Etiquetes

Article en PDF

1. La legislació liberal en matèria educativa durant la primera meitat del segle XIX

Els intents per reformar el sistema educatiu espanyol es retrotrauen a l’últim terç del segle XVIII, quan els il·lustrats van aprovar una sèrie de reglaments tendents a garantir que l’educació reglada arribés a tota la població. Els reformadors il·lustrats desitjaven dotar als nivells elementals, professionals i superiors de les escoles espanyoles dels nivells de pragmatisme i efectivitat que propugnaven els seus idearis pedagògics. Potser el més important d’aquests reglaments seria el “Reglamento de escuelas de primeras letras” de l’any 1797, el primer de la història del sistema educatiu espanyol.

Amb l’arribada del segle XIX i dels corrents ideològics liberals, els legisladors es van enfrontar amb l’enorme tasca de substituir l’estructura pedagògica de l’Antic Règim per un sistema educatiu modern a l’alçada dels canvis econòmics i socials (la substitució d’una societat estamental per una de classes) que s’estaven produint. El repte no era menyspreable, atès que les taxes d’analfabetisme eren altíssimes, el nombre d’escoles era insuficient i mal repartides, i la preparació dels docents molt deficitària.

La Constitució de Cadis de 1812, a l’article 366, establia que “En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras le­tras, en las que se enseñará a los niños a leer, a escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprehenderá también una breve exposición de las obli­gaciones civiles”. Seria el punt de partida ideològic del desplegament del sistema educatiu al llarg del segle XIX, quan les circumstàncies polítiques possibilitessin la seva aplicació. Aquestes es van fer especialment favorables durant l’etapa isabelina (1838-1868), quan es van poder aplicar els principis ideològics de l’Informe Quintana (1814), que establien una instrucció pública, gratuïta, igual, completa, universal i uniforme.

Al compàs dels canvis polítics en el si de la política espanyola (absolutisme versus liberalisme, moderats versus progressistes), la primera meitat del segle XIX va ser l’escenari d’una interminable cadena de constitucions, lleis i reglaments en matèria educativa. Un dels impulsos més importants i duradors va venir amb la “Ley de Instrucción Primaria de 21 de julio de 1838” (coneguda com a llei Someruelos) i amb el “Reglamento de las Escuelas públicas de instrucción pri­maria elemental de 28 de noviembre de 1838”, el qual establia com a principis bàsics que els municipis amb 400 veïns tenien l’obligació de sufragar una escola primària elemental completa i nomenar els mestres al front de les mateixes[1].

2. Dosrius durant la dècada dels quaranta del segle XIX

El “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar”, publicat entre 1846 i 1850 i coordinat per l’advocat navarrès Pascual Madoz, sentenciava que cap dels tres districtes del municipi de Dosrius (Dosrius, Canyamars i El Far) tenia escola[2]. També determinava que Dosrius tenia 150 veïns contribuents del cadastre i 983 habitants. La seva ubicació a una hora i mitja de distància de Mataró i a tres quarts d’hora d’Argentona, on ja existia una xarxa de centres educatius consolidada, faria que el nivell d’escolarització de la població dosriuenca abans de l’equador del segle XIX fos pràcticament nul[3].

També ens consta la inexistència d’escola per la visita que la Comissió provincial d’Instrucció Primària va fer a diversos municipis del Maresme durant el novembre de 1841 de la qual donaria notícia al Butlletí Oficial d’Instrucció Pública de 1842[4]. L’inspector, Laureano Figuerola, a més d’afirmar que el partit de Mataró era “…escaso en poblaciones, empero la mayor parte de ellas de crecido vecindario, que siempre va en aumento por su preciosa posición topográfica, los medios de comunicación en que abunda, la riqueza de su suelo y la importancia de su industria”, constata que dels 18 pobles examinats, únicament Cabrils, Cabrera, Canyamars, Dosrius, Alfar (El Far), Òrrius i Caldes d’Estrac no tenien escola i l’haurien de tenir o agregar-se a un altre municipi.

La Comissió no coneixia el nombre exacte de veïns, però sentenciava que si entre els dos districtes del municipi de Dosrius (Dosrius i Canyamars) no superaven els 100 veïns, haurien d’establir una escola en un districte escolar comú. El problema, tot i que la Comissió ho relativitzava, era que la distància entre els nuclis urbans era i és  d’uns 5 quilòmetres. Això suposaria, en el millor dels casos, perquè bona part de la població residia a masies disperses per uns 40 quilòmetres quadrats, que els alumnes haguessin de caminar una mitjana de 60 minuts per accedir al centre escolar. Per al cas d’Alfar (El Far), la Comissió oferia dues possibilitats: o afegir-se al districte de Sant Andreu de Llavaneres o al districte que es pogués formar a Canyamars.

Alguns dels mestres que treballaven a les poblacions que tenien la sort de tenir escola, tenien la poca fortuna de no cobrar el que estava estipulat per llei. La Comissió ordenava, per exemple, augmentar a 1.100 rals de billó el sou del mestre de Sant Pere de Premià, a més de pagar-li l’habitació.

