Etiquetes

Article en PDF

“Son molt pocas las casas que reunéixin las condicions higiénicas que deurían, y es rara aquella en que la cort dels porchs no s’ trobi tocant á l’alcova del amo, aixó quant uns y altres no dórmen en una meteixa establa. Quan los hi parléu de allunyar lo femer y, sobre tot, la cort de casa d’ells, vos miran com mirarían á un que hagués perdut lo seny”[1].

Amb aquestes paraules descrivia Cels Gomis el nivell d’insalubritat d’algunes de les cases de Dosrius a finals del segle XIX. Sembla que la convivència amb els animals i la manca de mesures higièniques era una constant en poblacions agrícoles com aquesta a les portes de les diverses innovacions mèdiques i els descobriments científics que s’anirien produint paulatinament durant la segona meitat del segle XIX[2].

Els metges, figures claus en l’àmbit de la salut i de la sanitat al llarg de la història, haurien iniciat el seu servei a bona part de la població quan durant l’Edat Mitjana els gremis contractaven a un facultatiu perquè assistís als agremiats (mestres, oficials, aprenents, jubilats, vídues,…) independentment de la gravetat de la malaltia, gràcies al sistema de les “igualas”, un sistema retributiu al metge mitjançant una quantitat fixa anual i que s’estendria fins al segle XX, amb la creació de petites mútues basades amb aquest tipus de contracte i que asseguraven l’atenció sanitària als seus mutualistes[3].

A finals del segle XIX i principis del segle XX, Espanya s’enfrontava a un problema greu de salut pública: si bé les taxes de natalitat eren relativament altes, les taxes de mortalitat també ho eren. La causa que morís una part tan gran de la població, especialment aquella compresa entre el naixement i els 5 anys, era pel que s’anomenaven les malalties evitables: febre tifoide, febres intermitents, verola, xarampió, grip, meningitis, bronquitis, tuberculosi, tos ferina i diftèria. I si eren evitables, qui era o eren els culpables d’aquesta situació? En primer lloc, els poders públics, els quals no assignaven els recursos pressupostaris necessaris en un ambient de manca de consciència social. També eren responsables els propis ciutadans amb la seva incultura, la seva manca d’higiene pública o privada i l’incompliment de la normativa sanitària. I finalment calia assignar una part important de responsabilitat a les condicions de vida de l’època, amb pobres condicions de treball, queviures poc assequibles per a bona part de la població i incapacitat per gaudir d’assistència sanitària.

En un primer moment, aquestes deficients condicions econòmiques i socials afectarien de forma més intensa al medi urbà, però a mida que l’higienisme va impregnar la vida de les ciutats, la vulnerabilitat en matèria sanitària va afectar més a la població rural.

Les cases rurals es caracteritzaven per la convivència entre les persones i els animals, per la manca d’aeració del habitatges i per la manca d’evacuació de les secrecions humanes i animals. Calia afegir els problemes derivats del cicle de l’aigua, amb conduccions d’aigua deficitàries que no preservaven la puresa del líquid i que eren la causa més rellevant en moltes de les malalties infeccioses[4].

El Dosrius d’aquesta època històrica és un bon exemple dels esforços per lluitar contra la morbiditat en entorns rurals a causa de la transmissió de malalties infeccioses, causades per un tractament incorrecte de les secrecions, per la manca d’aigua corrent i per la cohabitació entre persones i animals.

La Llei Orgànica de Sanitat de 28 de novembre de 1855[5], a més d’establir la figura del metge titular que els pobles havien de contractar per atendre a la població, disposava la creació de les juntes municipals de sanitat en els pobles amb una població superior als 1.000 habitants.

