Etiquetes

Article en PDF

Notas Dosrius[1]

1897

Al estudiar D. Joseph Ma. Pellicer en sa obra publicada en Mataró en l’any 1887 titulada Estudios historico-arquelogicos sobre Iluro, la fundació de dita ciutat per las tribus pelásgicas  -pobles de incert y antich origen en lo Peloponés, que se establiren en Grecia, Italia, en l’Occident del Asia menor, y en Espanya, los cuals son los autors de las muralles ciclopeas- diu en la plana 109 de la esmentada obra “convingueren desde luego en la necessitat de ficsar la posició geogràfica de la colònia naixent, donant á aqueix fi noms adecuats á los llochs, que per alguna particularitat topogràfica, cridés mes sa atenció en los diversos punts cardinals”.

Aixís, l’orient de la carena abundant ab aiguas –Iluro- va esser per ells lo lloch ahont expontaneament hi creix l’arbre fruité boscà y varen anominarlo Estrac; lo nort fou el límit divisori entre el siti del arbre fruité boscà y el seu cep –Matzara- juntament ab las colladetas ahont las vinyes eran riquisimas; lo ponent l’especial montanya en cual cim res s’hi feya –esteril- Burriac no menos que el territori estèril també Orrius, D’Orrius y las vores de una gran rambla que després de atravesar interminables boscus -Loret Loreta- en Canyamás y en Llevaneras porta així mateix el nom ibèric de Argentona.

Etimologia

Diu el referit Senyor Pellicer, Burriac es descompon en Burna y Orriac y es lo mateix que dir cap erm, cerca de Burriac hi ha Orrius advertí que traduhim per lloch estèril y D’Orrius que prové de la mateixa arrel, per mes que alguns creguin que naix aquece nom de Dos y Rius. Cosa singular, prossegueix el mateix autor, única tal volta fora del país ahont estan reduhits los vascos nostres passats. Després de mes de tres mil anys, los noms de Estrac, Mataró, Mata, Burriac, Orrius, D’Orrius, Bera, Loreta, Argentona y altres es pronuncian del mateix modo que ho feren aquells, que primerament posaren aquí su petja.

Cuan Cneyo Escipió consul romà, en l’any 218 antes de Jesucrist, prengué la comanda de las llegions enviades a Espanya, al arribar los baixells romans -plana 218- al port de Mataró, foren rebudes ab grans mostres de alegria por los habitants d’origen grech, ab indiferència per los celtibers y ab molta aversió por los de la raça camita, sempre ab guerra ab la jafètica.

Castells

Escipió reconegué detingudament la ciutat y cuan per asegurar lo conquistat y tenir desembaraçats los camins, va manar fortificar aquesta marina, tingué empenyo en deixar ben defensada la comarca iluronesa ó mataronina, per medi dels castells de Destrac, Mataró, Burriac, D’Orrius, Vilasar y gran número de torres, que desde allavors la protegiren contra cualsevol revoltina de sos propis habitants.

No son, per lo tant, obra dels moros dits castells, com acostuman a dir la gent sençilla y de pocas lletras, puig Polibi, historiador grech, senyala el temps y motiu perque es feren y Tito Livi, historiador llati, no sols testifica l’existència dels esmentats edificis ó castells, sino que asegura haver sigut destinats á deturar las correrias dels fills de nostras terras, á qui indignament dona el nom de lladres.

Feudos

Ni molt menos perteneixen al temps del feudelisme. Per tal nom, s’entenia la cesió de un territori feta per alguna persona de alta posició en premi de serveis prestats, venint obligat l’agraciat a terme d’altres; son origen es trova allá en los temps en que vingueren los pobles del nort -segle V- la etimologia de aquella paraula, en la parla teutónica es fee, recompensa y od, propietat, de ahont naix la paraula feudo.

