Etiquetes

Article en PDF

Introducció

El 14 de gener de 1877 apareixia publicada al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona la “Ley de llamamiento” del Ministeri de la Guerra que establia que “El servicio militar es obligatorio para todos los españoles […] La duración de este servicio será de ocho años entre el ejército permanente y la reserva.[1] La llei cridava a les armes a un contingent de 100.000 soldats a tot l’estat espanyol que havia de nodrir-se dels joves que complissin els 20 anys durant l’any en curs.

La llei de crida al servei militar de l’any 1877 es retrotreia a la llei de quintes del 30 de gener de 1856 que establia al llarg dels seus 17 capítols la formació dels contingents de soldats. Bona part dels mateixos sortiria dels sortejos que es farien als pobles entre els joves que complissin els 20 anys durant l’any del reclutament, podent evitar la responsabilitat de servir a l’exèrcit a través de la redempció en metàl·lic o la substitució per un altre mosso.

La crida de 1877 establia que entre els mossos sortejats, aquells que s’incorporessin a l’exèrcit havien de complir servei militar durant 4 anys, a partir dels quals el mosso passava a la reserva. Aquells que no s’incorporaven per ser excedents de contingent, quedaven alliberats de forma permanent (“licencia ilimitada”) però havien d’estar disponibles en cas de necessitat.

El sorteig s’efectuaria a tots els pobles de l’Estat el primer diumenge del mes de febrer (que una circular del ministeri de la governació ajornaria al primer diumenge de març): como consecuencia de este sorteo y por orden correlativo de menor a mayor, según el número que en suerte les haya cabido, ingresarán en el servicio activo los que sean necesarios…. Els mossos que s’incorporaven a l’exèrcit podien ser destinats a la península o a les illes properes, però també a Ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines), una destinació especialment perillosa atesos el diversos conflictes d’alliberament de les colònies durant bona part de la segona meitat del segle XIX[2].

Per evitar ser incorporat a l’exèrcit es podien al·legar diversos motius: tenir una altura menor als 154 centímetres, patir una malaltia o deformació física invalidant per al servei[3] o existir una situació de dependència econòmica de la família del mosso respecte a aquest.

Si no es reunien aquests requisits encara existien altres mitjans per evitar el servei militar[4]. El primer mecanisme era la substitució entre parents fins al 4t grau de consanguinitat, sempre i quan la destinació no fos Ultramar. Si aquest era el cas, la substitució es podia fer entre mossos de la mateixa guarnició militar.

El segon mecanisme era la redempció a metàl·lic, que costava 2.000 pessetes i a la qual només podien acollir-se els que estiguessin cursant o haguessin finalitzat estudis universitaris i els que exercissin una professió o ofici.

La normativa sobre el servei militar s’havia anat perfilant al llarg dels anys des què al 1837 es va aprovar la llei de quintes i es va aplicar amb tot rigor a l’any 1844. I també, sens dubte, els procediments administratius del sorteig, si fem cas de la documentació de l’època que es conserva per al cas de Dosrius. Els documents sobre els processos per determinar quins vilatans havien d’incorporar-se a l’exèrcit van des d’unes simples llistes amb l’edat i la professió durant la dècada del cinquanta[5] a la formació de rigorosos expedients administratius durant els primers anys de la Restauració que ens permeten conèixer més àmplia i profundament el procediment portat a terme per les diverses instàncies municipals.

El tema de les quintes al Maresme ja ha estat tractat en el passat. L’estudi de Francesc Costa i Oller, “El comerç d’homes: servei militar a Mataró a mitjan segle XIX”[6] ens parla de les redempcions col·lectives dels mossos al Mataró dels anys cinquanta, mentre que el llibre de Jordi Pinart i Pradal, “Quintes. 1860-1969. Una nova visió d’Argentona”[7], fa una anàlisi exhaustiva del procediment portat a terme per la maquinària municipal per a la vila d’Argentona durant la dècada dels seixanta.

En el cas de Dosrius, el primer conjunt documental complet sobre el sorteig de quintos és el corresponent a l’any 1877. La documentació és doble: per un costat ens trobem amb l’expedient que detalla els diversos passos del procediment (formació de llistes, sorteig,…); per un altre, amb els diversos expedients personals dels mossos que al·legaven alguna causa per quedar exempts del servei militar.