El desplegament de la xarxa d’escoles públiques i l’arrelament del sistema educatiu en el medi rural no seria fàcil, però tampoc ho va ser, ans al contrari, en ciutats que havien pujat al tren de la industrialització. L’inspector Figuerola feia la següent reflexió:

En la parte material hay alguna mejora en el menaje, que es algo más completo y no tan defectuoso como en los partidos anteriormente visitados: empero la apatía y el descuido por parte de las autoridades es general, pudiendo asegurar que las comisiones son nominales, y lo que es peor aún, el egoísmo de los padres es superior al de los demás partidos, porque la industria da pábulo a su avaricia enviando a los niños de siete y ocho años a los talleres para que desde tan tierna edad ganen su sustento. Parece increíble, pero es un hecho demasiado cierto; allí donde hay fábricas la instrucción se apaga, las fábricas dejan desiertas las escuelas; y puede decirse que una prueba de los adelantos y civilización de nuestro país va a embrutecer una generación entera, si pronto, muy pronto el Gobierno no procura conciliar los intereses de la industria con los de la educación[5].

L’inspector enunciava un dels problemes que tindrien les autoritats educatives durant bona part de l’edat contemporània: la reticència dels pares a enviar els seus fills als centres educatius quan els alumnes es podien fer servir per arrodonir els ingressos de la unitat familiar. Aquesta és una de les raons per la qual, països com la Gran Bretanya, que van iniciar la industrialització abans que altres països europeus, no van ser els primers en alfabetitzar totalment la seva població.

Els problemes que patirien els centres educatius en poblacions del medi rural[6] com el de Dosrius serien molt similars i al llarg d’aquest treball intentarem analitzar la magnitud i les característiques de les seves disfuncions[7].

3. El primer mestre de Dosrius: l’ensenyament a la dècada dels cinquanta del segle XIX

Les recomanacions de Laureà Figuerola no serien en va i l’1 de gener de 1851 es nomenaria qui probablement va ser el primer mestre titular en exercici del municipi de Dosrius: Josep Payró, qui en compensació rebria anualment 2.000 rals de billó. El costum a l’època era que el nomenament del nou mestre corria a càrrec de l’ajuntament del municipi i el Governador de la província de Barcelona o el Rector de la Universitat literària els atorgava el títol de mestre. La documentació no ens ofereix cap altra informació sobre aquest nomenament, ni sobre el local a on es feien les classes (només per a nens) ni si rebia cap altra classe de retribució. Abans de la confecció d’actes de la Comissió Local d’Instrucció Primària durant l’any 1857, només podem afegir que el 3 d’octubre  de 1856, l’escola elemental de nens de Dosrius estaria dirigida per Josep Pascual, amb un sou anual de 2.000 rals de billó, casa i la retribució provinent de famílies amb recursos econòmics[8].

4. La llei Moyano (1857) i la Comissió Local d’Instrucció Primària de Dosrius (1857-1868)

La llei de bases de 17 de juliol de 1857 va facultar al Govern per aprovar el 19 de setembre del mateix any la Llei d’Instrucció Pública, l’anomenada llei Moyano, en honor al ministre de Foment, Claudio Moyano y Samaniego. La llei abastava totes les etapes educatives, estava impregnada de centralisme i uniformitat i iniciava tímidament el camí cap a la secularització de l’ensenyament. Va ser aprovada per àmplia majoria de les Corts i amb petites modificacions reglamentàries va regular el sistema educatiu espanyol fins a l’any 1970, quan es va promulgar la llei general d’educació[9].

El 20 de gener de 1857, 8 mesos abans de l’aprovació de la llei Moyano, es reunia la “Comisión Local de Instrucción Primaria del Pueblo de Dosrius y Agregados”. La Junta o Comissió del districte de Dosriuis estava integrada, com establia el reglament d’instrucció pública de 21 de juliol de 1838, per l’alcalde (Esteve Rimbles) que actuava com a president, el capellà de la parròquia (Jaume Puig), un regidor (Llorenç Ginesta) i 3 veïns o pares de família (Magí Homs, Josep Barnet i Joan Pinós).

La llei Moyano establiria als articles 287-292 idèntica composició i funcions. Tots els membres de la Comissió eren nomenats pel Governador de la província i s’havien de reunir periòdicament per exercir les funcions d’informació i inspecció que establia l’article 289: informar a la Junta Provincial de les disrupcions a les escoles, controlar l’administració dels seus fons i promoure la millora dels establiments educatius.

La documentació disponible no ens permet conèixer si l’escola que va funcionar durant aquells primers anys era mixta. Durant tota la dècada dels cinquanta i la primera meitat de la dècada dels seixanta no es fa menció de l’existència d’una d’escola específica per a noies. La primera notícia que tenim del seu funcionament és quan, el 4 de maig de 1865, la mestra Ramona Ructales, qui havia pres possessió l’1 de març del mateix any, presenta un pressupost per a l’escola de nenes per al curs que en aquells moments finalitzava.

Segons l’article 100 de la llei, en tots els pobles amb 500 habitants calia establir una escola pública elemental de nens i una altra, encara que fos incompleta, de nenes. Atès que Dosrius tenia 1.152 habitants a l’any 1857, disposaria probablement d’una escola completa de nens. Només per a municipis amb població menor es contemplava la possibilitat d’habilitar una escola incompleta  a on “se permitirá la concurrencia de los niños de ambos sexos, en un mismo local, y aun así con la separación debida.”

