Etiquetes

I Jornada d’Estudis Locals de Dosrius (Duos rios)

(4/02/2017)

Comunicació en PDF

Voldria començar aquesta comunicació felicitant a l’Ajuntament de Dosrius i al seu arxiu Municipal per la convocatòria d’aquesta I Jornada d’Estudis Locals i també agrair a la Neus Alsina per les facilitats per a la consulta de la documentació en què es basa el meu estudi sobre el naixement del sistema educatiu a Dosrius a mitjans del segle XIX i el seu gradual implantació fins a la Guerra Civil.

La documentació és la que va generar la Junta o Comissió d’Instrucció Primària de Dosrius i que està recollida en diversos expedients que ens parlen de les deliberacions dels seus membres, de les propostes de millora de les instal·lacions i de la seva funció inspectora dels docents i dels continguts escolars.

Abans d’explicar-vos aquesta història de l’ensenyament a Dosrius, que segurament en un futur no massa llunyà podrem entre tots ampliar en el temps i millorar en els seus matisos, deixeu-me cedir-li la paraula al rector de la parròquia de Dosrius a l’any 1850 quan amb motiu d’una visita pastoral descrivia la situació social i moral de la població en aquests termes:

“No hay en el Pueblo establecimiento alguno de beneficencia. No se halla noticia de haber obra pía alguna para dotar huérfanos ayuda de costa de estudiantes, vestir pobres, ni cosas parecidas.

Esta feligresía por la misericordia divina no está inficionada del veneno de la impía incredulidad y de la irreligión; pero desgraciadamente si el de la relajación de costumbres morales con notable menosprecio de las máximas evangélicas y de sana razón. Deplorables efectos son los feos y execrables vicios que con apasionada tenacidad dominan a una gran porción de esta grey. La blasfemia están tan inveterada en el uso de su locuela, que causa horror oírla no solamente en escandalosas riñas, y en actos iracundos, sigue también en pacíficas conversaciones. El vicio de la lascivia no puede ponderarse el mal que causa y las brutales escenas que produce; basta indicar que reiterados son desgraciadamente los casos que descubren actos de infidelidad conyugal y de corrupción pérfidamente sobornada: la embriaguez está tan a la orden del día que hay torpe jactancia de sabérsela procurar bebiendo desmesuradamente vino, y otros licores para darse a bruscos desmanes. El juego en días festivos raya a frenetismo para sus apasionados; es el vicio, que lleva al seno de las familias interminables riñas, disensiones y otros escándalos con la pobreza más extrema, que induce a cometer crímenes nefastos de robos, pillajes, etc. A estos y otros vicios, es indispensablemente preciso dictar su correctivo con providencias que la autoridad local despliegue su celo secundando al Párroco en todo lo que deba conducir a este fin.”

Alguna cosa hi tindria a veure en aquesta situació de misèria i de relaxació moral la inexistència d’escola a cap dels districtes del municipi de Dosrius. Així ho confirma Pasqual Madoz, qui escrivia al seu “Diccionario” dels anys quaranta que Dosrius tenia 150 veïns contribuents del cadastre i 983 habitants. També la visita que la Comissió provincial d’Instrucció Primària feia a la comarca a l’any 1841 sentenciava que dels 18 nuclis de població examinats únicament Cabrils, Cabrera, Canyamars, Dosrius, Alfar (El Far), Òrrius i Caldes d’Estrac no tenien escola i l’haurien de tenir o agregar-se a un altre municipi.

El problema per a l’establiment d’una escola en un medi rural com el de Dosrius era la dispersió de la seva població. A tall d’exemple indicarem que a l’any 1858 només el 25% de la població vivia al centre històric de la població i que a finals del segle XIX els seus 882 habitants vivien en unes 200 masies escampades pels 40 quilòmetres quadrats del municipi. Només cal saber que calen 60 minuts per anar caminant del centre de Canyamars a Dosrius, per fer-nos una idea de les dificultats que per als infants suposaria assistir a classe.