L’expedient de 1877 porta per nom “Expediente General de las operaciones del reemplazo de 100.000 hombres, decretado en Real Orden de 11 de los corrientes. Dosrius y agregados 21 de enero de 1877” i s’inicia just pocs dies després de la crida del Ministeri de la Guerra.[8]

La formació del cens

El procediment s’inicia amb la l’enviament a l’ajuntament per part del rector del poble de la llista amb el nom i cognoms dels 12 ciutadans nascuts als anys 1857 i 1858 i registrats al llibre parroquial de baptismes. Els corresponents a l’any 1857 i que havien de formar part del sorteig de l’any 1877 eren:

Jayme Fontseca y Bonamusa
Francisco Boix y Nogueras
Miguel Brugera Bellavista
Juan Pujol y Rigola (*)
Jayme Nogueras y Bonamusa (*)
Esteban Rigola y Figueras
Francisco Bonamusa y Cot
Magin Montasell y Barbany (*)
Juan Bartres y Nogueras (*)
Pablo Travesa y Texidó (*)
Antonio Claus y Gemí
Esteban Juvany y Rimbles (*)

No tots els nascuts formarien part del sorteig. Els marcats amb un asterisc no apareixeran a l’acta d’allistament que comentem a continuació per defunció o canvi de domicili.

Les actes d’allistament

Amb les dades proporcionades pel rector, l’alcalde, els regidors i el regidor síndic es van reunir a la sala capitular de l’ajuntament a les 9 del matí del 21 de gener de 1877. Una reunió tan important per al destí dels joves del poble no podia passar inadvertida i l’alcalde, Joaquim Pibernat, “…mandó anunciar a voz del peón llamando a los interesados que quisieren presenciar la formación del alistamiento de los mozos a quienes corresponde jugar la suerte del primer Domingo del mes de Marzo próximo, para el reemplazo del actual año.” L’acte s’iniciava verificant tant la llista enviada pel rector com els padrons de veïnat d’anys anteriors, a fi i efecte d’incloure no només als nascuts a la població sinó també als residents a la mateixa i s’acabava amb una llista provisional de 7 persones en què ja no apareixen 6 dels joves de la llista parroquial (perquè serien difunts o haurien marxat del municipi) i on s’incorporava un jove (Juan Sala Barbany) que no hauria nascut però que residia al poble.

El dia següent, el 22 de gener, l’alcalde ordenava donar publicitat a la llista provisional formada en l’acta d’allistament, notificant personalment als mossos allistats i convocant una reunió de rectificació de la llista per al 4 de febrer a la qual podrien assistir “…los interesados, sus padres, amos y parientes…”.

El 4 de febrer, doncs, es va celebrar la reunió de rectificació de l’acta d’allistament, que inclouria els mossos nascuts a l’any 1857 més aquells que sense haver complert els 25 no haguessin estat allistats en anys anteriors. Aquell era el moment de les reclamacions o al·legacions. De la llista desapareixia, per motius que desconeixem, M. Brugera. Els mossos J. Fontseca, F. Boix, E. Rigola, F. Bonamusa, A. Claus i J. Sala no van al·legar cap motiu personal per ser exclosos, però van demanar que a la llista s’incloguessin a J. Nogueras (qui havia caigut de la llista provisional), a Lorenzo Bernet Domenech (perquè estaria residint a Dosrius) i a Pedro Domenech i Rovira (perquè havent nascut a l’any 1856, no hauria estat allistat l’any anterior).

Aquest és el primer moment en què podem constatar que els propis mossos interessats participen en la formació de les llistes de reclutament demanant la inclusió de joves que no apareixen a les primeres llistes. No cal insistir de la transcendència que per als mossos tenia que la llista fos el més nombrosa possible per disminuir les probabilitats de ser nomenat soldat actiu.

Per tal de què el procés fos impecable des del punt de vista procedimental, els tres mossos afegits a la llista van ser convocats a una segona sessió a l’ajuntament per al dia 11 de febrer perquè poguessin al·legar personalment. A aquesta reunió no es va presentar cap dels afectats i l’ajuntament els va considerar inclosos en el sorteig.

