou llibre parroquial, aquell destinat a registrar la mort segura dels seus feligresos[2]. El volum portava per nom “Llibre de Obits dela Parroquia de Sant Juliá de Argentona Bisbat de Barna començat a 1 de Janer de 1788” i estava destinat a registrar cadascuna de les defuncions, enterraments i “honras” que es produirien a la parròquia de Sant Julià d’Argentona. De forma marginal, al llibre d’òbits també s’inscrivien les misses o oficis que es feien en memòria de difunts que havien mort mesos o anys enrere.

De forma excepcional, però, el mossèn va decidir que les primeres planes del nou llibre havien d’estar dedicades a registrar els preus que per les diverses cerimònies litúrgiques es feien als difunts, els qual quedaven clarament classificats en albats i cossos. Els albats[3] eren tots aquells nens o nenes que morien abans de tenir ús de raó. La convenció era que aquesta edat s’assolia quan l’infant complia els 12 anys, moment de la vida que coincidia amb la primera vegada que combregava[4]. La resta de difunts era anomenada cossos. La inscripció dels albats al registre d’òbits se solia abreviar amb les lletres Al o A; la dels difunts amb l’expressió Obit, Cos o C. Quan el nen o nena havia deixat enrere l’etapa d’albat, passava a denominar-se fadrí o donzella fins el moment en què es casava.

La qüestió de quin apel·latiu s’adjudicava al difunt no era baladí, car condicionava els preus que el rector podia imputar en el moment del sepeli. La litúrgia al voltant de la mort era una de les fonts d’ingressos del rector: testaments, codicils, funerals, aniversaris, … que complementaven en metàl·lic altres ingressos que rebia en espècie: delmes, alous, …[5]. Això explica la minuciositat de les notes que trobem a l’inici del llibre parroquial d’òbits: “La pasada nota fonch feta permi Francesch Bassets Prebere y Rector de Argentona, extreta de las notas dels llibres funerals a fi de tenirne més promptes, y ab major claredat los drets que percebeixen y han percebit, lo Rector y Preberes foren de la present Parroquia de Sant Julià de Argentona Bisbat de Barcelona. Advertint, que los drets corresponents a la Obra dela Iglesia se trobaran notats en lo principi del llibre de dita Obra[6].

La primera classe d’ingrés provenia de la redacció de testaments i de codicils, atès que molts pagesos decidien fer testament en presència del rector, per manca de recursos per fer-ho davant notari o per la imminència de la mort: “Primerament per la recepcio de testament o de codicilis reb dit Rector per cada testament o codicil que pres: 12 sous”.

Pel que es desprèn de les notes, en els ingressos generats pels enterraments, l’Obra de la Parròquia hi tenia certa participació: “los drets corresponents a la Obra dela Iglesia se trobaran notats en lo principi del llibre de dita Obra”. Aquests es concretarien pel cap baix en: 10 sous per cada ofici d’un difunt adult; 4 sous per la missa resada per als albats i 10 sous per l’ofici d’Àngels.

Les notes en forma de tarifa de preus pels serveis religiosos prestats pel rector, sacerdots locals i sacerdots forasters en forma d’oficis, absoltes o processons ens donen una idea de la litúrgia que envoltava el moment de la mort[7]:

Litúrgia dels Cossos:

“Si en los officis hi ha capa y bordons[8] reb de dret, per cada offici: 4 sous.

Si se fa absolta[9] en la casa del difunt reb lo Rector si la Casa es dintre la Sagrera: 5 sous.

Y cada sacerdot que assisteix reb: 2 sous.

Si  la dita Casa es fora la Sagrera reb lo Rector lo doble que son: 10 sous.

Y cada sacerdot que assisteix reb: 4 sous

Si lo cos, se va a cercar ab professo y es dintre la Sagrera reb lo Rector y cada un dels sacerdots: 2 sous.

Y si es fora la Sagrera reben cada un y lo Rector: 4 sous.

Si en los officis se posan atxas[10] reb lo Rector per cada atxa, y per cada offici: 2 sous i 6 diners.