Los principals castells que ja allavors tingueren entre si relacions de domini foren Destrac, Mataró, Burriac, Vilasar, Llinas, D’Orrius y La Roca, s’enten en la comarca iluronesa o mataronina y tal domini s’estengué tant depressa que en el segle X havian ja sigut presos en sa major part, por los Senyors feudals, los alous y fincas lliures de tota carga y possehidas por sos senyors ab perfecta prupietat.

La etimologia del nom que porta aquest poble, nos diu que fou pobre en son principi; l’escorcoll que s’ha fet de los arxius municipal y parroquial ens demostra clarament que pobre continuá y l’estat en que avui se troba no mereix altre nom que el de pobre, de manera que sols á costa de grans sacrificis y treballs han pogut sostenirse hasta avuy sos habitants.

Al tractar de reunir noticias referents a aquesta parroquia, una de las cosas que ab mes afany s’ha buscat, ha sigut el temps en que fou construida nostra iglesia parroquial. No podem de una manera exacta precisar la fecha de dita obra, mes, segons  los intelligents data de últims dels segle quinse o principis del setze, ja que en dita época acostumaban fer de guix las baranas del sostre, com ho es la de aquesta iglesia. No vol dir aixó, que ante no n’hi hagués aqui un altre, puig en el segle 13 ja hi havia Rector y no falta que asegura haverhi aqui poble y per lo tant iglesia en los sigles nou o deu, iglesia que deuria esser en lo mateix lloch en que la tenim avuy, puig acostumaban ferlas en el mateix puesto de las antiguas, si erean aquestas, petitas per las necesitats de la població. No serem nosaltres qui asegurem aixó de una manera clara y terminant, sols farem notar que pocas parroquias hi ha posadas baix la advocació de Sant Iscle, com pocas son també las posadas baix la de Sant Juliá, San Jaume y algun altre, y totas ellas en nostre Catalunya suposan molt llunyana antiguetat.

Per altra part, induheix a creurer que pertany a la esmentada fecha dos cosas, aixó es: la contracta o preu fet del Campanar y luego el pago de nou centas noranta lliuras fet per los anys 1532 y següents, per las obras de la iglesia. Com veurém més endevant, en l’any 1512, al donar á fer el campanar, es diu que la amplaria de la capella que hi haurá sota a ell, será igual a la de la capella de la Verge Maria, això unit a que molts anys antes hi havia altres altars, conforme ho acreditan alguns comptes que s’han trobat, fa creurer en la existencia de un altre temple o iglesia. ¿Era aquesta la actual? Sembla que no, per les rahons següents.

Si fos la actual, no es donaria a fer campanar y capella, no s’assenyalia la grandaria del arch de aquesta, puig sols haurian fet fer el campanar; allavors la esmentada capella, tindria la mateixa forma que la de las demés capellas, y si la feren com avuy esta, deuria esser per assegurar la solides de la obra. A mes, allavors no ens explicariam com el margepen o talús que hi ha a uns deu o dotze palms de terra, voltaria dit campanar haste á la paret que forma part de la capella de San Sebastiá, com encara es pot veurer, si be ho han retallat; tot sembla indicar que feren luego después la iglesia nova, y dihem luego, perque al cap de vint anys es pagan aquellas centas lliuras, lo cual suposa obras de gran importancia y mes en aquells temps. La teulada de la iglesia seguia la forma de las voltas, fins que en 1850, aixecaren las parets y feren la coberta en la forma actual. Tal vegada allavors tragueren algunas pedras del campanar per continuar ab ellas las cantonadas ó aristas del frontis, puig cuant feren el campanar, diu l’acte del contracte, debia quedar corbat y cobert de teulas, per lo que no podem pensar que el deixeisin com avuy está, puig si be tractaren mes tart de aixecarlo, por las rahons que apuntarem no es pogué fer.

La falta de recursos deuria obligar a los obrers y jurats de aquells temps, a deixar aixis la obra, pugi no es compren que á executarla tal com tindrian pensat, l’haguessin deixada tan baixa y com mig amagada, si be allavors no ho semblaria tant com avuy.

