Etiquetes

Article en PDF

1.Introducció

La dècada dels cinquanta del segle XIX suposaria per a Dosrius un període de canvis en la seva fisonomia i en diversos indicadors de la seva realitat demogràfica, econòmica i social. La descripció més extensa sobre el municipi i els seus veïnats correspon a la que Pascual Madoz va publicar a l’any 1847 en el seu conegut “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar” amb informació recollida probablement durant les dues dècades anteriors[1].

La incorporació del veïnat del Far al municipi de Dosrius a l’any 1836, després de segles de pertànyer al municipi vallesenc de Llinars del Vallès, faria del municipi de Dosrius un dels més extensos de la comarca del Maresme. Comunicat amb les poblacions veïnes per camins de ferradura, Barcelona es trobava a 7 hores de distància i a hora i mitja de Mataró. El municipi tindria la seva base econòmica més important en la producció de cereals, lleguminoses, vi i fusta, tot i que també existia una fàbrica de filats amb 25 telers a Dosrius i una fàbrica de vidre amb  20 treballadors a El Far. La seva població no arribaria al miler d’habitants i com continuaria essent durant molts anys, estaria fonamentalment disseminada en més d’un centenar de masies escampades per tot el terme municipal[2].

Durant la dècada dels cinquanta es van produir diversos esdeveniments històrics que caldria destacar: la implantació d’una escola de nens al nucli de Dosrius (1851); l’acabament de les obres de la carretera de Dosrius fins a Llinars del Vallès (1854) i; la constitució d’una societat per explotar les aigües de la conca hidrogràfica de Dosrius (1857). Aquests esdeveniments produirien, de retruc, determinats canvis demogràfics i sociològics, que a llarg termini no canviarien substancialment la realitat de l’economia dosriuenca, dominada per l’explotació forestal, una minsa producció agrària i la carència d’estímuls per atreure la iniciativa empresarial.

Aquest període de mitjans del segle XIX coincideix amb un impuls decidit dels responsables polítics de l’Estat espanyol d’implantar el règim liberal que acabés definitivament amb la societat de l’antic règim. Les iniciatives empresarials d’aquests anys (societats industrials, construcció de línies de ferrocarril,…) vénen acompanyades d’un reguitzell de reformes en l’esfera fiscal, militar, dels cossos de seguretat,… que aconseguirien que una vegada arribi el període de la Restauració puguem parlar d’una societat espanyola conservadora, oligàrquica, religiosa, monàrquica però amb una administració moderna dotada dels mecanismes per controlar i dirigir l’activitat econòmica i influir a la vida social i política de l’època.

La construcció d’aquest estat centralista i d’aquesta administració capaç d’arribar als racons més recòndits del país es va fer de la mà d’una intensificació en la recol·lecció d’informació sobre diverses variables de la societat (població, activitat agrària i industrial, propietat immobiliària,…). Un millor coneixement de la riquesa material de la societat espanyola permetria a l’administració i als governs de l’època isabelina fer una recaptació fiscal més exhaustiva que pogués quadrar els números d’una hisenda pública endeutada de forma crònica durant la primera meitat del segle XIX.

2.Les estadístiques sobre Dosrius a mitjans del segle XIX

L’exigència d’informació sobre la realitat demogràfica i econòmica de l’estat espanyol també va arribar a Dosrius. La confecció del primer amillarament a l’any 1851 per determinar la distribució de la contribució territorial; l’aixecament d’un atles parcel·lari del municipi entre els anys 1851 i 1853 o; la formació del primer cens exhaustiu de la població a l’any 1857, són exemples (analitzats en altres treballs) d’aquest esforç de l’administració per sistematitzar el coneixement del territori[3].

Aquest afany informatiu també es va aplicar en la formació d’estadístiques sobre l’ocupació del territori. El “Nomenclàtor de los Pueblos de España”, publicat a l’any 1858, va precedir a la segona edició que es va publicar a l’any 1863 sobre les dades dels cens de 1860[4]. Aquest segon nomenclàtor llista la sèrie de poblacions, grups, edificis, habitatges, albergs i altres estructures poblacionals amb el seu nom corresponent, la seva classe, la seva distància en quilòmetres a l’ajuntament, el nombre d’edificis habitats, deshabitats o habitats temporalment, el nombre de plantes de cada edifici i per últim el nombre d’albergs, coves, barraques, etc. En el cas de Dosrius, la informació que formaria part de l’edició impresa prové de dos documents manuscrits que encara es conserven i que van ser elaborats als anys 1859 i 1860[5].

