Etiquetes

Article en PDF

Es feu una quinta en la que sortejaren lo joves de dit any y dels dos anteriors. El poble es revoltá, per lo que vingueren alguns soldats y formaren ab bayoneta calada devant la rectoria en cual plaçeta tingué lloch dit sorteix y a pesar de tot molt costá minvar els avalots; lo que no sabém es el motiu peque esculliren dit puesto per la esmentada operació.[1]

D’aquesta forma descrivia Gaietà Viaplana i Cornet, rector de la parròquia de Dosrius durant els anys 1893-1897, el que havia passat a Dosrius a l’any 1844. El cas del poble del Maresme no era un cas aïllat a Catalunya en el procés d’implantació de lleves que es va iniciar a mitjans de la dècada dels trenta i que es consolidà durant la dècada dels quaranta, amb el rerefons de la I Guerra Carlina i el problemes financers de la Hisenda espanyola.

Amb la mort de Ferran VII a l’any 1833, s’obria a Espanya un nou i convuls període històric que s’allargaria fins el final del Sexenni Democràtic (1874). Enrere quedaven la invasió napoleònica (1808-1814), el Congrés de Viena (1815) i el Trienni Liberal (1820-1823). A Europa corrien vents de processos revolucionaris (1820 i 1830) i l’Estat espanyol assistiria en els anys que transcorren des de la regència de Maria Cristina fins a la abdicació d’Isabel II a un seguit de guerres dinàstiques, pronunciaments militars i revolucions populars que marcarien el destí polític de l’estat, concretat durant el regnat d’Alfons XII en el sistema polític de torns de la Restauració.

La I Guerra Carlina va néixer arran de la decisió de Ferran VII de reimplantar la Pragmàtica, que possibilitava que la seva filla Isabel II fos la successora al tron en detriment del germà del rei, Carles Maria Isidre de Borbó. La qüestió successòria no explica totalment el desenvolupament i la geografia del conflicte, anomenat Guerra del Set anys: els sectors més absolutistes de la societat espanyola no transigien ni amb l’eliminació del furs ni d’institucions tan arcaiques com la Inquisició.

El conflicte es va desenvolupar especialment a les províncies basques i Navarra i també a bona part del nord de Catalunya. Olot, Solsona, Ripoll, Vic i especialment Berga, que va ser la capital de les tropes carlines a Catalunya fins al final de la guerra, van ser alguns dels escenaris de les batalles entre carlins i isabelins.

Les forces liberals van confiar en Ramon de Meer per guanyar la guerra contra el carlins i el van nomenar capità general de Catalunya a l’any 1837. Durant el període de dos anys que va ocupar aquest càrrec, de Meer va reprimir durament als liberals progressistes i va reorganitzar l’administració militar de cara a fer de les tropes un contingent més ofensiu.

Dosrius, que seria l’escenari d’incursions carlines durant la Tercera Guerra carlina[2], es va veure afectada ja a finals de la dècada dels trenta del segle XIX amb els embargaments militars que el baró de Meer va ordenar des del 1837 al 1840. L’aportació de la vila maresmenca es va fer en concepte de l’anomenada contribució de bagatge, que obligava als vilatans del poble per on passaven les tropes de l’exèrcit a contribuir amb els seus carros i els seus animals de tir al transport de l’utillatge i l’equipatge de les tropes. Els militars havien de compensar monetàriament als contribuents d’aquest servei abans d’abandonar el poble, però sembla que en el cas de Dosrius aquestes quantitats no van ser satisfetes. Ho sabem perquè l’ajuntament del poble va presentar una petició de liquidació del deute a l’any 1864, on constaven les dates dels embargaments, els noms dels contribuents i els recursos empleats (carros, cavalleries,…) així com els punts de destinació i el nombre de dies[3].

Les primeres contribucions es van fer al setembre de 1837 i es van allargar de forma intermitent fins al desembre de 1840, uns quants mesos després d’acabat el conflicte (juliol de 1840). L’embargament, que consistia en oferir un carro, entre dos i 3 animals de tir i un mosso, afectaria a un nombre limitat de pagesos (aquells que disposessin d’aquests recursos), el que faria que molts dels contribuents haguessin de prestar el servei de bagatge diverses vegades. És el cas de Pedro Sala, qui va traginar amb el seu carro i dues cavalleries el 9 de setembre de 1837, el 9 de febrer, el 15 d’agost i el 21 de novembre de 1838, el 29 de juliol de 1839 i el 24 de juliol de 1840. Les destinacions més freqüents eren Manresa, Cervera, Solsona i Igualada i els dies en què els carros estaven destinats al servei oscil·laven entre una i quatre setmanes, depenent de la distància a punt de destinació.

A la contribució de bagatges de la dècada dels trenta s’afegiria l’anomenada contribució de sang durant les dues dècades següents. Com es ben sabut, les autoritats espanyoles van instaurar durant aquest període central del segle XIX el sistema de reclutament de mossos a través del sorteig a cada població[4]. Durant l’Antic Règim a Catalunya, les quintes havien estat un sistema més aviat extraordinari de reclutament, no només perquè a les províncies basques, Navarra i la Corona d’Aragó es respectaven els drets anteriors al Decret de Nova Planta, sinó perquè la forma habitual de proveir-se de soldats era contractant mercenaris i fent lleves forçoses que històricament afectaven a la població marginada, presidiària o vagabunda. Aquest antic sistema de reclutament va canviar substancialment amb la llei de quintes aprovada a l’any 1837 que instituïa la idea d’un exèrcit nacional, que posava fi al privilegi de quedar exempts determinats estaments de la societat i que provocaria l’esclat de diversos motins contra les quintes a Reus (1841) i Barcelona (1842). Durant aquests anys, els ajuntaments van poder optar a la redempció col·lectiva dels mossos prèvia al sorteig, però finalment a l’any 1844 es va aplicar de forma íntegra a Catalunya la llei de 1837, que implicava el sorteig de quintos i la redempció en metàl·lic o substitució per un voluntari amb posterioritat al sorteig[5].