Després que tingueren feta la iglesia, tardaren molt temps a poblarli l’altar major, Segons tradició, l’actual, de estil molt diferent del de aquella, fou comprat a la Iglesia del Pi de Barcelona; no consta cap escrit que ho confirmi de una manera clara e indubtable. Que nou fou construit per aquesta Iglesia, ho diu clarament ell mateix, puig de lo contrari, no estarian sos costats col·locats del modo que estan y es veurian millor los cuadros que hi ha pintats. A mes, si be es vritat que apreixen en ell representats alguns passos de la vida dels SS. Patrons Aciscle y Victoria, tal vegada foren fetas tals pinturas al temps de son traslado, puig el pincell que las feu no seria el mateix que pintá l’anunciació que hi ha dalt, ni la passió que ha ha baix, ni los cuadros laterals, diferencia que sembla no es notaria si dit altar hagués sempre estat dedicat a dits Sant Martirs, puig allavors sembla que era mes facil y del cas que un sol pintor s’encarragués de tota la obra ó treball corresponent á son ofici.

 Altar Major

Mentres no tingueren retaule ó altar major, segurament se servirian de una mesa arrimada a la paret -testera de la iglesia. Fa creurer aixó, el veurer que aquesta paret es pintada ó estucada, apareixent en ella una inscripció feta ab lletras de papé, que per lo que en queda, diria “Ecce panis angelorum factus cibus viatorum”. Dita pintura comença a uns cinch o sis pams de terra, altura que deuria tenir la tarima y mesa juntament.

Roser

Tampoch s’ha pogut averiguar el temps en que fou posat l’altar del Roser, cual confraria data ja de mes de tres segles, si be que avuy apenas hi ha qui es recordi de cumplir en vers ells sas obligacions.

Imatje

Poseheix aquesta iglesia, una imatje ajeguda, que diuhen representa a Sant Francisco Javier, ha estat en diferents llochs col·locada, y per no saber ahont posarla, esta avuy sota la mesa del altar del Sagrat Cor de Jesus, no se sap ni a quin altar perteneixia, ni com vingué, ni cuan d’adquirí.

 Sepultura

En la capella de San Sebastiá y en la paret de sota el campanar, es deya que hi havia sepultat un cadaver, que després de molts anys es conservaba flexible y en bon estat, cuant es pintá l’iglesia, va esser precis que ante el mestre de casas fes alguns remendos, y ab motiu de aixó es pogués veurer que el tal mort ó cadavre son grossas pedras y res mes.

Antigüetat

Respecte a l’antiguitat de aquest poble, res se sab de un modo cert, fins que en l’any 963 una escriptura de compra diu: “Miro gratia Dei comes et marchio vinditor sum bono filio emtore…terras et vineas casas et curtes…in pago barchinonense et in maritima. In terminio de Mata et in suas egecencias, de terminio de argentone usque in terminio de torrente malo, et de terminio de duos rios usque in ipsa mare” segons es pot veurer en el cartoral de San Cugat fol 317, nom. 948. Vid. Argentona histor. p. 18, per Carreras Candi.

En l’any 989, al assenyalá un pergami los limits de la vila o parroquia de Mata diu “…de oriente in ipso termino de labandarias, de meridie in undas maris, de occiduo in arenio de valldeix, de circio in terminio de durrios”. Dit pergami fa referencia a la venda que en l’any 988, als 30 de Mars, any 11 de Huch, rey de França, feu Amabrich a son germá Longobardo Moratono, por preu de mil sous, de propietats siutadas en la vila de Matas y sos termens tots dins de la marina, comptat de Barcelona, segons es de veurer en lo Arxiu de la Corona d’Arago (document n. 48 del Compte Borrell II).