Que per los quatre officis son per cada atxa: 10 sous.

Si se posan Ciris reb lo Rector de drets per cada ciri, y per cada offici: 9 sous.

Que per los quatre officis son per cada ciri: 3 sous.

Si la absolta se fa dintre la Iglesia per algún just motiu, o perque lo diffunt llança fetor, o perque la Casa del diffunt per no mourer ruido, no ha volgut se cantas en la Casa, reb tant lo Rector, com los demes sacerdots los drets, com si fos feta en casa.

Lo Rector y demes sacerdots reben de propina per cada offici: 8 sous.

Ab la sola obligació de haver de resar cada sacerdot un offici de diffunts.

Drets de Parroco en los Cossos: 1 lliura i 19 sous.”

Litúrgia dels Albats

“En los albats reb de dret lo Rector: 5 sous.

Si lo Albat se va a cercar ab proffesso, y es dintre Sagrera, reb lo Rector y cada sacerdot: 2 sous.

Si es fora Sagrera lo Rector y demes sacerdots: 4 sous.

Si se trauhen Capas y bordons lo Rector reb de dret: 8 sous.

Per cantar lo offici dels Albats si es ab Capas y bordons lo Rector y demes sacerdots tenen de propina per cada offici: 8 sous.

Si es sens Capas ni bordons te cada un: 4 sous.

En los Albats, com no se diu sino un offici se paga al Rector per cada atxa: 5 sous.

Y per cada ciri: 1 sou i 6 diners.”

Litúrgia comuna a Cossos i Albats

“En los Funerals […] hi ha Sacerdots Furesters la Casa que fa fer lo funeral paga per lo dinar de cada Sacerdot furester.

Si lo Rector cuyda de fer tocar las campanas en los funerals tant de enterro, com de honras, la casa paga al Rector per cada offici vuit sous i si se diuen tots 4 officis: 1 lliura i 12 sous.

En los Albats pagan per dret de campanas: 7 sous.

Los sacerdots que portan per los oficis funerals capa y bordo […] 8 Candelas, per ofici, o como lo Parroco que son las 8 candelas.”

Com podem veure en les notes precedents, existia una gran diferència en el càrrec del funeral. El preu del funeral d’un cos (39 sous) multiplicava per quasi vuit vegades el preu del de l’albat (5 sous)[11], que s’incrementava amb altres serveis: l’absolta (preferentment a casa del difunt); anar a buscar al difunt a casa seva en processó (el doble de car si el difunt vivia fora de la sagrera); la utilització d’atxes, ciris i candeles; toc de campanes i; l’assistència de capellans forasters.

Valgui la següent anotació registral per fer-nos una idea del tipus de cerimonial i el que costava un funeral a finals del segle XVIII:

“Obit Lledó Colomer Bobba. Als vint y set dies del mes de septembre del any mil set cents vuytanta y nou en la present Parroquia de Sant Julià de Argentona Bisbat de Barcelona morí de edat vint y nou anys Salvador Lladó Colomer y Boba Pagès de dita Parroquia, fill llegítim y natural de Josep Lledó Colomer y Boba Pages del veynat de Lledo de dita Parroquia y de Maria Lledó y Soy Conjugues. Rebé en sa malaltia los Sagraments de N. S. M. […] al cadáver del qual se ha donat sepultura eclesiástica en lo sementiri de dita Parroquia de Argentona als vint y nou dies de dit mes y any. (Honras) Se li han celebrat quatre officis dobles majors ab asistencia de sis Preberes, ço es un de Requiem, y los altres tres del corrent. Se feu absolta fent lo die antes en sa casa se aná a cercar en ella son cadáver, y se tragueren capas y Bordons.

Drets de Parroco: 1 lliura 19 sous

Absolta Rector: 10 sous

Processó Rector: 4 sous

Capas y bordons: 16 sous

Drets de 4 atxas: 2 lliures

Feu testament en poder de Francesch Fins notari de Mataró als 28 Agost de 1789.”

