Etiquetes

Article en PDF

El Coll o Alcoll, com es coneixia temps enrere, és un turonet de 293 metres d’altitud situat a la zona meridional del nucli urbà de Cardedeu. Administrativament pertany al municipi de Llinars del Vallès tot i que geogràficament podem afirmar que estaria més vinculat a la primera vila que a la segona.

Altres referències toponímiques que podem trobar relacionades amb el Coll són la de Sant Esteve del Coll (l’església que hi ha al cim del turó), la de l’Arboç de Sant Esteve del Coll, un exemplar centenari d’Arbutus unedo, que es troba a 100 metres de l’església i l’Ermita de Sant Sebastià, avui en runes i documentada ja al 1640.

El Coll llinda al nord amb la vall del riu Mogent, que la separa del nucli urbà de Cardedeu; a l’est amb el Bosc de Can Bruniquer, a on podem trobar l’espectacular Torrassa del Moro (una torre de guaita romana des de la qual es pot admirar l’extensió de la depressió prelitoral vallesana i que dista del Coll uns 900 metres); a l’oest amb el Torrent Fosc, que desemboca en el Mogent i; al sud amb el Turó d’en Ridemeia, d’una altitud similar a la del Coll.

Actualment el veïnat del Coll està fortament alterat per la urbanització de Sant Josep i és travessat pel seu vessant occidental per la carretera BV-5103 que sortint de Dosrius arriba fins a Cardedeu, després de creuar el riu Mogent.

En un estudi que vam elaborar recentment, vam constatar que molts dels emigrants establerts a Dosrius provenien precisament d’aquest veïnat[1]. La proximitat geogràfica és suficient per explicar el flux de població entre les dues poblacions, reforçada per la xarxa de camins que unien la comarca del Maresme amb la del Vallès.

Francesc Costa, a la seva publicació “Camins del Rei”[2], comenta que el camí ral de Cardedeu seria durant bona part de la història, el camí principal que lligava les dues vessants de la serralada litoral. El camí que de Mataró arribava fins més enllà d’Argentona, molt a prop del Molí de Can Miser Prats, es bifurcava en dos camins més. El primer, anomenat Camí Ral de Dosrius, giraria cap al nord-est seguint paral·lel la riera de Dosrius fins arribar al poble i seguiria fins a Llinars del Vallès. El segon, el Camí Ral de Cardedeu, seguiria cap el nord, fins ben a prop del Turó de Can Ribot, on giraria cap a ponent fins arribar a l’altura de la Casa Vella de Can Lloertet, des d’on es dirigiria cap al nord-oest per arribar fins a Cardedeu, deixant el Coll a la seva dreta.

Un altre camí, sortint de la mateixa Riera de Rials, sortiria en línia recta cap a ponent per connectar-se al Camí Ral de Cardedeu a prop de la Masia de Can Ribot.

Altres camins però, diversificarien l’accés al Vallès. Segons es pot observar en un mapa dels anys 50 del segle XX, dos camins carreters sortirien de les proximitats de Can Collet. El primer es dirigiria al nord-est per arribar fins a Can Bordoi i el segon continuaria cap al nord per travessar El Coll deixant l’església a l’esquerra, camí que continuaria fins a Llinars i que es pot observar en la fotografia-ortofoto de més amunt.

El Coll seria doncs un lloc de pas tradicional entre el Maresme i el Vallès i també un lloc de residència des de temps ben antics. Prop del Coll, a la vessant de ponent de la Torrassa del Moro, es va descobrir a l’any 1953 una tomba individual d’incineració, datada entre el 590 i 580 a.C. Allí es van enterrar les cendres d’un adolescent, juntament amb el seu aixovar, compost de peces ceràmiques i d’altres d’ornamentals i bèl·liques (anells, cadenes, espases,…) fabricades en bronze i ferro[3]. A l’any 2002 es va trobar una segona fossa al talús de la carretera de Cardedeu i s’hi van identificar quatre estructures amb una gran riquesa d’aixovars, el que faria pensar que, connectada a la Tomba del Guerrer, hagués existit una necròpolis a la zona[4].

La parròquia del Coll ja existiria al 1024 i durant els segles XIV i XV dependria de la de Santa Maria de Cardedeu. Segons el fogatjament de 1358, Sant Esteve del Coll tenia 11 focs, el que faria una població aproximada de 55 habitants. La seva església es construiria a mitjans del segle XVI en estil gòtic tardà. Es tracta d’un edifici d’una sola nau de tres trams amb dues capelles laterals al transsepte que es van construir al segle XVII i que li donen forma de creu llatina. El portal es va construir en estil renaixentista i el campanar es va aixecar a sobre de la capella de l’esquerra.

El retaule major de l’església de Sant Esteve va ser obra de Joan Arnau Moret (1603-1693). El retaule és una de les seves primeres obres i ben peculiar, atès que va ajuntar escenes de la vida de Sant Esteve amb escenes del Sant Sopar i de l’Oració a l’Hort. El retaule va ser cremat a l’any 1936[5].