En qualsevol cas, ja a finals del segle XVIII, el tarannà il·lustrat de les autoritats polítiques espanyoles els va portar a una sèrie de reglaments tendents a garantir que l’educació reglada arribés a tota la població. No seria però fins a la primera meitat del segle XIX, amb l’arribada intermitent dels liberals al poder, que es va legislar per formar de manera universal i adequada a la població, que en la seva immensa majoria era analfabeta: a l’any 1838 la llei Someruelos establia com a principis bàsics que els municipis amb 400 veïns tenien l’obligació de sufragar una escola primària elemental completa i nomenar els mestres al front de les mateixes.

La normativa tindria un important pes en el fet que l’1 de gener de 1851 es nomenés qui probablement va ser el primer mestre titular en exercici del municipi de Dosrius: Josep Payró, qui en compensació rebria anualment 2.000 rals de billó. El costum a l’època era que el nomenament del nou mestre corria a càrrec de l’ajuntament del municipi i el Governador de la província de Barcelona o el Rector de la Universitat literària els atorgava el títol de mestre.

Uns quants anys més tard, al 1857, s’aprovava la llei Moyano, una llei d’Instrucció Pública que amb lleugeres modificacions reglamentàries regularia el sistema educatiu fins a l’any 1970. Amb aquesta llei es pretenia un ensenyament centralista, universal, uniformista i laic. Simultàniament es reunia la Comisión Local de Instrucción Primaria del Pueblo de Dosrius y Agregados. La Junta o Comissió del districte de Dosrius estava integrada, com establia el reglament d’instrucció pública de 21 de juliol de 1838, per l’alcalde (Esteve Rimbles) que actuava com a president, el capellà de la parròquia (Jaume Puig), un regidor (Llorenç Ginesta) i 3 veïns o pares de família (Magí Homs, Josep Barnet i Joan Pinós). La seva funció era tant informativa com inspectora i les seves actes ens parlen dels primers temps de l’ensenyament a Dosrius.

És més que probable que l’escola que es va fundar a l’any 1851 fos una només per a nois. Hem d’esperar a l’any 1865 per tenir notícia d’una escola només per a noies.

El tema que més preocupava als integrants de la Comissió era la manca d’assistència regular a classe d’alguns dels alumnes. A més de la distància des del domicili dels alumnes al centre escolar, les famílies havien de fer front a la matrícula escolar. Al febrer de 1858 la Comissió informava que “…los niños concurrentes a la escuela no pobres pagan por mes 2 reales que leen y no llegan a escribir, 4 reales los que escriben y dan lecciones aritmética, cuentas y demás que sea necesario para dicha enseñanza”.

La segona problemàtica a la qual havia de fer front la Comissió era la del pagament dels salaris dels mestres. I és que els ajuntaments eren els responsables del sosteniment de les despeses escolars, incloses les dels mestres, i havien d’incloure aquestes despeses obligatòriament en els pressupostos municipals. La irregularitat en el pagament de les seves retribucions i la manca de consideració social explicaria el grau tan alt d’interinatge a Dosrius.

La darrera de les responsabilitats de la Comissió era la supervisió de la qualitat de l’ensenyament i la celebració regular d’exàmens extraordinaris als alumnes. Sovint s’aprofitava l’avinentesa de visitar l’escola  amb intencions inspectores per fer preguntes als alumnes a mode d’examen, convidant als pares dels alumnes a presenciar les proves. La valoració en tots els casos no passava d’ambigus comentaris com el de “… han observado un adelanto desde la última sesión”.

