Etiquetes

Article en PDF

Durant la primera meitat del segle XIX, la classe política espanyola va emprendre diverses iniciatives legislatives per superar la precarietat del sistema fiscal de l’Antic Règim, caracteritzat per la pluralitat d’impostos i per la diversificació territorial. A conseqüència de la manca d’unanimitat sobre el nou sistema impositiu i els continuats trasbalsos en la vida política espanyola, cap d’aquestes iniciatives arribaria a quallar fins a l’arribada al poder del liberalisme moderat, una vegada fracassada la regència d’Espartero (1840-1843).

Durant els primers anys de la Dècada Moderada (1844-1854), Espanya va dotar-se d’una nova constitució (1845), va desarmar-se la milícia per ser substituïda per la Guàrdia Civil (1844), es va procedir a la centralització administrativa (1845) i es va implantar el sufragi censatari (1846). Bona part de la responsabilitat de les reformes moderades va estar protagonitzada per Ramon Maria Narváez i Campos, qui tindria un paper de rellevància al llarg dels vints anys del regnat d’Isabel II.

Un dels ministres més destacats del primer govern de Narváez va ser el ministre d’Hisenda, Alejandro Mon y Menéndez, qui serà recordat per impulsar des del seu ministeri la reforma fiscal que necessitava l’Estat espanyol després que les guerres carlines deixessin la Hisenda Pública en una situació crítica.

La reforma del sistema fiscal de 1845 tenia tres eixos impositius: la contribució territorial, que controlava els rendiments de la propietat immoble (rural i urbana); la contribució d’indústria i de comerç, amb una càrrega fiscal menor; i els impostos sobre els béns de consum de primera necessitat, tan impopulars com injustos. Les característiques del sistema fiscal tenien una doble vessant tècnica i social, que es va reflectir en la contribució territorial “…concretamente en la adopción de un impuesto de cupo con tres hechos imponibles, la renuncia a la estadística y el deficiente conocimiento de sus bases”[1].

La Llei de Pressupostos de l’Estat[2] per a l’any 1845 contemplava una despesa total de 1.184.377.173 de rals de billó (d’entre les que destaca la partida del Ministeri de la Guerra, amb 272 milions de rals i la d’Hisenda, amb 353 milions de rals) mentre que els ingressos pressupostats, 1.226 milions de rals de billó, tenien com a partida destacada la “Contribució d’immobles, conreu i ramaderia”.

L’impost de contribució territorial gravava els beneficis del conreu, les utilitats de les cases i dels ramats, i les rendes percebudes per la propietat immoble. El plantejament era el de privilegiar la recaptació sobre l’estadística, atès que aquesta es va abandonar ben aviat. De forma que la manifestació de la riquesa era expressada directament pels contribuents i per mitjà dels ajuntaments a l’administració.

En les partides d’ingressos dels pressupostos estatals del mateix 1845 figurava la partida de la contribució territorial per valor de 300.000.000 de rals de billó a repartir entre les diverses províncies i sobre el producte líquid dels béns immobles, del conreu i de la ramaderia. A la de Barcelona li tocaven 13.155.000 de rals, quantitat només superada per Madrid amb 15.715.000 de rals.

A l’any 1853 el sistema de recaptació fiscal no hauria canviat molt. Els espanyols haurien de contribuir en concepte de contribució territorial amb 300 milions de rals i els de Barcelona una mica més: 13.550.000 de rals. A partir d’aquest repartiment provincial, es feia el repartiment entre els municipis de la província[3].

La contribució territorial a Dosrius

Dosrius era durant la primera meitat del segle XIX una població que fregava el miler d’habitants i que destacava per la producció de blat, cigrons, llegums, vi i fusta[4]. Les úniques dades de què disposem per poder quantificar la riquesa productiva del municipi són les del Diccionario Geográfico-Estadístico de España y Portugal” que per a l’any 1826 xifra la contribució de Dosrius en 9.056 rals i 4 maravedís i la que ofereix la matrícula cadastral de 1842, que li assigna un capital productiu de 3.304.000 rals de billó i una massa imposable de 82.600 rals de billó.

No seria però fins al primer amillarament[5] efectuat al 1851 que comencem a entreveure la capacitat productiva i el seu desglossament. A falta de cadastre o de qualsevol altre instrument estadístic funcional a efectes fiscals, els ajuntaments van encarregar-se d’elaborar un informe en què es plasmava la riquesa rústica, urbana i pecuària del municipi. Amb un total de 170 propietaris inventariats, 149 masos o cases (31 sense habitar), Dosrius declarava una riquesa de 407.710,11 rals de billó, principalment deguts al producte derivat de la propietat rústica (390.214,11)[6].