A l’any 1860 l’Administració estatal aprovaria un reglament per conèixer al detall els carrers de les poblacions i qui eren els seus habitants[6]. El primer article del reglament determinava que “Se abrirá en todas las Secretarías de Ayuntamiento un registro donde se expresará el estado en que se hallaren, tanto la rotulación de calles, como la numeración de las casas, edificios y viviendas”. L’alcalde o regidor havia de registrar qualsevol modificació que es produís respecte el registre inicial, comunicant els canvis a la Comptadoria d’Hipoteques. La numeració dels habitatges d’un carrer havia de seguir el principi que les del costat dret portarien número parell i les del costat esquerra número senar. L’article 10 establia que “Al conceder los permisos para edificar, los Alcaldes impondrán a los propietarios la obligación de colocar los números de las casas en la forma que se hubiere establecido en la población” i l’article 15 “En las puertas, portillos, avenidas ó calles que dan entrada á las poblaciones se colocarán lápidas á la izquierda del que entra, en la que se escribirá el nombre de ellas, designando si es capital de provincia el nombre de la misma ; si es cabeza de partido el nombre de la provincia, y si es población menor, el nombre del partido y de la provincia”. El criteri general d’ordenació de la numeració dels carrers (per manca de referents especials com rius o places principals) era la de Llevant a Ponent. Les làpides dels carrers i les de les cases serien de ceràmica; les primeres les pagaria l’ajuntament i les segones el propietari de l’edifici. L’article 17 establia també que “Se procurará que en las capitales y poblaciones donde se conserve todavía el uso de algunos dialectos, se reduzcan todos los nombres de las calles á lengua castellana”. Tota la informació derivada de la normativa[7] havia de ser enviada cada 5 anys al Governador Civil, qui al seu torn la faria arribar al Ministeri de la Governació i a la Comissió central d’Estadística.

Els regidors de l’ajuntament de Dosrius van complir amb el reglament elaborant dos documents complementaris. El primer portava per nom “Relación de la rotulación y numeración de casas de este pueblo y término”; el segon, “Libro registro de la rotulación de calles, y numeración de casas de este distrito municipal, durante el quinquenio de 1860 a 1865 para el movimiento que puede ocurrir en dicho ramo[8].

El primer registre consisteix, en el cas dels nuclis urbans, en una llista de veïns ordenats per carrer i número de carrer. En el cas de les masies, el número assignat dintre del veïnat al que havia estat assignada. El segon registre té la forma de resums estadístics formats a partir dels contribuents censats als diferents veïnats.

Entre altres elements informatius, l’estadística ens ofereix el repartiment d’habitatges i habitants entre els diferents veïnats del municipi.

Com podem observar a la taula 1, bona part de la població vivia als veïnats dels districtes de Dosrius i Canyamars, mentre que les proporcions de veïns per habitatge més altes es trobaven al Far i Canyamars, on cases més grans possibilitaven viure més persones que al poble, on els edificis serien de dimensions més reduïdes.

Bona part dels noms que porten els veïnats van ser assignats per l’Ajuntament durant les feines estadístiques del cens de població (1857) o durant la confecció dels llibres de registres de cases i números. Abans d’aquestes feines, els carrers i els veïnats no tenien una denominació oficial, tot i que els vilatans s’hi devien referir d’una forma similar a l’assignada. El criteri que es va seguir per delimitar els veïnats vindria marcat fonamentalment per la línia divisòria de les rieres. Així, els veïnats Estaper i Ribot s’ubicarien a la dreta de la Riera de Canyamars i la Riera de Dosrius respectivament, mentre que el de Sant Llop i el de Manyans se situarien a l’esquerra de les esmentades rieres. En el cas de Canyamars, s’esmenten 4 veïnats: el corresponent al nucli urbà (V. de l’Església), l’ubicat al nord del districte (V. de la Plana), el situat a llevant (V. de Rupit) i el que s’escampa pel migdia del districte (V. de Rimbles). Les 25 cases del districte del Far es repartirien entre el Veïnat de l’Església i el que pren el nom de la riera de Rials que en seu curs alt s’anomena del Far.

3.El poble de Dosrius a principis de la dècada dels cinquanta

Abans de la construcció de la carretera de Llinars, de què arribés el primer mestre o de què es construïssin les primeres mines per portar aigua fora del municipi, el nucli antic de Dosrius conservaria bona part de les característiques urbanístiques heretades de finals de l’Edat Mitjana. Gràcies a l’atles parcel·lari aixecat a l’any 1853 per l’agrimensor Daniel Sans, podem aproximar-nos a la fesomia dels camins, dels carrers i de les cases del Dosrius de mitjans de segle.