Patrons

No vol dir aixó que realment en tal temps hi hagués ja aquí un poble mes o menos format, com tampoch es pot deduhir que no existis. No obstant, sembla digne de tenirse en consideracio lo següent. Aquesta parroquia te per patrons a los Sants Mártirs Cordobesos Aciscle y Victoria cual martyri degués tenir lloch en Córdoba, en l’any 311, ahont deurian haberse traslladat, puig ells eran fills de Leon, essent sos pares San Marcelo y Santa Nona. Sufriren el torment en lo regnat de Diocleciá que nasqué en 245 y morí en 313, baix las ordres del president. Dion.

Pocas parroquias hi ha dedicadas á tals gloriosos servidors de Deu, y si be es veritat que de mil maneras y per mil circunstancias podria explicarse que aqui se aixequés una iglesia en honor seu, alguns segles després de son martyri ¿no podria també suporsarse que tal succés tingués lloch en el temps de sa canonisació? y por lo tant haberhi ja aqui reunits alguns habitants?

Son traslado

Segon resa l’any cristiá, en lo segle VII possehian ja reliquias de San Aciscle, lo monestir benedicti de San Romá, entre Tordesillas y Toro, -situat entre las provincias y bisbats de Valladolid y Zamora- y la ermita de Sant Jaume del Camí, en Media Sidonia -provincia y bisbat de Cadiz. No afirmaré tampoch, que en aquells temps comencés a naixer aquesta reduhida població, puig sembla que -segons el R.P. Domenech en sa Historia dels Sant de Catalunya- gran part dels cossos de nostres benaventurats patrons quedaren en la ciutat de Córdoba, cuant la morisma vingué a Espanya, y després sas reliquias foren portadas a Vidreras -Catalunya, provincia de Girona, partit avuy de Santa Coloma de Farnés- y posada en un castell propietat del Viscompte de Cabrera.

Aquest Senyor las doná al monastir de San Salvador de Breda, cual donació feu dit Viscompte D. Geraldo, per mes seguretat, confirmar per son germá D. Ramon de Cabrera en l’any 1263. Tal donador fou el fundador de Hostalrich. No consta en l’auto de entrega lo nom de Santa Victoria, com no consta en algunas de las escripturas antiguas de nostres arxius parroquial y municipal, cosa que no es d’estranyar si es té en compte que així ho acostumaban fer, cuant una parroquia estaba baix l’advocació de mes de un Sant, puig allavors, moltas vegadas posaban sols el primer.

¿No podria esser que nostra parroquia comencés en el segle XIII y posada per sos habitants baix la protecció dels gloriosos Martyrs, cual traslado remouria, sens dupte, la pietat i fervor de nostres pobles?

La escriptura mes vella que tenim es del segle XIV, en ella apareix el nom de San Aciscle, de temps anterior res mes no consta de una certa e indiscutible y aixís tampoc podem dir si la iglesia que suposem existiria antes que la actual, estava baix la advocació dels mateixos o altres Sants. Punts son aquests fins ara foscos, tal volta ab temps y paciencia, podrá aclarir algu altre que senti un poch de afició per semblants estudis.

Fills del poble

Con deyam mes amunt, aquest poble ha sigut y es pobre y diríem ara que á mes no ha fet may germandó ab las lletras, si alguns de sos fills han passat a altres parts, ha sigut per dedicarse á un ofici; sols hi ha memoria de cinch que seguisen carrera literaria y dels que parlarém mes endevant. Segons consta en un estat fet allá en 1851 per lo Párroco de aquesta y presentat al Senyor Bisbe en l’acte de Santa Visita, fins allavors anys havian passat sens mestre en aquesta població (En el segle 17 hi havia mestre, o qui feya de tal, ajudaba a cantar en los enterros y funerals) y, per lo mateix, es de creurer que tampoch hi hauria qui estigués encarregat de ensenyar las bassarolas a la maynada, a menos que los Párrocos ó sos vicaris fessin aquesta caritat. Altres cosas conté dit estat, que no continuarem per no creurelas aqui pertinents.