A Dosrius, tenim documentada l’existència de la Junta Local de Sanitat des del gener de 1888[6]. La Junta, presidida en aquells temps per l’alcalde Epifanio Rovira Padro, va haver d’encarar-se amb un problema greu de manca de coordinació entre la corporació i el jutjat municipal: el cadàver d’una veïna de Canyamars, que havia mort a casa seva feia tres dies com a conseqüència d’haver-se incendiat la seva habitació, no havia estat aixecat pel jutge malgrat els avisos de la família. La Junta va decidir notificar el fet al Governador de la província i va ordenar “…el aislamiento de dicho cadáver y cuando por auto judicial se traslade este al punto que se destine se proceda a desinfectar las habitaciones de la casa en la cual ha permanecido [i] que la referida casa no se habite por nadie hasta que hayan transcurrido por lo menos quince días a contar desde el día de la estracción del cadáver y después de que haya sido blanqueada[7].

Els quatre o cinc vocals de la Junta eren nomenats pel Governador Civil per a un període de dos anys. La Junta resolia sobre temes com: el trasllat de restes mortals entre cementiris, la imposició de multes a aquells veïns que embrutessin els carrers o la publicitat de cartilles sanitàries emeses per les autoritats sanitàries, com quan a l’any 1890 la Junta va ordenar que “…se haga un pregón recomendando a los vecinos la mayor limpieza en sus  habitaciones particulares y que hacia el caer de la tarde cada uno limpie y riegue la calle[8].

La preocupació dels membres de la Junta estava capitalitzada per identificar i combatre possibles focus d’infecció. A l’any 1891, la Junta ordenava “…la desaparición de algunos estercoleros que hay al lado de la vía pública; avisar al vecindario que practique extremada limpieza en los excusados, pozos negros y demás focos que contribuyen en la presente estación a alterar la salud, regando además la calle por mañana y tarde[9].

I la preocupació per la brutícia, les infeccions i les epidèmies no era intranscendent. A l’abril de 1894, un focus de verola provinent de Mataró va arribar a Dosrius i la Junta va determinar ajudar a la família damnificada indicant  “…un estanque particular para que la familia pudiese lavar la ropa, que de ninguna manera la lavasen en el estanque público[10]. Durant el mateix mes, l’esclat d’una epidèmia de còlera a Portugal va alarmar a la Junta, a la que només preocupava Dosrius, ja que la disseminació residencial de Canyamars i El Far, en paraules de la mateixa, feia que no estiguessin exposats a epidèmies[11].

La Junta es lamentava que el poble ni tingués ni metge, ni farmacèutic ni veterinari i que no pogués disposar del seu assessorament en episodis com els esmentats, situació que s’agreujava per la pervivència de l’antic cementiri a tocar de les parets de l’església.

Les coses millorarien amb els anys. A l’any 1894 s’acabarien les obres del nou cementiri, ubicat als afores de la població[12] i a principis del segle XX el poble disposaria d’un metge titular, que actuaria com a secretari a les reunions de la Junta Local de Sanitat.

A l’any 1914, la participació del metge a les sessions passava per informar de les malalties més comunes a la comarca (verola, xarampió, escarlatina i diftèria)  de l’escassetat de medicaments a les farmàcies i de l’alta mortalitat produïda per la tuberculosi.

Quatre anys més tard, l’octubre de 1918, la Junta hauria de fer front a una de les pitjors crisis sanitàries del segle XX: l’epidèmia “grippal” o la grip espanyola. El metge de la Junta, Julio Pierra i Soler, va explicar als membres de la mateixa la gravetat de la situació, tot i la indiferència de les autoritats públiques sobre l’evolució de l’epidèmia i posava negre sobre blanc els dèficits que en matèria de salut pública tenia la població dosriuenca:

“…habló [el metge] de la endemia tan generalizada en estos Pueblos, del eczema en sus distintas variedades por la inobservancia de los preceptos mal elementales de la propia higiene. Se ocupó del abandono en que se hallaban desde el punto de vista sanitario ciertas calles por el pernicioso abuso de los vecinos de arrojar inmundicias y detritus de todas especies, produciendo por su descomposición excelentes foco sépticos, al par que impurificando el aire con sus gases deletéreos, atrayendo con ello toda suerte de insectos, que son otros tantos propagadores de toda enfermedad. Asimismo señaló, el antihigiénico y reprensible procedimiento que se sigue para limpiar los pozos ciegos, letrinas y desagües, verificándose en la mayoría de los casos en pleno día con recipientes de madera no tapados, vertiendo su contenido a su tránsito por las calles antes de verificarlo totalmente en el lugar correspondiente.[13]

La Junta decidiria extremar les precaucions per evitar que l’epidèmia pogués entrar a la població, prenent mesures com la retirada de femers o “…rehusar la entrada en el pueblo a aquellos mendigos transeúntes que pudieran transportar los gérmenes morbosos así como a las tribus de gitanos y bohemios”. Altres mesures, com “…asistir la Corporación a la Procesión-Rogativa que en honor a San Sebastián con esta fecha se celebra, para implorar al santo la protección en los actuales momentos[14].