La primera etapa educativa es dividia en elemental i superior. L’elemental estava integrada per a) doctrina cristiana i nocions d’història sagrada; b) lectura; c) escriptura; d) principis de gramàtica castellana amb ortografia; e) principis d’aritmètica amb el sistema legal de mesures, pesos i monedes; f) breus nocions d’agricultura, indústria i comerç, que en el cas de les nenes havien de ser substituïdes per “labores propias del sexo”. En el cas que no s’impartís la totalitat de les matèries, l’escola era considerada “incompleta”.

La diferència entre escoles completes i incompletes no era menor. A més de la prioritat de l’escola completa per als nois que hem comentat més amunt, el nivell acadèmic exigit per al mestre/a era diferent. Per poder exercir en una escola completa calia tenir vint anys i tenir el títol corresponent; en el cas de les escoles incompletes era suficient amb un certificat d’aptitud i moralitat. En aquest darrer cas, la feina docent es podia fer compatible amb la de capellà, secretari municipal o altres. El sou també era diferent. En el cas de poblacions com Dosrius, el sou del mestre seria de 2.500 rals anuals, més una habitació digna per ell i la seva família i el producte de les retribucions dels alumnes les famílies dels quals poguessin pagar-les; en el cas de les mestres, l’assignació era una tercera part inferior. Si l’escola era incompleta, la retribució era simplement la que decidís l’Ajuntament.

La precarietat de les condicions en què la implantació del sistema educatiu públic va tenir lloc en aquests anys centrals del segle XIX plana en les reunions de la Comissió Local de  Dosrius.

El tema que més preocupava als integrants de la Comissió era la manca d’assistència regular a classe d’alguns dels alumnes. L’article 7è de la llei establia que “la primera enseñanza elemental es obligatoria para todos los españoles. Los padres o tutores o encargados enviarán a las escuelas públicas a sus hijos y pupilos desde la edad de seis años hasta de la de nueve; a no ser que les proporcionen suficientemente esta clase de instrucción en sus casas o en establecimiento particular” (article 7). El curs durava tot l’any, amb un càrrega lectiva menor durant l’estiu. La normativa deixava clar que “Los que no cumplieren con este deber, habiendo escuela en el pueblo o a distancia tal que puedan los niños concurrir a ella cómodamente, serán amonestados y compelidos por la Autoridad y castigados en su caso con la multa de 2 hasta 20 reales.” (article 8).

Molts del menors en edat d’escolarització ajudarien a les famílies en les feines domèstiques o productives. El mateix capellà, integrant de la Comissió, era partidari, a l’abril del 1859, de fer veure als pares més pobres dels beneficis de l’assistència regular a l’escola dels seus fills“…una vez no puedan ocuparlos en ninguna clase de trabajo”. La mateixa Comissió, un mes més tard, es preguntava si la responsabilitat només era dels pares i era de l’opinió de què “…conviene también detenerse en averiguar si los pobres son tratados con el mismo esmero que los que pagan retribución y si los libros que se les proporcionan son cuidados por el Señor profesor con el interés conveniente…”. La sospita de la professionalitat dels docents estava relacionada amb el fet que una part de la seva remuneració provenia de les quotes que havien de pagar els alumnes. Al febrer de 1858 la Comissió informava que “…los niños concurrentes a la escuela no pobres pagan por mes 2 reales que leen y no llegan a escribir, 4 reales los que escriben y dan lecciones aritmética, cuentas y demás que sea necesario para dicha enseñanza”.

Tres anys després de posar-se en funcionament l’escola de noies de Dosrius, l’1 d’octubre de 1868, una llista d’alumnes matriculades ens informa que només 20 noies estarien estudiant. Si donem per bona l’estimació que el nombre de dones menors d’entre 9 i 15 anys era a l’any 1868 de 85, podem arribar a la conclusió que només 1 de cada 4 d’aquestes menors assistia a l’escola.

Bona part dels alumnes absentistes residirien al nucli urbà de Canyamars o en alguna de les masies escampades d’aquest poble o el del Far. La distància fins a l’escola de Dosrius desanimaria a moltes famílies a què els seus fills seguissin les classes amb regularitat. El sacerdot continuaria sent un dels fervents defensors d’estimular als pares i manifestaria al setembre de 1859 que donat que “…los dos Pueblos agregados de Cañamas y Alfar contribuyen en el pago de que percibe este Pueblo el maestro hay poca voluntad por parte de aquellos vecinos en que sus hijos disfruten de la enseñanza pública de este Pueblo aunque están un poco distantes, no obstante mucha parte de ellos son los que podrían acudir todos los días”. A proposta seva, els pares serien informats “…de que gozan del mismo beneficio de los de este pueblo”.

El problema es continuaria arrossegant al llarg dels anys. En una visita de l’inspector a les escoles al març de 1868, aquest es queixaria de la poca assistència dels alumnes i la Comissió contestaria que “…por razón de hallarse este distrito dividido en tres pueblos distantes una hora el uno del otro, ofrecía las dificultades de no poder asistir los demás niños a la escuela y que por su parte se harían todos los esfuerzos para el aumento de los concurrentes a las escuelas”.