El sorteig dels quintos

Una vegada rectificada la llista provisional, es va convocar la que seria la reunió més important de totes: la del sorteig. La data fixada era el segon diumenge de març i no el primer diumenge del mateix mes, ja que aquest dia se celebraven eleccions a diputats provincials.

A les dues de la tarda de l’11 de març es va procedir, doncs, al sorteig dels 9 mossos allistats:

“Preparadas de antemano las cédulas que contenían escritos con toda claridad los nombres y apellidos de los nueve mozos alistados, se fueron leyendo una por una, llamándolas por el orden del mismo alistamiento y enrolladas, se fueron introduciendo con el mayor esmero, pulcritud y diligencia en bolas iguales, que, después de contadas las introdujo el Sr. Presidente en un globo destinado al efecto, que se cerró y dejó colocado sobre la mesa de la presidencia a la vista del público. Igual operación y en los propios términos se practicó con otras tantas papeletas, también iguales que contenían los números correlativos, desde el uno hasta el nueve e introducidas en bolas iguales a las de los nombres, se pusieron después de recontadas en otro globo semejante al de los nombres. Preparados dos niños menores de 10 años para la extracción de las bolas, preguntó el Sr. Presidente a los circunstantes en alta voz si había alguien que tuviera que reclamar o protestar…”

Una vegada extretes les boles de cada bombo, el resultat del sorteig va ser el següent:

1. Antonio Claus Gemí
2. Pedro Domenech Rovira
3. Francisco Boix Nogueras
4. Estevan Rigola Figueras
5. Jayme Fontsesa Bonamusa
6. Juan Sala Barbany
7. Jaime Nogueras Bonamusa
8. Francisco Bonamusa Cot
9. Lorenzo Bernet Domenech

El judici d’exempcions

El següent pas en el procediment era el “Juicio de exenciones y declaración de soldados”. Amb les llistes definitives i el sorteig efectuat, només quedava escoltar les possibles al·legacions personals dels mossos sortejats. A dos quarts d’onze del 18 de març es va reunir de nou l’ajuntament amb la presència del metge i cirurgià Josep Vintró  i dels interessats en el procés (mossos, parents,…). Després que el metge jurés “…cumplir bien y fielmente su encargo…” es va iniciar el reconeixement dels mossos:

  1. A. Claus, de 166 cm. d’estatura, va reclamar l’examen del facultatiu, al·legant que “…cree que es quebrado, y reconocido que fue por el Sr. Facultativo, este declara: que en el acto del reconocimiento no se observaba tumor alguno que indicase la existencia de dicha hernia.” per la qual cosa se’l va declarà útil condicionalment.
  1. P. Domenech, de 172 cm. d’estatura, al·lega que “…padece un tanto de tisis […] el Sr. Facultativo declara: que efectivamente padece tisis pulmonar…”. Atès que no era competència de l’ajuntament, se’l declara útil condicionalment.
  1. F. Boix, de 176 cm., no al·lega cap raó i és declarat útil.
  1. E. Rigola, de 161 cm., “…reclama en el acto que es hijo de padre pobre e impedido para trabajar” i l’ajuntament decideix concedir-li tres dies per justificar testimonialment aquesta circumstància, per la qual cosa queda suspens.
  1. J. Fontseca, “…reclamó su padre que el hijo está en cama á efecto un eczema crónico en la pierna derecha…”, però l’ajuntament el declara útil condicionalment.
  1. J. Sala, de 162 cm., “…presentó expediente de inutilidad física Demencia confirmada…” Però Lorenzo Bernet, amb el número 9 al sorteig i lògicament interessat en la utilitat de Sala, presenta reclamació en contra i l’ajuntament atorga a ambdós 3 dies per presentar les justificacions oportunes.
  1. J. Nogueras, de 172 cm., “…alega que padece dolor de gastalgia[9]…”, però l’ajuntament el declara útil condicionalment.
  1. F. Bonamusa, de 164 cm. d’estatura, “…reclama exención legal, por ser hijo único en sentido legal de padre sexagenario y pobre, pues si bien tiene dos hermanos mayores estos son casados, meros jornaleros, y no pueden auxiliar a sus padres…”. L’ajuntament decideix considerar-lo exempt del servei militar.
  1. L. Bernet, de 164 cm. d’estatura, no va al·legar cap reclamació i va ser declarat útil.

