Etiquetes

Article en PDF

“Per a nosaltres eren senyors -i així els tractàvem- el capellà, el mestre, el metge, el secretari municipal i les seves esposes.”

Esteve Albert, “El Maresme, de Dosrius estant (1914-1921)”

1. Introducció

Un dels trets definidors de la història del segle XIX a Espanya és la pèrdua del protagonisme econòmic, polític i ideològic de l’Església Catòlica. En l’ordre econòmic, la supressió dels ordes religiosos i la desamortització dels béns eclesiàstics van delmar el seu patrimoni i les seves rendes; en l’ordre polític, la seva vinculació amb el carlisme, la monarquia i l’oligarquia, li van restar credibilitat a ulls de bona part de les classes populars; en l’ordre ideològic, els avenços científics i tecnològics i la influència dels idearis liberals primer i socialistes després, minarien la seva influència sobre una població progressivament menys analfabeta i que paulatinament se sentiria més alliberada dels condicionants morals dictats per la jerarquia eclesiàstica.

Segons Samuel Garrido Herrero, a principis del segle XX, es va intensificar un procés caracteritzat per l’anticlericalisme i el qüestionament dels privilegis que encara tenia l’Església Catòlica. A diferència de l’oligarquia terratinent  de la Restauració, que havia sabut articular-se políticament a través del caciquisme, l’Església no havia estat capaç de conformar un partit defensor dels seus interessos. Per aquest motiu, era necessari aprofitar el teixit associatiu i propagandístic que encara estava en mans de les parròquies, especialment a les rurals, a on el catolicisme aglutinava ideològica i socialment a bona part de la població. “Els objectius que amb això es perseguien eren diversos, però concebuts com un tot en què cada una de les parts perdria la seva eficàcia en absència d’alguna de les altres: mantenir la petita propietat i evitar l’ emigració cap a les ciutats, centres de degradació moral; erigir un ‘mur de contenció’ contra la difusió del socialisme en el camp; forjar una societat rural ‘harmònica’ en què la coerció caciquil fos substituïda per la subjecció voluntària dels pagesos a les directrius emanades de les ‘autoritats socials’ (o siga, els grans propietaris amics de l’Església); invertir la tendència cap a la ‘descristianització’ provocada, en el context de la crisi agrària, per la penetració en el camp de les idees dissolvents ciutadanes”[1].

Serà a finals de la segona dècada del segle XX que es produiria el naixement i desplegament del sindicalisme agrari catòlic per tot l’estat espanyol. A l’any 1917 es creava la “Confederación Nacional Católico-Agraria” (CNCA) d’àmbit estatal i la “Federació Catòlica Agrícola de Barcelona”. Alguns dels sindicats agraris que existien als anys vint estarien associats a la segona, tot i que els únics sindicats que a la comarca del Maresme portaven l’adjectiu de catòlic eren els de Pineda i Santa Susanna, Canet de Mar i Dosrius.[2]

El Sindicat Agrícola Catòlic de Dosrius estava integrat tant en l’organització comarcal de la FSAL (Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral) com a la regional de la USA (Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya), com la majoria dels sindicats agraris de la comarca.

Però quines van ser les causes que van propiciar el naixement del Sindicat Agrari Catòlic de Dosrius, en una població amb la taxa de propietaris per cada cent hectàrees més baixa de la comarca? Quines van ser les seves funcions, merament econòmiques o també recreatives?

2. Els orígens del Sindicat

La idea fundacional del Sindicat Agrícola Catòlic va sortir de la preocupació del rector de la parròquia de Dosrius pel creixent laïcisme, amoralitat i materialisme, que als seus ulls, s’estava apoderant de la vila.

Segons explica el rector, a l’any 1919, quan es va fundar el Sindicat Agrícola, ja feia dos anys que havia iniciat les seves activitats una empresa que feia extraccions en una pedrera. Molts dels seus treballadors eren forans  que havien arribat al municipi per treballar-hi, hostatjant-se a cases particulars i especialment a les botigues del poble[3]. “Resultat de tot això un joc escandalós en les nits anteriors i posteriors al Diumenge i una desmoralització que va prenent peu en el poble i que se nota ja molt en l’església.[4]

Els jornals pagats a la pedrera (entre 7,50 i 15 pessetes), molt superiors als sous del camp, haurien atret a molts dels jornalers del poble i haurien produït simultàniament un encariment dels preus dels béns de primera necessitat i de la mà d’obra camperola. L’enriquiment puntual d’una part de la població  va anar aparellada amb la desestabilització d’una economia local, que excepte en el moment de les obres de captació d’aigües de la conca de Dosrius a mitjans del segle XIX, s’havia basat en l’agricultura i l’explotació forestal.

Seguint al rector, els canvis econòmics estaven produint canvis sociològics que podien subvertir l’entramat ideològic del catolicisme: la moralitat dels costums, l’estalvi i l’autoritat de la jerarquia eclesiàstica. Contra els mals calia crear una associació no merament religiosa, sinó una que amb la pàtina d’associació econòmica, pogués servir als interessos ideològics de la parròquia.

