Etiquetes

Article en PDF

Un dels fets històrics sobre els quals la historiografia i les diverses disciplines artístiques (la novel·la, l’òpera o el teatre) han posat el focus és el del regicidi, en grau de temptativa o consumat. Al llarg dels segles diversos reis o monarques han trobat la mort violenta per diverses causes: per execució (Lluís XVI de França, Carles I d’Anglaterra i Escòcia, Nicolau II de Rússia,…) o per un atemptat (Carles I de Portugal, Francesc Ferran d’Àustria,…).

En el cas de la història d’Espanya s’han produït múltiples magnicidis, especialment durant els segles XIX i XX (Prim, Cánovas, Canalejas, Dato i Carrero Blanco) però no es va produir la mort, per execució o atemptat, de cap monarca hispànic durant l’edat moderna o contemporània (Àustries i Borbons)[1].

Aquesta seria una de les raons, ensems amb la rellevància del personatge atacat, per la qual l’atemptat que va patir Ferran I el Catòlic a finals del segle XV a mans d’un camperol maresmenc ha tingut tanta transcendència en els estudis historiogràfics i en les obres artístiques arreu de l’estat espanyol.[2]

En aquest i altres articles volem estudiar aquest objecte de l’imaginari col·lectiu que arran d’un fet real i transcendent per als contemporanis, s’ha convertit al llarg de la història tant en font d’anàlisi històrica de les seves circumstàncies i les seves motivacions com en una llegenda per recrear-la en forma dramàtica o poètica.

1. El context polític a Catalunya a finals del segle XV

Ferran I d’Aragó (Ferran d’Antequera), nascut a Medina del Campo l’any 1380, fou el primer monarca aragonès de la dinastia dels Trastàmara després de la mort sense successió de Martí l’Humà a l’any 1410, el darrer representant de la dinastia barcelonina. El compromís de Casp de l’any 1412 va convertir l’infant de Castella en el rei d’Aragó i dels altres estats de la Corona d’Aragó en detriment de l’altre aspirant a la corona, el comte Jaume d’Urgell.

El primogènit de Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque, Alfons el Magnànim, també va néixer a Medina del Campo i va succeir al seu pare en la corona a la mort d’aquest a l’any 1416. La constitució a l’any 1418 de la Junta de Molins de Rei era simptomàtica de la temença de la influència castellana sobre la monarquia i a la reunió de les corts catalanes i valencianes es manifestava la preocupació per l’increment de la conflictivitat social al país i per l’abandonament de la política interna per part del rei per atendre la seva política externa (Nàpols, Còrcega, Sardenya i Sicília).

El rei marxaria definitivament a Nàpols a l’any 1442 i no tornaria mai més a la península, deixant en mans de la seva esposa, Maria de Castella i del seu germà Joan, la resolució dels conflictes domèstics, d’entre els quals van destacar les revoltes remences i les lluites de poder per al control del govern de les ciutats.

Joan II d’Aragó va heretar el regne d’Aragó quan Alfons moria a l’any 1458, mentre que el fill d’aquest, Ferran I de Nàpols, heretava el regne de Nàpols. Joan II sumava a la corona el regne de Navarra gràcies al seu matrimoni amb Blanca I de Navarra. Als capítols matrimonials s’establia que Carles de Viana, el primogènit de la unió dels dos reis, heretaria el regne de Navarra a la mort de la reina. Quan aquesta es produí a l’any 1441, Joan II va decidir ignorar o reinterpretar el testament i assumí personalment el govern del regne navarrès.

Aquest conflicte successori va fer esclatar la Guerra Civil navarresa entre agramontesos (partidaris de Joan II) i beaumontesos (partidaris de Carles). La guerra va acabar amb la victòria de Joan II i l’empresonament de Carles de Viana a l’any 1451. Un any més tard seria alliberat no sense trobar-se amb l’animadversió de Joana Enríquez, la segona esposa de Joan II d’Aragó i mare del futur Ferran II d’Aragó, qui va conspirar contra Carles fins que aquest va morir a Barcelona a l’any 1461 per problemes de salut que la creença popular atribuïa al seu enverinament.

El conflicte dinàstic entre Joan II i Carles de Viana va ser el detonant d’un segon conflicte, aquesta vegada a Catalunya: la guerra civil catalana (1462-1472). Les Corts catalanes no van reconèixer Joan II com a rei i la guerra es va allargar fins que la Capitulació de Pedralbes va suposar un armistici sense guanyadors ni vençuts però amb la pèrdua de Cerdanya i el Rosselló, empenyorat a França per pagar l’ajuda que el rei Joan havia rebut de Lluís XI.

Però la guerra civil a Catalunya no va ser només una guerra política o dinàstica: va ser un conflicte en què els interessos polítics es van aliar amb els interessos socials. Des d’inicis del segle XV es venia covant una crisi social agrària en què els remences reclamaven la fi dels mals usos que continuaven practicant els nobles catalans. Les aspiracions dels camperols van ser aprofitades tant per Alfons el Magnànim com per Joan II per contrarestar la capacitat política de l’oligarquia catalana, aliada amb els poders institucionals catalans, com la Diputació del General i el Consell de Cent.

Set anys després de la finalització de la guerra civil catalana (1479),  Ferran II d’Aragó accedia a la corona de Catalunya i Aragó succeint al seu pare Joan II. Ferran arribava amb la situació de força d’haver estat reconegut rei de Castella amb les mateixes atribucions que la seva esposa Isabel. Però la situació que heretava a terres catalanes continuava sent complexa. Després d’algunes reformes en la política i l’economia catalana, Ferran va tornar a encendre els ànims quan va recuperar els mals usos i la remença i va instaurar de nou la inquisició castellana (mesura que va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada).

El problema remença (o com a mínim les revoltes remences) es va liquidar amb la Sentència de Guadalupe (abril de 1486) que abolí els mals usos i donà la llibertat als remences. El problema de la lluita de poder amb els estaments privilegiats se saldà amb la intervenció autoritària i antidemocràtica en la reforma tant de la Generalitat com del municipi barceloní.

