Etiquetes

Article en PDF

 

La construcció de la carretera que uniria Mataró (el Maresme) amb la vila de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) és un projecte que neix a finals de la dècada dels quaranta del segle XIX i no es veuria definitivament finalitzat fins a principis de la dècada dels vuitanta del mateix segle.

Ja a l’any 1835 el corregidor de Mataró exposava la conveniència d’unir Mataró amb Cardedeu amb un ramal a Llinars del Vallès per d’aquesta forma comunicar el Maresme amb el Vallès Oriental i el Montseny. En aquells moments eren molts els sectors econòmics que des de Barcelona a Canet de Mar i des de la costa fins al Montseny estaven interessats en millorar la mobilitat de la zona per a transportar des de l’interior cap a la costa mercaderies necessàries per a l’economia del litoral: fustes per a la construcció de vaixells, llenya, carbó i productes agrícoles. Les possibilitats de materialitzar aquest projecte van millorar amb la finalització de la primera guerra carlina (1833-1840).

La primera concreció en forma de projecte va arribar durant la segona meitat de la dècada dels quaranta. Miquel Garriga i Roca, encarregat d’elaborar diversos plànols, plantejava a l’any 1844 la construcció de la carretera que sortint de Mataró, passava per Argentona, seguia fins a la confluència de les rieres de Dosrius i de Parpers, per enfilar cap al Coll de Parpers, passant per La Roca i arribant a Granollers (actual C-1415). A més, es contemplava un ramal que sortint de l’anterior confluència, es dirigiria cap a Llinars del Vallès (actual B-510).

Tres anys més tard els enginyers Elías Aquino i Ildefons Cerdà farien el reconeixement del terreny i el cap del Districte, Antonio de Arriete, decidiria que la quantitat que s’havia recaptat en forma d’arbitri era insuficient per construir la carretera fins a Granollers però sí el ramal a Llinars del Vallès. Les dificultats orogràfiques de travessar el Coll de Parpers feien inviable econòmicament el trajecte fins a Granollers.

Al febrer de 1848 es va presentar el projecte del ramal a Dosrius i un mes més tard començarien les obres en què van intervenir fonamentalment operaris veïns de Mataró. Les obres es van acabar a l’any 1851; es van construir les obres de fàbrica més importants, com el pontó de Bordoi, però la carretera es va deixar només esplanada i necessitava del seu manteniment per dos peons caminers[1].

A la documentació de l’època la carretera projectada durant la dècada dels quaranta tenia dues seccions: la primera, de 1,20 llegües, uniria Dosrius amb Llinars del Vallès; la segona, de dues llegües, uniria Dosrius amb Mataró. La construcció del primer tram va ser finançada per l’Estat i les administracions provincials, amb un cost de 268.980 rals de billó.

A principis de la dècada dels vuitanta, el segment pendent de construir entre Mataró i Llinars del Vallès era el d’Argentona-Dosrius. Sabem que poc abans del juliol de 1883 els periodistes de Mataró van ser convidats a un banquet celebrat a Dosrius, actuant d’amfitrió el concessionari de l’obra, Frederic Gomis. Els comensals “…brindaron por la prosperidad de Cataluña, a que tanto pueden contribuir las nuevas vías de comunicación, y en especial aquellas que, como la que se trata vienen a serlo de empalme entre importantes redes de carreteras[2].

Les obres s’havien iniciat el 17 d’abril de 1883 i la carretera de cinc quilometres de longitud estava sota la direcció tècnica de l’enginyer Pedro Garcia Faria. L’orografia per on havia de passar la carretera faria que les obres no baixessin de 300.000 pessetes i que tinguessin una especial dificultat: “Las obras de tierra han sido muy costosas por haber recaído en su mayor parte en roca dura, llegando la costa de desmonte a diez metros en algunos puntos, y siendo solo menor de dos en muy cortos trayectos. Los terraplenes son también de alguna importancia teniendo los principales de cuatro a seis metros de altura en longitudes mayores de cien metros.[3]

Tanmateix, la part més important i simbòlica del projecte era la construcció del pont-viaducte que havia de salvar el pas de la riera de Rials al nucli urbà de Dosrius: “Tendrá dos arcos de ocho metros de luz, cuatro de siete metros y medio y muros intermedios de mampostería hasta la rasante de la carretera. Los materiales que se emplean nada dejan que desear: el cemento procede de Figueras y de Gerona, la cal de los hornos de Villarana, el ladrillo de Badalona y de Mongat y la piedra para sillería de las canteras de caliza más dura de Figueras[4].

La construcció de la carretera estava en aquell moment molt avançada i s’esperava que a principis de l’any 1884 quedaria oberta per així “…fomentar las relaciones de esta ciudad con Dosrius, Llinás, San Celoni, Villamajor y demás pueblos de aquella comarca[5].

 

 

cropped-000c13c4.jpg

Vista panoràmica de Dosrius al 1913

00000002

Ytinerario de la Carretera de Mataró ál empalme con de Barcelona á Rivas, 1880 (Biblioteca Virtual de Defensa)

Notes

[1] NAVAS i FERRER, Teresa, “Planificació, construcció i mobilitat. La modernització de la xarxa viària a la regió de Barcelona. 1761-1969”, Tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, 2012.

[2] El Mataronés, 1 de juliol de 1883.

[3] Ibídem.

[4] Ibídem.

[5] Ibídem.

Anuncis