Etiquetes

Article en PDF

  1. Introducció

En un article[1] on estudiàvem la demografia a Dosrius al llarg de cinc segles (XVI-XX), es feia esment de la importància de l’aportació d’Agustí Guinart i Alonso per al coneixement de l’evolució de la població de Dosrius al llarg de la història.

El mateix Guinart, com a part del buidatge dels llibres sacramentals de les parròquies del terme de Dosrius, va confeccionar la llista dels diferents cognoms i l’any en què apareixen per primera vegada als llibres de baptisme[2].

És ben sabut que la fixació en l’ús dels cognoms és un procés que no es generalitza per a tota la població fins a finals de la Baixa Edat Mitjana. Durant bona part de la història, els integrants de les comunitats eren coneguts pel seu nom de pila. El cognom va sorgir per la necessitat de diferenciar a diversos membres de la comunitat amb el mateix nom de pila, fent-lo acompanyar d’un sobrenom o àlies, que feia referència a una característica física, una professió o un topònim. Amb la creixent utilització de la documentació legal i notarial, el sobrenom o àlies es convertiria en cognom patern hereditari.

La utilització del nom de baptisme i del cognom per als habitants de Dosrius està documentada a l’acta de la reunió dels pagesos remences de les parròquies de Dosrius i Canyamars que es va celebrar el desembre de 1448 (Guillem Maltes, àlies Ilella, batlle, Bernat Terrades, Antoni Llibre,…), en alguns casos amb l’addició d’un sobrenom. En els fogatges de 1497 i 1553, els caps de les cases del municipi estan referenciats principalment amb el cognom, mentre que el fogatge de 1515 la denominació inclou tant el nom com el cognom.

El primer registre baptismal del municipi de Dosrius és el d’Àngela Vallmajor, filla de Jaume i Eufrasina, nascuda el 17 de setembre de 1559. Els següents naixements serien registrats sempre amb un o diversos noms de pila i un cognom. A l’any 1560, és registrat Jaume, fill de Pere i Eulària, el primer dosriuenc documentat als registres parroquials amb dos cognoms, Ferrer i Colomer. Però aquest procediment seria força excepcional fins a mitjans del segle XVII, quan bona part dels batejats serien registrats amb dos cognoms.

Guinart va fer una segona aportació[3]: va publicar un article en què detalla els 535 cognoms amb diferent cognom o igual cognom i procedència geogràfica diferenciada registrats al llarg de tres segles i mig. La taula consta de diversos camps: el cognom, l’any en què apareix per primera vegada, la procedència geografia del pare del batejat i si el cognom s’extingeix perquè no hi ha descendents.

La informació que ens proporciona el camp del lloc de procedència del pare del batejat ens permetrà conèixer parcialment el moviment immigratori al municipi de Dosrius al període esmentat. El processament d’aquesta informació és una “aproximació” a aquest fenomen demogràfic perquè no quedarien registrades les dones que arribarien a la població, atès que el cognom del qual s’informa és el del pare. Tot i això, és probable que molts dels homes forans arribessin de bracet de la seva esposa, qui seria de la mateixa àrea geogràfica. Cal afegir que dintre del conjunt de registres esmentat, estan inclosos aquells ciutadans que tot i tenir un cognom ja existent al municipi de Dosrius, provenien de fora del mateix.

Amb les reserves esmentades podem dibuixar les tendències immigratòries per períodes i per lloc de procedència (municipi, comarca, província i país). La metodologia utilitzada per obtenir les dades ha estat la de seleccionar tots els registres de baptismes de pare procedent fora del terme municipal de Dosrius, descartant els de procedència desconeguda i els de dubtosa interpretació. En un segon moment, hem regularitzat el nom dels topònims de procedència, ja que molts es refereixen a parròquies, veïnats o bisbats que no es corresponen amb termes municipals actuals i molts fan referència a un nom que no coincideix amb l’actual (per exemple, Vilanova de la Roca o Sant Genís de Vilassar).

Amb la depuració efectuada, el total de registres de cognoms pertanyents a ciutadans provinents de fora del municipi de Dosrius ascendeix a 268, el que faria que els cognoms originats al municipi sumats als d’origen desconegut o ambigu sigui de 267 [4]. A les pàgines següents trobareu les taules amb tots els registres de cognoms forans, amb el cognom, l’any del bateig, la població (si es coneix), la comarca (si és un municipi català) i la província (si pertany a l’estat espanyol) o el país (si es tracta d’un ciutadà estranger).