La segona problemàtica a la qual havia de fer front la Comissió era la del pagament dels salaris dels mestres. Ja al març de 1857, el mestre José Pascual es queixaria a la Comissió que “…algunos de los niños sus padres los quieren considerar como a clase de Pobres que ya tenía bastante limitada su retribución.” La manca de reconeixement social dels docents aniria acompanyada de la irregularitat en les seves retribucions i de l’altíssim nivell d’interinatge de la plaça de mestre de Dosrius. A l’article 97 de la Llei d’Instrucció Pública de 1857 s’establia que els ajuntaments eren els responsables del sosteniment de les despeses escolars, incloses les dels mestres, i que havien d’incloure aquestes despeses obligatòriament en els pressupostos municipals. Els estira-i-arronses entre els mestres i la Comissió serien constants, ja que si aquesta intentaria satisfer a molts pares concedint-los la categoria de pobres, el que els eximiria de pagar els dos rals mensuals de quota, això entrava en col·lisió amb els interessos d’aquells.

Aquest va ser el cas paradigmàtic d’Emeteri Vilaplana, qui va passar de cobrar 2.000 a 3.300 rals gràcies al recompte d’habitants del cens de 1857. Al maig de 1858 ja reclamava a l’ajuntament diverses mensualitats pendents. El membres del consistori li reconeixien el deute però no sabien d’on treure el fons per pagar-li atès que no s’havien aprovat els pressupostos. Ho intenten reconvertint partides, augmentant l’impost de consums,… però les finances municipals eren massa estretes per encabir una competència tant onerosa. Al desembre, els pressupostos seguien sense estar aprovats i el professor només havia cobrat els tres primers trimestres.

La darrera de les responsabilitats de la Comissió era la supervisió de la qualitat de l’ensenyament i la celebració regular d’exàmens extraordinaris als alumnes. Sovint s’aprofitava l’avinentesa de visitar l’escola  amb intencions inspectores per fer preguntes als alumnes a mode d’examen, convidant als pares dels alumnes a presenciar les proves. La valoració en tots els casos no passava d’ambigus comentaris com el de “…han observado un adelanto desde la última sesión”. Al juliol de 1857 “…quedó abierta la sesión llamando al profesor de la escuela junto con sus discípulos […] principió el examen sobre el estado de la enseñanza, si han adelantado o atrasado, las disposiciones morales de los niños, la comprensión que ostentan de lo que se les explica, la prontitud o dificultad con que aprenden de memoria, la religiosidad y la fe […] y el trato que emplean para con sus compañeros, los progresos intelectuales de los niños”.

Amb la sana intenció d’estimular als alumnes, els membres de la Comissió eren del parer que s’havien de celebrar exàmens i recompensar els alumnes amb premis i elogis. El mateix sacerdot, a l’agost de 1864 “…excitó el celo de los padres para que manden sus hijos a la escuela y el Sr. Roca [el professor] demostró claramente al pueblo la necesidad de la enseñanza”.

Amb les convulsions de la Revolució Gloriosa de 1868, els membres de la Comissió oblidarien registrar les seves activitats i haurem d’esperar a l’any 1876 per tenir més notícies de la implementació del sistema educatiu a Dosrius. En aquest període, tot i els problemes d’absentisme i dels endarreriments en el pagament de les retribucions dels mestres, Dosrius havia aconseguit posar en funcionament dues escoles, una de nois i una altra de noies.

5. Les escoles de Dosrius durant la Restauració i la II República (1876-1933)

L’estabilitat política que es va iniciar amb el període conegut com la Restauració (borbònica) va possibilitar l’assentament i una millor organització del sistema educatiu a l’estat espanyol. Els nous dirigents van impregnar les reformes de la normativa educativa de fidelitat a la monarquia, de confessionalisme catòlic i de limitacions en la llibertat de càtedra[10].

Durant aquesta etapa, la Comissió Local de Dosrius, que passaria a anomenar-se Junta, va haver d’enfrontar-se a noves problemàtiques, sense haver solucionat algunes de les preexistents.

El primer front obert va ser el finançament de les escoles. A més de les dues escoles al nucli urbà de Dosrius (una elemental completa de nois i una elemental completa de noies), el consistori es va veure obligat per les autoritats a la creació a l’any 1885 d’una escola elemental incompleta mixta al nucli urbà de Canyamars. Amb una població a l’any 1887 de 995 habitants, el consistori havia de fer mans i mànigues per finançar les 3 escoles en funcionament, especialment si es tenen en compte les pujades de sou dels mestres i el lloguer dels locals de les escoles. A l’agost de 1886 la Junta declarava: “Este pueblo esencialmente rural, no puede ya sobrellevar los gastos de instrucción pública que hoy tiene a pesar de ser amigo de la Instrucción y su fomento […] importan anualmente los gastos de Instrucción pública en este pueblo cerca tres mil pesetas, o sea el 40% de su presupuesto, cantidades que no satisfacen muchos pueblos de condiciones buenas y con mayor número de habitantes, como los hay aquí limítrofes.”. Els regidors van pressionar a les autoritats per rebaixar a la categoria d’incompletes les escoles de Dosrius, per aquestes no ho van autoritzar.

