Etiquetes

Article en PDF

Ja hem parlat en altres articles sobre l’evolució de la població de Dosrius al llarg de la història[1]. Un fita en el recompte de la població el constitueix el cens efectuat a l’any 1857 en què l’estadística ens informa que Dosrius té 1.152 habitants (dels quals 1.136 eren residents permanents). Gràcies a aquest cens, sabem quina era la composició per sexes i grups d’edat dels dosriuencs de l’època.

En una primera aproximació, el Nomenclàtor de los Pueblos de España, publicat a l’any 1858, reparteix els 1.152 habitants de 1857 en 9 sectors o veïnats, indicant si és una parròquia, lloc o un caseriu, així com el seu nombre d’habitants[2]. Dosrius apareix com a lloc, mentre que Canyamars i el Far tenen la denominació de parròquies. La resta són caserius.

Podem observar (taula 1) que la mitjana d’habitants per cèdula inscrita (el permís per poder habitar un edifici) per a tot el municipi és de 5,88, una xifra superior a la històrica assignació d’entre 4 i 5 habitants per foc o casa. Per sobre d’aquesta mitjana se situarien Alfar (7,90), Rimbles (7,05), Estaper (6,86) i Rupit (6,13), mentre que la resta se situaria per sota: Mañans (5,84), Canyamars (5,77), Carreras (5,38), Pisbot (5,25) i finalment Dosrius (5,03).

Masies més grans allunyades del nucli urbà de Dosrius i la seva proximitat a les terres de conreu i de bosc (a on es desenvolupava la principal activitat econòmica del municipi) serien motius suficients per compensar els avantatges de viure prop de l’església parroquial, de l’ajuntament o de l’escola.

Expressat d’una forma diferent: al centre històric de Dosrius vivia exactament una quarta part dels habitants del municipi (292) i ho feia en un 30 per cent dels edificis, en una proporció inversa al cas del Far, que tenia un 7% de la població total en un 5% dels edificis.

A l’any 1863 es publicaria una segona edició del Nomenclàtor, basat en les dades aportades pel cens de 1860[3]. La informació que ofereix aquesta segona edició és molt més detallada. L’obra està dividida en províncies i per a cada província proporciona informació de cada ajuntament.

A partir d’aquesta estructura, el Nomenclàtor llista la sèrie de poblacions, grups, edificis, habitatges, albergs i altres estructures poblacionals amb el seu nom corresponent, la seva classe, la seva distància en quilòmetres a l’ajuntament, el nombre d’edificis habitats, deshabitats o habitats temporalment, el nombre de plantes de cada edifici i per últim el nombre d’albergs, coves, barraques, etc.

La informació toponímica i estadística que ofereix és molt rica i meritòria, tenint en compte els mitjans que l’Estat tenia a l’època i realment es converteix en una mina de dades per a l’historiador.

La llista es pot classificar per la classe d’assentament (en parèntesi el nombre d’edificis):

  1. a) Caseriu i parròquia (1): només apareix Alfar o El Far.
  2. b) Caseriu (9): d’entre els quals destaca Canyamars.
  3. c) Masia, “casa de labor” (44): Can Massuet i Can Ribot entraven dintre d’aquesta categoria.
  4. d) Ermita i casa (2): apareixen el Corredor i Sant Llop.
  5. e) Lloc (1): només apareix Dosrius.
  6. f) Molí fariner (1): només apareix el Molí d’En Saborit.
  7. g) Alqueria, casa de camp amb terra de conreu, generalment de regadiu (1): només

Examinant el nombre d’edificacions de cada unitat poblacional podem concloure que apareixen 6 agrupaments poblacionals amb un nombre superior a 5 edificacions: Dosrius (66 edificis), Canyamars (28 edificis), La Riera de Rupit (23 edificis), Manyans (16 edificis), La Riera de Rimbles (16 edificis) i Estaper (9 edificis). La resta té 5 o menys, dominant l’edificació aïllada.

Per tant, dels 237 edificis censats, 158 s’ubicaven en caserius amb una certa proximitat entre les cases, el que suposa un 66% de les edificacions i de la població, sempre i quan hi hagués la mateixa densitat poblacional als caserius que a les cases aïllades.