Acabat l’acte de reconeixement, l’alcalde va manifestar “…en alta voz que si algunos de los declarados soldados, o sus interesados tenían que reclamar contra los fallos dictados por la Corporación Municipal, podrían pedir y les serían facilitados gratis cuantas certificaciones fueren de dar y creiesen oportunas, y la justificación de sus exenciones o reclamaciones para hacerlas valer ante la superioridad…”.

Comptat i debatut, 6 mossos van ser considerats útils, 1 va ser declarat inútil i a 2 mossos se’ls va donar la oportunitat de justificar les seves al·legacions.

Els expedients d’exempció

El mateix dia 18 de març s’iniciaria l’expedient d’excepcions dels mossos que havien al·legat en el judici d’exempcions, però durant els dies i setmanes anteriors s’emetrien desenes de certificats emesos pels rectors, metges i funcionaris municipals amb l’objectiu de provar les circumstàncies que inclinessin la balança cap el cantó de l’exempció.

Aquests expedients, que en alguns casos arriben a la trentena de pàgines, estan integrats pels certificats emesos a què fèiem referència, però també per les declaracions de testimonis i per les diverses diligències efectuades pel personal municipal per donar rigor al procediment. En determinats casos no fan més que constatar dades de registre (naixements, casaments,…) però en d’altres ens informen de la situació econòmica de les famílies, de la seva composició, de les malalties que patien els seus membres, de les condicions en què vivien. Atès que les declaracions provenen tant de les famílies com d’altres veïns del poble, la informació que proporcionen són una font històrica molt interessant per estudiar les condicions de vida i les relacions veïnals de la pagesia durant la segona meitat del segle XIX.

Un dels mossos que va al·legar va ser F. Bonamusa. En el seu expedient es troben els diversos documents que provarien la seva situació econòmica, circumstància que va fer que en el mateix judici l’ajuntament es decidís a deslliurar-lo del servei militar. Els altres dos mossos, E. Rigola i J. Sala, mereixen un examen més detallat.

Esteve Rigola i Figueras, amb el número 4 al sorteig, demanaria que se citessin testimonis per ratificar el dret que l’assistia a l’exempció pels articles 1r i 10è de la llei de quintes. El mosso manifesta que “…mantiene a su impedido y pobre padre y a sus dos hermanos menores […] que el recurrente es bracero agrícola ganando veinte y una pesetas semanales […] que Miguel Rigola padre del recurrente está completamente impedido para el trabajo […] que el recurrente es de morigeradas costumbres y que vive en compañía de sus padres y hermanos menores[10]”.

L’ajuntament indagaria en les condicions econòmiques de la família. Segons constava als seus registres, Miquel Rigola no “…posee bienes de fortuna, ni tampoco paga matrícula de subsidio industrial”. El rector, pel seu costat, certificaria la data de naixement dels germans.

Els doctors d’Argentona Camil Guinart[11] i Josep Vintró certifiquen que Miquel Rigola “… de unos cincuenta años, casado, labrador, está padeciendo hace algunos años un herpes crónico en la camara posterior de la boca o sea en la laringe y parte de la traquea o sea laringo traqueal, que le impide completamente el dedicarse a ningun trabajo […] y como quiera que los infrascritos le han asistido en distintas épocas en auxilio de su predicha enfermedad opinan ya por los medios no solo higienicos si que también terapéuticos, que en manera alguna puede dedicarse a ningun trabajo haciendo uso de las aguas sulfurosas en las verdaderas estaciones, habiendo asi conseguido ligeros alivios, esperando que dicho herpes irá ganando en su cronicidad acabando por una verdadera tisis[12] que es la mas frecuente terminación de estas afecciones”.

Amb aquests antecedents, el recurrent proporcionaria una llista de testimonis que poguessin avalar les circumstàncies per ell al·legades.

Així, el 20 de març compareixeria davant de l’alcalde i del regidor síndic, Dionisio Boba, de 57 anys, pagès de Dosrius. Sota jurament declara que: Miquel Rigola està impedit per treballar i que Esteve Rigola lliura el que guanya al seu pare, que viu amb ell i és de bons costums; Julià Recolons, de 55 anys, pagès d’Argentona i Damian Busques i Casas, de 54 anys, pagès d’Argentona, manifesten exactament el mateix.