Les dificultats pressupostàries explicaven probablement que el municipi es veiés incapacitat per dotar de millors instal·lacions les escoles en funcionament. En una visita feta a les escoles durant l’any 1879, l’inspector recomanava el canvi de locals de les escoles i el mestre afegia “…que el local carecía de lugar excusado y otros inconvenientes”. Atès que el municipi no disposava de fons per construir un nou edifici per a les escoles de Dosrius, la primera acció que va portar a terme va ser llogar un nou espai amb millors condicions per a l’escola de nois. L’escola de nenes estava instal·lada a l’edifici de l’actual biblioteca (Plaça de l’Església, 5) des dels anys 1869-1870. La Junta va proposar a l’Ajuntament expropiar un solar contigu a l’edifici de l’ajuntament i ubicar les dues escoles en els baixos d’un nou edifici que es construiria en aquest solar. Per poder finançar les obres, l’ajuntament vendria la casa en què es reunia regularment i ubicaria la nova sala capitular a la primera planta de la nova construcció.

El projecte no hauria prosperat atès que a l’octubre de 1881 la Junta proposaria a l’Ajuntament el lloguer de la casa de Can Guinart (prop de l’Església) per ubicar l’escola de nens, el nombre dels quals creixia constantment.

A mitjans de la dècada dels vuitanta la situació financera milloraria ja que al febrer de 1886, pocs mesos després d’obrir-se l’escola de Canyamars, l’Ajuntament tenia la intenció de construir un edifici que servís d’escola. Segons consta a la documentació, a l’any 1889 aquesta escola ja estava construïda. Estaria ubicada al veïnat de l’Església i tindria una sola aula mixta per a nens i nenes[11].

Queda clar que les instal·lacions no eren les més adequades, més si tenim en compte que sovint l’aula on s’impartien les classes era contigua a l’habitatge dels mestres. La Junta denunciaria manta vegades la dificultat de l’ensenyament en aquestes condicions.

Al juny de 1884, quan la Junta visita l’escola de nens, constata que “…se observó poca limpieza y escasa urbanidad y orden […] Que la puerta del comedor debiera estar cerrada mejor con cortina, que se sabe no se empieza la clase a las ocho de la mañana como es regular, y sí más tarde, lo que debiera evitar, como también debe evitar que el niño del Sr. Maestro juegue en la clase distrayendo la atención de algunos alumnos.”

Les diferències entre la Junta i els mestres s’accentuarien en moments en què aquests rebien les crítiques dels pares dels alumnes. No és d’estranyar que els mestres qüestionessin les funcions i la capacitació dels membres de la Junta per dirigir la política educativa local.

En una conversa privada que va tenir lloc al 1884 entre un vocal de la Junta i el mestre, aquest va manifestar el que pensava: “…ya podía la Junta hacer lo que quisiera que no le espantaban, y que en la Escuela mando yo, sabiendo que hay un proyecto que pronto será ley en que desaparecerá esta porquería de Junta. Que en verdad que dijo que la Junta Local no entendía en los adelantos ni atrasos de los alumnos, que el único que podría entender es el Sr. Cura párroco, y aún es muy lego, lo dije y lo digo.”

Aquestes eren les instal·lacions[12] i les circumstàncies en les quals els alumnes passarien bona part de l’any. Fins ben entrada la dècada dels vuitanta, el calendari escolar s’allargava tot l’any, amb unes curtes vacances de quinze dies durant el mes d’agost i una hora menys de classe durant l’estiu. A l’any 1887 s’estableix que les vacances serien del 24 de juliol al 6 de setembre.

Tot i les adversitats, la valoració de la Junta i dels inspectors sobre el nivell acadèmic dels alumnes era força positiva, segurament tenint present les diverses circumstàncies dels edificis, la interinitat dels mestres,… Hi havia poques reflexions sobre els mètodes pedagògics però algunes advertències sobre la llengua i els símbols estatals.

A l’any 1883 la Junta informava que “…habiendo advertido que a pesar de la anterior recomendación hecha por esta Junta, no se usa como debe usarse el idioma castellano en clases.” Al juliol de 1894, la Junta, referint-se a l’escola de Canyamars i al seu pressupost, opina que “…debería introducirse alguna economía en el mismo y aplicarla a la adquisición del escudo y bandera nacional”.

El sistema educatiu públic anava fent via però els vells problemes no deixaven de llastrar el procés i és que el problema de l’assistència continuaria durant força temps.

Al juliol de 1890 “…el Sr. Párroco pidió que por su parte se hiciera constar […] la poca concurrencia de niños que se observa en la Escuela, efecto del poco cuidado de los padres, y de hallarse esta la mayor parte del tiempo vacante y con interinos, que también hace que los padres pierdan la afición a su concurrencia”. A l’any 1921 la Junta informava que veien “…con simpatía la decisión de las Juntas del reparto municipal imponiendo mayor tributo a los padres y encargados que han descuidado la asistencia de los menores a su cargo en las escuelas; decisión que aunque no sea con carácter obligatoria estimula dicha asistencia”.