Aquesta era la situació política i social del país quan Ferran II (Ferran el Catòlic) va visitar Barcelona el desembre de 1492. Aquest va ser un any important en el seu regnat conjunt amb Isabel: el 2 de gener l’ocupació de la ciutat de Granada posa fi a la conquesta del regne de Granada; el 31 de març es promulga el decret d’expulsió dels jueus; el 12 d’octubre Cristòfol Colom arriba a la illa de San Salvador.

Anava acompanyat d’Isabel i dels seus fills i la seva visita a la ciutat catalana tenia com a objectiu negociar amb els ambaixadors de Carles VIII de França el retorn dels comtats del Rosselló i la Cerdanya que estaven en mans franceses des què van ser cedits per Joan II pel tractat de Baiona (1462).

La missió se saldaria exitosament al mes següent, quan se signà el Tractat de Barcelona (19 de gener de 1493), gràcies al compromís dels reis espanyols de no interferir en els plans del rei francès d’ocupar el regne de Nàpols.

Però el 7 de desembre de 1492 Ferran va ser objecte d’un intent d’assassinat. Després de celebrar audiència, el rei es trobava a les escales exteriors del Palau Reial quan un home, d’uns seixanta anys, originari de Canyamars, al poble maresmenc de Dosrius, es va abraonar sobre el monarca amb una espasa curta i li va fer un tall vertical d’un pam de llargària des de l’orella fins a la part baixa del coll.

2. Les versions sobre l’atemptat segons els contemporanis

La primera de les versions analitzades sobre l’atemptat al rei prové del “Manual de Novells Ardits”, el dietari que l’antic Consell Barceloní venia redactant des del 12 de setembre de 1390 i que registrava quotidianament nomenaments d’oficials i totes aquelles notícies (ardits) que signifiquessin una despesa. L’anotació del  divendres 7 de desembre de 1492 és la primera del mes i està dedicada íntegrament a l’atac al monarca. És una anotació curta que constata la professió de pagès de l’atacant i la ferida al coll que aquest causà al monarca.

“Dehembre: Divendres VII.- Aquest dia en Joan Canyamas pages bar e traydor malvat horat ab animo diabolich passat mig jorn quasi un quart dora, exint la Magestat del S.or Rey del seu palau qui es en la plaça del Rey de la present Ciutat de Barcelona en la sala del qual palau havia tenguda Audiencia, e essent devant la porta de la sglesia del dit Palau dona a la dita M.t un colp en lo coll ab una spasa, del qual isque sanch.”[3]  i [4]

Durant els següents tres dies es farien processons i pregàries per la salut del monarca. El dimarts dia 11 de desembre arribaria la sentència de l’autor dels fets: “fonch feta crida real, que lo die següent sentenciarien lo dit Joan Canyamas bar e treydor et horat.”  I així va ser: “Lo mateix dia entre les XI e XII hores ans del mig dia tragueren de les presons comunes lo demunt dit Joan Canyamas bar e traydor e de fet lo posaren en un cadeffal ligat en un aculeo[5] per sentenciar aquell segons fonch fet e mes en executio.”  Després de l’execució de Joan Canyamars, el rei, encara convalescent, animaria als ciutadans a acompanyar al príncep pels carrers de la ciutat: “Lo die mateix [19 de desembre] fonch trames per la Ma.t del Senyor Rey mossen Crespa …algutzir als honorables Concellers notifficantlos que apres dinar lo S.or Princep cavalcaria per la Ciutat per alegrar aquella e que pregassen a tothom generalment parassen llurs botigues. E axi de fet ho feren e dit S.or  Princep cavalca acompanyat dels honorables Concellers e de molts altres en multitud copiosa.”

 Mentre arribaven a Barcelona delegacions dels regnes d’Aragó i València i els ambaixadors francesos per tractar la devolució dels comtats del Rosselló i Cerdanya, el rei recuperava la salut. Així consta a l’anotació del 8 de gener: “Aquest dia cavalca la Magestat del Senyor Rey per la Ciutat, e ana a nostra dona de Pietat, a la qual M.t los pobles li exien al encontra cridant altes veus S.or Deus te mantenga que era cosa admirable.”

Ja al mes de febrer (3/2/1493), la família reial al complet faria una visita de deu dies al Monestir de Montserrat i durant bona part d’aquell any el rei s’estaria a Barcelona atenent les trobades diplomàtiques que possibilitessin l’acord amb la monarquia francesa.

Finalment, després d’estar-se més d’un any a Barcelona (havien arribat a l’octubre de 1492), el rei i la seva família marxarien cap a l’Aragó a principis de novembre de 1493[6].

El segon testimoni de primera mà que us volem presentar és el de la reina Isabel que en el moment de l’atemptat es trobava a Barcelona amb el rei Ferran. És una carta que Isabel escriu el 30 de desembre al seu confessor i conseller particular Hernando de Talavera[7]. Isabel inicia la carta tenint molt present la delicada situació per la qual ha passat el seu marit amb un lacònic “Muy reverendo y devoto padre. Pues vemos que los reyes pueden morir de qualquier desastre como los otros, razon es de aparejar á bien morir[8] per a continuació demanar al seu confessor que confeccioni la llista de “…todas mis deudas, ansi de emprestidos, como de servicios y daños de las guerras passadas […] y de todas las cosas que á vos pareciere que ay que restituir y satisfacer en cualquier manera que sea en cargo”.

El testimoni de l’afligida Isabel afegeix detalls interessants sobre la importància de la ferida que el rei va patir en l’atac a la Plaça del Rei.

“…que fue la herida tan grande, segun dize el doctor de guadalupe (que yo no tuve corazón para verla) tan larga y tan honda, que de honda entraba quatro dedos, y de larga cosa [sic] que me tiembla el corazón en dezirlo […] Mas hizolo Dios con tanta misericordia, que parece que se midio el lugar por donde podia ser sin peligro, y salvó todas las cuerdas y el hueso de la nuca y todo lo peligroso”.

