Etiquetes

Article en PDF

El juny de 1936, un mes abans que esclatés la Guerra Civil espanyola, el rector de la parròquia de Dosrius responia un qüestionari sobre l’estat de la població com a antecedent a la visita pastoral[1]. Les visites pastorals havien servit tradicionalment perquè els visitadors inspeccionessin l’estat material i espiritual dels feligresos de les parròquies, imposant a capellans i creients una sèrie de manaments o deures que havien de complir si no volien ser sancionats o excomunicats. L’informe ens permet tenir una instantània de l’espiritualitat, els serveis i les associacions de Dosrius després d’uns anys de secularització i de qüestionament del paper que tradicionalment havia tingut l’Església a la societat.

El 18 de juliol de 1909, exactament 27 anys abans que les forces del General Franco es revoltessin contra la II República, els components del Batalló de Caçadors de Reus que estaven a punt de ser embarcats cap al Marroc per lluitar a la Guerra de Melilla, iniciaven les protestes que s’estendrien durant la resta del mes de juliol a diverses ciutats industrials de Catalunya (Barcelona, Sabadell, Granollers, Mataró,…). El moviment insurreccional naixia com una protesta antibel·licista que en alguns casos va adoptar el caràcter anticlerical que va portar a molts manifestants a cremar esglésies, convents i escoles.

No és d’estranyar que fins i tot a pobles com Dosrius, allunyats dels conflictes de les ciutats industrials de principis de segle, es mirés amb preocupació la deriva anticlerical d’altres poblacions i la possibilitat que intoxiqués el clima conservador i catòlic de la població de les dures rieres.

A principis de l’any 1910, a iniciativa del rector de Dosrius, Josep Molera, es constituïa la Junta parroquial d’Acció Social Catòlica de Dosrius, amb el rector com a president i un dels grans propietaris, Joaquim Vallmajor, com a president suplent.[2]

Després d’unes primeres reunions, el dia de Sant Isidre (el 15 de maig) de 1910 la Junta explicitaria la seva preocupació per la situació a altres poblacions i el perill que l’anticlericalisme s’assentés al poble:

“…y después de cambiar impresiones, referente a la propaganda sectaria que se nota en España y muy particularmente en Barcelona, se convino en reconocer que si bien de momento en esta parroquia no impera el espíritu irreligioso y sectario, no obstante es necesario estar prevenidos, pues con motivo de las elecciones de diputados a Cortes, hubo el consiguiente mitin electoral de propaganda republicana, y podrían repetirse en otras ocasiones, e influir en el ánimo de las gentes sencillas infiltrando el amor a una manera de ser contrario a sus ideas…”.[3]

La Junta es reuniria regularment a la casa rectoral, organitzant tota classe d’actes proselitistes que en cap dels casos tenia com a objectiu la millora de les condicions materials de les classes populars.[4]

Les reunions de la Junta van allargar-se fins el 13 de gener de 1918, pocs mesos abans que es fundés, també a iniciativa del rector de la parròquia, una institució que vindria a recollir el testimoni de la Junta Social Catòlica.

Ens referim al Sindicat Agrícola Catòlic, fundat a l’any 1919 i que perseguia els mateixos fins que el seu antecessor: l’aturada de la secularització de la població i el control ideològic i social dels seus habitants[5].

Desconeixem quina empremta moral van deixar sobre la població les activitats d’aquestes dues entitats al llarg d’aquests anys previs a la II República. Com no podia ser d’altra manera, tot i l’aïllament geogràfic i econòmic de la població, la política i les idees començarien a canviar els usos religiosos i culturals d’una part dels seus habitants, mentre que molts altres continuarien amb les pràctiques tradicionals d’entendre l’existència.

A mitjans de la dècada dels trenta, Dosrius tenia 547 feligresos . Els seus pecats religiosos més importants eren, segons el rector, el joc, la blasfèmia i el robatori.

Les noves idees arribarien a Dosrius a través de dos canals: dels autobusos que anaven i tornaven de Mataró i dels diaris que arribaven amb els esmentats autobusos.

El transport de passatgers per carretera seria sens dubte un vector d’introducció de noves ideologies i formes de pensar. Dosrius estava comunicat amb Mataró amb una línia d’autobusos que sortien d’aquella població a les 6,45 i a les 17,30 i d’aquesta a les 13 i a les 18,30.