  1. Primera aproximació a la immigració a Dosrius

El tractament estadístic dels registres de la taula ens ofereix una aproximació inicial al fenomen de la immigració al llarg dels quatre segles analitzats. Tornarem a insistir que les dades només ens parlen de la immigració dels homes que van tenir descendència i no dels membres de la família que van arribar amb ells, ni dels homes que no van procrear, ni de les dones en qualsevol dels casos[5].

En primer lloc podem observar com els percentatges d’immigració augmenten paulatinament al llarg dels segles. La sèrie s’inicia al segle XVI amb 18 immigrants, quantitat relativament baixa que es deu probablement al fet que només registra una part de la centúria. El segle XVII és l’escenari de l’arribada de 65 immigrants, quantitat que creixeria a un ritme del 23% i del 31% en els segles XVIII i XIX respectivament. Es fa difícil conèixer el pes que tindria aquesta immigració en el global de la població, degut al fet que no disposem de dades censals fidedignes durant els primers tres segles dels quatre analitzats. A tall orientatiu podríem dir que: el cens de Floridablanca (1787) adjudica a Dosrius una població de 529 habitants i que durant el segle XVIII la població rebria una mitjana de poc menys d’un habitant cada any (0,8); el cens de 1887 dóna a Dosrius 995 habitants en un segle en què la mitjana anual d’immigració estaria en poc més d’un habitant (1,05), amb puntes d’immigració destacades a començaments de segle coincidint amb la guerra del francès (5 registres a l’any 1809 i 5 registres a l’any 1814) i a finals del mateix segle (4 registres a l’any 1889)[6].

En segon lloc hem de parar atenció a la distribució geogràfica dels llocs d’origen de la immigració. Les comarques de Barcelona, l’estat francès i les comarques de Girona acaparen el 91,8% del flux migratori, mentre que la resta de localitzacions podríem valorar-les com a marginals. Això ens porta a la conclusió que el fenomen migratori es produeix de nord a sud i que l’orientació de l’oest cap a l’est (Lleida, Galícia i Portugal), o del sud cap al nord (Tarragona, Almeria, Castelló i Terol) o la d’est cap a l’oest (Illes Balears i Itàlia) són insignificants al seu costat.

En tercer lloc caldria subratllar el protagonisme que en el flux migratori va tenir cadascuna de les grans àrees de origen. Els procedents de les comarques gironines ho fan de forma similar al llarg del període (1600-1900), a raó de 6 immigrants per segle; els immigrants francesos arriben a Dosrius especialment durant el segle XVII; els provinents de les comarques barcelonines, tot i que pràcticament doblen els francesos durant aquest darrer segle, tenen un protagonisme creixent durant els segle XVIII i XIX.

 

  1. La immigració des de les comarques catalanes

 Com hem esmentat a l’apartat anterior, bona part dels immigrats que van arribar a Dosrius provenien de les comarques catalanes i especialment de les de Barcelona. Si augmentem el focus, tindrem una idea més precisa del seu lloc de procedència.

La primera observació, si ens fixem en el quadre 3, és que la immigració provinent de Catalunya era la de la mateixa comarca (Maresme, 32,74%) però especialment la del Vallès Oriental (39,91%). El Barcelonès, Osona i La Selva no arriben al 5% i la resta de comarques no supera el 2%.

La tendència que s’observa al llarg del temps és que bona part dels immigrants provenien del Vallès Oriental, comarca de la que Dosrius és veïna a través diversos municipis. Aquesta immigració és destacada des del segle XVI al XVIII, per cedir protagonisme al Maresme amb l’arribada del segle XIX.

Globalment podem considerar que la immigració tenia un vector nord-sud, atès que bona part de les comarques d’origen estaven al nord del Maresme i que es va concentrar als segles XVIII i XIX (75 i 96 immigrants).

Si analitzem el flux immigratori, podem observar el protagonisme tant de la capital de la comarca (Mataró, 15,58%) com del terme municipal veí (Argentona, 12,99%). Arenys de Munt contribuiria amb un 5,19%, mentre que la resta de pobles del Maresme tindria una importància molt menor, amb percentatges per sota del 2%.