 Segons la reina, al cap de set dies, el rei va patir una febrada que va durar un dia i una nit, “…que fue noche del infierno”. Però Isabel no volia acabar la carta sense aclarir les motivacions de l’atacant, perquè segurament a Castella circulava la teoria de la conspiració contra el rei:

“…lo cierto es que verdaderamente: que hechas quantas diligencias en tal caso se devian hazer, y quantas en el mundo se pudieron pensar, no se hallo indicio ni sospecha ni cosa que otro supiesse ni supiese dello mas de aquel solo que lo hizo: y aquel nunca salió de aquellos desvarios, que espiritu santo se lo mando hazer, y que no se confesasse, y que muchos años avia questa con estos dos buenos propositos; y que, si le dexassen, cada vez que pudiesse lo haria, que no se avia de arrepentir dello; que lo avia hecho por mandado de Dios, porque el avia de ser Rey, y no por otra enemiga que tuviese al Rey: y nunca destos desvarios salio ni se mudo. Y sabia que avia de morir, y no queria en manera del mundo confessarse: y era tanta la enemiga que todos le tenian, que nayde lo queria procurar ni traher confessor, antes dezian todos que perdiesse el anima y el cuerpo todo junto; hasta que yo mandé que fuessen á el unos frayles, y le traxessen á que se confessase, y con mucho trabaxo lo traxeron á ello. Y en determinando de confessarse, antes que se confessase, luego conocio que era mal hecho lo que avia hecho, y que le parecia que despertaba de un sueño, que no avia estado en si: y ansi lo dixo siempre despues al confessor, y que le pidiesse perdon al Rey y á mi; y á la muerte dixo esto mesmo.”

Si creiem en el testimoni de la reina, Joan va actuar sense la connivència de ningú, embogit durant anys amb la idea de convertir-se en rei i de no confessar-se. Sembla però que a la ciutat ningú estava disposat a facilitar la confessió i tothom preferia acabar amb la seva vida com més aviat millor. A insistència d’Isabel, Joan va acabar confessant-se i demanant perdó pel que havia fet.

El tercer dels relats és sens dubte el més aclaridor sobre el moment precís de l’atac al monarca i de les complicacions que la gravetat de la ferida va suposar per a la salut del rei. El seu autor és Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés (1478-1557), militar que ha passat a la posteritat per les seves cròniques de la conquesta d’Amèrica i per la descripció de la vida cortesana.

Gonzalo va començar de ben jovenet a treballar com a mosso de cambra del príncep Joan (Joan d’Aragó), el fill de Ferran i Isabel. És més que probable que Gonzalo es trobés a Barcelona amb la família reial acompanyant al príncep i que tot i ser molt jove (“yo me halle entonces, page muchacho de edad de 14 años”) visqués de molt a prop l’atemptat contra el rei.

En un dels diàlegs de la seva obra “Batallas y quinquagenas”[9] fa la semblança de Mosén Ferriol, qui era aleshores cambrer de Ferran i que estava present en l’escena de l’atac al rei. La seva actuació defensant al monarca va ser recompensada amb diversos càrrecs i favors a Saragossa.

“El año ya dicho [1492], después de la vitoria y fin de la conquista del reyno e ciudad de Granada, los reyes de gloriosa memoria, don Fernando e doña Isabel, fueron a la ciudad de Barcelona para entender en la visitación de Cataluña, e en la restitución o desempeño del condado de Rosellón, que estaba en poder de franceses, e entraron allí a suplicación de aquella república. El rey fue a oir personalmente los negocios de aquella ciudad, a una real casa que no está lejos de la iglesia mayor o la seo; el qual palacio donde el rey fue a les dar audiencia, se llama el palamén o palacio nuevo, ques como casa de consistorio, lo qual fue viernes, siete dias de diciembre, víspera de la Concepcion de la madre de Nuestro Redemptor, de aquel año, que estuvo allí el rey con los catalanes e principales de Cataluña e de Barcelona, hasta medio día, oyendo sus peticiones; e como quiera que el rey se fuera a comer, que era adonde posaba, en la calle que está entre el alcarrer amplo e la mar, salió de aquel palacio por una escalera abajo, bien ancha, de piedra e descubierta, que baja de aquel palacio hasta la plaza que está delante de aquel consistorio. E como el rey llevaba vestido un tabardo de paño negro, e no deferenciado ni aventajado con adornamento de oro palentí, e otros señores, ansí como su tío el señor don Enrique Enríquez e el duque de Cardona, que ansí mesmo ivan llanamente vestidos, pasóse el rey que no le conosció el traidor que debajo de un arco de una puerta estaba, cerrada, e a par della. Salió el rey e los otros caballeros hasta la dicha escalera, e como vido a uno con una gran cadena de oro, quísole dar, pensando que era el rey, e mirólo, e vido que era el conde de Trevento[10], e conosciólo que era catalán, e volvió los ojos a buscar al rey e vídolo; e conosció ser él, en que solo Su Alteça cabalgaba primero desde el escalón más bajo de todos, e vió los mozos despuelas con los bonetes quitados, e vió quel rey comenzaba a coger la falda delante del tabardo para poner el pié siniestro en el estribo e cabalgar en una mula, el qual estribo tenía en la mano Alonso de Oyos, hidalgo montanés, moço despuelas del rey, e gentil mancebo, el qual tenía un puñal en la cinta. Ferriol, trinchante del rey, estaba a su lado, poco desviado del rey a un lado, con un capuz cerrado, e tenía un puñal en la cinta. Y al tiempo quel rey quiso poner el pie en el estrivo, e teniendo ya la mano siniestra casi puesta en el arçón, llegó el traidor Johan de Cañamares con un puñal de tres palmos muy afilado e fecho de una espada, e dióle una gran cuchillada en el pezcueço e parte siniestra, desdel alzaquello, de un jeme o más luenga, e bien honda; porque el rey era hombre de buenas carnes e estaba recio e gordo medianamente. Usábanse en los jubones unos collares altos detrás, forrados e engrudados de punta a punta del cabezón, porque estoviesen tiesos e derechos; demás deso llevaba el rey acaso aquel día una vuelta e hilo de una cadena de oro algo más delgada quel menor dedo de la mano, a causa de lo qual o del collar del jubón, no le cortó la cabeza, pero la herida fue grande e en peligroso lugar, e cortóle hartos cabellos que con el cuchillo entraron en la llaga.