“Totes aquestes consideracions i moltes altres de poca moralitat han fet que el rector pensés seriosament un plànol per atacar tant vici regnant i el que ve a sobre. Si ocupem els homes qui es conserven, baix un punt de vista solsament social i religiós, se ha provat ja amb una Lliga contra la Blasfèmia, i no faria res. Convé una associació on posin el cor i com desgraciadament lo tenen en lo interès, ha cregut era lo millor ensenyar l’Ahorro, a comprar i vendre estalviant tant com se pugui, mitjant un Sindicat Agrícola Catòlic en quina societat al mateix temps que poguessin comprar o vendre més avantatjós, deixessin un tant per cent a fi de que puguin altre dia comptar amb un fondo de tots […] i pogués allavors la Junta sempre a les ordre del Rector, expulsar als dolents […] i admetre als bons quant pugui com tal condició motiu de honradez. A tal fi després d’algunes reunions i tenint un Reglament fet, se ha demanat l’aprovació del Govern Civil i la del Sr. Bisbe i se ha fundat el Sindicat A. Catòlic amb molt entusiasme que si perdura pocs anys crec seria profitós pers rectors i serà una poderosa en la seva autoritat eclesiàstica.”[5]

Queda clar, a tenor de les paraules del rector, que el sindicat, nascut en una època d’efervescència del catolicisme social i dels sindicats catòlics, tenia com a últim objectiu el control social i ideològic dels seus parroquians.

L’any següent a la seva fundació el Sindicat de Dosrius comptava ja amb 30 socis, tots ells caps de família, sobre un total de 190 homes casats al 1920, any en el qual es produiria una de les transmissions patrimonials més importants al municipi durant el segle XX: la venda de les terres de Joaquim Vallmajor a Joan Torrejomillo per 40.000 pessetes.

Aquesta transmissió és interessant perquè al 1921 el propi Torrejomillo va cedir una parcel·la de terreny de les que havia comprat a la família Vallmajor per a edificar un local per al Sindicat, amb la condició que si aquest desapareixia, el solar passaria a mans del Rector per continuar desenvolupant les activitats religioses i socials per a les quals va néixer el Sindicat. L’edifici es construiria aquell mateix any, amb una planta baixa (amb una sala gran per a representacions teatrals i una més petita per a la seu del sindicat) i una primera planta (dedicada a l’habitatge de la persona responsable).

No tenim més notícies del naixement i primers passos del Sindicat, però no sembla exagerat concloure que l’associació tenia una orientació més ideològica que econòmica, tot i que a l’any 1930 s’instal·laria a l’edifici un molí triturador de 13 HP.[6]

3. El Sindicat durant la Segona República

Malgrat que, especialment a començaments del segle XX, es van constituir a Dosrius diverses associacions de tipus mutualista i recreatiu, el Sindicat Agrícola Catòlic seria l’única que continuaria funcionant durant els anys vint i els primers anys de la II República. Això canviaria a l’abril de 1932 quan es va constituir “L’Artístic”, una associació de caire recreatiu que es coneixia popularment com La Sala. Es tractava d’una entitat integrada bàsicament per jornalers i agricultors, liderada per ciutadans que amb posterioritat formarien part dels Comitès de Salut Pública durant la Guerra Civil.

Quan el nou Rector Enric Xicola Roses, procedent de la Parròquia de Santa Madrona de Barcelona, arriba al poble al gener de 1933, troba  la població profundament dividida entre els partidaris del Sindicat i els partidaris de La Sala, a on també es feia teatre. El Sindicat, que disposava de l’edifici construït a l’any 1921, competia per l’audiència de les actuacions teatrals amb l’altra entitat. El rector, que tenia una màquina de cine Ratbé-Lump, va decidir que els dies de festa, després de la funció religiosa, es fes doctrina per als petits “…i per els grans que volguessin alternar entre comèdia que alguns joves addictes i de famílies més cristianes es dediquen, sots la direcció del Sr. Rector o Regent etc. i cine. Al cap de dos festes de fer cine es presentaren un vespre una comissió de més de 20 joves i homes de la Sala per veure si s’arreglava que a les hores que ells fan ball, en el Sindicat no s’hi celebrés cap espectacle. Jo els hi digué que era qui al poble per tots per els de la Sala…”.[7]

El transfons polític i ideològic que hi havia en la competència entre les dues entitats es destil·la de les negociacions per arribar un acord conciliatori. Els dirigents de La Sala van proposar que les activitats del Sindicat es fessin entre les 5 i les 7 de la tarda i que a partir de les 7 es fessin les activitats de La Sala. El mossèn no va voler condicionar les activitats religioses: “Lo essencial és la missa, la doctrina i la funció religiosa apres de la doctrina i que mai les coses de l’Església s’havien de supeditar a la part d’espectacle o recreativa.[8]

L’estratègia eclesiàstica de fidelitzar a la congregació passava per recompensar amb els espectacles al Sindicat aquells que complissin amb les obligacions cristianes. De fet l’assistència al cine i el seu preu (10 cèntims) estava supeditat a què els menors haguessin assistit a tots els actes: rosari del dissabte; missa i comunió el diumenge i doctrina i funció de tarda.