Per al capellà el problema fonamental era la irregularitat en l’assistència dels alumnes matriculats, quan el problema real eren les baixes taxes d’escolarització de la població infantil. Segons un cens dels alumnes que es va elaborar a Dosrius a l’abril de 1883, seguint el previngut al Reial Decret de 23 de febrer del mateix any, la població masculina entre els 6 i els 12 anys era de 78 i la població femenina era de 93 per als tres districtes de Dosrius[13]. L’edat escolar obligatòria de 6 a 9 anys i establerta per la llei Moyano continuava vigent durant la dècada dels 80. La documentació no ens permet perfilar l’edat mitjana dels alumnes ni el nombre d’anys que de mitjana passaven a l’escola. El gruix dels alumnes estaven a la franja dels 6 als 13 anys (tot i que trobem també alumnes amb 4 o 5 anys), però la majoria ingressarien tard al sistema educatiu i molts passarien només 3 o 4 anys a les aules[14].

Les dades de què disposem, insistim, són escasses, però algunes ens dibuixen el panorama del grau d’escolarització de la població.

A l’any 1877 Dosrius presentava una població de 97 homes i 83 dones entre els 8 i 15 anys d’edat; els matriculats a l’escola durant el curs 1877-1878 eren 24 nens i 24 nenes, el que representaria aproximadament el 24,74% i el 28,91% de taxa d’escolarització respectivament.

A l’any 1883, seguint el recompte del cens que comentàvem més amunt, tenia 78 nens i 93 nenes entre els 6 i els 12 anys. Durant el curs 1884-1885 assistien a classe 40 nens i 35 nenes, el que representaria una millora de la taxa respecte a la dècada anterior i especialment per als nens (51,28% i 38,04%)[15].

Les taxes d’escolarització anirien augmentant durant els darrers anys de finals del segle XIX i els primers del segle XX. A l’any 1910, l’estadística mostra clarament que Dosrius tenia 3 escoles, una de nens, una de nenes i la mixta de Canyamars. El nombre de nens entre els 6 i el 12 anys era a tot el terme municipal de 91 i el nombre de matriculats era de 90. S’arribava doncs a l’escolarització completa del municipi.

Durant aquest període es va produir el canvi d’edifici de les escoles del nucli urbà de Dosrius. Els alumnes de les dues escoles de Dosrius van ser traslladats en un moment indeterminat de la segona dècada del segle XX als locals de l’antiga fàbrica de cartró propietat d’Àngel Fàbregas ubicada al carrer de Sant Llop[16]. L’inspector d’ensenyament diria el 5 de novembre de 1921 que “…los locales destinados a escuela en Dosrius eran bastante aceptables por sus condiciones de capacidad, luz y ventilación; pero que convendrá dar a los patios mayor independencia y sobre todo llevar el lavadero a otro lugar para evitar las molestias y distracción de los niños”.

Pel que respecta a la de Canyamars, l’escola va continuar funcionant com a escola mixta com a mínim fins a la segona república. En aquests anys previs a la Guerra Civil, l’escola es va veure beneficiada per la professionalitat de la mestra nacional Margarita Torrandell Forment[17] i pel la generositat i la implicació de l’estiuejant barceloní Josep Prats i Ferrer[18].

6. Conclusions

En aquest article hem examinat la formació del corpus ideològic i legislatiu que donaria forma a l’incipient sistema educatiu públic al llarg del segle XIX. Després de comentar la importància de la llei Moyano per al desenvolupament de l’ensenyament i dels centres educatius durant bona part dels segles XIX i XX, hem traçat la història del naixement de les primeres escoles al nuclis de Dosrius i Canyamars. Aquest procés va estar llastrat durant bona part del seu recorregut per la delegació que l’estat va fer en els ajuntaments de la competència d’ensenyament i la incapacitat financera dels consistoris per sufragar les despeses del magisteri i especialment d’edificis adequats per impartir classe. L’actitud poc col·laboradora dels pares dels alumnes tampoc va ajudar en condicions ja eren difícils de per si, atesa la dispersió de la població i la distància fins als centres docents. Tot plegat va fer que les taxes d’escolarització a l’inici del procés fossin especialment baixes i que no s’aconseguís la plena escolarització fins als primers anys del segle XX. Precisament al cens de 1910, el percentatge d’homes analfabets era encara del 64,26% i el de dones del 78%[19]. Situació que no canviaria fins que a l’any 1940 tots dos sexes arribessin a una situació d’analfabetisme inferior al 50%, fenomen que sens dubte està relacionat amb el procés d’escolarització que hem estudiat.

Notes

[1] Carmelo Real Apolo, “La configuración del sistema educativo español en el siglo XIX: legislación educativa y pensamiento político”, Campo Abierto, vol. 31 núm. 1, pp. 69-94, 2012.

[2] DOSRIUS ó DORRIUS: lugar cabeza del ayuntamiento que forma con Alfar y Cañamas, en la provincia, audiencia territorial, capitanía general y diócesis de Barcelona (7 horas), partido judicial de Mataró (1 ½): Situado en un frondoso valle próximo á 2 rieras, de cuya posición toma el nombre; le combaten los vientos del Norte, y su CLIMA es frío pero sano; las enfermedades comunes son fiebres intermitentes en los años escasos de aguas, porque se forman pantanos, pero desaparece la causa cuando estas corren en abundancia. Tiene 70 CASAS de bastante capacidad diseminadas por el término; varias fuentes de buenas aguas para el surtido del vecindario, y una iglesia parroquial (San Acisclo y Santa Vitoria), de la que es aneja la del lugar de Cañamas, servida por un cura de término, de provisión real y ordinaria, un vicario que nombra el diocesano y un sacristán: el templo es de estilo gótico, de una sola nave con coro y púlpito, y próximo á él un pequeño cementerio bien ventilado; hay una ermita  con culto público, en la cual se celebra una fiesta el primero de setiembre, y concurren en romería los vecinos de los pueblos comarcanos: es deplorable que no haya al menos una escuela común á los tres lugares que componen este ayuntamiento, donde se dé á la juventud la instrucción primaria”.