Ansí como el traidor le hirió, alzó el rey la cabeza arriba, pensando que alguna teja había caído e le había dado; e como se vido herido, dijo ‘Val Santa María, traición’. Y porque por hacer justicia en el instante quel Juan de Cañamares hirió al rey, como Ferriol se halló más cerca dél que otro, puso mano al puñal muy presto e dijo: ‘O traidor al rey’, e le dió una puñalada en el hombro y le hirió; e le segundó incontinente Alonso de Oyos, soltando el estrivo e con un puñal en la mano abrazóse con el traidor e dió con él en tierra, e dióle dos puñaladas, la una en un braço y el pecho, e ya que le iva a dar la tercera, quiso Dios que dijo el rey: ´Tate, tate, no le maten, no le maten’. E ansí el Oyos ni otro alguno no osó tocar más en el traidor, que ya estaban asaz espadas prestas para le acabar. E mandóle el rey poner a recabdo, e así se hizo. E pidió la mula para se ir a caballo donde estaba la Reyna Cathólica e el príncipe Johan e todas las infantas e princesa viuda de Portugal; pero el señor Enrique Enríquez, tío del rey, no le dejó ir al rey e le hizo volver la misma escalera arriba, que se desangraba mucho; e allí fue curado de mano del dotor de Toledo[11], cirujano muy viejo. E allí estuvo algunos […] e de allí le pasaron al barrio de Santa Ana, enfrente del monasterio de monjas que llaman Monte-Sión. E el rey llegó a punto de muerte; e sin dubda se creyó que no escapara, si no fuera por el aviso de los prudente catalanes; que como el caso era tan importante como la vida del rey para el honor de la cibdad, suplicaron a la reyna que siempre estuviesen presentes uno o dos consejeros de la ciudad a ver curar; e como al rey, que ansimesmo estuviese en la cárcel un caballero para ver curar al traidor de las puñaladas que es dicho que le dieron e para que no le diese yervas porque no se supiese la raiz de la traición. E la reina mandó que ansí se hiciese, e mandó que con él estuviese en la cárcel Juan de Luján el bueno, un caballero notable de Madrid e de gran confianza, maestresala de la princesa de Portugal viuda, hija mayor del rey e reina, e otro caballero catalán, qual cibdad de Barcelona le quiso nombrar. E ansí fue Juan de Cañamares curado como un príncipe e no comió ni bebió cosa sin la ser fechas quatro o cinco salvas. E nunca confesó sino que si matara al rey, que él había de ser rey, e que ninguno se lo había aconsejado lo que hizo.

Pues como la herida del rey se empeoraba cada día e los acidentes se doblaban, llevaban los catalanes disimuladamente consigo un barbero, excelente cirujano, e sin ser conoscido vídole curar; e dijo después en secreto a los consejeros quel rey moriría presto si la herida no se abría e se limpiaba, e si le curaban como a hombre, quél sanaría presto. Los consejeros le dijeron que si diría él aquello a la reina; e él dijo que sí, e en presencia de los médicos e cirujanos todos de Sus Altezas. El qual le dijo: ‘Señora, si al rey le curan como rey e con tantos respetos, porque no le duela la llaga, el rey morirá; pero si le curan como hombre, presto es sano. E para esto conviene muy bien cortarle los puntos e limpiarle muy bien la llaga, que la tiene llena de cabellos e sangre e mucha materia’; porque entonces usábase el cabello, e al tiempo quel traidor le hirió, cortó los cabellos e entraron algunos en la herida, e no fue limpio al apuntar. En fin, como era grande hombre en su oficio, dió tales razones, que junto con la experiencia que dél se tenía, acordóse por todos los médicos cirujanos, que los puntos se cortasen, e quél lo hiciese e curase al rey; e el mesmo dotor de Toledo vino en lo mesmo. E cortados los puntos, salió gran cantidad de materia e sangre, e hartos cabellos a vueltas, e limpió muy bien la llaga e tornóla a apuntar. E llegó el rey muy al cabo de la vida; pero plugo a Nuestro Señor de le guardar, e el barbero le acabó muy bien de curar; e el rey le armó caballero e le dió muy buena renta e le hizo otras mercedes”.

El testimoni de Fernández de Oviedo afegeix alguns detalls interessants sobre la història que estem analitzant. En primer lloc es fa referència a la mida de l’arma que tindria una longitud aproximada de 60 centímetres. El relat també informa que la ferida seria d’uns 20 centímetres, la distància que hi ha aproximadament des de l’orella fins a les espatlles i que el cop hauria afectat molt més greument al monarca si no fos per la indumentària i la corpulència del rei.

Després d’un moment de desconcert per part del rei, els seus mossos van adonar-se de l’atac i van repel·lir l’agressió amb diverses punyalades. Tot i que el rei voldria marxar cap a la seva residència, la gravetat de la ferida era prou important com per témer per la seva vida. El monarca seria tractat en primera instància pel doctor Toledo i a insistència dels consellers barcelonins, seria vetllat de forma continuada. El relat transmet el sentiment de preocupació de les autoritats locals per les conseqüències que l’agressió podia tenir per a la imatge política de la ciutat.

La sospita de què hi havia una conspiració en l’acte de Joan queda clar en el text. Una vegada empresonat, l’agressor va ser guarit i cuidat de la millor forma, vigilant constantment que el menjar no estigués enverinat (“e no comió ni bebió cosa sin la ser fechas quatro o cinco salvas”) i així es poguessin silenciar els còmplices o motivacions de l’agressió. Joan, però, no passaria de dir que va actuar únicament amb la motivació de convertir-se en rei.

La implicació de les autoritats locals en la recuperació del rei va arribar fins al punt que van demanar la col·laboració d’un barber local (en un moment de la història en què els barbers compartien amb els cirurgians determinades intervencions quirúrgiques menors). El nom del barber no apareix en el text però aquest va recomanar (i finalment va portar a terme) una intervenció més decidida en la ferida del rei, descosint la sutura i netejant a fons la ferida.

