Etiquetes

Article en PDF

Introducció

En un article anterior[1] vam estudiar els canvis que en matèria fiscal van introduir-se a l’economia espanyola durant el període isabelí i que van desembocar en l’establiment de l’anomenada “Contribució territorial”, la qual gravava els rendiments de les explotacions agrícoles, les utilitats dels habitatges i els guanys sobre les explotacions ramaderes. Allí comentàvem les reserves que com a font històrica plantejaven les declaracions contingudes al registre de les tres contribucions, atès que es basava en la quota que els diversos nivells territorials havien d’assumir i no pas en una estadística fiable dels rendiments de cadascuna de les tres activitats esmentades. La inexistència d’una font alternativa la constitueix en una eina que amb totes les precaucions, ens proporciona una sèrie d’elements informatius sobre l’economia de mitjans del segle XX: nombre de propietaris, superfície de les parcel·les, rendibilitat de les explotacions,…

En el cas de Dosrius, la quota o riquesa líquida imposable per a l’any 1853 es va establir en 360.000 rals de billó i una vegada fet l’amillarament el producte líquid imposable resultava en una quantitat lleugerament superior: 364.934 rals[2].

Si partim del fet que l’activitat industrial i comercial de Dosrius era insignificant, hem de concloure que 9 desenes parts de la riquesa fiscalitzada gravava els rendiments agraris i forestals, amb un residual 3% sobre les explotacions pecuàries. La  imposició sobre la propietat urbana, el que ara anomenem Impost sobre béns immobles, no gravava cap activitat econòmica, sinó la mera possessió d’un bé de naturalesa ben diferent a les altres compreses en la contribució territorial.

L’anàlisi del detall del conjunt de finques rústiques, urbanes i dels caps de bestiar ens ajudarà a entendre una mica millor la realitat econòmica de la societat agrària del Dosrius d’aquella època.

Les finques rústiques

La contribució gravava en primer lloc els rendiments de les activitats agrícoles i forestals. La superfície del municipi dedicada a aquestes activitats se situaria  en 2.521,05 hectàrees, el que suposaria un 61,89% sobre els 40,73 km2 del terme municipal. Dues terceres parts d’aquesta superfície estarien ocupades per boscos de gavella i de construcció (42,96% i 20,98% respectivament de la superfície aprofitada total), mentre que una tercera part pertanyien al conreu de la vinya (11,52%), el conreu de cereals (9,84%) i a terres ermes (14,37%). Pel que respecta a la fiscalització en funció del tipus d’activitat, el 60% de la mateixa provenia de l’explotació forestal, el 20% de l’explotació cerealística i el 19% de l’explotació de les vinyes.

El repartiment de la contribució per finques rústiques entre els tres veïnats faria que Dosrius i Canyamars tinguessin una producció lleugerament superior a la del Far, mentre que la ràtio resultant de dividir el producte líquid imposable (la quantitat sotmesa a impost) entre la producció íntegra, és sorprenentment molt similar: oscil·la entre el 36,47% i el 37,86%. L’existència d’aquest fenomen passa per dues explicacions: la homogeneïtat de la productivitat a tot el territori o l’artificiositat del càlcul de les despeses d’explotació.

Si ara ens fixem en els propietaris censats a l’amillarament i a falta de dades sobre la superfície que explotava cadascun, les dades ja són força heterogènies. Dels 199 propietaris relacionats (10 dels quals tindrien propietats a més d’un veïnat), 37 tenien parcel·les al Far, 60 a Canyamars i 102 a Dosrius. Aquestes dades ens porten a la conclusió que hi hauria una concentració de la propietat més alta a les parts del municipi més allunyades del nucli històric de la població.

Una altra perspectiva amb què ens podem mirar les dades és el repartiment de parcel·les entre els propietaris. En el cas de Dosrius, les 232 parcel·les es reparteixen entre 102 propietaris, el que dóna una mitjana de 2,27 parcel·les per propietari; en el cas de Canyamars, les 127 parcel·les es reparteixen entre 60 propietaris, el que dóna una mitjana de 2,12 parcel·les per propietari; en el cas d’El Far, les 52 parcel·les es reparteixen entre 37 propietaris, el que fa una mitjana de 1,4 parcel·les per propietari. Si observem els gràfics de repartiment, en els tres veïnats els percentatges de propietaris d’una sola finca és la predominant (a Dosrius serien la meitat dels pagesos i a Canyamars i el Far, les dues terceres parts).

