Etiquetes

Article en PDF

El 14 d’abril de 1934 el Parlament de Catalunya de la II República aprovava l’anomenada llei de Contractes de Conreu. L’àmbit de la llei eren tots aquells contractes com els de “…rabassa morta, parceria, masoveria, arrendament de terres i en general tots els actes i contractes, qualsevulla que sigui llur denominació, pels qual es cedeix onerosament l’aprofitament d’una finca rústica a persona diferent del propietari, sempre que sigui l’explotació de naturalesa agrícola[1].

La llei pretenia donar sortida al problema que el contracte de rabassa morta havia generat entre propietaris i rabassaires a l’entorn del conreu de la vinya. Aquest nou marc normatiu, al qual es va oposar radicalment la patronal Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de la mateixa Lliga Catalana, establia que els rabassaires poguessin explotar les terres durant un mínim de 6 anys i accedir a la propietat de les parcel·les que haguessin estat conreant de forma ininterrompuda durant més de 18 anys. La llei va ser anul·lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals però va ser tornada a ser posada en vigor després de la victòria de les esquerres a les eleccions del febrer de 1936.

Però més enllà del conflicte econòmic i social global  entre camperols i propietaris, quina era la realitat econòmica de la pagesia de Dosrius durant aquells anys? Gràcies a diversos censos elaborats a partir de la normativa que pretenia regular les relacions econòmiques al camp català podem arribar a treure algunes conclusions.

L’any 1919 s’havia creat a Dosrius el Sindicat Agrícola Catòlic, una organització que havia estat fundada a iniciativa de l’estament eclesiàstic i que tenia un propòsit més ideològic que econòmic. Durant la II República, els membres del Sindicat van enfrontar-se social i ideològicament a “L’Artístic”, una organització creada a l’any 1932 i integrada per jornalers i agricultors de tendència esquerrana[2].

L’article 13 del Text Refós de la llei que es va aprovar el 21 de setembre de 1934[3] establia que “…les Juntes Arbitrals […] portaran un llibre especial, on hi constarà la llista de conreadors de cada localitat que, o bé per pròpia manifestació o bé per coneixement que les Juntes posseeixin, necessitin terra per a millorar llur situació econòmica o per a sortir de la seva condició de jornalers”.

A Dosrius, el primer document que informava sobre l’ordenat a l’article va ser elaborat el 30 d’abril de 1936[4]. És un cens de conreadors i de propietaris.

El nombre de conreadors (d’arrendataris i masovers) que no eren propietaris de les parcel·les de terra que treballaven i que residien a Dosrius, segons el cens de 1936, seria de 153, dos dels quals eren dones. Amb un cens de població a Dosrius a l’any 1930 de 889 habitants i a l’any 1940 de 859 habitants, el percentatge de conreadors representaria un 17-18% de la població total, incloent a la població no activa. I no sembla, pel que es desprèn de l’estadística, que la situació de dependència econòmica d’aquest conjunt de treballadors de la terra fos una situació transitòria relacionada amb l’edat, atès que només 60 d’aquests treballadors no superava els 40 anys (39%).

Una altra dada interessant que proporciona l’estadística és el nivell d’analfabetisme, que a Dosrius se situava per al conjunt de la població en un 45% a l’any 1940. Del total de conreadors, les dues terceres parts (103) sabien llegir i escriure i una tercera part no sabia llegir (50)[5].

A la llista de conreadors esmentada trobem a tot un seguit de ciutadans que tindrien diverses responsabilitats durant la Guerra Civil: Jaume Bonamusa Claus (31 anys), Membre de la Unió de Rabassaires i el primer president del Comitè de Salut Pública de Dosrius al juliol de 1936; Esteve Bonamusa Domènec (38), President de la Junta de Veïns de Canyamars; Antoni Colomer Mata (32), Regidor a l’Ajuntament per la CNT; Joan Figueras Lladó (41), President del Centre Republicà de Canyamars; Valentí Jubany Calm (31), Regidor a l’Ajuntament per la CNT; Miquel Nogueras Fontseca (55), Jutge popular a l’octubre de 1936; Salvador Nogueras Rovira (56), President del Sindicat Agrícola i alcalde de Dosrius[6].

Queda palès, a la vista de la informació del cens, que bona part dels dirigents i responsables polítics del Dosrius de la Guerra Civil pertanyia al sector més desposseït de la societat i que disposava només de les seves mans per guanyar-se la vida i del seu entusiasme per aprofitar la conjuntura de revolució social i trencar amb la tradicional concentració del principal factor productiu en uns pocs propietaris.