El mateix Gonzalo Fernández, en el seu llibre “Libro de cámara real del Príncipe Don Juan e offiçios de su casa e serviçio ordinario” inclou una carta enviada el 13 de desembre de 1492 per ordre de la mateixa reina al comte de Cifuentes on fa una descripció del que va passar aquell 7 de desembre. A la carta s’insinua que alguns dels presents van intentar que l’agressor escapés i que la bogeria o malaltia mental del mateix era transitòria i vehiculada de forma molt violenta.

“…salio un hombre, que estava escondido aguardando al Rey, nuestro señor, y por las espaldas tiró una cuchillada que alcanzó á su alteza en el pescuezo; y como iva mucha gente, cargaron luego sobre el hombre por le hazer pedazos e dieronle algunas heridas, e su alteza mandó que no le matasen, e algunos delos que estavan alli procuraron delo escapar, verdad es que con diversos fines; porque su alteza lo mandó movido con mucha humanidad y los otros los procuravan porque tomandolo a él vivo se podria dél mejor saber la verdad: e asi fue tomado preso […] Lo que por estonçe se pensó por todos, fue que porque uno delos que ivan fablando con su alteza tenia enemigos, podria ser alguno dellos fuese el quelo hizo, e por dar a é, havia dado al Rey, nuestro señor; pero no fue asi, por lo que despues ha paresçido […] Y lo que se halló, asi por la confision del quelo hizo con tormentos e fuera dellos y por testigos dignos de fee es que por rastro nin por pensamiento ni por otra via copo en ello persona alguna, salvo aquel hombre quelo fizo, el qual es un labrador, villano del un aldea quatro leguas de aquí, el qual es a temporadas loco y fuera de seso y quando le venia alteraçion era con mucha furia.”[12]

El testimoni de Pere Miquel Carbonell i de Soler serà un dels més destacats sobre l’atemptat del rei, no només per l’extensió de la seva descripció, sinó perquè es trobava molt a prop del lloc dels fets.

Carbonell[13], nascut a Barcelona a l’any 1434, a més de ser historiador i notari, va ser l’Arxiver Reial de l’Arxiu Reial de Barcelona des del 1476 al 1517. Conscient de la rellevància dels fets que va observar, Carbonell enviaria el dia 8 de desembre de 1492 una carta a Bartomeu de Verí i Desbac, regent de la Cancelleria des del 1476. A la carta, inclosa com a apèndix a la seva obra “Cròniques d’Espanya”, Carbonell manifesta:

“E si vostra saviesa vol saber hon era yo, e com estava trista la ciutat com lo dit cas s’és seguit, senyor compare, sàpia vostra prestància que yo ut consuevi de estar en aquest Real Archiu de mane usque at meridiem cotidie, estava lo dia del divendres cercant en los registres provisions e privilegis reyals; e sentint tocar les XII hores de migjorn, yo·n lexí de cercar […] yo sentí gran remor e brogit en lo palau, que paria s’i hagués mès foch e tot ne vengués a terra.”[14]

Carbonell sortiria de l’arxiu per trobar-se les portes de la sala del palau tancades i preguntant a uns li deien que havien ferit al reit, altres que l’havien decapitat, altres que ja havien detingut a l’agressor.

“E plorant e sospirant anava investigant què era de la vida del rey, que yo·l vull veure. Y tant no treballí e demaní, tantes foren les empentes de la gent, que no·l poguí veure”.

Carbonell expressaria la seva estupefacció per les circumstàncies de l’agressió i aportaria dades concretes sobre el seu autor:

“Qual és aquell traÿdor y celerat de vassall del nostre rey que gosàs sols passar-se per lo enteniment lo que ha executat un traÿdor home de nostra nació, appellat Juan Canyamàs, de Canyamàs, qui és loch en Vallès, prop lo castell de la Roca, pagès de remença. Cert no crech, si donchs no era foll, com he dit, ho no christià, se pogués trobar tal traÿdor e malvat en totes les terres de nostre potentíssim rey e senyor com és estat Juan Canyamàs, qui no era digne de ser appellat Juan, mes diable”.

L’arxiver, a més de constatar que Joan tenia com a cognom Canyamàs i era del poble de Canyamars, explica que les circumstàncies per atacar al rei no devien ésser fàcils, ja que tot i el sigil·li de l’agressor, aquest no “…dubtà pas a pas, sens que algú no se’n temia dels circumstant que aquí eren en gran nombre, que no·s podia anar sinó ab grans empentes, venir vers lo rey, qui devallava per les escales…[…] e donà ab aquella [espasa] un colp entre cap e coll del rey […] E nostre senyor volgué que lo colp vengué flach, per lo moviment del devallar del rey e per lo malvat que li tremolà lo braç, impedit per les espatlles de un altre”.

 Carbonell també revela la gravetat de la ferida, la sort del rei que el cop no li hagués afectat les venes jugulars i el debat dels metges sobre quin tractament aplicar:

“E parlant axí, arribaren los phísics e cyrurgians e regonegueren-li la nafre. E trobaren que per aquella no era perillós de morir. Mas era-li vengut a un fil de aranya la mort, per quant la nafre estava d’aquesta manera que lo cop de la spasa havia pres una part del coll vers lo cap, e altra vers la orella, e no havia pres del mig, lla hon és la vena vital; que si poch hagués tocat, lo dit rey nostre senyor allí encontinent fóra caygut mort.

E aquí mateix tengueren los phísichs e chirurgians consell com lo pensarien, si li darien punts en la nafre, ho si aquella ab aygües forts la curarien. La conclusió fonch de apuntar-li aquella. En tant, que li han dat set punts.”

Carbonell reitera a la seva carta les funestes conseqüències per a la ciutat d’una eventual mort del rei, en un context històric en què la ciutat voldria expressar la seva fidelitat a la corona.

“Mala e molt mala e marrida e trista jornada fóra estada per aquesta ciutat si fos mort lo rey, que no poguera fer menys que no fos avolotada per la commoció en què estava. Que ha bé mostrat y mostra aquesta ciutat haver fidelitat a son senyor. Gràcies sien fetes a nostre senyor e a la verge Maria, que l’an guardada de tanta desaventura com fóra estada si lo rey fos mort en aquesta ciutat; si bé aquesta és gran y no sé com se pusca bé castigar perquè en esdevenidor romanga exemple y càstich als traÿdors e mals hòmens.”