[3] Durant aquests anys de mitjans del segle XIX l’Estat posarà en marxa tota una sèrie de mecanismes de recollida sistemàtica d’informació sobre la població i l’economia (censos, amillaraments, …) amb l’objectiu de controlar d’una forma més eficient la realitat social: “…la historia de la estadística educativa es, a la vez, la historia del Estado, de su organización y estructura, de su capacidad o incapacidad para intervenir y controlar un espacio social determinado, de la afirmación de su soberanía, en suma, sobre dicho espacio, en este caso el educativo”. Jean-Louis Guereña i Antonio Viñao Frago, “Estadística escolar, proceso de escolarización y sistema educativo nacional en España (1750-1850)”, Boletín de la Asociación de Demografía Histórica, XVII, II, 1999 pp. 115-140.

[4] Sobre la transcendència del Boletín Oficial de Instrucción Pública com a difusor de la legislació educativa i de la pedagogia en altres països, veieu Bernat Sureda García, “El Boletín Oficial de Instrucción Pública y su importancia en la difusión del pensamiento educativo liberal en España”.

[5] Boletín Oficial de Instrucción Pública, Volum III, Madrid, 1842, pàgs. 205-206.

[6] Per conèixer les característiques del Dosrius de mitjans de segle, veieu Josep Ramis Nieto, “Dosrius a mitjans del segle XIX: vies de comunicació, població i economia”, a adosrius.wordpress.com

[7] Per una anàlisi sobre les dificultats de les escoles al medi rural, veieu Eudaldo Corchón Alvarez, Francisco Raso Sánchez i María Angustias Hinojo Lucena, “Análisis histórico-legislativo de la organización de la escuela rural española en el período 1857-2012”, Enseñanza & Teaching, 31, 1-2013, 147-179.

[8] Arxiu Municipal de Dosrius (AMD). La documentació d’arxiu consultada per elaborar aquest article prové de les subseccions 2 i 8 d’Ensenyament del fons d’AMD (Ensenyament primari, 1851-1972; Juntes i comissions municipals, 1857-1972). Caldrà entendre que qualsevol cita textual i qualsevol referència implícita a l’ensenyament a Dosrius fetes al llarg d’aquest treball, mentre no s’expressi el contrari, prové dels documents consultats a l’esmentada secció d’Ensenyament.

[9] Carmelo Real Apolo, “La configuración del sistema educativo español en el siglo XIX: legislación educativa y pensamiento político”, Campo Abierto, vol. 31 núm. 1, pp. 69-94, 2012; Antonio Montero Alcaide, “Una ley centenaria: la ley de instrucción Pública (ley Moyano, 1857)”

[10] Carmelo Real Apolo, “La configuración del sistema educativo español en el siglo XIX: legislación educativa y pensamiento político”, Campo Abierto, vol. 31 núm. 1, pàgs. 69-94, 2012.

[11] “Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius”, Diputació de Barcelona i altres.

[12] Bartolomé Escalada, en cessar com a mestre de nens de Dosrius al novembre de 1886, va deixar per escrit l’inventari del material de l’aula que deixava. La seva transcripció ens dibuixa la pintura de com devia ser aquell espai: “Una mesa escritorio y tarima; un sillón con almohada; seis sillas comunes; una escribanía de latón; un Crucifijo con dosel; un cuadro con el busto S. M. D. Alfonso 12; dos cuadros de análisis por Montoy [Joaquim Montoy i Escuer]; doce cuadritos de dibujo; un reloj nuevo y otro inutilizado; un brasero y tarima; un armario de pino; siete cuerpos de carpintería; dos banquillos sueltos; cinco encerados sobre madera; dos mapas: España y Cataluña; diez carteles de lectura (Montoy); dos alfabetos manuales: mayúsculo y minúsculo; diez números arábigos manuales; nueve carteles de máximas morales; dos carteles oraciones de entrada y salida; cuatro carteles tablas aritméticas (inútiles); seis carteles cuadros de Historia sagrada; dos libros de matrícula (viejo y nuevo); un libro de asistencia, otro de visita y otro de administración de fondos escolares; un cuadro de la distribución del tiempo y del trabajo; una cortina con anillas y varilla doradas; dos persianas; dos puertas vidrieras para la entrada; dos puertas sin vidrio inservibles; tres botellas para tinta (una de ellas llena); un perchero para las gorras; un cajón para las pizarritas; 26 tinteros de plomo; 34 marcos hoja-lata para muestras; un quinqué de zinc; 40 muestras de Iturzaeta [José Francisco de Iturzaeta]; cinco piezas de hierro – hectogramo, kilogramo inclusive; siete medidas de estaño – litro a centilitro inclusive; un metro en decímetros en mal estado; siete medidas de madera – decalitro a decilitro inclusive; un termómetro de mercurio; seis punteros; un cántaro de barro; unos sacudidores; cinco borradores de bayeta; un recogedor de basura y la olla para la tinta. MATERIAL DE ENSEÑANZA: una Historia sagrada; dos lecturas inútiles; tres obligaciones inútiles; dos urbanidades en mal estado; un amigo de los niños; siete cartillas agrarias; dos guías del artesano; dos pizarras piedra usadas; cartapacios de varios números […]; catorce pizarrines y un poco de carbón; registro a asistencia diaria y de efectos entregados; una carpeta con documentos oficiales; planas cortadas y premios; un almanaque de maestro; un epítome; dos ortografías; seis urbanidades inútiles”.