En Salvador, que havia fet testament pocs dies abans de la seva mort, va haver de pagar un total de 109 sous, poc més de 5 lliures, destacant com la despesa més important la de les atxes.

Durant molts anys, els rectors i els seus vicaris continuarien registrant les defuncions, els funerals i els enterraments dels vilatans d’Argentona. El llibre que s’inicià l’1 de gener de 1788 el tancaria el 31 d’agost de 1838 el Prevere Joan Baptista Viladesau i tot ell quedaria escrit en català.

En aquests 50 anys (si tanquem el còmput al 31 de desembre de 1837) va ser registrada a Argentona la mort de 2.057 persones, és a dir, pràcticament el doble dels habitants que tenia Argentona entre 1785 i 1787, quan es va fer el cens de Floridablanca. Aquests 50 anys serien l’escenari de la Guerra Gran (1793-1795), la Guerra del Francès (1808-1814), la Guerra dels Malcontents (1827) o la Primera Guerra Carlina (1833-1840).

A finals del segle XVIII (1787), Argentona registrava, com altres municipis de la comarca allunyats de la costa (Dosrius, Tordera, Palafolls) una densitat de població relativament baixa (42 habitants per quilòmetre quadrat) tot i que havia guanyat un 66% de població respecte a l’any 1717. Al final del període estudiat (1830), Argentona havia guanyat respecte al 1787, 570 habitants, situant-se en els 1.634, el que representa un augment del 54%[12].

Però si Argentona havia guanyat població, de quina forma s’havia comportat la mortalitat durant aquests anys?

La primera constatació que podem fer, si observem la taula 1 i el gràfic 1, sobre la mortalitat de les dues categories sumades (albats i cossos) durant el període analitzat, és que el nombre de defuncions se situa durant bona part dels anys entre els 20 i els 60 decessos per any. Tres forquilles temporals trenquen a l’alça aquestes xifres generals: la primera, entre 1794 i 1795, després de quasi una dècada de tendència a la reducció de la mortalitat, degut principalment a l’augment de la mortalitat dels albats; la segona, entre 1808 i 1812, en que tant la mortalitat adulta (especialment aquesta) com la infantil[13] intervenen en uns màxims que superen en dues ocasions les 70 defuncions; la tercera crisi, entre 1820 i 1826, amb valors molt alts de les dues categories a l’any 1820 i amb el protagonisme de la mortalitat adulta a l’any 1826. Una altra dada interessant a destacar és que la mortalitat infantil total (1.064) és superior en termes absoluts a la mortalitat adulta (993) i que en 29 dels 50 anys, aquella és superior a aquesta. La mort era especialment agressiva amb els nens, adolescents i fins i tots joves, cosa que explicaria la piràmide d’edats que resulta d’observar les dades de població que proporciona el cens de Floridablanca[14]. Segons aquest cens, a l’any 1787-1789 la població en funció de l’edat i el sexe era la següent:

Sense descartar la influència que pogués tenir l’emigració de la població argentonina durant la segona meitat del segle XVIII, podem constatar com la franja de 7 a 16 anys té un volum d’habitants quasi tres vegades menor que la franja de menors de 7 anys, mentre que la de 16 a 25 anys no representa ni una quarta part de la mateixa.

Atès que no disposem d’informació sobre la població d’Argentona en els anys que discorren entre el 1788 i 1830 ni durant la dècada dels trenta, si volem contextualitzar amb taxes de mortalitat les xifres de defuncions, no disposem d’altre mecanisme que fer una extrapolació. Si l’augment de 570 habitants entre 1788 i 1830, els repartim entre els 42 anys del període, Argentona hauria guanyat de mitjana 13,57 habitants cada any, cosa que faria que, hipotèticament, a l’any 1837, la població comptés amb 1.729 habitants. Amb aquests valors, la taxa de mortalitat general al 1788 se situaria en el 37‰, mentre que a l’any 1837 seria del 30‰. Per evitar la distorsió que podria provocar la singularització en anys determinats, a la taula 3 s’exposen les taxes de mortalitat en funció de mitjanes quinquennals, prenent com a població la mediana del quinquenni.