Supersticions

Aqui com en altres pobles, ab mes ó menos aficio han recullit y gardat per tradició fets y narracions que no passan de faules, com lo de’n Pere Caçador, tan conegut per nostres montanyesos; la Roca del Diable que es troba torrent de Rials amunt, ahont diuhen apareixia baix la forma de una cabra; lo d’en Pere Polaina que trobantu apurat per satisfer una contribució, rebé del dimoni á cambi de sa ánima la cantitat necesaria per pagarla, la cual posada en lo calaix dels colectors es torná carbó; lo de bruixots i bruixas sobre lo que en diu alguna cosa D. Celso Gomis en son obreta Lo llamp y lo temporal referintse a Dosrius y que está continuat en la esmentada obra del Senyor Pellicer. No falta tampoch que fassi frecuents visitas a endevinayres, dormidoras, tiradoras de cartas, saludadors, qui pagui á aquests últims una cantitat anualment o conducta y altres que detrás de certa clase de curanderos han gastat lo que molt els costá arreplegar.

Sufraganea

Fins l’any 1868 tingué aquesta parroquia por sufraganea a San Esteba de Canyamás, iglesia molt vella com ho demostra son exterior y ho confirman alguns escrits de nostres arxius. Si be dita iglesia estaba baix el cárrech y cuydado del Rector de Dosrius, no obstant hi havia alli un obrer, encarregat de una porció de cosas á la que no podia atendre el Párroco vivint a tanta distancia. No faltaren entre els feligresos de la Sufraganea y el Párroco y entre aquest y l’obrer de allí, rahons y disputas que ben mirat eran motivadas per cosas que no valian la pena, com per exemple, si la misa havia de dirse a tal o cual hora, si el Senyor Vicari havia de portarse escola o la sufraganea debia facilitarlo, si las parteras podian esser obligadas a venir a misa a la parroquia el dia de sortir de casa y altres tonterias per l’estil.

Tal vegada era aixó una conseqüencia de les relacions poch amistostas entre la població de Canyamás y la de Dosrius, com es pot veurer en alguns papers del arxiu municipal y parroquial, relacions que més ó menos en lo transcurs del temps s’haurán modificat ó cambiat segons las circunstancias, pero que jamay han donat lloch ni motiu á que las dos manifestessin rivalitat o antipatia en sí y molt menos de una manera pública y notoria.

Corredor

A mes de Canyamas, perteneix a aquest municipi la parroquia de Sant Andreu del Alfar, en la que radica la ermita del Corredor que dista de aqui unas dos horas, ermita composta de casa e iglesia, molt gran per cert y que alguns suposan pertenesqué a l’ordre dels caballers del Temple o Templació. Essent Alfar parroquia desde molts segles atrás y sens relació ab aquesta, res mes direm de ells, sino que antiguament pertenesqué a la Baronia de Llinas y antes Llinas al Castell de Alfar.

Examinats los arxius del municipi y de la parroquia se han recullit alguns datos, que acompanyats de altres noticias conservadas per tradició unas y las demés suministrades per testimonis de vista, venen a formar tot lo que s’escriura de aqui en avant en lo present llibre y referent a Dosrius. Pero antes va un fragment de una escriptura, que no haven sapigut resistir a sa transcripció, per la que San Olaguer y els Canonges de Barcelona fan una concesió de terres en

 1128

á 21 de Octubre y diu aixís: “In Dei nomine, ego Ollegarius, Dei gratia terrachonensis archiepiscopus et omnis conventus chanonichorum barchinonensis sedis. Damus vobis ambobus fratibus Raimundo mironis nostro clerico et frati tuo arnallo, alodium nostre chanonice, separatim positum, quod habemus in parrochiis sancte marie civitatis fracte, et sancti martini et sancti andree de lavandariis, id sunt terras scilicet et vineas et olivarias…Terminatur hec ab oriente in rivo qui discurrit juxta aquas calidas destarag, Ab occasu in terre de cucullo et sic eundo in collo de penduix usque in cacumina montis de cirera. A circio in iam dicto monte et in terminio castri duorum rivuum et sic eundo in monte alto“ Argentona historica.