Quan a l’any 1876 es va implantar a Espanya el nou sistema polític anomenat “Restauració”, la Comissió va passar-se a dir Junta. Els seus membres van haver d’encarar una nova problemàtica a afegir a les no resoltes de dècades anteriors: el finançament de les escoles. A més de les dues escoles al nucli urbà de Dosrius (una elemental completa de nois i una elemental completa de noies), el consistori es va veure obligat per les autoritats a la creació a l’any 1885 d’una escola elemental incompleta mixta al nucli urbà de Canyamars. Amb una població a l’any 1887 de 995 habitants, el consistori havia de fer mans i mànigues per finançar les 3 escoles en funcionament, especialment si es tenen en compte les pujades de sou dels mestres i el lloguer dels locals de les escoles. A l’agost de 1886 la Junta declarava: “Este pueblo esencialmente rural, no puede ya sobrellevar los gastos de instrucción pública que hoy tiene a pesar de ser amigo de la Instrucción y su fomento […] importan anualmente los gastos de Instrucción pública en este pueblo cerca tres mil pesetas, o sea el 40% de su presupuesto, cantidades que no satisfacen muchos pueblos de condiciones buenas y con mayor número de habitantes, como los hay aquí limítrofes.”

Els problemes financers també afectarien a les instal·lacions escolars. L’escola de nois es va ubicar en un edifici adossat a l’esquerra de la façana de l’església parroquial (on ara hi ha el baptisteri) i va romandre en el mateix lloc fins a finals de la dècada dels setanta. Les noies estaven ubicades a l’edifici (antiga biblioteca) de davant de la mateixa església. Sembla però que durant la dècada dels vuitanta la situació milloraria, almenys per a Canyamars, ja que a l’any 1889 ja hi havia construïda una escola ubicada al veïnat de l’Església i que tenia una sola aula mixta per a nens i nenes.

La precarietat de l’edifici de l’escola de nens de Dosrius continuaria durant molts anys. Al juny de 1884, quan la Junta visita l’escola de nens, constata que “…se observó poca limpieza y escasa urbanidad y orden […] Que la puerta del comedor debiera estar cerrada mejor con cortina, que se sabe no se empieza la clase a las ocho de la mañana como es regular, y sí más tarde, lo que debiera evitar, como también debe evitar que el niño del Sr. Maestro juegue en la clase distrayendo la atención de algunos alumnos.”

Tot i les dificultats les taxes d’escolarització anirien augmentant durant els darrers anys de finals del segle XIX i els primers del segle XX. A l’any 1910, l’estadística mostra clarament que Dosrius tenia 3 escoles, una de nens, una de nenes i la mixta de Canyamars. El nombre de nens entre els 6 i el 12 anys era a tot el terme municipal de 91 i el nombre de matriculats era de 90. S’arribava doncs a l’escolarització completa del municipi.

Pel que respecta als edificis, els alumnes de les dues escoles de Dosrius van ser traslladats en un moment indeterminat de la segona dècada del segle XX als locals de l’antiga fàbrica de cartró propietat d’Àngel Fàbregas ubicada al carrer de Sant Llop. L’inspector d’ensenyament diria el 5 de novembre de 1921 que “…los locales destinados a escuela en Dosrius eran bastante aceptables por sus condiciones de capacidad, luz y ventilación; pero que convendrá dar a los patios mayor independencia y sobre todo llevar el lavadero a otro lugar para evitar las molestias y distracción de los niños”. Pel que respecta a la de Canyamars, l’escola va continuar funcionant com a escola mixta com a mínim fins a la segona república. En aquests anys previs a la Guerra Civil, l’escola es va veure beneficiada per la professionalitat de la mestra nacional Margarita Torrandell Forment i per la generositat i la implicació de l’estiuejant barceloní Josep Prats i Ferrer.

Per acabar aquest recorregut esmentarem que a l’any 1938, en plena Guerra Civil, la Generalitat va aprovar la implantació d’una línia d’ensenyament al Far. El projecte consistia en dedicar la planta baixa de la rectoria a aula amb una capacitat per a 30 alumnes i el primer pis per a habitació del mestre.

No sabem si l’escolarització de bona part de la població de Dosrius va fer de la mateixa una vila menys pecaminosa, però a mitjans de segle XX les taxes d’analfabetisme ja s’havien reduït a menys del 50%, tot un èxit si pensem que al principi d’aquest procés només una de cada deu persones sabia llegir i escriure.

Advertisements