Podem observar que hi ha una tendència a la disminució de les tres taxes al llarg del període. Pel que respecta a la taxa de mortalitat general, es pot perfilar un primer període, de 1788 al 1807, en què els valors oscil·len entre el 36‰ i el 23‰; un segon període crític, de 1808 al 1812, en què la mortalitat se situa al 45‰; i un tercer període, de 1813 al 1837 en què la mortalitat s’estabilitza amb valors molt propers al 25‰. La mortalitat de les persones adultes segueix un patró similar, amb valors que s’acaben estabilitzant al voltant del 12‰, mentre que tot i que la mortalitat dels infants té una major disminució percentual, els seus valors continuen estant per sobre de la mortalitat adulta.

Si aquestes taxes de mortalitat general les comparem amb les corresponents al municipi de Dosrius per a les mateixes dates[15], podrem observar que a) la tendència a la reducció durant el període és similar, quedant ambdues poblacions per sota del 30‰; b) tot i que Dosrius inicia el període amb una taxa superior a la d’Argentona, aquesta població l’acaba amb mitjanes quinquennals sostingudes superiors a la d’aquella població; c) és plenament coincident la crisi de mortalitat que es va produir en el quinquenni de 1808 a 1812.

El llibre d’òbits del qual hem estat parlant es tancava el mes d’agost de 1838. El nou llibre de defuncions s’iniciaria el 17 d’agost de 1838 i es tancaria el 31 de desembre de 1858[16]. Les anotacions del registre parroquial estan també redactades majoritàriament en català i només durant els darrers dos anys, el català queda substituït pel castellà.

L’estil de registre del llibre d’òbits continuaria amb la mateixa tònica del llibre precedent, però el rector que estava al càrrec de la parròquia durant l’any 1838, Joan Baptista Viladesau, introduiria un detall que els faria summament interessants des del punt de vista de la demografia històrica: la causa de la mort. Amb la fórmula de “segons certificat del facultatiu”, Viladesau anotava la causa última de la defunció. En alguns pocs casos, la causa ve avalada per la fórmula “Segons declaració dels mateixos pares”.

Ignorem la raó per la qual el rector va decidir incloure la causa de la defunció i perquè ho va fer durant aproximadament tres anys i després va decidir prescindir d’aquesta informació. Durant aquests tres anys es van produir un total de 135 defuncions: 28 (1838), 54 (1839) i 53 (1840). Amb una població estimada al 1839 de 1.757 habitants, la taxa mitjana de mortalitat del trienni se situaria en el 25‰, en línia amb els valors dels quinquennis immediatament anteriors.

Com podem observar a la taula 5, una part important de les defuncions es produeixen entre el moment del naixement i els 2 anys (42% del total) i especialment al primer any de vida. El nombre de morts declina substancialment entre els 2 i els 10 anys (9%) i torna a augmentar a l’adolescència i primera joventut (13%). El percentatge per als majors de 30 anys queda establert en el 36%. O explicat d’una altra forma: per cada adult, calia enterrar un infant de menys de 2 anys.

La mort es produïa en bona part durant l’estiu degut probablement a la major virulència de les malalties infeccioses. En el cas dels infants menors de 2 anys, la mortalitat durant els mesos de juliol, agost i setembre va ser durant aquells anys del 47%, mentre que per a la franja d’adults (majors de 30 anys), la primavera és el moment de l’any en què més defuncions es registren (31%).

I quines eren les malalties que acabaven amb la vida dels infants i dels vells?[17] Dels 135 registres dels 3 anys de defuncions, ignorem la causa de la mort en 9 casos, especialment als primers registres de l’any 1838; en altres 8 casos la causa de la defunció és la de “mort natural”, una expressió que trobem sovint utilitzada en els llibres de defuncions d’altres èpoques; en 4 dels casos, la mort és sobtada.