Això ens porta a enllaçar amb el que comentàvem més amunt: a Canyamars i El Far la propietat estaria més concentrada respecte a Dosrius (menor nombre de finques per a rendiments relativament similars) i a l’ensems, els propietaris de les finques d’aquells veïnats tindrien concentrades les seves activitats econòmiques (forestals i agràries) en un nombre menor de parcel·les (majoritàriament en una sola). Possiblement l’estructura de la propietat al veïnat de Dosrius era predominantment la de pagesos amb una o dues finques, no contigües i reduïdes en superfície, mentre que als altres veïnats els propietaris gestionarien una sola finca, més gran i més idònia per explotar-la amb majors rendiments.

A la taula número 3 podem observar la llista dels 189 propietaris, amb els veïnats on tenien alguna finca, el seu nom, el producte líquid imposable i el nombre total de finques al municipi. Els propietaris s’han ordenat en ordre descendent del seu producte líquid (quantitat expressada en rals de billó sense maravedís) i el producte és el resultat de la suma de totes les seves propietats.

Una primera observació a fer és que per als tres municipis la mitjana de finques per propietari se situa en les 2,17, mentre que la mitjana de producte líquid és de 1.720 rals de billó. Les dues terceres parts dels propietaris tenien un producte líquid imposable entre els 100 i els 500 rals, mentre que distribució per a les altres forquilles de valors és força regular.

Aquestes dades ens ofereixen una panorama de repartiment de les rendes molt desigual. El 66% dels propietaris serien titulars de finques el rendiment de les quals no arribava al 7% del total, mentre que el 34% restant acumulava el 93% de la renda agrària i forestal fiscalitzada.

Si finalment centrem la nostra atenció en els 11 majors contribuents, els de productes líquids superiors als 10.000 rals, podem observar que 4 tenen més de 10 finques, però que els 7 restants només són propietaris de fins a 6 parcel·les.

Les finques urbanes

El segon element que gravava la Contribució era la propietat de les finques urbanes. Es tractava d’un conjunt de 181 habitatges (masies, cases,…) que tenien finalitat residencial i que estaven en mans de 136 propietaris (alguns dels quals tenien propietats a dos o tres veïnats diferents). El pes del seu producte líquid imposable (27.275 rals de billó) en relació a la contribució total era reduït, atès que només constituïa el 7,49% de la mateixa.

Com podem observar a partir de la taula, el gruix més important de la recaptació provenia del veïnat de Dosrius, amb un nombre absolut d’habitatges superior (94) i amb una imposició mitjana també superior (162,98). També a Dosrius es produïa una major concentració d’habitatges per propietari (1,36) amb un propietari que arribava a ser-ho de 6 habitatges. Els valors dels altres dos veïnats (Canyamars i El Far) eren, en tots els aspectes, menors.

La ramaderia

El tercer element de la Contribució i quasi testimonial (3,31% del total de la contribució) era la tinença de caps de bestiar. En aquest cas, el producte líquid i el líquid imposable tenien el mateix valor. El resum per als 3 veïnats és el que es mostra a la taula següent:

La taula dels propietaris amb un producte líquid imposable superior a 400 rals de billó, ens donarà una idea del caràcter marginal que tindria la ramaderia per a l’economia dosriuenca. No falten els animals de tir i de càrrega (bous, eugues, matxos), però la ramaderia destinada a l’alimentació o a productes derivats no supera en cap cas la quarantena d’unitats.

Notes

[1] RAMIS i NIETO, Josep, “L’amillarament de 1853 a Dosrius aproximació a la seva riquesa agrícola i forestal”, adosrius.wordpress.com

[2] Tota la informació d’aquest article es basa en la documentació dipositada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Amillaramiento. Dosrius, 1853.

Advertisements