El nombre de propietaris agrícoles que cultivaven les seves parcel·les era 51, cinc dels quals no sabien llegir (quatre eren dones) i bona part tenien el seu domicili fora del municipi. Només la meitat serien de Dosrius (25), mentre que 14 residien a Mataró, 7 a Barcelona, 2 a Argentona i un a Llinars, Vallgorguina i Badalona. Per tant caldria concloure que per cada propietari que conreava la seva terra,  existien a Dosrius 3 conreadors treballant les terres d’un altre propietari.

Dos mesos més tard, l’ajuntament elaboraria un informe i un segon cens amb més informació sobre l’agricultura al municipi[7]. Datat el 6 de juliol, l’informe establia que la superfície dedicada al conreu de secà era de 272 hectàrees i al de regadiu, 6 hectàrees. No s’informa de forma completa del tipus de conreu. Només sabem que de la superfície de secà conreada, es dedicaven 30 hectàrees al blat i 28 a la vinya[8], mentre que a la patata s’hi dedicaven 15 hectàrees[9].

Més interessants són les dades sobre la propietat i el treball agrícola. L’estadística ens informa que existien 5 ramaders, 12 obrers no agrícoles i uns 30 “obrers camperols” o bracers. Pel que es desprèn de l’informe, la prestació de treballs eventuals estava força estesa al municipi: “Recíprocament es lloguen a jornals eventuals uns amb els altres els masovers, els aparcers, els arrendataris i els petits propietaris, bo i cultivant les seves terres. En això son tots: homes i dones”.

L’informe subratlla que no existia cap conflictivitat social respecte a la propietat de la terra i la disponibilitat de treball: bracers, arrendataris, petits propietaris i masovers tenien feina durant tot l’any i fins i tot en determinats moments hi havia escassetat de mà d’obra. Segons els autors de l’escrit: “No hi cap necessitat de redistribució”.

De l’informe es desprèn que no hi havia problemes de feina entre els treballadors agrícoles però caldria fixar-se en la informació que es desprèn del cens, atès que l’informe havia estat redactat per l’equip de govern conservador que presidia l’ajuntament.

El cens de juliol no proporciona exactament les mateixes dades que el de l’abril però coincideixen en el fonamental. Bona part dels propietaris de finques agrícoles (62) les tenien cedides en arrendament o en contracte de masoveria; un segon grup de propietaris (45) conreaven les finques directament; mentre que un reduït grup (14) participaven de les categories anteriors. D’entre els propietaris que cedien les seves finques trobem a: l’Ajuntament de Dosrius, Jaume Aguilà Valls, la Companyia General d’Aigües de Barcelona, el Marquès de Castelldosrius o fins i tot al principal cacic de la ciutat de Mataró durant la Restauració: Lluís Moret Català[10].

La riquesa principal del poble era sens dubte l’agricultura, però bona part de la superfície del municipi era forestal i estava en mans de propietaris no residents al mateix. Hi havia un total de 109 propietaris residents fora de Dosrius i només 29 que vivien al poble.

Resumint les dades d’ambdós censos, podríem afirmar que la situació del camp abans de l’inici de la guerra era la següent:

 

Bracers 30
Masovers i arrendataris 153
Propietaris conreant les seves parcel·les 51 Residents a Dosrius 25
No residents a Dosrius 26
Propietaris conreadors i arrendadors de les seves finques 14
Propietaris arrendadors de les seves finques 62

Taula 1. Cens de conreadors i propietaris a Dosrius a l’any 1936

Queda clar, a tenor de la taula 1, que bona part de la població no era propietària de la terra que treballava i que la meitat dels que eren propietaris tenien la seva residència fora de Dosrius.

Amb l’arribada de la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va aprovar, el 27 d’agost de 1936[11], el Decret de Sindicació obligatòria dels conreadors que incloïa l’elaboració d’un cens de conreadors a cada municipi. Amb el reglament que es va aprovar el 26 de gener de 1937[12], s’ordenava l’elaboració del cens sindical a on s’havien d’incloure conreadors i jornalers.

Dosrius va elaborar el seu cens el 13 de març de 1937, a on s’informa que el nombre dels treballadors de la terra era de 169.

Aquest cens nodreix informació més detallada sobre els treballadors de la terra (edat, sexe, estat civil,…). Aquests treballadors serien el titulars d’alguns dels contractes que els permetia treballar la terra d’algun altre propietari. Aquests titulars de contracte disposaven de familiars que col·laborarien en les tasques agrícoles de les parcel·les arrendades.

Pel que respecta a l’edat, les 9 desenes parts dels conreadors se situaven a la franja entre els 31 i els 70 anys, mentre que els més joves (entre 18 i 30) representaven només un 7% del total.