L’arxiver apuntava el rigor del càstig a l’agressor i es preguntava per les seves motivacions. És més que probable que les autoritats no donessin per bona la versió que Joan patia un trastorn mental i que les seves confessions sota tortura de què era un encàrrec de la divinitat o que ell era realment qui tenia dret al ceptre de monarca no eren més que argúcies.

“Creihen [els interrogadors] que u fehia per estúcia, com se digué que los de casa ahon ha posat ací en ciutat han deposat que may han conegut fos foll, ans parlava ab bon seny”

Sembla però, que amb el transcórrer dels dies, la versió de què Joan era un desequilibrat psíquic, va ser acceptada tant per la reina com pels membres del Consell Reial.

“E més han sabut, que tostemps és estat tal, y ha fets e perpetrats molts cassos e desastres de home endiablat e foll e orat e insensat”.

La benevolència del rei cap al seu agressor no serviria de res, “Emperò al dit consell reyal és estat vist, sens que·l dit senyor rey no y ha sabut res, que aquest home, encara que fos endiablat, foll, orat e insensat, devia morir a crudelíssima mort, per ésser exemple y càstich als altres, y fos també memòria eternal.” I segurament la vexació i tortura públiques de Joan romandrien durant molt de temps en la memòria dels barcelonins.

“Y és estada tal e tan cruel, que l’han portat tot nuu sobre un castell de fusta que havien bastit. El tirava un carro, estant-hi bé lligat lo foll, orat e insensat en un arbre, ho pal, com si·l deguessen crucificar. E lo castell ab lo foll feren anar tirant lo carro per los lochs e carrers següents: primerament, per la plaça del Rey, hon és estat fet lo dit cas, e allí de viu en viu, per fer-lo bé penar, li fo levat un puny e un tros del braç. Aprés, tirant-lo per los altres carrers hon va la processó de Corpus. E aquí en un carrer feren aturar lo castell, e llevaren-li un ull; y en l’altre carrer, l’altre ull e l’altre puny; e anant en l’altre carrer, levaren-li l’altre bras; e aprés en los altres carres, axí anant, lo desmembraren, levant-li adés un membre, adés l’altre, fins a traure-li lo cervell.

Axí·l feren morir penant, que era cosa de pietat. Y ell may se mogué ne parlà ne dehia res ne·s complanyia, com si donassen sobre una pedra.

E ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l’entorn e davant e detràs, lo tragueren de la ciutat per lo portal Nou[15], que feren passar lo castell per los altres carrers que van al portal Nou. Y escassament fo fora la ciutat lo lapidaren e meteren foch al castell, lo qual, ab los troços de l’home sentenciat qui en lo castell estava, fon tornat prest cendra.”

Carbonell finalitza la seva epístola amb la idea que en aquest cas s’han produït diversos miracles i que el més important és que Joan de Canyamars no hagués mort tot seguit a l’agressió al monarca “Car si lo rey e lo foll fossen aquí morts, ¡com restàvem nosaltres de la ciutat embolumats e desaventurats, que may se n’haguera sabut de aquest cas la veritat! E l’altre miracle, com la ciutat, que estava tota commoguda y en armes, como no s’avolotà”.

Andrés Bernáldez (1450-1513), historiador i eclesiàstic d’origen extremeny, va escriure una de les obres més interessants i de primera mà sobre els reis catòlics: “Historia de los Reyes Católicos don Fernando y doña Isabel” i a la mateixa també recull l’atemptat patit pel rei a Barcelona.

Al capítol 116 titulat “De la cuchillada que un mal hombre dió al rey D. Fernando”, Bernáldez remarca en el seu relat els moments de confusió posteriors a l’atac i la sensació del rei que es trobava entre enemics:

“Y como el Rey se sintió é vido herido, púsose las manos en la cabeza é dijo: ‘Santa María, val:’ y comenzó de mirar á todos, y de decir: ‘¡Oh qué traicion! ¡oh qué traicion! que pensó que era ordenada allí entre muchos traicion contra él, y mirando á todos, no vido ir ninguno contra sí”.[16]

Bernáldez passa a continuació a descriure l’estat d’agitació de la ciutat en conèixer l’atemptat al rei, les especulacions sobre l’autoria del mateix i els esforços del rei per asserenar els ànims.

“¡Oh ánima! ¿advertirte quién podrá contar la turbacion y lloro, la grita que ovo en la ciudad, diciendo: ‘Traicion, traicion, mataron al Rey muerto es el Rey?’ Armáronse los cortesanos y armáronse los de la ciudad en favor del Rey, y andaban por las calles de la ciudad todos á una parte y á otra corriendo, todos espantados, llorando á muy grandes gritos y tristezas, así hombres como mujeres, que no se vian los unos á los otros por toda la ciudad; y en este caso muchas eran las opiniones, unos decian: ‘Francés es el traidor;’ otros decian: ‘Navarro es el traidor;’ otros decian: ‘No es sino castellano:’ otros decian: ‘Catalan es el traidor […] y el Rey, como fué curado, envió á decir por toda la ciudad, que supiesen que era vivo y sin peligro, que diesen gracias á Dios é oviesen placer […] El traidor dañado pareció ser catalan y loco imaginativo y malicioso […] y en esta manera todas las naciones de gentes que habia en Barcelona fueron claramente limpias sin culpas.”

Bernáldez és un dels historiadors que dóna més detalls sobre el suplici que es va aplicar a l’agressor, molt similar al testimoni de Carbonell.

“El traidor fué condenado por la justicia de la ciudad á muy crudelísima muerte; fué puesto en un carro y traido por toda la ciudad, y primeramente le cortaron la mano con que le dió al Rey, y luego con tenazas de hierro ardiendo le sacaron una teta, y despues le sacaron un ojo, y despues le cortaron la otra mano, y luego las narices, y todo el cuerpo le abocadaron los herreros con tenazas ardiendo, é fuéronle cortando los piés, y despues que todos los miembros le fueron cortados, sacáronle el corazon por las espaldas y echáronlo fuera de la ciudad, lo apedrearon, é lo quemaron en fuego é aventaron la ceniza al viento: llamábase este traidor Juan de Cañamas”.