Però no totes les declaracions serien tan favorables a l’Esteve. Josep Raguill Rius, de 50 anys d’edat, pagès de Dosrius, manifestaria que “…los hermanos del Estevan pueden ayudar a la familia en su casa en todo lo que convenga, y que pueden trabajar para sí propios en la casa que cuidan”. Juan Agell Rigola, de 38 anys, pagès de Dosrius, diu que “…hace unas tres semanas que vió al Estevan que cababa con su padre, y que cabando no puede ganar las veinte y un pesetas semanales que dice en su escrito, que tiene otro hermano llamado Jaime de unos diez y siete años que pueda muy bien ayudar a sus padres, y que sabe tienen otro hijo de unos quince años que se llama Francisco”.

L’existència del tercer germà, el segon fill de la unitat familiar, i els ingressos de l’Esteve, sembla que podrien interferir en la viabilitat de la seva exempció. Altres testimonis acabarien perfilant la seva situació.

Josep Gener Travesa, de 28 anys, pagès de Dosrius, diu “…que le parece que el Estevan no gana las veinte y unas pesetas semanales, por no estar ocupado en trabajo fijo y que en cuanto a su padre sabe que va con frecuencia por los bosques a cazar, pues que el declarante varias veces le ha encontrado en dichos bosques, y que ha visto direrentes veces que trabaja por sí propio”.

Josep Claus Tora, de 54 anys, pagès i fuster de Dosrius, manifesta que “…sabe que son tres hermanos y una hermana, que se llaman el uno, Estevan, Jaime, Francisco, y Dolores […] que sin el auxilio de Estevan tambien podria auxiliar pues que el Jaime tiene segun a oido decir mas de diez y siete años”.

Juan Pinós Boix, de 54 anys, fuster de Dosrius, diu “…que ha visto en distintas ocasiones al padre del Estevan que trabaja en las mismas tierras que cuida.”

Francisco Teixidó Sauleda, de 51 anys, pagès de Dosrius, diu que “…no es cierto que el padre este completamente impedido pues que el declarante lo ha visto trabajar, cavar, y demas faenas, que sabe que tienen un niño mediano que se llama Jaime de diez y siete años poco mas o menos y sin el Estevan, el Jaime también podría auxiliar a su padre y hermanos […] es cierto que es de buenas costumbres y que vive en compañía de sus padres; y que sabe tiene otro hermano de quince años, que también es muy bueno para trabajar”.

Vicente Llibre Cabot, de 26 anys, pagès i perruquer de Dosrius, manifesta que Esteve “…trabaja para la casa y tierras que cuida su padre, y no puede saberse lo que gana”.

Amb la declaració dels diversos testimonis, el 22 de març de 1877, el regidor síndic valoraria positivament l’informe dels metges però dels darrers testimonis deduïa que “…el Estevan tiene otro hermano, demás del Francisco y Dolores, llamado Jaime de 17 años y meses, el cual , aunque accidentalmente se halle separado de la casa paterna por espacio de dos o tres meses, trabajando en este mismo pueblo; fue así convenido con su padre y familia, y que dicho hermano Jaime es soltero y útil para el trabajo. Constandole ademas al que suscribe por los datos parroquiales, ser cierto que Jaime, hermano del mozo Estevan, es mayor de diez y siete años: Resultando, no venir comprendida la exencion propuesta en la vigente ley de reemplazo: El Síndico que suscribe, opina, que debe desestimarse la exencion alegada por el mozo Estevan Rigola Figueras por tener un hermano mayor de diez y siete años, y declararle soldado para el actual reemplazo.”

Pocs dies després, el 26 de març, l’Esteve Rigola es presentaria a l’ajuntament per declarar “…que le consta que el día 20 de los corrientes se presentaron algunos individuos en la secretaría de esa municipalidad como testigos de la parte opositora, declarando en contra de la excepciones propuestas por el recurrente y como ni este, ni persona alguna de su familia recibió cedula alguna de citacion ni tampoco aviso verbal para su comparecencia en aquel acto, por consiguiente protesto desde ahora de dicho acto y al propio tiempo Al magnífico Ayuntamiento suplica que bajo las prescripciones legales se digne acordarle sea señado nuevo día para la ampliación de la prueba con la citación de los interesados y la del Señor Concejal Syndico pues asi procede en justicia que espera…”. L’ajuntament, però, denegaria el seu recurs.