L’epidèmia arribaria al poble durant la segona quinzena d’octubre de 1918. El doctor informaria que s’havien detectat quatre casos no greus a Dosrius i tres a Canyamars[15].

A l’any 1925 la composició de la Junta variaria significativament, ja que a més de l’alcalde i el metge titular, formarien part de la mateixa el secretari municipal, el rector, el mestre, el veterinari, un representant dels propietaris i un dels obrers. Durant aquells anys de la dècada dels vint la Junta havia de decidir a quina obra urbanística dedicava el 5% del pressupost municipal[16]. Al mateix any 1925 es va decidir construir un pas-pont a prop del Pou de Glaç de Canyamars per evitar l’empantanament de les aigües; a l’any 1926, la pavimentació i condicionament de les “…aceras de la calle de Santos Acisclo y Victoria, que en la actualidad es intransitable por correr en el todas las aguas que sobran de las casas y estar en malas condiciones tres depósitos negros.”

A l’any 1930, seria nomenat com a Inspector Municipal de Sanitat i metge titular, Juan Zamora y Pérez de las Bacas, qui s’estaria al poble durant tota la dècada dels trenta i que es convertiria en alcalde durant els primers anys de la postguerra (1939-1941)[17].

Un mes després de prendre possessió, el Dr. Zamora va informar de l’existència de dos casos de tos ferina o “coqueluche” a Canyamars. Els vocals de la Junta estaven realment preocupats per les condicions de salubritat de l’aigua del municipi i de la deguda canalització de les aigües residuals. A més de demanar reiterades anàlisis bacteriològiques de l’aigua del poble, es feia tot el possible per canalitzar adequadament les aigües residuals del veïnat i per garantir les millors condicions higièniques dels carrers. Així, a l’any 1931, es proposaria: “…proceder a colocar en condiciones higiénicas los comunes de las escuelas de Dosrius […] Prohibir que en la fuente de la plaza se laven objetos y personas […] Ver de establecer un sitio fijo en lugar aparte del centro del pueblo, para la matanza  de cerdos, evitando que sean sacrificados los tocinos en la via pública […] de que es muy conveniente estudiar la manera de establecer en este pueblo un servicio de baño y duchas[18].

Un dels indrets més problemàtics, per la seva proximitat a la Casilla Courtin, era l’edifici de l’escola de Dosrius. A l’any 1932 existia una gran preocupació sobre la possibilitat de contaminar el subsòl i quedava clar qui havia de pagar el pla de reformes. Es proposava que “…junto con el Ayuntamiento o Comisión Gestora y los señores maestros se gire una detenida visita en los locales de las escuelas de Dosrius, al objecto de formar un plan de reformas sanitarias, especialmente por lo que se refiere a los pozos de las aguas sobrantes y sucias y a los excusados, viendo la posibilidad de colocar en estos aparatos inodoros, o sea waters, y procurar que en cuanto a las reformas para las aguas sucias, contribuyan al gasto de las mismas los señores interesados actualmente en las conducciones de las mismas[19].