En el repartiment provincial que es va fer a l’any 1852 entre tots els pobles de la província de Barcelona a l’efecte de recaptar la xifra global 13.550.000 de rals durant l’any 1853, a Dosrius se li estimava una riquesa líquida sensiblement superior a la de l’any 1851: 360.000 rals, el que la ubicava a nivell comarcal per sota de municipis com Argentona i Arenys de Munt i per sobre de Cabrera. Atès que a més de la quota de contribució, s’havien d’afegir altres recàrrecs i quantitats addicionals, Dosrius havia de fer front al pagament de 55.970 rals, el que suposaria una pressió fiscal del 15,55%. Amb una població resident de 1.136 habitants a l’any 1857, la càrrega fiscal per càpita en el moment de fer-se l’amillarament oscil·laria entre els 49 i els 57 rals. Una vegada fet el repartiment entre els municipis, els alcaldes, els seus ajuntaments i les juntes pericials havien de distribuir la quantitat marcada entre els contribuents.

El 24 d’octubre de 1853, l’Ajuntament de Dosrius determinaria que la seva capacitat imposable era de 364.275 rals de billó[7], una quantitat que en aquest segon amillarament s’apropa molt (no casualment) a la quantitat marcada en el repartiment efectuat al desembre de 1852.

En aquest segon amillarament de 1853 trobarem tres elements informatius: la “cartilla”, el detall de les finques rústiques, urbanes i ramaderia de tots els propietaris i un resum final amb la base imposable.

La “Cartilla”

A la “cartilla” avaluadora s’estableixen els rendiments que s’aplicaran en funció del tipus de conreu per unitat de superfície, que en el cas de Dosrius era la quartera de 1.021,5 canes quadrades[8] o 2.490,417 metres quadrats. Com podem observar en el quadre 3, a Dosrius existien conreus de cereals tant de regadiu com de secà; també hi era present la vinya i l’explotació forestal que estava dividida entre aquells boscos que produïen fusta per a la construcció i l’elaboració de carbó vegetal i els boscos que només produïen gavella, els feixos de branquillons que en castellà coneixien amb el nom de fajina i que es feia servir tant per encendre el foc com per construir revestiments. També estaven incloses les albaredes, arbredes d’àlbers diversos, la fusta dels quals és blanca i poc resistent, que es feia servir en fusteria lleugera. Finalment trobem els prats que es feien servir per pasturar i les zones ermes.

A la vista dels rendiments podem concloure que els productes líquids més interessants es trobaven al conreu del cereal de regadiu, en qualsevol de les categories, seguit per la vinya a terres de primera categoria i els prats, que no tenien despeses d’explotació. Faríem notar també els guanys marginals que oferia la fusta de construcció, principalment perquè el producte total per unitat de superfície era sensiblement menor al dels cereals i la vinya.

La llista dels propietaris

Aquesta era la part més extensa i detallada de l’amillarament. Consistia en una relació per àrees geogràfiques (Dosrius, Canyamars i Alfar) de tots els propietaris amb el detall de les seves propietats rústiques, urbanes i ramaderia. En el cas del municipi de Dosrius, la declaració de les propietats es precisava amb la seva ubicació en un plànol, producte d’un aixecament cartogràfic que es va fer entre el 1851 i 1853[9]. Cada finca està identificada amb un número i un plànol i s’especifica la seva superfície (en quarteres i quartans de sembradura), el tipus de conreu i categoria, amb els productes íntegres, baixes per despeses naturals i el producte líquid imposable. De forma que un propietari que tingués 3 quarteres de cereal de secà de 3a categoria, tenia 597,33 rals de producte íntegre, 447,33 de despeses i 150 de líquid imposable.

A continuació s’incorporava a l’amillarament el “Padrón de Riqueza”, una llista estructurada en funció del tipus de contribució (rústica, urbana i ramaderia) de tots els propietaris amb el resum del seu producte líquid imposable.

El resum de la contribució

El darrer dels elements estadístics de l’amillarament eren els resums. Existeix un resum per a cada apartat de la contribució urbana: la rústica, la urbana i la pecuària i un resum general.

Podem comprovar que els rendiments de l’explotació agrícola eren els que pagaven quasi les 9 desenes parts de la contribució territorial mentre que la propietat urbana i l’explotació pecuària contribuïen només en 1 desena part. Els propietaris de les finques rústiques eren 189, el que faria que de mitjana cadascun posseís una mica més de 2 finques.

Si ara observem el detall de la contribució sobre la propietat rural, podem treure algunes conclusions. La primera seria sobre la superfície total explotada: 2.521,05 hectàrees suposaria un 61,9% sobre els 40,73 km2 de superfície total del municipi, una quantitat comprensible ateses les peculiaritats orogràfiques del territori. La segona ens portaria a afirmar que bona part del mateix estaria dedicat a l’explotació forestal: la de gavella amb un 42,96% de la superfície i la de construcció amb 20,98%. Conjuntament estaríem parlant de les dues terceres part del territori. Marginals serien els conreus de la vinya (11,52%) i dels cereals (9,84%). La resta quedarien repartits entre termes ermes (14,37%) i extensions d’àlbers (0,33%).