L’opinió del regidor síndic seria valorada positivament, ja que el 28 de març l’ajuntament confirmaria a Esteve com a soldat. L’acord es comunicaria al darrer mosso de la llista, Llorenç Bernet Domenech i al propi E. Rigola, qui diria que “…apela de dicho fallo para ante la Exc. Comisión Provincial…”.

Quedava pendent, doncs, el cas de J. Sala, amb el número 6 del sorteig, qui segons el seu pare patia demència: “Que con el corazón traspasado de dolor debe acudir un padre para poner en evidencia el estado desgraciado de su infeliz hijo Juan Sala y Barbany, pues no puede bajo ningun concepto permitir sirva en el ejercito cuando no tiene criterio bastante para servirse a si mismo. En efecto, el hijo del recurrente Juan Sala y Barbany que concurre en la quinta del actual año, a últimos del setenta y tres fue atacado de un delirio furioso que obligó al recurrente a recluirle en el establecimiento manicomio Nueva-Belen de la Villa de Gracia y si bien despues de mucho tiempo salió en un estado algo aliviado, sin embargo como lo certifican dos doctores que lo reconocieron a su salida,[…] se hallaba en un estado evidente de estupefaccion cerebral […] Aunque en el día no se siente con los ataques, con todo continua la enervacion encefálica […] Esta enfermedad no solo la pueden declarar los facultativos si que también es notoria en el pueblo, por cuanto los ataques fueron públicos…”. El pare portaria diversos testimonis per ratificar les seva declaració que van confirmar els extrems expressats. Però Llorenç Bernet Domenech, com a part interessada, ja que li havia tocat el número 9 de la llista, va reclamar en contra de la sol·licitud d’exempció. Va presentar diversos testimonis que manifestaran bàsicament que el mosso Sala sabia llegir, però que no van negar la demència de Sala ni el seu internament en un establiment de salut mental. Per aquesta raó el Regidor Síndic i l’Ajuntament van determinar que havia de declarar a Sala inútil per al servei d’armes.

Les empreses de quintes

Aquells que no haguessin tingut la sort de quedar exempts del servei militar, encara els quedava el recurs de recórrer a la redempció a través d’alguna de les companyies que es dedicaven a aquest negoci. Així, l’empresa de substitució, “Bartolomé Solé y Compañía”, es presentava, en una carta enviada al consistori, com una societat “…que funciona en esta Capital [Barcelona] de muchos años a esta parte, contando con todos cuantos elementos son necesarios para la pronta y segura sustitución (sin olvidar todo lo concerniente al negociado de quintas) no ha vacilado en dirigirse a V., ofreciéndole sus servicios, dado caso que se hubiera pensado, ya en particular, ya en corporación, en sustituir a los mozos que corresponden al cupo de este pueblo.

En realitat l’única via segura d’evitar el servei era la redempció en metàl·lic, que costava 2.000 pessetes, perquè les substitucions eren pràcticament impossibles i les societats de mossos no oferien les garanties suficients.

Una segona companyia, anomenada “Pablo Minó Figueras”, també alertava sobre “…los engaños de que han sido víctimas varios mozos durante las últimas quintas…” i donava totes les garanties sobre els seus serveis: “…esta casa cuidará de las redenciones, de la sustitución y de formar toda clase de espedientes, bien sean de escepción legal , ó de causas físicas…”, afegint que portaria de forma desinteressada els cassos de mossos de famílies pobres.

Aquesta classe d’empreses dirigien la seva publicitat als consistoris com a intermediaris amb els mossos de la seva localitat. No serien infreqüents els casos de suborn com el que expressa una nota manuscrita: “Esta casa [empresa de quintes] abona por cada recomendación firmada trescientos reales.”.