Durant la dècada dels trenta, el neguit principal dels membres de la Junta era doble: per un costat evitar que els veïns fessin servir la via pública per matar els porcs; per l’altra, la perillositat que constituïa la permanència del cementiri de Canyamars. Durant l’any 1935 es projectarà la construcció d’un escorxador (la construcció del qual s’iniciaria a l’any 1936) i d’un nou cementiri al veïnat de Canyamars.[20]

Després d’acabada la Guerra Civil, la Junta emetria un informe en què descrivia el municipi com a “Pueblo de gran riqueza forestal […] tanto en gran cantidad maderas, leñas y carbones. También exporta patatas, setas, guisantes, leche, aves de corral y conejos; vecindario en general con buena posición económica […] Por todo lo que antecede, esta Junta de Sanidad considera y aprueba que a este Municipio le corresponde una plaza de Médico de Asistencia Pública Domiciliaria de Cuarta Categoría, cuya consignación anual dos mil quinientas pesetas fue aprobada en el presupuesto municipal…[21]

A l’any 1940 es va produir un esclat de xarampió que va afectar a tots els nens del municipi i que va obligar a tancar les escoles durant algunes setmanes[22]. Encara a aquelles alçades del segle XX, hi ha denúncies per tancar i sacrificar caps de bestiar a l’interior del nucli urbà (carrer Sant Llop)[23] i es van continuar presentant casos de febre tifoide[24]. Les mesures per lluitar contra la propagació de la malaltia consistien en “…la limpieza de establos y prohibiendo la formación de estercoleros próximos en la localidad …”[25]

Les actes de la Junta ens parlen durant aquest mig segle d’història de les mancances d’higiene de la població, dels problemes per fer front a les epidèmies i de les deficients condicions dels espais públics i privats al medi rural. Molts d’aquests problemes quedarien resolts i l’impacte de les malalties atenuat quan a mitjans de la dècada dels cinquanta començarien les obres de clavegueram dels veïnats de Dosrius i Canyamars[26].

Notes

[1] Cels Gomis, “Encontorns de Dosrius”, 1883.

[2] Citarem a tall d’exemple: transmissió del còlera a través de l’aigua per Snow (1854); la bacteriologia de Pasteur (1864) i de Koch (1876); la higiene pública de Pettenkofer (1875); la higiene i profilaxi clínica de Semelweiss (1847) i de Lister (1865). VIÑES RUEDA, José Javier, “La sanidad española en el siglo XIX”, Gobierno de Navarra.

[3] Sobre la sanitat a finals del segle XIX i principis del segle XX, vegeu: ZAFRA ANTA, Miguel i altres, “La medicina rural a principios del siglo XX. A propósito de Martínez Saldise (1855-1937), socio de honor de la Sociedad de Pediatría de Madrid en 1927”, Atención Primaria, 2015.

[4] GALIANA, Maria Eugènia i BERNABEU-MESTRE, Josep, “El problema sanitario de España: saneamiento y medio rural en los primeros decenios del siglo XX”, Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, 2006, vol. LVIII, núm. 2, pàgs. 139-164.

[5] Gaceta de Madrid, 7 de desembre de 1855.

[6] Sobre el Dosrius del segle XIX, vegeu RAMIS NIETO, Josep, “El segle XIX a Dosrius. Entre la tradició i la modernitat”, adosrius.wordpress.com

[7] AMD, “Junta Municipal de Sanidad”, acta del 16 de gener de 1888.

[8] Ibídem, acta del 25 de juny de 1890.

[9] Ibídem, acta del 20 de juliol de 1891.

[10] Ibídem, acta del 22 d’abril de 1894.

[11] Ibídem, acta del 27 d’abril de 1894.

[12] Tot i la construcció del nou cementiri, a l’any 1914 el rector consentiria en inhumar dos cadàvers a l’antic i ja aleshores inhabilitat cementiri, circumstància que va ser causa d’amonestació per part de la Junta.

[13] AMD, “Junta Municipal de Sanidad”, acta del 4 d’octubre de 1918. A les ordenances municipals de Dosrius de l’any 1904, al seu article 24, quedava clara la determinació de la corporació d’extingir alguns dels mals costums dels habitants del poble: “”Está prohibido en la vía pública: echar animales muertos; vaciar aguas; peinarse, afeitarse, arrojar plumas y despojos de animales; sangrar, herrar y esquilar animales; sacudir en cualquier abertura que mire a la calle, alfombras, sábanas, camisas, etc; regar las plantas colocadas en el balcón, excepto de 5 a 6 en verano y de 6 a 7 en invierno; colocar en los balcones, en cualquier baranda o dintel de la fachada vestidos, pieles, ropa, colchones, macetas y cualquier objeto que cayendo a la calle pueda dañar a los transeúntes; tener en el balcón, puerta o ventanas braseros encendidos, pucheros ú otros objetos puedan molestar a los vecinos”. (RAMIS NIETO, Josep, “Les ordenances municipals de Dosrius al 1904”, adosrius.wordpress.com).