La distància entre els caserius també augmentava la dispersió poblacional. Canyamars i La Riera de Rupit es trobaven a 4 i 5 quilòmetres respectivament de l’ajuntament de Dosrius.

Una altra dada interessant és la de les edificacions sense habitar o habitades temporalment. Dels 237 edificis, 192 (quantitat molt propera a la del Nomenclàtor de 1858) estaven habitats permanentment, 9 temporalment i 36 estan deshabitades. En aquest sentit destacaria Canyamars, que de les 28 edificacions que tenia, 3 estaven habitades temporalment i 6 deshabitades.

Finalment, caldria esmentar l’estadística que dóna sobre el nombre de plantes de les edificacions. 34 cases eren d’una planta, 187 de dues plantes i 16 de tres plantes. No hi ha cap edifici de més de tres plantes. El 92% de les cases del nucli urbà de Dosrius era de dues plantes, el 64% de les de Canyamars i el 96% de les de La Riera de Rupit.

La majoria de les masies aïllades eren de dues plantes. Cal afegir per acabar que no està censat cap edifici precari com podria ser una cova o barraca. El Nomenclàtor no ofereix dades sobre la població, però pel cens oficial de 1860 dóna a tot el municipi de Dosrius un total de 1.099 habitants (1.087 del quals eren residents permanents).

Sobre les cases de Dosrius i el seu repartiment pel territori disposem de dues unitats d’informació més, totes dues datades a finals del segle XIX, quan era Rector de Dosrius, Gaietà Viaplana[4]. Totes dues apunten a l’empobriment econòmic del municipi i a la pèrdua de massa poblacional a finals de segle. Recordarem que la fil·loxera hauria acabat ja aleshores amb bona part de les vinyes de la comarca, que les obres principals de la Companyia d’Aigües de Barcelona s’havien acabat i una part important dels arbres de la superfície forestal haurien desaparegut.

La primera d’aquestes informacions ens ofereix la llista de cases als tres pobles del municipi a l’any 1897. En aquest cas, a diferència del Nomenclàtor de 1863, totes les masies estan agrupades en 3 entitats de població i sumen un total de 156 cases, a les que s’haurien d’afegir unes cinquanta cases del centre històric de Dosrius, quantitat que s’aproxima a la dels nomenclàtors dels anys 1858 i 1863. No sabem però quantes cases s’haurien construït durant període estudiat ni quantes podrien estar desocupades.

Dosrius (64 cases)

Boba, Japet del Castell, Mosquit, Pardal, Ros de’n Torras, Josep de’n Felis, Pau d’en Sala, Mateu, Joan del Ros, Paset, Bomba, Carlos, Quim, Mandri, Bernat, Garriga, Pinos, Moreno, Vallmajor y masover, Rius, Agustí, Grau, Xicoy, Juvany, Sala, Batlle de la Torra y mas., Gabarra, San Llop, Valls, Guinardo, Estapé, Ramon, Bigas, Tarrades de Larit, Coix, Margenat, Casilla de peons, Tarau, Ribot, Terrades del Moli, Moli de baix (ruinosa), Gemmir, Casanova, Carreté, Noms de Manyans, Nogueras, Pepas, Salvi, Cañameras, Gaitx, Cuni, Barraqué, Bado Bigas, Poxich, Arcis-sala, Pau Cot, Rovira, Poch, Martorell, Arenys, Selva, Castells (deshabitada), Rafel (tancada), Rey (abandonada).