A l’any 1682 s’afegiria un primer cos de sagristia a l’esquerra de l’absis que es va completar amb un absis més petit a l’any 1885. Al segle XVII es va construir una casa rectoral adossada a l’edifici de l’església. La rectoria, que en realitat era un mas, va ser enderrocada pel seu estat ruïnós a l’any 1982, dos anys abans de la intervenció integral a què es va sotmetre l’església i el seu entorn.

En el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar (1846-1850), vol 1, de Pascual Madoz, Sant Esteve d’Alcoll es descrit com:
l. de la prov., aud. terr., c.g. y dióc. de Barcelona, part. jud. de Granollers: SIT. sobre una eminencia desde la que se descubren vistosas perspectivas y paisages muy pintorescos, combatida libremente por los vientos; disfruta de una CLIMA muy sano. Tiene 6 á 8 CASAS que puedan llamarse asi, y otras 8 ó 10 que merecen mas bien el nombre de chozas, todas de mala construccion y diseminadas en diversas direcciones; igl. parr. bajo la advocacion de S. Esteban, Proto-mártir, cuya festividad se celebra el dia 5 de agosto: servida por un cura párroco nombrado por el diocesano, ó por S. M. segun los meses en que se verifique la vacante; y en una alturita inmediata al pueblo, una ermita dedicada á S. Sebastian. Dicese que en este cerro se crian unas piedrecitas muy pequeñas á las que los naturales atribuyen virtudes prodigiosas y un poder sobrenatural, fundando su creencia en una leyenda ó tradicion tan estravagante como las mismas virtudes que se les atribuyen. Son llamadas piedras de S. Sebastian, á causa de hallarse en las inmediaciones de la mencionada ermita. Tambien se encuentra en la misma sierra de Alcoll, un poco mas arriba del sitio en que está colocada la igl., una torre ant. construida al parecer en tiempo de la dominacion árabe, y con tanta solidez, que su espesor de dos varas y media es capaz de resistir á los inventos modernos del arte de la guerra, desde dicha torre se descubren catorce ó quince torreones mas, lo que demuestra seria una de las varias atalayas de aquella época[6]. Merece singural mencion una calidad de tierra blanquizca que se halla en su terr., muy propia para fabricar loza, de la que se sirve el establecimiento de este género, que tiene la Casa de Caridad de Barcelona, y que aplicada á usos medicinales produce los propios efetos que el éremor tártaro[7]. Confina por el N. con el TÉRM. de Cardedeu y de Alfou, al E. con los de Llinás y Dosrius, al S. con este y con el de Sta. Inés de Malellanes, y al O. con este último y otra vez con el de Cardedeu. El TERRENO es áspero, propio para viñedo, y el que se cultiva para cereales es poco y arenoso, fertilándole un tanto las aguas del torrente llamado vulgarmente Fosch (y en los documentos públicos Vimané), el cual corre de S. á N. , y desagua en la riera de Mogent, que atraviesa el térm. de Alcoll de E. á O.; las del denominado de Cansaules, que confluye con la riera del pueblo de Dosrius, y las de otros pequeños arroyos. Pasa por sus inmediaciones la ant. carretera de Barcelona á Gerona, y el camino que va de Cardedeu á Mataro. PROD.: poco trigo puro, algo mas mezcladizo, garbanzos de muy buena calidad, poca hortaliza, siendo la consecha mas abundante la del vino. POBL.: 19 vec., 110 hab. Este pueblo pertenece al Sr. Baron de Llinás[8], hoy marqués de Ayerbe, y forma ayunt. con los pueblos de Llinás, Collsabadell y Sanatá.

vista_actual

Vista actual de Sant Esteve del Coll

Notes

[1] RAMIS NIETO, Josep, “La immigració a Dosrius durant els segles XVI-XIX”, adosrius.wordpress.com

[2] COSTA i OLLER, Francesc, “Camins del Rei”, Mataró 2012

[3] AULADELL MARQUÈS, Jordi, “Tecnologia del treball del ferro al Nordest peninsular en l’Ibèric Antic i Ple”, Tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, 2005

[4] MUÑOZ RUFO, Vanessa, “El Coll (Llinars del Vallès): una segona tomba del Ferro I”. CYPSELA 16, 2006. 183-194

[5] Art en perill. Universitat Autònoma de Barcelona.

[6] Es refereix a la Torrassa del Moro

[7] Segurament es refereix a la crema de tàrtar o bitartrat de potassi, un compost químic, subproducte de la vinificació, utilitzat per estabilitzar la clara d’ou i que combinat amb el suc de llimona serveix per netejar metalls i porcellana.

[8] La baronia de Llinars fou una jurisdicció senyorial concedida al segle XVI i que estava integrada per Santa Maria de Llinars, Sant Esteve del Coll, Sant Sadurní de Collsabadell, Sant Julià del Fou i Sant Andreu del Far.

Advertisements