Un altre del cohetanis del succés és Lucio Marineo Sículo (1460-1533), capellà i cronista sicilià, que va arribar a ser cronista i capellà de Ferran. Del seu testimoni destaca la versió que dóna sobre la preparació de l’atemptat per Joan Canyamars.

“Estando el Rey y la Reyna en la ciudad de Barcelona haziendo sus cortes avia en una villa que se dize Cañamazo (que esta casi de Barcelona quatro leguas) un hombre que se llamava Juan de Cañamazo. A este le vino una imaginación/y pensamiento diabolico que el seria Rey si matasse al rey don Fernando. Y engañado con este falso proposito se vino de su lugar a Barcelona trayendo ceñido un terciado que para aquel effecto avia muchas vezes amolado. Y aun que en esto estuviesse fuera de juyzio/no lo estuvo en buscar lugar/y tiempo oportuno para poner en obra su pensamiento.”[17] 

3. Conclusions

La visita a Barcelona del rei Ferran II d’Aragó i la seva família durant els anys 1492 i 1493 es va produir en un context històric especialment transcendental en l’àmbit hispànic i internacional. La signatura del tractat de Barcelona el 19 de gener de 1493, que suposava recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya, a canvi de no interferir en els interessos francesos sobre Nàpols, venia precedida per la descoberta d’Amèrica, l’expulsió dels jueus i la conquesta del regne de Granada.

Es tracta d’un moment crucial per als regnes de Castella i Aragó. Els darrers anys del segle XV suposarien un punt d’inflexió especialment decisiu. Castella començarà a convertir-se en una potència internacional gràcies al comerç amb Amèrica. Catalunya, esgotada financerament per la guerra, amb el comerç mediterrani debilitat i amb el descrèdit de les seves institucions polítiques, no podria competir ni militar ni econòmicament amb el regne castellà.

Barcelona es va convertir durant la visita dels monarques en la posada en escena del nou status quo hispànic. I segurament també en l’acta de defunció del paper que Barcelona havia jugat en l’escenari medieval a la Mediterrània.

En aquesta situació de canvi de paradigma polític i econòmic es produeix l’atac a Ferran II a les escales del Palau reial quan sortia de celebrar-hi audiència. Hem analitzat dues classes de testimonis. Els primers (els del consell barceloní i el de la reina Isabel) són redactats el mateix dia o dies després de l’atemptat; els segons (Gonzalo Fernández de Oviedo, Pere Miquel Carbonell, Andrés Bernáldez i Lucio Marineo Siculo) són cròniques escrites pocs anys després de l’esdeveniment.

La hibridació dels testimonis ens dibuixen un perfil dels esdeveniments que, a manca de fonts directes sobre l’autor material de l’atemptat, romandria com la versió historiogràfica majoritària.

Els testimonis dels contemporanis assenyalen a un pagès, anomenat Joan, que era originari del veïnat de Canyamars (Dosrius, el Maresme) i que portaria per cognom Canyamars. Seguint a Carles Marfà, en Joan de Canyamars està documentat a l’arxiu parroquial de Dosrius com a marmessor de la herència del seu pare i testimoni en el testament d’una veïna. A manca de major profunditat en l’estudi de les fonts documentals, el susdit Joan formaria part d’una de les diverses famílies que viurien al poble entre els segles XV i XVII[18] i estaria facultat per participar com a subjecte actiu i passiu en documents testamentaris.

Algunes de les fonts estudiades parlen de Joan com a remença, però no sabem si Joan tenia aquesta situació jurídica, ni si va actuar a alguna de les dues guerres (1462 i 1482) durant les quals ja seria major d’edat. Entre els 16 remences de Dosrius i Canyamars que es reuneixen a la sagrera del poble el 6 de desembre de 1448 no hi figura cap Canyamars[19]. És probable, doncs, que quan Carbonell fa servir el mot remença ho faci en sentit genèric de pagès o intencionadament volgués vincular el moviment remença amb l’atemptat al rei. Tot això aniria en la línia de descartar que el mòbil de l’intent d’assassinat del rei estigués relacionat amb la insatisfacció per la solució adoptada al conflicte del remences.

La versió majoritària dels testimonis contemporanis és que Joan de Canyamars era un desequilibrat mental, que va actuar per iniciativa pròpia i en cap cas mogut per un altre mòbil que el de convertir-se ell mateix en rei amb la mort del monarca. Les seves declaracions sota les tortures de les autoritats locals i la seva confessió als frares que va enviar la reina no deixarien lloc a l’especulació sobre altres motius. Allò que seria discutible és l’abast de la seva malaltia mental atès que alguns cronistes ens parlen de la seva capacitat per planificar l’atac o la impressió de bona salut mental que va deixar en aquells que el van tractar a Barcelona.

Foll o assenyat, Joan no trobaria cap mena de pietat en les autoritats locals. La seva acció havia de ser castigada de forma exemplar perquè quedés gravada en la retina d’aquells que arribessin a imaginar perpetrar un acte tan menyspreable com atemptar contra la vida del rei.

Després de les primeres elucubracions sobre la nacionalitat de l’atacant, els cronistes s’afanyarien a destacar el seu origen català. Es tractava, doncs, d’un traïdor, que o bé estava boig o no era cristià. La consideració quasi divina que es tenia sobre el rei no permetia imaginar que algú s’atrevís atemptar contra la seva vida i probablement això va facilitar la perpetració de l’atac.

Les cròniques ens apunten a la gravetat de la ferida que Ferran va patir com a conseqüència de l’atemptat. Diverses circumstàncies van evitar la decapitació del monarca, però la ferida, llarga, profunda i en un lloc vital, van posar en perill la vida del rei. La manca d’una profilaxi adequada va provocar una recaiguda del rei al cap de 7 dies, obligant a un barber local a obrir la ferida de nou i netejar-la a consciència.