Va ser precisament a l’any 1844, quan es va aplicar amb rigor la normativa de l’any 1837, que es va produir a Dosrius el motí en contra del sorteig a què ens referíem al començament d’aquest article. La documentació conservada a l’Arxiu Històric de Dosrius dels sortejos de quintes efectuats durant l’època isabelina és molt esparsa i només es conserven llistes dels mossos sortejats, amb una mínima informació, elaborades a principis de la dècada dels seixanta. La sèrie s’inicia amb la relació de mossos de l’any 1852 i finalitza amb la de l’any 1861, incloent de forma intercalada les lleves per a la Milícia Provincial des dels anys 1856 al 1859.

Els mossos tenien en el moment del sorteig entre els 20 i els 21 anys, s’informava de la seva professió (i no en tots els casos) i del nom del progenitors. Aquesta informació tan bàsica ens ha permès elaborar la taula 1.

imatge01

Taula 1. Mossos sortejats a Dosrius entre 1852 i 1860

Com podem observar el sorteig tenia lloc durant el primer semestre de l’any (habitualment al mes d’abril) i que el nombre de mossos oscil·la entre un mínim de 5 (any 1859) i un màxim de 14 (1855 i 1858). Amb una mitjana de 30 naixements per als dos sexes per a la dècada dels trenta (els anys de naixement dels mossos), l´única explicació per a les xifres tan baixes dels anys 1852, 1856 i 1859, és que una part important dels joves haguessin emigrat a altres municipis. Bona part dels mossos sortejats eren jornalers o pagesos i d’altres professions en un nombre força reduït de casos.

A més del reclutament per a l’exèrcit, durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta es van produir diverses lleves per formar part de les milícies provincials o els contingents dels batallons de reserva de l’exèrcit. La documentació també ens dóna informació (tot i que menys completa que en el cas dels contingents regulars) sobre el seus comandaments i els integrants de les milícies.

El 17 de juny de 1855, Joan Rigola era nomenat capità del Batalló d’Infanteria de la Milícia Nacional de la província de Barcelona i al setembre de l’any següent es farien els sortejos per formar els contingents amb ciutadans de Dosrius.

imatge02

Taula 2. Mossos sortejats a Dosrius per a la Milícia Provincial

Atès que els ajuntaments, a partir de 1844, no podien redimir de forma col·lectiva als mossos de la seva localitat, les famílies buscarien la via particular perquè el seus fills quedessin absolts de la responsabilitat de ser reclutats. La redempció podia fer-se a través de dues vies: la redempció en metàl·lic i la substitució del mosso per un voluntari. Tot i que la segona via era molt més econòmica, a Dosrius només trobem redempcions de la primera categoria.

Els primers documents ens indiquen que Pere Homs, a qui li havia tocar el número 1 per a la lleva de 1850 i Pau Martorell, a qui li havia tocat el número 2, van recórrer a la redempció en metàl·lic. El document acreditava “…haber satisfecho en la Comisión del Banco español de San Fernando de esta provincia la cantidad de seis mil reales vellón al objeto de redimir el servicio militar, usando del beneficio concedido en el artículo 129 del Proyecto de Ley aprobado por el Senado con fecha 29 de Enero de 1850…”. Veiem com poc després d’haver-se aprovat la normativa, les famílies van fer servir aquest recurs per deslliurar als seus fills del servei militar.

Però aquestes no van ser les úniques redempcions. En un conjunt de certificats emesos a l’any 1862, trobem altres casos similars. Miquel Martorí, jornaler segons una font i masover segons una altra, a qui li havia tocat el número 4 en el sorteig de 1859, “redimió su suerte”. També van recórrer a la redempció Josep Serra, jornaler, amb el número 2 al sorteig de 1860 i Josep Puyol, jornaler també, amb el número 5 al sorteig de 1861.

Podem concloure que tot i el sacrifici econòmic que suposaria per a les famílies, 5 mossos van recórrer a la redempció en una mateixa dècada. Lamentablement no disposem de més informació per contextualitzar l’esforç que suposaria per a les economies familiars la redempció, però és indicatiu de fins a quin punt aquest mecanisme també era present en poblacions agrícoles misèrrimes de mitjans del segle XIX com la de Dosrius.

certificat

Notes

[1] Arxiu Parroquial de Dosrius. Caixa 07.

[2] RAMIS NIETO, Josep, “Clergat, delinqüents i carlins a Dosrius”, adosrius.wordpress.com

[3] Arxiu Municipal de Dosrius, 8.2 Quintes, allistaments.

[4] Sobre el tema de les quintes a Espanya, vegeu: SALES, Núria, “Servei militar i societat a l’Espanya del segle XIX”; MARTÍNEZ RUIZ, Enrique, “El reclutamiento militar y sus implicaciones sociales en el marco de la constitución de 1845”, Revista de Derecho Político, núm. 39, 1995, pp. 213-259. Sobre el mateix tema a la vila d’Argentona, vegeu: PINART i PRADAL, Jordi, “Quintes 1860-1869. Una nova visió d’Argentona”, Argentona, 2007.

[5] DOMÍNGUEZ, Manuel, “Els motins contra les quintes a l’Hospitalet i el seu entorn”.

Anuncis