Tot i que la població anava guanyant punts percentuals en els nivells d’alfabetització, el gust per la lectura era força escàs i l’arribada de rotatius a la població no passava de ser anecdòtica o testimonial. És probable que els pocs diaris que circulaven al poble fossin adquirits pels dirigents locals i/o per la colònia d’estiuejants i que la seva lectura cohesionés política i socialment als integrants dels dos “bàndols” en què estava dividit el poble.

“El advenimiento de la República señaló los límites de los partidos en que se hallaba dividida la población personificándoles con la tendencia política derecha e izquierda. Consecuencia inmediata, el retraimiento del cumplimiento de los deberes religiosos de la mayor parte de los hombres que componen el partido de izquierda.”

La població d’ideologia més conservadora s’agruparia a l’entorn de la vida parroquial i del seu òrgan d’associació més important: el Sindicat Agrícola Catòlic, que a l’any 1936 tenia 50 socis. Segurament llegirien La Vanguardia, un diari conservador del qual es rebien al poble 8 exemplars. Aquells més “radicals” s’agruparien a l’entorn de “L’Artístic”, que a l’any 1933 tenia 90 socis i que estava dirigida pel mestre del poble i dos estiuejants. És probable que estiguessin més inclinats a llegir “Las Noticias”, un vespertí de línia centrista que fundat a l’any 1896, era el segon diari d’àmbit català en tiratge d’exemplars. A Dosrius arribaven 9 exemplars, juntament amb un de La Veu de Catalunya, un de Matí, un de Dia Gráfico i dos de l’Heraldo de Madrid. La pugna entre les dues faccions polítiques hauria incrementat l’interès per l’actualitat política i la lectura dels rotatius.

La posició del rector de la parròquia no era fàcil. La seva aspiració era la de mantenir l’ascendent moral tradicional que tenia sobre bona part de la població, però la idea dels seus predecessors de fundar un Sindicat agrari de tendència catòlica com a estratègia per contenir la secularització de la població, no acabava de funcionar, perquè molts vilatans primaven la fidelitat a les idees polítiques per sobre de les seves creences religioses. El mateix rector feia aquesta reflexió:

“Actualmente su vida [la del Sindicat] es precaria por haberse dado de baja la mayor parte de los [que] constituyen el partido de izquierda. Puede que la mejor solución fuera, ya que juventud y hombres se hallan militando en campos tan opuestos políticamente, dificultando la acción del párroco haciéndola partidista, sería a base de la separación y cesión de la Sala-Teatro del Sindicato para la formación de un Centro Catequístico que evitando suspicacias partidistas, acogiera los niños y niñas de ambos partidos y los preparara para la constitución de los diferentes grupos de Acción Católica.”

I acaba arribant a la conclusió que el millor era:

“Apartamiento total y absoluto del párroco de los partidos en pugna para que unos y otros reconozcan su autoridad espiritual y que nunca recelos político-personales dificulten la visita de enfermos y mayormente la recepción de los últimos Sacramentos”.

Durant aquest primer terç del segle XX, la població de Dosrius donaria símptomes d’una relativa crisi en el sistema de valors tradicionals, tot i que determinades pràctiques religioses continuarien vigents fins els canvis econòmics i socials de la dècada dels seixanta.

El símptoma més evident va ser la reducció dràstica en el nombre d’observants i almoines durant aquest primer terç de segle. Entre 1910-1920 i 1935, el nombre de fidels que havien observat la santificació de les festes o el precepte pasqual havia baixat d’un 80% al 40%; les almoines van disminuir de l’any 1931 a l’any 1935 de 500 a 232 pessetes.

El nombre tan elevat d’associacions religioses faria pensar en una gran devoció de la població però, com diria el Rector, una vegada acabada la Guerra Civil:

“Antes de la Liberación existía en la Parroquia, diferentes asociaciones y cofradías, tal vez a mi entender en número excesivo pues tenían una vida precaria y en sentido práctico en cuestión de fomentar la piedad nulo o casi nulo, pues solo se contentaban en dar su nombre y hacer una limosna irrisoria al final del año”.