El nucli antic de Dosrius es va ubicar a la intersecció de les rieres de Rials i de Canyamars, adaptant-se al meandre que cap a ponent fan els dos cursos d’aigua (Il·lustració 1). L’entrada principal al poble es produïa pel camí que venia d’Argentona, paral·lel a la riera de Dosrius. A tocar del poble, si el caminant aixecava la mirada veuria segurament la masia de Can Vallmajor (al nord) i l’aplatada silueta de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria. El camí deixava a la dreta la masia de can Tarau i es bifurcava a l’altura del meandre de la riera de Rials.

A l’esquerra continuava un camí que uns metres més endavant es tornava a bifurcar. A l’esquerra portava a la Roca del Vallès i a la dreta s’endinsava per la llera de la riera de Rials fins que en un segon meandre al veïnat de Puig Padròs s’iniciaria pròpiament la carretera antiga a Llinars del Vallès (Il·lustracions 2 i 3).

Una vegada travessat el gual de la riera, els vilatans es trobarien amb el primer dels tres carrers del poble. El carrer de Baix travessava tot el poble per la seva part més baixa, unint la riera de Rials amb la de Canyamars (Il·lustració 4).

Aquest carrer, habitat per 126 veïns, tenia un total de 26 cases, totes a la banda de migdia, amb les seves façanes mirant cap a l’edifici parroquial i patis al darrera. A uns metres de l’entrada del carrer i a la banda de migdia, existia un carrer, amb uns metres de recorregut, que correspondria amb l’actual carrer Maspí. A mig carrer i a la seva esquerra, s’obria la Plaça, un espai rectangular a on vivien 36 habitants en 9 cases. A la banda septentrional de la plaça, s’iniciava el llarg carrer de l’Església on habitaven 94 veïns en un total de 25 habitatges. En el seu tram central, s’obria l’atri de l’església, un espai que presidien el mateix edifici parroquial, el seu cementiri annex i la casa del comú. De la mateixa plaça de l’Església, sortia un passatge que transcorria entre l’església i la rectoria i que passant per davant de Can Net acabava de nou a la Riera de Rials. Per la banda de llevant, sortia un primer passatge, avui desaparegut i un segon, que correspondria amb el carrer de Sant Isidre. Els dos passatges s’ajuntarien en un camí (l’avui Lluís Moret) que desembocava a la Riera de Canyamars.

Pocs metres després del naixement de l’actual carrer de la Pujada del Castell i confluint amb el carrer de l’Església, s’obrien 3 camins. El de ponent portava al caminant a Can Vallmajor i els dos septentrionals enfilaven turó amunt per conduir-los fins a El Far.

Notes

[1] MADOZ, Pascual, “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar”, Volums I, V i VII (1846-1847).

[2] Vegeu RAMIS NIETO, Josep, “Dosrius a mitjans del segle XIX: vies de comunicació, població i economia”, a adosrius.wordpress.com.

[3] Vegeu RAMIS NIETO, Josep, “L’amillarament de 1853 a Dosrius: aproximació a la seva riquesa agrícola i forestal”; “L’amillarament de 1853 a Dosrius. La distribució de la riquesa”; “Hisendats, guardes jurats i furtius. La concentració de la propietat rústica al Dosrius de mitjans del segle XIX”; “Els censos oficials de població (1857-1940). Aproximació a l’estructura de la seva informació i la seva utilitat com a font per a la demografia històrica local: l’exemple de Dosrius”, a adosrius.wordpress.com.

[4] “Nomenclátor de los pueblos de España, formado por la Comisión de Estadística del Reino”, Madrid, 1858; “Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios,… de España”, Vol. 1, Madrid, 1863.

[5] Arxiu Municipal de Dosrius, “Nuevo Nomenclator”, edicions de 1859 i 1860.

[6] Gaceta de Madrid, “Reglas para efectuar la rotulación de calles y numeración de casas, aprobadas por Real Orden de 24 de febrero de 1860”, 28 de febrer de 1860.

[7] Article 22: “En fin de Enero del año siguiente á cada quinquenio de rectificación remitirán los Alcaldes á los Gobernadores de provincia por triplicado un estado en que consten los nombres de las plazas, plazuelas, calles y paseos, el número de edificios de unas y otros, tanto intramuros como extramuros y en despoblado, con expresión del número de habitantes, ú hogares que comprendan, el de habitantes, el uso á que se destinan los edificios, así como los destruidos, los reedificados, los construidos en sitios que ántes no estaban edificados, y los que están en construcción”.

[8] Arxiu Municipal de Dosrius.

Anuncis