[13] El nombre d’habitants en aquesta franja d’edat era anormalment alt per a la població, degut a les puntes de natalitat dels anys 1873 (35 naix.), 1874 (40 naix.), 1876 (42 naix.) i 1877 (48 naix). Josep Ramis Nieto, “Els arxius parroquials de Dosrius: font per a l’estudi de la demografia local” a adosrius.wordpress.com

[14] “…cuyos niños se portaron bien unos y regular otros en lectura, escritura, gramática, aritmética, doctrina y urbanidad, guardando el debido orden y compostura habiendo sobresalido entre otros alumnos los niños Esteban Claus Bonamusa de 13 años, que hace sobre unos cuatro años que asiste a la Escuela; Joan Pinós Valls, de 13 años, que hace sobre unos cuatro años que asiste a la Escuela; y Jaime Claus Nogueras de 10 años de edad y hace 3 años que asiste a la Escuela…

[15] Segons el treball de Narciso de Gabriel, “Alfabetización y escolarización en España 1887-1950”, la taxa d’escolarització per als nens de 6 a 12 anys a l’Estat espanyol era a l’any 1885, sumant escoles públiques i privades, del 53,06%.

[16] “L’escola del carrer Sant Llop constava de dues grans aules, una per als nois (part de la dreta) i l’altra per a les noies (part de l’esquerra), i a la part de darrere hi havia el pati, on s’hi havien celebrat, també, festes majors i activitats culturals i esportives. Es tractava d’una escola unitària, on tots els cursos anaven junts, des de la mainada més petita fins a la més gran.” “Inventari del Patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius”, Diputació de Barcelona i altres.

[17] Torrandell va ingressar a l’escola de Canyamars el 4 de novembre de 1922. Josep Ramis Nieto, “Els Judicis Sumaríssims als republicans de Dosrius: els protagonistes de la Guerra Civil i la repressió franquista (1939-1945)” a adosrius.wordpress.com

[18] L’inspector en el seu informe declararia que “1º Que la presentación y notas de esta escuela son, no ya regulares, sino bastante buenas: de pulcritud, esmero y orden habituales en lo primero, y bastante buen estado de enseñanza en lo segundo.

Las condiciones higiénicas, su carácter de escuela céntrica y en el bosque; buenas la matrícula y asistencia; los cuadernos pulcros, normas y aspectos que son habituales en esta escuela, labores propias delicadas; ascendiente moral, espíritu público satisfecho, y niños con vida de enseñanzas, de consejo, y de ostensible fraternidad. Estimo un deber consignar estos elogios, aún en esta visita preceptuada por la Ley, al fin concreto de impulsar y mejorar.

Otra, y extraordinaria circunstancia, única en la zona, es la de que los niños, aquí por generosa delicadeza del respetable Sr. D. José Prats, se ven obsequiados con un teatrito o salita para el cine, con buen aparato y abundantes películas escolares, cine que es por ellos y para ellos y familias, es ocioso decir que de altruista dadivosidad- lamentando yo que la ausencia del mencionado Sr. no me permita ver ahora el alcance y efectos varios de institución tan simpática, aquí de transcendencias todas saludables, según lo que puedo yo entrever.

2º Cierto que sea todo ello, oblígame el Decreto que se invoca a concretar normas de mejora, por lo que sobriamente expreso ante la Srta. Torrandell que debe a mi juicio:

  1. a) Seguir desenvolviendo libremente su personal inspiración.
  2. b) Utilizar la escuela al aire libre cuando se pueda, espléndida como es aquí a seis metros del aula.

Además de para lecturas y labores, para ejercicios de observación y de conversaciones; una flor, hoja, tallo, oruga, macetas, el paisaje en conjunto y la vida casera, preparando para ahora y para el porvenir, descripciones y composiciones libres, precedidas de consejos que eviten naturales monotonías.

  1. c) Sobrio uso de los cuadernos de muestras caligráficas, sin desterrarlos; preferente atención por la escritura corriente y conquistarla de la ortografía.
  2. d) Las ciencias naturales, enseñadas con resúmenes vivificados con dibujos y aún más por la observación y charla sobre fenómenos naturales y lecturas oportunas.

Cuando se pueda, adquisición de un microscopio simple, de los llamados cuanta hilos. Buscar la emoción y sugerir estímulos.”

[19] Josep Ramis Nieto, “Els censos oficials de població (1857-1940). Aproximació a l’estructura de la seva informació i la seva utilitat com a font per a la demografia històrica local: l’exemple de Dosrius” i “Política, eleccions i analfabetisme al Dosrius de la Restauració (1878)” a adosrius.wordpress.com

Advertisements