Pel que respecta al Vallès Oriental, els valors més alts els assumeixen Llinars del Vallès (9,74%), Granollers (4,55%) i Vallgorguina (4,55%).

Si exceptuem el cas de Mataró, ubicat a la costa i amb un gran importància demogràfica i econòmica durant els segles analitzats, podem concloure que la immensa majoria dels immigrants provenien de zones d’interior, mentre que aquells que arribarien de la costa maresmenca serien una minoria anecdòtica.

Cal destacar també que mentre que la immigració dels principals punts d’origen del Vallès Oriental cau paulatinament al llarg dels segles, la provinent del Maresme augmenta especialment durant els darrers dos segles.

  1. La Immigració francesa

Un total de 28 homes van immigrar a Dosrius des del territori que avui coneixem com República francesa. Una part important d’aquest flux es va produir durant la primera meitat del segle XVII (11 immigrants, un 39% del total), mentre que als altres segles l’arribada seria més dispersa[7].

De la majoria desconeixem el municipi de procedència. D’aquells que ho sabem (fonamentalment els que van arribar a partir de mitjans del segle XVII), podem afirmar que bona part provenien de la Catalunya del Nord o Occitània (allò que avui es coneix amb el nom del departament dels Pirineus Orientals). Atès que aquesta regió va ser fins al 1659 una zona històricament i cultural catalana, i administrativament una part del Principat de Catalunya, hem de concloure que molts d’aquests immigrants francesos eren realment ciutadans catalans que van arribar a Dosrius en un moment en què administrativament la regió ja pertanyia a França.

Quina va ser la trajectòria vital d’aquests francesos[8] o occitans quan van arribar a Dosrius? A continuació us presentem qui va ser la mare dels seus fills, si aquesta era de Dosrius, si es va tornar a casar i quants fills va batejar a Dosrius.

Fransech Bixet i Francesca Framias es van casar a Dosrius (1704) i van tenir una nena anomenada Maria (1705). Francesca Framias, s’havia casat prèviament amb Pau Nogueras (1689) i havien tingut 3 fills (1690, 1693 i 1696).

Pere Boix i Maria van tenir 6 fills: Salvador, Joseph, Josep, Antoni, Cosme i Antoni (1669, 1672, 1675, 1678, 1681 i 1682).

Joan Coma i Teresa Reverter van tenir 5 fills: Salvador, Francisco, Pau, Francisca i Maria (1827, 1828, 1830, 1832 i 1834).

Guillem Dardinya i Margarida Tiana i Vinyamata (nascuda a Dosrius, 1616-1622) es van casar a Dosrius (1648) i van tenir un sol fill: Miquel (1649).

Guillem Delfí i Maria van tenir una filla: Maria Angela (1602).

Ramon Domanjo i Maria Casadesus i Vinyamata es van casar a Dosrius (1640) i van tenir 10 fills: Esteve, Maria Teresa, Pere Pau, Margarida, Joseph Bertomeu, Jaume, Antonius, Pere Pau, Miquel i Esteve (1640, 1643, 1646, 1648, 1651, 1654, 1655, 1658, 1659, 1662). Maria es tornaria a casar amb Anthoni Puig a l’any 1668.

Francesh Duran i Caterina Figueres i Rovira (nascuda a Dosrius el 1654) es van casar a Dosrius (1681) i van tenir un sol fill: Maria (1683).

Joan Fortó i Eulàlia Eleonor Cot (nascuda a Dosrius al 1562) van tenir 5 fills: Paula, Jaume, Antoni, Pau i Elisabet (1591, 1595, 1597, 1601 i 1606).

Petrus Gascó i Iolantia van tenir un sol fill: Joan (1562).

Joan Gipaló i Paula Guillem es van casar a Dosrius el 1612. Van tenir 6 filles: Eulària, Maria, Victòria, Margarida, Hierònima i Maria Francesca (1614, 1616, 1619, 1621, 1625 i 1627).

Joan Granja i Eufraina Rovira es van casar a Dosrius el 1579. Van tenir dos fills: Jaume i Joan (1582 i 1583).