La situació de commoció a la ciutat de Barcelona impulsaria al rei a intentar per tots els mitjans tranquil·litzar la població. El 19 de desembre passejaria pels carrers de Barcelona el príncep; el 8 de gener ho faria el mateix monarca. Les seves aparicions en públic marcarien el punt i final a una situació de crisi que els contemporanis (autoritats i cronistes) van percebre com especialment greu, atesa la vinculació que molts farien entre Barcelona i la mort del sobirà.

Notes

[1] Sobre la causa de la mort dels membres de les famílies reials durant la baixa edat mitjana, vegeu l’article de Margarita Cabrera Sánchez, “La muerte de los miembros de la realeza hispánica medieval a través de los testimonios historiográficos”. En la España medieval, 2011, vol. 34, 97-132.

Segons la investigadora, una de les causes de mort més freqüents dels membres de la família reial era la tuberculosi, mentre que per causes violentes la forma més habitual era l’enverinament. Afegeix però la mort violenta per execució d’Elionor de Guzmán (1351); Elionor de Castella i Portugal (1359), esposa de Alfons IV el Benigne i de Blanca de Borbó (1361), totes elles per ordre de Pere I El Cruel o de la seva mare la reina Maria. Pere I moriria a la seva vegada a mans d’Enric II.

[2] Sobre la figura de Joan de Canyamars, vegeu Carles Marfà i Riera, “Joan de Canyamars (1432?-1492)”, Sessió d’Estudis Mataronins, 2, 1985, pàgs. 25-32. Sobre les motivacions de l’atemptat, vegeu Valentí Gual, “El único intento de regicidio. Joan de Canyamars contra Fernando II” a Ernest Belenguer Cebrià i Felipe Vicente Garín Llombart, “La Corona de Aragón, siglos XII-XVIII”, València, 2006, pàgs. 143-154. Sobre la reacció de la ciutat de Girona i l’arrest d’un veí de Vidreres, vegeu Luís Batlle i Prats, “El atentado contra Fernando el Católico, y el municipio gerundense”.

[3] “Manual de novells ardits vulgament apellat dietari del Antich Consell Barceloní. Volum Terç comprenent los volums originals del XVI al XVI Anys 1478-1533 publicat per acort y a despesas del Excm. Ajuntament Constitucional e iniciat per los ilustres senyors regidors D. Frederich Schwartz y Luna y D. Francesch Carreras y Candi en comissió del mateix Excelentíssim Ajuntament”, Barcelona 1894, pàg. 97

[4] Pere Joan Comes (Barcelona, 1562-1621), aprofitant que era escrivent del racional de la ciutat de Barcelona, transcriuria en el “Libre de algunes coses assenyalades succeydes en Barcelona y en altres parts” (1583) alguns dels textos del “Manual de novells ardits” i del “Llibre de Solemnitats”. Va ser condemant a presó per la divulgació de documents municipals secrets.

[5] L’aculeo era un instrument de tortura en forma de cavallet (Institut d’Estudis Catalans, “Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain”)

[6] “Manual de novells ardits vulgament apellat dietari…”, pàgs. 95-107.

[7] Hernando de Talavera (1428-1507) es trobava a Granada en el moment en què Isabel li va escriure la carta, exercint les tasques d’administrador apostòlic del regne acabat de conquerir.

[8] Ilustración XIII, “Carta I de la Reina Doña Isabel á su confesor D. Fr. Hernando de Talavera” de les “Ilustraciones sobre vários asuntos del reinado de Isabel la Católica, que pueden servir de prueba á su elógio” a “Memorias de la Real Academia de la Historia”, vol. VI, Madrid 1821, pàgs. 355-358.

[9] Gonzalo Fernández de Oviedo, “Batallas y Quinquagenas”, vol. II, Madrid 2000, Batalla I, Quinquagena II, Diálogo XXXVI.

[10] Es tracta de Galceran de Requesens i Joan de Soler, noble, polític i militar català al servei dels regnes de Nàpols, Aragó i Castella.

[11] Es refereix probablement a Alonso Ortiz (1455-1503), canonge de Toledo i autor del “Tratado de la herida del rey”.

[12] Gonzalo Fernández de Oviedo, “Libro de cámara real del Príncipe Don Juan e offiçios de su casa e serviçio ordinario”, Madrid, 1870, pàgs. 194-195.

[13] Sobre l’obra de Pere Miquel Carbonell i la seva rellevància en la historiografia catalana, vegeu Agustí Alcoberro, “Les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell: algunes claus per a la seva lectura”, Recerques, 40, (2000), pàgs. 79-98

[14] Pere Miquel Carbonell, “Les cròniques d’Espanya”, Edició crítica d’Agustí Alcoberro, Editorial Barcino, 1997, pàgs. 260-263.

[15] El portal Nou era un dels 14 portals de la muralla medieval de Barcelona, a l’extrem septentrional de la ciutat antiga. Des del segle XIV els condemants a la pena capital i aquells que patien escarni públic, iniciaven el recorregut a la Plaça del Rei, on s’ubicava la presó, continuava pels carrers de la baixada de la Llibreteria (antigament baixada de la Presó), el carrer de la Bòria (d’on prové l’expressió “Bòria avall”), la plaça de la Llana, el carrer dels Corders, la plaça de Sant Agustí Vell i el carrer del Portal Nou. Una vegada travessada la muralla a través del Portal Nou, s’obria un descampat (actualment la Placeta del Comerç) on estaven instal·lades les forques.

[16] Andrés Bernáldez, “Historia de los Reyes Católicos D. Fernando y Doña Isabel,…”, Vol. 1, Sevilla, 1870, pàgs. 351-355.

[17] Lucio Marineo Sículo, “Cosas memorables de España”, fol. clxxxvi

[18] En els registres baptismals de Dosrius dels segles XVI i XVII, apareixen fins a 42 persones amb el cognom Canyamars. La majoria sense un segon cognom; en altres casos amb un segon cognom: Canyamars del Barri, Canyamars del Mas Guitart, Canyamars i Bergas, Canyamars i Padró, Canyamars i Picart, Canyamars i Vallalta. El cognom va desaparèixer al municipi amb el matrimoni a l’any 1672 de Jaume Canyamars i Maria Isabel Vallalta.

[19] Llibre del Sindicat Remença de 1448, Arxiu Municipal de Girona, f. 194v.

Advertisements