AM-1331

Conveni

Conserva l’arxiu municipal un pergami de aquest any , en el que consta un conveni fet entre Da. Agnés Viuda de D. Bernat de Cartellá, Senyor del Castell, y son fill D. Galcerán.

 AM-1397

Varios pergamins

De aquest any n’és un altre donat desde Bitulona per el Rey D. Martí d’Aragó I y de Sicilia II. Gobernà desde 1395 a 1410. Fins a l’any 1409 fou tan sols rey d’Aragó y li donaren lo sobrenom de Humá y en tal any, havent mort son fill, s’encarregá del trono de Sicilia y se’l conegué per Martí II el Vell.

Del mateix any son cuatre pergamins mes, en que consta una carta d’homenatge a la ciutat de Barcelona, un censal, una comunicació de D. Maria d’Aragó esposa de D. Marti a la universitat o poble de Dosrius y altre de la mateixa Senyora en que sembla reclama la servitut de aquestos habitants. Es cosa de notar que en tots aquests documents, hi havia cintas de las que penjaba un troç petit de pell de be sens esquilá y al damunt ab cera vermella lo sello o sagell reyal, lo que sols ha quedat intacte en un d’ells, en los demés, no tant sol ha desaparegut sino que fins ha sigut talla lo troç de pergamí de ahont penjaba, lo que prova que algun curiós coneixent son valor histórich y per altre part de conciencia molt ampla, passá per ells sa vista, per cert no gayre curta.

AP-1341

Procura

En poder de D. Pere Salmonia, Notari públich de Barcelona, es feu en dit any una escriptura, per la que Frá Bernat de Puigcercós, dominico de la mateixa ciutat y apoderat de D. Galceran de Cartellá, Senyor del Castell de Dosrius, otorga procura al Rnt. D. Llorens de Costa, Rector de aquest poble, per vendrer ó arrendar en encant públich el delme de Alcoll, el cual acostumaba cobrar dit Senyor de Cartellá. En aquella escriptura es llegeix…Rectorem  Santi Acisch de Duobus rivis…lo que prova que ja era parroquia

AP-1348

Benefici

Es funda en aquesta iglesia, per dit Senyor de Galcerán, un benefici baix d’advocació de Ntra. Senyora, en el dia 4 de Juliol, cuals rendas en los anys següents aumentá son fundador. Consta en l’arxiu la escriptura de llohació y aprobació del Rector de Dosrius, respecte l’esmentat benefici y en ella es diu esser fundat per los conjuges D. Galcerán y D. Blanca de Cartellá.

 AP-1376

Renda

Als 22 d’octubre de dit any, feu testament D. Galcerán de Cartellá in villa Calidarum de Monte Bovino-Caldas de Montbuy ab la que fa llegat especial de varis censos á favor del benefici per ell fundat…dimitto, diu, altari, dicto capello Beata Maria in prodicta Ecclesia duobus rivis constructa et beneficiato ipsius…

AP-1454

Venda

Es conserva de aquest any un pergami, firmat als 15 de Janer en que consta una venda perpetua, feta ab llecencia de qui debia donarla, per los RR. Prior y Monjos del Monastir de San Pere de Casserras, del domini directe y alodail y de tot lo dret de vasallatge que com a tal Prior li competra en los homes y terras de Dosrius y Canyamás, a favor de la noble Senyora D. Isabel de Senmenat, muller que fou de D. Galcerán de Senmenat Senyor útil del Castell de Dosrius.