Joan Jaumés i Joana van tenir 3 fills: Eulària, Ciprià i Pere (1615, 1618 i 1622).

Jaume March i Victòria Gesco es van casar a Dosrius (1623). Van tenir 2 fills: Eulàlia i Arcis (1627 i 1630).

Toni Molí i Payrona van tenir una filla: Joana (1599).

Antoni Parer es va casar al 1625 amb Beneta Constança Colomer. Aquesta s’havia casat al 1610 amb Antich Jofre, amb qui havia tingut 4 fills (1613-1621). Del segon matrimoni naixerien 4 filles: Eulàlia, Paula, Maria i Isabet (1627, 1630, 1633 i 1636).

Pere Rigort i Marianna Terrades de Laric (nascuda a Dosrius al 1651) es van casar a Dosrius al 1695. Van tenir 4 fills: Andreu, Salvador, Maria Teresa i Eulària (1696, 1700, 1703, 1707). Marianna es tornaria a casar amb Joan Baptista Buscaflors al 1715.

Pere Rius i Magdalena Sever es van casar a Canyamars al 1571. Del seu matrimoni va néixer Montserrada (1574).

Ramon Rocafort i Paula van tenir dues filles nascudes a Canyamars: Francisca i Maria (1697 i 1699).

Gallart Roger i Paula Alsina es van casar a Dosrius (1607) i van tenir dos fills: Esperança[9] i Jaume (1610 i 1615).

Guillem Rojas i Isabel van tenir un fill: Joan (1694).

Joan Selva i Maria Coana Ferrer (nascuda a Dosrius al 1602), es van casar a Dosrius al 1628. Abans, Maria s’havia casat amb Marc Pedro (1617) i havien tingut un sol fill al 1622. Del matrimoni amb Joan Selva naixerien 5 fills: Pere, Joan Josep, Maria, Margarida i Marianna (1628, 1630, 1632, 1637 i 1640).

Joan Tiana i Eulàlia Vinyamata es van casar a Dosrius el 1613. Van tenir 5 fills: Margarida, Joan, Margarida, Francesc i Toni (1616, 1618, 1622, 1625 i 1628).

Josep Travís i Sebastiana i Gertrudis Roca i Oller (nascuda a Dosrius el 1742) es van casar a Dosrius el 1767. Van tenir 8 fills: Josep, Gertrudis, Arcàngela, Margarida, Jaume, Joan Pau, Jaume i Maria Rosa (1768, 1770, 1772, 1774, 1776, 1779, 1783 i 1787).

Joan Tubau i Bigas es va casar a Dosrius (1751) amb Francesca Ferrarons Pruna. Joan es tornaria a casar (1762) amb Teresa Reixac i Fiol, amb qui va tenir 7 fills, 4 mascles i 3 femelles (1762-1764). Del primer matrimoni van néixer 5 fills: Joan, Teresa, Narcís, Domingo i Francesc (1751, 1752, 1754, 1756 i 1759).

Joseph Urtau i Maria Ferrer es van casar a Dosrius (1695) i van tenir una filla: Agnès (1695).

Pere Vedruna i Salvadora Martorell es van casar a Dosrius (1610) i van tenir una filla: Magdalena (1612).

Bernat Vidal i Montserrada van tenir dos fills: Enrich i Àngela (1567 i 1569).

Bertran Xerena es casaria primer a Dosrius (1671) amb Francisca Novell. Després es casaria de nou a Dosrius (1682) amb Eulària Juvany, amb qui va tenir dos fills: Josep i Esteve (1684 i 1686).

El quadre 6 mostra sintèticament la informació d’aquestes trajectòries.

Més de la meitat de les parelles es van casar al municipi de Dosrius (17 de 28, el 61%). En un quart dels casos, la donzella o vídua era originària del municipi (6 de 28, 21%) i només 3 s’havien casat prèviament (si més no al municipi). La majoria d’aquests francesos es va casar una sola vegada, però va ser suficient per engendrar una mitjana d’entre els 3 i quatre fills (3,39 fills).

Quasi la meitat dels homes immigrants (46%) no veurien continuat el seu cognom al municipi, perquè només van tenir filles, perquè van tenir fills i no van procrear o simplement, perquè la família sencera marxaria del municipi.