Pel que respecta a la riquesa produïda o fiscalitzada podem afirmar que el 60% de la mateixa provenia de l’explotació forestal, el 20% de l’explotació cerealística i el 19% de l’explotació de les vinyes. Relacionant aquestes dades amb les de la superfície de cada conreu, podem concloure que a igualtat de superfície, el conreu del cereal produïa uns rendiments superiors al de la vinya.

Per acabar comentarem que a la declaració de finques rústiques figuren 181 cases, de les quals 50 eren habitatges, 129 eren cases de pagès, 1 era industrial i 1 era un forn de maons. A la declaració de ramaderia destaquen els 119 bous utilitzats per a les feines del camp.

Declaració final de l’amillarament de 1853 (Arxiu de la Corona d’Aragó)

Conclusions

Al llarg d’aquest article hem examinat la reforma tributària que a l’any 1845 va establir a Espanya un sistema fiscal per superar les dificultats pressupostàries de l’estat a mitjans del segle XIX. El sistema impositiu tenia un dels seus pilars en la contribució territorial que fiscalitzava els rendiments de la propietat rústica, la propietat urbana i la ramaderia. A falta d’estadística, l’Estat va imposar sobre les províncies i els municipis la quota que havien d’aportar a les arques de la comptabilitat estatal.

Els amillaraments de 1851 i 1853 a Dosrius ens han permès, tot i les precaucions que com a font estadística aquesta font presenta, conèixer la utilització econòmica del territori i els rendiments que cada tipus d’activitat agrícola i forestal tenia a mitjans del segle XIX.

Hem constatat que bona part de la superfície del municipi estava dedicada a l’explotació forestal (64%), consistent en l’extracció de fusta de construcció i especialment fusta per a fusteria lleugera. Pel que respecta als rendiments, l’economia local estava basada en la producció de fusta (60%), seguida de lluny per la producció de cereals (20%) i la vitícola (19%).

Notes

[1] VALLEJO POUSADA, “Los amillaramientos como fuente estadística: una visión crítica desde la contribución territorial”, Historia agraria, 20, Abril 2000, pàg. 97. Sobre la reforma tributària de mitjans del segle XIX, vegeu: PORTILLO NAVARRO, Ma. José, “Desde la contribución de inmuebles, cultivo y ganadería hasta el impuesto sobre bienes inmuebles. Evolución histórica, situación actual y perspectivas de futuro”, Instituto de Estudios Fiscales, Documentos, 14/10; PORTILLO NAVARRO, Ma. José, “Evolución del sistema impositivo español desde 1845 hasta la reforma tributaria silenciosa de Flores de Lemus”, Anales de Derecho, Universidad de Murcia, 15, 1997, pàgs. 129-149; PRO RUIZ, Juan, “Ocultación de la riqueza rústica en España (1870-1936): acerca de la fiabilidad de las estadísticas sobre la propiedad y el uso de la tierra”, Universidad de Madrid.

[2] Publicada a la Gaceta de Madrid els dies 13 i 15 de juny de 1845.

[3] Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, 10 de desembre de 1852.

[4] Sobre la situació econòmica de Dosrius a mitjans del segle XIX, vegeu: RAMIS i NIETO, Josep, “Dosrius a mitjans del segle XIX: vies de comunicació, població i economia”, adosrius.wordpress.com; sobre la situació agrària al Maresme, vegeu: PARCERISAS, Lluís, “Estructura de la propiedad, desigualdades y paisaje en la comarca catalana de El Maresme, Barcelona (1850-1950)”, XIII Congreso de Historia Agraria.

[5] Sobre els amillaraments, vegeu: SEGURA i MAS, Antoni, “Els amillaraments: una font per a l’anàlisi de la propietat de la terra a la segona meitat del segle XIX”.

[6] Arxiu de la Corona d’Aragó, Amillaramiento. Dosrius, 1851.

[7] Arxiu de la Corona d’Aragó, Amillaramiento. Dosrius, 1853.

[8] Una cana a Barcelona equivalia a 2,438 metres quadrats.

[9] NADAL PIQUÉ, Francesc i  URTEAGA, Luís, “L’impacte geogràfic de la plaga de l’oïdi sobre el vinyar català: el cas de la comarca del Maresme (1852-1862)”, Cuadernos de Geografía, 83, 39-60, València 2008; NADAL, F., “Els atles parcel·laris municipals de la província de Barcelona (1851-1882)”, Universitat de Barcelona; NADAL i PIQUÉ, Francesc i altres, “Cartografia parcel·lària i estadística territorial a la província de Barcelona (1845-1895)”.

Anuncis