Nyerros y Cadells

No será tal volta, per demés, continuar aqui un troç de Argentona historica já que fa referencia á la gent de aquesta terra y correspont al esmentat temps, diu així “Guilleuma senyora de Moncada y de Castellvi, viuda del infant D. Pere d’Aragó, ha esdevingut célebre per la llarga guerra civil promoguda ab lo Bisbe de Vich, guerra anomenada vulgarment dels nyerros y cadells. Feudatari de Guilleuma lo castell de Burriach, no es faria estrany a la guerra, figurant entre els cadells y per conseqüencia ab pugna ab los homes del castell de Dosrius, dels que ja ens diu Pellicer, figuraban entre los nyerros, comprobant l’opinió de Pellicer, la circunstancia de esser los Senyors de Dosrius feudataris del Prior de Sant Pere de Caserras, suposant que lo célebre monestir ausetá protegiria las pretensions de son Prelat. En 1361 per sentencia del Real Senat de Catalunya es rectificaren los limits del Castell de Dosrius, a petició de D. Pere de Bosch que a carta de gracia, comprá als 16 d’octubre de 1360 al Rey en Pere lo mer imperi y omnimoda jurisdicció dels Castells de Vilasar y San Vicens per dotze mil sous barcelonesos.

1464

Guerra

Ab motiu de las guerras mogudas en Catalunya després de la mort del Príncep Cárlos de Viana, por las injusticias de Joan II y la Reyna Juana, entre altres documents es llegehix “A 30 d’Agost de 1464, Lluis Pou fill de Mataró fou nombrat per lo Condestable En Pere, Capitá de Mataró, Sant Iscle de Dosrius, San Marti de Tayá, San Juliá de Argentona, San Feliu de Cabrera, San Genis de Vilassar y San Pere de Premiá, per tots los actes de la guerra ab quantas jurisdiccions, preeminencias y emoluments y drets eran inherents al dit ofici de Capitá”. Argentona historica.

1470

Siti

Amenaçada la vila de Apiera en 26 de Septembre per las tropas de Joan II, entre la gent que la defençaban hi havia los de Dos-rius, segons es de veurer per lo que segueix: “Infant Don Joan etc. Als feels de la Maiestat de Senyor Rey e nostres los Batlles Jurats e prohomens de les viles, parroquies é térmens de Vilamaior, de Cardedeu, de granolles, de palou jusá e subirá, de Montbuy, de Linás, de Plegamans, de Caldes, de barberá, de Sant Cugat, de la garriga, de Montmeló, de les franqueses, de santa perpetua, de sant andreu de palomar, de sant genis dorta, de badalona, de Tihana, de Alella, de Tayá, de Vilaçar, de Cabrera, de Argentona, de Dorrius, de Mataró, de premiá e de la Rocha, caquiscu dells, sabut e gracia. Segons informacio querelosa devant nostra Serenitat exposada per part dels lochtinent de Capitá Jurats e prohomens de la vila de Apiera, haven entés quascun de vosaltres o la maior part de vosaltres qui se nostra ordinació é manament per custodia e defesa de dita vila, tenia homens en haven tramesos en aquella dita vila etc. etc.” Argentona historica.

Gaietà Viaplana i Cornet

[1] Transcripció de les primeres notes escrites durant els anys 1893-1897 pel rector de Dosrius Gaietà Viaplana i Cornet en la seva llibreta “Notas Dosrius”. Viaplana, nascut a Sabadell al 1858, es convertí en sacerdot a l’any 1882. Després d’ocupar diverses parròquies, la darrera de les quals fou Dosrius, va fer-se càrrec de la de l’Arboç (Baix Penedès). En els seus 29 anys com a rector d’aquesta parròquia, Viaplana va fer importants recerques sobre l’Arboç i el Penedès, publicant a l’any 1927 les “Notes històriques de la parròquia i la vila de l’Arboç” de les quals aquest document que us presentem és sens dubte un precedent. (Josep Ramis Nieto, adosrius.wordpress.com)

viaplana

Anuncis