  1. Conclusions

A partir del buidatge dels llibres sacramentals, i més concretament, dels llibres de baptismes que temps enrere va fer Agustí Guinart i de l’article en què llistava els nous cognoms que apareixien a les partides de baptisme amb el lloc de procedència del progenitor, hem procedit al processament de les dades per fer una aproximació al fenomen immigratori al municipi de Dosrius durant els segles XVI al XIX.

En una primera interpretació hem vist que la immigració creix paulatinament al llarg dels segles des dels 65 del segle XVI fins als 105 del segle XIX. L’origen d’aquest flux migratori està força restringit a tres àrees: les comarques de Barcelona, l’estat francès i les comarques de Girona. Les tres suposen el 91,8% del total, en un moviment humà que bascula majoritàriament de nord cap a sud. Si ens centrem en el vector temporal, mentre que la immigració gironina és estable al llarg del temps, la francesa és intensa durant el segle XVII i la provinent de les comarques barcelonines és més acusada als segles XVIII i XIX.

Un segona aproximació ens ha portat a examinar més de prop la immigració de les comarques barcelonines i hem pogut determinar que la més important és la provinent del Vallès Oriental (especialment als segles XVI, XVII i XVIII), seguida dels pobles i viles del Maresme, que seria més pronunciada al segle XIX.

Hem acabat amb una tercera aproximació: la immigració francesa que es va produir especialment durant la primera meitat del segle XVII. La majoria provindrien de la Catalunya Nord per establir-se a Catalunya. Sense més elements que la informació del registres del llibres sacramentals hem dibuixat la trajectòria vital (la primera generació) d’aquests nouvinguts per concloure que bona part dels francesos es van casar a Dosrius, en un quart dels casos amb donzelles de Dosrius amb un descendència mitjana de 3 fills.

Caldrà sens dubte investigar més profundament el nivell d’arrelament d’aquests immigrants a Dosrius, així com un altre aspecte de la demografia històrica local de Dosrius: l’emigració, que de ben segur condicionaria les variables econòmiques i sociològiques de la població al llarg de la història.

Notes

[1] RAMIS NIETO, Josep. “Els arxius parroquials de Dosrius: font per a l’estudi de la demografia local”, a adosrius.wordpress.com.

[2] GUINART I ALONSO, Agustí. “Relació dels cognoms de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius i de Sant Esteve de Canyamars (Maresme)”. DuosRios, 2. 2008, pp. 15-17.

[3] GUINART I ALONSO, Agustí. “El cognoms de Dosrius i Canyamars als arxius parroquials”. DuosRios, 2, 2008, pp. 18-23.

[4] Una part dels cognoms originats al municipi, com es obvi, ja existien en el moment d’iniciar-se els registres parroquials. Bona part de la resta es creen o s’adopten durant els segles XVI i XVII. Queda pendent per investigar quin és el procés de formació, adopció i fixació dels antics i dels nous cognoms.

[5] Sobre la demografia històrica a Dosrius, vegeu RAMIS NIETO, Josep. “La població de Dosrius al llarg de la història”, a adosrius.wordpress.com; SUBIÑÀ COLL, Enric. “La població moderna a Dosrius. Estudi demogràfic (segles XVI-XVII)”. DuosRios, 2, 2008, pp. 24-37. Sobre la població al Maresme, vegeu IGLESIES FORT, Josep. “La població del Maresme a la llum dels censos generals”.

[6] Vegeu RAMIS NIETO, Josep. “La població de Dosrius al llarg de la història”, a adosrius.wordpress.com

[7] Sobre la immigració francesa al Maresme, vegeu CAPDEVILA MUNTADAS, Alexandra. “Quan la terra promesa era al sud. La immigració francesa al Maresme als segles XVI i XVII”;

[8] La majoria dels cognoms dels immigrants francesos a Dosrius no coincideixen amb els cognoms dels francesos residents a la Costa catalana a l’any 1637 i publicada per Jordi Sotorra.

[9] L’Esperança Roger, filla de francès, es casaria també amb un francès (Geraldo Baxadell), un pagès de Comenge que s’havia establert a Mataró. NADAL i OLLER, GIRALT i RAVENTÓS, Emili. “La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII”.

Advertisements