La relació de causes de mort que apareix al llibre d’òbits ens parla no tant de la causa fonamental de la defunció com del símptoma més important i observable per part del facultatiu. Recordem que els principals avenços en la salut pública no van arribar fins a la segona meitat del segle XIX, amb els descobriments atribuïts a la bacteriologia i a la virologia, així com una major conscienciació en la higiene pública i privada. Abans però, les malalties infeccioses i parasitàries, juntament amb la desnutrició durant les crisis de subsistències, eren les causes més importants de mort en períodes d’absència de conflicte civil o militar.

En alguns casos la mort es produïa per accident. Al juliol de 1838, Joan Umbert, un nen de 18 mesos moria d’una caiguda dintre d’un pou “segons justificació de Josep Roqueta y Jaume Soler pagesos”; el gener de 1839, Josepha March, una nena de 10 setmanes moria per una caiguda “segons declaració dels mateixos pares”. Al febrer del mateix any, Francisca Monteys, una nena de 2 anys, moria “…de una cremadura…”; dos infants d’1 i 18 mesos (Francisco Casavella i Antonia Cayetana Lleonats) morien també d’accident al maig de 1840. Al juny del mateix any, Salvi Martí, un hortolà de 38 anys morí “…de una destrucció de las entranyas del baix ventre per haberli passat una tartana per sobre de dita part” i a finals del mateix mes, Domingo Riera, un bracer de 23 anys moria “…en Barna […] repentinament de una desgracia habentli caigut a sobre un carro carregat”.

Algunes de les causes de mort especificades als certificats mèdics podrien definir-se com a símptomes o malalties mal definides. És el cas de l’anasarca[18], de la hipocondria, les hèrnies, la malaltia verminosa, el tuismus o de les gangrenes.

Altres casos semblen més evidents. En 6 dels casos, la mort es va produir en un altre moment crític: el naixement. Dues mares (de 20 i 40 anys) moririen de sobrepart i 4 nadons moririen en el moment del part. En un dels casos, l’expressió nostàlgia de llet ens indicaria un problema de nutrició.

El gruix, però, de les defuncions, obeïa a malalties infeccioses i parasitàries: les diverses gàstriques[19] (16 casos), la tuberculosi pulmonar (9), l’enteritis (8), la gastroenteritis (6), el trisme (6), la diarrea (5), la disenteria (3), la febre tifoide (2), l’encefalitis (2), el crup (1) i la parotiditis (1). Eren malalties molt vinculades a les condicions de vida al camp: convivència íntima amb animals, manca d’higiene,  manca de potabilitat de l’aigua o estancament de la mateixa[20].

En segon lloc d’importància ens trobem amb les malalties de l’aparell circulatori: l’apoplexia (10)[21] i l’angina (4). També tenen una certa incidència les malalties de l’aparell respiratori: catarro (6), asma (4) i pneumònia (2).

Finalment caldria esmentar, tot i que amb una importància molt menor, les neoplàsies (3) i les malalties de l’aparell digestiu, com la inflamació intestinal (1) o l’úlcera (1).

Notes

[1] ESPINALT i GARCÍA, Bernat, “Atlante español ó Descripción general Geográfica, Cronológica, é Histórica de España, por Reynos, y Provincias: De sus ciudades, Villas, y Lugares más famosos: de su Población, Rios, Montes, &c. Adornado de estampas finas, que demuestran las Vistas perspectivas de todas las Ciudades: Trages propios de que usa cada Reyno, y Blasones que les son peculiares”, Madrid, 1783.

[2] Sobre la mort a l’Antic Règim, vegeu: RAGA i CANALDA, Antonio, “La mort a Ulldecona a l’Edat Moderna”, Revista Raïls, núms. 14 i 19.

[3] Albat prové del llatí albatus (blanc). Una vegada batejat, el nadó era vestit de blanc com a exhortació a mantenir la innocència baptismal. Com a conseqüència, l’albat era enterrat amb vestit blanc i en un taüt del mateix color.

[4] SELGA i UBACH, Simeó, “La qüestió dels albats i mortalitat infantil. Parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Saló i sufragània de Majà (Municipi de Sant Mateu de Bages)”, Gimbernat, 1991, 15, pàgs. 255-262.