 

Entre 18 i 30 anys 12 7,1%
Entre 31 i 50 anys 85 50,3%
Entre 51 i 70 anys 65 38,5%
Més de 70 anys 7 4,1%

Taula 2. Nombre de conreadors segons l’edat a Dosrius (1937)

Els homes continuaven sent la part més important d’aquesta massa de conreadors, ja que només 4 d’aquests eren dones. La Teresa Boix Massuet, vídua, de 49 anys, treballava 5 parcel·les amb l’ajut de 2 homes; la Maria Anglada Joanola, casada, de 34 anys, treballava tota sola una petita parcel·la; la Pasquala  Castel Monforte, vídua, natural de Mirambel (Terol), de 47 anys i que portava 25 anys residint al poble, treballava 4 parcel·les amb l’ajuda de 2 homes i una dona; la Rosa Nogueras Figueras, vídua, de 82 anys, treballava una parcel·la amb l’ajuda d’una altra dona.

La majoria d’aquests treballadors del camp havien nascut a Dosrius i la resta, tot i ser naturals d’altres poblacions de l’estat, portaven molts anys residint al poble. Tot i que la majoria havien arribat de poblacions catalanes, alguns eren originaris de províncies com Saragossa, Terol, Alacant, València i Osca.

El nombre de familiars, entre 18 i 60 anys, que ajudaven en les feines agrícoles als 169 conreadors nominals, era de 328, 121 homes i 207 dones, és a dir, una mitjana de 3 treballadors per a cada grup familiar.

Per acabar podem concloure que l’economia agrària de Dosrius es basava en un quantitat molt important de la població (497 pagesos) dedicada a treballar la terra sense posseir-la. Diversos contractes com l’arrendament, la masoveria o la rabassa morta presidirien la relació entre un petit grup de propietaris, majoritàriament residents fora de Dosrius i un enorme (en termes relatius) contingent de treballadors del camp que si bé no van poder accedir a la propietat de la terra, sí van presenciar com alguns dels seus integrants accedien a les instàncies de poder oficials i para-oficials del municipi durant els tres anys de la Guerra Civil.

Notes

[1] Llei d’11 d’abril de 1934, publicada al DOGC el 12 d’abril de 1934.

[2] RAMIS NIETO, Josep, “El Sindicat Agrícola Catòlic de Dosrius”, a adosrius.wordpress.com

[3] Publicat al DOGC del 30 de setembre de 1934.

[4] Arxiu Municipal de Dosrius, 13.1. Censos agraris, estadístiques agrícoles i ramaders, interrogatoris
sobre collites (1857/1983).

[5] Recordarem aquí que la taxa d’analfabetisme a l’any 1940 entre els homes era del 41%, una quantitat que està per sobre del 33% dels conreadors a l’any 1936. Vegeu: RAMIS NIETO, Josep, “Els censos oficials de població (1857-1940). Aproximació a l’estructura de la seva informació i la seva utilitat com a font per a la demografia històrica local: l’exemple de Dosrius”, a adosrius.wordpress.com

[6] RAMIS NIETO, Josep, “Apunts per a un història de la Guerra Civil a Dosrius (1936-1939)”, a adosrius.wordpress.com.

[7] Arxiu Municipal de Dosrius, 13.1. Censos agraris, estadístiques agrícoles i ramaders, interrogatoris
sobre collites (1857/1983).

[8] De la reducció del conreu de la vinya al municipi dóna idea el fet que a l’any 1853 es conreaven un total de 432 hectàrees d’aquesta varietat de conreu.

[9] La productivitat mitjana dels darrers 5 anys era la següent: vi: 1.200 hectolitres; pèsols: 120 quintars mètrics; patata: 481 quintars mètrics; blat: 560 quintars mètrics.

[10] COSTA i OLLER, Francesc, “El poder del cacic. Eleccions generals a Mataró els anys de la Restauració”, Sessió d’Estudis Mataronins, núm. 7, 1990.

[11] Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, publicat el 30 d’agost de 1936. Al preàmbul de l’articulat, el decret formulava la necessitat de la sindicació: “El Consell d’Economia de Catalunya […] ha acceptat el principi de la sindicació obligatòria de tots els conreadors de la terra, principi que el Govern de Catalunya s’apressa a posar en pràctica, amb la qual cosa espera poder comptar dintre de poc amb un sistema perfecte d’economia agrícola, sobre el qual podrà assentar, de moment, les bases de l’aprovisionament regular de la nostra població, i en l’ordre mediat, tota la política agrícola del Govern, que ha de tenir com a objectiu suprem la transformació de les condicions de vida dels conreadors catalans vers una situació de major benestar”.

[12] Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya,  publicat el 29 de gener de 1937.

Anuncis