[14] Ibídem, acta del 20 d’octubre de 1918.

[15] Ibídem, acta del 23 d’octubre de 1918.

[16] Ibídem, acta del 7 de maig de 1925. El Reglament Municipal de Sanitat, aprovat pel Directori Militar de Miguel Primo de Rivera i publicat el 17 de febrer de 1925, establia que tots els municipis estaven obligats a aprovar un Reglament sanitari i a municipalitzar el servei d’aigües potables, aigües residuals, escorxadors, cementiris, enterrament i abastament de llet. Als articles 55 a 57 s’establia la formació i composició de la Junta municipal i a l’article 66 l’obligació d’adjudicar el 5% del pressupost municipal a “…obras de saneamiento, medios de prevención y defensa contra las enfermedades infecciosas y servicios higiénico-sanitarios”.

AMD, “Junta Municipal de Sanidad”, acta del 20 de maig de 1926.

[17] Ibídem, acta del 30 d’abril de 1930. El Dr. Zamora és un personatge destacat a la dècada dels 30 del segle passat. El seu nom complet, Juan Zamora Pérez de las Bacas, és designat com a primer alcalde de la Segona República. Era conegut d’Esteve Albert i en fa un semblança al seu llibre “La Guerra Civil a Canyamars”: “…personatge singular, cavalleresc, d’una discreció, bondat i noblesa de sentiments que resultà un dels més eficaços moderadors d’aquells anys de desaforament i de risc.” Segons Albert, Juan va arribar a Dosrius de ben jove per fer de metge, havia estudiat naturisme a Suïssa, era vegetarià, teòsof i socialista. Li agradava parlar dels poetes clàssics de la literatura espanyola. Tot i que li encantava el paisatge de la comarca, va demanar que li busquessin un habitatge més assolellat. Poc temps després va casar-se i el matrimoni Zamora va fer amistat amb la família Prats, de Can Galzeran, i especialment amb Joan Prats. La seva presència al poble, sempre segons Albert, va possibilitar una bona cobertura sanitària a Canyamars durant la Guerra Civil. Es desesperava per la situació de la guerra i en una ocasió va manifestar: “Las potencias democráticas tuvieron el deber de intervenir y lo pagarán carísimo”. El mateix Francesc Macià va agrair a Dosrius l’esforç fet pel municipi per ajudar econòmicament als obrers sense feina. Sabem que va escriure un llibre a l’any 1974 anomenat “Los sénecas (andaluces en Cataluña)” de 135 pàgines i que era una selecció d’articles publicats a diaris de Blanes.

[18] AMD, “Junta Municipal de Sanidad”, acta del 22 d’abril de 1931. Hauríem de fer esment en aquest punt que a l’any 1925, la Societat General d’Aigües de Barcelona proveïa a Barcelona de la gens menyspreable quantitat 8.000 metres cúbics provinent de la conca de Dosrius i que les pressions de les autoritats públiques per preservar la qualitat de l’aigua en el seu punt d’origen serien importants, especialment després de l’epidèmia de tifus a Barcelona a la tardor de 1914. MARTÍN PASCUAL, José Manuel, “Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929)”. Tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona.

[19] AMD, “Junta Municipal de Sanidad”, acta de l’11 de juny de 1933.

[20] Ibídem, acta de 28 d’abril de 1935.

[21] Ibídem, acta de 16 de desembre de 1939.

[22] Ibídem, acta de 10 de març de 1940.

[23] Ibídem, acta de 25 d’agost de 1940.

[24] Ibídem, acta de 8 de gener de 1941.

[25] Ibídem, acta de 20 d’agost de 1941.

[26] Ibídem, acta de 21 de juliol de 1955.

Advertisements