Etiquetes

Article en PDF

El 30 d’agost de 1930, pocs dies abans de la celebració de la Festa de Sant Llop i pocs mesos abans de la proclamació de la II República, el periòdic “Pensament Marià. Bisetmanari d’Acció Catòlica”, dedicava bona part de les seves pàgines a la població de Dosrius. El bisetmanari, que havia estat fundat a l’any 1907 com un mitjà d’expressió de la ideologia catòlica i conservadora, havia arribat l’any 1930 a la seva tercera època amb un relleu generacional dels seus redactors, que van insuflar al rotatiu un caràcter formal més innovador[1].

Esteve Albert explica que va publicar el seu primer article al Pensament Marià a l’any 1928 arran de la coneixença que va fer a Dosrius d’Antoni Font (el director de la publicació) i de la recomanació que de l’Albert va fer el rector. L’Esteve tenia aleshores 14 anys, estava estudiant al Seminari Conciliar de Barcelona i el tema de la seva participació a la publicació girava al voltant d’algunes de les llegendes de Dosrius[2].

Dos anys més tard publicaria l’article que us transcrivim a continuació, “Supersticions i feres”, en què Albert utilitza un to moralitzant respecte a les supersticions, llegendes i costums del seu poble natal, que justifica especialment per l’aïllament geogràfic del poble i el caràcter dispers de la seva població. Es congratula que tot i ser molt antigues, les supersticions hagin disminuït considerablement durant el darrer mig segle, gràcies sobretot a l’acció cultural dels rectors de la parròquia.

“A Dosrius les supersticions i pseudo-paganismes hi han tingut molta vida. Encara són molts els que conten, amb creença o sense: el cabrit de la pedra del diable que a l’espatlla d’En Jaumàs va parlar; la pedra s’ensenya torrent amunt de Rialps, darrera Can Carreras, les pedregades congriades per en Polaina i el diner infernal amb què pagà la contribució; l’empait del mal caçador Pere Milet que corre esperitat per l’aire; el fillet de Can Mons de Canyamàs; el mal donat a tal persona i la màgia encarada a tal altra; tal mort aparegut i tal fantasma. Són molts encara els que a mitja nit santjoanenca passen el fill trencat pel roure, es freguen una herba ignota pel mal, peguen severament amb un bastó un fruiter escàs, perquè es torni ubèrrim, posen la palla al foc, l’oli de la qual els donarà idea del futur marit… i són molts els que expliquen que és aquesta la nit de fer-se rics, desencantant princeses, collint fogueres que floreixen perles en dita nit, picant un llençol en companyia d’un llibre d’encantàries. De vuits-i-nous no en vulgueu més! les ferradures porten sort, alguns somnis sort o desgràcia… De bruixots i bruixes de Dosrius en parlen prou en Pellicer en ‘Iluro’ (1887) i en Cels Gomis en ‘Lo llamp y els temporals’ (1884).

Mitja centúria enrere aqueixes creences eres doblades, encara era llunyana la deslliurança. Per aquell temps estava encara en voga la tradició de l’arbre del maig: Aquest arbre –generalment pollancre— havia d’ésser robat la nit última d’abril i aparèixer plantat a la plaça el primer de maig, on romania i s’hi celebraven sardanes i festes al volt fins a l’últim de maig, en què es portava al cementiri. Antigament s’entrava a l’església on s’havia de conservar sencer i fresc, fins a l’any següent; quelcom encara hi queda d’aquest mal costum.

Hi ha fatuïtat d’aquestes que és antiquíssima: la d’En Polaina, la de la roca del diable i la del mal caçador, es contaven ja en el segle XIII. Es nota també en algunes d’eixes creences llegendàries, coses curioses: el diner-carbó d’En Polaina hi ha qui assegura que és guardat a la Rectoria; el mal caçador més de quatre afirmen haver-lo oït cridant ‘Allà, allààà,…’ en la nit de l’aniversari.

He dit que són molts, car són massa eixos crèduls, encara que siguin pocs; perquè en realitat és reduïda i es va reduint encara eixa candidesa. L’avenç catòlico-cultural que han dut a terme els últims rectors, hi ha influït notablement. Aviat podrem vantar-nos d’haver arribat a l’extermini. Així ho desitgem igualment a tants pobles, parions per aquesta part!

Em sembla d’obligació anotar per l’ablaniment justificat del judici que de ço dit es pot fer: que les circumstàncies afavoriren molt aquestes tradicions. Dosrius, fins al segle actual, era un lloc abrupte, incomunicat i feréstec. Les cases eren lluny de les veïnes i les muntanyes atapeïdes d’arbres. Una ombra pinal a la nit, en certes persones produïa la sensació de fantasma (?). També hi habitaven els animals salvatges en gran collada. L’avi del que firma s’havia esbatussat amb un llop. Avui, que de tot l’anterior, gràcies a Déu, poca cosa en resta i al bosc hi trobem engorjablancs, gats mesquers, teixons senglars i altres bestiotes en petites proporcions”[3].

 Notes

[1] COSTA i OLLER, Francesc, “La premsa a Mataró (1820-1980)”, Mataró 2013

[2] ALBERT i CORP, Esteve, “Quatre boigs de Mataró. Combat per Catalunya (1930-1937)”, Mataró, 1977

[3] Pensament Marià, 29 d’agost de 1930.

Anuncis