[5] RAMIS i NIETO, Josep, “Aniversaris, delmes i gallines. Els ‘reddits’ del rector de Dosrius”, a adosrius.wordpress.com.

[6] Arxiu Parroquial de Sant Julià d’Argentona, “Llibre de Obits dela Parroquia de Sant Juliá de Argentona Bisbat de Barna començat a 1 de Janer de 1788. Comenssat a 30 desembre de 1787” (1788-1838).

[7] Sobre el rituals funeraris a Argentona durant els segles XVI i XVII, vegeu: PINART, Jordi”, “Rituals funeraris a l’Argentona dels segles XVI i XVII”, Fonts, núm. 40, octubre de 2009.

[8] Els bordons eren les vares llargues d’argent que es feien servir als oficis.

[9] L’absolta consistia en el cant de diversos versets en honor del difunt.

[10] L’atxa era un ciri gran i gruixut de secció quadrada i quatre metxes.

[11] Vegeu GUAL VILÀ, Valentí, “La família moderna a la Conca de Barberà”, Diputació de Tarragona, 1993, on s’explica l’anècdota següent: “Un cas extrem el forneix la documentació de Conesa. El 2 d’agost del 1809, una donzella de 13 anys fou soterrada com a cos. Si les disposicions arquebisbals del 1676 seguien vigents ningú podia objectar res. La mare de la noieta no ho va creure així. En paraules del rector, va moure un gran escàndol pel poble i digué mil mentides. No en resultà castigada, segons el mossèn per inacció del batlle. Sembla que el capellà en prengué una certa revenja en casar la pubilla de la casa. Al fons hi traspua una qüestió econòmica: els drets de sepultura dels albats eren molt mes reduïts que els dels cossos.”

[12] IGLESIES FORT, Josep, “La població del Maresme a la llum dels censos generals”, Mataró, 1971.

[13] Utilitzem el mot infantil com a adjectiu d’infantesa (període de vida fins als 12 anys).

[14] “Censo de 1787. ‘Floridablanca’”, Instituto Nacional de Estadística, Vol. 5, Madrid, 1991.

[15] RAMIS NIETO, Josep, “Els arxius parroquials de Dosrius: font per a l’estudi de la demografia local”, a adosrius.wordpress.com.

[16] Arxiu Parroquial de Sant Julià d’Argentona, “Llibre de Obits dela Parroquia de Sant Juliá de Argentona Bisbat de Barcelona comensat a 17 de Agost del any 1838; y conclos a 31 de Desembre de 1858” (1838-1858).

[17] Sobre mortalitat al Maresme i les seves causes, vegeu: ALBERTÍ i SERRA, Lluís i VERGÉS i MILENA, F. Xavier, “Les causes de la mort a la parròquia de Sant Andreu de Llavaneres a l’època moderna”, Sessió d’Estudis Mataronins, núm. 9, 1992; CAPDEVILA MUNTADAS, Alexandra, “Els llibres parroquials com una font d’anàlisi de la història de la Medicina. Una aproximació a les causes de la mort al Maresme als segles XVI i XVII”, VIII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, 2014.

[18] La inflor generalitzada, o edema massiu (també anomenada anasarca), és un signe comú en les persones severament malaltes.

[19] Segons la literatura mèdica, el terme gàstrica anava lligat molt sovint a la febre amb inflamació de l’aparell digestiu. És probable que la majoria dels casos analitzats tinguessin el seu origen en infeccions bacterianes o parasitàries i que s’aproximessin en les seves variants a la gastroenteritis. Vegeu:  BOISSEAU, F. G., “Piretología fisiológica o tratado de las calenturas…”, Volum I, València, 1827.

[20] Vegeu: RAMIS NIETO, Josep, “La Junta Local de Sanitat a Dosrius (1888-1955). El combat contra la malaltia al medi rural”, a adosrius.wordpress.com.

[21] P. Madoz comenta al seu Diccionari que la malaltia més comuna a Canyamars era l’apoplexia.

Anuncis