Canyamars (69 cases)

Epifani, Joseph Batlle, Una tancada, Monpart, Laya, Micaló, Rovira Joan, Una tancada, Restoble, Pau, Caballé, Rovira, Llaugé, Casas, Rectoria, Escola, Galcerán, Pegaire, Sus, Pona-Rius, Rosa, Clara, Bado Joanet, Padró o Carinyo, Figueras, Cañamás, Homs y dos masovers, Cassi, Nogueras, Camas, Tuixés, Caseta de Galcerán, Patel, Gel y masover, March de la Pujada, Rimbles, Bartrés, Figarolas, Miquel Roig, Mateu de las burras, Silvestre, Guitart, Llibre, Maltas, Rogent, Brugarás, Joan Sabe, Bellalta, Estebanet, Ranco, Cot, Martra, Salandrieu, Cuni, Sabe, Cosme o Xarrach, Rosa Cot, March Ros, A. Llovet, Rius, Mateu Cot Pagés, Rupit, Boatell, Caseta de E. Rovira, Feliu de la Plana.

El Far (23 cases)

Corredor, Forn del Vidre, Arenas, Miloca, Farrerons, Bosch, Rectoria, Guinart, Massuet, Carreras, Pruna, Bernet o Domingo, Pau Pastó, Bernat, Polaina, Casa nova de Domingo, Brunet, Gregori, Roig, Mongoy, Bernet de Baix, Codina, Furné.

La segona unitat d’informació és un certificat emès pel mateix rector[5] entre 1893 i 1897 que conclou de la manera següent: “El terreno es muy accidentado, en su mayor parte montuoso; bosques en los que apenas queda arbolado; yermo o sean las viñas perdidas por la filoxera; viñas que no hay ninguna en buen estado; secano con tierras arcillosas y de mala calidad para el cultivo y regadío en alguno de los terrenos que lindan con las rieras las cuales en fuertes avenidas los invaden ocasionando los daños y perjuicios que es de suponer. Por todo lo cual, cree el fehaciente que es por demás anotar que los rendimientos de las tierras no bastan para las necesidades de la población, […], terreno de siembra malo, […] y por consiguiente la miseria con todos sus horrores amenaza invadirnos por momentos”.

Acompanya a aquesta declaració de declivi i pobresa una relació de les cases i habitants d’una part del municipi. La població d’aquesta part que no inclou ni Canyamars ni El Far és de 537 habitants, el 61% dels 882 habitants a tot el municipi a l’any 1897.

Podem observar a la taula 2 que existien 56 cases o habitatges al nucli urbà principal de la població, a les qual s’havien d’afegir 64 cases disseminades, amb una ocupació mitjana a cada casa de 4,97 habitants. La distància mitjana que aquestes cases estaven del nucli urbà era de 1.827 metres, que a raó de 12 minuts a peu per quilòmetre, feia que s’ubiquessin a uns 22 minuts de distància mitjana del centre. És interessant fer notar que el 47% de les cases estaven habitades per arrendataris, el 19% ho estaven per masovers o parcers i que només un 32% seria propietari de l’immoble.

Tot i que el recompte de cases a l’any 1897 és de 213, tot ens fa pensar que algunes estarien deshabitades. Amb una població un 23% inferior a les dels anys (1857-1863), el nombre de cases habitades seria segurament inferior al dels anys esmentats. Si el nombre de cases fos igual al de l’any 1863, la proporció d’habitants per casa hauria passat de 5,88 (1857) a 4,59 (1897).

Notes

[1] RAMIS i NIETO, Josep, “La població de Dosrius al llarg de la història”; “Els arxius parroquials de Dosrius: font per a l’estudi de la demografia local”; “Els censos oficials de població (1857-1940). Aproximació a l’estructura de la seva informació”, adosrius.wordpress.com

[2] “Nomenclátor de los Pueblos de España, formado por la comisión de estadística del Reino”, Madrid, 1858.

[3] “Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc. de las cuarenta y nueve provincias de España”, Vol. 1, Madrid, 1863.

[4] Viaplana, nascut a Sabadell al 1858, es convertí en sacerdot a l’any 1882. Després d’ocupar diverses parròquies, la darrera de les quals fou Dosrius, va fer-se càrrec de la de l’Arboç (Baix Penedès). En els seus 29 anys com a rector d’aquesta parròquia, Viaplana va fer importants recerques sobre l’Arboç i el Penedès, publicant a l’any 1927 les “Notes històriques de la parròquia i la vila de l’Arboç”.

[5] Arxiu Parroquial de Dosrius.

Anuncis