Les associacions eren: Confraria del Roser (62 inscrits); Confraria del Carme (36); Congregació del Santíssim Sagrament i Apostolat de l’Oració: (43); Nostra Senyors dels Dolors (42); Filles de Maria (55); Congregació de la Doctrina Cristiana (26) i el Sindicat Agrícola Catòlic, l’organització catòlica més important pel seu paper ideològic, econòmic i social.

El Sindicat va tenir un paper molt actiu durant la dècada dels vint, però amb la fundació de la societat recreativa “L’Artístic”, va perdre bona part de la seva capacitat d’atreure als vilatans. Amb les noves circumstàncies de la postguerra, el Sindicat va acabar desapareixent.

“El Sindicato Agrícola Católico, desde febrero de 1939, […] dejó prácticamente de existir, incorporándose los socios al Sindicato Agro-Pecuario anexo a la C.N.S. […] La sala de teatro la Parroquia la ha convertido prácticamente en centro Catequístico; haciéndose veladas, sesión de cine y funciones dramáticas, en donde acuden todos los niños del pueblo, muchos jóvenes de ambos sexos y un buen número de familias”.

En qualsevol cas, Dosrius continuava sent una població agrícola, aferrada a la litúrgia catòlica en els grans esdeveniments de la vida i socialitzada a través de diverses associacions de caire religiós.

“Excepción hecha a cuatro o cinco familias, no existen pobres en la feligresía en el sentido de indigentes, si bien tampoco hay ricos, pues todos son colonos y viven de su jornal cotidiano trabajando la tierra y de una manera especial el bosques, que es la única riqueza del país”.

Fins i tot durant la II República no es va produir la celebració de cap matrimoni o sepeli civil i la mitjana d’assistents a la missa dominical era de 45 persones i 6 es confessaven diàriament. De la pervivència de rituals tradicionals disposem de dos exemples: les misses de velació i la benedicció postpartum, que tots els contraents a Dosrius complien “religiosament”.

La missa de velació era una cerimònia litúrgica que se celebrava amb posterioritat al casament per propiciar que els fills de la parella creixessin cristianament o/i arribessin a convertir-se en sacerdots. Consistia en cobrir amb vel (d’aquí el nom) les espatlles del marit i de forma completa el cap de la dona. La benedicció postpartum (més coneguda popularment com de la partera), consistia en “purificar” les dones, batejant-les, després d’haver donat a llum i abans de deixar-les tornar a entrar a l’Església[6].

Evidentment, després de la Guerra Civil, el control sobre la població en matèria religiosa es tornaria més estricte, acompanyada en aquest cas pel control polític emanat del règim franquista:

“Generalmente se observa la separación entre los fieles de ambos sexos en todos los actos del culto […] Los confirmados adultos todos reciben la instrucción conveniente, confesando y comulgando antes y en la elección de padrinos se buscan personas adictas […] exceptuando enfermedad todos los niños asisten a la Santa Misa los domingos y demás fiestas de precepto, la Parroquia les entrega una contraseña especial para cada domingo y los Señores maestros al principiar las clases al día siguiente les exigen dicha contraseña”.

Notes

[1] Arxiu Parroquial de Dosrius, 01-06 i 01-07. Memorial de l’estat de la parròquia.

[2] El vocals de la Junta eren Emerico Puigferrat (secretari de l’ajuntament), Valentí Juvany, Joan Roselló, Joaquim Pibernat i Jaume Martorell.

[3] Arxiu Parroquial de Dosrius, 01-06 i 01-07. Memorial de l’estat de la parròquia. Totes les cites textuals a la resta de l’article pertanyen a aquesta secció de l’arxiu.

[4] Tot i això la Junta no deixava de fer apologia del moviment social catòlic. A la reunió del 15 de maig de 1911 “…se trató de la conveniencia de que el Párroco anunciare a los fieles, la significación de la semana social celebrada en Barcelona a fin de no dejarse llevar del socialismo anticristiano, causa del malestar de las clases menesterosas y así acogerse al campo social católico, base del bienestar moral y material de los pueblos”.

[5] RAMIS NIETO, Josep, “El Sindicat Agrícola Catòlic de Dosrius”, a adosrius.wordpress.com

[6] MONLLEÓ PERIS, Rosa, “Una sociedad controlada y vigilada. La represión moral de las mujeres en Castelló”.

Advertisements