Conclusions

Al llarg d’aquest article hem examinat el procediment que a nivell local permetia a l’Estat el reclutament de joves de 20 anys per ser incorporats a l’Exèrcit. La contribució de sang, el servei militar actiu durant 4 anys de la vida dels joves, era el malson de les famílies, no només perquè moltes confiaven en els seus fills per redreçar mínimament l’economia familiar, sinó perquè les taxes de mortalitat durant el servei eren molt altes, per mort en el camp de batalla i més habitualment per les malalties contretes durant el servei.

L’Estat, que fixava el contingent i marcava amb diverses lleis i reglaments el procediment del reclutament, delegava el mateix a les corporacions locals, les quals dedicarien bona part del seu temps i dels seus recursos humans a la confecció de llistes, al sorteig dels mossos i als judicis i expedients d’exempcions. Per la documentació examinada, el procediment portat a terme per les corporacions complia amb les garanties d’igualtat i publicitat, tot i que no caldria descartar casos de prevaricació. Aquests casos serien més extraordinaris en pobles com el de Dosrius, on tota la població es coneixeria i a on les parts interessades estarien molt amatents a defensar els seus drets i a evitar així ser carn de canó de l’Estat. Els expedients d’exempció, segons hem vist, ens permetrien resseguir els conflictes d’interessos que el mateix procediment, amb els testimonis a favor i en contra, segurament generava entre la població.

Notes

[1] Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, 14 de gener de 1877.

[2] Recordarem aquí que la Guerra entre Cuba i les forces espanyoles, l’anomenada “Guerra dels deu anys” (1868-1878), encara no havia acabat i durant el mateix 1877 es van produir diversos combats.

[3] Sobre les malalties o defectes físics invalidants, vegeu: PASTOR, Pascual, “Prontuario médico de quintas para el uso de los Profesores de Medicina y de Cirugía, Castrenses y Civiles”, Valladolid, 1857. “Una de las situaciones más difíciles y comprometidas a que se halla sometido el médico o el cirujano en su vida profesional, es sin duda el reconocimiento en las operaciones del reemplazo del ejército: la sociedad le demanda equidad, la ley un fallo científico, su conciencia un proceder severo, y, en una palabra, el cumplimiento de un deber con apremios y complicaciones mil que imperiosamente reclaman gran vigor de saber, y una fortaleza de ánimo para resistir toda afección y simpatía”. Vegeu també el “Reglamento aprobado por S.M. en 10 de febrero, a que alude la Real Orden inserta en la Gaceta del 8 de marzo, para la declaración de las exenciones físicas del servicio militar” publicat com a suplement a la Gaceta de Madrid del 8 de març de 1855.

[4] Sobre la redempció i la substitució, vegeu: RODRÍGUEZ DELGADO, Esaú, “La sustitución o redención para el servicio militar a mediados del siglo XIX”, Iberian, Revista Digital de Historia, núm. 4, maig-agost 2012.

[5] RAMIS NIETO, Josep, “ La I Guerra Carlina i les lleves de soldats. Aproximació a la qüestió militar de Dosrius a mitjans del segle XIX”, adosrius.wordpress.com.

[6] COSTA i OLLER, Francesc, “El comerç d’homes: servei militar a Mataró a mitjan segle XIX”, Migliaresi, abril de 1989.

[7] PINART i PRADAL, Jordi, “Quintes 1860-1869. Una nova visió d’Argentona”, Argentona, 2007.

[8] La documentació consultada per a l’elaboració d’aquest article prové de l’Arxiu Municipal de Dosrius. 8.2 Quintes i allistaments. 8.2.3 Expedients generals de quintes (1877-1890). 8.2.3 Expedients d’exempció de mossos (1877-1892).

[9] En realitat es tracta de la gastràlgia, el dolor a l’estómac o a l’epigastri.

[10] Esteve era el fill gran del matrimoni de Miquel (originari d’Argentona) i Maria (nascuda a Canyamars), el qual havia tingut 5 fills: el primer Esteve, nascut a l’any 1855, hauria mort abans dels dos anys; el recurrent Esteve; Jaume, nascut el 1859; Francesc, nascut al 1862 i Maria Dolors, nascuda al 1863. Els germans vius del mosso tenien, doncs, en el moment del sorteig, 18, 15 i 14 anys respectivament.

[11] Segons PINART, Camil Guinart i Soler era el metge local d’Argentona.

[12] Es tracta de la tuberculosi pulmonar.

Advertisements