La visió del rector que sobre el conflicte es vivia entre les dues entitats era la d’un conflicte ideològic, que més enllà de la (irre)conciliació d’horaris, enfrontava a dues parts de la població sobre el paper que havia de tenir l’Església en l’organització de la vida social i cultural. L’ascendència del rector sobre els membres directius de La Sala no seria suficient per fer-los canviar d’opinió: “Es degueren aconsellar amb el Sr. mestre del poble qui procurà que el Sacerdot tingui poc o gens d’ascendent amb el poble i poca relació o nul·la en lo que ateny a la part recreativa i als pocs dies contestaren que cada u fer lo que li semblés que ells també ho farien”.[9]  Això motivaria  encara més divisió entre les dues parts, actuant cada entitat de forma independentment.

La resistència de La Sala va forçar una reunió entre les parts, amb mediadors inclosos. Assistirien com a observadors el Sr. Miquel Llinás i el Sr. Jaume Aguilà, propietari de la finca “Vallmajor”. “En aquesta reunió que tingué lloc en la Sala de ball hi assistiren els dos esmentats senyors, la Junta del Sindicat i jo com a Regent-Consiliari del Sindicat; per part de la Sala hi assistiren la Junta, uns 25 homes, i el Sr. Mestre del poble que era qui portava la representació de tots els de la Sala. El mestre va manifestar que calia tancar el Sindicat i que tots els espectacles es fessin a la Sala. El rector va proposar que sempre es fes ball a la Sala i que el Sindicat faria representacions dues vegades al mes. El mestre no va acceptar-ho i res es va acordar.”[10]

A mida que transcorre el temps durant aquests anys de tensions de la II República, les posicions es tornen més enfrontades i es perfila la silueta ideològica i sociològica dels integrants d’ambdues entitats. En el sector catòlic i conservador, la constitució del grup fejocista de Dosrius a l’any 1933, integrat amb joves propers a l’Església, afegiria més definició a l’enfrontament entre els dos sectors. Dues anècdotes de l’any 1934 parlen per si soles:

“El Sr. Jaime Aguilà ha cedit un camp que hi ha al costat del Sindicat, al Grup fejocista de ‘Dosrius’ per jugar a l’esport del ‘Tennis’ amb la condició que sens cap lligam de res tots els joves del poble i individus de la Colònia estiuenca puguin fer-se socis i jugar al tenis. […] Es formà una junta entre individus del Grup fejocista i estiuejants. Cal fer notar que fins al present cap individu de la Sala fins al present s’ha fet soci. [El 6 d’octubre de 1934] no passà res greu en aquest poble. Únicament el cabo del Sometent (‘Clandestí’) que era aquells dies en Josep Manarro secundat per elements de la Sala que eren els que feien de somatenistes, es limità de donar l’ordre que l’endemà no es toqués cap campana i fins a noves ordres”.[11]

Durant la primera postguerra, el Sindicat Agrícola Catòlic es va dissoldre per acord dels seus socis i la part de la sala d’espectacles va passar a mans de l’Església, portant a partir d’aleshores el nom de Centre Parroquial de Dosrius.

Notes

[1] GARRIDO HERRERO, Samuel, “El cooperativisme segons l’Església. Els inicis del sindicalisme catòlic-agrari a Espanya”, Universitat Jaume I, Castelló. Sobre el moviment catòlic-agrari a l’estat espanyol, vegeu CASTILLO, Juan José, “Propietarios muy pobres: Planteamientos básicos para el estudio de la Confederación Nacional Católico-Agraria (1917-1942)”.

[2] POMÉS i VIVES, Jordi, “Les Mataro’s Potatoes i el cooperativisme agrari al Maresme (1903-1939)”, Mataró, 1991.

[3] ALBERT i CORP, Esteve, “El Maresme, de Dosrius estant (1914-1921)”. “La majoria eren solters i bona part fadristerns i no mancaven els que tenien un passat tèrbol, de víctimes o victimaris de successos lamentables, deguts al propi impuls o al d’altri, personatges d’històries i llegendes.”

[4] Escrits del rector, Arxiu Parroquial de Dosrius (1.5)

[5] Ibídem

[6] DIPUTACIÓ DE BARCELONA I ALTRES. “Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Dosrius”.

[7] Escrits del rector, Arxiu Parroquial de Dosrius (1.5).

[8] Ibídem

[9] Ibídem

[10] Ibídem

[11] Ibídem

Advertisements